Exposició Naufragis, història submergida

Bus i àmfores recuperades el 1894. Cala Cativa I.

Qui més qui menys coneix i ha visitat algun jaciment arqueològic.  De tant en tant alguna troballa important fa que surtin notícies als mitjans, que mostren com es treballa en un jaciment, quina és la feina dels arqueòlegs i com la fan. Hi ha jaciments de gran importància que reben un gran nombre de visites al cap de l’any, només a Catalunya hi ha Olèrdola, Ullastret o Empúries, per citar-ne uns pocs exemples. Hi ha, però, una branca de l’arqueologia molt menys coneguda, d’història més recent, perquè és més complicada, i els jaciments no poden ser oberts al públic en general, perquè estan sota l’aigua. Es tracta d’un ric patrimoni arqueològic que hi ha al fons dels oceans, mars rius i llacs. Avui, Sortides amb gràcia s’enfila a Montjuïc per navegar pel món de l’arqueologia subaquàtica tot visitant l’exposició Naufragis. Història submergida al Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Placa d’os amb la imatge d’un vaixell.

L’any 1992 es va crear el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), i ara, amb motiu del 30è aniversari el Museu d’Arqueologia de Catalunya dedica una exposició per explicar i posar en valor la feina dels arqueòlegs subaquàtics, aquells que exploren i  investiguen les restes que hi ha al fons del mar, generalment, restes de naufragis de vaixells de totes les èpoques.

Audiovisual de l’entrada.

Tot i que a la informació oficial de l’exposició ens diuen que: “vol donar a conèixer la riquesa i diversitat del patrimoni arqueològic subaquàtic català, i, alhora, la important tasca d’estudi, salvaguarda i protecció del mateix que, des  del 1992, realitza el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), a l’ocasió del 30è aniversari de la seva creació”, la visita ens permet conèixer la tipologia de diferents tipus de vaixells que han navegat pel Mediterrani, alguns dels quals han acabat convertits en derelictes al fons del mar.

Àmfores del Cala Cativa recuperades el 1894.

En entrar a l’exposició ja veiem un bus que ens rep. Està envoltat d’àmfores i d’altres objectes trobats al fons del mar i, també, objectes que s’han utilitzat al llarg de la història per recuperar allò que el mar ha engolit en un moment o altre de la història. Per arribar-hi, però hem passat per un audiovisual amb diferents pintures que representen fortes tempestes al mar i naufragis, mentre sentim el so del fort onatge i dels trons, un accés que ens prepara per al que trobarem tot seguit.

Regulador autònom.

Al centre hi ha el bus que ja hem citat, amb equipament del segle XIX, envoltat d’àmfores romanes, datades d’entre el 40 i el 25 a.n.e. (abans de la nostra era), recuperades l’any 1894 per Romuald Alfaràs del vaixell romà de Cala Cativa al Port de la Selva, en la que és considerada la intervenció arqueològica subaquàtica més antiga del Mediterrani. A l’entorn hi ha materials i plafons que van resseguint la història del submarinisme, la pesca i la investigació subaquàtica. Hi ha dibuixos i croquis de l’anomenada Campana de Cadaqués, de rescats de vaixells, com el del vapor Ludwig, el 1862; objectes com les coralleres o creus de  Sant Andreu, que s’utilitzaven per a la pesca del corall vermell abans ho fessin bussos amb escafandre clàssic; o el regulador de pressió variable, inventat per Emile Gagnan i Jacques-Yves Cousteau l’any 1843, que va donar autonomia als submarinistes i va facilitar l’accés al món submarí.

Coralleres

Aquest és el primer àmbit de l’exposició, que es titula Exploradors del mar, i que segueix l’evolució del busseig des de la immersió a pulmó, practicada ja en l’antiguitat, fins als mètodes més moderns amb instruments molt perfeccionats i altament sofisticats. La recuperació d’objectes enfonsats ha preocupat la humanitat des de fa segles. Els romans ja tenien una mena d’especialistes, els urinatores, que es dedicaven a recuperar objectes enfonsats. Feien servir pedres per tal d’accelerar el descens. Tot i els diferents intents per trobar nous mètodes per poder bussejar amb més seguretat, va ser el segle XIX, amb l’aparició de l’escafandre, que l’exploració submarina va fer un important pas endavant.

Restitució d’una àncora romana.

El segon àmbit és De vaixells i mariners, i s’hi fa un repàs de la història de la navegació a partir de les restes que s’han conservat de vaixells que han naufragat des de fa uns 12.000 anys, que és el temps aproximat que fa que els humans naveguem. A mida que ha anat passant el temps, a poc a poc, a base d’experiència i observació, la humanitat ha anat entenent cada cop més la natura i el mar: els corrents marítims, els vents, la posició dels estels, que ha aprés a utilitzar per poder seguir una ruta determinada dins el mar. També ha anat avançant la tecnologia i ha creat vaixells més fiables i segurs. I en paral·lel han aparegut mites, creences i religiositats relacionades amb el món de la navegació. Tot plegat és el que es coneix com a cultura marítima i és un dels objectius d’estudi de l’arqueologia subaquàtica.

Bigota.

En aquest àmbit podem conèixer les diferents parts i elements d’un vaixell, com les anelles guia de vela, el cassanell, el bossell, el timó, l’arbre (que és un pal per a la vela), la bigota o l’àncora. En aquest mateix àmbit es mostren instruments de navegació, com el sextant, l’escandall, la campana o la botzina de senyals, que s’utilitzaven en la navegació en condicions adverses amb boira per senyalitzar la ubicació del vaixell o per mesurar la fondària en zones properes a la costa. També hi ha objectes d’ús comú com la ploma i el tinter o el rellotge de sorra.

Llemenera de fusta trobada al Culip IV.

Òbviament, els navegants han de viure llargues temporades a bord dels vaixells, per això calen estris per a cuinar i menjar i per a la higiene i la cura de la salut. Així, a l’exposició es mostren peces de vaixella, que són molt útils per poder datar amb precisió el moment de l’enfonsament del vaixell, així com la seva procedència i, fins i tot, l’estatus social de la seva tripulació. L’alimentació a bord és una altra de les coses que s’expliquen. Les llargues travessies han obligat, des d’antic, a trobar aliments prou perdurables, que es poguessin conservar, ja fossin assecats o salats. També es consumia peix fresc pescat durant el viatge. De tot plegat se n’ha trobat en vaixells enfonsats que donen informació molt valuosa per poder saber com ha viscut la gent de mar al llarg de la història.

Fitxes de joc de pasta de vidre i pedra, trobades al Culip IV.

Aquestes llargues temporades que els mariners passaven embarcats, comporten moltes hores d’oci i una de les maneres d’entretenir-se és jugant, per això a l’exposició s’hi poden veure fitxes de joc i daus. Per altra banda, la vida al mar va lligada sempre a un risc permanent, per això, al llarg dels temps, s’ha anat desenvolupant creences, llegendes i supersticions, algunes de les quals encara perduren: des d’imatges religioses o amulets, fins a posar nom de divinitats a les embarcacions o pintar ulls als vaixells per evitar malastrugances. Entre els objectes exposats hi ha amulets, objectes votius com una àncora o una moneda que anava posada sota el pal de la vela. O àncores decorades amb gravats per invocar la bona sort.

Copes de vi de vidre trobades al Roses II.

El tercer àmbit de l’exposició porta per títol Excavant sota l’aigua i explica la tasca que duen a terme els arqueòlegs subaquàtics i, particularment, la feina del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), que com ja hem dit al principi va ser creat l’any 1982. S’hi expliquen les excavacions de tres derelictes paradigmàtics: Culip IV, a l’Alt Empordà; Deltebre I, al Baix Ebre; i Illes Formigues II, al baix Empordà. Al principi d’aquest àmbit s’explica que la recerca arqueològica, també la subaquàtica, és una tasca interdisciplinària que sovint utilitza altres disciplines i tècniques científiques com l’arxivística i la documentació, la ceramologia, la paleobotànica o la datació per radiocarboni, entre d’altres.

Replica del derelicte Culip IV.

Cadascun del tres derelictes té un apartat amb vídeos, croquis, maquetes i objectes recuperats que permeten conèixer la seva història. El Culip IV, trobat a Cadaquès, és el primer vaixell arqueològic excavat a l’estat espanyol per un equip d’arqueòlegs amb metodologia i objectius científics. Va ser un vaixell romà,enfonsat entre els anys 78 i 82, l’estudi del qual va permetre establir l’existència de diferents tipus de ports en època antiga: uns de principals on arribaven naus de procedència diversa, amb prou infraestructura humana i material per poder emmagatzemar mercaderies, des dels quals es portaven cap a ports secundaris, dotats de menys infraestructures. S’hi van trobar gran quantitat de vasos ceràmics llisos i d’altres de decorats, procedents de Millau a l’Occitània francesa, àmfores amb oli andalús i vasos de ceràmica i llànties fabricades a Roma. Tot plegat en un vaixell petit, menys de 10 metres d’eslora, que va permetre conèixer el concepte de redistribució de mercaderies per mar.

Calibrador de bales del Desltebre I.

El segon derelicte, excavat entre el 2009 i el 2016, és el Deltebre I, un vaixell militar anglès de transport que formava part d’una flota que el maig de 1813 va salpar d’Alacant per atacar Tarragona, que estava en mans de tropes franceses. L’operació militar va fracassar i diversos vaixells del contingent de 146 embarcacions van encallar davant l’illa de Sant Antoni, a la boca de l’Ebre. Els sediments van colgar ràpidament el vaixell tot protegint-lo de l’espoli i de la degradació per agents naturals. S’hi van trobar canons, caixa d’espoletes, barril de ferradures, bombes de morter, granades, bales de fusell i pedres fogueres, però també elements de vestuari, com sabates, corretatges i botes.

Àmfores bètiques de l’Illes Formigues II.

El tercer derelicte és l’Illes Formigues II, l’excavació va començar el 2017 i encara no s’ha acabat. És a 47 metres de profunditat i és el primer jaciment que s’excava a Catalunya a tanta fondària amb metodologia científica. Es tracta d’un vaixell d’uns 20 metres d’eslora que havia sortit de la Bètica (actual Andalusia) i que anava cap a Narbona o Arles i que es va enfonsar a finals del segle I a.n.e. (abans de la nostra era) molt a prop de les illes Formigues, per causes que encara es desconeixen. Duia salaons i salses de peix envasat de diferents tipus d’àmfores. Tan el mateix vaixell com el carregament que transportava s’han conservat amb molt bones condicions, fet que permet fer-ne un estudi molt complert, Per contra, la gran fondària on es troba el derelicte complica la tasca dels arqueòlegs, perquè redueix molt el temps d’immersió i allarga les descompressions.

Botzina de senyals feta amb cargol de mar, del Culip IV.

El quart i darrer àmbit és Un patrimoni a protegir, i s’expliquen els objectius i les convencions a seguir en les excavacions subaquàtiques. Així, podem saber que la matèria orgànica submergida es pot conservar molt bé perquè estan en un medi anaeròbic on els microorganismes que la podreixen no poden viure. Tot i això, si aquest materials no queden colgats per sediments, es poden malmetre i arribar a desaparèixer a causa de l’abrasió o per l’acció d’un xilòfag. Per això, hi ha una Convenció de la UNESCO de l’any 2001 que prioritza i recomana la conservació in situ. En tot cas, si cal extreure els materials per preservar-los, ja sigui pel perill d’espoli, perquè es pot malmetre per causes naturals, o perquè per interès científic només pot ser estudiat fora de l’aigua, cal seguir uns determinats processos per garantir-ne la conservació.

Monedes russes del segle XVIII trobades al Deltebre I.

L’exposició es complementa amb diferents objectes curiosos que s’han trobat en el medi aquàtic en diferents punts, com uns taps d’àmfora foradats, dues monedes d’or: una romana datada entre els anys 2 a.n.e. i 14 i una altra de veneciana encunyada entre els anys 1400 i 1413. També un plat d’època romana apedaçat amb grapes de plom, fet que indica que el seu propietari havia tingut la necessitat d’allargar-ne la vida útil. O també una ampolla de vidre, encara tapada, amb vi “fondillon”, amb denominació d’origen Alacant i molt preuat o un grapat de monedes russes del segle XVIII trobades a l’interior del vaixell anglès Deltebre I.

Llànties. La gran de ceràmica la petita de bronze.

Molts dels objectes que s’exposen han estat recuperats de  restes de naufragis i d’altres són reproduccions.

En definitiva, Naufragis. Història submergida és una interessant exposició que ens endinsa en un món poc conegut per la majoria de la gent. Una exposició que ens dona a conèixer la important feina d’una branca de l’arqueologia que va més enllà de jaciments d’època prehistòrica, d’època ibèrica, d’època romana… però igualment importants, perquè també aporten gran informació de la història de la navegació, del comerç i de la vida de la gent de mar.

 

Àncora votiva de tradició romana.

Exposició Naufragis. Història submergida
Museu d’Arqueologia de Catalunya
Passeig de Santa Madrona, 39-41.
Parc de Montjuïc.
08039 Barcelona.
Tel: 934232149
infomac@gencat.cat

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

El Museu Episcopal Museu de Vic

Fragment de mosaic. Segle III

Avui Sortides amb gràcia s’acosta a una capital de comarca amb molta història. La ciutat on anem, compta amb un important patrimoni, entre el qual destaca un temple romà, que de fet és a l’origen del museu que anem a visitar, perquè avui visitarem un museu. A la ciutat on anem  ja li vam dedicar una passejada temps enrere. En aquesta ocasió però, visitarem el seu museu, que va ser inaugurat  en època de la Renaixença, fa 130 anys. Avui ens acostem a Vic, la capital d’Osona, per visitar el seu Museu Episcopal, inaugurat l’any 1891 pel bisbe Josep Morgades

Façana del MEV amb el campanar romànic al costat.

La seu del Museu Episcopal de Vic és un edifici modern que presideix la plaça del Bisbe Oliba, amb el campanar romànic de la catedral de Vic al costat. Va ser inaugurat l’any 2002 i construït gràcies a la col·laboració entre el Bisbat  i l’Ajuntament de Vic i la Generalitat de Catalunya. Té quatre plantes, una soterrània, la planta baixa i dos pisos, en les quals hi ha repartits sis àmbits: Arqueologia i lapidari; pintura i escultura romànica (segles XII i XIII); pintura i escultura gòtica (1300-1420); pintura i escultura gòtica i del Renaixement (1420-1550); teixit i indumentària; i arts de l’objecte.  També hi ha un espai per a exposicions temporals que acostumen a ser força interessants.

Estela funerària amb guerrers armats i llop. Ibèric. S III a.n.e.

Abans de fer un recorregut per la col·lecció permanent, fem una mica d’història. Tot i que va ser inaugurat, com hem dit, l’any 1891, els orígens del museu els hem d’anar a buscar uns quants anys abans i ens hem de fixar en dos fets. El primer va tenir lloc l’any 1868, quan el Cercle Literari va organitzar  l’Exposició Arqueològica Artística d’Art Retrospectiu. El segon, va ser la descoberta del temple romà, que va tenir lloc l’any 1882 i que va comportar la fundació de la Societat Arqueològica de Vic, la qual va impulsar la creació d’un museu Lapidari que es convertiria en la llavor de la col·lecció arqueològica de l’actual museu.

Retaule d’advocació franciscana. Lluís Borrassà. 1424-1425.

Aquells primers anys es van anar reunint unes importants col·leccions d’art medieval i d’arts decoratives que estaven en un pis que el bisbe Francesc de Veyan havia fet construir l’any 1804  sobre el claustre gòtic de la catedral. El 1893 se’n va publicar un catàleg raonat, que és considerat com el primer catàleg científic d’un museu català. Un dels participants en aquell catàleg fou Josep Gudiol i Cunill, en aquell moment un jove seminarista i que més endavant seria el conservador del Museu, càrrec que va ostentar durant 33 anys fins el dia de la seva mort. Gudiol, reconegut arqueòleg i museòleg, va organitzar les col·leccions del museu de forma separada i ordenades cronològicament i segons la tipologia dels objectes, que eren tots exposats, de manera que els espais del museu es van fer petits amb rapidesa. Les més importants d’aquell moment eren les de ceràmica, monetari, arqueologia, vidre, pell, mobiliari, pintura, orfebreria, teixit, indumentària, escultura, metal·listeria, ferro i llibres. Josep Gudiol és l’autor de Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana, que es considera com el primer estudi científic sobre museologia a Catalunya. Hi establia criteris de classificació que van servir de model per als altres museus diocesans catalans.

Vitrina amb objectes procedents d’excavacions arqueològiques.

Les sales del pis de sobre del claustre gòtic de la catedral s’havien fet petites i l’any 1949 el museu va passar a ocupar l’edifici del col·legi de Sant Josep, fins que, gràcies a un conveni signat entre l’Ajuntament, el Bisbat de Vic i la Generalitat de Catalunya, es va enderrocar l’edifici per aixecar al mateix lloc l’actual Museu Episcopal, que va ser projectat  pels arquitectes Alfonso Milà i Federico Correa. Va ser inaugurat el 18 de maig de 2002.

La visita al museu comença per la planta soterrani, on hi ha la sala d’exposicions temporals, alguna de les quals ha estat objecte de Sortides amb gràcia. A la mateixa planta hi ha els primers àmbits de la col·lecció permanent. En primer lloc un petit espai dedicat a la història del mateix Museu, amb alguns quadres i un audiovisual. També s’hi pot veure un bressol de fusta dins d’una vitrina, és el de Jacint Verdaguer. En aquesta planta hi ha els dos primers àmbits, dedicats a l’arqueologia i al lapidari.

Mòmia i sarcòfag antropomorf d’Amon Nadegaubastisred,

Un dels primers objectes que podem veure és una mòmia egípcia amb el seu sarcòfag antropomorf, és de la cantora d’Amon Nadegaubastisred, de la dinastia XXII (945-715) a.n.e.  I és que el museu conserva peces de diverses cultures de l’antiguitat, com la mateixa egípcia, o les fenícia, grega, etrusca i romana. Es tracta d’uns quants objectes que, d’alguna manera, donen testimoni d’on ve la nostra cultura. Una part van ser adquirits en les primeres èpoques de la historia del museu arreu de la Mediterrània i una altra part provenen d’excavacions a Catalunya.  També hi ha una col·lecció de peces trobades a la comarca d’Osona i que estan datats des de la prehistòria fins a l’edat mitjana.

Relleu de figura masculina. S. XII. Probablement de la catedral romànica.

El Lapidari és un dels primers àmbits que va tenir l’incipient museu que es va crear l’any 1893 al Temple Romà. Hi podem veure peces romàniques, gòtiques, renaixentistes i barroques, entre les quals es poden destacar capitells d’entre els segles XIII i XV, ares d’altar i peces funeràries. També hi ha peces provinents de la catedral romànica de Vic del segle XII. Entre els objectes exposats en aquesta planta, a més de la mòmia egípcia, hi ha fragments de mosaic, àmfores, esteles funeràries, mènsules, atuells de ceràmica i de vidre o claus de volta.

 

Absis de Sant Sadurní d’Osormort.

La planta baixa està dedicada al Romànic i a una part del Gòtic. S’hi exposen pintures i escultures del tots dos estils. Pel que fa al Romànic, hi ha algunes peces de primeríssim ordre, com les pintures murals del cercle d’Osormort, provinents de les esglésies de Sant Sadurní d’Osormort i Sant Martí del Brull, que estan exposades en espais que reprodueixen els absis originals. Els especialistes relacionen aquestes pintures amb les de Sant Joan de Bellcaire, a l’Empordà, les de  Poitiers i Saint-Savin-sur-Gartempe, a la regió  francesa de la Nova Aquitània i les de Bagües, a Saragossa. El seu estil deixa força clar que si no van ser fetes per la mateixa persona, son fruït d’un mateix taller sota una direcció única. A les pintures de Sant Sadurní hi podem veure escenes del cicle de la Creació i el Pecat i els dotze apòstols; i a les de Sant Martí del Brull hi ha un Crist en Majestat amb el tetramorf, el cicle de de la infància de Jesús i escenes del Gènesi.

Baldaquí de la vall de Ribes. 1119-1134.

Al Museu es conserven també pintures murals amb l’escena del Sant Sopar, que provenen de l’antiga capella de Santa Caterina de la catedral de la Seu d’Urgell.  A més, hi ha peces com el baldaquí de Ribes, el frontal d’altar d’Espinelves o el conjunt d’altar de Santa Maria de Lluçà. Pel que fa a escultura, hi  podem veure una àmplia col·lecció de talles de la Mare de Déu amb el nen i diversos exemples de Crist en Majestat. En aquest àmbit és especialment destacable el Davallament d’Erill la Vall, un conjunt de cinc figures únic a Europa.

Davallament d’Erill la Vall. S. XII.

L’art gòtic està repartit entre la planta baixa i el primer pis. A la planta baixa i ha les peces d’entre els anys 1300 i 1420. Entre d’altres peces cabdals d’aquesta època, hi ha obres del mestre de Soriguerola, de Jaume Cabrera i de Joan Mates, i també de Lluís Borrassà -retaules de Santa Clara-, i de Ramon de Mur. Pel que fa a escultura es pot destacar el retaule de la passió, mort i resurrecció de Crist, del taller de Bernat Saulet i la Marededéu de Boixadors.

Caixa de núvia. Perot Gascó, atribuït. 1529-1546.

Al primer pis hi trobem l’art gòtic i del Renaixement, entre els anys 1420 i 1550. Aquí hi ha obres de Bernat Martorell, Bernat Despuig o Jaume Cirera. També els dotze compartiments del retaule de Santa Maria de Verdú, de Jaume Ferrer, o el retaule de l’Epifania de Jaume Huguet. Hi podem veure, també, alguna peça posterior, com el retaule de sant Ramon de Penyafort, atribuït a Jaume Huguet II i documentat entre del 1595 i el 1607.

Drap de les Bruixes. Frontal d’altar. Al-Andalus. S. XII.

En aquesta planta primera encara hi trobem un altre àmbit, el dedicat a la col·lecció tèxtil i d’indumentària del Museu, que ens diuen que és una de les més importants de Catalunya i que es mereixeria un museu en si mateixa. S’hi conserven peces i ornaments litúrgics d’entre els segles XIV i XIX i també hi ha una sèrie de fragments de teixits que abracen des de peces coptes, del segle IV fins a teixits del segle XVIII. Tot plegat permet fer-nos una idea de la evolució de les tècniques i les decoracions dels teixits al llarg de la història.  Entre les peces exposades hi ha el Drap de les Bruixes, un teixit hispanoàrab, conegut també com a Pal·li de les Bruixes, que segons la tradició va servir com a frontal d’altar. És de l’època dels regnes de taifes (primera meitat del segle XII) i prové del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Mitra. S. XIV i drap de faristol. S. XVI.

Entre la indumentària es poden destacar els ornaments pontificals de sant Bernat Calbó, bisbe de Vic entre 1233 i 1243; la capa pluvial del bisbe Bellera, la casulla del bisbe Ricomà o el tern litúrgic del canonge Despujol, un conjunt d’indumentària destinat a grans cerimònies, fet amb els mateixos brodats i que consta de diverses peces com la casulla, la capa pluvial, les dalmàtiques o les estoles. També hi ha diversos frontals brodats, mitres o draps de faristol.

Encara queda un gran àmbit que inclou les seccions dedicades als Arts i Oficis. Al primer pis hi ha la part del Vidre que inclou una col·lecció amb produccions catalanes del Renaixement i el barroc. El Museu de Vic conserva, sobretot, peces catalanes del segle XVIII, però també hi ha exemples de manufactures hispanes i europees d’aquesta mateixa època. Hi ha càntirs, copes, gots, ampolles, escudelles, fruiteres, plats, tasses, bols, setrills, salers, gerres, beneiteres, llànties, candelers… Una ample mostra de tot tipus d’objectes fets amb vidre bufat.

Arqueta de pell. S. XVI.

Ja al segon pis hi ha quatre espais expositius més: les seccions de pell, orfebreria i metall, forja i ceràmica. Cal recordar que durant segles la indústria de la pell va tenir força importància a Vic i el museu conserva una important col·lecció de peces de frontals d’altar de guadamassil, cuir gravat o pintat amb dibuixos estampats, provinents de diverses esglésies de la diòcesi de Vic. També hi podem veure diverses arquetes.

Hostier de Santa Eulàlia de Riuprimer. S. XV

A la col·lecció d’orfebreria i metall hi ha obres de tipus litúrgic, amb una rellevant col·lecció de monedes i medalles i  a la de forja hi ha peces de diferents tipologies d’entre els segles XII i XIX, entre les quals hi ha reixes, penells, creus, candelers, hostiers i neulers o corones de llum, així com també bacines que es feien servir per recollir les almoines durant la missa.

Arribem ja al final de la visita al Museu Episcopal de Vic amb la part dedicada a la ceràmica, que diferencia els objectes, o ceràmica de forma, i les rajoles. Hi ha una gran quantitat de peces de diferents estils. Hi podem veure pots, plats, càntirs, gerres, escudelles, piques baptismals, tapes de pica baptismal, i també algun objecte força curiós, com un plat d’engany, que té un grapat d’olives al damunt.

Frontal d’altar de la Mare de Déu del Roser. S. XVI – XVII.

Pel que fa a rajoles, n’hi ha de paviment i de decoratives, amb decoracions diverses, amb motius vegetals i animals, amb sèries d’imatges d’oficis, i també algun frontal d’altar, com el de la Mare de Déu del Roser, d’entre els segles XVI i XVII, provinent de l’església de Santa Maria de Caselles de Fonollosa, al Bages.

A l’entrada del museu, al costat de la botiga, es conserven alguns relleus –capitells, mènsula i fust de columna- de la catedral romànica, consagrada l’any 1038 pel bisbe Oliba i que va ser enderrocada per construir l’edifici actual.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Continua llegint

La Torre Balldovina a Santa Coloma de Gramenet

La Torre Balldovina.

Aquesta nova proposta de Sortides amb gràcia us suggereix visitar un museu d’una ciutat de la comarca del Barcelonès. Avui ens acostem a un edifici que té els seus orígens en una torre de defensa del segle XI, que encara es manté dempeus, a l’interior de l’edifici que al llarg dels segles va anar modificant-se i canviant d’ús. Avui és museu municipal i seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat, però abans va ser una masia, un casal noble i la residència d’estiueig de la família d’un dels grans autors de la literatura catalana, Josep Maria de Sagarra. La sortida que us proposem avui ens porta a Santa Coloma de Gramenet a visitar la Torre Balldovina.

Continua llegint

Els primers pagesos barcelonins

Reconstrucció forense del rostred'una barcelonina del neolític.

Reconstrucció forense del rostre d’una barcelonina del neolític.

Avui us proposem descobrir com eren i com vivien les primeres persones que van viure de forma sedentària al pla de Barcelona i ho farem tot visitant l’exposició “Primers pagesos BCN. La gran innovació fa 7.500 anys” que es pot visitar a Museu d’Història de Barcelona (Muhba) de la plaça del Rei fins al 13 de novembre de 2016. Amb aquesta sortida podem conèixer, fins i tot, com era el rostre de la que podem considerar la barcelonina més antiga documentada fins a l’actualitat. I això ho podrem fer gràcies a la reconstrucció amb tècniques forenses que s’ha fet d’un crani trobat en unes excavacions fetes anys enrere a la caserna de Sant Pau del Camp.

Continua llegint

Exposició “La fi és el principi” al Museu de Gavà

Collaret neolitic mitja ple. Sabadell.

Collaret neolitic mitja ple. Sabadell.

Quan va començar l’esser humà a inhumar els seus morts? Com i on es va començar a fer? Les restes trobades als enterraments donen molta informació als professionals de l’arqueologia sobre el model de societat i les formes de vida de les comunitats i de les societats que van fer aquells enterraments. El contingut, la disposició de les restes, la forma de la sepultura, l’aixovar funerari… Tot això aporta dades molt importants que ajuden a conèixer millor com eren i com vivien les persones que van habitar el planeta fa milers d’anys. Al Museu de Gavà es pot visitar, fins al 5 d’octubre, una exposició en la qual s’explica quins van ser els primers enterraments dels que es té notícia, i com va anar evolucionant el tractament de la mort en èpoques prehistòriques. També hi ha objectes que han format part d’aixovars funeraris. La proposta d’avui ens porta a visitar l’exposició “La fi és el principi” al Museu de Gavà. Continua llegint

El Museu Etnogràfic de Ripoll

Fragment de mosaic del monestir.

Fragment de mosaic del monestir.

La sortida d’avui ens porta a visitar un museu pioner. És un museu on el visitant s’hi sent reflectit, perquè és un museu etnogràfic, i perquè moltes de les coses que hi són exposades les coneixem i algunes, fins i tot, les hem fet servir. Però també hi podem veure coses i costums potser no tant conegudes avui dia. És un museu que ens explica els costums de la gent de la població i de la comarca on és situat, però també de la societat actual i de la societat de fa unes quantes dècades. És situat al costat d’una de les joies del romànic català, és el primer museu etnogràfic de Catalunya i és al Ripollès. Avui visitem el Museu Etnogràfic de Ripoll.
Continua llegint

El museu de la Guàrdia Urbana de Barcelona

Cap gros d'un guàrdia urbà.

Cap gros d’un guàrdia urbà.

Avui ens acostarem a conèixer un museu que hi ha a Montjuïc. No és però, una d’aquells grans equipaments culturals que hi ha a la muntanya olímpica. De fet, encara que du el nom de museu, podríem dir que és més aviat una exposició permanent, però això no li treu importància, perquè visitant-lo podrem descobrir la història d’un cos que fa més de cent anys que dóna servei a Barcelona i a la seva ciutadania. Ens acostem al museu de la Guàrdia Urbana.
Continua llegint