Banyoles i el seu Museu Arqueològic

L’estany de Banyoles al capvespre.

La sortida d’avui ens porta a visitar una capital de comarca de les terres gironines. A la mateixa ciutat hi ha un importat i únic jaciment arqueològic, i al seu museu comarcal s’hi conserven peces trobades en altres jaciments de la comarca, també força importants. En aquest museu s’hi conserven peces com el crani d’un tigre de dents de sabre, amb les dents perfectament conservades, cosa que el fa únic; o una reproducció d’una mandíbula de Neandertal. La ciutat compta amb un segon museu, el Darder, que anys enrere va ser objecte d’una polèmica internacional, i entre el diferents punts d’interès hi ha un estany que té forma de número 8 i que l’any 1992 va ser subseu olímpica. Avui visitem Banyoles, capital de la comarca del Pla de l’Estany i el seu Museu Arqueològic.

Santa Maria de Porqueres

Banyoles i el seu entorn tenen suficients punts d’interès com per fer-hi una sortida de diversos dies o anar-hi fent diverses escapades. L’estany i el seu entorn natural permeten fer-hi passejades, córrer, anar amb bicicleta o fer esports nàutics. El Museu Arqueològic de Banyoles conserva les troballes de diversos jaciments de la comarca, com el Parc neolític de La Draga, les coves prehistòriques de Serinyà, i la vil·la romana i visigòtica de Vilauba. La ciutat conserva un tram de muralla medieval, l’església gòtica de Santa Maria dels Turers i el monestir de Sant Esteve, a l’entorn del qual es va formar la ciutat. Ben a prop, a la riba de l’estany, hi ha l’església romànica de Santa Maria de Porqueres. En aquesta sortida, però, ens centrarem en la ciutat i en el seu Museu Arqueològic.

Sant Esteve, en una vista nocturna.

En els mapes de la comarca que donen a l’Oficina de Turisme, ens expliquen els orígens de la ciutat: “La població de Banyoles va néixer al voltant de l’antic monestir de Sant Esteve, fundat el 812 per l’abat Bonitus. Els monjos van traçar una xarxa de recs i van poder controlar el nivell de l’estany, la qual cosa suposava fer d’aquell espai erm una zona agrícola i industrial que ben aviat seria florent”.

També ens diuen que: “La gran època d’expansió correspon als segles XIII i XIV: molins fariners, drapers i paperers, indústries tèxtils i de paraireria… Una data clau és el 1303 quan el poble aconsegueix la Carta Municipal que li atorga la independència administrativa. Creix la ciutat al voltant de la parròquia de Santa Maria dels Turers i de la plaça porticada de la Vila Nova”. Aquesta plaça porticada és l’actual plaça Major)”.

La plaça Major de Banyoles.

Avancem en el temps i com acostumem a fer en les sortides, anem a veure com era Banyoles a la dècada de 1910, segons la descripció que en fa Joaquim Botet i Sisó al volum dedicat a la província de Girona de la Geografia General de Catalunya: “La vila de Banyoles està edificada a la riba del estany, al SE d’aquest, y a l’alçaria de 175 metres sobre lo nivell de la mar. La forman més de cinquanta carrers y onze places. Los carrers son en general rectes y estrets, y de les places n’hi ha algunes de molt espayoses, com la de la Constitució que es porticada. La majoria de les cases son de planta baxa y un pis; bastantes, en los llochs més cèntrics de la població, tenen dos pisos, y poques ne tenen tres. N’hi ha algunes de moderna construcció y les més són més o menys antigues, no faltant-n’hi ab algun finestral gòtich y ab las característiques portes foranes acabades en arch de cercle y formades per grans dovelles”. La plaça de la Constitució que cita l’autor és l’actual plaça Major. Cal recordar que durant una època històrica totes les places majors de les viles i ciutats de l’Estat espanyol s’havien de dir “de la Constitució”.

Carrer Nou, on hi ha diversos edificis gòtics.

Botet i Sisó ens diu també que en el cens de 1900 Banyoles comptava amb un total de 5.103 habitants, dels quals 2.473 eren homes i 2.630 eren dones. Segons dades de l’Idescat, a l’any 2019 la població era de 19.826 persones de les quals 9.741 eren homes i 9.874 eren dones. És a dir, en una mica més d’un segle, la ciutat gairebé ha quadruplicat la població, tot i que manté  força igual la proporció d’homes i dones, propera al 50%, però amb un major número de dones.

Segons Manuel Bofarull i Terrades, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, el nom de Banyoles està: “Documentat Balneolas, Banioles i Banyolas als s. IX i X. Del llatí balneolas, ‘banys’”.

 

Llenç de la muralla.

El nucli antic de Banyoles és avui zona de vianants, com passa afortunadament en els centres antics de moltes poblacions, cosa que permet passejar-hi amb calma i sense haver d’estar pendent dels cotxes. A l’Oficina de Turisme ofereixen fulletons amb un itinerari per la zona antiga de Banyoles. Entre els punts d’interès hi ha la plaça Major, porticada, amb diversos edificis destacables, com l’antic Hotel Mundial, Can Bòlica, Can Bulí, l’Ateneu o Cal Moliner, un edifici documentat des del segle XIII. El conjunt històric d’aquesta plaça va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.

Una de les glorietes gòtiques de la muralla.

L’itinerari que ens proposa el quadríptic que ofereixen a l’Oficina de Turisme té una distància total d’1,6 quilòmetres i passa per edificis com la Llotja del Tint, una fàbrica medieval d’estil gòtic civil del segle XV, que conserva l’estructura original; un tram de la muralla que va encerclar la població i que conserva, a punta i  punta, dues glorietes d’inspiració gòtica; el monestir de Sant Esteve, que és el punt a partir del qual va anar creixent la ciutat. Tot i ser un punt històric d’importància i amb elements força interessants com el claustre de dos pisos, l’arqueta de Sant Martirià o el retaule gòtic de Santa Maria de l’Escala, no hi ha gaires possibilitats de visitar-ho, perquè les visites que s’hi programen són puntuals i no se’n fan gaires.

 

Santa Maria dels Turers.

Un altre punt d’interès, aquest més fàcilment visitable, és l’església de Santa Maria dels Turers, gòtica de planta basilical i amb un curiós campanar de cadireta de tres pisos. L’itinerari ens porta també al Museu Darder, que anys enrere va ser objecte d’una important polèmica per l’home boiximà dissecat que exposaven com a part de la seva col·lecció; i la Pia Almoina, un palau gòtic que hi ha a la plaça de la Font i en el qual ens aturarem, perquè actualment és la seu del Museu Arqueològic. Comencem per l’edifici i després passarem a visitar el museu. L’edifici és història en si mateix. En els seus orígens va ser la seu d’una entitat benèfica, la Pia Almoina, que es dedicava a repartir pa i roba entre les persones més desafavorides. Fins a l’any 1928 va ser la seu de l’ajuntament i, des de la dècada de 1930, és el Museu Comarcal i també hi té la seva seu el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles.

Pati de la Pia Almoina.

Es tracta d’una interessant obra del gòtic civil català bastida sobre un conjunt de cases dels segles IX a XII. L’edifici actual és la unió de la Pia Almoina i Can Fornells. Com passa en moltes de les cases del gòtic civil català, a la planta baixa té un patí quadrangular del qual surt una escala que du al primer pis, on hi ha una galeria d’arcs ogivals amb capitells decorats amb formes vegetals.

Diverses peces al vestíbul de la pia Almoina.

L’entrada per la plaça de la Font es fa a través d’una porta dovellada amb arc de mig punt que dona pas a un vestíbul cobert amb una doble arcada, a partir del qual s’accedeix al pati on, a més de l’escala, es pot veure un pou, que va ser descobert en unes obres de restauració. A la part contraria de l’escala hi ha l’accés al Museu, on es poden veure dos forns medievals que haurien servit per coure pa. Al vestíbul hi ha alguns objectes provinents de diversos punts de la comarca, com una creu de terme gòtica, un parell de mesures de gra, dues piques baptismals, o un escut abacial del monestir de Sant Esteve.

Destral d’aletes de bronze.

Actualment s’està duent a terme un procés de renovació a l’edifici de la Pia Almoina i la resta d’edificis que conformen el Museu Arqueològic amb l’objectiu d’adaptar les seves instal·lacions a les necessitats d’un museu del segle XXI. El projecte que s’està tirant endavant, preveu que a la planta baixa hi hagi l’espai dedicat a les exposicions temporals, la botiga –un element important als museus actuals-, aules, la zona de restauració i la seu del Centre d’Estudis Comarcals. A la primera planta hi haurà l’exposició permanent, amb quatre espais: Àmbit introductori, i les sales de Prehistòria, Ibèric i Romà i Medieval i Modern. El segon pis estarà dedicat a zona de serveis tècnics del Museu, Biblioteca i sala per a investigadors. Mentre les obres van avançant, podem visitar-lo i conèixer els seus fons.

Crani de felí dents de sabre.

La paleontologia és una part destacada del Museu. Un dels plafons que posen en context les peces exposades, ens explica que: “El Pla de l’Estany és un indret privilegiat per a l’estudi de la fauna del terciari final i del quaternari inicial, entre els 5 i 1 milió d’anys abans d’ara. La seva major part està formada per la conca lacustre de Banyoles – Besalú, una zona baixa que s’estén entre la plana neògena de l’Empordà (terciari superior) i els relleus paleògens (terciari inferior) de la Garrotxa”.

Puntes de sageta de bronze, trobades a Serinyà.

El conjunt de fòssils que es conserven al Museu provenen de tres grans jaciments de la comarca: les Terreres de Cornellà de Terri, la Bòbila Ordis, a Porqueres; i Incarcal a Crespià. Als dos primers no s’hi ha fet mai una excavació científica, les restes que s’hi ha trobat son fruit de troballes puntuals durant els treballs d’extracció d’argiles i sorres vermelles de sedimentació fluvial i que han estat donades al Museu per diverses persones. Al jaciment d’Incarcal si que s’hi ha pogut dur a terme una excavació sistemàtica entre 1984 i 1990. Entre les restes òssies que s’hi ha trobat hi ha elefants, hipopòtams, rinoceronts, grans cérvols, cavalls, bisons, hienes, tigres amb dents de sabre, tortugues d’estany, ocells rapinyaires i gripaus.

Ossos d’una extremitat d’elefant meridional.

Entre el fòssils que podem veure a les vitrines de la sala de Paleontologia del Museu destaca el ja citat crani d’un felí dents de sabre, un dels pocs que es conserva gairebé sencer, però hi ha moltes altres peces de diferents tipus de mamífers com ullals de mastodont d’Alvèrnia, fèmur i mandíbules d’elefant meridional, o tots els ossos d’una cama d’un hipopòtam, totes peces tenen entre 0,75 i diversos milions d’anys.

Rèplica de la mandíbula neandertal.

A la sala dedicada de Prehistòria destaca una peça en especial, és la peça més important del Museu, la reproducció d’una mandíbula neandertal trobada l’any 1886 a les pedreres de travertí del Pla de la Formiga, situada entre Banyoles i Porqueres. També hi ha un espai dedicat a Pere Alsius i Torrent, un farmacèutic i erudit banyolí que va ser qui la va identificar i estudiar per primer cop.

 

Bol i vas acampanat, trobats a Esponellà.

La resta de la sala de Prehistòria té un espai dedicat al paleolític i un altre espai dedicat a neolític i l’edat del bronze, amb peces provinents dels diversos jaciments de la comarca, entre els quals destaquen el poblat neolític de La Draga, al costat de l’estany de Banyoles o les coves de Serinyà. Hi ha una gran col·lecció de peces de diverses èpoques fragments i peces de ceràmica, com vasos, olles i gerres; destrals, puntes de fletxa, sagetes de sílex i d’altres tipus de pedra; agulles, espàtules, punxons i puntes de sageta d’os; objectes d’ornamentació personal, com anells, braçalets i penjolls. També hi ha fòssils animals i vegetals, que permeten saber quin tipus de flora i fauna hi havia al Pla de l’Estany en èpoques prehistòriques. Fins i tot, cranis humans trobats en coves i fosses sepulcrals. Tot plegat està posat en context amb uns cartells amb explicacions, fotografies i gràfics.

Arcades gòtiques al primer pis de la Pia Almoina.

Per altra banda, al primer pis, on hi ha les sales dedicades a la prehistòria hi ha unes arcades gòtiques i en una paret s’hi pot veure un grafit medieval descobert l’any 1970 durant unes obres de restauració. És un dibuix molt esquemàtic i primitiu, que representa un cavaller amb la seva muntura, porta una llança amb penó al braç dret i un escut amb bordura al braç esquerra. Du cervellera com les que s’utilitzaven entre els segles XIII i XV. El cavall du un pitral de lluïment i un guardacama rodó. Com es pot veure, tot i ser un dibuix esquemàtic, té força detalls.

Façana de Santa Maria dels Turers.

Entre el molts altres atractius que té Banyoles, hi ha les pesqueres, unes petites construccions que s’endinsen a l’aigua de l’estany i que van ser construïdes per la burgesia banyolina entre final del segle XIX i el primer terç del segle XX. Tot i que en un principi van ser construïdes per pescar i guardar els estris de pesca, a poc a poc es van anar engrandint i es van adequar per anar a banyar-se i, fins i tot, per fer-hi estada. N’hi ha una vintena i, tot i que algunes son molt senzilles, n’hi ha d’altres d’estil noucentista. Actualment son un bé comunal, propietat de l’Ajuntament, però amb concessions a particulars, i per tant, només se’n pot veure l’exterior. Només es pot accedir a la número 10, perquè és on hi ha l’Oficina de Turisme de l’Estany.

 

Estany amb una pesquera al fons.

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Banyoles. Oficina de Turisme
Passeig Darder, pesquera número 10
turisme@ajbanyoles.org
Telèfon: 972 58 34 70

Museu Arqueològic de Banyoles.
Plaça de la Font, 11
macb@ajbanyoles.org
Telèfon: 972 57 23 61

La  catedral de la Seu d’Urgell

Façana nord de la catedral.

En l’anterior sortida vam fer una passejada per la capital de l’Alt Urgell, però vam deixar de banda un element cabdal, aquell a que deu el nom i, fins i tot, la mateixa existència, la seva catedral, l’única que s’ha conservat a Catalunya d’estil romànic. La catedral de la Seu d’Urgell, més ben dit, el conjunt catedralici datat entre els segles XI i XII i que inclou la catedral de Santa Maria d’Urgell, el claustre, el Museu Diocesà i l’església de Sant Miquel. Aquesta sortida està dedicada a aquest conjunt arquitectònic i a les obres que s’hi conserven. Continua llegint

La Seu d’Urgell

Carrer dels Canonges.

Nova proposta de Sortides amb gràcia. Aquest cop visitem una capital de comarca del Pirineu lleidatà. És una ciutat envoltada per dos rius, i amb diversos i diferents punts d’interès. Compta amb un nucli antic amb vestigis medievals, amb dos parcs fluvials, un a cada riu, i en un dels quals s’hi van desenvolupar proves de piragüisme en els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Des de la ciutat, es poden fer excursions fins a interessants pobles de muntanya i a diverses esglésies i ermites romàniques. De fet un dels punts més interessants és la seva catedral romànica, la única que s’ha conservat com a tal i que, de fet, dona nom a la ciutat. A més, un dels seus edificis és residència d’un cap d’estat. Avui ens acostem a la capital de l’Alt Urgell. Avui visitem la Seu d’Urgell. Continua llegint

Olèrdola

Entrada al recinte d’Olèrdola.

 

Sortides amb gràcia us fa una nova proposta per gaudir del patrimoni del nostre país, ara que les restriccions que ens imposa la pandèmia de la covid-19, ens fan molt difícil anar gaire lluny de vacances. Avui us proposem acostar-nos a un jaciment de gran importància històrica, monumental i patrimonial. És un lloc documentat del temps dels ibers i que va ser habitat fins a meitat del segle XII, quan la població va marxar cap a una nova vila, amb un orografia més amable. Avui anem a la comarca de l’Alt Penedès per conèixer un lloc on hi podem veure vestigis del temps dels ibers, dels romans i de l’època medieval. Avui Sortides amb Gràcia s’acosta a Olèrdola. Continua llegint

Un tomb pel passeig de Gràcia

El passeig l’any 1847, segons un plànol publicat al llibre De la Puerta del Angel a la plaza de Lesseps

La sortida d’avui us convida a passejar per un dels carrers més coneguts de Barcelona. Un antic camí que unia l’antiga Bàrcino amb el Castrum Octavianum, l’actual Sant Cugat del Vallés. Un antic camí que amb els anys va esdevenir un passeig senyorial, zona residencial de la burgesia, que hi va aixecar importants obres modernistes, algunes de les quals encara perduren i són patrimoni de la humanitat. És un carrer que en una època va ser el lloc on calia anar a passejar per veure i ser vist. Que en una altre moment va omplir-se d’entitats bancaries i que abans de la pandèmia de la covid-19 era plena de turistes entrant i sortint de botigues de luxe com les que es poden trobar a qualsevol gran ciutat del món. És un passeig que concentra obres d’arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Bassegoda, Sagnier i Rovira, entre altres grans noms de l’arquitectura catalana. Aquesta sortida proposa recuperar una antiga tradició barcelonina, passejar pel passeig de Gràcia.

Casa Milà o la Pedrera. PG92.

Tots els cronistes barcelonins i historiadors que n’han parlat, com  Alberto del Castillo, Francesc Curet, Josep Maria Espinàs, Sempronio, Albert García Espuche o Lluís Permanyer coincideixen a considerar que l’inici del passeig de Gràcia cal situar-lo a l’antic camí de Jesús. Així ho explica Josep Maria Espinàs a Vuit segles de carrers de Barcelona: “El passeig està superposat a un camí antiquíssim, la via que duia de la vella Barcelona al Vallès, més o menys pels indrets que són avui el passeig de Gràcia, el carrer Major de Gràcia, l’avinguda de la República Argentina i que, passant per la serra de Collserola -quan encara no es deia Tibidabo-, enllaçava amb la carretera romana al punt de Sant Cugat. És un camí ‘històric’, com tots els camins que tenen una base geogràfica i natural que no cal obrir, sinó tan sols aprofitar”.

Casa Lleó Morera. PG 35

El passeig de Gràcia rep aquest nom, doncs, perquè unia l’antiga Bàrcino amb el que seria la Vila de Gràcia. A mig camí hi havia el barri de Jesús, anomenat així perquè va néixer a l’entorn del convent del mateix nom. Angel del Castillo, explica a De la Puerta del Angel a la Plaza  de Lesseps, que l’origen del convent de Jesús, de pares Franciscans, cal anar a buscar-lo en els privilegis que el rei Pere el Cerimoniós va atorgar a la ciutat de Barcelona l’any 1370, segons els quals no s’autoritzava la construcció de nous edificis destinats a monestirs, esglésies o hospitals dins el recinte murallat de la ciutat. Val a dir que en aquell moment històric estava creixent la construcció d’edificis civils i ja hi havia una certa saturació d’edificis religiosos. Els consellers de la ciutat van apostar per la construcció civil. És degut a aquests privilegis i a la impossibilitat d’edificar a l’interior de la ciutat murallada, que l’any 1427 es va iniciar la construcció d’un convent franciscà extramurs. Segons el mateix del Castillo, l’edifici va quedar acabat dos anys després.

Casa Marfà. PG66.

Un dels cronistes de Barcelona, Sempronio, ens explica a El Paseo de Gràcia, que el convent va néixer gràcies al finançament d’un comerciant barceloní, Bertran Nicolau, el Consell de Cent de la ciutat i el mateix rei Alfons el Magnànim, el qual va presidir la cerimònia de col·locació de la primera pedra. Segons el mateix cronista, la fundació del cenobi tenia un doble objectiu, restablir l’orde franciscana a la ciutat i demanar ajuda divina contra els terratrèmols que havia viscut Barcelona en el primer quart del segle XV.

Casa Elcano. Detall de la base de la tribuna. PG60.

Josep Maria Espinàs explica que: “El convent de Jesús s’alçava a la part dreta de l’actual passeig de Gràcia, mirant a muntanya, entre la Granvia d’avui i el carrer d’Aragó, aproximadament, i per darrera fins més enllà del carrer de Claris. Dins aquesta extensió considerable hi havia un cementiri públic destinat principalment a enterrar-hi les víctimes d’epidèmies, i s’ha dit que els anys 1649, 1650 i 1651 hi foren sepultats més de 60.000 barcelonins”.

Casa Manuel Malagrida. Cúpula. PG27.

A l’entorn d’aquest monestir hi va créixer un petit barri, eminentment agrícola, amb una petita indústria complementària, amb rajolers, basters, ferrers o terrissaires. El mateix Espinàs ens explica que el barri fou destruït el 1813 per l’exèrcit napoleònic, durant la guerra del francès. “Això facilità, ens diu, els nous projectes de comunicació entre Barcelona i Gràcia, que ja no havien de sotmetre’s a les edificacions preexistents. El que havia estat, doncs, ‘camí’ de Jesús i ‘camí’ de Gràcia estava a punt de convertir-se en ‘passeig’ projectat sobre un plànol”.

De fet, sembla que els barcelonins ja havien anat fent guanyar nivell a l’antic camí. Així en va deixar constància una guia de la ciutat editada el 1792 i citada per Sempronio que proclamava en un verset: “De Jesús lo antic carrer/é ara un passeig hermós/amb bons arbres, sortidors,/ i a l’últim lo Convent té”.

Casa Casarramona. PG48

De l’antic monestir en va quedar l’hort i una font de la qual sembla que rajava molt bona aigua. Gairebé tots els qui han escrit sobre el passeig de Gràcia fan referència a un vers de mossèn Cinto Verdaguer, que du per nom La font de Jesús, i que en les dues primeres estrofes diu: “Al peu del Passeig de Gràcia/entre un roure i una acàcia/rajava una fontanella/com la fusada d’un fus,/com la fusada argentina,/escumosa i cristallina/descapdellava ses aigües/la dolça Font de Jesús”. I segueix: “No hi havia aigua tan bona/en lo pla de Barcelona/la més dolça que el llavi/de la terra beu dessús./Los bons lo càntir hi omplien/els sants a beure hi venien,/que era la flor de les aigües/la de la Font de Jesús.”

Cases Antoni Rocamora. PG6-14.

Anem cap a la urbanització del passeig de Gràcia, que d’alguna manera està relacionada amb una decisió militar. És un cosa que ha passat en diverses ocasions al llarg de la història de Barcelona que, per exemple deu el barri de la Barceloneta al capità general, marqués de la Mina. En el cas del passeig de Gràcia, el capità general que hi ha al darrera és Francisco Bernaldo de Quirós, marqués de Campo Sagrado. Anem a pams. Com hem vist, a poc a poc, l’antic camí anava guanyant en categoria, alhora que la futura vila de Gràcia, aleshores encara barri dels afores de la ciutat anava creixent i l’intercanvi entre la ciutat i la futura vila va fer que es planteges la construcció d’una via més ampla i còmoda. Segons explica Angel del Castillo, l’any 1821 es va crear una junta que havia d’encarregar-se del disseny i les obres de la nou passeig, sota la presidència del capità general, Pedro Villacampa, i segons un projecte del comandant d’enginyers, Ramon Plana. Una epidèmia de febre groga va aturar en sec el projecte. Anys després, el 1824, fou el marqués de Campo Sagrado, aleshores capità general de Catalunya, qui va decidir impulsar l’obra pública per donar feina als nombrosos obrers que hi havia a l’atur i en la misèria.

Casa Elcano. Imatge d’Elcano. PG60.

Es va modificar el projecte inicial, de manera que la nova via seria més ampla. Els recursos per poder finançar l’obra van sortir de nous arbitris que van anar a càrrec dels barcelonins i dels graciencs. Segons explica Angel del Castillo, aquell primer passeig de Gràcia estava format per cinc vies separades per línies d’arbres. La via central era la més ampla i estava destinada als vianants, a banda i banda hi havia un carrer pels carruatges de pujada cap a Gràcia i l’altre de sentit baixada, cap a Barcelona. A les puntes, hi havia espai destinat al passeig. Així ho explica Josep Maria Espinàs: “La inauguració del passeig se celebra el 1827, el 24 de maig. Aleshores tenia uns 42 metres d’ample, però de fet no semblava que tingués cap límit, perquè no el vorejaven cases, sinó camps. Estava dividit en cinc carrers, tres per als passejants -el central n’era un- i dos per als carruatges. Hi havia milers d’arbres variats: pins, moreres, àlbers, salzes, lledoners i alzines”.

Casa Antoni i Marc Rocamora. PG26.

Vegem que ens diu un altre historiador barceloní, Francesc Curet a Visions Barcelonines 1760-1860. Muralles enllà: “No podien el barcelonins resignar-se, en un conformisme eixorc, que el passeig de Gràcia, on havien posat totes les Il·lusions, fos només que una àmplia via d’enllaç, però sense esperances d’urbanització, en una i altra banda del seu curs”. I és que cal recordar que en aquella època era vigent l’anomenada “zona polèmica”, que establia la prohibició de d’edificar a certa distància de la muralla per facilitar la defensa de la ciutat. Explica Curet que: “Tres modestos llocs, grans en extensió però d’insospitada influència en el futur de la ciutat, en el que pertoca al seu engrandiment material i a la vivificació i al desenvolupament expansiu dels costums tradicionals, assenyalen el començament d’una etapa brillant i fructífera en l’historial barceloní. Ens referim a la ‘Font d’en Jesús’, romanalla del derruït convent de Franciscans, al ‘Criadero’, albereda municipal i al ‘Tívoli’, camp de conreu de flors i arbres fruiters i d’adornament”.

Cases Amatller i Batlló. PG41-43.

Aquests espais de què parla Curet, foren zones d’oci dels barcelonins que hi anaven a prendre refrescos i a fer esmorzars i berenars. Diu Curet: “L’esdeveniment cabdal fou la introducció en aquests llocs, saturats d’una pau idíl·lica, de les músiques, els valls corejats i les representacions teatrals, al·licients que anaven  in crescendo per iniciativa i dinamisme del Tívoli, quan en el curs de pocs anys anaren apareixent nous jardins que atreien els barcelonins i els forasters amb vistosos espectacles de llum, color i moviment, ensems que perfeccionaven els serveis, els balls, els concerts, les funcions de teatre…”. A banda dels tres espais citats, hi va haver també el Jardín la Ninfa i els Camps Elisis, inaugurats la primavera del 1853 i dels quals en queda rastre en el Nomenclàtor de la ciutat, ja que donen nom a un passatge que va del carrer de Mallorca al de València, entre el passeig de Gràcia i el carrer de Pau Claris.

Casa Pere Llibre. PG24

El 1854, Barcelona iniciava l’enderroc de la muralla que l’encotillava i es possibilitava el disseny i el desenvolupament de l’Eixample de Cerdà. Així ho explica Albert García Espuche a “El quadrat d’Or”: Durant les tres primeres dècades de formació de l’Eixample, el centre burgès, residencial i de relació, situat a la ciutat antiga, es va desplaçant lentament però inexorable Rambles amunt. En bona mesura, és la progressiva importància i qualitat d’una zona dels nous espais fora muralles la que origina aquest desplaçament. Sobre la trama Cerdà s’anirà imposant, des dels primers moments, un ‘contingut’ diferenciat i jerarquitzat que afavorirà el sector pròxim al passeig de Gràcia i que dibuixarà les línies de desplaçament del centre residencial burgès”.

Imatge de la Mançana de la Discòrdia publicada al llibre De la puerta del Angel a la plaza de Lesseps

L’Eixample barceloní es va anar urbanitzant i omplint de construccions i al passeig de Gràcia, eix central, van anar creixent edificis modernistes. Alguns dels quals han desaparegut, entre ells alguna joia, però per sort, d’altres han sobreviscut. Com ja hem citat al principi, al llarg del passeig hi podem veure obres dels grans noms de l’arquitectura catalana. De fet, pocs carrers poden dir que tenen al principi un edifici d’Enric Sagnier, les cases Pons i Pascual, al número 2-4, al costat del qual hi ha una obra de Joaquim Bassegoda, les cases Antoni Rocamora, als números 6-14, i que al final hi ha la casa Fuster, de Lluís Domènech i Montaner. Entre mig hi ha la Pedrera o casa Milà, a la cantonada amb el carrer de Provença, i la casa Batlló, d’Antoni Gaudí, que conforma l’anomenada Mançana de la Discòrdia, amb la casa Amatller, de Josep Puig i Cadafalch, la casa Lleó Morera, de Lluís Domènech i Montaner, i també la casa Ramon Mulleras, d’Enric Sagnier. Aquestes quatre cases, tenen una cosa en comú, tots quatre edificis eren preexistents i els respectius propietaris van encarregar-ne la reforma als arquitectes que els van donar l’aspecte actual.

Casa Bonaventura Ferrer. Interior. PG113

Sempre pot ser un bon moment fer un tomb pel passeig de Gràcia, però avui, amb la crisi  provocada per la pandèmia de la covid-19, i Barcelona pràcticament buida de la massificació turística, podem passejar i aturar-nos a veure tots aquests edificis i els centenars de detalls que els seus autors van deixar en les façanes. I als edificis citats, i més coneguts, en podem afegir d’altres, també força interessants, com la casa Manuel Malagrida, obra de Joaquim Codina i Matalí, al número 27; les cases Alexandre i Josefina Jofre, de Bonaventura Bassegoda i Amigó, al número 65-65 bis; la casa Marfà, al número 66 (cantonada amb el carrer de València); la casa Joan Coma, també d’Enric Sagnier, al número 74; la casa Enric Batlló, obra de Josep Vilaseca i Casanovas, al número 75; la casa Josep Codina, al número 94, la casa Ramon Casas, al número 96, totes dues d’Antoni Rovira i Rabassa; la casa Rupert Garriga, d’Enric Sagnier, al número 112; la casa Bonaventura Ferrer, de Pere Falqués i Urpí, al número 113; o la casa Lluís Ferrer-Vidal, d’Eduard Ferrés i Puig.

Casa Joan Coma. PG74.

Moltes d’aquestes cases tenen històries  pròpies. Al número 96 hi va viure Santiago Rusiñol, A l’edifici Elcano, al número 60, entre 1936 i 1939 hi va haver la delegació d’Euzcadi a Catalunya. I, també durant la Guerra Civil, al número 116 hi va haver la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. I a l’edifici del costat, al 118 hi  va viure Salvador Espriu, que també va viure una temporada a la casa Fuster.

Si voleu veure com era el passeig de Gràcia, l’any 1908, a internet es pot trobar una pel·lícula de Ricardo Baños, Barcelona en tranvía, que fa tot el recorregut d’un tramvia des del principi del passeig de Gràcia fins carrer de Craywinckel, és a dir, bona part del recorregut de l’antic camí que duia fins a Sant Cugat i que avui és dins la trama urbana de la ciutat.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Edifici del passeig de Gràcia, 33, obra d’Enric Sagnier

Bibliografia

CURET, Francesc. Visions Barcelonines 1760-1860. Muralles enllà. Dalmau i Jover S.A. Barcelona, 1956.
DEL CASTILLO, Angel. De la Puerta del Angel a la Plaza de Lesseps. Libreria Dalmau. Barcelona, 1945.
ESPINÀS, Josep Maria i CATALÀ ROCA, Francesc (fotografies). Vuit segles de carrers de Barcelona. Edicions Destino. Barcelona, 1974.
GARCIA ESPUCHE, Albert. El Quadrat d’Or. Guia. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1990.
SEMPRONIO. El paseo de Gràcia. Banco Pastor. Barcelona, 1980.
PERMANYER, Lluís. El passeig de Gràcia, l’escenari burgés. Sense ficció. TV3

Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord

Una de les sales del Museu.

La sortida d’avui ens porta fins a una vall amb molta història. Podrem passejar per un poble que encara conserva força l’estructura medieval, visitar un museu – centre d’interpretació ubicat en part de les dependències d’un antic monestir, l’església del qual encara és el temple parroquial. També coneixerem el drap piteu i com aquest producte tèxtil va ser font de bonança econòmica per a la població i, si fem una volta pels entorns, hi trobarem un grapat d’ermites romàniques. Avui ens acostem a la comarca del Solsonès per visitar la població de Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord.

Continua llegint

Catalunya industrial

Portada del llibre

La nova proposta de Sortides amb gràcia és, podríem dir, un recull de sortides. És un viatge per diversos punts de la geografia catalana per descobrir el patrimoni industrial del territori. Avui us proposem visitar fins a 47 edificis amb un passat industrial que, en bona part, han deixat de tenir l’ús productiu per al qual van estar fets i que avui són museus que ens permeten conèixer el passat industrial català, tot i que en alguns casos, encara mantenen una certa activitat. Avui us proposem resseguir la història a través d’un llibre: Catalunya industrial. La Guia per descobrir el patrimoni industrial del nostre país, obra de Daniel Romaní, editada per Viena edicions. Continua llegint

El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu

El jardí del casal Dr. Daurella.

Nova sortida que ens porta a conèixer una població que va tenir un creixement important a les darreres dècades del segle XIX gràcies a dues infraestructures i al seu aire pur. I també coneixerem un museu degut a dos personatges que es van convertir en benefactors del municipi. Les infraestructures son la línia de ferrocarril i una carretera comarcal. Els aires són els que baixen del Montseny. El museu és el Tomàs Balvey, que és al casal Dr. Daurella. A més, podem fer una passejada per la vila per veure edificis modernistes i noucentistes aixecats com a cases d’estiueig. Avui ens acostem fins al Vallès Oriental per conèixer una de les farmàcies més antigues d’Europa i la col·lecció del darrer d’una llarga nissaga de farmacèutics. Avui Sortides amb gràcia visita Cardedeu. Continua llegint

El castell del Catllar

Pati del castell,

La sortida d’avui ens porta fins a un territori de castells. I anirem a un dels que es poden visitar, perquè és públic i s’ha restaurat. La majoria dels que queden en peu són privats o estan en molt mal estat. En la nostra visita també podrem conèixer un personatge històric poc conegut però molt interessant: una senyora feudal amb molt de caràcter. Avui ens acostem a la riba del riu Gaià, a la comarca del Tarragonès per visitar el poble del Catllar i el seu castell, on hi ha la seu del Centre d’Interpretació dels castells del Baix Gaià. Continua llegint