El castell de València d’Àneu

La vall d’Àneu des del Castell.

La sortida que us proposem avui ens permetrà veure la història des d’una altra perspectiva. Les dones són una mica més del 50% de la població. Tot i això, quan repassem la història d’un territori, d’un comtat, posem per cas, ens surten molts més noms d’home que de dona. Apareix amb certa facilitat la llista dels comtes i, pot ser, d’alguna comtessa, però no de totes. És que elles no tenien cap paper? Es que només es dedicaven a filar i a passar el temps parlant amb les dames de la cort, mentre no es dedicaven a procurar que la casa tingués assegurada la descendència? Doncs no. Van tenir un paper i força important. Avui ens acostem a l’última fortificació feudal de Catalunya per revisar la història del comtat de Pallars Sobirà des del punt de vista de les dones. Visitem el castell de València d’Àneu per revisar la història del comtat tot resseguint la història de les seves comtesses.

Restes del castell.

No fa tants anys, en època franquista, a Catalunya mateix, com a tot el territori de l’estat, les dones no podien obrir un simple compte bancari sense l’autorització d’un home, fos el pare, el marit o un germà. Això no havia estat sempre així, en època medieval les dones signaven documents conjuntament amb homes, o soles, sense cap mena de problema. De fet, moltes dones van ser titulars de comtats i algunes fins i tot en van salvar algun de la fallida econòmica, i això ho podem veure mitjançant la visita guiada al castell de València d’Àneu, que s’organitza des de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu en la programació que rep el nom de Joc de dames.

Restes del castell.

El comte Hug Roger III passa per ser l’últim senyor feudal, i això no deixa de ser cert, però qui va pactar les capitulacions va ser la comtessa, Caterina Albert, perquè el comte, era guerrejant fora, lluny del comtat, i va ser la comtessa qui va aguantar el setge al castell de València d’Àneu durant 3 mesos, amb dues filles del comte, però no seves, i qui va pactar els termes de la rendició, preocupant-se que la gent del comtat no patís represàlies i pogués seguir fent la seva vida.

Esterri d’Àneu vist des del castell.

Anem però al principi. Com hem vist en molts dels llocs que hem visitat a Sortides amb gràcia, la presència humana a la vall d’Àneu ve d’antic. Segons les darreres troballes es remuntaria a fa 8.000 anys, però es creu que és anterior i que molt probablement hi hagi noves troballes que puguin fer recular força aquesta data. Sigui com sigui, ben segur hi va haver grups d’ibers i de romans. Una cosa que cal tenir clara és que aquesta concepció que es va tenir durant un temps que els Pirineus eren un lloc allunyat i perdut de la mà de Déu, no és certa. Els Pirineus no van ser mai, ni ho son, cap frontera natural, ben al contrari. Sempre han estat una zona de pas i els seus habitants els han creuat sovint i s’han relacionat amb la gent de l’altra banda. Només han estat una frontera política. Tot i això, d’alguna manera, les valls del Pallars tenen una personalitat pròpia que les diferencia unes de les altres. Les valls Farrera, de Cardós i d’Àneu, tenen especificitats pròpies i els seus habitants asseguren tenir alguns trets identitaris propis.

Església de Sant Andreu.

Anem un moment a la dècada de 1910 per veure com era València d’Aneu ara fa poc més d’un segle. I com sempre ho fem de la mà de Ceferí Rocafort, autor del volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de  Catalunya: “Lloch que forma ajuntament, en la vall d’Àneu; a la dreta del Noguera Pallaresa, a uns dos quilòmetres demunt d’Esterri, en lo camí que se dirigeix a la Vall d’Aran per lo port de la Bonaygua, qual riuet atravessa lo terme axí que devalla a juntar-se ab lo nomenat Noguera”.

També ens diu Rocafort que: “Consta de 46 edificis ab una població de 117 habitants de fet y 146 de dret. En la relació de l’any 1831, figura ab 166 ànimes y lo senyoriu corresponia al marquès de Pallars”. Avui forma part del municipi d’Alt Àneu, el qual, segons l’Idescat, l’any 2020 tenia 414 habitants.

Estança del castell.

El castell fou el centre polític i la principal fortificació del Pallars. Els seus orígens els hem d’anar a buscar a final del segle XI, en el moment en que el territori es reorganitza seguint el procés de feudalització. Anem primer per visitar-ne les restes. Estan situades en un turó molt proper a la població i, de fet, és un lloc de passejada habitual de veïns i estadants. L’accés al recinte del castell es fa per un camí que surt des de la capella de Sant Cosme i que s’enfila cap al capdamunt, a la mica de plana que senyoreja el turó, on hi ha el castell pròpiament dit. El primer que trobem son unes trinxeres del 1936 – 1939 i després les restes de les cases del poble antic de València, que va créixer al seu moment a redós de la muralla del castell.

Capella de Sant Cosme.

Si seguim avançant, ens trobem amb el fossat que envoltava la muralla del recinte sobirà del castell. Tirem amunt pel camí d’accés i arribem a la porta, amb una torre a banda i banda. A l’interior del recinte hi podem reconèixer diferents espais i estances, com una antigues cisternes medievals, alguna de les quals transformada en búnquer durant la Guerra Civil de 1936-1939; murs amb espitlleres per defensar la porta; un celler; el pati del castell; un tram de muralla amb bestorres… I a l’interior d’algun d’aquests espais un bon grapat de boles de pedra: són part dels projectils de pedra de fins a 60 quilos amb que les tropes dels Cardona van bombardejar el castell en nom del rei Ferran el Catòlic. A l’interior hi resistia la comtessa Caterina Albert, donat que el seu marit, Hug Roger III, era lluny del comtat.

Projectils de pedra usats en el setge al castell.

Fatema, Goldegrot, Ermetruit, Estefania, Constança, Llúcia, Eslonça, Agnès, Guillema, Sibi·la, Lucrècia, Geralda, Joana, Caterina… Aquests són els noms d’algunes de les comtesses que van regir el comtat del Pallars Sobirà entre els segles X i XIV. Van arribar de procedències molt diferents, perquè cal tenir en compte que en aquelles èpoques el matrimoni no era mai per amor, era un pacte entre famílies i una forma de teixir aliances geopolítiques; així, entre les comtesses del Pallars n’hi va haver de procedència musulmana, de la Cerdanya, d’Osona, de Comenges, d’Urgell, del Llenguadoc, de Castella, de l’empordanesa Cruïlles, fins i tot, una princesa bizantina, neta de l’emperador de Nicea, Teodor II Làscaris.

Bandera del comtat amb l’àguila bicèfala de Lucrecia Ventimiglia Làscaris.

Moltes d’aquestes dones van ser les que van governar el comtat i més d’una, en diferents moments de la història, el van salvar econòmicament amb el seu casament, perquè el comte estava endeutat fins al capdamunt. De fet, l’actual escut del comtat del Pallars Sobirà, amb una àguila bicèfala sobre fons groc és, de fet, el d’una comtessa, Lucrècia de Ventimiglia Làscaris. Tanta importància va tenir aquesta comtessa, que es va imposar la seva bandera i no se sap com era l’anterior. De fet, tenia més rang que el comte, perquè ella era princesa. Això també ens serveix d’indicador de la importància que va arribar a tenir el comtat del Pallars Sobirà, donat que una família imperial va accedir a casar una de les seves princeses amb el comte. Avancem, però, a poc a poc.

Camí d’accés a l’entrada al recinte del castell.

La historiografia oficial sempre ha seguit l’empremta dels homes. En comptades ocasions han estat les dones les que han passat a la història, més enllà del fet de ser les consorts i/o les mares dels regents d’imperis, regnes o, com el cas que ens ocupa, comtats. Com es pot anar resseguint, doncs, la història de les dones? De les comtesses? Cal tenir present que Catalunya sempre ha estat molt legalista, es feien actes notarials per tot i aquest fet, juntament amb els testaments que es conserven en els diferents arxius, fa que es pugui anar seguint la història de les dones, encara que em certa dificultat, perquè no sempre surten amb els seus noms. Aquesta documentació és la que permet anar reconstruint la història del comtat del Pallars amb visió de gènere, entre moltes altres investigacions. I aquesta és la feina que estan fent, des de fa anys, Cristina Simó i Espinosa i Noemí Nus, i ho expliquen amb Joc de dames. Elles mateixes es defineixen com a gestores patrimonials i guies interpretadores de dues comarques veïnes, el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà, sempre amb perspectiva de gènere, mitjançant visites a diversos espais, com el castell que avui visitem , o Santa Maria d’Àneu i Sant Pere del Burgal, al Pallars Sobirà; o l’antic monestir de Gerri de la Sal i el castell de Mur i la canònica de Santa Maria, al Pallars Jussà.

Fossat que envoltava la muralla.

Tornem a la història. En una primera època, el Pallars i la Ribagorça eren un sol comtat. Així ho explica l’Enciclopèdia Catalana: “El Pallars restà sotmès al domini sarraí dels primers temps de la invasió aràbiga fins al començament del s. IX, en què els comtes de Tolosa, probablement Guillem I i el seu successor Bigó, n’iniciaren l’ocupació juntament amb la de la comarca ribagorçana. Hom pensa que en aquest afer els comtes tolosans actuaren a iniciativa particular, fet que explicaria que Pallars-Ribagorça formessin aleshores una sola unitat administrativa restant mig segle units a Tolosa i que llurs comtes, sentint-se’n quasi sobirans, gosessin atorgar als monestirs de la regió uns privilegis semblants als expedits aquells anys per la cancelleria reial”.

Porxo de l’església de Sant Andreu.

Aquest inici dels dos Pallars i la Ribagorça en un mateix comtat va fer que en anys posteriors hi hagués picabaralles entre els dos comtats del Pallars quan es van dividir, perquè hi havia dominis d’un en territori de l’altre. És a dir, hi havia zones que estaven geogràficament al Pallars Sobirà que depenien políticament al Pallars Jussà, i viceversa. Tot va començar amb la mort violenta de Bernat II de Tolosa, que va comportar la separació de la casa de Tolosa i la creació dels tres comtats: la Ribagorça i els dos Pallars. Els dos darrers es van anar barallant i guerrejant, fins que van pactar intercanviar els territoris que cadascun tenia en la zona geogràfica de l’altre i establir unes línies frontereres clares.

Tram de muralla del castell.

La història del comtat de Pallars, com la majoria en aquella època, de fet, és plena de crims, morts prematures, comtesses regents, casaments per interès, aliances amb altres famílies nobles per afermar la posició, comtes busca-raons, altres culs de mal seient, fills bastards que reclamen la seva part del pastís comtal, membres de la família comtal presos com a ostatges pels sarraïns i rescatats per la comtessa, casaments que salven econòmicament el comtat… Un muntde fets que podrien formar part del guió d’una novel·la, d’una pel·lícula o d’una sèrie. Però no, no és un guió, és la realitat del comtat del Pallars Sobirà que podem conèixer des del punt de vista de les dones, tot visitant el castell de València d’Àneu.

Estances del castell.

La fi del comtat de Pallars Sobirà és, de fet, un capítol de la Guerra Civil catalana del segle XV. Hug Roger III era, també, capità general de l’exèrcit del principat i un del principals capitosts que va fer costat a Carles de Viana, contra el rei Joan II.  Va assetjar la Força de Girona, on s’havien refugiat la reina, Joana Enríquez, i el seu fill, el futur Ferran el Catòlic. Quan tothom havia capitulat, ell es va mantenir ferm i va seguir lluitant. Quan Ferran el Catòlic, ja rei, va encarregar al comte de Cardona que prengués el Pallars Sobirà, Hug Roger era fora i, com ja hem vist, va ser la comtessa, Caterina Albert qui va defensar el castell de València i aguantar el setge.

Restes del poblat antic de València d’Àneu.

Aconseguida la victòria, Ferran el Catòlic va donar el comtat de Pallars Sobirà als Cardona amb el títol de marquès. Actualment el marquesat de Pallars pertany al ducat de Medinaceli.

Abans o després de visitar el castell, podeu fer un tomb per València d’Àneu i veure l’església parroquial de Sant Andreu, d’origen romànic, tot i que força modificada.

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Ecomuseu de les Vall d’Àneu
Carrer del Camp, 22-24
Esterri d’Àneu
Telèfon: 973 62 64 36
ecomuseu@ecomuseu.com

La Casa Gassia a Esterri d’Àneu

Casa Gassia, seu de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu.

Avui anirem fins al Pirineu a visitar una població que fa més d’un segle ja era punt de sortida de moltes excursions. I, a banda de passejar pel seu carrer Major, pel seu nucli antic, pel pont romànic i pels seus entorns, aprofitarem per conèixer com era una casa benestant d’un poble de muntanya dels segles XVIII i XIX i com vivien les persones que la van habitar. És una localitat propera a un parc nacional, des d’on es poden fer moltes activitats esportives d’estiu i d’hivern i, des d’on podem apuntar-nos a visitar un bon grapat d’esglésies romàniques. Avui ens acostem a la comarca del Pallars Sobirà per passejar per Esterri d’Àneu i visitar la Casa Gassia, seu de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu. Continua llegint

Exposició L’enigma iber

Dama del Cerro de los Santos

Avui anem a una exposició que ens acosta a una civilització que ja ens ha sortit diverses vegades a Sortides amb gràcia. N’hem visitat diversos jaciments que trobem a diferents punts de la geografia catalana i que també podem trobar per tota la franja mediterrània. Va ser una de les civilitzacions més importants del mar Mediterrani durant bona part del primer mil·lenni a.n.e. (abans de la nostra era). De fet, son els nostres avantpassats, però, tot  i això, son encara força desconeguts. Avui mirarem de saber-ne alguna cosa més tot visitant l’exposició L’enigma iber, arqueologia d’una civilització al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Continua llegint

El Museu Episcopal Museu de Vic

Fragment de mosaic. Segle III

Avui Sortides amb gràcia s’acosta a una capital de comarca amb molta història. La ciutat on anem, compta amb un important patrimoni, entre el qual destaca un temple romà, que de fet és a l’origen del museu que anem a visitar, perquè avui visitarem un museu. A la ciutat on anem  ja li vam dedicar una passejada temps enrere. En aquesta ocasió però, visitarem el seu museu, que va ser inaugurat  en època de la Renaixença, fa 130 anys. Avui ens acostem a Vic, la capital d’Osona, per visitar el seu Museu Episcopal, inaugurat l’any 1891 pel bisbe Josep Morgades

Façana del MEV amb el campanar romànic al costat.

La seu del Museu Episcopal de Vic és un edifici modern que presideix la plaça del Bisbe Oliba, amb el campanar romànic de la catedral de Vic al costat. Va ser inaugurat l’any 2002 i construït gràcies a la col·laboració entre el Bisbat  i l’Ajuntament de Vic i la Generalitat de Catalunya. Té quatre plantes, una soterrània, la planta baixa i dos pisos, en les quals hi ha repartits sis àmbits: Arqueologia i lapidari; pintura i escultura romànica (segles XII i XIII); pintura i escultura gòtica (1300-1420); pintura i escultura gòtica i del Renaixement (1420-1550); teixit i indumentària; i arts de l’objecte.  També hi ha un espai per a exposicions temporals que acostumen a ser força interessants.

Estela funerària amb guerrers armats i llop. Ibèric. S III a.n.e.

Abans de fer un recorregut per la col·lecció permanent, fem una mica d’història. Tot i que va ser inaugurat, com hem dit, l’any 1891, els orígens del museu els hem d’anar a buscar uns quants anys abans i ens hem de fixar en dos fets. El primer va tenir lloc l’any 1868, quan el Cercle Literari va organitzar  l’Exposició Arqueològica Artística d’Art Retrospectiu. El segon, va ser la descoberta del temple romà, que va tenir lloc l’any 1882 i que va comportar la fundació de la Societat Arqueològica de Vic, la qual va impulsar la creació d’un museu Lapidari que es convertiria en la llavor de la col·lecció arqueològica de l’actual museu.

Retaule d’advocació franciscana. Lluís Borrassà. 1424-1425.

Aquells primers anys es van anar reunint unes importants col·leccions d’art medieval i d’arts decoratives que estaven en un pis que el bisbe Francesc de Veyan havia fet construir l’any 1804  sobre el claustre gòtic de la catedral. El 1893 se’n va publicar un catàleg raonat, que és considerat com el primer catàleg científic d’un museu català. Un dels participants en aquell catàleg fou Josep Gudiol i Cunill, en aquell moment un jove seminarista i que més endavant seria el conservador del Museu, càrrec que va ostentar durant 33 anys fins el dia de la seva mort. Gudiol, reconegut arqueòleg i museòleg, va organitzar les col·leccions del museu de forma separada i ordenades cronològicament i segons la tipologia dels objectes, que eren tots exposats, de manera que els espais del museu es van fer petits amb rapidesa. Les més importants d’aquell moment eren les de ceràmica, monetari, arqueologia, vidre, pell, mobiliari, pintura, orfebreria, teixit, indumentària, escultura, metal·listeria, ferro i llibres. Josep Gudiol és l’autor de Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana, que es considera com el primer estudi científic sobre museologia a Catalunya. Hi establia criteris de classificació que van servir de model per als altres museus diocesans catalans.

Vitrina amb objectes procedents d’excavacions arqueològiques.

Les sales del pis de sobre del claustre gòtic de la catedral s’havien fet petites i l’any 1949 el museu va passar a ocupar l’edifici del col·legi de Sant Josep, fins que, gràcies a un conveni signat entre l’Ajuntament, el Bisbat de Vic i la Generalitat de Catalunya, es va enderrocar l’edifici per aixecar al mateix lloc l’actual Museu Episcopal, que va ser projectat  pels arquitectes Alfonso Milà i Federico Correa. Va ser inaugurat el 18 de maig de 2002.

La visita al museu comença per la planta soterrani, on hi ha la sala d’exposicions temporals, alguna de les quals ha estat objecte de Sortides amb gràcia. A la mateixa planta hi ha els primers àmbits de la col·lecció permanent. En primer lloc un petit espai dedicat a la història del mateix Museu, amb alguns quadres i un audiovisual. També s’hi pot veure un bressol de fusta dins d’una vitrina, és el de Jacint Verdaguer. En aquesta planta hi ha els dos primers àmbits, dedicats a l’arqueologia i al lapidari.

Mòmia i sarcòfag antropomorf d’Amon Nadegaubastisred,

Un dels primers objectes que podem veure és una mòmia egípcia amb el seu sarcòfag antropomorf, és de la cantora d’Amon Nadegaubastisred, de la dinastia XXII (945-715) a.n.e.  I és que el museu conserva peces de diverses cultures de l’antiguitat, com la mateixa egípcia, o les fenícia, grega, etrusca i romana. Es tracta d’uns quants objectes que, d’alguna manera, donen testimoni d’on ve la nostra cultura. Una part van ser adquirits en les primeres èpoques de la historia del museu arreu de la Mediterrània i una altra part provenen d’excavacions a Catalunya.  També hi ha una col·lecció de peces trobades a la comarca d’Osona i que estan datats des de la prehistòria fins a l’edat mitjana.

Relleu de figura masculina. S. XII. Probablement de la catedral romànica.

El Lapidari és un dels primers àmbits que va tenir l’incipient museu que es va crear l’any 1893 al Temple Romà. Hi podem veure peces romàniques, gòtiques, renaixentistes i barroques, entre les quals es poden destacar capitells d’entre els segles XIII i XV, ares d’altar i peces funeràries. També hi ha peces provinents de la catedral romànica de Vic del segle XII. Entre els objectes exposats en aquesta planta, a més de la mòmia egípcia, hi ha fragments de mosaic, àmfores, esteles funeràries, mènsules, atuells de ceràmica i de vidre o claus de volta.

 

Absis de Sant Sadurní d’Osormort.

La planta baixa està dedicada al Romànic i a una part del Gòtic. S’hi exposen pintures i escultures del tots dos estils. Pel que fa al Romànic, hi ha algunes peces de primeríssim ordre, com les pintures murals del cercle d’Osormort, provinents de les esglésies de Sant Sadurní d’Osormort i Sant Martí del Brull, que estan exposades en espais que reprodueixen els absis originals. Els especialistes relacionen aquestes pintures amb les de Sant Joan de Bellcaire, a l’Empordà, les de  Poitiers i Saint-Savin-sur-Gartempe, a la regió  francesa de la Nova Aquitània i les de Bagües, a Saragossa. El seu estil deixa força clar que si no van ser fetes per la mateixa persona, son fruït d’un mateix taller sota una direcció única. A les pintures de Sant Sadurní hi podem veure escenes del cicle de la Creació i el Pecat i els dotze apòstols; i a les de Sant Martí del Brull hi ha un Crist en Majestat amb el tetramorf, el cicle de de la infància de Jesús i escenes del Gènesi.

Baldaquí de la vall de Ribes. 1119-1134.

Al Museu es conserven també pintures murals amb l’escena del Sant Sopar, que provenen de l’antiga capella de Santa Caterina de la catedral de la Seu d’Urgell.  A més, hi ha peces com el baldaquí de Ribes, el frontal d’altar d’Espinelves o el conjunt d’altar de Santa Maria de Lluçà. Pel que fa a escultura, hi  podem veure una àmplia col·lecció de talles de la Mare de Déu amb el nen i diversos exemples de Crist en Majestat. En aquest àmbit és especialment destacable el Davallament d’Erill la Vall, un conjunt de cinc figures únic a Europa.

Davallament d’Erill la Vall. S. XII.

L’art gòtic està repartit entre la planta baixa i el primer pis. A la planta baixa i ha les peces d’entre els anys 1300 i 1420. Entre d’altres peces cabdals d’aquesta època, hi ha obres del mestre de Soriguerola, de Jaume Cabrera i de Joan Mates, i també de Lluís Borrassà -retaules de Santa Clara-, i de Ramon de Mur. Pel que fa a escultura es pot destacar el retaule de la passió, mort i resurrecció de Crist, del taller de Bernat Saulet i la Marededéu de Boixadors.

Caixa de núvia. Perot Gascó, atribuït. 1529-1546.

Al primer pis hi trobem l’art gòtic i del Renaixement, entre els anys 1420 i 1550. Aquí hi ha obres de Bernat Martorell, Bernat Despuig o Jaume Cirera. També els dotze compartiments del retaule de Santa Maria de Verdú, de Jaume Ferrer, o el retaule de l’Epifania de Jaume Huguet. Hi podem veure, també, alguna peça posterior, com el retaule de sant Ramon de Penyafort, atribuït a Jaume Huguet II i documentat entre del 1595 i el 1607.

Drap de les Bruixes. Frontal d’altar. Al-Andalus. S. XII.

En aquesta planta primera encara hi trobem un altre àmbit, el dedicat a la col·lecció tèxtil i d’indumentària del Museu, que ens diuen que és una de les més importants de Catalunya i que es mereixeria un museu en si mateixa. S’hi conserven peces i ornaments litúrgics d’entre els segles XIV i XIX i també hi ha una sèrie de fragments de teixits que abracen des de peces coptes, del segle IV fins a teixits del segle XVIII. Tot plegat permet fer-nos una idea de la evolució de les tècniques i les decoracions dels teixits al llarg de la història.  Entre les peces exposades hi ha el Drap de les Bruixes, un teixit hispanoàrab, conegut també com a Pal·li de les Bruixes, que segons la tradició va servir com a frontal d’altar. És de l’època dels regnes de taifes (primera meitat del segle XII) i prové del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Mitra. S. XIV i drap de faristol. S. XVI.

Entre la indumentària es poden destacar els ornaments pontificals de sant Bernat Calbó, bisbe de Vic entre 1233 i 1243; la capa pluvial del bisbe Bellera, la casulla del bisbe Ricomà o el tern litúrgic del canonge Despujol, un conjunt d’indumentària destinat a grans cerimònies, fet amb els mateixos brodats i que consta de diverses peces com la casulla, la capa pluvial, les dalmàtiques o les estoles. També hi ha diversos frontals brodats, mitres o draps de faristol.

Encara queda un gran àmbit que inclou les seccions dedicades als Arts i Oficis. Al primer pis hi ha la part del Vidre que inclou una col·lecció amb produccions catalanes del Renaixement i el barroc. El Museu de Vic conserva, sobretot, peces catalanes del segle XVIII, però també hi ha exemples de manufactures hispanes i europees d’aquesta mateixa època. Hi ha càntirs, copes, gots, ampolles, escudelles, fruiteres, plats, tasses, bols, setrills, salers, gerres, beneiteres, llànties, candelers… Una ample mostra de tot tipus d’objectes fets amb vidre bufat.

Arqueta de pell. S. XVI.

Ja al segon pis hi ha quatre espais expositius més: les seccions de pell, orfebreria i metall, forja i ceràmica. Cal recordar que durant segles la indústria de la pell va tenir força importància a Vic i el museu conserva una important col·lecció de peces de frontals d’altar de guadamassil, cuir gravat o pintat amb dibuixos estampats, provinents de diverses esglésies de la diòcesi de Vic. També hi podem veure diverses arquetes.

Hostier de Santa Eulàlia de Riuprimer. S. XV

A la col·lecció d’orfebreria i metall hi ha obres de tipus litúrgic, amb una rellevant col·lecció de monedes i medalles i  a la de forja hi ha peces de diferents tipologies d’entre els segles XII i XIX, entre les quals hi ha reixes, penells, creus, candelers, hostiers i neulers o corones de llum, així com també bacines que es feien servir per recollir les almoines durant la missa.

Arribem ja al final de la visita al Museu Episcopal de Vic amb la part dedicada a la ceràmica, que diferencia els objectes, o ceràmica de forma, i les rajoles. Hi ha una gran quantitat de peces de diferents estils. Hi podem veure pots, plats, càntirs, gerres, escudelles, piques baptismals, tapes de pica baptismal, i també algun objecte força curiós, com un plat d’engany, que té un grapat d’olives al damunt.

Frontal d’altar de la Mare de Déu del Roser. S. XVI – XVII.

Pel que fa a rajoles, n’hi ha de paviment i de decoratives, amb decoracions diverses, amb motius vegetals i animals, amb sèries d’imatges d’oficis, i també algun frontal d’altar, com el de la Mare de Déu del Roser, d’entre els segles XVI i XVII, provinent de l’església de Santa Maria de Caselles de Fonollosa, al Bages.

A l’entrada del museu, al costat de la botiga, es conserven alguns relleus –capitells, mènsula i fust de columna- de la catedral romànica, consagrada l’any 1038 pel bisbe Oliba i que va ser enderrocada per construir l’edifici actual.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Continua llegint

Exposició  Modernisme, cap a la cultura del disseny

Cadires dissenyades per Antoni Gaudí.

Nova sortida per acostar-nos a un museu barceloní que ofereix moltes possibilitats. Per començar, és en un edifici que acull fins a quatre institucions diferents. És de construcció recent, de principi d’aquest segle XXI, i està inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El lloc on està ubicat és un d’aquells punts de Barcelona que semblen tenir la maledicció de no estar mai acabats i sempre en obres. A més, el punt exacte on s’aixeca l’edifici  permet veure i entendre un accident topogràfic poc conegut, el graó barceloní. Avui ens acostem a la plaça de les Glòries Catalanes per visitar una de les exposicions del Disseny Hub Barcelona, Modernisme, cap a la cultura del disseny, que ens vol mostrar aquest moviment cultural des del punt de vista del disseny i la influència que hi ha tingut. Continua llegint

Jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

Palauet.Tot baixant pel carrer de Muntaner de Barcelona, al cantó Besòs i l’alçada del carrer de Marià Cubí hi trobem una finca que crida molt l’atenció, amb un edifici senyorial, amb una torre i remats amb forma de merlets. La finca llinda amb els carrers de Marià Cubí i de l’Avenir, on hi ha un segon edifici. Ambdues cases comparteixen un gran jardí. Estem parlant del palau del marquès d’Alella, actualment seu de la Fundació Julio Muñoz Ramonet. Avui ens acostem al barri de Sant Gervasi – Galvany de Barcelona i ens endinsarem en la vida d’un personatge fosc, una figura de les més enigmàtiques de la societat barcelonina del segle XX, Julio Muñoz Ramonet, tot visitant el jardí de la fundació que porta el seu nom. Continua llegint

Exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol

Turégano. Segovia. Pl. Espanya.19 set 1927. AFB. R. Reventós.

La sortida d’avui ens portarà a fer un viatge per la península ibèrica. Farem una ruta per més de 10 de les actuals comunitats autònomes espanyoles. Però les veurem tal com eren fa gairebé un segle, mitjançant les fotografies que es van fer durant uns viatges de documentació per a la construcció d’un conjunt monumental barceloní que encara es pot visitar a Montjuïc. Avui ens acostem a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona per visitar l’exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol. Continua llegint

Exposició Art primer. Artistes de la prehistòria

Figura de dona neandertal manipulant pigments a l’entrada de l’exposició.

La imatge és present constantment en la nostra vida actual. Cada dia es creen, s’editen, es publiquen i reprodueixen infinitat de fotografies i dibuixos de tota mena. La immensa majoria de persones portem a sobre un mòbil que és, alhora, entre moltes altres coses, una càmera de fer fotos, que ens permet captar, editar, publicar i difondre imatges, amb més o menys gràcia. Per altra banda, molta gent pinta i dibuixa i segur que tenim presents més d’un i de dos obres de grans artistes que es poden veure als museus del món. Tot això, segur que no ens parem a pensar amb tanta facilitat com i quan va sorgir als humans la necessitat de comunicar-nos per mitjà d’imatges. O quina és la primera manifestació física d’un comportament simbòlic. Avui Sortides amb gràcia s’acosta al Museu d’Arqueologia de Catalunya per visitar l’exposició Art primer. Artistes de la prehistòria, que proposa un viatge a la recerca dels orígens de l’art. Continua llegint