Jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

Palauet.Tot baixant pel carrer de Muntaner de Barcelona, al cantó Besòs i l’alçada del carrer de Marià Cubí hi trobem una finca que crida molt l’atenció, amb un edifici senyorial, amb una torre i remats amb forma de merlets. La finca llinda amb els carrers de Marià Cubí i de l’Avenir, on hi ha un segon edifici. Ambdues cases comparteixen un gran jardí. Estem parlant del palau del marquès d’Alella, actualment seu de la Fundació Julio Muñoz Ramonet. Avui ens acostem al barri de Sant Gervasi – Galvany de Barcelona i ens endinsarem en la vida d’un personatge fosc, una figura de les més enigmàtiques de la societat barcelonina del segle XX, Julio Muñoz Ramonet, tot visitant el jardí de la fundació que porta el seu nom.

Porxo a l’entrada del palauet.

Hem de començar dient que, ara per ara, només es pot visitar el jardí. Els dos edificis que hem citat, que son el palau del marquès d’Alella i la torre Inés Fabra, els hem de contemplar des de l’exterior.  Ja explicarem més endavant per què no es poden visitar. Anem primer per la història dels edificis, tots dos obra d’un dels grans arquitectes catalans, Enric Sagnier Villavecchia, que els va projectar per encàrrec de Ferran Fabra i Puig, segon marquès d’Alella, enginyer, industrial i polític, que va ser senador i alcalde de Barcelona. Era membre de la família de la Fabra i Coats i fill de Camil Fabra i Fontanills, impulsor de la construcció de l’Observatori Fabra.

 

Un dels arbres del jardí.

Ferran Fabra va encarregar la construcció d’un total de quatre edificis, dels quals se’n conserven dos, la casa principal i la torre amb accés pel carrer de l’Avenir, que era per a la seva filla Inés. L’any 1945 la finca va ser venuda per les netes del marquès d’Alella als germans Álvaro i Julio Muñoz Ramonet, però ben aviat va quedar en mans d’aquest darrer.

Veiem la descripció dels edificis que es fa al web de la Fundació Julio Muñoz Ramonet. Comencem per la casa principal: “Té una superfície de més de 2.100 m2, dividits en quatre plantes –i un terrat del qual sobresurten dues torres. La façana principal és la més ornamentada, amb obertures emmarcades per volutes i cartel·les de pedra tallada i els coronaments de les torres, amb baranes i cornises que recorden la tradició plateresca de l’arquitectura castellana. Al balcó central de la primera planta hi ha l’escut del marquès, envoltat de volutes i fulles d’acant. L’acabat de les façanes i de la torre presenta un aspecte final d’estil classicista”.

Palauet. Sala. Foto: FJMR.

L’interior de l’edifici, que com hem dit, ara per ara no és visitable, destil·la encara el luxe i la sumptuositat de l’època que fou ocupat per Muñoz Ramonet. De fet, segons i com, s’hi pot arribar a notar la seva presència en algunes de les estances. Així es descriu al web de la fundació: “L’interior de la casa s’estructura al voltant d’un hall –cobert per una claraboia–, que encercla diferents estances, com el menjador de gala amb pintures inspirades en l’Odissea d’Homer, de Ramon Stolz Viciano (1903-1958), la sala goyesca, decorada amb pintures que representen majas, damas y chulapos, d’Ernest Santasusagna i Santacreu (1900-1964), el saló de ball, la sala de música i molts altres salons. Del vestíbul neix una majestuosa escala –que en origen era noucentista–, que porta a la primera planta, on hi ha les estances privades de la família. Aquestes donen a un gran balcó que rodeja l’espai central de la planta baixa, en el qual destaca una galeria d’arcs i una petita capella”.

Interior torre Inés Fabra. Foto: FJMR.

Seguim amb el web de la Fundació per veure com ens descriuen la torre, amb accés independent pel carrer de l’Avenir: “Construïda a quatre vents, cerca la simetria en llurs façanes i les estances es disposen harmoniosament al voltant d’un diàfan espai central que serveix de distribuïdor i una escala noble. L’interior està format per espais amplis i regulars, disposats de manera simple i ordenada, donant lloc a una estructura senzilla i racional”. També ens expliquen que: “Cal destacar la qualitat dels acabats dels seus emmarcaments, a base d’estucs motllurats que despleguen un repertori d’elements clàssics com: pilastres, capitells, cartel·les de fulles d’acant, quarterons, frisos i modillons d’inspiració coríntia”.

Jardí. Estany superior.

El jardí original el va dissenyar el paisatgista francès Jean-Claude-Nicolas Forestier, que va projectar diversos jardins de la ciutat, com els de Laribal, a Montjuïc, o la part històrica del parc del Guinardó. L’any 1956 Muñoz Ramonet va encarregar-ne la remodelació al paisatgista Joan Mirambell i Ferran, que va introduir diversos canvis al disseny original de Forestier.

Un dels racons del jardí.

Originàriament, el jardí tenia 4.123 metres quadrats, però l’any 1933 en va perdre 529, quan es va construir el bloc d’habitatges que encara avui ocupa la cantonada dels carrers de Muntaner i de l’Avenir. Segons s’explica en un plafó que hi ha al jardí, el disseny original de Forestier “estava emmarcat per un estany rectangular amb un brollador d’aigua, uns parterres amb roses envoltats de pèrgoles en forma de U i terrasses amb escales que connectaven els diferents nivells”.

Jardí. Racó amb escales.En l’actuació que hi va dur a terme Mirambell durant els anys 1956 i 1957, segons s’explica en el mateix plafó, “va crear un joc de desnivells per acostar el jardí a la casa elevant-ne els laterals”. El paisatgista va mantenir l’estany, però en va modificar l’orientació i va desplaçar la pèrgola. A la zona enjardinada de la torre del carrer de l’Avenir, va substituir la platabanda de flors per una piscina. En la intervenció, Mirambell també va introduir a l’espai nova vegetació: gespa, magnòlies, palmeres de dàtils i ciques.

Dona recolzada sobre espigues. J. Dunyach.

Avui la part més gran del jardí es troba davant la casa principal i s’organitza a l’entorn d’un gran estany, amb camins que porten cap a les escales que donen accés a la casa, a la dreta de la qual hi ha l’altra part de jardí, amb un segon estany envoltat d’una pèrgola, sota la qual hi ha diverses escultures de Josep Dunyach i Vicenç Navarro. Repartides pel jardí hi ha altres escultures de Dunyach i  de Josep Cañas. Entre la vegetació destaquen cinc arbres rellevants: un cirerer de flor, varies magnòlies, una livistona, un alvocat i un lledoner.

Diana caçadora. V. Navarro.

Vist el que es pot visitar, anem al personatge i veurem perquè no és possible visitar l’interior de les cases. Julio Muñoz Ramonet és un personatge enigmàtic i molt fosc. Va ser tan poderós a la Barcelona franquista, com enigmàtica és la seva figura. Pràcticament no hi ha cap fotografia seva, fins al punt que un llibre, publicat el 2019 per l’Ajuntament de BarcelonaComanegra, amb el qual diversos autors han buscat acostar-se a la seva figura du un títol que ho explicita molt bé: Muñoz Ramonet. Retrat d’un home sense imatge. I és que el seu gran poder i la opulència amb que vivia, anaven paral·lels al zel que mostrava per amagar la seva imatge. Aquesta és la descripció que en fa Xavier Muñoz en un dels capítols del  llibre citat: “Aquest home, en la seva atzarosa vida, va aconseguir nivells de fama poc corrents. Menyspreat per la gent de classe ‘de tota la vida’ i envejat per molts ambiciosos, esdevingué un personatge singular, l’excepcionalitat del qual fou tan gran com la seva manca d’escrúpols i de sentit moral”. Encara el títol d’un altre document periodístic ens dona pistes del tarannà del personatge. És el 30 minuts de TV3 Después de Dios, Muñoz.

Palauet. Rebedor i escala. Foto: FJMR.

Anem al principi. Julio Muñoz Ramonet era fill de Serafín Muñoz i Florinda Ramonet. Ella venia d’una família vinguda a menys de Martinet de Cerdanya, però era neboda d’un home ric, el propietari dels magatzems El Barato, que la va dur de joveneta a Barcelona per fer de venedora als locals de la ronda de Sant Antoni. Allà es va enamorar de l’encarregat de l’establiment, en Serafín Muñoz, un immigrant andalús. La parella va anar prosperant amb el suport econòmic de l’oncle. Serafín, després de crear Industrias Muñoz  amb el seu germà Fernando, va fundar, ja en solitari, Textil Muñoz, punt d’origen de la fortuna dels Muñoz Ramonet.

Confidències a la platja. J. Dunyach

En esclatar la Guerra Civil, l’any 1936, treballaven a l’empresa els dos fills de la parella, Julio i Álvaro Muñoz Ramonet, que es van quedar a Barcelona, mentre que els pares van fugir a Sant Sebastià, on van saber relacionar-se amb diversos generals franquistes, sobretot la mare, Florinda, que va establir contactes a gran nivell. Així ho explica Xavier Muñoz al llibre citat: “La Florinda es va saber moure com peix a l’aigua i no es va estar de ‘vendre’ la condició, les capacitats i el prestigi dels seus fills: bons comerciants, gent d’empenta i que es van mantenir a la zona republicana per servir el Movimiento. En especial, va insistir en dos aspectes significatius relacionats amb en Julio: d’una banda, que havia servit a la causa ‘nacional’ jugant-se la vida a la capital catalana i, de l’altra, l’amistat que l’unia amb el coronel José Ungría Jiménez, cap dels serveis d’intel·ligència franquista”.

Palauet. menjador. Foto: FJMR.

Aquestes bones relacions amb alts caps de l’exèrcit franquista van facilitar que part del cotó que hi havia als magatzems de Barcelona, anessin a parar a mans de Julio Muñoz Ramonet, que el va vendre de forma clandestina tot aconseguint una primera gran entrada de capital, en època de gran penúria econòmica. En plena postguerra i amb el món embrancat amb la Segona Guerra Mundial, les matèries primeres eren escasses i molt controlades pel règim franquista, i  les que s’havien d’importar, com el cotó, encara més. Tot i això, Muñoz Ramonet va aconseguir un tracte de favor, fet que va aprofitar per enfonsar els competidors, alhora que engrandia el seu imperi.

Nu. J. Dunyach

Una de les formes que feia servir era vendre cotó a crèdit als seus competidors, i quan aquests no podien pagar, acabava quedant-se l’empresa. Amb pocs anys va aconseguir un gran conglomerat empresarial i va convertir-se en l’home més poderós de Barcelona. Això si, els seus negocis no eren mai gens clars. Com no ho va ser la forma com va aconseguir la col·lecció que hi havia a la casa quan va morir. Veiem que en diu Esther Alsina al llibre citat: “Com es va originar i formar la col·lecció d’art  que va reunir Julio Muñoz continua encara sent un misteri per l’escassa documentació, fins i tot a vegades contradictòria, que ha arribat a les nostres mans. Ara bé, malgrat la gran dificultat per poder conèixer i documentar-la amb exactitud, la col·lecció es pot dividir  en els conjunts següents: la flamant i àmplia col·lecció artística procedent de l’empresari Ròmul Bosch Catarineu, que conforma el gruix més destacat d’obres que va tenir Muñoz, una sèrie de peces d’alta època i modernes que adquirí pel seu compte i finalment un conjunt d’obres artistes contemporanis ”.

Dona asseguda_J. Dunyach.

Com va aconseguir Muñoz Ramonet col·lecció Bosch Catarineu, té el seu què. Bosch Catarineu era soci i president de la Unión Industrial Algodonera S.A. (UIASA), fundada l’octubre de 1929. Quan aquest grup d’empreses tingué problemes econòmics a la primera meitat de la dècada de 1930, la col·lecció va ser posada com aval per un préstec de l’Institut Contra l’Atur Forçós de la Generalitat de Catalunya, i va quedar dipositada a la Junta de Museus de Catalunya. L’any 1944, Julio Muñoz Ramonet va comprar UIASA i va reclamar que li retornessin la col·lecció. L’Ajuntament de Barcelona va intentar adquirir la col·lecció i va aconseguir quedar-se amb una part de les obres, que avui son al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Nu de peu pentinant-se. Dunyach.

Julio Muñoz Ramonet tenia les obres de la col·lecció repartides per diferents estances del palauet del carrer de Muntaner, però sense que hi hagués cap mena de criteri artístic. De fet, el seu esperit no era de col·leccionista, si no més aviat tenia afany de posseir i de fer-ne ostentació. I una mostra d’això és el tren de vida que hi havia en aquella casa, on es diu que hi havia vaixelles d’or i es menjava a la carta.

Una mostra de com era el personatge la trobem en la relació que va tenir amb les dones i que explica Xavier Muñoz al llibre citat: “La seva vida sentimental va girar entorn, bàsicament, de dues persones subjugades pels seus diners i el seu poder. Es tracta de les dues amants que va tenir. Carmen Broto i, posteriorment i durant molts anys, Carmen Gordo. Una tercera dona que apareix a la seva vida es troba ja en un altre nivell, la seva dona oficial, un affaire de diners, en definitiva, ja que era filla d’un dels homes més rics d’Espanya. En els darrers temps apareix encara una altra dona, que, com aquell qui diu, va evidenciar la decadència de Julio: Maruja (nom fictici) que es va aprofitar de la voluntat i dels diners de Julio en la mesura que li va ser possible. En aquestes quatre relacions no despunta mai l’estima i no diguem ja l’amor”.

Casa principal. Sala de projeccions.

La dona oficial a qui fa referència Xavier Muñoz és Carmen Villalonga, filla del polític i financer Ignasi Villalonga que en aquella època era el màxim responsable del Banco Central. El casament va ser més una operació financera i d’interès entre Julio Muñoz i el seu sogre. Joan Miquel Gual ens deixa veure com va ser aquesta relació: “Mirada des de la perspectiva de gènere, la vida de Carmen Villalonga fou un autèntic captiveri mentre convisqué amb Julio Muñoz. […] Els dies que sortia de la mansió, el mirall i el maquillatge eren els mitjans per accedir a un món artificial d’aparença de benestar i d’amor conjugal que amb el temps es revelaria insostenible”.  Muñoz Ramonet va arribar a muntar una sala de projeccions al palauet del carrer de Muntaner, perquè Isabel Villalonga no hagués de sortir al cinema.

Palauet. Sala. Foto: FJMR.

I encara un altre exemple de la vida familiar que ens mostra Xavier Muñoz quan explica el naixement de les quatre filles del matrimoni Muñoz – Villalonga, Carmen, Isabel, Helena i Alejandra: “Cada naixement era una catàstrofe per a Julio, ja que no esperava tenir filles a qui estimar. Volia un successor mascle, que protegís l’imperi. A l’últim naixement, el d’Alexandra, va ser tan barroer i es va enfadar en termes tan agressius que clamaven la justícia del cel. En compensació, que diuen els valencians, l’amor que va rebre per part d’aquestes dones era la cosa més semblant a la soledat”.

Dona ajupida_J. Dunyach

El personatge dóna per a molt més. A banda de la finca que avui és la seu de la fundació que porta el seu nom, va tenir a les seves mans, entre altres propietats, el Palau Robert i Can Batlló, al costat de la plaça de Cerdà. Va estar relacionat amb un munt de negocis. Així explica els inicis Montserrat Llonch: “La figura de Julio Muñoz Ramonet planteja moltes arestes. En especial, és difícil entendre la rapidesa amb què va aconseguir amassar una gran fortuna, composta per una teranyina d’empreses de producció i distribució tèxtil, així com un destacat patrimoni immobiliari. Alguns autors vinculen clarament la creació de la fortuna dels germans Muñoz amb l’estraperlo dels cupos de cotó i la compra d’actius desvalorats durant la primera dècada dels anys quaranta”. Diu també Llonch que: “Un altre tret rellevant  de Julio Muñoz va ser la seva relació privilegiada amb el Banco Central S.A. des de l’any 1941, cosa que va facilitar-li l’accés al finançament per als seus negocis, inicialment”. Amb tot, les relacions no sempre van ser fàcils i no van acabar bé, amb diversos contenciosos judicials pel mig.

Estany del jardí inferior amb el palauet al fons.

Els negocis de Julio Muñoz Ramonet no van ser mai gaire clars. Entre altres va tenir els magatzems El Aguila i El Siglo i també va entrar en el món de les assegurances, amb la Compañia Internacional de Seguros. Quan la cosa li va començar a anar malament aquí, va iniciar un seguit de negocis arreu del món, amb asseguradores i amb relacions amb algunes famílies com la del dictador de la República Dominicana, Rafael Leonidas Trujillo. També va anar a Suïssa, on va comprar un banc i on té el trist rècord de ser el primer en aconseguir que fes fallida un banc suís.

Accés al palauet des del jardí.

Els darrers anys els va viure a Suïssa, on va morir l’any 1991, però els embolics han continuat més enllà de la seva mort, perquè en el testament va deixar el palauet del carrer Muntaner i tot el seu contingut a la ciutat de Barcelona amb la condició que es crees una fundació amb el seu nom dedicada a la cultura. De forma ben estranya, el notari suís no va avisar l’Ajuntament de Barcelona d’aquesta herència. Va ser un arquitecte alemany, Bernd Walter, a qui Julio Muñoz va deixar a deure diners i que les filles no van voler pagar, qui, per despit, va avisar l’Ajuntament de Barcelona, tres anys i mig després de la mort de Muñoz Ramonet. Va començar aleshores un llarg procés judicial que ja fa gairebé 24 anys que dura. L’Ajuntament ha anat guanyant els diferents litigis i els recursos de les filles de Muñoz Ramonet. Quan Barcelona va aconseguir tenir les claus i entrar a la finca es va trobar que les hereves de Julio Muñoz s’havien endut gran part de les obres d’art, les més valuoses. Tot i que no s’ha localitzat cap inventari de la col·lecció, se sap que hi havia obres de Greco, Goya, Marià Fortuny o Anglada-Camarasa, entre altres.

Porta al porxo del palauet.

El fet que les dues cases hagin estat buides durant molts anys fa que la inversió per poder-les obrir al públic sigui molt important. Per altra banda, l’Ajuntament va amb molt de compte perquè sap que les filles de Muñoz Ramonet estan disposades a posar demandes per qualsevol cosa que pugui semblar que no s’adiu amb el testament de Julio Muñoz. Aquestes son les raons per les quals, ara per ara, els edificis no reuneixen les condicions per ser oberts al públic.

D’acord amb la voluntat expressada en el seu testament, l’Ajuntament de Barcelona va constituir la Fundació Julio Muñoz Ramonet que té la seu al palauet del carrer de Muntaner, que té cura del llegat i que treballa per recuperar les obres espoliades per les hereves.

30 minuts de TV3:
Después de Dios, Muñoz.

Al·legoria de la primavera. J. Cañas.

 

© Text: Joan Àngel Frigola
Fotografies: Joan Àngel Frigola i Fundació Julio Muñoz Ramonet
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Fundació Julio Muñoz Ramonet
Carrer de Muntaner, 282
Tel: 93 256 22 46
fundaciojmr@bcn.cat

 

L’Arión, un museu d’oliveres mil·lenàries a Ulldecona.

La nova sortida que us proposem és a terres de l’Ebre per visitar un autèntic museu a l’aire lliure. És un museu natural amb obres d’art mil·lenàries. La visita ens permetrà conèixer una mica més un  producte de consum habitual, que té molta importància econòmica en aquella part de Catalunya, que en una època va arribar a ser el mercat més important de la península ibèrica. Aquest producte és l’oli d’oliva. Avui tornem a Ulldecona a passejar per una de les concentracions més altes d’oliveres mil·lenàries, que encara donen fruit. Al final de la visita, fins i tot podreu fer un tast d’oli d’olivera mil·lenària. Continua llegint

El recinte de Torribera a Santa Coloma de Gramenet

Primer tram d'escales de l'eix central.

Primer tram d’escales de l’eix central.

La sortida d’avui proposa fer una passejada per uns jardins amb uns edificis noucentistes a tocar de la serralada de Marina, al municipi de Santa Coloma de Gramenet. És un recinte edificat per la Mancomunitat de Catalunya com a hospital per a malalts mentals i que avui acull un centre sanitari i el campus d’Alimentació de la Universitat de Barcelona. Avui us proposem sortir al recinte de Torribera. Continua llegint

El pantà de Vallvidrera i el Mina-Grott

Entrada a la minagrot.

Entrada a la minagrot.

Avui parlarem a l’hora d’història, de natura, d’enginyeria, de projectes poc reixits, de lluites empresarials, de transports… tot en un sol espai. Avui ens acostarem a un d’aquells barris de Barcelona que al segle XIX eren municipis independents. Ens n’anem a l’antiga vila veïna de Sarrià i, més concretament al barri de Vallvidrera, per conèixer un pantà, una mina d’aigua, un trenet i el lloc on va néixer aquest barri, entre altres coses. Avui sortim al pantà de Vallvidrera.
Continua llegint

Jardins i palau de Pedralbes

Un camí del parc.

Un camí dels jardins.

Avui sortim a passejar per un parc amb alguns arbres centenaris i amb alguns elements modernistes al seu interior. Son uns jardins que envolten una antiga masia reconvertida fa anys en un palau. Tot plegat és una finca que a principi del segle XX un industrial barceloní va cedir a la casa reial espanyola com a residència de la família reial quan visitava Barcelona. Aquest industrial era Eusebi Güell Bacigalupi i la finca que va cedir és l’actual palau de Pedralbes, perquè avui anem a passejar pels jardins del palau de Pedralbes de Barcelona. Continua llegint

Els jardins de Laribal a Montjuïc

La font del Gat.

La font del Gat.

Aprofitant que la primavera va entrant i els dies ja són llargs, avui dedicarem la nostra sortida a uns jardins que hi ha a Montjuic i que de fet són a l’inici de l’enjardinament de la muntanya barcelonina. Són uns jardins a l’interior dels quals hi ha una font molt coneguda, que fins i tot i té dedicada una cançó. És un lloc on els barcelonins, de quan la ciutat estava encotillada per les muralles, anaven a fer-hi el que es coneixia com “fontades”, és a dir, anaven a passar el dia, o part del dia, a prop d’un font on es feia un menjar de carmanyola, tot i que a l’entorn d’algunes d’aquestes fonts també s’hi van posar restaurants. Avui pugem a Montjuïc a passejar pels jardins on hi ha la font d’on baixaven una noia i un soldat. La noia, òbviament, és la Marieta de l’ull viu; la font, la del Gat i els jardins són els de Laribal.
Continua llegint

El parc de la Ciutadella

Entrada al parc pel passei de Picasso amb l'avinguda del Marquès de l'Argentera.

Entrada al parc pel passei de Picasso amb l’avinguda del Marquès de l’Argentera.

Avui visitem un parc barceloní. Però no és un parc qualsevol, perquè durant anys i panys va ser conegut per la gent de Barcelona com “el parc”. És un parc que també és un museu i que alhora conté diversos museus al seu interior. És un lloc on hi podem trobar més d’un centenar d’espècies vegetals i també més d’un centenar d’espècies d’ocells. A més, hi podem trobar diversos espais dedicats a memorials solidaris. S’hi pot passejar i s’hi pot anar amb barca. Diverses generacions de barcelonins van anar a fer-hi educació viària. Va ser un recinte militar d’infausta memòria i avui hi ha el lloc on es troben els representants polítics de Catalunya. I ben a tocar hi podem anar a veure animals d’arreu del món. I només estic fent una simple descripció de l’espai, perquè la nostra sortida d’avui ens porta al parc on hi ha el Parlament de Catalunya i el Zoo, perquè anem al parc de la Ciutadella.
Continua llegint

Parc Torreblanca

Un racó del parc.

Un racó del parc.

Avui anirem a tres municipis alhora, però ho farem sense sortir del mateix lloc. La sortida d’avui ens proposa aprofitar que la primavera va entrant, per anar a passejar per un parc. És un parc amb un laberint, però no és al barri d’Horta de Barcelona, ni té tanta història, però també en té. És un parc on els diumenges hi ha un mercat de fruites i verdures dels pagesos de l’entorn. Anem a la comarca del Baix Llobregat i als municipis de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat. Avui sortim al parc de Torreblanca.
Continua llegint

Sant Miquel del Fai

Abadia de Sant Miquel del Fai.

Abadia de Sant Miquel del Fai.

La sortida d’avui ens porta a la comarca del Vallès Oriental. Visitarem una església rupestre situada en un espai natural amb un parell de coves visitables i salts d’aigua força espectaculars. Ens acostem a un lloc que va quedar força malmès amb els incendis de l’estiu de 1994 i que sortosament, hores d’ara, s’ha pogut recuperar. És un important destí del turisme interior. Hi va haver una època en que un alt percentatge de cotxes duia enganxada l’etiqueta d’aquest espai, que no és altre que Sant Miquel del Fai.
Continua llegint

El Laberint d’Horta

Estàtua d'Eros al centre del laberint.

Estàtua d’Eros al centre del laberint.

Nova entrada al bloc, tot i l’aturada estival del programa de ràdio, per anar recuperant sortides de l’antic bloc. Aquest cas visitem un parc amb història que avui és, també, un museu. Però aquest no és un parc virtual com el de Quint Licini, que també va ser objecte d’una sortida amb gràcia. Aquest és un parc real i, alhora, reial. I dic que és un parc reial, perquè l’han visitat diversos reis espanyols. Ens acostem al parc del Laberint d’Horta, on hi ha el jardí més antic de Barcelona.
Continua llegint