El Gran Casino de la Rabassada

Passatgers baixant del tramvia a la porta del Gran Casino. Foto Roisin/IEFC.

Passatgers baixant del tramvia a la porta del Gran Casino. Foto Roisin/IEFC.

Pujant per la carretera de Gràcia a Sant Cugat del Vallès, oficialment la BP-1417  i coneguda popularment com la Rabassada, a l’alçada de l’entrada al barri de Can Rectoret, hi ha un mur força llarg i mig derruït, on encara es poden veure algunes portes i finestres molt treballades, amb ressons neoàrabs. Són part de les restes del que fou el Gran Casino de la Rabassada, un lloc d’oci de la burgesia i les classes benestants del primer terç del segle XX. Carlota Giménez i Compte i Pere Fàbregas i Margarit, són els autors del llibre El Gran casino de la Rabassada. Història d’un somni burgès, que ha publicat Viena Edicions.

Saló amb la taula parada al Gran casino. Foto Roisin/IEFC.

Saló amb la taula parada al Gran casino. Foto Roisin/IEFC.

Collserola era, històricament, una muntanya boscosa, allunyada de Barcelona que havia estat utilitzada com a zona de cacera de la noblesa en l’època medieval. En segles més recents, s’hi acostaven ben poques persones, ni els barcelonins, tancats per la muralla que no va poder ser enderrocada fins a meitat del segle XIX, ni els veïns dels municipis que poblaven el pla de Barcelona, potser perquè tota la zona entre la serra i la ciutat era encara plena d’espais lliures i camps de cultiu. Més enllà creuar la serra camí del Vallès només s’hi aventurava algun excursionista. Va ser a partir de l’enderrocament de les muralles que els barcelonins van  començar a veure Collserola com una zona on esbargir-se i fer les populars fontades, les estades d’un dia al costat de les fonts per fer-hi un bon àpat i passar una bona estona d’esbarjo.

Muntanyes russes al parc d'atraccions. Foto Roisin/IEFC.

Muntanyes russes al parc d’atraccions. Foto Roisin/IEFC.

La segona meitat del segle XIX va ser quan van aparèixer els primers intents i projectes de crear espais per a l’oci i el retir espiritual al cim de la serra, el Tibidabo, on finalment s’hi va acabar erigint el temple expiatori i el parc d’atraccions que avui coneixem. Aquest, parc, però no va ser l’únic que hi va haver a Collserola. A les darreries del segle XIX van començar a haver-hi alguns restaurants a la zona de la Rabassada i finalment va tirar endavant la creació de l’Hotel – Restaurant La Rabassada que pocs anys després acabaria convertint-se en el Gran Casino de la Rabassada, un gran complex dedicat a l’oci de les classes benestants, la burgesia i turistes acabalats.

Passeig de les Atraccions del Gran Casino. 1930. Foto Roisin/IEFC.

Passeig de les Atraccions del Gran Casino. 1930. Foto Roisin/IEFC.

Donat el Gran Casino quedava lluny de la ciutat, i més si tenim en compte els mitjans de transport de l’època, es va construir una línia de tramvia pujava per la carretera de la Rabassada fins el complex lúdic. Tot i tenir el nom de casino, el joc no va ser una de les activitats que més s’hi van fer. El complex tenia teatre, zones per a fer esport i un parc d’atraccions, tot plegat en uns edificis ben amples i luxosos.

Portada del llibre.

Portada del llibre.

Al programa de Ràdio Gràcia n’hem parlat amb Carlota Giménez i Compte i Pere Fàbregas i Margarit, autors del llibre El Gran casino de la Rabassada. Història d’un somni burgès, que ha publicat Viena Edicions.  Podeu escoltar la conversa en aquest enllaç.

 

Text: Joan Àngel Frigola
Fotografies cedides per Viena Edicions:
Roisin/IEFC (Institut Estudis Fotogràfics de Catalunya).
AMSCV: Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès.

FÀBREGAS I MARGARIT, Pere i GIMÉNEZ I COMPTE, Carlota; El Gran casino de la Rabassada. Història d’un somni burgès. Viena Edicions. Barcelona, 2026.

50 cementiris emblemàtics

Cementiri d'Arenys de Mar. Foto: Joan Valls Bassa.

Cementiri d’Arenys de Mar. Foto: Joan Valls Bassa.

Més enllà dels entorns de la diada de Tots Sants i del Dia dels difunts, hi ha molta gent a qui li agrada visitar els cementiris. No són només uns recintes on s’hi acostuma a respirar pau i tranquil·litat. N’hi ha molts que conserven al seu interior grans obres d’art dels artistes més reconeguts i edificis dels principals arquitectes del país. S’hi poden trobar obres de Llimona, Marés, Atché, Clarassó, Subirachs, Gargallo o els germans Vallmitjana. També hi ha obres d’arquitectes com Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Leandre Albareda,  Sagnier, Bassegoda i Amigó, o Gallissà. Obres com El petó de la mort, de Jaume Barba atrauen persones d’arreu del món fins, en aquest cas, el cementiri del Poblenou. Joan Valls Bassa ha fet un recull de mig centenar d’aquests recintes al llibre 50 cementiris emblemàtics, editat per Cossetània Edicions. Continua llegint →

El Gaudí que no ens han explicat

El passat mes de juny va fer cent anys de la mort d’un dels arquitectes més reconeguts de la història, Antoni Gaudí. Justament el dia 10 de juny, coincidint amb aquest aniversari, es va celebrar la inauguració de la torre de Jesucrist, amb la benedicció del papa Lleó XIV. Aquest any, doncs s’ha parlat molt de la figura de Gaudí, de qui s’han escrit un munt de llibres, tant sobre ell, com sobre la seva obra. Però, potser hi ha aspectes de l’arquitecte que no són tant coneguts.

D’on venien les famílies Gaudí i Cornet? Com el fill d’un calderer va poder estudiar arquitectura? Era bon estudiant, de petit, Gaudí? És cert que va estar a punt de no estudiar arquitectura? Era tant religiós i bon cristià com diuen? Totes aquestes preguntes i moltes més les respon Joan Torres Domènec al llibre El Gaudí que no ens han explicat, publicat per Cossetània Edicions. Al programa de Ràdio Gràcia n’hem parlat amb ell. Podeu escoltar la conversa en aquest enllaç.

TORRES DOMÈNECH, Joan. El Gaudí que no ens han explicat. Cossetània Edicions. Valls, 2018.

Text: Joan Àngel Frigola

Viure l’espai públic. Activisme veïnal i recuperació de la festa al carrer (Sarrià 1975–1980)

Cartell de la Fdesta Major de 1979, dissenyat per Claret Serrahima.

Cartell de la Fdesta Major de 1979, dissenyat per Claret Serrahima.

El carrer, la conquesta de l’espai públic, va ser bàsic en la recuperació de les llibertats i de la democràcia a partir de l’any 1975 amb la mort del dictador i la fi del franquisme, que va donar pas a la transició democràtica. Barcelona i els seus barris, com en d’altres ciutats i pobles de Catalunya, van sorgir grups de persones que van organitzar-se per fer possible una societat més oberta i democràtica.

L’any 1975 es fundava a Sarrià l’orquestra Veracruz una de les propostes que van sorgir al barri en aquella Barcelona grisa i assetjada per l’especulació. Un grup de persones lligades al Taller d’Història de Sarrià es van proposar explicar-ne la història amb una exposició que va acabar convertint-se en el llibre Viure l’espai públic. Activisme veïnal i recuperació de la festa al carrer (Sarrià 1975–1980), que explica com van ser aquells primer anys de democràcia, no gens fàcils per altra banda, al barri de Sarrià. Continua llegint →

Exposició Barcelona i el cel. Globus, aeroplans i fotografia

Maqueta per fer-se fotos a l'entrada de l'exposició. Foto: JAF_SaG.

Maqueta per fer-se fotos a l’entrada de l’exposició. Foto: JAF_SaG.

Barcelona i Catalunya han estat sempre molt pendents de totes les novetats i de tots els avenços tecnològics que s’han anat produint al llarg de la història. I quan van aparèixer les primeres tecnologies que permetien volar, els primers globus i els primers aeroplans, van causar molta sensació i se’n va fer molt seguiment. Des del primer moment, com no podia ser d’altra manera, els primers fotògrafs van convertir aquells primers ginys voladors en objectiu de les seves càmeres i, més endavant, van començar a utilitzar-los per fotografiar la terra des de l’aire. L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona presenta l’exposició Barcelona i el cel. Globus, aeroplans i fotografia, on fa un repàs a la història de la relació de l’aviació, la fotografia i la ciutat entre 1888 i 1992. Continua llegint →

El parc de les Aigües i la Casa de les Altures

Un racó del parc. Foto JAF_SaG.

Un racó del parc. Foto JAF_SaG.

Barcelona té diversos parcs i espais verds que en el passat havien estat de propietat privada i que en un moment donat l’Ajuntament va adquirir i va obrir al públic. Alguns formaven part de finques burgeses. El parc que visitem avui, tot i haver estat durant molts anys de propietat privada, és una mica diferent, perquè va ser creat per una empresa per preservar el que hi ha al subsòl. Avui visitem el parc de les Aigües al barri del Baix Guinardó. Continua llegint →

Exposició Vindran les dones al Museu d’Història de Barcelona

Plafó del títol de l'exposició.

Plafó del títol de l’exposició.

Les dones han tingut presència i rellevància important en moltes de les lluites i revoltes que s’han viscut al llarg de la història de Barcelona i que han acabat comportant millores socials. Des del Rebombori del pa de 1789 fins a la Setmana Tràgica de 1909, passant per la Revolta de les Quintes  de 1870, amb especial protagonisme de la Vila de Gràcia, però amb incidència també a altres municipis com Sants. L’exposició Vindran les dones. 150 anys de lluites als carrers de Barcelona, fa un recorregut per la història recent de Barcelona amb una mirada feminista, a través de la mirada d’escriptores, artistes i activistes. Continua llegint →

Exposició Barcelona: Ciutat i teatre

Gravat del Pla de les Comèdies i el Teatre de la Santa Creu. Foto Donon. AHCB.

Gravat del Pla de les Comèdies i el Teatre de la Santa Creu. Foto Donon. AHCB.

La història del teatre modern a Barcelona està molt lligada a l’Hospital de la Santa Creu, perquè  aquesta institució va tenir l’exclusivitat de les representacions teatrals a la ciutat entre 1579 i 1833, gràcies a un privilegi que Felip II va ratificar l’any 1587 i que permetia sufragar part de les despeses de la institució amb els beneficis obtinguts  amb les representacions teatrals. Així durant molts anys l’anomenada Casa de les Comèdies era l’únic lloc oficial on poder assistir al teatre. Amb tot, la ciutat era plena de petits espais, que avui podríem qualificar d’alternatius, eren els anomenats teatres de sala i alcova, petits espais escènics ubicats en palaus i propietats de l’aristocràcia i en domicilis de la burgesia. En aquests espais un arc que actuava com a embocadura d’escena i que  separava la sala, lloc on es situava el públic, de l’alcova, on hi havia l’escenari. Continua llegint →

El Turó Park

Vestíbul d'alzines. Foto: JAF_SaG.

Vestíbul d’alzines. Foto: JAF_SaG.

Alguns parcs de Barcelona tenen una història prèvia, anterior a convertir-se en oasi urbà. En el cas del parc on sortim avui, abans de ser un gran espai enjardinat amb diferents zones i tipus de vegetació, va ser un parc d’atraccions freqüentat per la burgesia barcelonina. Fins i tot va arribar a tenir un tipus d’atracció que avui no seria possible, però que a principis del segle XX va arribar a tenir una certa freqüència, els anomenats zoos humans, és a dir l’exhibició d’un poblat de persones anunciats com a tribus de pobles, normalment africans. Avui visitem un parc centenari, enjardinat per Nicolau Maria Rubió i Tudurí a Sant Gervasi, avui passejarem pel Turó Park. Continua llegint →

La festa del Corpus

Ou com balla a la catedral de Barcelona, 2015. Foto: JAF_SaG.

Ou com balla a la catedral de Barcelona, 2015. Foto: JAF_SaG.

Històricament hi ha una festa que pot ser considerada la festa de les festes. És una festa que ha tingut una gran magnificència i esplendor, que s’ha celebrat, i se celebra encara, a pobles i ciutats de formes ben diferents: processons solemnes, enramades, catifes de flors, altars guarnits, tota mena de guarniments florals, l’ou com balla… És la festa del Corpus, instituïda pel papa Urbà IV el 1264 com a festa d’exaltació del cos de Crist, tot i que es va estendre per Europa a partir d’una butlla del papa Joan XXII, l’any 1316. És una festa creada per l’església catòlica fa més de set-cents anys que va convertir-se en la manifestació més lluïda del calendari festiu. Catifes de flors a Sitges o a La Garriga; l’ou com balla a Barcelona; enramades a Arbúcies o Sallent… I la Patum de Berga. És una festa de gran solemnitat que ha perdurat en els segles, que s’ha anat adaptant a les èpoques i que encara es viu a molts pobles, ciutats i barris de Barcelona. Continua llegint →