L’Arión, un museu d’oliveres mil·lenàries a Ulldecona.

La nova sortida que us proposem és a terres de l’Ebre per visitar un autèntic museu a l’aire lliure. És un museu natural amb obres d’art mil·lenàries. La visita ens permetrà conèixer una mica més un  producte de consum habitual, que té molta importància econòmica en aquella part de Catalunya, que en una època va arribar a ser el mercat més important de la península ibèrica. Aquest producte és l’oli d’oliva. Avui tornem a Ulldecona a passejar per una de les concentracions més altes d’oliveres mil·lenàries, que encara donen fruit. Al final de la visita, fins i tot podreu fer un tast d’oli d’olivera mil·lenària.

La humanitat fa servir l’oli des de temps immemorials, de fet l’oliva és un dels fruits més característics de la zona mediterrània. Tot i que el seu origen no està clar del tot, es creu que l’olivera podria ser originària de l’Àfrica i que des d’allí es va anar estenent per tota la riba mediterrània. I ha estat conreada per les diverses cultures que l’han poblat. Al web Ruralcat s’explica com va arribar a Catalunya: “La història de l’olivera va estretament unida a la de l’agricultura, i encara que no està clar  si  van  ser  els  fenicis  o  els  grecs  qui  la  van  propagar  per  la  península  Ibèrica,  el consum  d’oli  va   ser   introduït   a   Catalunya   per   aquests   últims   com   a   producte d’intercanvi comercial a partir de l’any 600 aC. Posteriorment, l’Imperi romà va donar continuïtat i va augmentar aquest conreu, sobretot a partir del segle II aC, moment en què ja es pot observar una certa producció industrial”.

Les troballes arqueològiques que s’han fet a la zona d’influència de l’antiga Tàrraco, demostren que el cultiu de l’olivera va ser important aquella època al sud de Catalunya. Els romans ja coneixien prou bé les diferents aplicacions de l’oli d’oliva, més enllà de l’ús alimentari, com a cosmètic o pels seus elements beneficiosos per a la salut. Amb tot, al mateix web Ruralcat ens expliquen que: “Van ser els àrabs els responsables de la generalització del cultiu, així com de la seva intensificació i perfeccionament”.

Molt abans que fenicis i grecs s’acostessin a la península ibèrica, però, algú havia provat d’aprofitar el fruit de l’ullastre, anomenada també olivera borda, i, a més d’aconseguir que les olives es poguessin menjar, va descobrir que trinxant aquell fruit en sortia un líquid daurat molt aprofitable: l’oli.

A la zona de l’Ebre és molt important el cultiu de l’olivera. Així s’explica al volum III de la Geografia de Catalunya, editada l’any 1968 per l’Editorial Aedos: “Des de la meitat del segle XVIII fins al temps de la primera Guerra Mundial l’augment dels cultius i del nombre de propietaris seguí una marxa regular de la qual s’aprofità, sobretot, el secà. Pertot arreu l’ametller, el garrofer i l’olivera anaren guanyant a poc a poc terreny a l’erm”.

Referint-se concretament al conreu de l’olivera, la mateixa obra explica que l’olivera era el principal conreu de secà de la zona, que tenia més del 50 % d’oliveres de tot Tarragona. I indiquen que els pobles amb més producció d’oli eren: “Tortosa, Roquetes, el Perelló, Mas de Barberans, Ulldecona i Santa Bàrbara, que reuneixen, ells sols, els tres quarts de la collita”. Segons les dades de l’Idescat (any 2009), el Montsià té el 14,6% de les oliveres de Catalunya i, el 3,9%. d’aquestes són a Ulldecona.

El fet que el conreu de l’olivera vingui de molt antic en aquesta zona i que s’hagi anat mantenint, fa que sigui aquí on hi ha la major concentració d’oliveres mil·lenàries del món. Així ho expliquen al web de la Taula del Sènia: “Actualment hi ha censades prop de 4.800 oliveres de més de 3,50 m de perímetre de tronc a 1,30 del sòl, repartides per 22 municipis del sud de Catalunya, nord de la Comunitat Valenciana i est d’Aragó, convertint el Territori Sénia en la zona amb la major concentració d’oliveres mil·lenàries del món. La seva presència defineix el paisatge, un mosaic d’arbres i pedra seca, conegut com el mar d’oliveres”.

La Mancomunitat de la Taula del Sènia, és un ens local del qual formen part 15 poblacions valencianes, 9 de catalanes i tres d’aragoneses, situades totes al voltant del riu Sènia. Aquestes localitats, entre les quals n’hi un parell que ja hem visitat a les Sortides (Vall-de-roures i Pena-roja de Tastavins), tenen moltes coses en comú, més enllà del riu. I un d’aquests elements comuns és el cultiu de l’olivera i la presència al territori d’agrupacions d’oliveres mil·lenàries. En total n’hi ha fins a vuit espais, dos dels quals tenen la consideració de museu natural d’oliveres mil·lenàries i les altres sis són anomenades àrees d’oliveres mil·lenàries. Entre les propostes que s’ofereixen, també hi ha marcats camins d’oliveres mil·lenàries.

Abans d’avançar una mica més, cal explicar que es tenen la consideració d’oliveres mil·lenàries aquelles que fan més de 3’5 m de perímetre de tronc a 1’30 m del terra.  A Ulldecona hi ha dos d’aquests espais naturals de gran interès per la concentració d’arbres d’aquests. L’una és l’àrea de la Foia, que té uns 6.000 m² i és de visita lliure, compta amb 7 oliveres mil·lenàries; l’altra és el museu de l’Arión. Aquest és l’objecte de la nostra sortida d’avui, perquè destaca entre tots aquests espais per reunir gairebé fins a 35 oliveres mil·lenàries en poc més d’una hectàrea de terreny. Dos dels exemplars estan declarats com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya. Una d’aquestes oliveres té nom, és la Farga de l’Arión, una impressionant olivera amb un tronc de més de 8 metres de perímetre i a un 1,30 metres del sòl. Aquesta olivera va rebre el 1r Premi AEMO a la millor olivera monumental d’Espanya el 2006 i, segons s’indica al web de Turisme d’Ulldecona, és l’olivera més antiga de tot l’estat espanyol i del món, té 1.703 anys i hauria estat plantada l’any 314, en època de l’emperador romà Constantí.

L’Arión és un espai privat i per això totes les visites són guiades. Per poder-hi anar, cal apuntar-se a l’oficina de Turisme d’Ulldecona. La partida de l’Arión està a tocar de la Via Augusta i se la considera una de les zones de cultiu més antiga del món. Segons s’explica en un plafó que hi ha en el recorregut entre oliveres: “L’Arión té una superfície total de 79,60 ha i està formada per un conjunt de finques de diferents propietaris , totes amb algun exemplar d’olivera mil·lenària. En tot l’Arión hi ha 331 oliveres mil·lenàries, cosa que representa una densitat de 4,91 d’exemplar per ha.”  Tot i que no està del tot certificat, sembla que el nom d’aquest espai vindria d’un propietari documentat al segle XVII que es deia Hilario Ribera, Hilarión.

Durant el recorregut per aquest museu natural d’oliveres, el guia explica la història del cultiu de l’olivera, les diverses varietats d’oliva que hi ha, i sobretot les que es poden trobar a la zona, ensenya curiositats d’aquest tipus de conreu, òbviament mostra els principals exemplars, sense oblidar la Farga de l’Arión i, acabat el recorregut, ofereix un tast d’oli fet amb olives d’oliveres mil·lenàries, perquè totes aquests exemplars encara donen fruit. De fet, es poden comprar, també, ampolles d’aquest oli.

Per altra banda, des de l’any 2014, se celebra, a principi de desembre la Festa Olea europaea, un conjunt d’activitats amb tallers, degustacions, visita teatralitzada i música.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Oficina de Turisme d’Ulldecona
Passeig de l’Estació, 6
Tel: 977 573 394 / 619 770 869

 

Bibliografia:
SOLÉ I SABARÍS, Luís (direcció); Geografia de Catalunya. Volum III.  Editorial Aedos. Barcelona 1968.

Els vitralls modernistes del Museu d’Art de Cerdanyola

Vitrall Dames de les tulipes.

La sortida d’avui us proposa visitar un petit museu local. És petit, si, però ja ho diu la dita: “al pot petit hi ha la bona confitura”. És també un museu jove, ja que va ser inaugurat l’any 2009 i com molts museus locals, més enllà dels seus fons i col·leccions, l’edifici és patrimoni per si mateix i té al darrera una història centenària que l’actual funció museística ens permet conèixer i recordar. Avui ens acostem al Vallès Occidental, per visitar un edifici que va ser construït com a casino, que va ser una casa particular i que té uns bonics vitralls modernistes. Avui sortim al Museu d’Art de Cerdanyola.

Continua llegint

Un vicus militar romà, el Camp de les Lloses de Tona

Vista general del Camp de les Lloses.

Vista general del Camp de les Lloses.

Els projectes urbanístics han estat sovint responsables de la desaparició de patrimoni històric i arqueològic. En ocasions, unes obres han servit per fer troballes inesperades. I altres vegades la imminència d’una actuació urbanística han provocat prospeccions arqueològiques d’urgència i/o la declaració d’algun tipus de protecció oficial d’un jaciment ja conegut o intuït. Aquest és el cas del lloc on anem avui, perquè la sortida d’avui proposa acostar-nos a la comarca d’Osona i, concretament a la població de Tona per  conèixer el Camp de les Lloses.

Continua llegint

Les pintures rupestres d’Ulldecona.

Pintures.

Pintures.

La humanitat s’ha expressat, des de sempre, de formes diferents, i la pintura i el gravat en son dos de les més habituals. Els éssers humans de la prehistòria no eren diferents, tot i que gran part de les seves formes d’expressió no han arribat fins els nostres dies. Per raons obvies, manifestacions com la música, la dansa, els tatuatges… no s’han conservat. Hi ha una petita part, que si ha perdurat. Són algunes de les pintures i gravats que aquelles persones van fer sobre roques, pedres o ossos. Aquesta nova sortida ens porta fins un lloc on podem gaudir d’un important mostra d’art rupestre, que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1998, com  a part de l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica. Avui anem fins a la comarca del Montsià per visitar les pintures dels Abrics de l’Ermita a Ulldecona.

Continua llegint

Reial monestir de Poblet

Façana barroca de l'església major.

Façana barroca de l’església major.

La nova sortida ens porta avui a conèixer un dels monestirs catalans més importants en l’època medieval. És un cenobi que és panteó reial i, que com molts altres conjunts monumentals catalans, va estar a punt de perdre’s, però el retorn dels monjos i una important restauració, no exempta de polèmica, van salvar-lo de la destrucció i avui és un important centre cultural i religiós, i amb importants projectes de futur. Avui tornem a la Conca de Barberà, una comarca on ja hem estat al celler modernista de l’Espluga de Francolí i al Museu del Vidre de Vimbodí.  Hi tornem  per visitar un dels tres angles de la Ruta del Cister: el monestir de Poblet.

La Porta Reial i, a l'esquerra, part de la muralla del segle XIV.

La Porta Reial i, a l’esquerra, part de la muralla del segle XIV.

Quan hom s’acosta a Poblet, causa una certa impressió veure la silueta del conjunt arquitectònic, isolat, envoltat per una muralla, i situat enmig de camps i zones de bosc. En creuar la porta que dóna accés a l’espai central, a l’entorn del qual se situen diversos edificis de servei del monestir, pot donar la sensació d’entrar a un petit poble i es pot arribar a pensar que el nom de Poblet podria venir d’aquí, de poble petit. Però com veurem més endavant, l’etimologia del nom no és aquesta.

Om al davant de la Porta Reial.

Pollancre al davant de la Porta Reial.

Al llibre, Els monestirs catalans, Antoni Pladevall explica que: “En tot monestir cistercenc hi ha tres parts ben diferenciades. La interior, formada per la clausura, envoltada per murs de defensa i on es troben tots els elements de la més gran importància artística; la segona zona, on hi havia els edificis necessaris per a les relacions entre els monjos i el món exterior, com el Palau de l’Abat, l’Albergueria, l’Hospital i la Bosseria o administració econòmica  del monestir, i la tercera, on hi havia  la part industrial i agrícola necessària per a la vida del cenobi”. A Poblet es poden veure perfectament aquestes tres parts i és aquest fet el que ens pot dur a pensar erròniament que el nom es pot deure a que sembla un poble petit, quan en realitat el nom es deu a un arbre.

Porta Daurada.

Porta Daurada.

Manuel Bofarull, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, diu que el nom podria venir: “Potser del llatí populetu, ‘pollancreda’, ‘arbreda de pollancres’, derivat de populus, ‘pollancre’; potser referint-se a una agrupació de cases, diminutiu de ‘poble’”.  Així, doncs, admet les dues possibilitats, però ara com ara, està més acceptada la primera opció, donat que Poblet es troba situat en un lloc on hi havia força pollancres. De fet, a l’interior del recinte hi ha un bonic exemplar amb uns quants anys a les seves branques.

Cuina.

Cuina.

El monestir de Poblet va ser fundat l’any 1150 per monjos vinguts de l’abadia cistercenca de  Fontfreda, situada a 14 quilòmetres de Narbona,  gràcies a una donació de terrenys de Ramon Berenguer IV, el qual, acabada la conquesta de Lleida, volia recuperar per al conreu un conjunt de terres ermes que havien estat abandonades i, alhora, crear un focus de cristianització. Poblet va ser fundat quan l’orde al qual pertany, el Cister, tenia tot just 52 anys d’existència.

Panteó reial.

Panteó reial.

El monestir va anar creixent amb rapidesa i ben aviat es va consolidar. Els segles XII i XIII van ser bàsics, perquè alhora que es construïen les principals dependències monacals, n’augmentava el poder i la influència, tot i que la construcció del conjunt que podem contemplar avui dia va allargar-se fins al segle XVIII. Els successors del fundador, Ramon Berenguer IV, van seguir sent benefactors del monestir i alguns hi van voler ser enterrats, com el seu fill, Alfons el Cast, o Jaume I, que va fer-se monjo cistercenc poc abans de la seva mort. Més endavant, Pere III el Cerimoniós va fer construir el panteó reial.

Claustre.

Claustre.

El conjunt de Poblet, ja ho hem dit, impressiona. I a mesura que hom si acosta es va fent més palpable la història que hi ha en els seus murs i parets. Així ho explica Antoni Pladevall: “És impossible ponderar tots i cada un dels edificis. La seva extensió és tan considerable, que només voldríem deixar una constància de la impressió que ofrena l’art agermanat als efluvis de l’espiritualitat, la cultura, la mesura i proporció i fins la funcionalitat que es desprèn de cada una i del conjunt de les seves edificacions. L’ideal del monestir cistercenc era de crear un petit món dintre el món, un àmbit en el qual la disciplina, l’ordre i la seguretat estiguessin al servei de Déu i dels seus servents, els monjos”.

Un altre autor, Juan-Eduardo Cirlot, diu al llibre Tarragona, Poblet y Santas Creus: “L’harmoniosa reunió de les diferents edificacions, amb les belles línies que ressalten en la plana, al peu de les muntanyes de Poblet, conforma un conjunt en el qual parlen les veus dels diversos estils, des del romànic al barroc. Dominen, en tot cas, les construccions medievals i la sòbria elegància del seu disseny. En l’essencial, Poblet és un model de pla cistercenc, constituït per una església i un claustre, sala capitular, dormitori, refectori i palau reial. Completen el pla utilitari, el palau abacial, la biblioteca, les bodegues i trulls, petits claustres i altres dependències. El conjunt està defensat per una muralla amb torres de planta poligonal”.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Les lleis de desamortització van afectar al monestir de Poblet, igual que ho feren amb molts altres conjunts monàstics catalans, com ja hem vist en algunes de les nostres sortides. En el cas de Poblet, la vida monàstica va desaparèixer l’any 1835, quan la comunitat era formada per una setantena de monjos, i els edificis van quedar abandonats i van patir tota mena d’espolis i saquejos. L’any 1844 es va crear la Comissió de Monuments, amb seu central a Madrid, i una altra a cada capital de província. L’objectiu era salvar el patrimoni que encara quedava després del procés de desamortització. Poblet va passar a dependre de la Comissió de Monuments de Tarragona, però el procés de recuperació del cenobi va ser lent i ple d’entrebancs. Un volum de la col·lecció Episodis de la Història, publicada per Rafael Dalmau Editor n’explica la història amb detall. L’autor és Andreu Selvat, (pseudònim d’Eufemià Fort i Cogul), i el títol és: La restauració de Poblet.

Sala capitular.

Sala capitular.

En la restauració del cenobi destaca el paper del Patronat de Poblet, creat per reial decret de 14 de juny de 1930, i dos noms: Eduard Toda, impulsor i president del patronat, i Frederic Marés, que va dur a terme la restauració –de fet, és més una recreació-, del panteó reial i de diverses escultures. Un segle i escaig després de l’abandó, el novembre de 1940 quatre monjos arribats d’Itàlia  hi reprenien la vida monàstica.

Retaule de l'altar major. Segle XVI.

Retaule de l’altar major. Segle XVI.

Abans, entre els anys 1936 i 1939, durant la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya va dur a terme una important tasca amb l’objectiu de salvar els arxius de tota mena que hi havia arreu del país. Sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere, que era el director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i que el dia 2 de juny de 1936  havia estat nomenat cap de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. Es va decidir muntar diversos arxius refugi i Poblet fou triat com a refugi documental i artístic de la Catalunya occidental. Un article de Jaume Enric Zamora i Escala publicat a l’Aplec de treballs número 21, editat pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà l’any 2003, n’explica totes les peripècies a través de la reproducció de les cartes que es van creuar tres dels principals protagonistes: Agustí Duran i Sanpere, Eduard Toda i Güell i Manuel Herrera i Ges.  Aquest darrer era un advocat i escriptor que havia estat president de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Com passa amb conjunts d’aquestes dimensions, Poblet va ser construït al llarg de diversos segles, principalment entre el XIII i el XV. Després d’aixecar-se els primers edificis, el conjunt va anar creixent d’acord amb les necessitats i les possibilitats econòmiques de cada moment i segons els criteris dels diferents abats i de la voluntat i l’interès dels reis i de la noblesa de cada època, per això hi ha diferents estils arquitectònics, que van des del romànic fins al barroc, passant pel gòtic. També hi ha algun detall modernista i les actuacions que hi va fer Frederic Marés en  la restauració-recreació en els anys de la postguerra i el franquisme.

L’any 1991 la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) va declarar Poblet Patrimoni de la Humanitat. I el 2003 es va crear la Fundació Canònica Privada Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la qual, segons s’explicita en el web oficial del monestir: “té com a principal objectiu contribuir a la difusió d’una tradició de pensament, gairebé mil·lenària, constituïda pels ideals que la comunitat de monjos cistercencs ha anat transmetent durant segles”.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Avui Poblet és també un important destí cultural i turístic amb visites, lliures a l’exterior, i guiades a les dependències interiors, per tal de fer compatible la vida monacal amb els interessos turístics, que ajuden a mantenir econòmicament el monument. També hi ha una important biblioteca i els arxius Montserrat Tarradellas i Macià i el de la Casa Ducal de Medinaceli a Catalunya. Els darrers anys, la comunitat de monjos ha introduït importants avenços mediambientals en la gestió de l’ús d’energia i en ala relació amb l’entorn natural.  I actualment hi ha importants projectes per millorar la part de cultura i turisme, amb la creació d’un centre d’interpretació i la millora del museu.

Dormitori.

Dormitori.

A l’entrada del recinte murallat hi ha l’oficina de turisme on es poden adquirir les entrades per a les visites guiades i es poden comprar productes de la zona. També hi ha una hostatgeria amb habitacions senzilles però còmodes, on es pot fer estada; una cafeteria i restaurant. Al davant mateix de l’entrada principal al recinte del monestir, a l’altra banda de la carretera, hi ha l’Hostal Fonoll, on també s’hi pot menjar.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Monestir de Poblet
Tel: 977 870 089, ext. 275
visita@poblet.cat

 

Antic refetor de conversos.

Antic refetor de conversos.

Bibliografia

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

CIRLOT, Juan Eduardo; Tarragona, Poblet y Santas Creus. Editorial Plus Ultra. Madrid.

PLADEVALL I FONT, Antoni, i CATALÀ ROCÀ, Francesc (fotografies); Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.

SELVAT, Andreu; La restauració de Poblet. Col·l3cció Episodis de la història. Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 1973.

ZAMORA i ESCALA, Jaume Enric; El monestir de Poblet i el salvament dels arxius a la Conca de Barberà durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Aplec de Treballs (Montblanc) 21 (2003): 279-308 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.