La  catedral de la Seu d’Urgell

Façana nord de la catedral.

En l’anterior sortida vam fer una passejada per la capital de l’Alt Urgell, però vam deixar de banda un element cabdal, aquell a que deu el nom i, fins i tot, la mateixa existència, la seva catedral, l’única que s’ha conservat a Catalunya d’estil romànic. La catedral de la Seu d’Urgell, més ben dit, el conjunt catedralici datat entre els segles XI i XII i que inclou la catedral de Santa Maria d’Urgell, el claustre, el Museu Diocesà i l’església de Sant Miquel. Aquesta sortida està dedicada a aquest conjunt arquitectònic i a les obres que s’hi conserven.

Façana oest de la catedral.

Com fem habitualment en les nostres sortides, comencem per la història. I en la història de Santa Maria de la Seu d’Urgell podem destacar, d’entre molts, cinc noms propis. Tres sants, un mestre d’obres i un arquitecte. Es tracta de Sant Just, Sant Ermengol i Sant Ot, el mestre d’obres, Ramon Lambard, i l’arquitecte, Josep Puig i Cadafalch. Anem a pams. La catedral que podem contemplar avui dia és, en realitat, la quarta de les catedrals que ha tingut la Seu d’Urgell al llarg dels segles. És a dir, l’edifici actual s’erigeix sobre tres temples anteriors. Tot i que durant molt temps s’havia dit que el primer centre episcopal, erigit al segle VI, hauria estat a Castellciutat, i que el segon temple seria el primer en ocupar l’espai actual, estudis i excavacions més recents han demostrat que totes  quatre catedrals han estat erigides al mateix lloc.

Nau central de la catedral.

La primera catedral, la del segle VI, seria d’estil visigòtic i va ser construïda sota l’impuls del bisbe Sant Just. A la catedral actual hi hauria un vestigi d’aquell primer temple, perquè se suposa que l’ara de marbre de l’altar, que va ser trobada en unes excavacions del claustre, l’any 1996, seria d’aquella època. La segona catedral,  d’estil preromànic, s’hauria aixecat al segle IX i seria el moment en que va ser dedicada a Santa Maria. Així ho explica Antoni Pladevall al volum dedicat a l’Alt Urgell i Andorra de les guies comarcals Catalunya Romànica, editada per Editorial Portic: “La data de la primera dedicació de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell no és clara. Es creu que és del s. IX –probablement de l’1 de novembre de 819-, encara que no es pot assegurar, perquè el pergamí que es conserva no és, segons sembla, l’original”.

Parts del retaule de Sant Ermengol.

La tercera catedral, aixecada en un primer romànic, consagrada l’any 1040, fou deguda al bisbe Sant Ermengol, un dels noms més destacats de la història de la Seu d’Urgell. El seu bisbat s’allargà durant 25 anys (1010 – 1035). Fill dels vescomtes de Conflent, a ell es deuen nombroses obres religioses i civils. A més de la tercera catedral, va impulsar la construcció de l’església de Sant Miquel, així com nombrosos ponts i camins. De fet, va morir en un accident, en caure d’una bastida mentre revisava unes obres on avui dia hi ha el poble de Pont de Bar. Fou molt estimat en vida i venerat com a sant molt pocs anys després de la seva mort, convertint-se en el patró de la Seu d’Urgell, que segueix celebrant la fira que du el seu nom, la més antiga documentada de la península Ibérica.

Una de les galeries romàniques del claustre.

L’edifici que ha arribat fins els nostres dies va ser impulsar pel bisbe Sant Ot, que va decidir promoure el nou temple perquè l’anterior es trobava en molt mal estat. Fill dels comtes de Pallars Sobirà i nebot d’Almodís, comtessa de Barcelona, el seu bisbat es va allargar entre 1095 i 1122 i és el tercer bisbe de la Seu d’Urgell que va arribar a sant. També fou abat del monestir de Gerri de la Sal, on va morir el 7 de juliol de 1122, i on és enterrat.

Interior del cimbori de la nau central.

El quart nom relacionat amb la història de Santa Maria de la Seu d’Urgell és Ramon Lambard, un mestre d’obres de Coll de Nargó, que fou contractat l’any 1175 amb l’encàrrec d’acabar les obres, amb el tancament de les voltes, i la finalització de les torres i els campanars. El seu nom es coneix gràcies a un fet molt poc habitual en l’època, la signatura d’un contracte d’obres. És un dels pocs metres d’obres o arquitectes de l’època altmedieval del qual se’n sap el nom. Amb tot, l’aspecte actual del temple es deu a un dels gran noms de l’arquitectura catalana, Josep Puig i Cadafalch, home polifacètic i gran impulsor de la recuperació del romànic català que, a principi del segle XX, es va fer càrrec del projecte de reforma que va anar traient els nombrosos afegits i modificacions que s’havien anat fent al llarg dels segles, i que no seguien els criteris estilístics del romànic.

Imatges de la Mare de Déu de Sedó i de Sant Pere de Cubells al Museu Diocesà.

Ara que ja hem fet una ullada a la història, anem per la visita que, com ja hem dit abans inclou la catedral de Santa Maria d’Urgell, el claustre, el Museu Diocesà i l’església de Sant Miquel. Començarem per el Museu Diocesà, que és on hi ha l’entrada al conjunt. El Museu conserva objectes d’entre els segles X i XVIII, procedents de diverses parròquies del bisbat d’Urgell. Hi ha murals romànics, com els d’Estaon, Isavarre o València d’Àneu. També hi ha peces de  pintura sobra taula i sobre tela. Pel que fa a escultura, hi ha una col·lecció de marededéus procedents de diverses esglésies del Pirineu, moltes de les quals són romàniques, i altres imatges d’estil molt popular. Una de les peces a destacar és el retaule de Sant Bartomeu de Cubells, fet en pedra.

Part de la col·lecció de marededéus.

El Museu també conserva peces d’orfebreria, molts dels quals són objectes litúrgics, com calzes, patenes, copons, custòdies, encensers o creus processionals. També hi ha un interessant conjunt de lipsanoteques i reliquiaris dels segles XI i XII, que segons s’explica al web del Museu, procedeixen de zona andalusí i formarien part del botí de l’expedició bèl·lica que encapçalaren Ramon I de Barcelona i Ermengol I d’Urgell contra Còrdova. La majoria d’aquestes peces van ser trobades durant les obres de restauració de l’altar major de la catedral de l’any 1960.

Butlla del papa Silvestre II.

Els teixits i algunes peces d’indumentària, com la casulla de Sant Ermengol (datada entre els segles VIII i X) o capes i estoles, també formen part dels fons del Museu. Hi ha altres peces i objectes interessants, com retaules, urnes o tombes; aquí hem volgut fer només una pinzellada una mica ràpida, però no podem acabar aquesta part de la visita sense deixar de comentar les que potser son les peces més destacades del Museu. Una és interessant per la seva curiositat, la butlla del papa Silvestre II de l’any 1001. Un papir de gairebé tres metres de llargada. L’altre objecte, que hem deixat per al final, té un valor incalculable i un gran interès històric, és el Beatus de la Seu d’Urgell. Es tracta d’una de la vintena de còpies que hi ha repartides per diversos museus de tot el món del Beatus de Liébana, un manuscrit del segle X il·luminat amb un gran nombre d’il·lustracions amb colors molt vius i de gran contingut simbòlic. Se’n conserven 239 fulls que aporten una molt valuosa informació sobre la mentalitat i les formes de vida quotidiana cap al final del segle VIII; època en que va ser escrit per Beat, un monjo del monestir càntabre de Liébana. El Beatus de la Seu d’Urgell és una de les còpies que es van fer durant el segle X en diversos monestirs mossàrabs.

Claustre de la catedral. Al fons es pot veure la torre de la façana oest.

Acabada la visita al Museu, passem al claustre, des del qual s’accedeix a l’església de Sant Miquel i a la catedral de Santa Maria d’Urgell.  El claustre té forma de quadrat irregular, gairebé un trapezoide, amb quatre galeries amb una amplada d’uns quatre metres. Tres de les galeries son les romàniques originals la quarta, és fruit d’una reforma del segle XVII feta amb molt poca gràcia, en comptes de columnes hi ha uns pilars de forma rectangular sense cap mena d’ornamentació. Així descriu Antoni Pladevall el claustre a la citada guia: “Les galeries del claustre, cobertes amb embigat de fusta, dibuixen una forma quadrangular, una mica trapezoïdal. Té setze arcs en el porxo nord, quinze en el sud i disset en el de ponent”. I continua: “Una sola fila de columnes compon els porxos que separen les galeries del jardí central. Les columnes s’aixequen sobre un podi i segueixen el model clàssic de la columna claustral romànica: base formada per una escòcia entre dos tors, fust llis, capitell en forma de tronc de piràmide –on hi ha les escultures- i àbac amb motllures”.

Capitell amb un home i dos lleons.

Els capitells de les tres galeries romàniques que es conserven estan tallats en granit i s’hi poden veure diferents temàtiques: hi ha representats vegetals, animals, homes i, també, figures de monstres. Com passa sovint en el capitells romànics, es barregen les figures humanes amb les representacions vegetals i barallant-se amb animals i amb mostres, alguns dels quals son barreges entre figures humanes i animals. Entre les bèsties representades hi ha àguiles, lleons, simis,  quadrúpedes i serps. Entre els capitells de la galeria nord, n’hi ha un amb figures humanes devorades per lleons, un altre amb àguiles amb les ales desplegades, també un amb lleons entre formes vegetals, en un altre es reparteixen l’espai grius i caps de lleó, i també en trobem on podem veure àguiles amb cap de figura humana.

Capitell amb músics.

Entre les representacions dels capitells de la galeria oest en podem veure un amb figures simiesques ajupides, amb les mans sobre els genolls i mostrant el sexe –probablement una referència a la luxúria-, o un grup de músics amb barba,  o un altre amb uns lleons mossegant les cames a unes figures humanes. A la galeria sud hi podem veure uns lleons que mosseguen al cap a unes figures humanes que els agafen les potes amb les mans, una altre decorat amb quadrúpedes, també un amb persones assegudes i amb les mans enlaire o una altre amb àguiles i serps. A totes tres galeries es poden veure capitells decorats amb volutes i amb motius vegetals.

Nau de l’església de Sant Miquel.

Vist el claustre, entrem a un dels dos temples del conjunt, l’església de Sant Miquel, un edifici que originàriament va estar dedicat a Sant Pere. No fou fins a l’any 1391 que l’advocació passà a Sant Miquel. A l’entrada a l’església que l’uneix amb el claustre hi ha un plafó on s’indica que és l’única construcció que es conserva de les que va bastir el bisbe Sant Ermengol al segle XI. Tot i això, cal tenir molt present que al llarg dels segles s’hi ha fet algunes modificacions importants. La part original romànica del segle XI és la capçalera, amb els tres absis i el transsepte. La coberta de la nau és gòtica, del segle XIV, amb bigues de fusta que es recolzen sobre arcs de diafragma apuntats. Entre 1971 i 1972, en unes obres de restauració, es va refer tot el mur sud.

Capçalera de l’església de Sant Miquel.

L’església de Sant Miquel és d’una sola nau i la capçalera, que com hem dit és la part original romànica, està formada pel creuer o transsepte, que és cobert amb volta de canó, i tres absis. Com acostuma a passar en aquests tipus de temples, l’absis central és més gran i profund que els dos laterals  i, com la majoria d’esglésies romàniques, havia estat decorat amb pintures murals romàniques del segle XII que avui es conserven al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), on van ser traslladat a final de la dècada de 1920. És un Crist en majestat amb els quatre evangelistes envoltant la mandorla. A sota hi ha sant Andreu, sant Pere, la Mare de Déu, sant Joan i san Jaume. També hi havia hagut un retaule gòtic, que segons ens indica una plafó informatiu a l’entrada de l’església, era obra de Jaume Cirera, Bernat Despuig i possiblement de Jaume Gonsalbo, les diferents peces del qual estan repartides per diversos museus. La part exterior dels absis esta decorat amb arcuacions llombardes.

Façana oest de la catedral vista des del carrer de Santa Maria.

I anem ja cap al temple de la catedral. Veiem la descripció que en fa Antoni Pladevall a la guia citada: “És un dels conjunts catedralicis altmedievals més ben conservats de tot el país, constituït per un impressionant edifici de planta basilical”. Continua Pladevall: “Des del punt de vista arquitectònic, la catedral representa una fita senyera en l’arquitectura del s. XI, ja que hi trobem sintetitzades solucions espacials pròpies de l’arquitectura del s. XI, amb un nou llenguatge plàstic que prové de les esglésies del nord d’Itàlia. L’edifici consta de tres naus capçades a l’est per un important creuer, molt més ample que les naus i que acaba amb dues torres inacabades. En el creuer s’obren cinc absis, encara que només el central es projecta a l’exterior; els altres quatre resten dins el gruix del mur oriental”.

Transsepte de la catedral.

Seguim amb la descripció de Pladevall: “La coberta de la nau central consisteix en una volta de canó de perfil semicircular, reforçada per quatre arcs torals, que arrenca d’una imposta correguda i és suportada per permòdols. Un tram de volta de creueria per cada arc former cobreix les naus laterals, mentre que una volta de canó seguit sense arcs torals cobreix el creuer. A la intersecció de la nau central amb el creuer trobem una cúpula de base rectangular, amb quatre petxines raconeres i un nervi de creueria de perfil circular que reforça els quatre sectors esfèrics, que arrenquen d’una imposta similar a la de la volta de la nau central”.

Capitell amb dos lleons mossegant les cames d’un home.

En general, la decoració, tan interior com exterior de l’edifici, és força austera, tot i que podem trobar boles, alguns capitells i mènsules tallats. En una de les absidioles podem veure sis peces del retaule de Sant Ermengol dels segles XVI – XVIII). Hi ha la institució de la Canònica (Capítol dels canonges), la conquesta de Guissona, la construcció del camí dels Tres Ponts, la caiguda del Sant al Pont de Bar, el cos del Sant Bisbe davant la catedral, mentre les campanes toques soles, i la guarició d’un cec. A la catedral es conserva, i es venera, una imatge de la Mare de Déu del segle XIII, coneguda com la Mare de Déu d’Andorra, perquè diu la tradició que durant la invasió musulmana va ser portada a Andorra i que anys més tard Lluís el Pietós va retornar-la a la Seu. És una talla policromada que representa la Mare de Déu asseguda, a la falda hi té el Nen que està amb el cap lleugerament inclinat i amb la ma dreta fent el gest de la benedicció.

Porta principal a la façana oest.

Anem ja cap a l’exterior, on podem trobar dues portes decorades. La portada principal, que s’obra al carrer de Santa Maria, té una decoració força curiosa, amb imatges repartides per tota l’alçada de la façana. Arran de terra, a banda i banda de la porta, hi ha les figures de dos lleons, molt fets malbé. Sota la imposta hi ha dos lleons més i a banda i banda de la volta de la porta hi ha uns altres dos lleons, aquests engrapant una figura humana. La resta de la façana està decorada amb diversos elements arquitectònics i talles. La façana esta coronada per una torre de dos pisos amb un curiós efecte cromàtic aconseguit per l’alternança de carreus de pedra granítica, de color gris, amb altres de gres de color vermell. Aquest joc cromàtic també el podem veure en algun dels murs de la façana.

Exterior de l’absis de la catedral, a la façana est.

L’ornamentació de la porta nord, que s’obre a la plaça del Oms, és més senzilla, amb capitells treballats a les columnes de la porta, a la resta de la façana hi ha una arcuacions llombardes just al damunt de la porta. A la façana est hi trobem la capçalera amb l’absis central que sobresurt, amb una galeria superior amb columnes i capitells treballats. Al final d’aquesta façana hi podem trobar els absis de  l’església de Sant Miquel.

 

Detall de decoració a la façana principal.

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Catedral i Museu Diocesà d’Urgell
Plaça del Deganat
La Seu d’Urgell
Telèfon: 973 35 32 42

 

 

 

 

La Seu d’Urgell

Carrer dels Canonges.

Nova proposta de Sortides amb gràcia. Aquest cop visitem una capital de comarca del Pirineu lleidatà. És una ciutat envoltada per dos rius, i amb diversos i diferents punts d’interès. Compta amb un nucli antic amb vestigis medievals, amb dos parcs fluvials, un a cada riu, i en un dels quals s’hi van desenvolupar proves de piragüisme en els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Des de la ciutat, es poden fer excursions fins a interessants pobles de muntanya i a diverses esglésies i ermites romàniques. De fet un dels punts més interessants és la seva catedral romànica, la única que s’ha conservat com a tal i que, de fet, dona nom a la ciutat. A més, un dels seus edificis és residència d’un cap d’estat. Avui ens acostem a la capital de l’Alt Urgell. Avui visitem la Seu d’Urgell. Continua llegint

Olèrdola

Entrada al recinte d’Olèrdola.

 

Sortides amb gràcia us fa una nova proposta per gaudir del patrimoni del nostre país, ara que les restriccions que ens imposa la pandèmia de la covid-19, ens fan molt difícil anar gaire lluny de vacances. Avui us proposem acostar-nos a un jaciment de gran importància històrica, monumental i patrimonial. És un lloc documentat del temps dels ibers i que va ser habitat fins a meitat del segle XII, quan la població va marxar cap a una nova vila, amb un orografia més amable. Avui anem a la comarca de l’Alt Penedès per conèixer un lloc on hi podem veure vestigis del temps dels ibers, dels romans i de l’època medieval. Avui Sortides amb Gràcia s’acosta a Olèrdola. Continua llegint

Un tomb pel passeig de Gràcia

El passeig l’any 1847, segons un plànol publicat al llibre De la Puerta del Angel a la plaza de Lesseps

La sortida d’avui us convida a passejar per un dels carrers més coneguts de Barcelona. Un antic camí que unia l’antiga Bàrcino amb el Castrum Octavianum, l’actual Sant Cugat del Vallés. Un antic camí que amb els anys va esdevenir un passeig senyorial, zona residencial de la burgesia, que hi va aixecar importants obres modernistes, algunes de les quals encara perduren i són patrimoni de la humanitat. És un carrer que en una època va ser el lloc on calia anar a passejar per veure i ser vist. Que en una altre moment va omplir-se d’entitats bancaries i que abans de la pandèmia de la covid-19 era plena de turistes entrant i sortint de botigues de luxe com les que es poden trobar a qualsevol gran ciutat del món. És un passeig que concentra obres d’arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Bassegoda, Sagnier i Rovira, entre altres grans noms de l’arquitectura catalana. Aquesta sortida proposa recuperar una antiga tradició barcelonina, passejar pel passeig de Gràcia.

Casa Milà o la Pedrera. PG92.

Tots els cronistes barcelonins i historiadors que n’han parlat, com  Alberto del Castillo, Francesc Curet, Josep Maria Espinàs, Sempronio, Albert García Espuche o Lluís Permanyer coincideixen a considerar que l’inici del passeig de Gràcia cal situar-lo a l’antic camí de Jesús. Així ho explica Josep Maria Espinàs a Vuit segles de carrers de Barcelona: “El passeig està superposat a un camí antiquíssim, la via que duia de la vella Barcelona al Vallès, més o menys pels indrets que són avui el passeig de Gràcia, el carrer Major de Gràcia, l’avinguda de la República Argentina i que, passant per la serra de Collserola -quan encara no es deia Tibidabo-, enllaçava amb la carretera romana al punt de Sant Cugat. És un camí ‘històric’, com tots els camins que tenen una base geogràfica i natural que no cal obrir, sinó tan sols aprofitar”.

Casa Lleó Morera. PG 35

El passeig de Gràcia rep aquest nom, doncs, perquè unia l’antiga Bàrcino amb el que seria la Vila de Gràcia. A mig camí hi havia el barri de Jesús, anomenat així perquè va néixer a l’entorn del convent del mateix nom. Angel del Castillo, explica a De la Puerta del Angel a la Plaza  de Lesseps, que l’origen del convent de Jesús, de pares Franciscans, cal anar a buscar-lo en els privilegis que el rei Pere el Cerimoniós va atorgar a la ciutat de Barcelona l’any 1370, segons els quals no s’autoritzava la construcció de nous edificis destinats a monestirs, esglésies o hospitals dins el recinte murallat de la ciutat. Val a dir que en aquell moment històric estava creixent la construcció d’edificis civils i ja hi havia una certa saturació d’edificis religiosos. Els consellers de la ciutat van apostar per la construcció civil. És degut a aquests privilegis i a la impossibilitat d’edificar a l’interior de la ciutat murallada, que l’any 1427 es va iniciar la construcció d’un convent franciscà extramurs. Segons el mateix del Castillo, l’edifici va quedar acabat dos anys després.

Casa Marfà. PG66.

Un dels cronistes de Barcelona, Sempronio, ens explica a El Paseo de Gràcia, que el convent va néixer gràcies al finançament d’un comerciant barceloní, Bertran Nicolau, el Consell de Cent de la ciutat i el mateix rei Alfons el Magnànim, el qual va presidir la cerimònia de col·locació de la primera pedra. Segons el mateix cronista, la fundació del cenobi tenia un doble objectiu, restablir l’orde franciscana a la ciutat i demanar ajuda divina contra els terratrèmols que havia viscut Barcelona en el primer quart del segle XV.

Casa Elcano. Detall de la base de la tribuna. PG60.

Josep Maria Espinàs explica que: “El convent de Jesús s’alçava a la part dreta de l’actual passeig de Gràcia, mirant a muntanya, entre la Granvia d’avui i el carrer d’Aragó, aproximadament, i per darrera fins més enllà del carrer de Claris. Dins aquesta extensió considerable hi havia un cementiri públic destinat principalment a enterrar-hi les víctimes d’epidèmies, i s’ha dit que els anys 1649, 1650 i 1651 hi foren sepultats més de 60.000 barcelonins”.

Casa Manuel Malagrida. Cúpula. PG27.

A l’entorn d’aquest monestir hi va créixer un petit barri, eminentment agrícola, amb una petita indústria complementària, amb rajolers, basters, ferrers o terrissaires. El mateix Espinàs ens explica que el barri fou destruït el 1813 per l’exèrcit napoleònic, durant la guerra del francès. “Això facilità, ens diu, els nous projectes de comunicació entre Barcelona i Gràcia, que ja no havien de sotmetre’s a les edificacions preexistents. El que havia estat, doncs, ‘camí’ de Jesús i ‘camí’ de Gràcia estava a punt de convertir-se en ‘passeig’ projectat sobre un plànol”.

De fet, sembla que els barcelonins ja havien anat fent guanyar nivell a l’antic camí. Així en va deixar constància una guia de la ciutat editada el 1792 i citada per Sempronio que proclamava en un verset: “De Jesús lo antic carrer/é ara un passeig hermós/amb bons arbres, sortidors,/ i a l’últim lo Convent té”.

Casa Casarramona. PG48

De l’antic monestir en va quedar l’hort i una font de la qual sembla que rajava molt bona aigua. Gairebé tots els qui han escrit sobre el passeig de Gràcia fan referència a un vers de mossèn Cinto Verdaguer, que du per nom La font de Jesús, i que en les dues primeres estrofes diu: “Al peu del Passeig de Gràcia/entre un roure i una acàcia/rajava una fontanella/com la fusada d’un fus,/com la fusada argentina,/escumosa i cristallina/descapdellava ses aigües/la dolça Font de Jesús”. I segueix: “No hi havia aigua tan bona/en lo pla de Barcelona/la més dolça que el llavi/de la terra beu dessús./Los bons lo càntir hi omplien/els sants a beure hi venien,/que era la flor de les aigües/la de la Font de Jesús.”

Cases Antoni Rocamora. PG6-14.

Anem cap a la urbanització del passeig de Gràcia, que d’alguna manera està relacionada amb una decisió militar. És un cosa que ha passat en diverses ocasions al llarg de la història de Barcelona que, per exemple deu el barri de la Barceloneta al capità general, marqués de la Mina. En el cas del passeig de Gràcia, el capità general que hi ha al darrera és Francisco Bernaldo de Quirós, marqués de Campo Sagrado. Anem a pams. Com hem vist, a poc a poc, l’antic camí anava guanyant en categoria, alhora que la futura vila de Gràcia, aleshores encara barri dels afores de la ciutat anava creixent i l’intercanvi entre la ciutat i la futura vila va fer que es planteges la construcció d’una via més ampla i còmoda. Segons explica Angel del Castillo, l’any 1821 es va crear una junta que havia d’encarregar-se del disseny i les obres de la nou passeig, sota la presidència del capità general, Pedro Villacampa, i segons un projecte del comandant d’enginyers, Ramon Plana. Una epidèmia de febre groga va aturar en sec el projecte. Anys després, el 1824, fou el marqués de Campo Sagrado, aleshores capità general de Catalunya, qui va decidir impulsar l’obra pública per donar feina als nombrosos obrers que hi havia a l’atur i en la misèria.

Casa Elcano. Imatge d’Elcano. PG60.

Es va modificar el projecte inicial, de manera que la nova via seria més ampla. Els recursos per poder finançar l’obra van sortir de nous arbitris que van anar a càrrec dels barcelonins i dels graciencs. Segons explica Angel del Castillo, aquell primer passeig de Gràcia estava format per cinc vies separades per línies d’arbres. La via central era la més ampla i estava destinada als vianants, a banda i banda hi havia un carrer pels carruatges de pujada cap a Gràcia i l’altre de sentit baixada, cap a Barcelona. A les puntes, hi havia espai destinat al passeig. Així ho explica Josep Maria Espinàs: “La inauguració del passeig se celebra el 1827, el 24 de maig. Aleshores tenia uns 42 metres d’ample, però de fet no semblava que tingués cap límit, perquè no el vorejaven cases, sinó camps. Estava dividit en cinc carrers, tres per als passejants -el central n’era un- i dos per als carruatges. Hi havia milers d’arbres variats: pins, moreres, àlbers, salzes, lledoners i alzines”.

Casa Antoni i Marc Rocamora. PG26.

Vegem que ens diu un altre historiador barceloní, Francesc Curet a Visions Barcelonines 1760-1860. Muralles enllà: “No podien el barcelonins resignar-se, en un conformisme eixorc, que el passeig de Gràcia, on havien posat totes les Il·lusions, fos només que una àmplia via d’enllaç, però sense esperances d’urbanització, en una i altra banda del seu curs”. I és que cal recordar que en aquella època era vigent l’anomenada “zona polèmica”, que establia la prohibició de d’edificar a certa distància de la muralla per facilitar la defensa de la ciutat. Explica Curet que: “Tres modestos llocs, grans en extensió però d’insospitada influència en el futur de la ciutat, en el que pertoca al seu engrandiment material i a la vivificació i al desenvolupament expansiu dels costums tradicionals, assenyalen el començament d’una etapa brillant i fructífera en l’historial barceloní. Ens referim a la ‘Font d’en Jesús’, romanalla del derruït convent de Franciscans, al ‘Criadero’, albereda municipal i al ‘Tívoli’, camp de conreu de flors i arbres fruiters i d’adornament”.

Cases Amatller i Batlló. PG41-43.

Aquests espais de què parla Curet, foren zones d’oci dels barcelonins que hi anaven a prendre refrescos i a fer esmorzars i berenars. Diu Curet: “L’esdeveniment cabdal fou la introducció en aquests llocs, saturats d’una pau idíl·lica, de les músiques, els valls corejats i les representacions teatrals, al·licients que anaven  in crescendo per iniciativa i dinamisme del Tívoli, quan en el curs de pocs anys anaren apareixent nous jardins que atreien els barcelonins i els forasters amb vistosos espectacles de llum, color i moviment, ensems que perfeccionaven els serveis, els balls, els concerts, les funcions de teatre…”. A banda dels tres espais citats, hi va haver també el Jardín la Ninfa i els Camps Elisis, inaugurats la primavera del 1853 i dels quals en queda rastre en el Nomenclàtor de la ciutat, ja que donen nom a un passatge que va del carrer de Mallorca al de València, entre el passeig de Gràcia i el carrer de Pau Claris.

Casa Pere Llibre. PG24

El 1854, Barcelona iniciava l’enderroc de la muralla que l’encotillava i es possibilitava el disseny i el desenvolupament de l’Eixample de Cerdà. Així ho explica Albert García Espuche a “El quadrat d’Or”: Durant les tres primeres dècades de formació de l’Eixample, el centre burgès, residencial i de relació, situat a la ciutat antiga, es va desplaçant lentament però inexorable Rambles amunt. En bona mesura, és la progressiva importància i qualitat d’una zona dels nous espais fora muralles la que origina aquest desplaçament. Sobre la trama Cerdà s’anirà imposant, des dels primers moments, un ‘contingut’ diferenciat i jerarquitzat que afavorirà el sector pròxim al passeig de Gràcia i que dibuixarà les línies de desplaçament del centre residencial burgès”.

Imatge de la Mançana de la Discòrdia publicada al llibre De la puerta del Angel a la plaza de Lesseps

L’Eixample barceloní es va anar urbanitzant i omplint de construccions i al passeig de Gràcia, eix central, van anar creixent edificis modernistes. Alguns dels quals han desaparegut, entre ells alguna joia, però per sort, d’altres han sobreviscut. Com ja hem citat al principi, al llarg del passeig hi podem veure obres dels grans noms de l’arquitectura catalana. De fet, pocs carrers poden dir que tenen al principi un edifici d’Enric Sagnier, les cases Pons i Pascual, al número 2-4, al costat del qual hi ha una obra de Joaquim Bassegoda, les cases Antoni Rocamora, als números 6-14, i que al final hi ha la casa Fuster, de Lluís Domènech i Montaner. Entre mig hi ha la Pedrera o casa Milà, a la cantonada amb el carrer de Provença, i la casa Batlló, d’Antoni Gaudí, que conforma l’anomenada Mançana de la Discòrdia, amb la casa Amatller, de Josep Puig i Cadafalch, la casa Lleó Morera, de Lluís Domènech i Montaner, i també la casa Ramon Mulleras, d’Enric Sagnier. Aquestes quatre cases, tenen una cosa en comú, tots quatre edificis eren preexistents i els respectius propietaris van encarregar-ne la reforma als arquitectes que els van donar l’aspecte actual.

Casa Bonaventura Ferrer. Interior. PG113

Sempre pot ser un bon moment fer un tomb pel passeig de Gràcia, però avui, amb la crisi  provocada per la pandèmia de la covid-19, i Barcelona pràcticament buida de la massificació turística, podem passejar i aturar-nos a veure tots aquests edificis i els centenars de detalls que els seus autors van deixar en les façanes. I als edificis citats, i més coneguts, en podem afegir d’altres, també força interessants, com la casa Manuel Malagrida, obra de Joaquim Codina i Matalí, al número 27; les cases Alexandre i Josefina Jofre, de Bonaventura Bassegoda i Amigó, al número 65-65 bis; la casa Marfà, al número 66 (cantonada amb el carrer de València); la casa Joan Coma, també d’Enric Sagnier, al número 74; la casa Enric Batlló, obra de Josep Vilaseca i Casanovas, al número 75; la casa Josep Codina, al número 94, la casa Ramon Casas, al número 96, totes dues d’Antoni Rovira i Rabassa; la casa Rupert Garriga, d’Enric Sagnier, al número 112; la casa Bonaventura Ferrer, de Pere Falqués i Urpí, al número 113; o la casa Lluís Ferrer-Vidal, d’Eduard Ferrés i Puig.

Casa Joan Coma. PG74.

Moltes d’aquestes cases tenen històries  pròpies. Al número 96 hi va viure Santiago Rusiñol, A l’edifici Elcano, al número 60, entre 1936 i 1939 hi va haver la delegació d’Euzcadi a Catalunya. I, també durant la Guerra Civil, al número 116 hi va haver la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. I a l’edifici del costat, al 118 hi  va viure Salvador Espriu, que també va viure una temporada a la casa Fuster.

Si voleu veure com era el passeig de Gràcia, l’any 1908, a internet es pot trobar una pel·lícula de Ricardo Baños, Barcelona en tranvía, que fa tot el recorregut d’un tramvia des del principi del passeig de Gràcia fins carrer de Craywinckel, és a dir, bona part del recorregut de l’antic camí que duia fins a Sant Cugat i que avui és dins la trama urbana de la ciutat.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Edifici del passeig de Gràcia, 33, obra d’Enric Sagnier

Bibliografia

CURET, Francesc. Visions Barcelonines 1760-1860. Muralles enllà. Dalmau i Jover S.A. Barcelona, 1956.
DEL CASTILLO, Angel. De la Puerta del Angel a la Plaza de Lesseps. Libreria Dalmau. Barcelona, 1945.
ESPINÀS, Josep Maria i CATALÀ ROCA, Francesc (fotografies). Vuit segles de carrers de Barcelona. Edicions Destino. Barcelona, 1974.
GARCIA ESPUCHE, Albert. El Quadrat d’Or. Guia. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1990.
SEMPRONIO. El paseo de Gràcia. Banco Pastor. Barcelona, 1980.
PERMANYER, Lluís. El passeig de Gràcia, l’escenari burgés. Sense ficció. TV3

Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord

Una de les sales del Museu.

La sortida d’avui ens porta fins a una vall amb molta història. Podrem passejar per un poble que encara conserva força l’estructura medieval, visitar un museu – centre d’interpretació ubicat en part de les dependències d’un antic monestir, l’església del qual encara és el temple parroquial. També coneixerem el drap piteu i com aquest producte tèxtil va ser font de bonança econòmica per a la població i, si fem una volta pels entorns, hi trobarem un grapat d’ermites romàniques. Avui ens acostem a la comarca del Solsonès per visitar la població de Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord.

Continua llegint

Catalunya industrial

Portada del llibre

La nova proposta de Sortides amb gràcia és, podríem dir, un recull de sortides. És un viatge per diversos punts de la geografia catalana per descobrir el patrimoni industrial del territori. Avui us proposem visitar fins a 47 edificis amb un passat industrial que, en bona part, han deixat de tenir l’ús productiu per al qual van estar fets i que avui són museus que ens permeten conèixer el passat industrial català, tot i que en alguns casos, encara mantenen una certa activitat. Avui us proposem resseguir la història a través d’un llibre: Catalunya industrial. La Guia per descobrir el patrimoni industrial del nostre país, obra de Daniel Romaní, editada per Viena edicions. Continua llegint

El Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu

El jardí del casal Dr. Daurella.

Nova sortida que ens porta a conèixer una població que va tenir un creixement important a les darreres dècades del segle XIX gràcies a dues infraestructures i al seu aire pur. I també coneixerem un museu degut a dos personatges que es van convertir en benefactors del municipi. Les infraestructures son la línia de ferrocarril i una carretera comarcal. Els aires són els que baixen del Montseny. El museu és el Tomàs Balvey, que és al casal Dr. Daurella. A més, podem fer una passejada per la vila per veure edificis modernistes i noucentistes aixecats com a cases d’estiueig. Avui ens acostem fins al Vallès Oriental per conèixer una de les farmàcies més antigues d’Europa i la col·lecció del darrer d’una llarga nissaga de farmacèutics. Avui Sortides amb gràcia visita Cardedeu. Continua llegint

El castell del Catllar

Pati del castell,

La sortida d’avui ens porta fins a un territori de castells. I anirem a un dels que es poden visitar, perquè és públic i s’ha restaurat. La majoria dels que queden en peu són privats o estan en molt mal estat. En la nostra visita també podrem conèixer un personatge històric poc conegut però molt interessant: una senyora feudal amb molt de caràcter. Avui ens acostem a la riba del riu Gaià, a la comarca del Tarragonès per visitar el poble del Catllar i el seu castell, on hi ha la seu del Centre d’Interpretació dels castells del Baix Gaià. Continua llegint

Exposició La ciutat dels passatges

Carrer de Mirambell. 1908 AFB. J Pons Escrigas.

La proposta d’avui ens porta a passejar per alguns carrers com el de Graciamat, el de l’Arc de la Glòria, el de Mirambell, el de la Fenosa, el de l’Avellana, el d’en Malla o el dels Arcs de Jonqueres. La sortida d’avui ens porta a fer un viatge en el temps, perquè anirem a conèixer una ciutat desapareguda, una part de Barcelona que ja no existeix, si no és en les fotografies, perquè fins i tot és difícil que quedi en la memòria d’algú, perquè veurem carrers desapareguts fa més de cent anys. Avui ens n’anem a veure l’exposició La ciutat dels passatges. Abans de la Via laietana, a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Continua llegint