Exposició Jo faig el carrer de fotografies de Joan Colom

Publicat el febrer 19, 2014 per jafrigola

Ignasi Marroyo. Retrat de Joan Colom Fotografiant al barri xino 1961.

Avui coneixerem un senyor que diu que fa el carrer. Compte, però, no us ho agafeu al peu de la lletra. La frase és certa, ha treballat al carrer i va passejar-se pel Raval en l’època en que era conegut com a “Barri Xino”, però no ha fet el carrer en el sentit que s’acostuma a donar a aquesta frase. Ens acostem a visitar una exposició que ens mostra l’obra d’un fotògraf cabdal en la renovació del llenguatge fotogràfic a l’Estat Espanyol. La sortida d’avui ens porta al MNAC a veure l’exposició Jo faig el carrer. Joan Colom, fotografies 1957-2010.
Continua llegint →

La Barcelona de la postguerra

Publicat el Mai 7, 2013 per jafrigola

Setmana Santa, 6 abril 1939. AFB.

Com hem fet altres ocasions, avui ens acostem a veure una exposició que, en aquest cas ens mostra com va ser Barcelona en una època concreta. En realitat és la primera d’una sèrie de quatre exposicions que presenten els arxius municipals de la ciutat. El conjunt d’exposicions porta el nom de Barcelona en postguerra 1939-1945 i el títol de la primera mostra que ha obert les portes és Una crònica gràfica i es pot visitar a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Continua llegint →

El Paral·lel 1894-1939

Publicat el gener 20, 2013 per jafrigola

Cartell de l’exposició

Avui, com ja hem fet altres vegades, visitarem una exposició, una mostra que ens posa de manifest la importància que va arribar a tenir un carrer de Barcelona. Un carrer que va ser pensat per Cerdà d’una manera i que va acabar sent d’una altra. Un carrer que, com en altres casos a la nostra ciutat, va tenir un nom oficial i un nom popular que és el que, a la cap i a la fi, ha acabat persistint. Una avinguda que va arribar a acollir una oferta cultural de tal magnitud i singularitat que va fer ombra a llocs tant emblemàtics i tant coneguts a nivell internacional, com Montmartre, a París, o Broadway, a Nova York. Estic parlant de l’avinguda Paral·lel, que durant molts anys va tenir el nom oficial de Marqués del Duero, tot i que la gent sempre l’ha conegut com el Paral·lel.

Gran Cinematògraf Paral•lel, fotografia de Lluís Girau Iglesias, s/d. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

L’exposició a que faig referència és El Paral·lel 1894-1939, que restarà oberta al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, CCCB, fins al 24 de febrer de 2013. Aquesta mostra explica com i perquè l’avinguda Paral·lel, inaugurada oficialment l’any 1894, va arribar a convertir-se en el carrer amb la concentració de locals d’espectacle més gran del món, més d’un 70% de la seva superfície a l’any 1934. Això no vol dir, però, que tot fossin teatres i sales d’espectacles, també s’hi compten establiments relacionats amb aquest tipus d’activitat, com acadèmies de ball i teatre, bars o d’altres tipus, com veurem més endavant.

Muralla de terra, 1860-1870, Autor desconegut. (Muralla de terra. Portal de Santa Madrona) Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

El Paral·lel 1894-1939, és una exposició que han comissariat un director escènic, Xavier Albertí, i un periodista, Eduard Molner, que han comptat amb la col·laboració, entre altres, de l’escriptor, Paco Villar, i d’Antoni Ramon, membre de l’Observatori de Teatres en Risc, UPC, i soci del Taller d’Història de Gràcia. La mostra està organitzada en 14 àmbits, el primer dels quals, anomenat Frontera, parla del Paral·lel abans del Paral·lel, i el darrer vol respondre una pregunta: Per què no en sabíem res? Entre aquests dos àmbits n’hi ha dotze més: Fracàs urbanístic, Ciutat bordell, Carrer Nou de la Rambla, Serà alguna cosa el cuplé?, Termòmetre polític i social, ¡Que parli!, Calçotets i déshabillés, Tombarelles dins el teatre, Llàgrimes i cacauets, Varietat de revistes, La lírica del bacallà, i La mala vida a escena.

El nou Teatre Espanyol, poc després de l’incendi de 1907. Col•lecció particular, Barcelona.

Tram del Paral·lel amb la alineació original. Foto: Joan Àngel Frigola.

Anem al principi. Igual que altres grans carrers de la ciutat com la Diagonal o la Gran Via, el Paral·lel forma part de l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà, però en cap cas preveia cap model cultural, de fet, segons s’explica a la exposició, tot plegat va ser fruit d’unes circumstàncies històriques úniques. En començar el darrer quart del segle XIX, el paral·lel era una mena de frontera, una terra de ningú habitada per grups marginals, persones que volien distanciar-se de l’autoritat: comunitats gitanes, traginers que anaven i venien del port i també alguns pagesos que conreaven els terrenys que amb els anys acabarien sent el barri del Poble Sec.

Escala amb data de construcció: 1874. Foto: Joan Àngel Frigola

Escala amb data de 1874. Foto: Joan Àngel Frigola

Així doncs, Cerdà havia projectat una avinguda de 50 metres d’amplada, la urbanització de la qual es va inaugurar l’any 1894 amb el nom de Marquès del Duero, nom que arribaria fins a l’any 1979 amb el parèntesi dels anys de la República en que va ser coneguda com a Francesc Layret. L’època democràtica va donar-li el nom amb que sempre havia estat coneguda a nivell popular: avinguda del Paral·lel. Anem però al per què de reunir un nombre tant gran de sales d’espectacle. Com passa sovint, el per què l’hem d’anar a buscar en motius econòmics. I és que els propietaris dels terrenys trobaven massa l’amplada projectada i van pressionar l’Ajuntament de l’època per reduir-la a 40 metres. La solució va ser salomònica: una llei va obligar que els edificis nous tinguessin uns porxos de 5 metres d’amplada, a més, havien d’estar unificats estèticament per voreres i illes de cases. Això va fer que apareguessin magatzems provisionals que, en comptes d’edificis porticats es van convertir en teatres. La llei de porxos va arribar fins el 1929, moment en que fou derogada.

Encara hi ha alguns edificis amb porxos. Foto: Joan Àngel Frigola.

L’exposició compta amb diversos audiovisuals, quadres, fotografies i tota mena de materials, amb textos inèdits escrits per persones de l’època que fan molt bones descripcions de la vida social al Paral·lel d’aquells anys. Un dels audiovisuals mostra com va anar creixent el percentatge de locals dedicats al món de l’espectacle.

Dona amb mitges verdes, c. 1902, Pablo Ruiz Picasso. Oli sobre fusta, 27,2 x 12,5 cm. Donatiu de l’artista, 1970. MPB 110.036 Fons Museu Picasso Barcelona Fotografia: Gasull VEGAP Madrid.

Un dels aspectes que mostra El Paral·lel 1894-1939 és com el mercat del sexe es va estendre a la zona. Cal tenir present, que a final del segle XIX i principi del XX la prostitució era un negoci emparat legalment per l’administració. A l’exposició es poden veure carnets de prostitutes, perquè tenien carnet i passaven controls sanitaris. També hi ha el text molt divertit d’un metge, el Dr. Francesc Fontoba que explica com va anar a un bordell a visitar les noies i què s’hi va trobar: “En aquest assumpte han canviat els temps. Recordo per una entrada a un pis la mestressa, amb una mamella extraordinària, es va tenir d’apartar perquè jo pogués passar. Em mirà i em digué molt seriosament: ‘quedará contento, doctor, mis pupilas estan sanas porqué son putas pero honradas. Cuando las alquilo les mando que solamente hagan lo que Dios manda’. No vaig contestar res. Imaginava quin concepte d’honradesa devia tenir aquella dona. Vaig revisar-ne 34 i a totes els hi vaig signar el carnet groc, totes estaven netes i sanes”.

Preservatiu. Fondo Librería Rouse, Barcelona.

El Paral·lel va tenir una extensió important al llarg del carrer Nou de la Rambla, que va tenir el nom oficial de Conde del Asalto, i els seus entorns, el Districte V que des de l’any 1926 va rebre el nom de Barri Xino. Pel carrer Nou s’hi van estendre tot un seguit d’activitats professionals relacionades amb el món de l’espectacle: acadèmies d’artistes, músics, representants, modistes (de fet, a prop del Palau Güell encara hi ha alguna botiga dedicada a la roba de teatre i revista). També hi van aparèixer tota mena de metges i “curanderos” especialitzats en matèries sexuals, aquelles pintoresques “casas de gomas y lavajes”.

El vestit d’en Pasqual. Enric Mateo Viladomat.

L’exposició té apartats especials dedicats al cuplet, que els comissaris defineixen com “una barreja de cançó, dansa i comportament escènic”, un gènere que va propiciar que algunes prostitutes es reconvertissin en cupletistes.

Per altra banda, als teatres del Paral·lel s’hi va representar amb assiduïtat, i amb molt d’èxit, drames i comèdies costumistes en català. S’hi van estrenar L’Auca del senyor Esteve, Baixant de la Font del Gat o La Gloriosa. I també hi va haver una època de gloria per a la sarsuela en català, amb títols com Cançó d’amor i de guerra, L’àliga roja o La legió d’honor, amb intèrprets com Marcos Redondo o Emili Vendrell. Un altre subgènere que es va desenvolupar amb força als escenaris del Paral·lel va ser l’anomenat “Drama realista del Districte V”. Eren obres que sovint explicaven la història de dones que es desvien cap el món del vici i la corrupció, però la mirada dels dramaturgs acostuma a ser benvolent, les tracten com a víctimes de l’entorn social i familiar.

Ballarina, c. 1911, Ismael Smith Marí. Guaix i aquarel•la sobre paper japonès, 33,5 x 26,5 cm. Colección Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (donado por Enrique García-Herraix y Elizabeth Knapp, 1986).
Archivo Fotográfico Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Madrid.

Els anys de la primera Guerra Mundial van portar molts diners i molta vida al Paral·lel. Espanya va ser, en aquella guerra, país neutral i la indústria i el camp català es van convertir en gran subministradors dels països en conflicte, això va fer que grans quantitats de diners fluïssin cap al país i bona part d’aquesta riquesa va anar a parar al jocs d’atzar, la prostitució, els espectacles, la droga… i el Paral·lel era el centre neuràlgic d’aquests tipus d’activitats gràcies al gran nombre de cabarets, music halls i cafès-concert que hi havia, perquè al 1914, el Paral·lel ja era un dels punts de concentració d’espectacles en viu més grans d’Europa.

Apolo Palace, 1933, Francesc Domingo. Oli sobre tela, 144 x 114 cm. Col•lecció particular, Barcelona.

L’exposició també dedica un espai a alguns dels grans artistes que van trepitjar tots aquests escenaris. Òbviament hi surt la mítica Raquel Meller, però també hi ha un record especial per a Elena Jordi, nom artístic de Montserrat Casals Baqué, una coneguda actriu de vodevil, un altre dels grans gèneres del Paral·lel. La Jordi era molt descarada en escena i tothom esperava el moment de l’obra en que es mostrava en déshabillé . O Josep Santpere, el pare de la també actriu Mary Santpere. Feia de tot: drama, comèdia, sainet, sarsuela, monòleg còmic, però la seva gran capacitat d’improvisació el va convertir en el rei del vodevil. Si tothom esperava el moment en que Elena Jordi apareixia en déshabillé, no eren menys els que esperaven l’hora en que Santpere es quedava en calçotets.

Teatre Espanyol. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre. Fotografia: Índex Estudi Fotogràfic.

Un altre dels noms recordats és Alady, nom artístic de Carles Saldaña Beut, que va introduir l’estil dels chansoniers i diseurs parisins. Tenia una gran capacitat per barrejar el diàleg amb el públic, els acudits, el ball i la caricatura. Un dels vodevils que li va donar més nom va ser La reina ha relliscat, amb la companyia Santpere-Nolla. Un plafó de l’exposició recull una anècdota explicada en primera persona per Alady que narra com va posar en ridícul i va fer callar un personatge molt conegut als teatres de l’època que es dedicava a rebentar l’actuació als actors i actrius de vodevil i varietats tots ridiculitzant-los en ple espectacle.

L’actor Josep Santpere durant una representació teatral, 1920, Alexandre Merletti Guaglia. Col. Merletti / Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.

El darrer àmbit de l’exposició, Per què no en sabíem res? Aventura que potser “les situacions d’excepcionalitat viscudes per la cultura catalana durant el segle XX podrien explicar el fet de la no inclusió en el nostre imaginari col·lectiu de tot un seguit de manifestacions de la cultura popular escènica sorgides cap a finals del segle XIX i el primer terç del segle XX, que son expressions d’una inqüestionable experiència de la modernitat, i, en conseqüència, creadores de la contemporaneïtat catalana com a societat de masses”.

El Paral·lel 1894-1939 és molt més del que us he pogut explicar aquí aquesta estona. Val molt la pena que us acosteu a veure-la. A més, hi ha visites comentades i diverses activitats paral·leles, com música de pianola, rutes i itineraris i un debat amb el títol de El Paral·lel avui.

Text: Joan Àngel Frigola
Amb la col·laboració d’Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 27 de novembre de 2012

El Paral·lel 1894-1939
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
C/ Montalegre 5.
Tel. 93 306 41 00.
Vídeo El Paral·lel 1894-1939
Fins al 24 de febrer de 2013.

Microcotxes a Barcelona

Publicat el gener 17, 2013 per jafrigola

El model de Biscuter més conegut.

Recordeu el Biscuter? Dies enrere el vaig nomenar a una companya, força més jove que jo, i no sabia de què li parlava. Els més grans, ben segur que el recorden, els més joves poden saber-ho s’hi s’acosten fins a meitat de març a l’Espai Fabra i Coats. Comencem l’any amb la proposta de visitar una exposició que ens acosta a una època no gaire llunyana de Barcelona i que encara hi ha gent que recorda, tot i que també hi ha moltes persones a les quals la informació que es dóna els hi ve de nou. Ens acostem a recordar la ciutat de la postguerra, la Barcelona que va usar l’enginy i la creativitat, l’esforç i allò que avui coneixem com emprenedoria, per tirar endavant una indústria que va proporcionar força llocs de treball. Us proposem visitar l’exposició “L’enginy de postguerra. Microcotxes de Barcelona” que el MUHBA, Museu d’Història de Barcelona, va obrir el 21 de desembre i que restarà oberta fins el 15 de març d’aquest 2013.

El cotxe Hispano-Suiza que obre l’exposició.

Com fem sovint en aquest espai, el millor és començar pel començament. Així doncs, fem primer una ullada als inicis de la indústria de l’automoció a Barcelona, perquè aquest sector ha estat bàsic en el desenvolupament industrial de la ciutat des de principi del segle XX. Va ser en el primer terç del segle passat que es va formar i va començar a prendre cos en el teixit econòmic de Barcelona, tant pel que fa a la construcció directe de vehicles, com a la indústria auxiliar.

Cotxe de la marca Eucort.

Va ser a final del segle XIX, concretament l’any 1889, quan es va construir a Barcelona el primer cotxe de l’estat espanyol. Aquest va ser l’inici d’un sector clau de la segona revolució industrial. El teixit tècnic i empresarial de la indústria de l’automoció va anar creixent i consolidant-se i algunes marques van aconseguir un bon nivell tecnològic i un bon posicionament internacional. Elizalde o Hispano-Suiza, eren marques ben conegudes i apreciades fora de les fronteres espanyoles. Tot i que la majoria de vehicles eren d’importació, la indústria auxiliar va créixer i consolidar-se amb una força que va fer que grans empreses com Ford (el 1923) o General Motors (el 1932) es decidissin per venir a Barcelona abans que anar a altres llocs de l’estat.

Els primers vehicles eren peces de luxe, però, a partir de la crisi de 1929, els grans fabricants van començar a apostar per fer cotxes a preus més populars. Així, Ford va començar a fabricar, el 1932 el model 8 HP, que a Barcelona es muntava, a partir de 1933, amb un bon nombre de peces de fabricació local. Alguns empresaris barcelonins van mirar de fabricar, també, turismes a bon preu. Aquest és el cas d’un enginyer format a França, Antoni Sitjes, que el 1936 va començar a fabricar el Nacional Sitjes, que va ser més conegut com a Popular Sitjes.

Motor Villiers.

Com en moltes altres coses, potser en aquest cas més, la Guerra Civil va tocar de ple el sector de l’automoció, que va ser col·lectivitzat i la seva producció es va dedicar a les necessitats militars. Acabada la guerra, van venir temps d’escassetats, agreujats per l’aïllament del règim franquista durant la guerra mundial i els primers anys de postguerra a Europa. Tot i això, la indústria va treure l’enginy suficient per mantenir-se i avançar, encara que poc a poc. I això és el que ens mostra aquesta exposició.

Biscuter Coupé, anomenat també Pegasín.

Era una època de manca de combustible, de manca de materials de tota mena i d’autarquia promoguda pel govern franquista. Un govern que va fer mans i mànigues per reduir al màxim el potencial industrial de Barcelona i Catalunya. Aquesta era una de les polítiques de l’INI –Instituto Nacional de Indústria-, creat per Madrid seguint el model dirigista de la Itàlia feixista. Els objectius d’aquest institut eren l’impuls d’una política autàrtica i el repartiment del sector industrial per tot l’estat i reduir el pes de Barcelona i Catalunya. Entre altres coses, va impedir la represa de General Motors Peninsular, va obligar a reconvertir Hispano-Suiza en ENASA, per fer que la fàbrica de la Sagrera es dediqués a fabricar camions Pegaso i va dificultar la importació de peces a Ford Motor Ibérica, fins que aquesta empresa va deixar de fabricar cotxes i es va dedicar a muntar petits camions. En aquest sentit, és molt gràfica una pàgina de La Vanguardia del 17 de juliol de 1947 on un mapa de la península situa geogràficament les empreses participades per l’INI sota el títol “Importante misión del Instituto Nacional de Indústria en el avance económico e industrial español”.

Muntatge d’un gasogen sobre la foto d’un cotxe.

Aquesta situació social, econòmica i política va fer que la gent s’espavilés. La gran escassetat de petroli, com d’altres recursos, va comportar invents com el gasogen, un aparell força voluminós, que s’afegia a la part posterior dels cotxes amb l’objectiu de cremar closques de fruits secs, llenya o carbó per obtenir un combustible gasós. En realitat no va arribar a ser massa eficient, però a la ciutat diverses empreses es van dedicar a fabricar-ne. Un altre efecte d’aquestes mancances, va ser l’augment de demanda de motocicletes, més barates, amb menys despesa de combustible i més fàcils de fabricar. En deu anys (1945-1955) es va passar de fabricar 500 unitats anuals a gairebé 70.000, a tot l’estat espanyol. El següent pas va ser la fabricació de petits cotxes amb tecnologia de motocicleta.

Moto de la marca Montesa.

Així van sorgir a Barcelona un bon grapat de projectes que van aconseguir mantenir el sector de l’automoció. Un dels més coneguts i recordats, i també el que va tenir més èxit, va ser el biscuter. Era un projecte que un reconegut enginyer francès, Gabriel Voisin, va presentar l’any 1950 a la Fira de París. L’empresa barcelonina Autonacional s’hi va fixar i va decidir fabricar-lo a Barcelona amb algunes modificacions introduïdes pel mateix Voisin. Els primers models no tenien marxa enrere i van comercialitzar-se el 1954. Els següents models van anar incorporant diverses millores. Es va deixar de fabricar l’any 1957, tot i que es van seguir venent els estocs durant quatre anys més. En total es van fabricar unes 12.000 unitats.

Dos models de la marca Kapi.

L’exposició estrena el nou espai Josep Bota de Fabra i Coats i aplega un bon nombre de microcotxes de la dècada de 1950. És una mostra molt visual, on hi destaquen, per sobre de tot, els vehicles. És a través seu que anem veient com les persones que formaven part del teixit industrial de l’automoció en aquella època van fer servir tot el seu enginy per tirar endavant, tot i les dificultats de la situació econòmica de la postguerra espanyola i mundial i de les dificultats polítiques imposades des del govern franquista de Madrid, que feia l’impossible per rebaixar el pes econòmic de Barcelona i Catalunya. Tot i així, el potencial industrial de l’àrea de Barcelona va acabar imposant-se i Madrid va haver d’acabar autoritzant la instal·lació a la ciutat de SEAT, amb la italiana FIAT al darrera.

Furgoneta Delfín.

El primer vehicle que ens rep només entrar a l’exposició és un magnífic Hispano-Suiza i tot seguit podem veure un Eucort, una marca creada per l’emprenedor tarragoní Eusebi Cortès, que va comprar les patents a l’empresa Sitjes, que un cop acabada la guerra no va poder seguir amb la producció de vehicles i va dedicar-se només a les feines de taller. Eucort no va aconseguir el suport de l’INI i no va poder arribar a la fita prevista de fabricar 50 unitats diàries. En aquesta primera part de la mostra, també podem veure com era un gasogen.

Microcotxe de la marca David

Com deia abans, el biscuter va ser el microcotxe més produït i és el més recordat, juntament amb l’Isetta, aquest produït a Madrid. Però a Barcelona hi va haver altres marques i models. A l’exposició hi podem veure vehicles de l’empresa David S.A., de Josep M. Muné. Aquesta empresa també es dedicava al negoci del taxi. Una altra de les marques representades a l’exposició és Kapi, creada per Federico Saldaña,un capità d’infanteria destinat a Burgos, però que tenia molt clar que el millor lloc per fer negoci era Barcelona. També hi ha models com Júnior, de l’empresa Reina Júnior SL, propietat d’Antoni Cases; o de MYMSA (Motores y Motos), dels germans Aragall, que van fabricar un motocarro anomenat “Rana”.

Interior del model Júnior.

Les necessitats del transport i repartiment de mercaderies també van ser presents en la fabricació de vehicles i a la mostra es poden veure, a més del model Rana, la furgoneta Hispano i el model Delfín. A l’exposició podem veure també un model de l’empresa MT (Maquinaria y Elementos de Transporte S.A.), coneguda com Maquitrans, que també va fabricar un tipus de motocarro. Moltes d’aquestes empreses van utilitzar la Fira de Mostres com a mitjà per donar a conèixer els seus models.

El 600 tanca l’exposició.

Un audiovisual ens mostra imatges de l’època amb vehicles circulant per la ciutat i una vitrina recull diversos objectes relacionats amb els microcotxes, com contes, butlletes del sorteig d’un biscuter o factures de compra d’aquests vehicles.

El model que tanca l’exposició és un 600, el vehicle que va llançar l’any 1957 la SEAT i que va convertir-se en el primer cotxe de masses i el vehicle que, de fet, junt amb la millora, tot i que molt lentament, de la situació econòmica, va suposar la desaparició dels microcotxes.

Butlleta d’un sorteig d’un Biscuter.

Si ho mirem amb perspectiva, de fet la història dels microcotxes és curta, la seva vida no va gaire més enllà d’una quinzena d’anys, a tot estirar podem dir que va arribar a la vintena d’anys, però tot i això, van suposar l’enllaç entre una indústria naixent, que s’havia començat a posicionar durant el primer terç del segle XX i que es va veure aturada, com tantes altres coses, per la guerra civil i la posterior postguerra, i la indústria automobilística que va anar consolidant-se a Barcelona i el seu entorn a partir de la instal·lació de la SEAT. Com diu el títol de l’exposició, l’enginy de moltes persones va fer possible mantenir a Barcelona un important sector econòmic com és el de l’automoció, tot i les mancances produïdes per la situació socioeconòmica i superant totes les traves que va posar-hi el govern de l’estat franquista.