Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord

Una de les sales del Museu.

La sortida d’avui ens porta fins a una vall amb molta història. Podrem passejar per un poble que encara conserva força l’estructura medieval, visitar un museu – centre d’interpretació ubicat en part de les dependències d’un antic monestir, l’església del qual encara és el temple parroquial. També coneixerem el drap piteu i com aquest producte tèxtil va ser font de bonança econòmica per a la població i, si fem una volta pels entorns, hi trobarem un grapat d’ermites romàniques. Avui ens acostem a la comarca del Solsonès per visitar la població de Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord.

 

Campanar de l’església de Sant Llorenç de Morunys.

Ceferí Rocafort, autor del volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya, ens diu que Sant Llorenç de Morunys és una: “Vila situada a uns 920 metres aproximadament sobre lo nivell de la mar, a la dreta y a cosa d’un kilòmetre del Cardener, que passa enfondit per sol ixent. Dista uns 15 kilòmetres de Solsona y prop de 35 de Berga- Olvàn, que és l’estació de ferrocarril de que se serveix (sic)”

A la dècada de 1910, segons detalla Rocafort, la població tenia 165 edificis agrupats, 8 fora de la vila i 7 d’escampats, amb una població de 769 habitants. També ens explica que hi havia: “Dos molins de farina, una serra y alguna fabricació de xoriços; també li havien donat molt renom los teixits de llana pera lo mateix país, coneguts per piteus” (sic). Avui, segons dades de l’Idescat, Sant Llorenç de Morunys, amb una superfície de 4,34 km2, té una població de 949 persones (2019) i compta amb un total de 1.181 habitatges, dels quals n’hi ha 414 de principals i 645 de secundaris.

Capella de la Pietat.

Com hem vist molt sovint amb altres poblacions que hem visitat a Sortides amb gràcia, la història de Sant Llorenç de Morunys està força lligada a l’existència d’un monestir, en aquests cas d’un priorat benedictí. Amb tot, les primeres referències de la vall de Lord es remunten al segle IX, quan Guifré el Pelós va reorganitzar la Catalunya central. De fet, hauria començat aquesta reorganització per la mateixa vall, a la dècada del 870. La tradició diu que hauria mort a Navès, a la veïna vall d’Ora.

Portal del Canal.

Segons un text de l’Associació Cultural Vall de Lord que hi ha al Museu – Centre d’Interpretació, la vila de Sant Llorenç de Morunys s’hauria desenvolupat a partir de la carta de poblament de 1297, pactada amb el vescomte de Cardona. La primera zona en edificar-se fou a l’entorn del monestir i a l’actual carrer Major, que té un traçat irregular que permet suposar que segueix la traça d’un camí més antic. La muralla, que hauria quedat acabada a l’últim quart del segle XIV, tenia una alçada de 9 metres, una longitud de 450 metres, i encerclava una superfície de 13.000 m2. Hauria tingut 12 torres i 4 portals.

 

Sant Serni del Grau.

Entre els segles X i XI es van construir un bon nombre d’ermites romàniques per tota la vall de Lord, algunes de les quals han arribat, més o menys modificades, fins a l’actualitat. Sembla que al lloc on hi havia una d’aquestes ermites es va establir, al segle XI, un priorat benedictí, a partir del qual es va erigir el monestir i l’església romànica de Sant Llorenç de Morunys, i al seu entorn va créixer l’actual vila. De fet, l’estructura de l’actual població és força semblant a la de l’època medieval. Amb tot, els edificis no conserven aquest aspecte medieval, perquè el segle XIX va ser una època força convulsa.

L’any 1812 els habitants de Sant Llorenç de Morunys van negar-se a jurar la constitució de Cadis, coneguda com la “Pepa”, i això va provocar que uns anys després la vila fos cremada. Al Museu hi ha reproduïda l’ordre de crema i saqueig: “Orden General de 19 de enero de 1823 en San Lorenzo de Morunys, Servicio Cardona. La cuarta división del Ejército de operaciones del séptimo distrito militar borrará del gran mapa de las Españas el nombrado y por índole faccioso y rebelde pueblo de S. Llorens de Morunys, alias Piteus, a cuyo fin será saqueado y entregando a las llamas”.

Sarcòfag del segle XIV.

Així ho explica Jaume Grau al llibre, Carlinades. El ‘Far West’ a la catalana, editat per Cossetània Edicions. “A principis de la contesa militar, els carlins es van fer especialment forts a la zona alta del Solsonès, a la zona de Sant Llorenç de Morunys, on tenien un baluard pràcticament inexpugnable. Era el santuari de la Mare de Déu de Lord, a 1.175 metres d’alçada a sobre d’uns penyals damunt la població de Sant Llorenç. Els carlins havien fortificat el santuari i hi tenien, entre altres serveis, un hospital de sang. Espoz y Mina, l’heroi de la guerra del Francès i aleshores capità general de Catalunya, va posar setge al santuari i el va bombardejar”

Grau explica que “A costa de molts esforços, els liberals van ocupar el santuari dels carlins, amb la consegüent regula d’assassinats que tan freqüents eren a la guerra a Catalunya”.

L’incendi i saqueig de la població l’any 1823 va suposar, també, la crema dels telers i la desaparició de la fabricació del drap piteu. Parem-nos-hi un moment a veure què és el drap piteu. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, és un: “Drap ordinari, de color blanc, negre o blau, que es fabricava a Sant Llorenç de Morunys o dels Piteus (Solsonès), i que servia principalment per a fer peücs, capes de pastor i mantes de traginer”.

Fragments de drap piteu.

En un dels plafons del Museu – Centre d’interpretació ens expliquen com eren les peces de drap piteu: “Feien entre 1,20 i 1,30 metres d’amplada, el tipus de teixit era esbiaixat i molt tupit, atorgant-li molta resistència”. També ens diuen que: “Aquestes característiques feren que es vengués tant a les poblacions de l’entorn, com a moltes de la resta de Catalunya. Inclús es va introduir en circuïts comercials del nord i de l’est d’Europa”.  Durant anys, la fabricació d’aquest producte tèxtil va donar feina  a diversos oficis, com filadors, teixidors, tintorers o paraires.

Claustre del monestir de Sant Llorenç de Morunys.

L’actual Sant Llorenç de Morunys, conserva bastant l’estructura de pentàgon irregular que va tenir en època medieval, quan era una vila murada, però les edificacions son més modernes, perquè les medievals vas desaparèixer amb l’incendi i saqueig de 1823. Gran part de les muralles han quedat amagades entre les cases, perquè amb els anys es van anar construint edificis adossats a la part exterior de les muralles. Tot i això, encara es pot veure algun dels portals.  Part de les dependències de l’antic monestir són avui, la seu del Museu – Centre d’Interpretació de la vall de Lord, al qual s’accedeix pel claustre, i l’església és el temple parroquial.

Olla de ceràmica del Neolític.

El Museu – Centre d’Interpretació és una iniciativa de l’Associació Cultural Vall de Lord, fundada l’any 1946 per un grup de vilatans, entre els quals Manel Riu i Manel Segret. L’entitat va anar formant la col·lecció amb peces d’art, religió, etnologia, paleontologia o tèxtils, que formen un conjunt a través del qual es pot explicar la història de Sant Llorenç de Morunys i de la Vall de Lord.  El Museu està organitzat en quatre àmbits: la pedra, la fusta, el guix i la llana, elements tradicionals que són presents en el paisatge, el patrimoni i la història de la vall.

Imatge de la Mare de Déu del Roser. Segle XVI.

Hi ha mobles i imatges religioses recuperades d’algunes de les esglésies i ermites dels entorns, com una talla de la Mare de Déu del Roser, del segle XVI, procedent de l’església de Sant Martí de Guixers; o dues pintures sobre taula del segle XV amb escenes del martiri de Santa Caterina, que formaven part d’un retaule del Sant Cristòfol dels Pasqüets. També hi ha eines i estris d’ús tradicional en les feines del camp, com collars de fusta amb decoracions tallades amb ganivet per a esquelles d’ovella o cabra; estris per a cardar llana, o algun fragment de drap piteu del segle XVIII. També hi ha bales de canó de l’època de les carlinades.

En una de les sales hi ha una col·lecció de peces de guix i de motllos de fusta per a peces de guix que ornaven els sostres i els entrebigats d’algunes de les dependències del monestir. I és que entre els segles XV i XVIII hi hagué una indústria del guix que va fer que es poses de moda l’ús d’aquest material.

Fragment d’entrebigat de guix amb la paraula “Domus”.

Al primer pis hi ha la sala Josep Cases, on es mostren objectes provinents de diverses esglésies de la vall i diverses troballes arqueològiques. Hi ha capitells preromànics, cobertes de sarcòfag, un bloc de pedra esculpit, una pica de pedra amb tapa de fusta per guardar oli, creus de terme, una talla de fusta de Crist d’època medieval, procedent de la zona veïna de l’Alt Berguedà, i molt similar a les que es creu que hi hauria hagut a la vall de Lord.

Capella de la Mare de Déu dels Colls.

La visita al Museu – Centre d’Interpretació es complementa amb el claustre i l’església, d’origen romànic, de planta basilical, amb tres naus. S’hi han dut a terme diverses restauracions. Al seu interior es conserven dos importants retaules. El del Sant Esperit, que pot atribuir-se, segons Josep Gudiol, al pintor Pere Serra, actiu entre els anys 1357 i 1408. I el retaule dedicat als Sants Miquel Arcàngel i Joan Baptista, que és atribuït a dos pintors, Jaume Cirera i Bernat Despuig,  que van treballar plegats entre el 1425 i el 1445. Encara hi ha, però un tercer element de gran importància, la capella de la Mare de Déu dels Colls, del segle XVIII, que passa per ser una de les capelles barroques més importants de Catalunya. Té fins a 245 imatges de fusta de pi negre, tallades artesanalment. Totes fan referència a la Mare de Déu. Està datada entre 1773 i 1784 i l’autor és Josep Pujol i Juhí. Tant els dos retaules, com la capella, van patir diverses vicissituds durant la Guerra Civil de 1936, però van poder ser salvades i recuperades amb posterioritat.

Sant Sadurní de la Pedra.

Feta la visita al Museu – Centre d’Interpretació i a l’església parroquial, i després de  fer una passejada per la vila, podem fer una volta per la vall de Lord i, a banda de gaudir del paisatge, anar descobrint les nombroses esglésies i ermites que hi ha. La capella de la Pietat, que ja ha quedat unida pràcticament al nucli urbà de la vila; Sant Serni del Grau, Sant Martí de Guixers, Sant Martí de Corriu, Sant Pere de Graudescales, Santa Creu dels Ollers, el santuari de Lord, Santa Eulàlia de les Cases, Santa Magdalena de les Tragines, o Sant Sadurní de la Pedra, entre altres.

Santa Creu dels Ollers. Detall de la porta..

Sant Llorenç de Morunys i la Vall de Lord són interessants en diverses èpoques de l’any. A l’hivern, hi ha neu a prop, i a la tardor la vall s’omple d’una espectacular barreja de colors grocs, marrons i vermells, previs a la caiguda de les fulles dels arbres. L’estiu i la primavera, acostumen a ser bons moments per passejades entre la natura.

 

 

Sant Creu dels Ollers.

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Sant Llorenç de Morunys
Oficina de turisme de la Vall de Lord
info@lavalldelord.com
Telèfon: 973 49 21 81

 Museu – Centre d’Interpretació de la vall de Lord
Carrer Estret, 1
Sant Llorenç de  Morunys
info@associacioculturalvalldelord.com

 

Catalunya industrial

Portada del llibre

La nova proposta de Sortides amb gràcia és, podríem dir, un recull de sortides. És un viatge per diversos punts de la geografia catalana per descobrir el patrimoni industrial del territori. Avui us proposem visitar fins a 47 edificis amb un passat industrial que, en bona part, han deixat de tenir l’ús productiu per al qual van estar fets i que avui són museus que ens permeten conèixer el passat industrial català, tot i que en alguns casos, encara mantenen una certa activitat. Avui us proposem resseguir la història a través d’un llibre: Catalunya industrial. La Guia per descobrir el patrimoni industrial del nostre país, obra de Daniel Romaní, editada per Viena edicions. Continua llegint

El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu

El jardí del casal Dr. Daurella.

Nova sortida que ens porta a conèixer una població que va tenir un creixement important a les darreres dècades del segle XIX gràcies a dues infraestructures i al seu aire pur. I també coneixerem un museu degut a dos personatges que es van convertir en benefactors del municipi. Les infraestructures son la línia de ferrocarril i una carretera comarcal. Els aires són els que baixen del Montseny. El museu és el Tomàs Balvey, que és al casal Dr. Daurella. A més, podem fer una passejada per la vila per veure edificis modernistes i noucentistes aixecats com a cases d’estiueig. Avui ens acostem fins al Vallès Oriental per conèixer una de les farmàcies més antigues d’Europa i la col·lecció del darrer d’una llarga nissaga de farmacèutics. Avui Sortides amb gràcia visita Cardedeu.

Alqueria Cloèlia.

Al tombant dels segles XIX i XX les famílies benestants barcelonines van buscar llocs per passar l’estiu, lluny de la ciutat que ja s’anava estenent per tot el pla de Barcelona. El Vallès va ser una de les comarques que van acollir aquestes famílies. Algunes poblacions van atraure els estiuejants per les seves platges; altres, com la Garriga, pels seus balnearis; Cardedeu no tenia ni aigua de mar, ni aigua termal, però tenia l’aire pur i sa que baixa del Montseny. A més, des de la dècada de 1860 estava ben comunicada amb la capital gràcies a la línia de ferrocarril que unia Barcelona i Girona i la carretera comarcal que ve de Granollers.  Tot plegat va fer que la població creixes i es transformes en una vila moderna. Amb tot, la història del municipi es remunta a l’any 941, quan apareix per primer cop documentat amb el nom de Carotitulo. La parròquia és documentada el 1012, però el primer gran impuls el va tenir l’any 1272, quan el rei Jaume II va atorgar-li carta de poblament, amb el títol de vila i amb els privilegis de celebrar mercat setmanal i fira anual i d’aixecar una muralla.

Casa Viader.

Cels Gomis, autor del volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya ens diu que a la dècada de 1910 Cardedeu era una: “Vila de 277 cases, ab 862 habitants de fet y 881 de dret, a 5,50 kilòmetres al NE del cap de partit [Granollers] y a 194 metres d’altitut. És a l’esquerra de la riera del seu nom, tributària de la dreta del riu Mogent. Hi passan la carretera provincial de Caldes de Montbuy  a Sant Celoni y lo ferro-carril de Barcelona a Gerona per Granollers, que hi té estació” (sic).

Gomis, quan explica els equipaments i serveis amb que comptava la vila,  cita un convent de Germanes Carmelites, una costura i un estudi municipals, una biblioteca popular, una estació meteorològica, un ateneu i dos teatrets, però també explicita “un museu d’antiguitats”, que de ben segur és la col·lecció Balvey, punt central d’aquesta sortida, però ja hi entrarem més endavant.

Fotografia del Museu a casa de Tomàs Balvey.

Pel que fa a la descripció del municipi, Cels Gomis explica que la vila comptava amb una fàbrica de gas acetilè, dues d’aiguardent, una de gasoses, una de pasta per a sopes, una de gorres, tres molins de farina i un forn d’obra. També explica que el seu terme és pla, amb un clima temperat a l’hivern i fresc a l’estiu. En relació a la història diu que: “Durant la guerra de Succeció va defensar la causa de la Casa d’Àustria, per quin motiu van ser delmats los seus vehins, cremades les principals cases de la vila y destruït lo castell de Bell-lloc per les tropes castellanes. En la guerra del any vuit [la guerra del Francès] se va defensar valentament contra-ls francesos y durant les dues guerres civils ha anat sempre contra los carlins” (sic). Aquí, Gomis fa referència a les carlinades, perquè recordem que el llibre està editat en la dècada de 1910. Finalment, l’autor fa referència explicita al fet que: “És una població estiuenca molt freqüentada pels barcelonins”.

Estany al jardí del casal Dr. Daurella.

Un d’aquests estiuejants era Santiago Daurella, doctor en Dret i empresari. Després de fer-se càrrec de l’empresa familiar d’importació de bacallà, va dedicar-se a l’elaboració de sucs i de begudes gasoses. Un dels productes més coneguts en la seva època va ser la gasosa Sandaru –a Barcelona, a tocar del parc de la Ciutadella hi ha el Centre Cívic Parc Sandaru en l’edifici que va ser la seu de l’empresa-, però el seu gran èxit va ser una altra beguda, la Coca Cola, perquè ell va obtenir la concessió de la companyia nord-americana, l’any 1951.  Amb la seva dona i fills va fundar Cobega, l’empresa que té la distribució d’aquesta beguda a l’estat espanyol.  El 1973, l’any abans de morir, Santiago Daurella va fer donació a l’Ajuntament de Cardedeu de la casa que havia comprat l’any 1907 i ampliat el 1922, amb la condició que fos utilitzada per a activitats culturals, no polítiques. L’any 1975 va obrir les portes com Casal de Cultura Dr. Daurella. El  2001 es van inaugurar unes obres de rehabilitació. És la seu del Museu Arxiu Tomàs Balvey.

Quadre amb la fotografia de Tomàs Balvey.

El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu, tal com diu el seu nom, és un arxiu on es conserven diversos fons documentals i, alhora, és un museu amb diferents espais i àmbits expositius, amb un jardí molt particular, una col·lecció força heterogènia, però molt interessant, i una farmàcia centenària.

Parem-nos un moment en la figura de Tomàs Balvey, darrer d’una llarga nissaga d’apotecaris que es remunta al segle XVII. Nascut a Cardedeu el 1865, Tomàs Balvey va ser un home il·lustrat que, més enllà de la seva professió d’apotecari, va interessar-se tant per la ciència com per les lletres, per la història i per l’art. Amb els anys va anar conformant una col·lecció d’objectes i documents de tota mena que formen el museu que du el seu nom.

Plat de ceràmica decorat.

Balvey va ser un d’aquells personatges que apareixen a la història de tant en tant, que dediquen tota la vida a la seva afició, que no els deixa espai per a gaire més. Sense fer comparacions i salvant distàncies, podríem dir que es un cas similar a Frederic Marès, una altre gran col·leccionista. Podem veure com s’explica el mateix Tomàs Balvey en un text que està reproduït a l’entrada a l’espai on s’exposa part de la seva col·lecció de col·leccions: “La tasca m’ha donat molta feina, m’ha costat molts diners i m’ha portat mofes i contratemps, però he arribat a aconseguir una bona quantitat de documents. (…)  I a organitzar un museu, conegut per la majoria dels organismes culturals de Catalunya, que té importància en la localitat per tractar-se de coses relacionades amb la vida i costums dels nostres avantpassats”.

Entre els espais expositius del museu, a banda de la sala d’exposicions temporals, podem destacar tres àmbits: el jardí de plantes remeieres, la farmàcia centenària i la col·lecció Tomàs Balvey. Fem una repassada a cadascun.

Marfull i galzeran al jardí del museu.

El jardí és un element molt comú de les cases d’estiueig. Habitualment és tancat amb reixes i era l’espai que els propietaris feien servir com a zona d’esbarjo i com a lloc de relació familiar i amb els altres estiuejants. Avui és una de les especificitats del museu, perquè hi ha un recull de plantes remeieres de l’entorn de Cardedeu. Hi podeu trobar plantes d’ús popular que històricament s’han fet servir tot aprofitant els seus principis actius. Són plantes que s’utilitzaven habitualment a les cases de pagès, que els apotecaris usaven per preparar els seus remeis i que, més recentment, fan servir els laboratoris farmacèutics. Estan senyalitzades amb diversos colors, segons si es cultivaven als horts i jardins; si són de zona de Mediterrani sec (plantes que necessiten poca aigua); de Mediterrani humit (plantes que creixen en boscos ombrívols i frescos); plantes que viuen en barrancs i estimballs;  també plantes que creixen en estanys i basses i, finalment, alguns arbres que tenen, també, utilitats medicinals.

Calaix de farmàcia amb diversos productes.

Tot passejant pel jardí hi podeu trobar plantes força comuns, com el poliol, l’heura, la marialluïsa, la camamilla, la sajolida, l’alfàbrega, el julivert, l’espígol, la farigola, la sàlvia, el cibulet, l’orenga, el fonoll; d’altres de menys  conegudes: la murta, l’esparreguera boscana, el marfull, la donzella, el galzeran, l’herba de sant Jordi, la ruda, la gavarra, el crespinell blanc, el plantatge de fulla estreta; i alguna que pot semblar sorprenent, com el cascall. I entre els arbres hi ha el pi blanc, el xiprer, l’arç blanc, el roure cerrioide o el libocedre.

Flascons de la farmàcia.

En pujar al primer pis, podem veure la farmàcia Balvey, una de les més antigues d’Europa, juntament amb l’Esteva de Llívia. La seva història està estretament lligada a la llarga nissaga d’apotecaris Balvey, que es remunta al segle XVII. Segons documentació que es conserva al Col·legi de Farmacèutics,  es tenen referències d’una farmàcia a Cardedeu des de l’any 1600.

 

Farmàcia Balvey.

El sentit de la visita ens porta a veure com era l’habitatge d’un apotecari, segons les ordenances que, des del segle XVII, marcaven com n’havien de ser la botiga i l’habitatge. Amb imatges, dibuixos i objectes que s’han conservat, podem fer-nos una idea de com era. Entre altres, podem veure el dormitori, un oratori, presidit per la Mare de Déu de la Mercè; la rebotiga, que s’ubicava darrere el despatx de l’apotecari, amb un braser i un rentamans; el laboratori on l’apotecari preparava els medicaments, amb un morter, una caixa de sucre candi i una vitrina amb productes, flascons, llibres de fórmules i guies de medicaments tòxics utilitzats a la farmàcia Balbey. Amb tot, el punt més destacat és la farmàcia rural de la nissaga Balbey, amb el mobiliari original de 1780 amb més de 200 pots de farmàcia de l’any 1827.

Ràdio.

La visita ens porta al segons pis, on hi ha la seva col·lecció de col·leccions. Just a l’entrada podem llegir una frase escrita pel puny i lletra de Tomàs Balvey, que ens mostra la gran importància que li donava: “Si després de la meva mort no conserveu l’arxiu-museu, desde el cel o del infern, segons allà ont me trobi, us desitjaré un mal viure” (sic).

 

Màquina de calcular i, en segon terme, càmera fotogràfica.

I ja ens podem endinsar en el conjunt d’objectes que el protagonista d’aquesta sortida va anar col·leccionant al llarg de la seva vida. Molts dels objectes estan acompanyats de papers i fitxes escrites pel mateix Balvey amb anotacions sobre els objectes o també pensaments i notes com la que diu: “Lladres. No robéu els pergamins perque no us servirien per res i ningú us els compraria, doncs sols ténen valor històric per la població” (sic). Entre les col·leccions hi ha monedes iberes, romanes, medievals…; paper moneda de diversos països; pergamins (el fons en conserva més de cinc-cents d’entre els segles X i XV, però només se n’exposa una part), tots referents a Cardedeu; ocells i altres animals dissecats, fòssils, troballes arqueològiques de l’entorn de Cardedeu, com destrals o fragments d’àmfores i de ceràmica de diverses èpoques; plats, atuells de cuina, càntirs i terrissa de ceràmica catalana; peces de roba i altres objectes d’ús personal, com ventalls, rellotges de butxaca o guants; una caixa de mariner policromada; aparells de ràdio de fusta; unes primerenques màquines d’escriure i de calcular; càmeres de fotografiar; armes; pintures… En definitiva un gran conjunt ben heterogeni, la gran majoria directament relacionats amb Cardedeu.

Caixa de mariner.

Un cop acabada la visita al Museu Arxiu Tomàs Balvey, podeu fer una volta per la vila i gaudir de les  torres i cases d’estiueig, moltes d’estil Modernista, que encara queden dempeus, com la torre Montserrat o Casa Gual, cal Peó, les cases Viader, Clavell o Borràs, entre altres.Alguns d’aquests edificis es deuen a un altre nom a destacar, l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall. Al Museu us facilitaran informació i fulletons amb itineraris.

 

Casa Gual, també coneguda com a Torre Montserrat.

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Museu Arxiu  Tomàs Balvey
Carrer del Dr. Daurella, 1
Cardedeu
Tel: 93 871 30 70
museu@cardedeu.cat

El castell del Catllar

Pati del castell,

La sortida d’avui ens porta fins a un territori de castells. I anirem a un dels que es poden visitar, perquè és públic i s’ha restaurat. La majoria dels que queden en peu són privats o estan en molt mal estat. En la nostra visita també podrem conèixer un personatge històric poc conegut però molt interessant: una senyora feudal amb molt de caràcter. Avui ens acostem a la riba del riu Gaià, a la comarca del Tarragonès per visitar el poble del Catllar i el seu castell, on hi ha la seu del Centre d’Interpretació dels castells del Baix Gaià. Continua llegint

Exposició La ciutat dels passatges

Carrer de Mirambell. 1908 AFB. J Pons Escrigas.

La proposta d’avui ens porta a passejar per alguns carrers com el de Graciamat, el de l’Arc de la Glòria, el de Mirambell, el de la Fenosa, el de l’Avellana, el d’en Malla o el dels Arcs de Jonqueres. La sortida d’avui ens porta a fer un viatge en el temps, perquè anirem a conèixer una ciutat desapareguda, una part de Barcelona que ja no existeix, si no és en les fotografies, perquè fins i tot és difícil que quedi en la memòria d’algú, perquè veurem carrers desapareguts fa més de cent anys. Avui ens n’anem a veure l’exposició La ciutat dels passatges. Abans de la Via laietana, a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Continua llegint

Sant Miquel de Fluvià

Torre campanar de Sant Miquel de Fluvià.

Catalunya és plena d’espais i monuments molt interessants que, per una o altra raó, han quedat una mica oblidats i visitar-los pot suposar una bona descoberta. Aquest és el cas de la nova sortida que us proposem. Una església fortificada que va pertànyer a un antic monestir benedictí del qual en queden algunes restes. És un edifici romànic d’aquells de factura senzilla i austera però molt bonics. És precisament la seva senzillesa i austeritat el que el fan destacable. Avui ens acostem a l’Alt Empordà per visitar Sant Miquel de Fluvià, on podrem conèixer la història del darrer monestir fundat per un antic conegut de Sortides amb gràcia, l’abat Oliba. I també podrem veure un dels forns de ceràmica d’època romana més ben conservats de Catalunya. Continua llegint

La Vall de Boí. Romànic i festa del foc

Sant Climent de Taüll.

Sortides amb gràcia torna a les ones de Ràdio Gràcia i ho fa tot acostant-se a una vall catalana amb un doble Patrimoni de la Humanitat. Per una banda, es pot visitar un conjunt d’esglésies romàniques, que la UNESCO va declarar Patrimoni Mundial l’any 2000. Per altra banda, depèn de l’època de l’any, el visitant també pot gaudir d’una festa tradicional popular que el mateix organisme ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. En el retorn a les ones de Ràdio Gràcia, anem cap a l’Alta Ribagorça, concretament a la Vall de Boí, per conèixer les esglésies romàniques de Taüll, Boí, Erill la Vall, entre altres, i les falles, que formen part de “Les festes del foc del solstici d’Estiu als Pirineus: Falles, Haros i Brandons”. Continua llegint

Palamós i el Museu de la Pesca

Plaça de la Vila, amb el campanar de Santa Maria, al fons.

Nova proposta de Sortides amb gràcia. En aquest cas ens acostem a la Costa Brava. Anem a una vila fundada, com a port reial, pel rei Pere el Gran. Va ser una població fortificada i una important plaça d’armes; al segle XIX hi va tenir importància la industria del suro i al segle XX va rebre l’impuls i l’impacte del fenomen turístic. Avui és una localitat que busca conjuminar el turisme i la industria pesquera, amb un port on conviuen creuers plens de turistes amb una cinquantena de barques de pesca que tenen com a producte estrella la gamba. És una localitat amb un interessant museu que s’encarrega de recordar que, quan som a taula, “entre nosaltres i un peix sempre hi ha un pescador”. Visitem Palamós i el seu Museu de la Pesca. Continua llegint