El pantà de Vallvidrera i el Mina-Grott

Entrada a la minagrot.

Entrada a la minagrot.

Avui parlarem a l’hora d’història, de natura, d’enginyeria, de projectes poc reixits, de lluites empresarials, de transports… tot en un sol espai. Avui ens acostarem a un d’aquells barris de Barcelona que al segle XIX eren municipis independents. Ens n’anem a l’antiga vila veïna de Sarrià i, més concretament al barri de Vallvidrera, per conèixer un pantà, una mina d’aigua, un trenet i el lloc on va néixer aquest barri, entre altres coses. Avui sortim al pantà de Vallvidrera.

Vista del pantà.

Vista del pantà.

A moltes persones els pot semblar estrany que puguem visitar un pantà sense sortir del terme municipal de Barcelona, però és així, al barri de Vallvidrera, al districte de Sarrià-Sant Gervasi hi ha una presa. És el pantà de Vallvidrera, situat en aquest barri de la serra de Collserola, no gaire lluny de Vil·la Joana, el mas on va morir Mossèn Cinto Verdaguer, el qual ja vam visitar temps enrere.

Com és habitual en les nostres sortides, anem al principi de la història. L’any 1850 Sant Vicenç de Sarrià era un municipi independent dels que hi havia a l’entorn de Barcelona. De fet va ser el darrer a ser annexionat a la gran ciutat. Recordem que Sants, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, les Corts, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals foren agregats a Barcelona l’any 1897; Horta ho va ser el 1904 i Sant Vicenç de Sarrià va aguantar fins el 1921. Aquell any 1850 aquest municipi tenia uns quatre mil habitants i va decidir la construcció d’un pantà per garantir l’abastiment d’aigua a la població. L’arquitecte encarregat d’aquesta obra, que està considerada com una joia de l’enginyeria hidràulica del segle XIX, fou Elies Rogent.

Presa del pantà des del costat de la casa del guarda.

Presa del pantà des del costat de la casa del guarda.

Aquest arquitecte, a qui ja hem trobat en alguna de les nostres sortides, com la restauració del monestir de Santa Maria de Ripoll, fou l’autor de diverses obres importants, com la seu històrica de la Universitat de Barcelona i del Seminari Conciliar de Barcelona, que és a tocar. També va ser el responsable de més d’una seixantena d’edificis del barri de Salamanca de Madrid, per encàrrec del marquès de Salamanca, per a qui va aixecar també uns xalets al passeig de Gràcia barceloní, avui desapareguts. Com a catedràtic i director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, va ser professor d’arquitectes com Lluís Domènech i Montaner i Antoni Gaudí. En relació amb aquest darrer, diuen que en firmar el seu títol va dir que no sabia si havia donat el títol a un boig o a un geni. Avui, sabem que era això darrer.

Interior de la minagrot.

Interior de la Minagrot.

Tornem, però, a la nostra sortida d’avui, i veurem que la presa del pantà de Vallvidrera té 50 metres de longitud, 3 d’amplada i 15 d’alçada i pot arribar a tenir embassats fins a 18.000 m3 d’aigua. La làmina màxima d’aigua pot arribar als 7.780 m2. Les obres del pantà van durar 10 anys i van acabar-se el 1869, però no foren inaugurades fins quatre anys més tard, el 15 de juliol de 1864. Per tal de fer arribar l’aigua del pantà fins a la població de Sarrià, es va encarregar la construcció d’un túnel a un mestre d’obres anomenat Antoni Campañà, director de l’empresa Campañà y Compañia, antecessora de la Compañia de Aguas de Vallvidrera, que també va estar relacionat amb la construcció de la carretera de Sarrià a Vallvidrera.

Escales d'accès al pantà.

Escales d’accès al pantà.

El túnel que va excavar-se al subsól de Collserola té una longitud de mil dos-cents metres i una amplada variable d’entre 1 i 2 metres, depenent del tram. L’entrada superior es va situar al torrent de Llavallol, a pocs metres de la presa del pantà i la boca inferior és a tocar de l’actual estació inferior del funicular de Vallvidrera, a cent cinquanta metres, una mica per sobre. Aquest túnel va ser conegut amb el nom de Minagrot, que prové de dues paraules: mina, és a dir, conducte subterrani per on transcorre aigua, i grot, una paraula anglesa que vol dir gruta o cova.

Els darrers anys del segle XIX i els primers del segle XX van ser força moguts a Barcelona, en diversos aspectes. Entre altres coses, van aparèixer diversos projectes de ciutat jardí. A Gràcia hi va haver dues propostes; una allà on avui dia hi ha el Club de Tennis la Salut, i l’altre, com és sabut i conegut, al Park Güell. Un altre d’aquests projectes és el que va tirar endavant el doctor Salvador Andreu al cim del Tibidabo. Com els altres casos, no va reeixir, però ens en queda el parc d’atraccions, algunes torres, el funicular i el tramvia blau.

Cami entorn el pantà.

Cami entorn el pantà.

A Vallvidrera hi va haver també una proposta, en aquest cas més lligada a l’oci i a l’esport: el Lake Walley, o dit en el nostre idioma, la Vall del llac. La idea la va presentar, l’any 1907, un jove emprenedor de 25 anys, Heribert Alemany. El seu projecte tenia tres grans parts. Una era crear un espai per poder fer passejades pel bosc amb carros tirats per cavalls, bancs per aturar-se i un mirador per tenir una vista d’ocell sobre Barcelona i el pla del Llobregat. La segona part passava per engrandir la Minagrot, posar-hi llums de colors i vistes cinematogràfiques fixes i fer-hi passar una vagoneta. La tercera pota seria crear-hi una zona esportiva.

El trenet del Minagrot va ser la primera de les tres atraccions que es va posar en marxa. El túnel, que fa exactament 1.290 metres de llargada, té un pendent del 3%, cosa que el fa perfectament practicable. La mina mantenia la seva funció original: el transport d’aigua, per això es van fer algunes canalitzacions, per garantir-ne la potabilitat. A banda i banda del túnel, es van construir dues estacions, força senzilles, amb andanes al mateix nivell que les vies. Les boques del túnel quedaven tancades, de nit, per unes reixes de ferro. El trenet va rebre el nom de Mina-Grott.

Casa del guarda i centre d'interpretació.

Casa del guarda i centre d’interpretació.

Heribert Alemany va aconseguir inaugurar el Mina-Grott el 13 de juny de 1908. Va estar acompanyat de diverses autoritats dels ajuntaments de Sarrià, entre els quals l’alcalde, i de Barcelona i del govern civil.

El Mina-Grott funcionava tots els dies de la setmana, inclosos diumenges i festius, valia 25 cèntims i trigava uns sis minuts a fer el recorregut. Sembla que l’èxit fou absolut, perquè segons les dades que se’n tenen, en poc més d’un mes i mig es van arribar a vendre entre 35.000 i 40.000 bitllets.

Està clar que estem parlant d’un sistema de transport. El que no és tan clar és com el podem anomenar. Ricard Fernández i Valentí, un estudiós del món del transport que n’ha editat un llibre, el descriu com “un petit tren” i explica que havia rebut noms diversos: “carrilet, minitren, trenet amb locomotora elèctrica, petit ferrocarril, petit metropolità, petit vagó amb tracció elèctrica, tramvia elèctric en miniatura, tren en miniatura”, entre altres. El cert és que es tractava d’una vagoneta amb dues parts independents: el carro, on hi havia tots els elements elèctrics i mecànics necessaris, i la caixa, la part on anava el passatge. Funcionava amb dos petits motors elèctrics de 220 V i 5 cavalls de potència. Tenia una capacitat màxima de 32 places, totes assegudes. Ricard Fernández defensa que podem considerar el Mina-Grott com el primer tren elèctric de passatgers de l’Estat espanyol.

El pantà i la presa.

El pantà i la presa.

L’èxit d’aquest transport es va convertir en el principi dels seus problemes. I no perquè morís d’èxit en el sentit que l’empresa es veiés superada, sino a causa de les maniobres de la competència, que va iniciar un atac en tota regla. Així el director del funicular de Vallvidrera va mirar de demostrar-ne la il·legalitat com a servei de transport i va posar una denúncia contra el Mina-Grott. En una primera instància, l’alcalde de Sarrià en va defensar la continuïtat, adduint que no se’l podia definir ni com a tramvia, ni com a ferrocarril, si no com a atracció d’espectacle i que en aquest aspecte, complia les normatives i tenia els permisos adients. Aquesta consideració d’espectacle públic, però, va ser el punt dèbil, ja era competència del Govern Civil decidir si ho era o no i això va fer que es decretés la suspensió del servei.

Zona estada davant la casa del guarda.

Zona estada davant la casa del guarda.

El tema va acabar als tribunals, que van donar la raó a Heribert Alemany. Però els problemes seguien. El Lake Walley no acabava de tirar endavant. Al costat del pantà s’havia construït el Lake Walley Bar, però la resta d’atraccions i instal•lacions que preveia el projecte no van acabar de tirar endavant. En part per la competència del proper parc d’atraccions del Tibidabo, més gran i ja en funcionament, en part, perquè els terrenys on s’havien de construir les instal·lacions estaven en mans de diversos propietaris que no veien clar el tema i no van voler vendre o demanaven preus desorbitats.

El Mina-Grott va acabar a mans de Carles Emili Montañés, un enginyer que va adquirir els drets d’explotació del trenet per demostrar la viabilitat de tirar endavant un projecte molt més ambiciós: una connexió ferroviària entre Barcelona i el Vallès. Finalment, Montañés va aconseguir que el Mina-Grott fos reconegut com a ferrocarril a canvi del compromís de construir el que va ser el que avui coneixem com a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. El Mina-Grott va ser utilitzat uns anys pels obrers de la línia fèrria. El 28 de novembre de 1916 s’inaugurava el tram de ferrocarril de Sarrià a les Planes de Vallvidrera. L’endemà quedava clausurat el Mina-Grott.

El pantà i la passera mirador.

El pantà i la passera mirador.

Montañés fou un important col·laborador de Frederick Stark Pearson, l’enginyer i empresari nordamericà que va fundar la Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, una de les empreses que va començar a produir electricitat i que va estendre l’ús d’aquesta energia per tot Catalunya, en forta competència inicial amb l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, fundada al Pallars per Emili Riu, responsable de la construcció de la Central Hidroelèctrica de Capdella, al capdamunt de la Vall Fosca, que també vam visitar en una de les nostres sortides.

Passera mirador sobre el pantà.

Passera mirador sobre el pantà.

De tota aquesta aventura, a Vallvidrera en queden dues estacions de tren de la línia Barcelona-Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Peu Funicular i Baixador de Vallvidrera. Els accessos del túnel del Minagrot, avui tancats, i el pantà de Vallvidrera, a l’entorn del qual es pot fer una bona i agradable passejada. Al costat del pantà, recentment s’ha obert l’Espai d’Interpretació del Pantà de Vallvidrera, que acull una exposició sobre aquesta infraestructura i ofereix informació i itineraris per l’entorn. Donat que no està obert cada dia, és millor informar-se abans si voleu utilitzar-ne els serveis. També podeu demanar informació al Centre d’Informació del Parc de Collserola que és davant mateix de Vil·la Joana i a pocs minuts del baixador del ferrocarril i del pantà.

Santa Maria Vallvidrera.

Santa Maria Vallvidrera.

La veritat és que passejant pels entorns del pantà, no sembla pas que siguem a la conurbació de Barcelona. Segons indiquen al Centre d’Informació, entre la fauna que hi ha, s’hi pot trobar l’ànec collverd, el bernat pescaire, la cuereta torrentera i la cuereta blanca i el blauet, entre els ocells, i també amfibis com la reineta, la granota verda, la granoteta de punts i la salamandra; i algun rèptil com la serp d’aigua. Pel que fa a la vegetació, hi ha exemplars de salze, àlber, saüc, avellaner, lliri groc, càrex pèndul i jonc. També hi podem detectar la presència d’algunes especies invasores que han aparegut a causa de la mà de persones n’han abandonat exemplars. Una d’aquestes especies que és molt visible és la tortuga de Florida. Aquesta, junt amb el cranc de riu americà o el rossinyol del Japó posen en greu perill la biodiversitat local.

Ben a prop, en un trencant a mà dreta, just abans del nucli del Mas Sauró, que és a l’entrada del camí que du cap el pantà, hi ha l’església de Santa Maria de Vallvidrera, esmentada ja al segle X i que fou el nucli original del barri. L’edifici actual es un gòtic tardà datat del segle XVI.

Per acabar, una recomanació i, alhora, un prec: si decidiu fer aquesta sortida i hi aneu amb gos, mireu que no es fiqui a l’aigua i respecteu la natura i l’entorn.

 

Familía d'ànecs.

Familía d’ànecs.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Pantà de Vallvidrera
Santa Maria de Vallvidrera
Centre d’Informació Parc de Collserola
Carretera de Vallvidrera a Sant Cugat, al km. 4,7
Telèfon: 93 280 35 52

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s