La sortida d’avui us convida a passejar per un dels carrers més coneguts de Barcelona. Un antic camí que unia l’antiga Bàrcino amb el Castrum Octavianum, l’actual Sant Cugat del Vallés. Un antic camí que amb els anys va esdevenir un passeig senyorial, zona residencial de la burgesia, que hi va aixecar importants obres modernistes, algunes de les quals encara perduren i són patrimoni de la humanitat. És un carrer que en una època va ser el lloc on calia anar a passejar per veure i ser vist. Que en una altre moment va omplir-se d’entitats bancaries i que abans de la pandèmia de la covid-19 era plena de turistes entrant i sortint de botigues de luxe com les que es poden trobar a qualsevol gran ciutat del món. És un passeig que concentra obres d’arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Bassegoda, Sagnier i Rovira, entre altres grans noms de l’arquitectura catalana. Aquesta sortida proposa recuperar una antiga tradició barcelonina, passejar pel passeig de Gràcia.

Tots els cronistes barcelonins i historiadors que n’han parlat, com  Alberto del Castillo, Francesc Curet, Josep Maria Espinàs, Sempronio, Albert García Espuche o Lluís Permanyer coincideixen a considerar que l’inici del passeig de Gràcia cal situar-lo a l’antic camí de Jesús. Així ho explica Josep Maria Espinàs a Vuit segles de carrers de Barcelona: “El passeig està superposat a un camí antiquíssim, la via que duia de la vella Barcelona al Vallès, més o menys pels indrets que són avui el passeig de Gràcia, el carrer Major de Gràcia, l’avinguda de la República Argentina i que, passant per la serra de Collserola -quan encara no es deia Tibidabo-, enllaçava amb la carretera romana al punt de Sant Cugat. És un camí ‘històric’, com tots els camins que tenen una base geogràfica i natural que no cal obrir, sinó tan sols aprofitar”.

El passeig de Gràcia rep aquest nom, doncs, perquè unia l’antiga Bàrcino amb el que seria la Vila de Gràcia. A mig camí hi havia el barri de Jesús, anomenat així perquè va néixer a l’entorn del convent del mateix nom. Angel del Castillo, explica a De la Puerta del Angel a la Plaza  de Lesseps, que l’origen del convent de Jesús, de pares Franciscans, cal anar a buscar-lo en els privilegis que el rei Pere el Cerimoniós va atorgar a la ciutat de Barcelona l’any 1370, segons els quals no s’autoritzava la construcció de nous edificis destinats a monestirs, esglésies o hospitals dins el recinte murallat de la ciutat. Val a dir que en aquell moment històric estava creixent la construcció d’edificis civils i ja hi havia una certa saturació d’edificis religiosos. Els consellers de la ciutat van apostar per la construcció civil. És degut a aquests privilegis i a la impossibilitat d’edificar a l’interior de la ciutat murallada, que l’any 1427 es va iniciar la construcció d’un convent franciscà extramurs. Segons el mateix del Castillo, l’edifici va quedar acabat dos anys després.

Un dels cronistes de Barcelona, Sempronio, ens explica a El Paseo de Gràcia, que el convent va néixer gràcies al finançament d’un comerciant barceloní, Bertran Nicolau, el Consell de Cent de la ciutat i el mateix rei Alfons el Magnànim, el qual va presidir la cerimònia de col·locació de la primera pedra. Segons el mateix cronista, la fundació del cenobi tenia un doble objectiu, restablir l’orde franciscana a la ciutat i demanar ajuda divina contra els terratrèmols que havia viscut Barcelona en el primer quart del segle XV.

Josep Maria Espinàs explica que: “El convent de Jesús s’alçava a la part dreta de l’actual passeig de Gràcia, mirant a muntanya, entre la Granvia d’avui i el carrer d’Aragó, aproximadament, i per darrera fins més enllà del carrer de Claris. Dins aquesta extensió considerable hi havia un cementiri públic destinat principalment a enterrar-hi les víctimes d’epidèmies, i s’ha dit que els anys 1649, 1650 i 1651 hi foren sepultats més de 60.000 barcelonins”.

A l’entorn d’aquest monestir hi va créixer un petit barri, eminentment agrícola, amb una petita indústria complementària, amb rajolers, basters, ferrers o terrissaires. El mateix Espinàs ens explica que el barri fou destruït el 1813 per l’exèrcit napoleònic, durant la guerra del francès. “Això facilità, ens diu, els nous projectes de comunicació entre Barcelona i Gràcia, que ja no havien de sotmetre’s a les edificacions preexistents. El que havia estat, doncs, ‘camí’ de Jesús i ‘camí’ de Gràcia estava a punt de convertir-se en ‘passeig’ projectat sobre un plànol”.

De fet, sembla que els barcelonins ja havien anat fent guanyar nivell a l’antic camí. Així en va deixar constància una guia de la ciutat editada el 1792 i citada per Sempronio que proclamava en un verset: “De Jesús lo antic carrer/é ara un passeig hermós/amb bons arbres, sortidors,/ i a l’últim lo Convent té”.

De l’antic monestir en va quedar l’hort i una font de la qual sembla que rajava molt bona aigua. Gairebé tots els qui han escrit sobre el passeig de Gràcia fan referència a un vers de mossèn Cinto Verdaguer, que du per nom La font de Jesús, i que en les dues primeres estrofes diu: “Al peu del Passeig de Gràcia/entre un roure i una acàcia/rajava una fontanella/com la fusada d’un fus,/com la fusada argentina,/escumosa i cristallina/descapdellava ses aigües/la dolça Font de Jesús”. I segueix: “No hi havia aigua tan bona/en lo pla de Barcelona/la més dolça que el llavi/de la terra beu dessús./Los bons lo càntir hi omplien/els sants a beure hi venien,/que era la flor de les aigües/la de la Font de Jesús.”

Anem cap a la urbanització del passeig de Gràcia, que d’alguna manera està relacionada amb una decisió militar. És un cosa que ha passat en diverses ocasions al llarg de la història de Barcelona que, per exemple deu el barri de la Barceloneta al capità general, marqués de la Mina. En el cas del passeig de Gràcia, el capità general que hi ha al darrera és Francisco Bernaldo de Quirós, marqués de Campo Sagrado. Anem a pams. Com hem vist, a poc a poc, l’antic camí anava guanyant en categoria, alhora que la futura vila de Gràcia, aleshores encara barri dels afores de la ciutat anava creixent i l’intercanvi entre la ciutat i la futura vila va fer que es planteges la construcció d’una via més ampla i còmoda. Segons explica Angel del Castillo, l’any 1821 es va crear una junta que havia d’encarregar-se del disseny i les obres de la nou passeig, sota la presidència del capità general, Pedro Villacampa, i segons un projecte del comandant d’enginyers, Ramon Plana. Una epidèmia de febre groga va aturar en sec el projecte. Anys després, el 1824, fou el marqués de Campo Sagrado, aleshores capità general de Catalunya, qui va decidir impulsar l’obra pública per donar feina als nombrosos obrers que hi havia a l’atur i en la misèria.

Es va modificar el projecte inicial, de manera que la nova via seria més ampla. Els recursos per poder finançar l’obra van sortir de nous arbitris que van anar a càrrec dels barcelonins i dels graciencs. Segons explica Angel del Castillo, aquell primer passeig de Gràcia estava format per cinc vies separades per línies d’arbres. La via central era la més ampla i estava destinada als vianants, a banda i banda hi havia un carrer pels carruatges de pujada cap a Gràcia i l’altre de sentit baixada, cap a Barcelona. A les puntes, hi havia espai destinat al passeig. Així ho explica Josep Maria Espinàs: “La inauguració del passeig se celebra el 1827, el 24 de maig. Aleshores tenia uns 42 metres d’ample, però de fet no semblava que tingués cap límit, perquè no el vorejaven cases, sinó camps. Estava dividit en cinc carrers, tres per als passejants -el central n’era un- i dos per als carruatges. Hi havia milers d’arbres variats: pins, moreres, àlbers, salzes, lledoners i alzines”.

Vegem que ens diu un altre historiador barceloní, Francesc Curet a Visions Barcelonines 1760-1860. Muralles enllà: “No podien el barcelonins resignar-se, en un conformisme eixorc, que el passeig de Gràcia, on havien posat totes les Il·lusions, fos només que una àmplia via d’enllaç, però sense esperances d’urbanització, en una i altra banda del seu curs”. I és que cal recordar que en aquella època era vigent l’anomenada “zona polèmica”, que establia la prohibició de d’edificar a certa distància de la muralla per facilitar la defensa de la ciutat. Explica Curet que: “Tres modestos llocs, grans en extensió però d’insospitada influència en el futur de la ciutat, en el que pertoca al seu engrandiment material i a la vivificació i al desenvolupament expansiu dels costums tradicionals, assenyalen el començament d’una etapa brillant i fructífera en l’historial barceloní. Ens referim a la ‘Font d’en Jesús’, romanalla del derruït convent de Franciscans, al ‘Criadero’, albereda municipal i al ‘Tívoli’, camp de conreu de flors i arbres fruiters i d’adornament”.

Aquests espais de què parla Curet, foren zones d’oci dels barcelonins que hi anaven a prendre refrescos i a fer esmorzars i berenars. Diu Curet: “L’esdeveniment cabdal fou la introducció en aquests llocs, saturats d’una pau idíl·lica, de les músiques, els valls corejats i les representacions teatrals, al·licients que anaven  in crescendo per iniciativa i dinamisme del Tívoli, quan en el curs de pocs anys anaren apareixent nous jardins que atreien els barcelonins i els forasters amb vistosos espectacles de llum, color i moviment, ensems que perfeccionaven els serveis, els balls, els concerts, les funcions de teatre…”. A banda dels tres espais citats, hi va haver també el Jardín la Ninfa i els Camps Elisis, inaugurats la primavera del 1853 i dels quals en queda rastre en el Nomenclàtor de la ciutat, ja que donen nom a un passatge que va del carrer de Mallorca al de València, entre el passeig de Gràcia i el carrer de Pau Claris.

El 1854, Barcelona iniciava l’enderroc de la muralla que l’encotillava i es possibilitava el disseny i el desenvolupament de l’Eixample de Cerdà. Així ho explica Albert García Espuche a “El quadrat d’Or”: Durant les tres primeres dècades de formació de l’Eixample, el centre burgès, residencial i de relació, situat a la ciutat antiga, es va desplaçant lentament però inexorable Rambles amunt. En bona mesura, és la progressiva importància i qualitat d’una zona dels nous espais fora muralles la que origina aquest desplaçament. Sobre la trama Cerdà s’anirà imposant, des dels primers moments, un ‘contingut’ diferenciat i jerarquitzat que afavorirà el sector pròxim al passeig de Gràcia i que dibuixarà les línies de desplaçament del centre residencial burgès”.

L’Eixample barceloní es va anar urbanitzant i omplint de construccions i al passeig de Gràcia, eix central, van anar creixent edificis modernistes. Alguns dels quals han desaparegut, entre ells alguna joia, però per sort, d’altres han sobreviscut. Com ja hem citat al principi, al llarg del passeig hi podem veure obres dels grans noms de l’arquitectura catalana. De fet, pocs carrers poden dir que tenen al principi un edifici d’Enric Sagnier, les cases Pons i Pascual, al número 2-4, al costat del qual hi ha una obra de Joaquim Bassegoda, les cases Antoni Rocamora, als números 6-14, i que al final hi ha la casa Fuster, de Lluís Domènech i Montaner. Entre mig hi ha la Pedrera o casa Milà, a la cantonada amb el carrer de Provença, i la casa Batlló, d’Antoni Gaudí, que conforma l’anomenada Mançana de la Discòrdia, amb la casa Amatller, de Josep Puig i Cadafalch, la casa Lleó Morera, de Lluís Domènech i Montaner, i també la casa Ramon Mulleras, d’Enric Sagnier. Aquestes quatre cases, tenen una cosa en comú, tots quatre edificis eren preexistents i els respectius propietaris van encarregar-ne la reforma als arquitectes que els van donar l’aspecte actual.

Sempre pot ser un bon moment fer un tomb pel passeig de Gràcia, però avui, amb la crisi  provocada per la pandèmia de la covid-19, i Barcelona pràcticament buida de la massificació turística, podem passejar i aturar-nos a veure tots aquests edificis i els centenars de detalls que els seus autors van deixar en les façanes. I als edificis citats, i més coneguts, en podem afegir d’altres, també força interessants, com la casa Manuel Malagrida, obra de Joaquim Codina i Matalí, al número 27; les cases Alexandre i Josefina Jofre, de Bonaventura Bassegoda i Amigó, al número 65-65 bis; la casa Marfà, al número 66 (cantonada amb el carrer de València); la casa Joan Coma, també d’Enric Sagnier, al número 74; la casa Enric Batlló, obra de Josep Vilaseca i Casanovas, al número 75; la casa Josep Codina, al número 94, la casa Ramon Casas, al número 96, totes dues d’Antoni Rovira i Rabassa; la casa Rupert Garriga, d’Enric Sagnier, al número 112; la casa Bonaventura Ferrer, de Pere Falqués i Urpí, al número 113; o la casa Lluís Ferrer-Vidal, d’Eduard Ferrés i Puig.

Moltes d’aquestes cases tenen històries  pròpies. Al número 96 hi va viure Santiago Rusiñol, A l’edifici Elcano, al número 60, entre 1936 i 1939 hi va haver la delegació d’Euzcadi a Catalunya. I, també durant la Guerra Civil, al número 116 hi va haver la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. I a l’edifici del costat, al 118 hi  va viure Salvador Espriu, que també va viure una temporada a la casa Fuster.

Si voleu veure com era el passeig de Gràcia, l’any 1908, a internet es pot trobar una pel·lícula de Ricardo Baños, Barcelona en tranvía, que fa tot el recorregut d’un tramvia des del principi del passeig de Gràcia fins carrer de Craywinckel, és a dir, bona part del recorregut de l’antic camí que duia fins a Sant Cugat i que avui és dins la trama urbana de la ciutat.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Bibliografia

CURET, Francesc. Visions Barcelonines 1760-1860. Muralles enllà. Dalmau i Jover S.A. Barcelona, 1956.
DEL CASTILLO, Angel. De la Puerta del Angel a la Plaza de Lesseps. Libreria Dalmau. Barcelona, 1945.
ESPINÀS, Josep Maria i CATALÀ ROCA, Francesc (fotografies). Vuit segles de carrers de Barcelona. Edicions Destino. Barcelona, 1974.
GARCIA ESPUCHE, Albert. El Quadrat d’Or. Guia. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1990.
SEMPRONIO. El paseo de Gràcia. Banco Pastor. Barcelona, 1980.
PERMANYER, Lluís. El passeig de Gràcia, l’escenari burgés. Sense ficció. TV3