Exposició Art primer. Artistes de la prehistòria

Figura de dona neandertal manipulant pigments a l’entrada de l’exposició.

La imatge és present constantment en la nostra vida actual. Cada dia es creen, s’editen, es publiquen i reprodueixen infinitat de fotografies i dibuixos de tota mena. La immensa majoria de persones portem a sobre un mòbil que és, alhora, entre moltes altres coses, una càmera de fer fotos, que ens permet captar, editar, publicar i difondre imatges, amb més o menys gràcia. Per altra banda, molta gent pinta i dibuixa i segur que tenim presents més d’un i de dos obres de grans artistes que es poden veure als museus del món. Tot això, segur que no ens parem a pensar amb tanta facilitat com i quan va sorgir als humans la necessitat de comunicar-nos per mitjà d’imatges. O quina és la primera manifestació física d’un comportament simbòlic. Avui Sortides amb gràcia s’acosta al Museu d’Arqueologia de Catalunya per visitar l’exposició Art primer. Artistes de la prehistòria, que proposa un viatge a la recerca dels orígens de l’art.

Espàtula amb forma de peix. Cueva del Pendo. Cantàbria.

A Sortides amb gràcia hem visitat alguns jaciments prehistòrics amb pintures rupestres. Alguns de molt rellevants. La proposta d’avui ens ajudarà a conèixer una mica més aquest primer art i ens el posarà en context, perquè l’exposició del Museu Arqueològic de Catalunya, a Montjuïc, que ens vol explicar com va sorgir la capacitat dels humans de comunicar-se a través de les imatges. Quins materials utilitzaven aquelles persones. Com es va anar desenvolupant l’expressió artística. Però, l’exposició Art primer. Artistes de la prehistòria també ens acosta a l’anomenat art rupestre llevantí, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO i  present a tota la franja litoral mediterrània de la península ibèrica. I del qual formen part alguns dels llocs que hem visitat a Sortides, com la Roca dels Moros, al Cogul; o l’abric de l’Ermita, a Ulldecona.

Rèplica d’estris utilitzats pels pintors llevantins.

Una figura d’una dona neandertal ens dona la benvinguda a l’exposició que compta amb dos-cents cinquanta objectes que procedeixen d’una vintena de museus i institucions catalanes, de l’estat Espanyol i franceses. Aquests elements es complementen amb plafons explicatius i audiovisuals, alguns dels quals recreen el processos tecnològics que utilitzaven aquells primers artistes, i d’altres que ens mostren, mitjançant la tècnica dels dibuixos animats, diverses escenes de la vida quotidiana en diferents moments de la prehistòria. Hi ha cinc àmbits: Els orígens de l’art. L’art paleolític, l’art dels animals. L’art llevantí, l’art de les persones. De la balma al museu. I l’art rupestre, patrimoni de la humanitat.

Espàtula d’os de cabra gravada. La Garma. Cantàbria.

Hem dit que en entrar a l’exposició ens rep una dona neandertal, perquè? Doncs perquè els neandertals ja utilitzaven colorants, pigments i penjolls i van ser els primers a marcar signes geomètrics i siluetes de mans a les parets de les coves.

En qualsevol cas hem de tenir en compte una cosa. Tota la informació que s’explica a l’exposició és vàlida a dia d’avui, però també podria donar-se el cas que en qualsevol moment es faci una nova troballa que faci canviar la concepció que és té dels primers humans i de les èpoques prehistòriques. A més, les noves tecnologies ajuden a avançar en les investigacions i obren nous debats i noves certeses. De fet, fins no fa gaire es tenia els neandertals per una branca humana endarrerida, però ara està plenament acceptat que eren força intel·ligents, que es van creuar amb els humans moderns, és a dir, nosaltres i que van tenir descendència. Fins i tot se sap que encara tenim restes neandertals al nostre propi genoma.

Costella gravada amb motius geomètrics. Cueva de el Pendo. Cantàbria.

L’exposició ens recorda que els neandertals van aparèixer al continent europeu fa uns 300.000 anys, que estaven plenament adaptats al seu entorn i que tenien capacitats molt evolucionades. La seva expansió va arribar fins al Pròxim Orient i l’Àsia occidental. Els darrers llocs que van habitar són a la península ibèrica, on van acabar desapareixent fa uns 30.000  anys. Per altra banda, els humans anatòmicament moderns, vam aparèixer al sud del continent africà  fa uns 200.000 anys i hem estat els únics humans que hem arribat a habitar tots els continents.

Llum de gres amb mànec. Solvieux. França.

Els especialistes debaten si l’ús de colorants, els ornaments i els primers signes geomètrics son incipients formes de simbolisme. En tot cas, en algun moment els colorants van esdevenir pintures, però també van tenir altres usos, no necessàriament artístics. Sigui com sigui, fa entre 100 i 60.000 anys van aparèixer elements estètics usats com a símbols d’identitat amb formes geomètriques dibuixades sobre colorants i recipients. A partir de fa entre 36.000 i 11.700 anys les parets de les coves profundes, dels abrics i les roques a l’aire lliure es converteixen en llenços naturals on es fan gravats, dibuixos i pintures. En aquelles primeres expressions hi ha abundància de signes i d’animals representats amb força naturalisme, en canvi, la figura humana està molt poc representada. Els pocs personatges representats són molt sintètics i idealitzats, alguns amb barreja de trets humans i animals, i també s’han trobat representacions de parts del cos, com caps, mans o atributs sexuals d’ambdós sexes: penis, vulves i pits, de manera que està clar que la dona també hi era ben present.

Recreació d’escena de pintura. Audiovisual de dibuixos animats.

Els científics segueixen debatent diverses teories sobre el significat de les pintures i el per què les van pintar. Entre els animals representats n’hi ha de clima fred, com bisons, mamuts, ossos, rens, lleons de les cavernes o rinoceronts llanuts; com altres de clima més temperat, com cavalls, urs, cérvols o cabres.

Flauta. Cova d’Isturitz. França. (Rèplica).

La música i la dansa també eren presents en la vida d’aquelles persones. Així ens ho indiquen alguns dels objectes trobats, com flautes, xiulets, bramadores o arcs musicals. L’existència d’aquests instruments musicals porta a pensar que la música va aparèixer en la vida de la humanitat fa uns 40.000 anys. Les flautes estaven fetes amb  ossos d’au, mentre que les bramadores, que tenen forma ovalada, eren d’os, d’ivori o de fusta. Pel que fa a la pintura, s’utilitzaven colorants naturals, com el carbó o el manganès, per al negre, i òxids de ferro, per al vermell, que eren els colors més utilitzats. També es feien servir aglutinants naturals com greixos animals o extractes vegetals. La pintura s’aplicava amb els dits, amb pinzells, amb tampons o bufant directament amb la boca. Avui dia està plenament acceptat que els autors de les imatges serien igual homes com dones.

Venus de Lespugue (França) i de Willendorf (Àustria).

Per altra banda, a l’exposició trobem dues mostres de les estatuetes que s’han vingut a denominar venus, representacions femenines força fidels a la realitat i que no se sap si eren ídols, deesses, amulets o joguines, o si tenien una finalitat simbòlica sexual.

Fa uns 7.500 anys, després que s’haguessin retirat els gels glacials  i el clima temperat hagués afavorit l’expansió dels boscos, es va produir un canvi substancial a la zona mediterrània  peninsular. Van arribar grups d’humans amb importants novetats com la domesticació d’animals i plantes i la producció de ceràmica o la fabricació d’estris de pedra polida. I va aparèixer, també, l’art narratiu. El conegut com a art llevantí mostra, per primer cop, escenes dinàmiques i plenes de moviment. Es veuen humans amb vestits, ornaments i eines. I les pintures mostren escenes de cacera, batalles, ajusticiaments, recol·lecció de mel, la mort, la maternitat… i altres activitats que avui no s’han pogut desxifrar.

Arquer de Valltorta. Fragment de pintura. Tírig. Castelló.

En l’art llevantí, els humans són plenament protagonistes. Se’ls veu amb trets anatòmics, com cabells i barbes; amb ornaments, com braçalets, cintes o tocats al cap; amb vestits, com pantalons o faldilles; i també amb estris com arcs, fletxes, carcaixos, bosses, cistells o bumerangs. En aquest art, també hi son molt presents els animals: cérvols, cabres, porcs senglars, urs i, amb menys freqüència, cavalls, animals carnívors o insectes.

Collaret format per 14 peces. La Cueva de Praileaitz I,Guipuzkoa

Entre les peces mes destacades que podem veure hi ha una espàtula en forma de peix, de fa entre 20.000 i 13.700 anys, trobada a la Cueva de el Pendo, a Camargo, Cantabria. Un collaret format per 14 penjolls (11 de forma allargada i 3 de rodons), elaborat fa entre 18.900 i 18.300 anys, trobat a la Cueva de Praileaitz I, a Deba, Guipuzkoa. Una plaqueta gravada amb el dibuix d’una cérvola, de fa entre 12.073 i 11.704 anys, trobada a Sant Gregori, a Falset, el Priorat. Un vas ceràmic globular amb decoració impresa cardial neolítica, anomenat el Vas de l’orant, de fa entre 7.500 i 7.200 anys, trobat a la Cova de l’Or de Beniarrés, Alacant. Un llum de gres amb mànec, de fa entre 20.000 i 13.700 anys, trobat a Saint-Louis-en-l’Ille, a França. També hi ha alguns fragments originals, arrencats del seu lloc original a principi del segle XX i que han acabat als museus. O reproduccions d’algunes de les pintures rupestres més importants.

Cérvola. Fragment de pintura de la Roca dels Moros. Queretes.

Precisament, l’àmbit De la balma al museu, explica els esforços de prehistoriadors, dibuixants i artistes per documentar, conservar i difondre les troballes que s’han anat fent al llarg de la història. Hi podem veure càmeres, treballs, dibuixos, calcs, quaderns de camp de noms com l’abat francès, Henri Breuil, considerat  el pare de la prehistòria, o altres com Josep Colominas, Joan Vila, Josep Tersol o un vell conegut de Sortides amb gràcia, Ceferí Rocafort, autor del volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya, i un dels primers a visitar i estudiar les pintures de la Roca dels Moros del Cogul, la primera mostra d’art llevantí en ser descoberta a Catalunya i la segona de la façana mediterrània.

Dibuixos d’arquers desapareguts. Valltorta. Tírig.

Tècniques com el dibuix, el calc o la fotografia ens permeten saber com eren algunes mostres d’aquest art primer que han desaparegut a causa de la ignorància o el vandalisme. I altres tècniques més modernes, com la digitalització, ens ajuden a poder-ne gaudir mitjançant rèpliques exactes sense fer malbé els originals.

Aquesta exposició, que va inaugurar-se el 6 de febrer d’aquest 2020, havia d’haver-se tancat el mes de juny, però a causa de les restriccions i les circumstàncies especials degudes a la pandèmia de la còvid-19, s’ha allargat fins al 22 de novembre.

Vas de l’orant. Cova de l’Or. Alacant.

És molt interessant i val molt la pena aprofitar els dies que queden per visitar-la, amb tot, val a dir que el disseny no ajuda gaire. Com acostuma a passar per desgràcia en moltes exposicions, els dissenyadors passen per davant la seva estètica i deixen molt de banda l’accessibilitat a l’hora de llegir amb claredat els textos que acompanyen les peces i la fàcil identificació de què és cada peça. Massa sovint, els textos que acompanyen cada peça exposada, estan escrits amb un cos de lletra molt petit i a més estan col·locats lluny de la peça que expliquen, de manera que dificulten el fet de poder llegir la llegenda alhora que veus la peça que vol explicar. En aquest cas, a més, sobretot en els darrers àmbits de l’exposició, fins i tot es fa difícil entendre què és cada peça. Recordeu. Hi ha temps fins al 22 de novembre.

 

Reproducció de les pintures de la Roca dels Moros a El Cogul.

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Exposició Art primer. Artistes de la prehistòria
Museu d’Arqueologia de Catalunya
Passeig de Santa Madrona, 39-41
Telèfon: 93 423 21 49
infomac@gencat.cat

Un tomb pel passeig de Gràcia

El passeig l’any 1847, segons un plànol publicat al llibre De la Puerta del Angel a la plaza de Lesseps

La sortida d’avui us convida a passejar per un dels carrers més coneguts de Barcelona. Un antic camí que unia l’antiga Bàrcino amb el Castrum Octavianum, l’actual Sant Cugat del Vallés. Un antic camí que amb els anys va esdevenir un passeig senyorial, zona residencial de la burgesia, que hi va aixecar importants obres modernistes, algunes de les quals encara perduren i són patrimoni de la humanitat. És un carrer que en una època va ser el lloc on calia anar a passejar per veure i ser vist. Que en una altre moment va omplir-se d’entitats bancaries i que abans de la pandèmia de la covid-19 era plena de turistes entrant i sortint de botigues de luxe com les que es poden trobar a qualsevol gran ciutat del món. És un passeig que concentra obres d’arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Bassegoda, Sagnier i Rovira, entre altres grans noms de l’arquitectura catalana. Aquesta sortida proposa recuperar una antiga tradició barcelonina, passejar pel passeig de Gràcia.

Casa Milà o la Pedrera. PG92.

Tots els cronistes barcelonins i historiadors que n’han parlat, com  Alberto del Castillo, Francesc Curet, Josep Maria Espinàs, Sempronio, Albert García Espuche o Lluís Permanyer coincideixen a considerar que l’inici del passeig de Gràcia cal situar-lo a l’antic camí de Jesús. Així ho explica Josep Maria Espinàs a Vuit segles de carrers de Barcelona: “El passeig està superposat a un camí antiquíssim, la via que duia de la vella Barcelona al Vallès, més o menys pels indrets que són avui el passeig de Gràcia, el carrer Major de Gràcia, l’avinguda de la República Argentina i que, passant per la serra de Collserola -quan encara no es deia Tibidabo-, enllaçava amb la carretera romana al punt de Sant Cugat. És un camí ‘històric’, com tots els camins que tenen una base geogràfica i natural que no cal obrir, sinó tan sols aprofitar”.

Casa Lleó Morera. PG 35

El passeig de Gràcia rep aquest nom, doncs, perquè unia l’antiga Bàrcino amb el que seria la Vila de Gràcia. A mig camí hi havia el barri de Jesús, anomenat així perquè va néixer a l’entorn del convent del mateix nom. Angel del Castillo, explica a De la Puerta del Angel a la Plaza  de Lesseps, que l’origen del convent de Jesús, de pares Franciscans, cal anar a buscar-lo en els privilegis que el rei Pere el Cerimoniós va atorgar a la ciutat de Barcelona l’any 1370, segons els quals no s’autoritzava la construcció de nous edificis destinats a monestirs, esglésies o hospitals dins el recinte murallat de la ciutat. Val a dir que en aquell moment històric estava creixent la construcció d’edificis civils i ja hi havia una certa saturació d’edificis religiosos. Els consellers de la ciutat van apostar per la construcció civil. És degut a aquests privilegis i a la impossibilitat d’edificar a l’interior de la ciutat murallada, que l’any 1427 es va iniciar la construcció d’un convent franciscà extramurs. Segons el mateix del Castillo, l’edifici va quedar acabat dos anys després.

Casa Marfà. PG66.

Un dels cronistes de Barcelona, Sempronio, ens explica a El Paseo de Gràcia, que el convent va néixer gràcies al finançament d’un comerciant barceloní, Bertran Nicolau, el Consell de Cent de la ciutat i el mateix rei Alfons el Magnànim, el qual va presidir la cerimònia de col·locació de la primera pedra. Segons el mateix cronista, la fundació del cenobi tenia un doble objectiu, restablir l’orde franciscana a la ciutat i demanar ajuda divina contra els terratrèmols que havia viscut Barcelona en el primer quart del segle XV.

Casa Elcano. Detall de la base de la tribuna. PG60.

Josep Maria Espinàs explica que: “El convent de Jesús s’alçava a la part dreta de l’actual passeig de Gràcia, mirant a muntanya, entre la Granvia d’avui i el carrer d’Aragó, aproximadament, i per darrera fins més enllà del carrer de Claris. Dins aquesta extensió considerable hi havia un cementiri públic destinat principalment a enterrar-hi les víctimes d’epidèmies, i s’ha dit que els anys 1649, 1650 i 1651 hi foren sepultats més de 60.000 barcelonins”.

Casa Manuel Malagrida. Cúpula. PG27.

A l’entorn d’aquest monestir hi va créixer un petit barri, eminentment agrícola, amb una petita indústria complementària, amb rajolers, basters, ferrers o terrissaires. El mateix Espinàs ens explica que el barri fou destruït el 1813 per l’exèrcit napoleònic, durant la guerra del francès. “Això facilità, ens diu, els nous projectes de comunicació entre Barcelona i Gràcia, que ja no havien de sotmetre’s a les edificacions preexistents. El que havia estat, doncs, ‘camí’ de Jesús i ‘camí’ de Gràcia estava a punt de convertir-se en ‘passeig’ projectat sobre un plànol”.

De fet, sembla que els barcelonins ja havien anat fent guanyar nivell a l’antic camí. Així en va deixar constància una guia de la ciutat editada el 1792 i citada per Sempronio que proclamava en un verset: “De Jesús lo antic carrer/é ara un passeig hermós/amb bons arbres, sortidors,/ i a l’últim lo Convent té”.

Casa Casarramona. PG48

De l’antic monestir en va quedar l’hort i una font de la qual sembla que rajava molt bona aigua. Gairebé tots els qui han escrit sobre el passeig de Gràcia fan referència a un vers de mossèn Cinto Verdaguer, que du per nom La font de Jesús, i que en les dues primeres estrofes diu: “Al peu del Passeig de Gràcia/entre un roure i una acàcia/rajava una fontanella/com la fusada d’un fus,/com la fusada argentina,/escumosa i cristallina/descapdellava ses aigües/la dolça Font de Jesús”. I segueix: “No hi havia aigua tan bona/en lo pla de Barcelona/la més dolça que el llavi/de la terra beu dessús./Los bons lo càntir hi omplien/els sants a beure hi venien,/que era la flor de les aigües/la de la Font de Jesús.”

Cases Antoni Rocamora. PG6-14.

Anem cap a la urbanització del passeig de Gràcia, que d’alguna manera està relacionada amb una decisió militar. És un cosa que ha passat en diverses ocasions al llarg de la història de Barcelona que, per exemple deu el barri de la Barceloneta al capità general, marqués de la Mina. En el cas del passeig de Gràcia, el capità general que hi ha al darrera és Francisco Bernaldo de Quirós, marqués de Campo Sagrado. Anem a pams. Com hem vist, a poc a poc, l’antic camí anava guanyant en categoria, alhora que la futura vila de Gràcia, aleshores encara barri dels afores de la ciutat anava creixent i l’intercanvi entre la ciutat i la futura vila va fer que es planteges la construcció d’una via més ampla i còmoda. Segons explica Angel del Castillo, l’any 1821 es va crear una junta que havia d’encarregar-se del disseny i les obres de la nou passeig, sota la presidència del capità general, Pedro Villacampa, i segons un projecte del comandant d’enginyers, Ramon Plana. Una epidèmia de febre groga va aturar en sec el projecte. Anys després, el 1824, fou el marqués de Campo Sagrado, aleshores capità general de Catalunya, qui va decidir impulsar l’obra pública per donar feina als nombrosos obrers que hi havia a l’atur i en la misèria.

Casa Elcano. Imatge d’Elcano. PG60.

Es va modificar el projecte inicial, de manera que la nova via seria més ampla. Els recursos per poder finançar l’obra van sortir de nous arbitris que van anar a càrrec dels barcelonins i dels graciencs. Segons explica Angel del Castillo, aquell primer passeig de Gràcia estava format per cinc vies separades per línies d’arbres. La via central era la més ampla i estava destinada als vianants, a banda i banda hi havia un carrer pels carruatges de pujada cap a Gràcia i l’altre de sentit baixada, cap a Barcelona. A les puntes, hi havia espai destinat al passeig. Així ho explica Josep Maria Espinàs: “La inauguració del passeig se celebra el 1827, el 24 de maig. Aleshores tenia uns 42 metres d’ample, però de fet no semblava que tingués cap límit, perquè no el vorejaven cases, sinó camps. Estava dividit en cinc carrers, tres per als passejants -el central n’era un- i dos per als carruatges. Hi havia milers d’arbres variats: pins, moreres, àlbers, salzes, lledoners i alzines”.

Casa Antoni i Marc Rocamora. PG26.

Vegem que ens diu un altre historiador barceloní, Francesc Curet a Visions Barcelonines 1760-1860. Muralles enllà: “No podien el barcelonins resignar-se, en un conformisme eixorc, que el passeig de Gràcia, on havien posat totes les Il·lusions, fos només que una àmplia via d’enllaç, però sense esperances d’urbanització, en una i altra banda del seu curs”. I és que cal recordar que en aquella època era vigent l’anomenada “zona polèmica”, que establia la prohibició de d’edificar a certa distància de la muralla per facilitar la defensa de la ciutat. Explica Curet que: “Tres modestos llocs, grans en extensió però d’insospitada influència en el futur de la ciutat, en el que pertoca al seu engrandiment material i a la vivificació i al desenvolupament expansiu dels costums tradicionals, assenyalen el començament d’una etapa brillant i fructífera en l’historial barceloní. Ens referim a la ‘Font d’en Jesús’, romanalla del derruït convent de Franciscans, al ‘Criadero’, albereda municipal i al ‘Tívoli’, camp de conreu de flors i arbres fruiters i d’adornament”.

Cases Amatller i Batlló. PG41-43.

Aquests espais de què parla Curet, foren zones d’oci dels barcelonins que hi anaven a prendre refrescos i a fer esmorzars i berenars. Diu Curet: “L’esdeveniment cabdal fou la introducció en aquests llocs, saturats d’una pau idíl·lica, de les músiques, els valls corejats i les representacions teatrals, al·licients que anaven  in crescendo per iniciativa i dinamisme del Tívoli, quan en el curs de pocs anys anaren apareixent nous jardins que atreien els barcelonins i els forasters amb vistosos espectacles de llum, color i moviment, ensems que perfeccionaven els serveis, els balls, els concerts, les funcions de teatre…”. A banda dels tres espais citats, hi va haver també el Jardín la Ninfa i els Camps Elisis, inaugurats la primavera del 1853 i dels quals en queda rastre en el Nomenclàtor de la ciutat, ja que donen nom a un passatge que va del carrer de Mallorca al de València, entre el passeig de Gràcia i el carrer de Pau Claris.

Casa Pere Llibre. PG24

El 1854, Barcelona iniciava l’enderroc de la muralla que l’encotillava i es possibilitava el disseny i el desenvolupament de l’Eixample de Cerdà. Així ho explica Albert García Espuche a “El quadrat d’Or”: Durant les tres primeres dècades de formació de l’Eixample, el centre burgès, residencial i de relació, situat a la ciutat antiga, es va desplaçant lentament però inexorable Rambles amunt. En bona mesura, és la progressiva importància i qualitat d’una zona dels nous espais fora muralles la que origina aquest desplaçament. Sobre la trama Cerdà s’anirà imposant, des dels primers moments, un ‘contingut’ diferenciat i jerarquitzat que afavorirà el sector pròxim al passeig de Gràcia i que dibuixarà les línies de desplaçament del centre residencial burgès”.

Imatge de la Mançana de la Discòrdia publicada al llibre De la puerta del Angel a la plaza de Lesseps

L’Eixample barceloní es va anar urbanitzant i omplint de construccions i al passeig de Gràcia, eix central, van anar creixent edificis modernistes. Alguns dels quals han desaparegut, entre ells alguna joia, però per sort, d’altres han sobreviscut. Com ja hem citat al principi, al llarg del passeig hi podem veure obres dels grans noms de l’arquitectura catalana. De fet, pocs carrers poden dir que tenen al principi un edifici d’Enric Sagnier, les cases Pons i Pascual, al número 2-4, al costat del qual hi ha una obra de Joaquim Bassegoda, les cases Antoni Rocamora, als números 6-14, i que al final hi ha la casa Fuster, de Lluís Domènech i Montaner. Entre mig hi ha la Pedrera o casa Milà, a la cantonada amb el carrer de Provença, i la casa Batlló, d’Antoni Gaudí, que conforma l’anomenada Mançana de la Discòrdia, amb la casa Amatller, de Josep Puig i Cadafalch, la casa Lleó Morera, de Lluís Domènech i Montaner, i també la casa Ramon Mulleras, d’Enric Sagnier. Aquestes quatre cases, tenen una cosa en comú, tots quatre edificis eren preexistents i els respectius propietaris van encarregar-ne la reforma als arquitectes que els van donar l’aspecte actual.

Casa Bonaventura Ferrer. Interior. PG113

Sempre pot ser un bon moment fer un tomb pel passeig de Gràcia, però avui, amb la crisi  provocada per la pandèmia de la covid-19, i Barcelona pràcticament buida de la massificació turística, podem passejar i aturar-nos a veure tots aquests edificis i els centenars de detalls que els seus autors van deixar en les façanes. I als edificis citats, i més coneguts, en podem afegir d’altres, també força interessants, com la casa Manuel Malagrida, obra de Joaquim Codina i Matalí, al número 27; les cases Alexandre i Josefina Jofre, de Bonaventura Bassegoda i Amigó, al número 65-65 bis; la casa Marfà, al número 66 (cantonada amb el carrer de València); la casa Joan Coma, també d’Enric Sagnier, al número 74; la casa Enric Batlló, obra de Josep Vilaseca i Casanovas, al número 75; la casa Josep Codina, al número 94, la casa Ramon Casas, al número 96, totes dues d’Antoni Rovira i Rabassa; la casa Rupert Garriga, d’Enric Sagnier, al número 112; la casa Bonaventura Ferrer, de Pere Falqués i Urpí, al número 113; o la casa Lluís Ferrer-Vidal, d’Eduard Ferrés i Puig.

Casa Joan Coma. PG74.

Moltes d’aquestes cases tenen històries  pròpies. Al número 96 hi va viure Santiago Rusiñol, A l’edifici Elcano, al número 60, entre 1936 i 1939 hi va haver la delegació d’Euzcadi a Catalunya. I, també durant la Guerra Civil, al número 116 hi va haver la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. I a l’edifici del costat, al 118 hi  va viure Salvador Espriu, que també va viure una temporada a la casa Fuster.

Si voleu veure com era el passeig de Gràcia, l’any 1908, a internet es pot trobar una pel·lícula de Ricardo Baños, Barcelona en tranvía, que fa tot el recorregut d’un tramvia des del principi del passeig de Gràcia fins carrer de Craywinckel, és a dir, bona part del recorregut de l’antic camí que duia fins a Sant Cugat i que avui és dins la trama urbana de la ciutat.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Edifici del passeig de Gràcia, 33, obra d’Enric Sagnier

Bibliografia

CURET, Francesc. Visions Barcelonines 1760-1860. Muralles enllà. Dalmau i Jover S.A. Barcelona, 1956.
DEL CASTILLO, Angel. De la Puerta del Angel a la Plaza de Lesseps. Libreria Dalmau. Barcelona, 1945.
ESPINÀS, Josep Maria i CATALÀ ROCA, Francesc (fotografies). Vuit segles de carrers de Barcelona. Edicions Destino. Barcelona, 1974.
GARCIA ESPUCHE, Albert. El Quadrat d’Or. Guia. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1990.
SEMPRONIO. El paseo de Gràcia. Banco Pastor. Barcelona, 1980.
PERMANYER, Lluís. El passeig de Gràcia, l’escenari burgés. Sense ficció. TV3

Catalunya industrial

Portada del llibre

La nova proposta de Sortides amb gràcia és, podríem dir, un recull de sortides. És un viatge per diversos punts de la geografia catalana per descobrir el patrimoni industrial del territori. Avui us proposem visitar fins a 47 edificis amb un passat industrial que, en bona part, han deixat de tenir l’ús productiu per al qual van estar fets i que avui són museus que ens permeten conèixer el passat industrial català, tot i que en alguns casos, encara mantenen una certa activitat. Avui us proposem resseguir la història a través d’un llibre: Catalunya industrial. La Guia per descobrir el patrimoni industrial del nostre país, obra de Daniel Romaní, editada per Viena edicions. Continua llegint

Exposició La ciutat dels passatges

Carrer de Mirambell. 1908 AFB. J Pons Escrigas.

La proposta d’avui ens porta a passejar per alguns carrers com el de Graciamat, el de l’Arc de la Glòria, el de Mirambell, el de la Fenosa, el de l’Avellana, el d’en Malla o el dels Arcs de Jonqueres. La sortida d’avui ens porta a fer un viatge en el temps, perquè anirem a conèixer una ciutat desapareguda, una part de Barcelona que ja no existeix, si no és en les fotografies, perquè fins i tot és difícil que quedi en la memòria d’algú, perquè veurem carrers desapareguts fa més de cent anys. Avui ens n’anem a veure l’exposició La ciutat dels passatges. Abans de la Via laietana, a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Continua llegint

Exposició El port, territori de frontera

El Dipòsit Comercial en construcció, l’any 1897. Actualment és el Palau de Mar. Foto: Pau Audouard. AFMMB

Les ciutats marítimes tenen alguna cosa de diferent. Els ports són llocs d’entrada i sortida, zones d’intercanvi, punts on sovint convergeixen tota mena de mercaderies, personatges i ambients molt diversos. El port d’una ciutat és per on sovint arriben modes, músiques, costums i influències culturals que acaben modificant les realitats socials i culturals. Barcelona, com a ciutat portuària, també ha estat marcada per aquesta realitat, sobretot, els barris costaners. El Museu Marítim de Barcelona presenta, fins al 25 de setembre de 2018 l’exposició “El Port, territori de frontera”, on es fa un recorregut pel Poble-sec, el Paral·lel, Montjuïc, la Barceloneta, el Somorrostro o els ja desapareguts barris de barraques Pequín i Camp de la Bota. Continua llegint

La Casa de l’Ardiaca. Seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Entrada a la casa de l’Ardiaca pel carrer de Santa Llúcia.

Aquesta nova sortida us proposa visitar una important institució de la ciutat que celebra el seu primer centenari. És en un edifici reformat al segle XV, però amb parets mil·lenàries al seu interior. És una institució que ens retrotrau a l’època de Jaume I i que conserva un important patrimoni documental que aplega documentació mil·lenària, que ens porta fins al segle IX. Avui anem a Barcelona, al centre de la capital catalana. Visitem la Casa de l’Ardiaca, on hi té la seva seu, des del 1922, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Continua llegint

Exposició de caricatures de la burgesia barcelonina vuitcentista

A la caricatura hi surten en mateix Josep Parera i algú anomenat Mendigacha de qui se'n desaoneixen més dades.

Josep Parera amb algú anomenat Mendigacha de qui se’n desconeixen més dades.

La sortida d’avui proposa tornar a un dels museus més curiosos de Barcelona. Un museu on podem veure escultura de tota mena, i també col·leccions dels objectes més diversos. És el Museu Marès, que presenta, en una de les seves exposicions temporals, un conjunt de més de cinquanta caricatures de personatges de meitat del segle XIX, que han passat a formar part dels seus fons gràcies a una donació. Continua llegint

Exposició Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004

Autor desconegut - Construcció del monument a Colom, c. 1888. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Autor desconegut – Construcció del monument a Colom, c. 1888. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

La sortida d’avui us proposa fer un recorregut per més d’un segle i mig d’història de la capital de Catalunya a través de la fotografia. És un viatge per la ciutat, històric i a voltes sentimental, a través de gairebé un miler d’imatges que, alhora, permet fer també un recorregut per la història de la fotografia, ja que a la mostra s’hi poden veure les diferents tècniques de captació d’imatges, des dels primers daguerreotips fins a l’eclosió de la imatge digital. Avui us proposem anar a la Rambla barcelonina a visitar l’exposició Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004 que presenta La Virreina Centre de la Imatge. Continua llegint

Els primers pagesos barcelonins

Reconstrucció forense del rostred'una barcelonina del neolític.

Reconstrucció forense del rostre d’una barcelonina del neolític.

Avui us proposem descobrir com eren i com vivien les primeres persones que van viure de forma sedentària al pla de Barcelona i ho farem tot visitant l’exposició “Primers pagesos BCN. La gran innovació fa 7.500 anys” que es pot visitar a Museu d’Història de Barcelona (Muhba) de la plaça del Rei fins al 13 de novembre de 2016. Amb aquesta sortida podem conèixer, fins i tot, com era el rostre de la que podem considerar la barcelonina més antiga documentada fins a l’actualitat. I això ho podrem fer gràcies a la reconstrucció amb tècniques forenses que s’ha fet d’un crani trobat en unes excavacions fetes anys enrere a la caserna de Sant Pau del Camp.

Continua llegint

Exposició “Pérez de Rozas. Crònica gràfica de Barcelona 1931-1954”

Campionat Internacional de Ball de Resistència a l´Olympia, 1934. AFB Pérez de Rozas.

Campionat Internacional de Ball de Resistència a l´Olympia, 1934. AFB Pérez de Rozas.

La sortida d’avui ens proposa acostar-nos a conèixer la Barcelona del segle XX a través de les imatges preses per una nissaga de fotògrafs que es van dedicar en cos i ànima a la fotografia. I ho farem tot acostant-nos a l’exposició que ha organitzat l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona amb la part més important i més visitada i sol·licitada dels seus fons i que porta una mateixa signatura. Avui ens n’anem a visitar l’exposició “Pérez de Rozas. Crònica gràfica de Barcelona 1931-1954”. Continua llegint