Un tomb pel passeig de Gràcia

El passeig l’any 1847, segons un plànol publicat al llibre De la Puerta del Angel a la plaza de Lesseps

La sortida d’avui us convida a passejar per un dels carrers més coneguts de Barcelona. Un antic camí que unia l’antiga Bàrcino amb el Castrum Octavianum, l’actual Sant Cugat del Vallés. Un antic camí que amb els anys va esdevenir un passeig senyorial, zona residencial de la burgesia, que hi va aixecar importants obres modernistes, algunes de les quals encara perduren i són patrimoni de la humanitat. És un carrer que en una època va ser el lloc on calia anar a passejar per veure i ser vist. Que en una altre moment va omplir-se d’entitats bancaries i que abans de la pandèmia de la covid-19 era plena de turistes entrant i sortint de botigues de luxe com les que es poden trobar a qualsevol gran ciutat del món. És un passeig que concentra obres d’arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Bassegoda, Sagnier i Rovira, entre altres grans noms de l’arquitectura catalana. Aquesta sortida proposa recuperar una antiga tradició barcelonina, passejar pel passeig de Gràcia.

Casa Milà o la Pedrera. PG92.

Tots els cronistes barcelonins i historiadors que n’han parlat, com  Alberto del Castillo, Francesc Curet, Josep Maria Espinàs, Sempronio, Albert García Espuche o Lluís Permanyer coincideixen a considerar que l’inici del passeig de Gràcia cal situar-lo a l’antic camí de Jesús. Així ho explica Josep Maria Espinàs a Vuit segles de carrers de Barcelona: “El passeig està superposat a un camí antiquíssim, la via que duia de la vella Barcelona al Vallès, més o menys pels indrets que són avui el passeig de Gràcia, el carrer Major de Gràcia, l’avinguda de la República Argentina i que, passant per la serra de Collserola -quan encara no es deia Tibidabo-, enllaçava amb la carretera romana al punt de Sant Cugat. És un camí ‘històric’, com tots els camins que tenen una base geogràfica i natural que no cal obrir, sinó tan sols aprofitar”.

Casa Lleó Morera. PG 35

El passeig de Gràcia rep aquest nom, doncs, perquè unia l’antiga Bàrcino amb el que seria la Vila de Gràcia. A mig camí hi havia el barri de Jesús, anomenat així perquè va néixer a l’entorn del convent del mateix nom. Angel del Castillo, explica a De la Puerta del Angel a la Plaza  de Lesseps, que l’origen del convent de Jesús, de pares Franciscans, cal anar a buscar-lo en els privilegis que el rei Pere el Cerimoniós va atorgar a la ciutat de Barcelona l’any 1370, segons els quals no s’autoritzava la construcció de nous edificis destinats a monestirs, esglésies o hospitals dins el recinte murallat de la ciutat. Val a dir que en aquell moment històric estava creixent la construcció d’edificis civils i ja hi havia una certa saturació d’edificis religiosos. Els consellers de la ciutat van apostar per la construcció civil. És degut a aquests privilegis i a la impossibilitat d’edificar a l’interior de la ciutat murallada, que l’any 1427 es va iniciar la construcció d’un convent franciscà extramurs. Segons el mateix del Castillo, l’edifici va quedar acabat dos anys després.

Casa Marfà. PG66.

Un dels cronistes de Barcelona, Sempronio, ens explica a El Paseo de Gràcia, que el convent va néixer gràcies al finançament d’un comerciant barceloní, Bertran Nicolau, el Consell de Cent de la ciutat i el mateix rei Alfons el Magnànim, el qual va presidir la cerimònia de col·locació de la primera pedra. Segons el mateix cronista, la fundació del cenobi tenia un doble objectiu, restablir l’orde franciscana a la ciutat i demanar ajuda divina contra els terratrèmols que havia viscut Barcelona en el primer quart del segle XV.

Casa Elcano. Detall de la base de la tribuna. PG60.

Josep Maria Espinàs explica que: “El convent de Jesús s’alçava a la part dreta de l’actual passeig de Gràcia, mirant a muntanya, entre la Granvia d’avui i el carrer d’Aragó, aproximadament, i per darrera fins més enllà del carrer de Claris. Dins aquesta extensió considerable hi havia un cementiri públic destinat principalment a enterrar-hi les víctimes d’epidèmies, i s’ha dit que els anys 1649, 1650 i 1651 hi foren sepultats més de 60.000 barcelonins”.

Casa Manuel Malagrida. Cúpula. PG27.

A l’entorn d’aquest monestir hi va créixer un petit barri, eminentment agrícola, amb una petita indústria complementària, amb rajolers, basters, ferrers o terrissaires. El mateix Espinàs ens explica que el barri fou destruït el 1813 per l’exèrcit napoleònic, durant la guerra del francès. “Això facilità, ens diu, els nous projectes de comunicació entre Barcelona i Gràcia, que ja no havien de sotmetre’s a les edificacions preexistents. El que havia estat, doncs, ‘camí’ de Jesús i ‘camí’ de Gràcia estava a punt de convertir-se en ‘passeig’ projectat sobre un plànol”.

De fet, sembla que els barcelonins ja havien anat fent guanyar nivell a l’antic camí. Així en va deixar constància una guia de la ciutat editada el 1792 i citada per Sempronio que proclamava en un verset: “De Jesús lo antic carrer/é ara un passeig hermós/amb bons arbres, sortidors,/ i a l’últim lo Convent té”.

Casa Casarramona. PG48

De l’antic monestir en va quedar l’hort i una font de la qual sembla que rajava molt bona aigua. Gairebé tots els qui han escrit sobre el passeig de Gràcia fan referència a un vers de mossèn Cinto Verdaguer, que du per nom La font de Jesús, i que en les dues primeres estrofes diu: “Al peu del Passeig de Gràcia/entre un roure i una acàcia/rajava una fontanella/com la fusada d’un fus,/com la fusada argentina,/escumosa i cristallina/descapdellava ses aigües/la dolça Font de Jesús”. I segueix: “No hi havia aigua tan bona/en lo pla de Barcelona/la més dolça que el llavi/de la terra beu dessús./Los bons lo càntir hi omplien/els sants a beure hi venien,/que era la flor de les aigües/la de la Font de Jesús.”

Cases Antoni Rocamora. PG6-14.

Anem cap a la urbanització del passeig de Gràcia, que d’alguna manera està relacionada amb una decisió militar. És un cosa que ha passat en diverses ocasions al llarg de la història de Barcelona que, per exemple deu el barri de la Barceloneta al capità general, marqués de la Mina. En el cas del passeig de Gràcia, el capità general que hi ha al darrera és Francisco Bernaldo de Quirós, marqués de Campo Sagrado. Anem a pams. Com hem vist, a poc a poc, l’antic camí anava guanyant en categoria, alhora que la futura vila de Gràcia, aleshores encara barri dels afores de la ciutat anava creixent i l’intercanvi entre la ciutat i la futura vila va fer que es planteges la construcció d’una via més ampla i còmoda. Segons explica Angel del Castillo, l’any 1821 es va crear una junta que havia d’encarregar-se del disseny i les obres de la nou passeig, sota la presidència del capità general, Pedro Villacampa, i segons un projecte del comandant d’enginyers, Ramon Plana. Una epidèmia de febre groga va aturar en sec el projecte. Anys després, el 1824, fou el marqués de Campo Sagrado, aleshores capità general de Catalunya, qui va decidir impulsar l’obra pública per donar feina als nombrosos obrers que hi havia a l’atur i en la misèria.

Casa Elcano. Imatge d’Elcano. PG60.

Es va modificar el projecte inicial, de manera que la nova via seria més ampla. Els recursos per poder finançar l’obra van sortir de nous arbitris que van anar a càrrec dels barcelonins i dels graciencs. Segons explica Angel del Castillo, aquell primer passeig de Gràcia estava format per cinc vies separades per línies d’arbres. La via central era la més ampla i estava destinada als vianants, a banda i banda hi havia un carrer pels carruatges de pujada cap a Gràcia i l’altre de sentit baixada, cap a Barcelona. A les puntes, hi havia espai destinat al passeig. Així ho explica Josep Maria Espinàs: “La inauguració del passeig se celebra el 1827, el 24 de maig. Aleshores tenia uns 42 metres d’ample, però de fet no semblava que tingués cap límit, perquè no el vorejaven cases, sinó camps. Estava dividit en cinc carrers, tres per als passejants -el central n’era un- i dos per als carruatges. Hi havia milers d’arbres variats: pins, moreres, àlbers, salzes, lledoners i alzines”.

Casa Antoni i Marc Rocamora. PG26.

Vegem que ens diu un altre historiador barceloní, Francesc Curet a Visions Barcelonines 1760-1860. Muralles enllà: “No podien el barcelonins resignar-se, en un conformisme eixorc, que el passeig de Gràcia, on havien posat totes les Il·lusions, fos només que una àmplia via d’enllaç, però sense esperances d’urbanització, en una i altra banda del seu curs”. I és que cal recordar que en aquella època era vigent l’anomenada “zona polèmica”, que establia la prohibició de d’edificar a certa distància de la muralla per facilitar la defensa de la ciutat. Explica Curet que: “Tres modestos llocs, grans en extensió però d’insospitada influència en el futur de la ciutat, en el que pertoca al seu engrandiment material i a la vivificació i al desenvolupament expansiu dels costums tradicionals, assenyalen el començament d’una etapa brillant i fructífera en l’historial barceloní. Ens referim a la ‘Font d’en Jesús’, romanalla del derruït convent de Franciscans, al ‘Criadero’, albereda municipal i al ‘Tívoli’, camp de conreu de flors i arbres fruiters i d’adornament”.

Cases Amatller i Batlló. PG41-43.

Aquests espais de què parla Curet, foren zones d’oci dels barcelonins que hi anaven a prendre refrescos i a fer esmorzars i berenars. Diu Curet: “L’esdeveniment cabdal fou la introducció en aquests llocs, saturats d’una pau idíl·lica, de les músiques, els valls corejats i les representacions teatrals, al·licients que anaven  in crescendo per iniciativa i dinamisme del Tívoli, quan en el curs de pocs anys anaren apareixent nous jardins que atreien els barcelonins i els forasters amb vistosos espectacles de llum, color i moviment, ensems que perfeccionaven els serveis, els balls, els concerts, les funcions de teatre…”. A banda dels tres espais citats, hi va haver també el Jardín la Ninfa i els Camps Elisis, inaugurats la primavera del 1853 i dels quals en queda rastre en el Nomenclàtor de la ciutat, ja que donen nom a un passatge que va del carrer de Mallorca al de València, entre el passeig de Gràcia i el carrer de Pau Claris.

Casa Pere Llibre. PG24

El 1854, Barcelona iniciava l’enderroc de la muralla que l’encotillava i es possibilitava el disseny i el desenvolupament de l’Eixample de Cerdà. Així ho explica Albert García Espuche a “El quadrat d’Or”: Durant les tres primeres dècades de formació de l’Eixample, el centre burgès, residencial i de relació, situat a la ciutat antiga, es va desplaçant lentament però inexorable Rambles amunt. En bona mesura, és la progressiva importància i qualitat d’una zona dels nous espais fora muralles la que origina aquest desplaçament. Sobre la trama Cerdà s’anirà imposant, des dels primers moments, un ‘contingut’ diferenciat i jerarquitzat que afavorirà el sector pròxim al passeig de Gràcia i que dibuixarà les línies de desplaçament del centre residencial burgès”.

Imatge de la Mançana de la Discòrdia publicada al llibre De la puerta del Angel a la plaza de Lesseps

L’Eixample barceloní es va anar urbanitzant i omplint de construccions i al passeig de Gràcia, eix central, van anar creixent edificis modernistes. Alguns dels quals han desaparegut, entre ells alguna joia, però per sort, d’altres han sobreviscut. Com ja hem citat al principi, al llarg del passeig hi podem veure obres dels grans noms de l’arquitectura catalana. De fet, pocs carrers poden dir que tenen al principi un edifici d’Enric Sagnier, les cases Pons i Pascual, al número 2-4, al costat del qual hi ha una obra de Joaquim Bassegoda, les cases Antoni Rocamora, als números 6-14, i que al final hi ha la casa Fuster, de Lluís Domènech i Montaner. Entre mig hi ha la Pedrera o casa Milà, a la cantonada amb el carrer de Provença, i la casa Batlló, d’Antoni Gaudí, que conforma l’anomenada Mançana de la Discòrdia, amb la casa Amatller, de Josep Puig i Cadafalch, la casa Lleó Morera, de Lluís Domènech i Montaner, i també la casa Ramon Mulleras, d’Enric Sagnier. Aquestes quatre cases, tenen una cosa en comú, tots quatre edificis eren preexistents i els respectius propietaris van encarregar-ne la reforma als arquitectes que els van donar l’aspecte actual.

Casa Bonaventura Ferrer. Interior. PG113

Sempre pot ser un bon moment fer un tomb pel passeig de Gràcia, però avui, amb la crisi  provocada per la pandèmia de la covid-19, i Barcelona pràcticament buida de la massificació turística, podem passejar i aturar-nos a veure tots aquests edificis i els centenars de detalls que els seus autors van deixar en les façanes. I als edificis citats, i més coneguts, en podem afegir d’altres, també força interessants, com la casa Manuel Malagrida, obra de Joaquim Codina i Matalí, al número 27; les cases Alexandre i Josefina Jofre, de Bonaventura Bassegoda i Amigó, al número 65-65 bis; la casa Marfà, al número 66 (cantonada amb el carrer de València); la casa Joan Coma, també d’Enric Sagnier, al número 74; la casa Enric Batlló, obra de Josep Vilaseca i Casanovas, al número 75; la casa Josep Codina, al número 94, la casa Ramon Casas, al número 96, totes dues d’Antoni Rovira i Rabassa; la casa Rupert Garriga, d’Enric Sagnier, al número 112; la casa Bonaventura Ferrer, de Pere Falqués i Urpí, al número 113; o la casa Lluís Ferrer-Vidal, d’Eduard Ferrés i Puig.

Casa Joan Coma. PG74.

Moltes d’aquestes cases tenen històries  pròpies. Al número 96 hi va viure Santiago Rusiñol, A l’edifici Elcano, al número 60, entre 1936 i 1939 hi va haver la delegació d’Euzcadi a Catalunya. I, també durant la Guerra Civil, al número 116 hi va haver la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. I a l’edifici del costat, al 118 hi  va viure Salvador Espriu, que també va viure una temporada a la casa Fuster.

Si voleu veure com era el passeig de Gràcia, l’any 1908, a internet es pot trobar una pel·lícula de Ricardo Baños, Barcelona en tranvía, que fa tot el recorregut d’un tramvia des del principi del passeig de Gràcia fins carrer de Craywinckel, és a dir, bona part del recorregut de l’antic camí que duia fins a Sant Cugat i que avui és dins la trama urbana de la ciutat.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Edifici del passeig de Gràcia, 33, obra d’Enric Sagnier

Bibliografia

CURET, Francesc. Visions Barcelonines 1760-1860. Muralles enllà. Dalmau i Jover S.A. Barcelona, 1956.
DEL CASTILLO, Angel. De la Puerta del Angel a la Plaza de Lesseps. Libreria Dalmau. Barcelona, 1945.
ESPINÀS, Josep Maria i CATALÀ ROCA, Francesc (fotografies). Vuit segles de carrers de Barcelona. Edicions Destino. Barcelona, 1974.
GARCIA ESPUCHE, Albert. El Quadrat d’Or. Guia. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1990.
SEMPRONIO. El paseo de Gràcia. Banco Pastor. Barcelona, 1980.
PERMANYER, Lluís. El passeig de Gràcia, l’escenari burgés. Sense ficció. TV3

Jardins i palau de Pedralbes

Un camí del parc.

Un camí dels jardins.

Avui sortim a passejar per un parc amb alguns arbres centenaris i amb alguns elements modernistes al seu interior. Son uns jardins que envolten una antiga masia reconvertida fa anys en un palau. Tot plegat és una finca que a principi del segle XX un industrial barceloní va cedir a la casa reial espanyola com a residència de la família reial quan visitava Barcelona. Aquest industrial era Eusebi Güell Bacigalupi i la finca que va cedir és l’actual palau de Pedralbes, perquè avui anem a passejar pels jardins del palau de Pedralbes de Barcelona. Continua llegint

Reus, ciutat modernista

Gaudí Centre. Maqueta de la galeria de columnes del Park Güell.

Gaudí Centre. Maqueta de la galeria de columnes del Park Güell.

La sortida d’avui ens porta a terres tarragonines. Anem a passejar per una població que és capital de comarca i que està relacionada amb dos dels principals arquitectes modernistes catalans, encara que un d’ells no hi té cap obra. És una ciutat que compta amb nombrosos edificis modernistes, alguns de nivell més que notable. És la vila natal d’un dels principals pintors catalans del segle XIX, d’una monja que és santa des de l’any 1988 i d’un general que va arribar a ser president del govern espanyol. La ciutat que visitem avui té un interessant centre sobre el modernisme. Avui sortim a la capital del Baix Camp. Anem a Reus.
Continua llegint

El Palau Güell

Au fènix.

Au fènix a la façana del palau.

Recuperem  avui una sortida amb gràcia sobre modernisme en la qual parlem de dos personatges que ja en han sortit en altres ocasions i que tornaran, perquè van deixar un gran llegat a Barcelona i a Catalunya: Eusebi Güell i Bacigalupi i Antoni Gaudí. La proposta d’avui és visitar el Palau Güell.
Continua llegint

La Nau Gaudí a Mataró

bassatAvui ens acostarem a Mataró per conèixer una obra poc coneguda d’un dels arquitectes catalans més genials i alhora podrem contemplar diverses obres d’art contemporani que formen part de la col·lecció d’un conegut empresari i publicista, considerat, també, un dels millors de la seva època. Anem a visitar la Nau Gaudí, a la qual s’exposa, des de novembre de 2010, el fons de la col·lecció Bassat d’Art Contemporani de Catalunya.

La Nau Gaudí és una de les primeres obres signades pel genial arquitecte modernista i, tot i ser una obra aparentment senzilla, els entesos i els historiadors la consideren molt interessant, perquè és el lloc on va començar a utilitzar l’arc catenari, que aniria desenvolupant i perfeccionant i que utilitzaria posteriorment en moltes de les seves obres més conegudes. En aquesta obra, Gaudí també va experimentar un sistema de ventilació que després utilitzaria en altres projectes.

Façana.

Façana.

Comencem, però, pel principi. Abans de treballar per a l’Església i la burgesia catalanes, l’Antoni Gaudí, encara estudiant, era un jove inquiet que sintonitzava amb les moviments socials que creixien en aquells moments, entre ells, el socialisme utòpic, per això es va dedicar amb entusiasme en l’encàrrec que li havia fet la Cooperativa Obrera Mataronense, de la qual n’era un dels dirigents el seu amic, Salvador Pagès i Inglada, un important líder cooperativista.

Xemeneia

Xemeneia

La Obrera Mataronense va ser la primera societat cooperativa creada a Espanya dedicada a la industria tèxtil i és considerada, també, una de les més importants del segle XIX. Va néixer l’any 1864 a Barcelona, i deu anys més tard es traslladà a Mataró. Quatre anys després, el 1878, Antoni Gaudí rebia l’encàrrec de fer la seu social de l’entitat: la fàbrica, un barri de cases econòmiques per als obrers, un casino amb jardí i un edifici de serveis. L’arquitecte hi va treballar durant 13 anys, però només hi va poder construir la nau de blanqueig de cotó i una petita construcció cilíndrica per als lavabos. També va dissenyar l’estendard de l’associació que tenia, com a símbol principal, una abella obrera. La resta d’edificis es va quedar en la fase de projecte a causa de la greu crisi que va afectar la indústria del tèxtil a final de segle XIX. Aquesta crisi va comportar, també, el tancament definitiu de la cooperativa.

Detall de l'interior de la nau.

Detall de l’interior de la nau.

Així doncs, el que coneixem avui dia com a Nau Gaudí, és l’edifici aixecat per Antoni Gaudí l’any 1883 com a sala de blanqueig de cotó de la Cooperativa Obrera Mataronense, el lloc on hi havia les calderes per al lleixiu i els contenidors de rentat i escorriment dels fils. Com no podia ser d’altra manera, l’arquitecte va estudiar amb profunditat les necessitats d’ús de l’edifici que projectava, per això va prioritzar criteris de funcionalitat, simplicitat, facilitat de construcció i economia de despeses i va ser així que va dissenyar una sola nau diàfana, sense columnes al mig que poguessin entorpir el desenvolupament de les tasques que s’hi havien de dur a terme.  Ho va aconseguir amb l’utilització d’una de les solucions tècniques que es convertiria en una de les seves aportacions a l’arquitectura: l’arc catenari.

Detall dels arcs.

Detall dels arcs.

Aquí és un dels llocs on Gaudí experimenta per primer cop amb l’ús de l’arc catenari per suportar la coberta. La nau té 500 metres quadrats útils i no hi ha cap mena de paret ni columna. La coberta està sostinguda per tretze arcs catenaris situats a raó d’un cada 4 metres de distància. Els arcs, amb una obertura de 12,5 metres, son fets amb taulons de fusta de pi amb una llargada màxima de 1,5 metres encadellats (allò que en castellà es diu machiembrado).

En un article publicat al Magazine de La Vanguardia, el 29 de setembre de 2008, Daniel Girtalt-Miracle, que va ser el comissari de l’Any Gaudí el 2002, explica que l’arquitecte, sent encara un adolescent, havia descobert al monestir de Poblet els arcs diafragmàtics usats en l’arquitectura gòtica catalana i que des d’aleshores es va convertir en una fixació l’ús d’aquest tipus d’arc i els va estudiar a fons i els va fer servir en diverses obres, com és el cas del col·legi de les Teresianes, la casa Batlló, la Pedrera o l’església de la Colònia Güell.

Cubicle WC amb la nau al fons.

Cubicle WC amb la nau al fons.

Tornem a la Nau Gaudí, però. Les parets de l’edifici les va fer de maó i la coberta que sostenen els citats arcs catenaris era feta de teules ceràmiques. Avui en dia és en una plaça que du el nom de l’arquitecte i on podem veure dos elements més que han aconseguit perdurar al llarg dels anys: una xemeneia i una petita construcció en forma de cilindre amb una coberta cònica que sembla una mena de tapadora. Eren els lavabos. La coberta queda lleugerament aixecada per sobre de la paret, és el sistema de ventilació ideat per Gaudí que posteriorment va utilitzar en altres projectes.

Façanba nova de vidre.

Façanba nova de vidre.

El conjunt va quedar en desús i abandonat fins que l’Ajuntament de Mataró, conscient de la seva importància, el va adquirir a final del segle XX. Com moltes altres obres d’Antoni Gaudí, es va voler recuperar i tornar a posar en valor amb motiu de la celebració de l’Any Gaudí, el 2002, però diversos motius en van fer impossible la rehabilitació i restauració abans d’aquell any i, d’alguna manera, va quedar fora del circuït principal dels edificis gaudinians que es van mostrar en el programa d’activitats. No va ser fins l’any 2008 que Mataró no va poder recuperar aquest històric edifici, però ho va fer de manera molt satisfactòria. Al citat article del Magazine de La Vanguardia, escrit amb motiu de la inauguració de l’edifici, Daniel Giralt-Miracle qualifica l’obra duta a terme per l’arquitecte Manuel Brullet i Tenas, com “una de les més brillants restauracions de l’obra de Gaudí”.

El pas dels anys i algunes actuacions urbanístiques havien mutilat algunes parts de l’edifici. A la coberta, per exemple, les teules havien estat substituïdes per uralita. I dues de les façanes també havien patit canvis importants. Manuel Brullet va optar per recuperar les teules de ceràmica a la coberta i refer les façanes amb vidre translúcid i òpal en un cas, i vidre transparent en l’altre. Així, a l’hora que es recuperaven les parts més importants, arquitectònicament parlant, es reconvertia l’edifici en una espai modern, amb una generosa entrada de llum que el fa molt adequat per als nous usos culturals als quals la volia dedicar l’Ajuntament de Mataró.

Detall cubicle per a WC.

Detall cubicle per a WC.

En un primer moment, l’antiga sala de blanqueig de cotó, rebatejada com a Nau Gaudí, va acollir un centre d’informació i orientació professional per a joves menors de 25 anys, també hi havia un espai amb ordinadors i s’hi duien a terme seminaris, jornades i activitats culturals diverses.

El mes de juny de l’any 2010 l’Ajuntament de Mataró i la Fundació Carmen i Lluís Bassat van constituir el Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, amb l’objectiu, segons s’explica en el fulletó informatiu, “de contribuir a la conservació del patrimoni col·lectiu i a la divulgació del coneixement que aquest patrimoni representa”. Des d’aleshores, la Nau Gaudí està dedicada a mostrar el fons de la Col·lecció Bassat, ordenat cronològicament, en diferents exposicions. Actualment, i fins al 19 de maig de 2013, hi ha la tercera exposició des de la inauguració d’aquest centre d’art i la segona dedicada a obres de la dècada de 1970. Hi ha obres de Francesc Artigau, Gerard Sala, Xavier Serra de Rivera, Miquel Vilà, Rafael Armengol, Manuel Boix i Artur Heras.

interior nau1

Interior de la nau.

Lluís Bassat és un dels millors publicistes actuals, reconegut a nivell internacional. Ha estat responsable de molts dels anuncis més recordats (per exemple Avecrem o la cèlebre Filomàtic, empresa que era del seu pare, i per a la qual va idear una campanya que va ser un autèntic malson per a Gillette…). També va ser el responsable de l’organització l’acte inaugural dels Jocs Olímpics de 1992. Soci del Barça, va presentar-se dos cops a la presidència del club, sense aconseguir ser-ne elegit.

La visita a la Nau Gaudí ens permet conèixer, en paraules de Daniel Giralt-Miracle, “una modesta però excepcional obra industrial” del geni del modernisme català a l’hora que contemplem una modesta, per la quantitat, que no per la qualitat, exposició de pintura d’autors contemporanis que formen part de la col·lecció particular que els seus propietaris, Carmen i Lluís Bassat han volgut compartir amb tothom qui ho vulgui.

La Nau Gaudí va ser declarada Patrimoni Històric Artístic per l’Estat Espanyol, l’any 1969; és Bé Cultural d’Interès Nacional de la Generalitat de Catalunya, des del 1982, i, òbviament, forma part del Catàleg del Patrimoni de la ciutat de Mataró.

©Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Amb la col·laboració d’Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 6 de novembre de 2012
Lateral amb paret de vidre.

Lateral amb paret de vidre.

Nau Gaudí
Col·lecció Bassat
C. Cooperativa, 47
Tel. 93 741 29 30
Mataró