El castell de Castellar, a Aguilar de Segarra

Porta d’entrada al castell.

La sortida d’avui ens acosta a un castell amb més de mil anys d’història. I tot visitant-lo, a més de conèixer la seva història i la de la seva zona d’influència, podrem saber també com es vivia en les seves contrades, i de fet en general a Catalunya, en l’època feudal. La nova proposta de Sortides amb gràcia ens porta fins a la comarca del Bages al límit amb l’Anoia, per visitar el castell termenat d’estil gòtic de la població d’Aguilar de Segarra. Avui visitem el castell de Castellar.

Aguilar de Segarra és una petita població de poc més de 43 km2 de superfície, situada a ponent de la comarca del Bages, a tocar de la veïna comarca de l’Anoia. Està a 480 metres d’altitud, tot i que en el seu terme hi ha el cim del Puigpedrós, que s’enfila fins als 625 metres. Compta amb tres nuclis de població: Castellar, les Coromines i Aguilar de Segarra.

Vista des de la porta del castell. S’hi veu l’eix Transversal i l’antic camí Ral.

En un plafó que hi ha a l’interior del castell, amb dades sobre Aguilar de Segarra, ens expliquen que: “El terreny és trencat i muntanyós, tot solcat de serres de diferents alçàries, que sovint en davallar formen un morro per damunt de les valls, des d’on s’ofereixen magnifiques panoràmiques. Al nord tanca el municipi la serra de Castelltallat; a migdia les serres del Soler, Maçana i Grevalosa; i a l’interior del terme es dreça la serra de Còdol-rodon, amb cotes que, dins del municipi, no sobrepassen els 700 metres”.

Camí d’accés al castell.

Veiem com era a la dècada de 1910, segons la descripció que en fa Cels Gomis al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya: “Poble de 13 cases, quin ajuntament se reuneix al caseriu de Castellar, que-n té 14. Aquestes dues entitats ab 122 cases escampades pel seu terme, forman un municipi de 149 cases, ab 523 habitants de fet y 486 de dret”.

També ens diu Gomis que: “Correspon al bisbat de Vich; té una església parroquial dedicada a Sant Andreu, servida per un rector; una costura y un estudi municipals”. Pel que fa a dades econòmiques ens diu que: “Per tota indústria té dos molins de farina”. I també que: “Lo seu terme es muntanyós; produeix blat, llegums y vi, y s’hi cria bestiar de llana”. Curiosament, del castell no en diu gairebé res.

Campanar de l’església de Sant Miquel.

Segons dades de l’Idescat, referides a final de 2020, actualment a Aguilar de Segarra hi ha 282 habitants i 163 habitatges. La producció agrícola està majoritàriament dedicada a les herbàcies, una mica a la vinya i als fruiters. I pel que fa a la ramaderia, està dedicada bàsicament al porcí i amb molta menor mesura a xais i cabres.

El castell de Castellar és un edifici gòtic de tres plantes que s’aixeca sobre una base de roca situada sobre un puig d’uns 450 metres d’alçada i domina les valls de tres rieres que conflueixen a la zona: la de Maçana, la de Gravelosa i la d’Aguilar, que més avall es coneguda per riera de Rajadell. Ben a prop hi passa l’antic camí Ral i avui hi passen l’Eix Transversal i la línia de ferrocarril Barcelona – Lleida amb estació pròpia. És doncs, un punt estratègic que s’ha mantingut al llarg del temps. Al costat del castell hi ha l’església parroquial de Sant Miquel de Castellar.

Roca a l’interior del castell.

Tot i que en llocs propers, com Boixadors o Castelltallat s’hi ha trobat restes de ceràmica ibèrica, a Castellar els fragments més antics que s’hi ha trobat son dels segles X i XI. Ben a prop, a Rajadell, hi ha la vil·la romana de Sant Amanç, on també s’han localitzat restes d’època ibera, i a Prats de Rei, on s’ha documentat un enclavament romà, el Municipium Sigarrensis, un dels nuclis de població més importants de la Catalunya Central i un punt de confluència de diverses rutes i pas important entre la costa i el interior. Origen, per altra banda, del nom de la comarca, la Segarra.

Rectoria i campanar de Sant Miquel.

Tornem, però, a Castellar per veure l’estreta relació del castell amb la població. Així ho explica Valentí Riera i Vilaplana, alcalde d’Aguilar de Segarra a la presentació del llibre Mil anys d’història. Castell de Castellar, del qual n’és autora Roser Parcerisas i Colomer, i que va ser editat l’any 2013 per l’Ajuntament d’Aguilar de Segarra. Diu l’aleshores alcalde: “El territori i la gent que han donat vida al castell han contribuït a singularitzar-ne la personalitat. També gràcies a ell, en gran mesura, el nostre poble ha creat la seva, i és així com de manera reciproca el castell i el poble s’han donat i es donen la vida”.

El castell de Castellar.

Explica l’autora del llibre, que és també la guia que ensenya el castell: “Castellar va ser un poble feudal i el seu origen és el castell de Castellar. La majoria dels pobles veïns també van néixer d’un castell: Aguilar, Boixadors, la Molsosa, Castelltallat, Rubió, Castelfollit, Calaf, Segur, Rajadell, Fals, Calonge i un llarg etcètera. Tots aquests castells formaven una xarxa de fortificacions que durant la reconquesta van mantenir la vigilància del territori i en acabat el van termenar”.

Escala d’accés al primer pis.

Diu també Roser Parcerisas: “La història d’un castell és la història dels seus senyors, la de la família o famílies nobles que en van tenir el domini, i també és la història de la pagesia que va viure sota aquest domini, sense oblidar el poder de l’Església, sempre situada al costat del castell, tant pel que fa a l’edifici com a la ideologia. Aquests tres elements, junts, formen el món feudal”.

El castell forma un conjunt monumental amb l’església i la rectoria de Sant Miquel, que és al costat mateix i el molí fariner, que és a la vall, al peu turó on s’aixeca el castell.

Les primeres dades que s’han trobat sobre el castell i el terme de Castellar són de l’any 983 i apareixen en la consagració de l’església de Sant Llorenç prop Bagà, en què es parla d’una donació de terres i vinyes a Castellar  i Aguilar. Pocs anys després, el 987, hi ha una nova referència, en aquest cas al cartulari de Sant Cugat del Vallès, on es parla d’una permuta de terres entre el monestir i una dona anomenada Garsenda.

Audiovisual a la sala medieval, avui museïtzada.

Hi ha però, un document molt important datat el 7 de novembre de 1022 que explica quin era el domini del castell en aquell moment, és el testament de Seguí, senyor de Castellar. D’aquest document es desprèn que en aquell moment ja havia acabat la reconquesta en aquesta zona i que el territori ja estava feudalitzat. I, a partir de les propietats que es citen en el testament,  es dedueix  que la reconquesta es va fer a partir de la construcció de diverses fortificacions, sempre en llocs elevats, que van permetre impedir les ràtzies dels àrabs i conquerir les terres.

Pel testament de Seguí podem saber que el territori de Castellar era una mena de falca que anava de llevant cap a ponent des del castell, que com hem vist és a la confluència de tres valls (Maçana, Grevalosa i Aguilar), fins més enllà de Calaf en punt anomenat la Guàrdia Pilosa, on hi havia una torre. Entre els dos punts hi havia cinc torres més: el Seguer, les Coromines, Puifarner, Vilallonga i Solanelles. A partir de totes sis torres van sorgir nuclis fortificats que, d’una manera o altra, han arribat fins a l’actualitat. Entre el castell i les tres primeres torres hi havia un punt de guàrdia a 700 metres d’alçada que facilitava les comunicacions amb el castell, és el mas de la Guardiola, que més endavant rebria el nom de Can Ribera. En la visita guiada al castell, una petita escenificació permet  veure clarament com s’estenen aquests punts sobre el territori.

Esquema del sistema defensiu del castell.

I, de fet encara més, perquè en un moment de la visita guiada, és el mateix Seguí, senyor de Castellar qui, mitjançant un audiovisual i gràcies a la figura de l’actor Pep Cruz que li dona vida, ens explica la història del castell i dels qui el van habitar. En la visita al castell podem conèixer les diferents famílies que l’han posseït al llarg d’aquests més de mil anys d’història: els Castellar, que van fer la reconquesta i un membre dels quals va ser Seguí; els Grevalosa, senyors medievals i renaixentistes; els Amat, la branca principal dels quals són senyors de Castellbell, entre els quals hi ha el baró de Maldà, autor del conegut Calaix de sastre; els Càrcer i, finalment, els Vilallonga.

Sala polivalent on hi ha l’exposició.

Al llarg de tants anys d’història dels territoris i de les famílies sempre acaba havent-hi algun fet violent i més en aquelles èpoques força convulses. A banda de picabaralles entre territoris i senyors veïns, a Castellar hi ha documentada, l’any 1373,  la mort violenta de Margarida del Camp, esposa del tercer Pere de Grevalosa, un home força violent i que sembla que va ser l’autor de l’assassinat. Així ho van denunciar Francesc i Berenguer del Camp, germans de la difunta, que van demanar justícia als veguers de Manresa i Cervera i els sotsveguer dels Prats de Rei, però Pere de Grevalosa, que ja havia tingut altres problemes amb la justícia del veguer, tal com havia fet altres vegades, va posar-se sota la jurisdicció del bisbe de Vic, que el va retenir per evitar que comparegués davant el veguer de Manresa. Tot l’afer va acabar un anys després de la mort de Margarida. Els seus germans van rebre el lloc del Seguer, del terme de Castellar. Per altra banda, el rei Pere III va perdonar el de Grevalosa  amb la condició que participés amb armes en la guerra que tenia amb el rei de Castella, Pere I el Cruel.

Font davant de l’esplanada d’accés al castell.

Altres fets violents ben documentats van succeir durant la Guerra del Francès, i més concretament els dies 5 de novembre de 1810 i 30 de març de 1811. En les dues ocasions va passar pel poble part de l’exercit francès, sota el comanament del general Mac Donald, en tots dos casos les tropes anaven de la Segarra cap a Manresa i tots dos cops van dedicar-se al pillatge i al saqueig de tot allò que trobaven. Josep Montfort de Cal Teixidor, un pagès de Castellar que tenia un obrador de teixits i regentava un hostal al camí ral, en va deixar constància escrita en pròpia mà i explica com a les 8 del matí del dia 5 de novembre de 1810 va arribar un exèrcit de 12.000 homes, 1.600 cavalls i tots els bagatges propis de la infanteria, van acampar i, a banda de menjar, van fer malbé les propietats. Monfort va deixar escrit amb detall tot el que els van prendre o fer malbé. Entre altres coses cita vi, ordi, sal culleres i forquilles de llautó, flassades, llençols, camises d’home i de dona i altres peces de roba. També aiguardent, xocolata i fins i tot diu que els van robar una barretina. A més, van matar 4 gats, 65 gallines i 4 galls. A l’exposició del castell hi ha la transcripció exacte del text.

Molí fariner. Al fons, al capdamunt del turó es veu el castell.

La visita guiada us permetrà conèixer amb més detall aquests fets i molts d’altres, com la història de les diferents famílies que han tingut la propietat del castell o les condicions de vida de la pagesia en les diferents èpoques de la història. A banda de la magnifica perspectiva que es pot veure des de la porta del castell, un cop a l’interior es pot veure el patí d’armes i l’escala gòtica, amb una finestra renaixentista d’entre els segles XVI i XVII, l’antic forn de pa, o els murs de la torre del castell que, com és habitual, és la part més antiga del recinte, perquè normalment s’erigia una torre a l’entorn de la qual s’anaven construint diferents dependències i edificis adossats. També es pot veure un tros de roca que és part del conglomerat pinyonenc natural sobre el qual s’aixeca el castell. També hi podreu veure diferents plafons amb informació de la comarca i de la història del castell. Ah! I també l’audiovisual en que Seguí, senyor de Castellar us parla del seu castell.

Bassa del molí fariner,

A l’exterior, sobre la mateixa esplanada del cim del turó, però una mica més avall, hi ha l’església de Sant Miquel, amb un campanar romànic amb arcuacions llombardes. L’edifici està molt modificat, ja que al llarg de la història ha estat destruït i refet en més d’una ocasió. Al mateix edifici hi ha la rectoria. Al peu del turó on s’erigeix el castell hi ha el molí fariner d’època feudal, que era propietat del senyor del castell i al qual havien d’acudir obligatòriament tots els pagesos del terme. Les primeres referencies documentals daten del segle XIV. A banda de l’edifici, també es pot veure la bassa on s’emmagatzema l’aigua de la riera que  fa moure el molí, que va estar actiu fins a la dècada de 1970.

Sant Valentí de Vilallonga.

Podeu acabar la sortida visitant algun dels nuclis que van créixer a partir dels punts fortificats medievals i que ja hem citat: el Seguer, les Coromines, Puifarner, Vilallonga, Solanelles o la Guàrdia Pilosa.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Castell de Castellar
Aguilar de Segarra
info@castelldecastellar.cat
Tel: 938366080 – 680516710

Son i el seu conjunt monumental

Conjunt monumental de Son.

Seguim amb un petit cicle de Sortides amb gràcia dedicat al Pirineu i, concretament, a la vall d’Àneu. Avui ens acostem a una petita població penjada a la muntanya. És un lloc amb un interessant conjunt monumental i amb una torre campanar que es pot veure des d’alguns punts d’Esterri d’Àneu. Com hem dit, és un lloc petit, però que, com veurem, va tenir força importància. La sortida d’avui està dedicada al conjunt monumental de Son, com les darreres sortides, al Pallars Sobirà. Continua llegint

El castell de València d’Àneu

La vall d’Àneu des del Castell.

La sortida que us proposem avui ens permetrà veure la història des d’una altra perspectiva. Les dones són una mica més del 50% de la població. Tot i això, quan repassem la història d’un territori, d’un comtat, posem per cas, ens surten molts més noms d’home que de dona. Apareix amb certa facilitat la llista dels comtes i, pot ser, d’alguna comtessa, però no de totes. És que elles no tenien cap paper? Es que només es dedicaven a filar i a passar el temps parlant amb les dames de la cort, mentre no es dedicaven a procurar que la casa tingués assegurada la descendència? Doncs no. Van tenir un paper i força important. Avui ens acostem a l’última fortificació feudal de Catalunya per revisar la història del comtat de Pallars Sobirà des del punt de vista de les dones. Visitem el castell de València d’Àneu per revisar la història del comtat tot resseguint la història de les seves comtesses. Continua llegint

La Casa Gassia a Esterri d’Àneu

Casa Gassia, seu de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu.

Avui anirem fins al Pirineu a visitar una població que fa més d’un segle ja era punt de sortida de moltes excursions. I, a banda de passejar pel seu carrer Major, pel seu nucli antic, pel pont romànic i pels seus entorns, aprofitarem per conèixer com era una casa benestant d’un poble de muntanya dels segles XVIII i XIX i com vivien les persones que la van habitar. És una localitat propera a un parc nacional, des d’on es poden fer moltes activitats esportives d’estiu i d’hivern i, des d’on podem apuntar-nos a visitar un bon grapat d’esglésies romàniques. Avui ens acostem a la comarca del Pallars Sobirà per passejar per Esterri d’Àneu i visitar la Casa Gassia, seu de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu. Continua llegint

Exposició L’enigma iber

Dama del Cerro de los Santos

Avui anem a una exposició que ens acosta a una civilització que ja ens ha sortit diverses vegades a Sortides amb gràcia. N’hem visitat diversos jaciments que trobem a diferents punts de la geografia catalana i que també podem trobar per tota la franja mediterrània. Va ser una de les civilitzacions més importants del mar Mediterrani durant bona part del primer mil·lenni a.n.e. (abans de la nostra era). De fet, son els nostres avantpassats, però, tot  i això, son encara força desconeguts. Avui mirarem de saber-ne alguna cosa més tot visitant l’exposició L’enigma iber, arqueologia d’una civilització al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Continua llegint

El Museu Episcopal Museu de Vic

Fragment de mosaic. Segle III

Avui Sortides amb gràcia s’acosta a una capital de comarca amb molta història. La ciutat on anem, compta amb un important patrimoni, entre el qual destaca un temple romà, que de fet és a l’origen del museu que anem a visitar, perquè avui visitarem un museu. A la ciutat on anem  ja li vam dedicar una passejada temps enrere. En aquesta ocasió però, visitarem el seu museu, que va ser inaugurat  en època de la Renaixença, fa 130 anys. Avui ens acostem a Vic, la capital d’Osona, per visitar el seu Museu Episcopal, inaugurat l’any 1891 pel bisbe Josep Morgades

Façana del MEV amb el campanar romànic al costat.

La seu del Museu Episcopal de Vic és un edifici modern que presideix la plaça del Bisbe Oliba, amb el campanar romànic de la catedral de Vic al costat. Va ser inaugurat l’any 2002 i construït gràcies a la col·laboració entre el Bisbat  i l’Ajuntament de Vic i la Generalitat de Catalunya. Té quatre plantes, una soterrània, la planta baixa i dos pisos, en les quals hi ha repartits sis àmbits: Arqueologia i lapidari; pintura i escultura romànica (segles XII i XIII); pintura i escultura gòtica (1300-1420); pintura i escultura gòtica i del Renaixement (1420-1550); teixit i indumentària; i arts de l’objecte.  També hi ha un espai per a exposicions temporals que acostumen a ser força interessants.

Estela funerària amb guerrers armats i llop. Ibèric. S III a.n.e.

Abans de fer un recorregut per la col·lecció permanent, fem una mica d’història. Tot i que va ser inaugurat, com hem dit, l’any 1891, els orígens del museu els hem d’anar a buscar uns quants anys abans i ens hem de fixar en dos fets. El primer va tenir lloc l’any 1868, quan el Cercle Literari va organitzar  l’Exposició Arqueològica Artística d’Art Retrospectiu. El segon, va ser la descoberta del temple romà, que va tenir lloc l’any 1882 i que va comportar la fundació de la Societat Arqueològica de Vic, la qual va impulsar la creació d’un museu Lapidari que es convertiria en la llavor de la col·lecció arqueològica de l’actual museu.

Retaule d’advocació franciscana. Lluís Borrassà. 1424-1425.

Aquells primers anys es van anar reunint unes importants col·leccions d’art medieval i d’arts decoratives que estaven en un pis que el bisbe Francesc de Veyan havia fet construir l’any 1804  sobre el claustre gòtic de la catedral. El 1893 se’n va publicar un catàleg raonat, que és considerat com el primer catàleg científic d’un museu català. Un dels participants en aquell catàleg fou Josep Gudiol i Cunill, en aquell moment un jove seminarista i que més endavant seria el conservador del Museu, càrrec que va ostentar durant 33 anys fins el dia de la seva mort. Gudiol, reconegut arqueòleg i museòleg, va organitzar les col·leccions del museu de forma separada i ordenades cronològicament i segons la tipologia dels objectes, que eren tots exposats, de manera que els espais del museu es van fer petits amb rapidesa. Les més importants d’aquell moment eren les de ceràmica, monetari, arqueologia, vidre, pell, mobiliari, pintura, orfebreria, teixit, indumentària, escultura, metal·listeria, ferro i llibres. Josep Gudiol és l’autor de Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana, que es considera com el primer estudi científic sobre museologia a Catalunya. Hi establia criteris de classificació que van servir de model per als altres museus diocesans catalans.

Vitrina amb objectes procedents d’excavacions arqueològiques.

Les sales del pis de sobre del claustre gòtic de la catedral s’havien fet petites i l’any 1949 el museu va passar a ocupar l’edifici del col·legi de Sant Josep, fins que, gràcies a un conveni signat entre l’Ajuntament, el Bisbat de Vic i la Generalitat de Catalunya, es va enderrocar l’edifici per aixecar al mateix lloc l’actual Museu Episcopal, que va ser projectat  pels arquitectes Alfonso Milà i Federico Correa. Va ser inaugurat el 18 de maig de 2002.

La visita al museu comença per la planta soterrani, on hi ha la sala d’exposicions temporals, alguna de les quals ha estat objecte de Sortides amb gràcia. A la mateixa planta hi ha els primers àmbits de la col·lecció permanent. En primer lloc un petit espai dedicat a la història del mateix Museu, amb alguns quadres i un audiovisual. També s’hi pot veure un bressol de fusta dins d’una vitrina, és el de Jacint Verdaguer. En aquesta planta hi ha els dos primers àmbits, dedicats a l’arqueologia i al lapidari.

Mòmia i sarcòfag antropomorf d’Amon Nadegaubastisred,

Un dels primers objectes que podem veure és una mòmia egípcia amb el seu sarcòfag antropomorf, és de la cantora d’Amon Nadegaubastisred, de la dinastia XXII (945-715) a.n.e.  I és que el museu conserva peces de diverses cultures de l’antiguitat, com la mateixa egípcia, o les fenícia, grega, etrusca i romana. Es tracta d’uns quants objectes que, d’alguna manera, donen testimoni d’on ve la nostra cultura. Una part van ser adquirits en les primeres èpoques de la historia del museu arreu de la Mediterrània i una altra part provenen d’excavacions a Catalunya.  També hi ha una col·lecció de peces trobades a la comarca d’Osona i que estan datats des de la prehistòria fins a l’edat mitjana.

Relleu de figura masculina. S. XII. Probablement de la catedral romànica.

El Lapidari és un dels primers àmbits que va tenir l’incipient museu que es va crear l’any 1893 al Temple Romà. Hi podem veure peces romàniques, gòtiques, renaixentistes i barroques, entre les quals es poden destacar capitells d’entre els segles XIII i XV, ares d’altar i peces funeràries. També hi ha peces provinents de la catedral romànica de Vic del segle XII. Entre els objectes exposats en aquesta planta, a més de la mòmia egípcia, hi ha fragments de mosaic, àmfores, esteles funeràries, mènsules, atuells de ceràmica i de vidre o claus de volta.

 

Absis de Sant Sadurní d’Osormort.

La planta baixa està dedicada al Romànic i a una part del Gòtic. S’hi exposen pintures i escultures del tots dos estils. Pel que fa al Romànic, hi ha algunes peces de primeríssim ordre, com les pintures murals del cercle d’Osormort, provinents de les esglésies de Sant Sadurní d’Osormort i Sant Martí del Brull, que estan exposades en espais que reprodueixen els absis originals. Els especialistes relacionen aquestes pintures amb les de Sant Joan de Bellcaire, a l’Empordà, les de  Poitiers i Saint-Savin-sur-Gartempe, a la regió  francesa de la Nova Aquitània i les de Bagües, a Saragossa. El seu estil deixa força clar que si no van ser fetes per la mateixa persona, son fruït d’un mateix taller sota una direcció única. A les pintures de Sant Sadurní hi podem veure escenes del cicle de la Creació i el Pecat i els dotze apòstols; i a les de Sant Martí del Brull hi ha un Crist en Majestat amb el tetramorf, el cicle de de la infància de Jesús i escenes del Gènesi.

Baldaquí de la vall de Ribes. 1119-1134.

Al Museu es conserven també pintures murals amb l’escena del Sant Sopar, que provenen de l’antiga capella de Santa Caterina de la catedral de la Seu d’Urgell.  A més, hi ha peces com el baldaquí de Ribes, el frontal d’altar d’Espinelves o el conjunt d’altar de Santa Maria de Lluçà. Pel que fa a escultura, hi  podem veure una àmplia col·lecció de talles de la Mare de Déu amb el nen i diversos exemples de Crist en Majestat. En aquest àmbit és especialment destacable el Davallament d’Erill la Vall, un conjunt de cinc figures únic a Europa.

Davallament d’Erill la Vall. S. XII.

L’art gòtic està repartit entre la planta baixa i el primer pis. A la planta baixa i ha les peces d’entre els anys 1300 i 1420. Entre d’altres peces cabdals d’aquesta època, hi ha obres del mestre de Soriguerola, de Jaume Cabrera i de Joan Mates, i també de Lluís Borrassà -retaules de Santa Clara-, i de Ramon de Mur. Pel que fa a escultura es pot destacar el retaule de la passió, mort i resurrecció de Crist, del taller de Bernat Saulet i la Marededéu de Boixadors.

Caixa de núvia. Perot Gascó, atribuït. 1529-1546.

Al primer pis hi trobem l’art gòtic i del Renaixement, entre els anys 1420 i 1550. Aquí hi ha obres de Bernat Martorell, Bernat Despuig o Jaume Cirera. També els dotze compartiments del retaule de Santa Maria de Verdú, de Jaume Ferrer, o el retaule de l’Epifania de Jaume Huguet. Hi podem veure, també, alguna peça posterior, com el retaule de sant Ramon de Penyafort, atribuït a Jaume Huguet II i documentat entre del 1595 i el 1607.

Drap de les Bruixes. Frontal d’altar. Al-Andalus. S. XII.

En aquesta planta primera encara hi trobem un altre àmbit, el dedicat a la col·lecció tèxtil i d’indumentària del Museu, que ens diuen que és una de les més importants de Catalunya i que es mereixeria un museu en si mateixa. S’hi conserven peces i ornaments litúrgics d’entre els segles XIV i XIX i també hi ha una sèrie de fragments de teixits que abracen des de peces coptes, del segle IV fins a teixits del segle XVIII. Tot plegat permet fer-nos una idea de la evolució de les tècniques i les decoracions dels teixits al llarg de la història.  Entre les peces exposades hi ha el Drap de les Bruixes, un teixit hispanoàrab, conegut també com a Pal·li de les Bruixes, que segons la tradició va servir com a frontal d’altar. És de l’època dels regnes de taifes (primera meitat del segle XII) i prové del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Mitra. S. XIV i drap de faristol. S. XVI.

Entre la indumentària es poden destacar els ornaments pontificals de sant Bernat Calbó, bisbe de Vic entre 1233 i 1243; la capa pluvial del bisbe Bellera, la casulla del bisbe Ricomà o el tern litúrgic del canonge Despujol, un conjunt d’indumentària destinat a grans cerimònies, fet amb els mateixos brodats i que consta de diverses peces com la casulla, la capa pluvial, les dalmàtiques o les estoles. També hi ha diversos frontals brodats, mitres o draps de faristol.

Encara queda un gran àmbit que inclou les seccions dedicades als Arts i Oficis. Al primer pis hi ha la part del Vidre que inclou una col·lecció amb produccions catalanes del Renaixement i el barroc. El Museu de Vic conserva, sobretot, peces catalanes del segle XVIII, però també hi ha exemples de manufactures hispanes i europees d’aquesta mateixa època. Hi ha càntirs, copes, gots, ampolles, escudelles, fruiteres, plats, tasses, bols, setrills, salers, gerres, beneiteres, llànties, candelers… Una ample mostra de tot tipus d’objectes fets amb vidre bufat.

Arqueta de pell. S. XVI.

Ja al segon pis hi ha quatre espais expositius més: les seccions de pell, orfebreria i metall, forja i ceràmica. Cal recordar que durant segles la indústria de la pell va tenir força importància a Vic i el museu conserva una important col·lecció de peces de frontals d’altar de guadamassil, cuir gravat o pintat amb dibuixos estampats, provinents de diverses esglésies de la diòcesi de Vic. També hi podem veure diverses arquetes.

Hostier de Santa Eulàlia de Riuprimer. S. XV

A la col·lecció d’orfebreria i metall hi ha obres de tipus litúrgic, amb una rellevant col·lecció de monedes i medalles i  a la de forja hi ha peces de diferents tipologies d’entre els segles XII i XIX, entre les quals hi ha reixes, penells, creus, candelers, hostiers i neulers o corones de llum, així com també bacines que es feien servir per recollir les almoines durant la missa.

Arribem ja al final de la visita al Museu Episcopal de Vic amb la part dedicada a la ceràmica, que diferencia els objectes, o ceràmica de forma, i les rajoles. Hi ha una gran quantitat de peces de diferents estils. Hi podem veure pots, plats, càntirs, gerres, escudelles, piques baptismals, tapes de pica baptismal, i també algun objecte força curiós, com un plat d’engany, que té un grapat d’olives al damunt.

Frontal d’altar de la Mare de Déu del Roser. S. XVI – XVII.

Pel que fa a rajoles, n’hi ha de paviment i de decoratives, amb decoracions diverses, amb motius vegetals i animals, amb sèries d’imatges d’oficis, i també algun frontal d’altar, com el de la Mare de Déu del Roser, d’entre els segles XVI i XVII, provinent de l’església de Santa Maria de Caselles de Fonollosa, al Bages.

A l’entrada del museu, al costat de la botiga, es conserven alguns relleus –capitells, mènsula i fust de columna- de la catedral romànica, consagrada l’any 1038 pel bisbe Oliba i que va ser enderrocada per construir l’edifici actual.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Continua llegint

Exposició  Modernisme, cap a la cultura del disseny

Cadires dissenyades per Antoni Gaudí.

Nova sortida per acostar-nos a un museu barceloní que ofereix moltes possibilitats. Per començar, és en un edifici que acull fins a quatre institucions diferents. És de construcció recent, de principi d’aquest segle XXI, i està inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El lloc on està ubicat és un d’aquells punts de Barcelona que semblen tenir la maledicció de no estar mai acabats i sempre en obres. A més, el punt exacte on s’aixeca l’edifici  permet veure i entendre un accident topogràfic poc conegut, el graó barceloní. Avui ens acostem a la plaça de les Glòries Catalanes per visitar una de les exposicions del Disseny Hub Barcelona, Modernisme, cap a la cultura del disseny, que ens vol mostrar aquest moviment cultural des del punt de vista del disseny i la influència que hi ha tingut. Continua llegint

Jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

Palauet.Tot baixant pel carrer de Muntaner de Barcelona, al cantó Besòs i l’alçada del carrer de Marià Cubí hi trobem una finca que crida molt l’atenció, amb un edifici senyorial, amb una torre i remats amb forma de merlets. La finca llinda amb els carrers de Marià Cubí i de l’Avenir, on hi ha un segon edifici. Ambdues cases comparteixen un gran jardí. Estem parlant del palau del marquès d’Alella, actualment seu de la Fundació Julio Muñoz Ramonet. Avui ens acostem al barri de Sant Gervasi – Galvany de Barcelona i ens endinsarem en la vida d’un personatge fosc, una figura de les més enigmàtiques de la societat barcelonina del segle XX, Julio Muñoz Ramonet, tot visitant el jardí de la fundació que porta el seu nom. Continua llegint