Jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

Palauet.Tot baixant pel carrer de Muntaner de Barcelona, al cantó Besòs i l’alçada del carrer de Marià Cubí hi trobem una finca que crida molt l’atenció, amb un edifici senyorial, amb una torre i remats amb forma de merlets. La finca llinda amb els carrers de Marià Cubí i de l’Avenir, on hi ha un segon edifici. Ambdues cases comparteixen un gran jardí. Estem parlant del palau del marquès d’Alella, actualment seu de la Fundació Julio Muñoz Ramonet. Avui ens acostem al barri de Sant Gervasi – Galvany de Barcelona i ens endinsarem en la vida d’un personatge fosc, una figura de les més enigmàtiques de la societat barcelonina del segle XX, Julio Muñoz Ramonet, tot visitant el jardí de la fundació que porta el seu nom.

Porxo a l’entrada del palauet.

Hem de començar dient que, ara per ara, només es pot visitar el jardí. Els dos edificis que hem citat, que son el palau del marquès d’Alella i la torre Inés Fabra, els hem de contemplar des de l’exterior.  Ja explicarem més endavant per què no es poden visitar. Anem primer per la història dels edificis, tots dos obra d’un dels grans arquitectes catalans, Enric Sagnier Villavecchia, que els va projectar per encàrrec de Ferran Fabra i Puig, segon marquès d’Alella, enginyer, industrial i polític, que va ser senador i alcalde de Barcelona. Era membre de la família de la Fabra i Coats i fill de Camil Fabra i Fontanills, impulsor de la construcció de l’Observatori Fabra.

 

Un dels arbres del jardí.

Ferran Fabra va encarregar la construcció d’un total de quatre edificis, dels quals se’n conserven dos, la casa principal i la torre amb accés pel carrer de l’Avenir, que era per a la seva filla Inés. L’any 1945 la finca va ser venuda per les netes del marquès d’Alella als germans Álvaro i Julio Muñoz Ramonet, però ben aviat va quedar en mans d’aquest darrer.

Veiem la descripció dels edificis que es fa al web de la Fundació Julio Muñoz Ramonet. Comencem per la casa principal: “Té una superfície de més de 2.100 m2, dividits en quatre plantes –i un terrat del qual sobresurten dues torres. La façana principal és la més ornamentada, amb obertures emmarcades per volutes i cartel·les de pedra tallada i els coronaments de les torres, amb baranes i cornises que recorden la tradició plateresca de l’arquitectura castellana. Al balcó central de la primera planta hi ha l’escut del marquès, envoltat de volutes i fulles d’acant. L’acabat de les façanes i de la torre presenta un aspecte final d’estil classicista”.

Palauet. Sala. Foto: FJMR.

L’interior de l’edifici, que com hem dit, ara per ara no és visitable, destil·la encara el luxe i la sumptuositat de l’època que fou ocupat per Muñoz Ramonet. De fet, segons i com, s’hi pot arribar a notar la seva presència en algunes de les estances. Així es descriu al web de la fundació: “L’interior de la casa s’estructura al voltant d’un hall –cobert per una claraboia–, que encercla diferents estances, com el menjador de gala amb pintures inspirades en l’Odissea d’Homer, de Ramon Stolz Viciano (1903-1958), la sala goyesca, decorada amb pintures que representen majas, damas y chulapos, d’Ernest Santasusagna i Santacreu (1900-1964), el saló de ball, la sala de música i molts altres salons. Del vestíbul neix una majestuosa escala –que en origen era noucentista–, que porta a la primera planta, on hi ha les estances privades de la família. Aquestes donen a un gran balcó que rodeja l’espai central de la planta baixa, en el qual destaca una galeria d’arcs i una petita capella”.

Interior torre Inés Fabra. Foto: FJMR.

Seguim amb el web de la Fundació per veure com ens descriuen la torre, amb accés independent pel carrer de l’Avenir: “Construïda a quatre vents, cerca la simetria en llurs façanes i les estances es disposen harmoniosament al voltant d’un diàfan espai central que serveix de distribuïdor i una escala noble. L’interior està format per espais amplis i regulars, disposats de manera simple i ordenada, donant lloc a una estructura senzilla i racional”. També ens expliquen que: “Cal destacar la qualitat dels acabats dels seus emmarcaments, a base d’estucs motllurats que despleguen un repertori d’elements clàssics com: pilastres, capitells, cartel·les de fulles d’acant, quarterons, frisos i modillons d’inspiració coríntia”.

Jardí. Estany superior.

El jardí original el va dissenyar el paisatgista francès Jean-Claude-Nicolas Forestier, que va projectar diversos jardins de la ciutat, com els de Laribal, a Montjuïc, o la part històrica del parc del Guinardó. L’any 1956 Muñoz Ramonet va encarregar-ne la remodelació al paisatgista Joan Mirambell i Ferran, que va introduir diversos canvis al disseny original de Forestier.

Un dels racons del jardí.

Originàriament, el jardí tenia 4.123 metres quadrats, però l’any 1933 en va perdre 529, quan es va construir el bloc d’habitatges que encara avui ocupa la cantonada dels carrers de Muntaner i de l’Avenir. Segons s’explica en un plafó que hi ha al jardí, el disseny original de Forestier “estava emmarcat per un estany rectangular amb un brollador d’aigua, uns parterres amb roses envoltats de pèrgoles en forma de U i terrasses amb escales que connectaven els diferents nivells”.

Jardí. Racó amb escales.En l’actuació que hi va dur a terme Mirambell durant els anys 1956 i 1957, segons s’explica en el mateix plafó, “va crear un joc de desnivells per acostar el jardí a la casa elevant-ne els laterals”. El paisatgista va mantenir l’estany, però en va modificar l’orientació i va desplaçar la pèrgola. A la zona enjardinada de la torre del carrer de l’Avenir, va substituir la platabanda de flors per una piscina. En la intervenció, Mirambell també va introduir a l’espai nova vegetació: gespa, magnòlies, palmeres de dàtils i ciques.

Dona recolzada sobre espigues. J. Dunyach.

Avui la part més gran del jardí es troba davant la casa principal i s’organitza a l’entorn d’un gran estany, amb camins que porten cap a les escales que donen accés a la casa, a la dreta de la qual hi ha l’altra part de jardí, amb un segon estany envoltat d’una pèrgola, sota la qual hi ha diverses escultures de Josep Dunyach i Vicenç Navarro. Repartides pel jardí hi ha altres escultures de Dunyach i  de Josep Cañas. Entre la vegetació destaquen cinc arbres rellevants: un cirerer de flor, varies magnòlies, una livistona, un alvocat i un lledoner.

Diana caçadora. V. Navarro.

Vist el que es pot visitar, anem al personatge i veurem perquè no és possible visitar l’interior de les cases. Julio Muñoz Ramonet és un personatge enigmàtic i molt fosc. Va ser tan poderós a la Barcelona franquista, com enigmàtica és la seva figura. Pràcticament no hi ha cap fotografia seva, fins al punt que un llibre, publicat el 2019 per l’Ajuntament de BarcelonaComanegra, amb el qual diversos autors han buscat acostar-se a la seva figura du un títol que ho explicita molt bé: Muñoz Ramonet. Retrat d’un home sense imatge. I és que el seu gran poder i la opulència amb que vivia, anaven paral·lels al zel que mostrava per amagar la seva imatge. Aquesta és la descripció que en fa Xavier Muñoz en un dels capítols del  llibre citat: “Aquest home, en la seva atzarosa vida, va aconseguir nivells de fama poc corrents. Menyspreat per la gent de classe ‘de tota la vida’ i envejat per molts ambiciosos, esdevingué un personatge singular, l’excepcionalitat del qual fou tan gran com la seva manca d’escrúpols i de sentit moral”. Encara el títol d’un altre document periodístic ens dona pistes del tarannà del personatge. És el 30 minuts de TV3 Después de Dios, Muñoz.

Palauet. Rebedor i escala. Foto: FJMR.

Anem al principi. Julio Muñoz Ramonet era fill de Serafín Muñoz i Florinda Ramonet. Ella venia d’una família vinguda a menys de Martinet de Cerdanya, però era neboda d’un home ric, el propietari dels magatzems El Barato, que la va dur de joveneta a Barcelona per fer de venedora als locals de la ronda de Sant Antoni. Allà es va enamorar de l’encarregat de l’establiment, en Serafín Muñoz, un immigrant andalús. La parella va anar prosperant amb el suport econòmic de l’oncle. Serafín, després de crear Industrias Muñoz  amb el seu germà Fernando, va fundar, ja en solitari, Textil Muñoz, punt d’origen de la fortuna dels Muñoz Ramonet.

Confidències a la platja. J. Dunyach

En esclatar la Guerra Civil, l’any 1936, treballaven a l’empresa els dos fills de la parella, Julio i Álvaro Muñoz Ramonet, que es van quedar a Barcelona, mentre que els pares van fugir a Sant Sebastià, on van saber relacionar-se amb diversos generals franquistes, sobretot la mare, Florinda, que va establir contactes a gran nivell. Així ho explica Xavier Muñoz al llibre citat: “La Florinda es va saber moure com peix a l’aigua i no es va estar de ‘vendre’ la condició, les capacitats i el prestigi dels seus fills: bons comerciants, gent d’empenta i que es van mantenir a la zona republicana per servir el Movimiento. En especial, va insistir en dos aspectes significatius relacionats amb en Julio: d’una banda, que havia servit a la causa ‘nacional’ jugant-se la vida a la capital catalana i, de l’altra, l’amistat que l’unia amb el coronel José Ungría Jiménez, cap dels serveis d’intel·ligència franquista”.

Palauet. menjador. Foto: FJMR.

Aquestes bones relacions amb alts caps de l’exèrcit franquista van facilitar que part del cotó que hi havia als magatzems de Barcelona, anessin a parar a mans de Julio Muñoz Ramonet, que el va vendre de forma clandestina tot aconseguint una primera gran entrada de capital, en època de gran penúria econòmica. En plena postguerra i amb el món embrancat amb la Segona Guerra Mundial, les matèries primeres eren escasses i molt controlades pel règim franquista, i  les que s’havien d’importar, com el cotó, encara més. Tot i això, Muñoz Ramonet va aconseguir un tracte de favor, fet que va aprofitar per enfonsar els competidors, alhora que engrandia el seu imperi.

Nu. J. Dunyach

Una de les formes que feia servir era vendre cotó a crèdit als seus competidors, i quan aquests no podien pagar, acabava quedant-se l’empresa. Amb pocs anys va aconseguir un gran conglomerat empresarial i va convertir-se en l’home més poderós de Barcelona. Això si, els seus negocis no eren mai gens clars. Com no ho va ser la forma com va aconseguir la col·lecció que hi havia a la casa quan va morir. Veiem que en diu Esther Alsina al llibre citat: “Com es va originar i formar la col·lecció d’art  que va reunir Julio Muñoz continua encara sent un misteri per l’escassa documentació, fins i tot a vegades contradictòria, que ha arribat a les nostres mans. Ara bé, malgrat la gran dificultat per poder conèixer i documentar-la amb exactitud, la col·lecció es pot dividir  en els conjunts següents: la flamant i àmplia col·lecció artística procedent de l’empresari Ròmul Bosch Catarineu, que conforma el gruix més destacat d’obres que va tenir Muñoz, una sèrie de peces d’alta època i modernes que adquirí pel seu compte i finalment un conjunt d’obres artistes contemporanis ”.

Dona asseguda_J. Dunyach.

Com va aconseguir Muñoz Ramonet col·lecció Bosch Catarineu, té el seu què. Bosch Catarineu era soci i president de la Unión Industrial Algodonera S.A. (UIASA), fundada l’octubre de 1929. Quan aquest grup d’empreses tingué problemes econòmics a la primera meitat de la dècada de 1930, la col·lecció va ser posada com aval per un préstec de l’Institut Contra l’Atur Forçós de la Generalitat de Catalunya, i va quedar dipositada a la Junta de Museus de Catalunya. L’any 1944, Julio Muñoz Ramonet va comprar UIASA i va reclamar que li retornessin la col·lecció. L’Ajuntament de Barcelona va intentar adquirir la col·lecció i va aconseguir quedar-se amb una part de les obres, que avui son al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Nu de peu pentinant-se. Dunyach.

Julio Muñoz Ramonet tenia les obres de la col·lecció repartides per diferents estances del palauet del carrer de Muntaner, però sense que hi hagués cap mena de criteri artístic. De fet, el seu esperit no era de col·leccionista, si no més aviat tenia afany de posseir i de fer-ne ostentació. I una mostra d’això és el tren de vida que hi havia en aquella casa, on es diu que hi havia vaixelles d’or i es menjava a la carta.

Una mostra de com era el personatge la trobem en la relació que va tenir amb les dones i que explica Xavier Muñoz al llibre citat: “La seva vida sentimental va girar entorn, bàsicament, de dues persones subjugades pels seus diners i el seu poder. Es tracta de les dues amants que va tenir. Carmen Broto i, posteriorment i durant molts anys, Carmen Gordo. Una tercera dona que apareix a la seva vida es troba ja en un altre nivell, la seva dona oficial, un affaire de diners, en definitiva, ja que era filla d’un dels homes més rics d’Espanya. En els darrers temps apareix encara una altra dona, que, com aquell qui diu, va evidenciar la decadència de Julio: Maruja (nom fictici) que es va aprofitar de la voluntat i dels diners de Julio en la mesura que li va ser possible. En aquestes quatre relacions no despunta mai l’estima i no diguem ja l’amor”.

Casa principal. Sala de projeccions.

La dona oficial a qui fa referència Xavier Muñoz és Carmen Villalonga, filla del polític i financer Ignasi Villalonga que en aquella època era el màxim responsable del Banco Central. El casament va ser més una operació financera i d’interès entre Julio Muñoz i el seu sogre. Joan Miquel Gual ens deixa veure com va ser aquesta relació: “Mirada des de la perspectiva de gènere, la vida de Carmen Villalonga fou un autèntic captiveri mentre convisqué amb Julio Muñoz. […] Els dies que sortia de la mansió, el mirall i el maquillatge eren els mitjans per accedir a un món artificial d’aparença de benestar i d’amor conjugal que amb el temps es revelaria insostenible”.  Muñoz Ramonet va arribar a muntar una sala de projeccions al palauet del carrer de Muntaner, perquè Isabel Villalonga no hagués de sortir al cinema.

Palauet. Sala. Foto: FJMR.

I encara un altre exemple de la vida familiar que ens mostra Xavier Muñoz quan explica el naixement de les quatre filles del matrimoni Muñoz – Villalonga, Carmen, Isabel, Helena i Alejandra: “Cada naixement era una catàstrofe per a Julio, ja que no esperava tenir filles a qui estimar. Volia un successor mascle, que protegís l’imperi. A l’últim naixement, el d’Alexandra, va ser tan barroer i es va enfadar en termes tan agressius que clamaven la justícia del cel. En compensació, que diuen els valencians, l’amor que va rebre per part d’aquestes dones era la cosa més semblant a la soledat”.

Dona ajupida_J. Dunyach

El personatge dóna per a molt més. A banda de la finca que avui és la seu de la fundació que porta el seu nom, va tenir a les seves mans, entre altres propietats, el Palau Robert i Can Batlló, al costat de la plaça de Cerdà. Va estar relacionat amb un munt de negocis. Així explica els inicis Montserrat Llonch: “La figura de Julio Muñoz Ramonet planteja moltes arestes. En especial, és difícil entendre la rapidesa amb què va aconseguir amassar una gran fortuna, composta per una teranyina d’empreses de producció i distribució tèxtil, així com un destacat patrimoni immobiliari. Alguns autors vinculen clarament la creació de la fortuna dels germans Muñoz amb l’estraperlo dels cupos de cotó i la compra d’actius desvalorats durant la primera dècada dels anys quaranta”. Diu també Llonch que: “Un altre tret rellevant  de Julio Muñoz va ser la seva relació privilegiada amb el Banco Central S.A. des de l’any 1941, cosa que va facilitar-li l’accés al finançament per als seus negocis, inicialment”. Amb tot, les relacions no sempre van ser fàcils i no van acabar bé, amb diversos contenciosos judicials pel mig.

Estany del jardí inferior amb el palauet al fons.

Els negocis de Julio Muñoz Ramonet no van ser mai gaire clars. Entre altres va tenir els magatzems El Aguila i El Siglo i també va entrar en el món de les assegurances, amb la Compañia Internacional de Seguros. Quan la cosa li va començar a anar malament aquí, va iniciar un seguit de negocis arreu del món, amb asseguradores i amb relacions amb algunes famílies com la del dictador de la República Dominicana, Rafael Leonidas Trujillo. També va anar a Suïssa, on va comprar un banc i on té el trist rècord de ser el primer en aconseguir que fes fallida un banc suís.

Accés al palauet des del jardí.

Els darrers anys els va viure a Suïssa, on va morir l’any 1991, però els embolics han continuat més enllà de la seva mort, perquè en el testament va deixar el palauet del carrer Muntaner i tot el seu contingut a la ciutat de Barcelona amb la condició que es crees una fundació amb el seu nom dedicada a la cultura. De forma ben estranya, el notari suís no va avisar l’Ajuntament de Barcelona d’aquesta herència. Va ser un arquitecte alemany, Bernd Walter, a qui Julio Muñoz va deixar a deure diners i que les filles no van voler pagar, qui, per despit, va avisar l’Ajuntament de Barcelona, tres anys i mig després de la mort de Muñoz Ramonet. Va començar aleshores un llarg procés judicial que ja fa gairebé 24 anys que dura. L’Ajuntament ha anat guanyant els diferents litigis i els recursos de les filles de Muñoz Ramonet. Quan Barcelona va aconseguir tenir les claus i entrar a la finca es va trobar que les hereves de Julio Muñoz s’havien endut gran part de les obres d’art, les més valuoses. Tot i que no s’ha localitzat cap inventari de la col·lecció, se sap que hi havia obres de Greco, Goya, Marià Fortuny o Anglada-Camarasa, entre altres.

Porta al porxo del palauet.

El fet que les dues cases hagin estat buides durant molts anys fa que la inversió per poder-les obrir al públic sigui molt important. Per altra banda, l’Ajuntament va amb molt de compte perquè sap que les filles de Muñoz Ramonet estan disposades a posar demandes per qualsevol cosa que pugui semblar que no s’adiu amb el testament de Julio Muñoz. Aquestes son les raons per les quals, ara per ara, els edificis no reuneixen les condicions per ser oberts al públic.

D’acord amb la voluntat expressada en el seu testament, l’Ajuntament de Barcelona va constituir la Fundació Julio Muñoz Ramonet que té la seu al palauet del carrer de Muntaner, que té cura del llegat i que treballa per recuperar les obres espoliades per les hereves.

30 minuts de TV3:
Después de Dios, Muñoz.

Al·legoria de la primavera. J. Cañas.

 

© Text: Joan Àngel Frigola
Fotografies: Joan Àngel Frigola i Fundació Julio Muñoz Ramonet
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Fundació Julio Muñoz Ramonet
Carrer de Muntaner, 282
Tel: 93 256 22 46
fundaciojmr@bcn.cat

 

Exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol

Turégano. Segovia. Pl. Espanya.19 set 1927. AFB. R. Reventós.

La sortida d’avui ens portarà a fer un viatge per la península ibèrica. Farem una ruta per més de 10 de les actuals comunitats autònomes espanyoles. Però les veurem tal com eren fa gairebé un segle, mitjançant les fotografies que es van fer durant uns viatges de documentació per a la construcció d’un conjunt monumental barceloní que encara es pot visitar a Montjuïc. Avui ens acostem a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona per visitar l’exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol. Continua llegint

Exposició Art primer. Artistes de la prehistòria

Figura de dona neandertal manipulant pigments a l’entrada de l’exposició.

La imatge és present constantment en la nostra vida actual. Cada dia es creen, s’editen, es publiquen i reprodueixen infinitat de fotografies i dibuixos de tota mena. La immensa majoria de persones portem a sobre un mòbil que és, alhora, entre moltes altres coses, una càmera de fer fotos, que ens permet captar, editar, publicar i difondre imatges, amb més o menys gràcia. Per altra banda, molta gent pinta i dibuixa i segur que tenim presents més d’un i de dos obres de grans artistes que es poden veure als museus del món. Tot això, segur que no ens parem a pensar amb tanta facilitat com i quan va sorgir als humans la necessitat de comunicar-nos per mitjà d’imatges. O quina és la primera manifestació física d’un comportament simbòlic. Avui Sortides amb gràcia s’acosta al Museu d’Arqueologia de Catalunya per visitar l’exposició Art primer. Artistes de la prehistòria, que proposa un viatge a la recerca dels orígens de l’art. Continua llegint

Un tomb pel passeig de Gràcia

El passeig l’any 1847, segons un plànol publicat al llibre De la Puerta del Angel a la plaza de Lesseps

La sortida d’avui us convida a passejar per un dels carrers més coneguts de Barcelona. Un antic camí que unia l’antiga Bàrcino amb el Castrum Octavianum, l’actual Sant Cugat del Vallés. Un antic camí que amb els anys va esdevenir un passeig senyorial, zona residencial de la burgesia, que hi va aixecar importants obres modernistes, algunes de les quals encara perduren i són patrimoni de la humanitat. És un carrer que en una època va ser el lloc on calia anar a passejar per veure i ser vist. Que en una altre moment va omplir-se d’entitats bancaries i que abans de la pandèmia de la covid-19 era plena de turistes entrant i sortint de botigues de luxe com les que es poden trobar a qualsevol gran ciutat del món. És un passeig que concentra obres d’arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Bassegoda, Sagnier i Rovira, entre altres grans noms de l’arquitectura catalana. Aquesta sortida proposa recuperar una antiga tradició barcelonina, passejar pel passeig de Gràcia. Continua llegint

Catalunya industrial

Portada del llibre

La nova proposta de Sortides amb gràcia és, podríem dir, un recull de sortides. És un viatge per diversos punts de la geografia catalana per descobrir el patrimoni industrial del territori. Avui us proposem visitar fins a 47 edificis amb un passat industrial que, en bona part, han deixat de tenir l’ús productiu per al qual van estar fets i que avui són museus que ens permeten conèixer el passat industrial català, tot i que en alguns casos, encara mantenen una certa activitat. Avui us proposem resseguir la història a través d’un llibre: Catalunya industrial. La Guia per descobrir el patrimoni industrial del nostre país, obra de Daniel Romaní, editada per Viena edicions. Continua llegint

Exposició La ciutat dels passatges

Carrer de Mirambell. 1908 AFB. J Pons Escrigas.

La proposta d’avui ens porta a passejar per alguns carrers com el de Graciamat, el de l’Arc de la Glòria, el de Mirambell, el de la Fenosa, el de l’Avellana, el d’en Malla o el dels Arcs de Jonqueres. La sortida d’avui ens porta a fer un viatge en el temps, perquè anirem a conèixer una ciutat desapareguda, una part de Barcelona que ja no existeix, si no és en les fotografies, perquè fins i tot és difícil que quedi en la memòria d’algú, perquè veurem carrers desapareguts fa més de cent anys. Avui ens n’anem a veure l’exposició La ciutat dels passatges. Abans de la Via laietana, a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Continua llegint

Exposició El port, territori de frontera

El Dipòsit Comercial en construcció, l’any 1897. Actualment és el Palau de Mar. Foto: Pau Audouard. AFMMB

Les ciutats marítimes tenen alguna cosa de diferent. Els ports són llocs d’entrada i sortida, zones d’intercanvi, punts on sovint convergeixen tota mena de mercaderies, personatges i ambients molt diversos. El port d’una ciutat és per on sovint arriben modes, músiques, costums i influències culturals que acaben modificant les realitats socials i culturals. Barcelona, com a ciutat portuària, també ha estat marcada per aquesta realitat, sobretot, els barris costaners. El Museu Marítim de Barcelona presenta, fins al 25 de setembre de 2018 l’exposició “El Port, territori de frontera”, on es fa un recorregut pel Poble-sec, el Paral·lel, Montjuïc, la Barceloneta, el Somorrostro o els ja desapareguts barris de barraques Pequín i Camp de la Bota. Continua llegint

La Casa de l’Ardiaca. Seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Entrada a la casa de l’Ardiaca pel carrer de Santa Llúcia.

Aquesta nova sortida us proposa visitar una important institució de la ciutat que celebra el seu primer centenari. És en un edifici reformat al segle XV, però amb parets mil·lenàries al seu interior. És una institució que ens retrotrau a l’època de Jaume I i que conserva un important patrimoni documental que aplega documentació mil·lenària, que ens porta fins al segle IX. Avui anem a Barcelona, al centre de la capital catalana. Visitem la Casa de l’Ardiaca, on hi té la seva seu, des del 1922, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Continua llegint

Exposició de caricatures de la burgesia barcelonina vuitcentista

A la caricatura hi surten en mateix Josep Parera i algú anomenat Mendigacha de qui se'n desaoneixen més dades.

Josep Parera amb algú anomenat Mendigacha de qui se’n desconeixen més dades.

La sortida d’avui proposa tornar a un dels museus més curiosos de Barcelona. Un museu on podem veure escultura de tota mena, i també col·leccions dels objectes més diversos. És el Museu Marès, que presenta, en una de les seves exposicions temporals, un conjunt de més de cinquanta caricatures de personatges de meitat del segle XIX, que han passat a formar part dels seus fons gràcies a una donació. Continua llegint

Exposició Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004

Autor desconegut - Construcció del monument a Colom, c. 1888. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Autor desconegut – Construcció del monument a Colom, c. 1888. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

La sortida d’avui us proposa fer un recorregut per més d’un segle i mig d’història de la capital de Catalunya a través de la fotografia. És un viatge per la ciutat, històric i a voltes sentimental, a través de gairebé un miler d’imatges que, alhora, permet fer també un recorregut per la història de la fotografia, ja que a la mostra s’hi poden veure les diferents tècniques de captació d’imatges, des dels primers daguerreotips fins a l’eclosió de la imatge digital. Avui us proposem anar a la Rambla barcelonina a visitar l’exposició Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004 que presenta La Virreina Centre de la Imatge. Continua llegint