Vil·la Joana.
Avui visitarem una antiga casa pairal barcelonina, situada a Collserola, i ens acostarem a una de les figures més importants de la literatura catalana. Ens n’anem a Vallvidrera a veure la masia on l’any 1902 la família Miralles va acollir Jacint Verdaguer quan els metges van recomanar-li aires de muntanya amb l’esperança que pogués recuperar-se de la tuberculosi que patia. Avui visitem Vil·la Joana, on Mn. Cinto va passar els seus últims dies.
Pedra fundacional de Vil·la Joana.
A Catalunya hi ha museïtzats tres llocs molt relacionats amb la vida de Mn. Cinto Verdaguer: la casa natal a Folgueroles, un poblet d’Osona; el santuari de la Mare de Déu del Mont, al límit entre la Garrotxa i l’Alt Empordà, el lloc on es conserva l’habitació on va fer estada un mes i mig de l’any 1884 i on va escriure part del poema Canigó; i el lloc que visitem avui, la casa on va morir el 10 de juny de 1902.
Bust de Mn. Cinto Verrdaguer en guix, obra de Manuel Fuxà del 1903, situada al peu de l’escala.
Vil·la Joana és una masia aixecada l’any 1743 per Pere Ferrer segons podem veure escrit en la pedra fundacional que es conserva al rebedor de l’edifici. A principi del segle XX la casa era propietat de Ramon Miralles, un prohom de Sarrià que el 1902 va oferir la seva hospitalitat a Mn. Cinto. A la dècada de 1920 la família Miralles va vendre la casa a l’Ajuntament de Barcelona, que va ubicar-hi, inicialment, una escola d’educació especial, que havia estat creada amb el conjunt d’escoles impulsades des de l’Ajuntament per Manuel Ainaud.
L’any 1963 s’hi va obrir el museu dedicat al poeta. Actualment és un centre del Museu d’Història de Barcelona dedicat a la figura de Jacint Verdaguer. S’estructura en dos espais. Una part sentimental, on es conserven les habitacions que va utilitzar en la seva estada, amb mobiliari de l’època, i una segona part literària, amb sis sales dedicades a la seva trajectòria vital i a la seva obra.
Il·lustracions a ploma de Josep Maria Xiró per a L’Atlàntida..
Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902), és un dels autors més importants del moviment conegut com la Renaixença. Entre les seves obres hi ha títols com L’Atlàntida, Canigó, Pàtria, L’Emigrant o el Virolai de la Mare de Déu de Montserrat. Es considera que va posar les bases de la literatura catalana contemporània. És un personatge cabdal, que va tenir una vida força complexa, amb alguns episodis controvertits que el van enfrontar a la jerarquia eclesiàstica de la seva època.
Còpia del retrat de Verdaguer amb barretina de l’any 1865.
Jacint Verdaguer va ser el tercer dels vuit fills de Josep Verdaguer i Josepa Santalò, una família pagesa i humil. Tot i això, el jove Jacint va començar a llegir ben aviat de la mà de la seva mare. L’any 1856 va iniciar els estudis al seminari de Vic, on hi estudiaria durant quinze anys. Sent encara seminarista, l’any 1865, amb només vint anys, va ser guardonat per primer cop als Jocs Florals. Li van ser premiades dues poesies. L’any 1870 va ser ordenat sacerdot i nomenat vicari de la parròquia de Vinyoles d’Orís, un petit poblet d’Osona on, l’any 1873, va plantar un llorer les branques del qual serien utilitzades anys després, quan el bisbe Morgades el va coronar Poeta de Catalunya.
Caricatura publicada a l’Esquella de la Torratxa amb motiu de la publicació de Canigó.
L’any 1874, va venir cap a Barcelona i, després de diversos contactes amb el marquès de Comillas, va acabar embarcant-se en el vapor de la Companyia Transatlàntica, propietat del marquès, que feia el viatge cap a l’Havana per treballar-hi com a capellà de bord.
Jacint Verdaguer va estar treballant a la companyia durant gairebé dos anys i va aprofitar els viatges per enllestir una de les seves principals obres: L’Atlàntida, amb la qual obtingué, l’any 1877, un nou guardó dels Jocs Florals i que va ser entesa, de bon principi, com una de les principals obres de la Renaixença. Mn. Cinto arrossegava una malaltia des de l’any 1871 i aquests viatges per mar el van ajudar a guarir-se.
Exemplar de l’Oda a Barcelona.
L’any 1878 va començar a exercir com a capellà particular de la família del marquès de Comillas i passà a viure al palau Moja, a la Rambla barcelonina, residència de la família. Aquesta època va ser una de les més plàcides de Verdaguer, que va poder viatjar a ciutats com París, Berlín o Sant Petersburg. L’any 1880 fou nomenat mestre en Gai Saber, l’any següent va presidir els Jocs Florals i el 1883 va publicar Oda a Barcelona i va començar a fer d’almoiner.
Aquesta tasca d’almoiner el va dur a conèixer la família Duran, formada per una vídua i dues filles, que tindrien importància en la seva vida més endavant, quan els va prometre que no les abandonaria.
Despatx utilitzat per Jacint Verdaguer.
L’any 1886 va marcar profundament la seva vida a causa de dos fets. Per una banda, el bisbe de Vic, Morgades, va coronar-lo com a poeta de Catalunya al monestir de Ripoll i per fer-ho, va utilitzar una branca del llorer que el mateix Mn. Cinto havia plantat, anys abans, en la seva estada a Vinyoles d’Orís. L’altre fet, va ser el seu viatge a Terra Santa, un viatge que va provocar-li una profunda crisi espiritual que el va dur a voler aprofundir en les seves tasques com a almoiner i a relacionar-se amb el pare Pinyol, un capellà que feia exorcismes.
La seva decisió de donar-se molt més als desvalguts, el va allunyar dels marquesos de Comillas que van acabar prescindint del seu servei com a capellà de la família. L’any 1892 va comprar la finca Els Penitents per atendre persones desvalgudes i, poc a poc, va anar quedant-se sense diners. L’any 1893 el bisbe Morgades va prohibir els exorcismes i, sembla que d’acord amb el marquès de Comillas, va decidir el trasllat de Mn. Cinto al santuari de La Gleva on, a la pràctica, hi estava retingut. La situació se li va anar fent insostenible i dos anys més tard, el 1895, va decidir venir a Barcelona sense permís, on va escapar-se per poc de ser detingut per la policia que havia estat enviada pel mateix bisbe Morgades.
Oratori. El missal i el faristol són els originals usats per Mn. Cinto.
En enviar una nota als diaris, Mn. Cinto va fer publica la seva situació, cosa que va provocar un gran escàndol i va agreujar la situació. Per una banda, el bisbe va retirar-li la llicència per dir missa i per l’altra, ell va escriure a la premsa un seguit d’articles força durs, a més, el conflicte es va polititzar. Van ser els PP. Agustins de El Escorial els qui van fer de mitjancers entre els bisbes de Madrid i Barcelona per tal que fos rehabilitat. Finalment, després d’escriure una nova tanda d’articles, encara més durs, durant el 1897, va acabar retractant-se i va ser rehabilitat. Va anar a viure a un pis del carrer Aragó. Fins que, malalt de tuberculosi, el 1902 va traslladar-se, el mateix dia que feia 57 anys, a Vil·la Joana, on moria el 10 de juny.
Detall de l’espadanya i el rellotge de Vil·la Joana.
Un cop ens hem acostat a la figura de Jacint Verdaguer, tot cal dir-ho, una mica per sobre, entrem a visitar la casa on va viure els seus darrers dies. Vil·la Joana està situada a la serra de Collserola, voltada de bosc, és a un parell de quilòmetres del nucli de Vallvidrera i no gaire lluny de Can Sauró. Avui en dia té al davant el Centre d’Informació del Parc de Collserola i l’escola d’educació especial Vil·la Joana. És un edifici de planta i dos pisos amb coberta a dues aigües, amb una torre lateral i un campanar d’espadanya que corona el centre de la façana sota el qual hi ha un rellotge emmarcat per unes rajoles de ceràmica on es pot llegir: Quinta Juana. A la façana hi ha una placa on diu: “Lo dia 10 de juny de 1902 morí en aquesta casa l’immortal poeta Verdaguer”. A la llinda de la porta, hi ha una pedra amb la llegenda: “Ave Maria sin pecado concebida l’any 1708”.
Sala dels metges.
Es poden visitar la planta baixa i el primer pis, que son els espais dedicats a museu. Entrant a la dreta del rebedor hi ha una porta que dóna accés a la recepció, darrera de la qual hi ha una cuina del segle XIX. Al mateix rebedor hi ha la pedra fundacional de la casa. A peu d’escala hi ha un bust de Mn. Cinto. És la primera de les moltes imatges del poeta que anirem veient al llarg de la nostra visita.
Rentamans a la cambra de Mn. Cinto.
La primera planta és on hi ha l’espai de museu, amb dues zones clarament diferenciades pel seu contingut. Primer ens trobem amb l’àrea sentimental, amb habitacions amb mobiliari de l’època en que hi va fer estada Mn. Cinto i amb alguns objectes que ell va fer servir. La resta d’habitacions estan dedicades a una exposició sobre la seva vida i la seva obra. Arreu hi ha quadres, fotografies, retrats i escultures d’ell.
Cambra amb el llit on va morir Verdaguer.
Garita de vímet -reproducció- a la galeria coberta.
En la zona sentimental podem veure el rebedor del primer pis amb un quadre on es pot veure la vista que tenia des del pis del carrer Aragó on va viure una temporada, i des d’aquest rebedor podem veure el despatx que va utilitzar Jacint Verdaguer, amb la taula i les prestatgeries plenes de llibres. Per l’altra punta del rebedor, podem accedir a l’anomenada Sala dels Metges, perquè hi ha constància gràfica que és aquí on els seus metges de capçalera es van reunir en consulta els darrers dies de la seva vida. Des d’aquí podem passar a l’oratori i, tot seguit, a la cambra on dormia i on va morir. La següent habitació és una galeria coberta on hi ha una chais-longue, un balancí i cadires que va utilitzar Verdaguer. També hi ha una reproducció d’una garita de vímet.
Chaise-longue a la galeria coberta.
Aquí s’acaba l’espai sentimental i comença l’exposició més literària, amb imatges, documents, llibres i objectes que ens il·lustren sobre la seva vida i les principals obres. Els espais estan distribuïts, cronològicament, en infantesa, joventut, plenitud, decadència i mort i posteritat. Al final hi ha una cronologia que recull un munt de fets relacionats amb el personatge i que van succeir, al llarg dels anys, després de la seva mort.
El cos de Jacint Verdaguer i Santaló va ser vetllat per alguns il·lustres noms de la cultura catalana, com Manuel Folch i Torres, Ramon Casas o Miquel Utrillo. El multitudinari enterrament va ser una gran mostra de dol popular.
Placa dels excursionistes que el franquisme no va permetre posar l’any 1952.
En una de les parets del pati de Vil·la Joana encara podem veure dues plaques més. Una és de pedra i el text diu: “Els excursionistes a Mossèn Cinto Verdaguer 30 XI 1952”. Al seu costat, més petita, una placa metàl·lica explica: “Aquesta placa és una rèplica de la que l’autoritat governativa va prohibir de posar en aquest indret l’any 1952 i que va ser emplaçada a la muntanya de Montserrat quatre anys després. Ara, en ocasió de l’Any Verdaguer, ocupa finalment el lloc que li era destinat, acomplint així la voluntat de l’excursionisme català. Vil·la Joana 1-6-2003”.
Cada any, el mes de juny, coincidint amb l’aniversari de la seva mort, s’hi celebren activitats relacionades amb Verdaguer.
Sortides amb gràcia 
Retroenllaç: Barcelona entorn 1900 | Sortides amb gràcia
Retroenllaç: El santuari de Montgrony | Sortides amb gràcia
Retroenllaç: El pantà de Vallvidrera i el Mina-Grott | Sortides amb gràcia