Olèrdola

Entrada al recinte d’Olèrdola.

 

Sortides amb gràcia us fa una nova proposta per gaudir del patrimoni del nostre país, ara que les restriccions que ens imposa la pandèmia de la covid-19, ens fan molt difícil anar gaire lluny de vacances. Avui us proposem acostar-nos a un jaciment de gran importància històrica, monumental i patrimonial. És un lloc documentat del temps dels ibers i que va ser habitat fins a meitat del segle XII, quan la població va marxar cap a una nova vila, amb un orografia més amable. Avui anem a la comarca de l’Alt Penedès per conèixer un lloc on hi podem veure vestigis del temps dels ibers, dels romans i de l’època medieval. Avui Sortides amb Gràcia s’acosta a Olèrdola.

El conjunt arqueològic d’Olèrdola ocupa una mena de plataforma rocosa de forma, més o menys, rectangular que va enfilant-se fins acabar en un penya-segat de forma arrodonida. L’accés es fa a través d’una impressionant muralla d’època romana erigida a la zona menys protegida del recinte.

Assentament preibèric.

La història de l’ocupació humana d’aquest lloc es remunta a l’inici de l’edat del bronze, fa uns 4.000 anys. Des d’aleshores hi van viure diferents grups humans amb cultures i tradicions força diferents, i tots han anat deixant la seva empremta. Així, passejant pel jaciment, podem gaudir de restes de les edats del bronze i del ferro, d’un poblat iber, amb una tintoreria; una muralla, construccions militars, una cisterna i una pedrera d’època romana; i també una església romànica que es conserva dempeus, i restes d’època medieval, com una església amb necròpolis al costat, cases, sitges i tallers, part d’un castell amb una torre aprofitada i construïda en època romana. En resum, passejarem per un lloc on, tal com ens expliquen al fulletó de benvinguda del MAC Olèrdola: “Hi van viure caçadors, pagesos i pastors a l’edat del bronze, ibers cessetans, legionaris romans i cristians a la frontera sud dels comtats catalans”.

Cases i sitges medievals.

Anem a pams. Comencem pel nom del lloc, Olèrdola. Segons Manuel Bofarull i Terrades autor d’Origen dels noms geogràfics de Catalunya: “Als s XI i XII apareix documentat com Olerdula . Presenta la mateixa arrel que les muntanyes properes d’Ordal  i Olorda. Si bé se li atribueix un origen basc no aclarit, s’ha suposat també que procedeixi de l’àrab al-ard-ula, <<la terra enlairada>>. Altres el relacionen amb un suposat cèltic ol, <<oli>>, i erd, <<terra>>, i tot plegat, <<terra d’oli>>. També, partint d’Olertula, se li dona el sentit de <<roureda>>.

Pedrera romana.

Com hem dit, l’accés al jaciment es fa a través de la porta d’una impressionant muralla romana amb dues torres que la protegeixen, una de les quals va ser reconstruïda en època medieval. El llenç de muralla que es conserva,  data del principi del segle I abans de la nostra era (a.n.e.), té 145 metres de llargada i quatre torres. Els romans haurien aixecat aquesta fortificació per defensar la ciutat de Tarraco i el pas per la Via Heraclea, anterior a la Via Augusta.

Cap de dimoni medieval exposat al Centre d’interpretació.

Un cop dins el recinte, just a mà dreta hi ha el Centre d’Interpretació, on ens facilitaran informació i la possibilitat de fer una visita guiada. També hi podrem visitar tres exposicions permanents. La primera fa un recorregut pels 4.000 mil  anys d’història d’Olèrdola, des de la primera cabana fins a l’actualitat; una altra que ens situa el lloc en el seu entorn i la tercera que en explica com s’ha anat transformant el territori a partir dels usos que ha tingut al llarg dels anys. En aquestes exposicions podem veure les diferents etapes d’ocupació de la muntanya de Sant Miquel, amb plafons, infografies, imatges i objectes trobats en les diferents campanyes d’excavació, com un vas campaniforme de fa 4.000 anys, un ungüentari d’alabastre d’Egipte de fa 2300 anys, un calze i una patena apareguts en una sepultura del segle X, o el cap d’un dimoni del retaule de l’església de Sant Miquel, d’època baix medieval.

Exposició al Centre d’Interpretació.

Al Centre d’Interpretació ens podem assabentar que no s’han trobat, fins ara, gaires dades per saber amb exactitud les característiques exactes del primer assentament d’Olèrdola. Les excavacions dutes a terme fins ara, només han permès trobar les restes d’una cabana, una sitja i una llar de foc, així com alguns utensilis de ceràmica i eines de sílex. Amb tot, es creu que les primeres persones hi van arribar entre l’inici i mitjans de l’edat del bronze, això és entre els segles VIII i principi del VI a.n.e. (abans de la nostra era). Aquells primers pobladors basaven la subsistència en la ramaderia, el conreu de cereals i lleguminoses i la cacera.

Adoberia ibèrica.

Entre els segles V i IV a.n.e, el lloc va ser ocupat per un poblat de cessetans, o cossetans, un dels pobles ibers que van viure a la zona de l’actual Catalunya. Recordem que la Cessetània, o la zona de Catalunya que van ocupar els cessetans, s’estenia per les actuals comarques del Garraf, l’Alt i el Baix Penedès i el Camp de Tarragona. A més dels cessetans, a Sortides amb gràcia ja hem visitat poblats de diverses tribus iberes, com els indigets, els ilercavons o els ilergets.

Interior de la talaia romana.

Si seguim avançant en el temps, veurem que a principi del segle I a.n.e., s’hi va establir un destacament militar romà que tindria l’objectiu de controlar el territori i la un dels punts d’accés a la capital de la Hispania Citerior, Tàrraco. Un miler d’anys més tard, en algun moment entre els any 911 i 937, el comte de Barcelona, Sunyer, hi va fer aixecar una muralla i va erigir dues esglésies. Una dins el recinte murallat, Sant Miquel, i l’altra fora muralla, Santa Maria. En aquella època, la distribució interior del recinte murallat reflectia el model dels tres ordres socials de la època medieval: la noblesa i el clergat ocupaven la part superior, o subirana, on ho havia el castell i l’església de Sant Miquel, i la part baixa, o jussana, era on hi havia els habitatges del poble. A principi del segle XII va començar el declivi d’Olèrdola, tot coincidint amb el desenvolupament de la propera ciutat de Vilafranca del Penedès, que va obtenir privilegis del comte de Barcelona.

Església de Sant Miquel.

L’església de Sant Miquel va seguir fent funcions parroquials fins l’any 1884, quan el Bisbat de Barcelona va vendre tot el recinte, que es convertí en una explotació agrícola. El 1963 la finca fou comprada per la Diputació de Barcelona i el 1971 va ser obert el públic. Olèrdola és Bé d’Interès Cultural.

Segons explica Cels Gomis al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya, a la dècada de 1910, Olèrdola comptava amb 357 edificis repartits en els nuclis de població de La Barquera, Can Torras, la Plana Rodona, Sant Pere i Viladellops, a més de 80 cases escampades. En total tenia 1.436 habitants, costura (és a dir, escola per a nenes), i estudi municipals. Segons dades de l’Idescat, a final de 2019 tenia 3.692 habitants.

Església preromànica adossada a Sant Miquel.

Un cop fet un repàs a la història, anem a fer la passejada pel recinte. Hem dit que entrant a mà dreta hi ha la recepció i el Centre d’Interpretació. A l’altre cantó, a la banda esquerra de l’entrada hi ha part del poblat iber que va ser llargament ocupat des de l’edat del bronze. Les excavacions fetes han permès documentar l’existència d’una gran ferreria i una adoberia/tintoreria, que segons ens expliquen, és l’única que s’ha identificat en tot el món iber.

Els primers pobladors d’aquest indret, a l’època de l’edat del bronze, haurien aixecat algun tipus de mur, més per a tancament de l’espai i de control dels ramats que com a element defensiu. En canvi, a l’època ibera, ja es tractaria d’un poblat emmurallat, amb diversos nuclis a l’entorn. El fet que hi hagués una adoberia fa pensar que la ramaderia devia de ser una activitat important. No gaire lluny, hi ha les restes de cases, sitges i tallers d’època medieval.

Cisterna romana.

L’època romana, més enllà de la muralla que ja hem vist a l’entrada, va deixar també una cisterna de grans dimensions i una torre de guaita. I també es pot veure la pedrera d’on es van extreure els carreus per construir la muralla i la torre. La cisterna, de forma rectangular, va ser excavada a la roca a principi del segle I a.n.e. i a l’entorn encara es poden veure alguns canals que hi portaven l’aigua de la pluja. Té una capacitat per a 350.000 litres, de manera que podia abastir perfectament soldats i animals, perquè l’ocupació romana va ser, bàsicament, militar. La cisterna va ser utilitzada també en època medieval, i al seu entorn s’hi van construir algunes cases i un celler.

 

Tombes antropomorfes al costat de Sant Miquel.

A la pedrera, que va ser utilitzada també en època medieval per extreure la pedra per aixecar l’església de Sant Miquel, encara es poden veure les marques i els forats que van deixar els carreus extrets per a fer la muralla. A tocar de la pedrera hi ha restes de cases d’època ibera i també d’època medieval. Com podem veure, les restes de les diferents èpoques d’ocupació es van superposant, cosa lògica per altra banda, en llocs de amb ocupació humana que s’allarga, d’una manera o altra, en el temps.

Encara ens queda per veure una construcció d’època romana, però, si seguim l’ordre de la visita, ens la trobarem cap el final. Abans ens trobarem amb un dels elements millor conservats del conjunt, l’església romànica de Sant Miquel, amb una absidiola d’estil preromànic. L’actual edifici, consagrat l’any 992, va ser aixecat sobre un temple anterior erigit pel comte Sunyer i, com hem dit, va servir com a temple parroquial fins l’any 1884. Al costat hi ha diverses tombes antropomorfes excavades a la roca i és que, de fet, l’església va ser edificada sobre una necròpolis del segle IX.

Restes de la talaia romana i del castell medieval.

Més amunt, al cim que marca el límit del conjunt, hi ha un punt molt estratègic, amb una vista de 360 graus sobre el Penedès, és aquí on els romans van aixecar la torre quadrada feta amb grans carreus molt ben tallats. En època medieval, aquesta construcció va ser reutilitzada com a part d’un castell.

 

Capella de Santa Maria, situada extramurs.

Un cop fet el recorregut pel recinte murallat i haver pogut gaudir de les vistes panoràmiques que es veuen des del punt més alt, ja podem començar a baixar de tornada, però encara ens queden coses per veure. Al final de la zona d’aparcament que hi ha a l’entrada del recinte, davant el llenç de muralles, surt un camí que ens porta fins un antic barri que va créixer entre els segles X i XI. Ocupava dues plataformes del terreny, l’anomenat Pla dels Albats i la fondalada de les Feixes. Les campanyes d’excavació que se segueixen duent a terme a Olèrdola, van descobrint, a poc a poc, com era aquest nucli d’uns 9 ha de superfície.

Al Pla dels Albats hi ha les restes de l’antiga església de Santa Maria, envoltada d’un bon nombre de tombes antropomorfes, algunes, de ben petites. La planta de l’edifici és força curiosa, estava dividida en dues naus i un mil·liari romà de la Via Augusta va ser aprofitat com a suport. Als carrers del barri hi havia cases, sitges, estables, tallers i cellers, que la feina dels arqueòlegs van traient a la llum i que ajuden a anar veient com era la vida d’un nucli de població de camperols, fora muralles, a la Catalunya medieval.

Estable medieval fora muralles.

I, abans de marxar, encara ens queda un racó per veure, també a l’exterior del recinte, al cantó nord-oest del recinte, al final del llenç de muralla un caminet amb escales ens porta fins a un estable medieval excavat a la roca. Hi podem menjadores i un abeurador que es comunica amb una cisterna, i elements per lligar els cavalls i les mules.

 

Fins aquí la visita a la que va ser, de fet, la capital de la comarca del Penedès, fins que la població es va anar desplaçant cap a la plana i va fer créixer la ciutat que avui ostenta la capitalitat, Vilafranca del Penedès.

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Olèrdola
Castell d’Olèrdola, s/n.
mac.olerdola@gencat.cat
Telèfons: 93 890 14 20 / 675 78 29 36

 

 

 

 

 

 

 

Un tomb pel passeig de Gràcia

El passeig l’any 1847, segons un plànol publicat al llibre De la Puerta del Angel a la plaza de Lesseps

La sortida d’avui us convida a passejar per un dels carrers més coneguts de Barcelona. Un antic camí que unia l’antiga Bàrcino amb el Castrum Octavianum, l’actual Sant Cugat del Vallés. Un antic camí que amb els anys va esdevenir un passeig senyorial, zona residencial de la burgesia, que hi va aixecar importants obres modernistes, algunes de les quals encara perduren i són patrimoni de la humanitat. És un carrer que en una època va ser el lloc on calia anar a passejar per veure i ser vist. Que en una altre moment va omplir-se d’entitats bancaries i que abans de la pandèmia de la covid-19 era plena de turistes entrant i sortint de botigues de luxe com les que es poden trobar a qualsevol gran ciutat del món. És un passeig que concentra obres d’arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Bassegoda, Sagnier i Rovira, entre altres grans noms de l’arquitectura catalana. Aquesta sortida proposa recuperar una antiga tradició barcelonina, passejar pel passeig de Gràcia.

Casa Milà o la Pedrera. PG92.

Tots els cronistes barcelonins i historiadors que n’han parlat, com  Alberto del Castillo, Francesc Curet, Josep Maria Espinàs, Sempronio, Albert García Espuche o Lluís Permanyer coincideixen a considerar que l’inici del passeig de Gràcia cal situar-lo a l’antic camí de Jesús. Així ho explica Josep Maria Espinàs a Vuit segles de carrers de Barcelona: “El passeig està superposat a un camí antiquíssim, la via que duia de la vella Barcelona al Vallès, més o menys pels indrets que són avui el passeig de Gràcia, el carrer Major de Gràcia, l’avinguda de la República Argentina i que, passant per la serra de Collserola -quan encara no es deia Tibidabo-, enllaçava amb la carretera romana al punt de Sant Cugat. És un camí ‘històric’, com tots els camins que tenen una base geogràfica i natural que no cal obrir, sinó tan sols aprofitar”.

Casa Lleó Morera. PG 35

El passeig de Gràcia rep aquest nom, doncs, perquè unia l’antiga Bàrcino amb el que seria la Vila de Gràcia. A mig camí hi havia el barri de Jesús, anomenat així perquè va néixer a l’entorn del convent del mateix nom. Angel del Castillo, explica a De la Puerta del Angel a la Plaza  de Lesseps, que l’origen del convent de Jesús, de pares Franciscans, cal anar a buscar-lo en els privilegis que el rei Pere el Cerimoniós va atorgar a la ciutat de Barcelona l’any 1370, segons els quals no s’autoritzava la construcció de nous edificis destinats a monestirs, esglésies o hospitals dins el recinte murallat de la ciutat. Val a dir que en aquell moment històric estava creixent la construcció d’edificis civils i ja hi havia una certa saturació d’edificis religiosos. Els consellers de la ciutat van apostar per la construcció civil. És degut a aquests privilegis i a la impossibilitat d’edificar a l’interior de la ciutat murallada, que l’any 1427 es va iniciar la construcció d’un convent franciscà extramurs. Segons el mateix del Castillo, l’edifici va quedar acabat dos anys després.

Casa Marfà. PG66.

Un dels cronistes de Barcelona, Sempronio, ens explica a El Paseo de Gràcia, que el convent va néixer gràcies al finançament d’un comerciant barceloní, Bertran Nicolau, el Consell de Cent de la ciutat i el mateix rei Alfons el Magnànim, el qual va presidir la cerimònia de col·locació de la primera pedra. Segons el mateix cronista, la fundació del cenobi tenia un doble objectiu, restablir l’orde franciscana a la ciutat i demanar ajuda divina contra els terratrèmols que havia viscut Barcelona en el primer quart del segle XV.

Casa Elcano. Detall de la base de la tribuna. PG60.

Josep Maria Espinàs explica que: “El convent de Jesús s’alçava a la part dreta de l’actual passeig de Gràcia, mirant a muntanya, entre la Granvia d’avui i el carrer d’Aragó, aproximadament, i per darrera fins més enllà del carrer de Claris. Dins aquesta extensió considerable hi havia un cementiri públic destinat principalment a enterrar-hi les víctimes d’epidèmies, i s’ha dit que els anys 1649, 1650 i 1651 hi foren sepultats més de 60.000 barcelonins”.

Casa Manuel Malagrida. Cúpula. PG27.

A l’entorn d’aquest monestir hi va créixer un petit barri, eminentment agrícola, amb una petita indústria complementària, amb rajolers, basters, ferrers o terrissaires. El mateix Espinàs ens explica que el barri fou destruït el 1813 per l’exèrcit napoleònic, durant la guerra del francès. “Això facilità, ens diu, els nous projectes de comunicació entre Barcelona i Gràcia, que ja no havien de sotmetre’s a les edificacions preexistents. El que havia estat, doncs, ‘camí’ de Jesús i ‘camí’ de Gràcia estava a punt de convertir-se en ‘passeig’ projectat sobre un plànol”.

De fet, sembla que els barcelonins ja havien anat fent guanyar nivell a l’antic camí. Així en va deixar constància una guia de la ciutat editada el 1792 i citada per Sempronio que proclamava en un verset: “De Jesús lo antic carrer/é ara un passeig hermós/amb bons arbres, sortidors,/ i a l’últim lo Convent té”.

Casa Casarramona. PG48

De l’antic monestir en va quedar l’hort i una font de la qual sembla que rajava molt bona aigua. Gairebé tots els qui han escrit sobre el passeig de Gràcia fan referència a un vers de mossèn Cinto Verdaguer, que du per nom La font de Jesús, i que en les dues primeres estrofes diu: “Al peu del Passeig de Gràcia/entre un roure i una acàcia/rajava una fontanella/com la fusada d’un fus,/com la fusada argentina,/escumosa i cristallina/descapdellava ses aigües/la dolça Font de Jesús”. I segueix: “No hi havia aigua tan bona/en lo pla de Barcelona/la més dolça que el llavi/de la terra beu dessús./Los bons lo càntir hi omplien/els sants a beure hi venien,/que era la flor de les aigües/la de la Font de Jesús.”

Cases Antoni Rocamora. PG6-14.

Anem cap a la urbanització del passeig de Gràcia, que d’alguna manera està relacionada amb una decisió militar. És un cosa que ha passat en diverses ocasions al llarg de la història de Barcelona que, per exemple deu el barri de la Barceloneta al capità general, marqués de la Mina. En el cas del passeig de Gràcia, el capità general que hi ha al darrera és Francisco Bernaldo de Quirós, marqués de Campo Sagrado. Anem a pams. Com hem vist, a poc a poc, l’antic camí anava guanyant en categoria, alhora que la futura vila de Gràcia, aleshores encara barri dels afores de la ciutat anava creixent i l’intercanvi entre la ciutat i la futura vila va fer que es planteges la construcció d’una via més ampla i còmoda. Segons explica Angel del Castillo, l’any 1821 es va crear una junta que havia d’encarregar-se del disseny i les obres de la nou passeig, sota la presidència del capità general, Pedro Villacampa, i segons un projecte del comandant d’enginyers, Ramon Plana. Una epidèmia de febre groga va aturar en sec el projecte. Anys després, el 1824, fou el marqués de Campo Sagrado, aleshores capità general de Catalunya, qui va decidir impulsar l’obra pública per donar feina als nombrosos obrers que hi havia a l’atur i en la misèria.

Casa Elcano. Imatge d’Elcano. PG60.

Es va modificar el projecte inicial, de manera que la nova via seria més ampla. Els recursos per poder finançar l’obra van sortir de nous arbitris que van anar a càrrec dels barcelonins i dels graciencs. Segons explica Angel del Castillo, aquell primer passeig de Gràcia estava format per cinc vies separades per línies d’arbres. La via central era la més ampla i estava destinada als vianants, a banda i banda hi havia un carrer pels carruatges de pujada cap a Gràcia i l’altre de sentit baixada, cap a Barcelona. A les puntes, hi havia espai destinat al passeig. Així ho explica Josep Maria Espinàs: “La inauguració del passeig se celebra el 1827, el 24 de maig. Aleshores tenia uns 42 metres d’ample, però de fet no semblava que tingués cap límit, perquè no el vorejaven cases, sinó camps. Estava dividit en cinc carrers, tres per als passejants -el central n’era un- i dos per als carruatges. Hi havia milers d’arbres variats: pins, moreres, àlbers, salzes, lledoners i alzines”.

Casa Antoni i Marc Rocamora. PG26.

Vegem que ens diu un altre historiador barceloní, Francesc Curet a Visions Barcelonines 1760-1860. Muralles enllà: “No podien el barcelonins resignar-se, en un conformisme eixorc, que el passeig de Gràcia, on havien posat totes les Il·lusions, fos només que una àmplia via d’enllaç, però sense esperances d’urbanització, en una i altra banda del seu curs”. I és que cal recordar que en aquella època era vigent l’anomenada “zona polèmica”, que establia la prohibició de d’edificar a certa distància de la muralla per facilitar la defensa de la ciutat. Explica Curet que: “Tres modestos llocs, grans en extensió però d’insospitada influència en el futur de la ciutat, en el que pertoca al seu engrandiment material i a la vivificació i al desenvolupament expansiu dels costums tradicionals, assenyalen el començament d’una etapa brillant i fructífera en l’historial barceloní. Ens referim a la ‘Font d’en Jesús’, romanalla del derruït convent de Franciscans, al ‘Criadero’, albereda municipal i al ‘Tívoli’, camp de conreu de flors i arbres fruiters i d’adornament”.

Cases Amatller i Batlló. PG41-43.

Aquests espais de què parla Curet, foren zones d’oci dels barcelonins que hi anaven a prendre refrescos i a fer esmorzars i berenars. Diu Curet: “L’esdeveniment cabdal fou la introducció en aquests llocs, saturats d’una pau idíl·lica, de les músiques, els valls corejats i les representacions teatrals, al·licients que anaven  in crescendo per iniciativa i dinamisme del Tívoli, quan en el curs de pocs anys anaren apareixent nous jardins que atreien els barcelonins i els forasters amb vistosos espectacles de llum, color i moviment, ensems que perfeccionaven els serveis, els balls, els concerts, les funcions de teatre…”. A banda dels tres espais citats, hi va haver també el Jardín la Ninfa i els Camps Elisis, inaugurats la primavera del 1853 i dels quals en queda rastre en el Nomenclàtor de la ciutat, ja que donen nom a un passatge que va del carrer de Mallorca al de València, entre el passeig de Gràcia i el carrer de Pau Claris.

Casa Pere Llibre. PG24

El 1854, Barcelona iniciava l’enderroc de la muralla que l’encotillava i es possibilitava el disseny i el desenvolupament de l’Eixample de Cerdà. Així ho explica Albert García Espuche a “El quadrat d’Or”: Durant les tres primeres dècades de formació de l’Eixample, el centre burgès, residencial i de relació, situat a la ciutat antiga, es va desplaçant lentament però inexorable Rambles amunt. En bona mesura, és la progressiva importància i qualitat d’una zona dels nous espais fora muralles la que origina aquest desplaçament. Sobre la trama Cerdà s’anirà imposant, des dels primers moments, un ‘contingut’ diferenciat i jerarquitzat que afavorirà el sector pròxim al passeig de Gràcia i que dibuixarà les línies de desplaçament del centre residencial burgès”.

Imatge de la Mançana de la Discòrdia publicada al llibre De la puerta del Angel a la plaza de Lesseps

L’Eixample barceloní es va anar urbanitzant i omplint de construccions i al passeig de Gràcia, eix central, van anar creixent edificis modernistes. Alguns dels quals han desaparegut, entre ells alguna joia, però per sort, d’altres han sobreviscut. Com ja hem citat al principi, al llarg del passeig hi podem veure obres dels grans noms de l’arquitectura catalana. De fet, pocs carrers poden dir que tenen al principi un edifici d’Enric Sagnier, les cases Pons i Pascual, al número 2-4, al costat del qual hi ha una obra de Joaquim Bassegoda, les cases Antoni Rocamora, als números 6-14, i que al final hi ha la casa Fuster, de Lluís Domènech i Montaner. Entre mig hi ha la Pedrera o casa Milà, a la cantonada amb el carrer de Provença, i la casa Batlló, d’Antoni Gaudí, que conforma l’anomenada Mançana de la Discòrdia, amb la casa Amatller, de Josep Puig i Cadafalch, la casa Lleó Morera, de Lluís Domènech i Montaner, i també la casa Ramon Mulleras, d’Enric Sagnier. Aquestes quatre cases, tenen una cosa en comú, tots quatre edificis eren preexistents i els respectius propietaris van encarregar-ne la reforma als arquitectes que els van donar l’aspecte actual.

Casa Bonaventura Ferrer. Interior. PG113

Sempre pot ser un bon moment fer un tomb pel passeig de Gràcia, però avui, amb la crisi  provocada per la pandèmia de la covid-19, i Barcelona pràcticament buida de la massificació turística, podem passejar i aturar-nos a veure tots aquests edificis i els centenars de detalls que els seus autors van deixar en les façanes. I als edificis citats, i més coneguts, en podem afegir d’altres, també força interessants, com la casa Manuel Malagrida, obra de Joaquim Codina i Matalí, al número 27; les cases Alexandre i Josefina Jofre, de Bonaventura Bassegoda i Amigó, al número 65-65 bis; la casa Marfà, al número 66 (cantonada amb el carrer de València); la casa Joan Coma, també d’Enric Sagnier, al número 74; la casa Enric Batlló, obra de Josep Vilaseca i Casanovas, al número 75; la casa Josep Codina, al número 94, la casa Ramon Casas, al número 96, totes dues d’Antoni Rovira i Rabassa; la casa Rupert Garriga, d’Enric Sagnier, al número 112; la casa Bonaventura Ferrer, de Pere Falqués i Urpí, al número 113; o la casa Lluís Ferrer-Vidal, d’Eduard Ferrés i Puig.

Casa Joan Coma. PG74.

Moltes d’aquestes cases tenen històries  pròpies. Al número 96 hi va viure Santiago Rusiñol, A l’edifici Elcano, al número 60, entre 1936 i 1939 hi va haver la delegació d’Euzcadi a Catalunya. I, també durant la Guerra Civil, al número 116 hi va haver la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. I a l’edifici del costat, al 118 hi  va viure Salvador Espriu, que també va viure una temporada a la casa Fuster.

Si voleu veure com era el passeig de Gràcia, l’any 1908, a internet es pot trobar una pel·lícula de Ricardo Baños, Barcelona en tranvía, que fa tot el recorregut d’un tramvia des del principi del passeig de Gràcia fins carrer de Craywinckel, és a dir, bona part del recorregut de l’antic camí que duia fins a Sant Cugat i que avui és dins la trama urbana de la ciutat.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Edifici del passeig de Gràcia, 33, obra d’Enric Sagnier

Bibliografia

CURET, Francesc. Visions Barcelonines 1760-1860. Muralles enllà. Dalmau i Jover S.A. Barcelona, 1956.
DEL CASTILLO, Angel. De la Puerta del Angel a la Plaza de Lesseps. Libreria Dalmau. Barcelona, 1945.
ESPINÀS, Josep Maria i CATALÀ ROCA, Francesc (fotografies). Vuit segles de carrers de Barcelona. Edicions Destino. Barcelona, 1974.
GARCIA ESPUCHE, Albert. El Quadrat d’Or. Guia. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1990.
SEMPRONIO. El paseo de Gràcia. Banco Pastor. Barcelona, 1980.
PERMANYER, Lluís. El passeig de Gràcia, l’escenari burgés. Sense ficció. TV3

Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord

Una de les sales del Museu.

La sortida d’avui ens porta fins a una vall amb molta història. Podrem passejar per un poble que encara conserva força l’estructura medieval, visitar un museu – centre d’interpretació ubicat en part de les dependències d’un antic monestir, l’església del qual encara és el temple parroquial. També coneixerem el drap piteu i com aquest producte tèxtil va ser font de bonança econòmica per a la població i, si fem una volta pels entorns, hi trobarem un grapat d’ermites romàniques. Avui ens acostem a la comarca del Solsonès per visitar la població de Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord.

Continua llegint

Catalunya industrial

Portada del llibre

La nova proposta de Sortides amb gràcia és, podríem dir, un recull de sortides. És un viatge per diversos punts de la geografia catalana per descobrir el patrimoni industrial del territori. Avui us proposem visitar fins a 47 edificis amb un passat industrial que, en bona part, han deixat de tenir l’ús productiu per al qual van estar fets i que avui són museus que ens permeten conèixer el passat industrial català, tot i que en alguns casos, encara mantenen una certa activitat. Avui us proposem resseguir la història a través d’un llibre: Catalunya industrial. La Guia per descobrir el patrimoni industrial del nostre país, obra de Daniel Romaní, editada per Viena edicions. Continua llegint

El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu

El jardí del casal Dr. Daurella.

Nova sortida que ens porta a conèixer una població que va tenir un creixement important a les darreres dècades del segle XIX gràcies a dues infraestructures i al seu aire pur. I també coneixerem un museu degut a dos personatges que es van convertir en benefactors del municipi. Les infraestructures son la línia de ferrocarril i una carretera comarcal. Els aires són els que baixen del Montseny. El museu és el Tomàs Balvey, que és al casal Dr. Daurella. A més, podem fer una passejada per la vila per veure edificis modernistes i noucentistes aixecats com a cases d’estiueig. Avui ens acostem fins al Vallès Oriental per conèixer una de les farmàcies més antigues d’Europa i la col·lecció del darrer d’una llarga nissaga de farmacèutics. Avui Sortides amb gràcia visita Cardedeu. Continua llegint

El castell del Catllar

Pati del castell,

La sortida d’avui ens porta fins a un territori de castells. I anirem a un dels que es poden visitar, perquè és públic i s’ha restaurat. La majoria dels que queden en peu són privats o estan en molt mal estat. En la nostra visita també podrem conèixer un personatge històric poc conegut però molt interessant: una senyora feudal amb molt de caràcter. Avui ens acostem a la riba del riu Gaià, a la comarca del Tarragonès per visitar el poble del Catllar i el seu castell, on hi ha la seu del Centre d’Interpretació dels castells del Baix Gaià. Continua llegint

Exposició La ciutat dels passatges

Carrer de Mirambell. 1908 AFB. J Pons Escrigas.

La proposta d’avui ens porta a passejar per alguns carrers com el de Graciamat, el de l’Arc de la Glòria, el de Mirambell, el de la Fenosa, el de l’Avellana, el d’en Malla o el dels Arcs de Jonqueres. La sortida d’avui ens porta a fer un viatge en el temps, perquè anirem a conèixer una ciutat desapareguda, una part de Barcelona que ja no existeix, si no és en les fotografies, perquè fins i tot és difícil que quedi en la memòria d’algú, perquè veurem carrers desapareguts fa més de cent anys. Avui ens n’anem a veure l’exposició La ciutat dels passatges. Abans de la Via laietana, a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Continua llegint

Sant Miquel de Fluvià

Torre campanar de Sant Miquel de Fluvià.

Catalunya és plena d’espais i monuments molt interessants que, per una o altra raó, han quedat una mica oblidats i visitar-los pot suposar una bona descoberta. Aquest és el cas de la nova sortida que us proposem. Una església fortificada que va pertànyer a un antic monestir benedictí del qual en queden algunes restes. És un edifici romànic d’aquells de factura senzilla i austera però molt bonics. És precisament la seva senzillesa i austeritat el que el fan destacable. Avui ens acostem a l’Alt Empordà per visitar Sant Miquel de Fluvià, on podrem conèixer la història del darrer monestir fundat per un antic conegut de Sortides amb gràcia, l’abat Oliba. I també podrem veure un dels forns de ceràmica d’època romana més ben conservats de Catalunya. Continua llegint

La Vall de Boí. Romànic i festa del foc

Sant Climent de Taüll.

Sortides amb gràcia torna a les ones de Ràdio Gràcia i ho fa tot acostant-se a una vall catalana amb un doble Patrimoni de la Humanitat. Per una banda, es pot visitar un conjunt d’esglésies romàniques, que la UNESCO va declarar Patrimoni Mundial l’any 2000. Per altra banda, depèn de l’època de l’any, el visitant també pot gaudir d’una festa tradicional popular que el mateix organisme ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. En el retorn a les ones de Ràdio Gràcia, anem cap a l’Alta Ribagorça, concretament a la Vall de Boí, per conèixer les esglésies romàniques de Taüll, Boí, Erill la Vall, entre altres, i les falles, que formen part de “Les festes del foc del solstici d’Estiu als Pirineus: Falles, Haros i Brandons”. Continua llegint