Fragment de mosaic. Segle III

Avui Sortides amb gràcia s’acosta a una capital de comarca amb molta història. La ciutat on anem, compta amb un important patrimoni, entre el qual destaca un temple romà, que de fet és a l’origen del museu que anem a visitar, perquè avui visitarem un museu. A la ciutat on anem  ja li vam dedicar una passejada temps enrere. En aquesta ocasió però, visitarem el seu museu, que va ser inaugurat  en època de la Renaixença, fa 130 anys. Avui ens acostem a Vic, la capital d’Osona, per visitar el seu Museu Episcopal, inaugurat l’any 1891 pel bisbe Josep Morgades.

Façana del MEV amb el campanar romànic al costat.

La seu del Museu Episcopal de Vic és un edifici modern que presideix la plaça del Bisbe Oliba, amb el campanar romànic de la catedral de Vic al costat. Va ser inaugurat l’any 2002 i construït gràcies a la col·laboració entre el Bisbat  i l’Ajuntament de Vic i la Generalitat de Catalunya. Té quatre plantes, una soterrània, la planta baixa i dos pisos, en les quals hi ha repartits sis àmbits: Arqueologia i lapidari; pintura i escultura romànica (segles XII i XIII); pintura i escultura gòtica (1300-1420); pintura i escultura gòtica i del Renaixement (1420-1550); teixit i indumentària; i arts de l’objecte.  També hi ha un espai per a exposicions temporals que acostumen a ser força interessants.

Estela funerària amb guerrers armats i llop. Ibèric. S III a.n.e.

Abans de fer un recorregut per la col·lecció permanent, fem una mica d’història. Tot i que va ser inaugurat, com hem dit, l’any 1891, els orígens del museu els hem d’anar a buscar uns quants anys abans i ens hem de fixar en dos fets. El primer va tenir lloc l’any 1868, quan el Cercle Literari va organitzar  l’Exposició Arqueològica Artística d’Art Retrospectiu. El segon, va ser la descoberta del temple romà, que va tenir lloc l’any 1882 i que va comportar la fundació de la Societat Arqueològica de Vic, la qual va impulsar la creació d’un museu Lapidari que es convertiria en la llavor de la col·lecció arqueològica de l’actual museu.

Retaule d’advocació franciscana. Lluís Borrassà. 1424-1425.

Aquells primers anys es van anar reunint unes importants col·leccions d’art medieval i d’arts decoratives que estaven en un pis que el bisbe Francesc de Veyan havia fet construir l’any 1804  sobre el claustre gòtic de la catedral. El 1893 se’n va publicar un catàleg raonat, que és considerat com el primer catàleg científic d’un museu català. Un dels participants en aquell catàleg fou Josep Gudiol i Cunill, en aquell moment un jove seminarista i que més endavant seria el conservador del Museu, càrrec que va ostentar durant 33 anys fins el dia de la seva mort. Gudiol, reconegut arqueòleg i museòleg, va organitzar les col·leccions del museu de forma separada i ordenades cronològicament i segons la tipologia dels objectes, que eren tots exposats, de manera que els espais del museu es van fer petits amb rapidesa. Les més importants d’aquell moment eren les de ceràmica, monetari, arqueologia, vidre, pell, mobiliari, pintura, orfebreria, teixit, indumentària, escultura, metal·listeria, ferro i llibres. Josep Gudiol és l’autor de Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana, que es considera com el primer estudi científic sobre museologia a Catalunya. Hi establia criteris de classificació que van servir de model per als altres museus diocesans catalans.

Vitrina amb objectes procedents d’excavacions arqueològiques.

Les sales del pis de sobre del claustre gòtic de la catedral s’havien fet petites i l’any 1949 el museu va passar a ocupar l’edifici del col·legi de Sant Josep, fins que, gràcies a un conveni signat entre l’Ajuntament, el Bisbat de Vic i la Generalitat de Catalunya, es va enderrocar l’edifici per aixecar al mateix lloc l’actual Museu Episcopal, que va ser projectat  pels arquitectes Alfonso Milà i Federico Correa. Va ser inaugurat el 18 de maig de 2002.

La visita al museu comença per la planta soterrani, on hi ha la sala d’exposicions temporals, alguna de les quals ha estat objecte de Sortides amb gràcia. A la mateixa planta hi ha els primers àmbits de la col·lecció permanent. En primer lloc un petit espai dedicat a la història del mateix Museu, amb alguns quadres i un audiovisual. També s’hi pot veure un bressol de fusta dins d’una vitrina, és el de Jacint Verdaguer. En aquesta planta hi ha els dos primers àmbits, dedicats a l’arqueologia i al lapidari.

Mòmia i sarcòfag antropomorf d’Amon Nadegaubastisred,

Un dels primers objectes que podem veure és una mòmia egípcia amb el seu sarcòfag antropomorf, és de la cantora d’Amon Nadegaubastisred, de la dinastia XXII (945-715) a.n.e.  I és que el museu conserva peces de diverses cultures de l’antiguitat, com la mateixa egípcia, o les fenícia, grega, etrusca i romana. Es tracta d’uns quants objectes que, d’alguna manera, donen testimoni d’on ve la nostra cultura. Una part van ser adquirits en les primeres èpoques de la historia del museu arreu de la Mediterrània i una altra part provenen d’excavacions a Catalunya.  També hi ha una col·lecció de peces trobades a la comarca d’Osona i que estan datats des de la prehistòria fins a l’edat mitjana.

Relleu de figura masculina. S. XII. Probablement de la catedral romànica.

El Lapidari és un dels primers àmbits que va tenir l’incipient museu que es va crear l’any 1893 al Temple Romà. Hi podem veure peces romàniques, gòtiques, renaixentistes i barroques, entre les quals es poden destacar capitells d’entre els segles XIII i XV, ares d’altar i peces funeràries. També hi ha peces provinents de la catedral romànica de Vic del segle XII. Entre els objectes exposats en aquesta planta, a més de la mòmia egípcia, hi ha fragments de mosaic, àmfores, esteles funeràries, mènsules, atuells de ceràmica i de vidre o claus de volta.

Absis de Sant Sadurní d’Osormort.

La planta baixa està dedicada al Romànic i a una part del Gòtic. S’hi exposen pintures i escultures del tots dos estils. Pel que fa al Romànic, hi ha algunes peces de primeríssim ordre, com les pintures murals del cercle d’Osormort, provinents de les esglésies de Sant Sadurní d’Osormort i Sant Martí del Brull, que estan exposades en espais que reprodueixen els absis originals. Els especialistes relacionen aquestes pintures amb les de Sant Joan de Bellcaire, a l’Empordà, les de  Poitiers i Saint-Savin-sur-Gartempe, a la regió  francesa de la Nova Aquitània i les de Bagües, a Saragossa. El seu estil deixa força clar que si no van ser fetes per la mateixa persona, son fruït d’un mateix taller sota una direcció única. A les pintures de Sant Sadurní hi podem veure escenes del cicle de la Creació i el Pecat i els dotze apòstols; i a les de Sant Martí del Brull hi ha un Crist en Majestat amb el tetramorf, el cicle de de la infància de Jesús i escenes del Gènesi.

Baldaquí de la vall de Ribes. 1119-1134.

Al Museu es conserven també pintures murals amb l’escena del Sant Sopar, que provenen de l’antiga capella de Santa Caterina de la catedral de la Seu d’Urgell.  A més, hi ha peces com el baldaquí de Ribes, el frontal d’altar d’Espinelves o el conjunt d’altar de Santa Maria de Lluçà. Pel que fa a escultura, hi  podem veure una àmplia col·lecció de talles de la Mare de Déu amb el nen i diversos exemples de Crist en Majestat. En aquest àmbit és especialment destacable el Davallament d’Erill la Vall, un conjunt de cinc figures únic a Europa.

Davallament d’Erill la Vall. S. XII.

L’art gòtic està repartit entre la planta baixa i el primer pis. A la planta baixa i ha les peces d’entre els anys 1300 i 1420. Entre d’altres peces cabdals d’aquesta època, hi ha obres del mestre de Soriguerola, de Jaume Cabrera i de Joan Mates, i també de Lluís Borrassà -retaules de Santa Clara-, i de Ramon de Mur. Pel que fa a escultura es pot destacar el retaule de la passió, mort i resurrecció de Crist, del taller de Bernat Saulet i la Marededéu de Boixadors.

Caixa de núvia. Perot Gascó, atribuït. 1529-1546.

Al primer pis hi trobem l’art gòtic i del Renaixement, entre els anys 1420 i 1550. Aquí hi ha obres de Bernat Martorell, Bernat Despuig o Jaume Cirera. També els dotze compartiments del retaule de Santa Maria de Verdú, de Jaume Ferrer, o el retaule de l’Epifania de Jaume Huguet. Hi podem veure, també, alguna peça posterior, com el retaule de sant Ramon de Penyafort, atribuït a Jaume Huguet II i documentat entre del 1595 i el 1607.

Drap de les Bruixes. Frontal d’altar. Al-Andalus. S. XII.

En aquesta planta primera encara hi trobem un altre àmbit, el dedicat a la col·lecció tèxtil i d’indumentària del Museu, que ens diuen que és una de les més importants de Catalunya i que es mereixeria un museu en si mateixa. S’hi conserven peces i ornaments litúrgics d’entre els segles XIV i XIX i també hi ha una sèrie de fragments de teixits que abracen des de peces coptes, del segle IV fins a teixits del segle XVIII. Tot plegat permet fer-nos una idea de la evolució de les tècniques i les decoracions dels teixits al llarg de la història.  Entre les peces exposades hi ha el Drap de les Bruixes, un teixit hispanoàrab, conegut també com a Pal·li de les Bruixes, que segons la tradició va servir com a frontal d’altar. És de l’època dels regnes de taifes (primera meitat del segle XII) i prové del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Mitra. S. XIV i drap de faristol. S. XVI.

Entre la indumentària es poden destacar els ornaments pontificals de sant Bernat Calbó, bisbe de Vic entre 1233 i 1243; la capa pluvial del bisbe Bellera, la casulla del bisbe Ricomà o el tern litúrgic del canonge Despujol, un conjunt d’indumentària destinat a grans cerimònies, fet amb els mateixos brodats i que consta de diverses peces com la casulla, la capa pluvial, les dalmàtiques o les estoles. També hi ha diversos frontals brodats, mitres o draps de faristol.

Encara queda un gran àmbit que inclou les seccions dedicades als Arts i Oficis. Al primer pis hi ha la part del Vidre que inclou una col·lecció amb produccions catalanes del Renaixement i el barroc. El Museu de Vic conserva, sobretot, peces catalanes del segle XVIII, però també hi ha exemples de manufactures hispanes i europees d’aquesta mateixa època. Hi ha càntirs, copes, gots, ampolles, escudelles, fruiteres, plats, tasses, bols, setrills, salers, gerres, beneiteres, llànties, candelers… Una ample mostra de tot tipus d’objectes fets amb vidre bufat.

Arqueta de pell. S. XVI.

Ja al segon pis hi ha quatre espais expositius més: les seccions de pell, orfebreria i metall, forja i ceràmica. Cal recordar que durant segles la indústria de la pell va tenir força importància a Vic i el museu conserva una important col·lecció de peces de frontals d’altar de guadamassil, cuir gravat o pintat amb dibuixos estampats, provinents de diverses esglésies de la diòcesi de Vic. També hi podem veure diverses arquetes.

Hostier de Santa Eulàlia de Riuprimer. S. XV

A la col·lecció d’orfebreria i metall hi ha obres de tipus litúrgic, amb una rellevant col·lecció de monedes i medalles i  a la de forja hi ha peces de diferents tipologies d’entre els segles XII i XIX, entre les quals hi ha reixes, penells, creus, candelers, hostiers i neulers o corones de llum, així com també bacines que es feien servir per recollir les almoines durant la missa.

Arribem ja al final de la visita al Museu Episcopal de Vic amb la part dedicada a la ceràmica, que diferencia els objectes, o ceràmica de forma, i les rajoles. Hi ha una gran quantitat de peces de diferents estils. Hi podem veure pots, plats, càntirs, gerres, escudelles, piques baptismals, tapes de pica baptismal, i també algun objecte força curiós, com un plat d’engany, que té un grapat d’olives al damunt.

Frontal d’altar de la Mare de Déu del Roser. S. XVI – XVII.

Pel que fa a rajoles, n’hi ha de paviment i de decoratives, amb decoracions diverses, amb motius vegetals i animals, amb sèries d’imatges d’oficis, i també algun frontal d’altar, com el de la Mare de Déu del Roser, d’entre els segles XVI i XVII, provinent de l’església de Santa Maria de Caselles de Fonollosa, al Bages.

A l’entrada del museu, al costat de la botiga, es conserven alguns relleus –capitells, mènsula i fust de columna- de la catedral romànica, consagrada l’any 1038 pel bisbe Oliba i que va ser enderrocada per construir l’edifici actual.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián