Avui dia hi ha imatges de qualsevol esdeveniment. Qualsevol accident, qualsevol incident, passi allà on passi, és captat per un munt de càmeres de foto i de vídeo. I això és així perquè tothom, o gairebé tothom, porta una càmera a sobre; perquè qualsevol telèfon mòbil porta incorporada una càmera i de bona qualitat. I en qualsevol lloc, en qualsevol racó, ens podem trobar algú fent fotos i autoretrats. Això no sempre ha estat així. Durant anys la fotografia va ser una afició cara que no estava a l’abast de tothom. A Catalunya, però, hi va haver un grup de gent que s’hi va llençar de cap i va començar a experimentar des de bon començament. El Centre de Fotografia KBr presenta, fins al 12 de maig, un recull d’imatges fetes amb càmeres domèstiques entre 1880 i 1936. Avui visitem l’exposició La càmera domèstica. L’afició fotogràfica a Catalunya.

Catalunya sempre ha estat un país avançat amb persones a l’aguait de l’arribada de qualsevol nova tecnologia. Així va ser, també, amb la fotografia. El 10 de novembre de 1839, pocs mesos després que Daguerre presentés el seu invent a l’Acadèmia de Ciències de França, a París, es va captar la primera imatge fotogràfica, amb la tècnica del daguerreotip, al Pla de Palau de Barcelona. Malauradament, aquesta imatge s’ha perdut, tot i que se’n té constància fefaent que va existir. Tan bon punt va aparèixer la nova tècnica van sortir un munt de persones, professionals i aficionats que van començar a desenvolupar-la.

Era la època d’anar a cal retratista per fer-se fotografies que deixessin constància de fets importants: naixements, casaments, primeres comunions. La gent es feia retrats per regalar a familiars i amistats. Fins i tot es deixava constància fotogràfica de la mort, doncs s’arribava a fotografiar persones mortes. La tecnologia va avançar amb rapidesa i van aparèixer noves càmeres que permetien dur-les a sobre amb més facilitat. En paral·lel, va créixer l’afició per la fotografia, sobretot, entre les classes benestants, i l’associacionisme va ajudar a difondre l’afició entre les classes mitjanes i la classe treballadora.

L’exposició La càmera domèstica. L’afició fotogràfica a Catalunya (c. 1880-1936), que presenta el Centre de Fotografia KBr de la Fundació Mapfre, mostra una part important de la fotografia a Catalunya, des dels inicis de la pràctica amateur, més o menys, cap a la dècada de 1880, i el cop d’estat i la guerra civil de juliol de 1936. L’exposició explica l’evolució d’aquesta pràctica mitjançant gairebé tres-cents elements entre fotografies, diferents objectes i documents de l’època.

Val a dir que l’afició per la fotografia es va estendre amb certa rapidesa en el moment en que els avenços i millores tècniques ho van facilitar. Càmeres fotogràfiques que es podien portar amb més facilitat, sense necessitat de trípodes, o l’aparició de la emulsió de plata en gelatina, més estable i còmoda a l’hora de fer les còpies en paper, van permetre que un públic molt més ample hi pogués accedir. De fet, va ser una pràctica que va arribar de forma molt transversal, tant pel que fa a gèneres (homes i dones), com pel que fa a edats (infantesa, joventut i maduresa), com entre les diferents classes socials.

Comissariada per Nuria F. Rius, la mostra diferencia entre fotògrafs aficionats i amateurs: “La fotografia feta per aficionats és aquella que sorgeix fora de les lògiques productives del mercat professional i abraça un ventall ampli d’usuaris, entre els quals cal diferenciar l’«aficionat» comú de l’«amateur», segons la distinció terminològica que ja es feia a l’època. L’aficionat comú, o simple aficionat, sol fer servir la càmera ocasionalment, tot sovint de manera estacional, per exemple per vacances, mentre que l’amateur, també anomenat amateur «seriós», podríem dir que actua com un professional sense professionalitzar: dedica temps i esforç a la fotografia, projecta en la seva afició un cert desig de progrés i de millora i, de tant en tant, participa en activitats que impliquen un cert grau de reconeixement, com ara concursos i exposicions”.

Les imatges exposades mostren com la fotografia va anar ocupant diferents àmbits de la vida familiar i social. Les càmeres van entrar a les llars i van permetre la captació d’imatges familiars i amb un cert grau d’intimitat, alhora que també s’utilitzaven per immortalitzar moments i esdeveniments públics i permetia acostar paisatges, més o menys llunyans, alhora que es deixava constància de que s’hi havia estat.

Núria F. Rius, comissària de l’exposició explica que en aquella primera època: “D’una banda, s’impulsen les primeres associacions destinades a aficionats a la fotografia i es funden les primeres entitats excursionistes catalanes, que ben aviat van desenvolupar un interès marcat per la fotografia, com el Centre Excursionista de Catalunya (1890). D’altra banda, el comerç i la publicitat també van tenir un paper primordial en l’assentament de la nova afició. Amb una relativa rapidesa es configurà tota una xarxa de comerços especialitzats i de seccions fotogràfiques en grans magatzems comercials, als quals cal sumar un potent sector editorial de revistes especialitzades que, amb més d’una desena de publicacions, van convertir Catalunya en l’epicentre dins de l’Estat espanyol”.

L’exposició està organitzada en diferents apartats: L’arrelament d’una afició, Una càmera transversal, Visions locals, Natura i nació, La càmera rodamón, La fotografia a casa, Els moments “feliços”, La fotografia com a joc i teatre i La càmera (in)discreta.

Els dos primers apartats estan dedicats a explicar com va anar creixent l’afició per la fotografia i com es va poder convertir en un fenomen ample i transversal tot i que no era una afició barata. Avui, amb les imatges digitals, no hi ha problema en fer una o mil fotografies, però en aquell moment cada imatge captada costava diners: no n’hi havia prou amb tenir una càmera, calia comprar el rodet de la pel·lícula fotogràfica, revelar els negatius i positivar les imatges en un laboratori, tot sumava, però com ja ha quedat dit, les classes mitjanes i obreres també hi van poder accedir mitjançant la creació d’entitats i la difusió, com una forma de cultura més, que en van dur a terme ateneus i associacions obreristes.

A Visions locals, podem veure com els aficionats a la fotografia van convertir-se en cronistes locals en fotografiar l’espai públic, tot deixant constància de la transformació urbana, sobretot de les grans ciutats, com Barcelona, o captant imatges de grans esdeveniments, com és el cas de l’Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc. La curiositat pel “diferent” va convertir en objectius  de la càmera de molts aficionats a obrers, venedors ambulants, persones d’ètnia gitana o les criatures de les barraques de les platges,  alhora que també ho feien, tot i que en menor mesura, els conflictes polítics que van omplir els carrers. També es deixava constància de festes majors, fires, mercats i tot tipus d’esdeveniments i celebracions multitudinàries.

Natura i nació recull com els nacionalismes europeus van convergir amb la difusió de l’excursionisme científic, esportiu i turístic i la popularització de la fotografia. Moltes entitats van unir l’excursionisme amb la descoberta del territori i la investigació i coneixement del patrimoni, i la fotografia era una eina molt útil per aquests objectius, per altra banda, però Rius destaca que: “aquest vincle entre fotografia, natura i nació va prendre un sentit diferent als ateneus i les entitats obreres, que també van promoure l’excursionisme, però com una activitat grupal els dies festius. Darrere d’aquest excursionisme hi havia una voluntat d’alliberar-se del jou opressor de la ciutat industrial. La seva manera d’emprar la càmera tenia a veure amb aquest sentir i estar ideals, en què la companyonia i el contacte amb la natura semblaven transportar la classe treballadora a un estadi preindustrial i a un món rural d’on provenia en gran part”.

A La càmera rodamón podem veure com la càmera fotogràfica va convertir-se en un element indispensable que acompanyava els turistes en els viatges i sortides en època d’estiueig o també en viatges de negocis, tant per l’estat com per l’estranger, ja fos per Europa o per els Estats Units, Àsia o el Pròxim Orient. Aquest tipus d’imatges estaven, en general, més a l’abast de les classes benestants, però entitats com l’Ateneu Enciclopèdic Popular o el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, van facilitar-ne l’accés als seus socis tot organitzant viatges en grup. Després dels viatges els respectius butlletins publicaven algunes  de les imatges.

L’apartat La fotografia a casa mostra com el fet de tenir una càmera a la llar, ja no feia necessari anar a “cal retratista” per tenir retrats familiars, que es van convertir en un dels temes més comuns entre els fotògrafs amateurs, sobretot els de la burgesia. Les imatges captades deixaven constància del lloc que cadascú ocupava en l’àmbit familiar. A l’exposició es poden veure moltes fotografies amb posats, però també d’altres més “naturals”, en alguna en que es pot veure una escena familiar quotidiana, fins i tot, hi apareixen minyones al fons de la imatge.

Els moments feliços explica com les tècniques publicitàries van tenir una importància cabdal en la promoció de l’afició a la fotografia i no només amb la difusió dels aparells. El fet d’immortalitzar moments i vivències felices que la fotografia podia ajudar a rememorar van fer molta feina. Així els moments de lleure, l’estiueig i la diversió van convertir-se també en focus d’atenció dels fotògrafs, que van deixar imatges d’estades al mar o a la muntanya, de visites a parcs d’atraccions, de la pràctica de l’esport com a forma d’oci o de la cultura del joc, en general.

Precisament el següent apartat, La fotografia com a joc i teatre, ens mostra com el fet d’estar davant una càmera feia que algunes de les persones tinguessin determinades reaccions, com somriure o fer tota mena de gestos, ganyotes i fins i tot tombarelles i acrobàcies, però tot plegat va anar més enllà amb la recreació d’escenes, convertint l’objectiu de la càmera amb una mena d’espectador privilegiat d’escenes de ficció. Es recreaven agressions o s’imitaven esportistes, artistes de Hollywood  o escenes d’una certa teatralitat.

A La càmera (in)discreta, ja veiem com el títol juga amb el doble sentit que el fet que la càmera entri en la intimitat familiar i el fet de poder accedir a tot el procés de revelat i positivació de les imatges, si es tenia la possibilitat de tenir un laboratori a casa, obria la porta a captar imatges de caràcter més íntim. Així, en les imatges conservades que provenen de fotògrafs de les classes més benestants es pot veure que el nu, bàsicament el femení, és un tema tan habitual com els retrats familiars o les vistes de paisatges. Ens els textos de l’exposició ens expliquen que: “Són representacions visuals molt properes a les del gènere pictòric, en què la dona, que sap que és observada, actua d’acord amb la presència d’aquesta mirada externa en un règim d’exhibició. Malgrat que els casos que coneixem a Catalunya són escassos encara, permeten descobrir altres maneres de visibilitzar qüestions de gènere i sexualitat que no tenien cabuda en l’esfera pública de l’època, com la representació d’afectes homoeròtics o l’autoexploració del cos”.

Moltes de les fotografies exposades són originals de l’època i altres són còpies modernes, n’hi ha algunes que necessiten unes mesures especials de conservació que fan que només s’il·luminin en el moment en que algú les vol veure. Entre els objectes que es mostren hi ha algunes càmeres i butlletins d’entitats i associacions fotogràfiques amb les imatges fetes pels seus associats o amb anuncis d’empreses de fotografia.

 

Recordeu que l’exposició és pot veure fins el dia 12 de maig al Centre de Fotografia KBr de la Fundació Mapfre, a l’avinguda del Litoral, 30. Durant aquestes mateixes dates, el centre ofereix una altra exposició: Consuelo Kanaga. Copsar l’esperit, que mostra l’obra de la pionera del fotoperiodisme nord-americà Consuelo Kanaga (1894-1976), que al llarg de sis dècades va capturar els conflictes socials de la seva època, des de la pobresa urbana fins a la lluita pels drets dels treballadors, el terror de la segregació racial i la desigualtat social. Ella va dominar diversos gèneres com la natura morta, però es va fer especialment coneguda pels seus emotius i introspectius retrats socials protagonitzats per afroamericans, en què va combinar tècniques formals modernistes i una política documental radical. Aquesta mostra, organitzada pel Brooklyn Museum en col·laboració amb la Fundació MAPFRE i el San Francisco Museum of Modern Art, pretén donar a conèixer la seva obra, així com atorgar a l’artista el lloc que correspon a la història de la fotografia.

Les gairebé tres-centes peces que componen l’exposició La càmera domèstica. L’afició fotogràfica a Catalunya. (ca.1880-1936), entre fotografies, objectes i documents d’època, s’han pogut reunir gràcies a la col·laboració de disset institucions públiques (entre arxius, museus, biblioteques i centres de recerca) i nou col·leccions privades.

 

 

Exposició La càmera domèstica. L’afició fotogràfica a Catalunya. (ca.1880-1936).
Centre de Fotografia KBr Fundació Mapfre
Avinguda del Litoral, 30
08005 Barcelona
Tel: 93 272 31 80
infokbr@fundacionmapfre.org

 

Text: Joan Àngel Frigola
Col·aboració: Anna Cebrián