El Tibidabo

La plaça del Tibidabo.

La plaça del Tibidabo.

Ens acostem avui al punt més alt de Barcelona, un espai màgic i ple de diversió per a uns, zona per passejar i gaudir d’unes espectaculars panoràmiques sobre la ciutat, el Pla de Barcelona i part del Vallés, i lloc d’oració i de romeria per a altres. Visitarem el punt on l’any 1886 es va erigir un petit oratori amb motiu de la visita de Giovanni Bosco, que posteriorment es convertiria en Sant Joan Bosco, i que avui és una de les basíliques de la ciutat. Anem al lloc que l’època medieval era anomenat puig de l’Àguila i que avui coneixem com a Tibidabo.

La relació de Barcelona amb Collserola, del qual el Tibidabo, amb 512 metres, n’és el punt més alt, ha estat més aviat poca. Tot i que l’any 1283 el rei Pere II el va marcar com a un dels límits de la ciutat, més enllà de pastors i el que en podríem dir excursionistes,  eren poc els barcelonins que s’hi acostaven. Sembla que el nom el varen posar els monjos del desaparegut monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron recollint el passatge de la Bíblia on el dimoni tempta Jesús  dient-li  “haec omnia viderunt tibi dabo” és a dir “tot això que veiem et donaré”.

El cim del Tibidabo a l'actualitat.

El cim del Tibidabo a l’actualitat.

Aquesta mena d’allunyament de la ciutat amb el seu cim més alt, no hi ha restat gens d’importància, ben al contrari. La muntanya és plena d’història i de llocs per visitar. De fet ja hem parlat de dos punts: el pantà de Vallvidrera i Vil·la Joana. En la sortida amb gràcia d’avui ens limitarem, bàsicament al cim del Tibidabo: és a dir al temple expiatori i al parc d’atraccions.

El cim del Tibidabo el 1912 en una imatge publicada a la Geografia de Carreras Candi

El cim del Tibidabo el 1912 en una imatge publicada a la Geografia de Carreras Candi

Com fem sovint en aquest espai, ens acostem a Francesc Carreras Candi i la seva Geografia General de Catalunya (pag. 1010) per veure què en diu: “Una solitud perpètua hi regnava al cim del Tibidabo abans del 1901. La ha descrita de mà mestra Na María de Bell-lloch en 1874, y poch temps aprés  (Març 1878) l’excursionista Antoni Massó. Aquest deya formar ‘un replà de terra vegetal despullada quasi de vegetació a causa de la freqüència  ab que-s veu trepitjada per visitants indígenes y estrangers, axí es que fa la il·lusió , com fà poch observava un de mos amichs, de que no-s dega a la naturalesa sa formació, sinó al artifici de l’home’. L’artifici humà no devia trigar a trasbalsar-ho tot y a convertir en dilatada planicie lo replà del cim, a la part que feya senzilla y còmoda l’ascensió, reservada en 1874 a la gent de bona cama y cor sà”.

Ermita primigènia.

Ermita primigènia.

L’historiador Daniel Venteo ens explica al llibre Tibidabo. El parc màgic de Barcelona, editat l’any 2008 per l’Ajuntament de Barcelona (pàgs. 17 i 19), que els monjos de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron “eren els propietaris, segons l’inventari de les seves propietats que es va fer quan van ser subhastades durant el període revolucionari constitucional l’any 1822, de ‘un bosque llamado Tibidabo’, senyal inequívoc  de la paternitat monàstica de la denominació de la muntanya”. També  ens explica que un tal Marià Gorina va comprar els terrenys, que van retornar als monjos després de la restauració, l’any 1823 i que va acaçar de nou en mans de Gorina el 1835 en produir-se la definitiva exclaustració del monestir.

El mateix Venteo explica més endavant que a la dècada de 1870 “el lleure dels ciutadans va estar a punt de perillar perquè contemporàniament es va presentar un projecte de militarització de la muntanya que afortunadament no va prosperar.” Fa unes setmanes veiem com va perillar Santa Maria del Mar en enderrocar-se part del barri de la Ribera per fer la Ciutadella després de la desfeta de 1714 i ara veiem com també vam estar a punt de no tenir el Tibidabo.

Imatge del pavelló de la reina publicada a la Geografia de Carreras Candi

Imatge del pavelló de la reina publicada a la Geografia de Carreras Candi

La muntanya va començar a urbanitzar-se per la falda, però com ja he dit, avui parlem només del cim. El primer edifici estable que s’hi va erigir fou el petit oratori dedicat al Sagrat Cor que el 1886 va inaugurar Dom Giovanni Bosco en la seva visita a Barcelona. La capella era en uns terrenys que havien comprat, deu anys abans, dotze membres de la Junta de Caballeros Católicos de Barcelona, segons recull Daniel Venteo amb la intenció d’evitar que s’hi construís una casa de joc o una capella protestant. L’any següent va iniciar-se una romeria que sortint des de l’església dels Josepets arriba fins a l’ermita, s’anomena la romeria del Ram, perquè els participants anaven fent rams amb les flors silvestres que trobaven pel camí.

I un any després es va aixecar la segona construcció, un gran pavelló fet de fusta on va reposar la reina regent, Maria Cristina, amb motiu de la seva vinguda a la ciutat per la celebració de l’Exposició Universal de 1888. L’estada de la reina es va aprofitar per la inauguració de la carretera que unia Vallvidrera i el Tibidabo. El pavelló havia de ser desmuntat en acabar-se l’exposició, però va restar dempeus uns quants anys.

El tren aeri.

El tren aeri.

En aquella època, en que el Tibidabo era part del municipi de Sant Gervasi de Cassoles, hi va haver uns certs enfrontaments per a la propietat i l’ús del cim de la muntanya. La comunitat salesiana hi volia construir un temple, mentre que la Diputació pretenia donar-li usos civils i va projectar-hi la construcció d’un observatori meteorològic, el qual acabaria fent-se en un turó proper. Òbviament és l’Observatori Fabra. Sigui com sigui, el tombant del segle XIX al segle XX va ser una època força determinant per a la història d’aquest lloc, que l’any 1897, amb l’agregació de sis poblacions del Pla, havia passat a ser, definitivament, territori de Barcelona.

L'avió és una de les atraccions més emblemàtiques.

L’avió és una de les atraccions més emblemàtiques.

El 20 de febrer de 1899 es va constituir la societat anònima El Tibidabo, impulsada pel Dr. Salvador Andreu i de la qual també en formaven part Ròmul Bosch i Alsina, Romà Macaya, Francesc Simón i Teodor Roviralta, a més de famílies com els Garí, els Maristany, els Juncadella, els Chopitea, els Vallcorba o els Arnús. L’objectiu era urbanitzar i treure profit econòmic de la muntanya. L’any 1901 s’inaugurava l’avinguda del Tibidabo, el tramvia que hi passava i el funicular que donava accés al cim, tot plegat sense cap presencia municipal. Això ho podrem entendre si ens acostem de nou a Carreras Candi: “la companyia Anònima Tibidabo ha realisat les seves construccions sense solicitar permís del Ajuntament. Com propietària d’una finca rústega, hi ha permès la entrada al públich, posant ses línies ferrades sots la inspecció directa de la divisió de ferrocarrils del Est. Ha sapigut fer prevaldre aquest criteri, a despit dels requeriments del municipi barceloní”.

Una guran enlaira la imatge de bronze del Sagrat Cor.

Una guran enlaira la imatge de bronze del Sagrat Cor.

L’any següent, el 1902, començaven les obres de construcció del Temple Expiatori Sagrat Cor que va projectar l’arquitecte Enric Sagnier i que no van enllestir-se fins el 1961. El dia 28 d’octubre d’aquell any es posava la imatge de bronze del Sagrat Cor que corona la cúpula i es consagrava el temple, al qual el papa Joan XXIII va concedí el títol de basílica menor. Amb motiu de la finalització de les obres es va fer un concurs de redacció entre els escolars de Barcelona. El autors i autores dels treballs seleccionats van tenir com a premi el fet de ser presents en la col·locació de l’estàtua.

Façana del temple.

Façana del temple.

L’edifici, d’estil neogòtic, està situat al cim mateix de la muntanya. L’església s’aixeca sobre la cripta i a un costat es conserva encara l’oratori original que va visitar Giovanni Bosco.

Tornem, però, a la història del cim. Després de la inauguració del 1901, el funicular, una gran innovació tecnologia a l’època, va convertir-se en la primera i principal atracció, i poc a poc va anar augmentant l’oferta d’oci, amb la instal·lació de bàscules automàtiques i màquines de venda de postals. També començaren alguna de les atraccions que s’han convertit en emblemàtiques, com els miralls o els primers autòmats. I obriren els primers negocis d’hoteleria, com el Gran Café Restaurant Tibidabo o l’Hotel Restaurant Coll. Paral·lelament s’hi celebraven tota mena d’activitats com actuacions d’orquestres, dels cors d’en Clavé o ascensions en globus.

Entrada al recinte del parc.

Entrada al recinte del parc.

Entre les atraccions més curioses del parc hi ha les actuacions de dues tribus africanes. El 1913 el Tibidabo va contractar una tribu senegalesa que mostrava el seu estil de vida als visitants i el 1925 es va contractar la tribu fulah que venia de l’Àfrica equatorial. Els dos espectacles van tenir força èxit. El parc s’havia consolidat com espai d’oci barceloní i les atraccions anaven creixent. El 1910 s’havia instal·lat el carrusel elèctric, el 1915 s’estrenà el ferrocarril aeri, el 1916 es va organitzar una gran exposició sobre la primera Guerra Mundial, i el 1921 va arribar la Talaia, de 50 metres d’alçada.

Tram del camí del Cel.

Tram del camí del Cel.

La dècada de 1950 va ser una època daurada pel parc amb reformes importants, com la del funicular, i noves atraccions, com les olles voladores, una rèplica en miniatura del primer tren Barcelona-Mataró o el castell encantat, i el 1961 s’estrenava la primera muntanya russa. L’any 1986 el parc s’envoltà d’una tanca i es començà a cobrar entrada només per passar de la porta. Dos anys després, arribà l’empresari Javier de la Rosa, que va crear el hòlding Gran Tibidabo, que tothom recorda com va acabar, amb la fallida de la societat, el 1999 any del centenari de la fundació. Avui el parc és de l’Ajuntament que el gestiona a través de Barcelona Serveis Municipals i es pot tornar a passejar gratuïtament per una part del parc.

Un aspecte del camí del Cel.

Un aspecte del camí del Cel.

©Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Foto imatge del Sagrat Cor: Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Col·laboració: Anna Cebrián
Agraïment: Jordi Serchs. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Emès a Ràdio Gràcia el 9 de juliol de 2013

Parc d’Atraccions del Tibidabo
Plaça del Tibidabo , 1

Basílica del Sagrat Cor de Jesús del Tibidabo
Tel.:     93 417 56 86
08035 Barcelona

Bibliografia per si voleu saber-ne més:

VENTEO, Daniel i altres autors; Tibidabo. El parc màgic de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2008.

FERNÁNDEZ VALENTÍ, Ricard; El Mina-Grott. Història d’un petit tren de Vallvidrera. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2004.

ARMENGOL, Ferran; HARO, Miquel Àngel; LUQUE, Eugeni; i URKIOLA, Carlos; Un segle pujant al Tibidabo. Història del Tramvia Blau i del Funicular del Tibidabo. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2002.

Racó dedicat al Dr. Salvador Andreu.

Racó dedicat al Dr. Salvador Andreu.

Anuncis

7 pensaments sobre “El Tibidabo

  1. Retroenllaç: Barcelona entorn 1900 | Sortides amb gràcia

  2. Retroenllaç: La Tossa de Montbui | Sortides amb gràcia

  3. Retroenllaç: El pantà de Vallvidrera i el Mina-Grott | Sortides amb gràcia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s