Exposició L’enigma iber

Dama del Cerro de los Santos

Avui anem a una exposició que ens acosta a una civilització que ja ens ha sortit diverses vegades a Sortides amb gràcia. N’hem visitat diversos jaciments que trobem a diferents punts de la geografia catalana i que també podem trobar per tota la franja mediterrània. Va ser una de les civilitzacions més importants del mar Mediterrani durant bona part del primer mil·lenni a.n.e. (abans de la nostra era). De fet, son els nostres avantpassats, però, tot  i això, son encara força desconeguts. Avui mirarem de saber-ne alguna cosa més tot visitant l’exposició L’enigma iber, arqueologia d’una civilització al Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Tot i ser una de les més importants de l’edat del ferro, la civilització ibèrica és encara una de les més desconegudes. No va ser fins a final del segle XIX quan diverses descobertes arqueològiques, no exemptes de polèmica, van començar a posar sobre la taula de l’atenció general aquesta cultura present a tot el llevant des del golf de Lleó fins al sud-est peninsular. De fet, alguns historiadors clàssics grecollatins, com Plini el vell, Estrabó o Tit Livi en van parlar, però posteriorment va caure en l’oblit.

Vas amb forma de brau.

La cultura ibèrica va començar a reaparèixer, per dir-ho d’alguna manera, a partir  de la troballa de centenars d’escultures de pedra, sobretot dames oferents, al Cerro de los Santos (Montealegre del Castillo, Albacete), mitjan segle XIX. En un primer moment no es van ubicar en una cultura concreta, però, tot i això, van despertar un gran interès, incloent-hi el comercial, fins al punt que va aparèixer un cert mercat de falsificacions, fet que va arribar a posar en dubte la credibilitat d’algunes troballes, com la Dama d’Elx, que posteriorment es convertiria en imatge icònica de la cultura ibèrica, l’any 1897 a Alcúdia. Tot i això, l’arqueòleg i hispanista Pierre Paris va saber veure’n la importància i, a banda de comprar-la per al Museu del Louvre, va iniciar la divulgació de l’existència d’aquesta civilització a escala europea.

Fre de cavall.

A principi del segle XX l’Institut d’Estudis Catalans i la Comissió d’Investigacions Prehistòriques i Paleontològiques van començar un seguit d’excavacions en diferents jaciments a l’est de la península ibèrica, de nord a sud, i a poc a poc es va anar definint la cultura ibèrica, la seva cronologia i la extensió territorial. L’objectiu de l’exposició que avui visitem és explicar el que s’ha anat coneixent d’aquest cultura i què en sabem gràcies a les darreres investigacions i descobertes.

Collaret de vidre.

La veritat és que, tot i que cada cop se’n sap una mica més, la civilització ibera és encara força desconeguda i és objecte de debat entre els investigadors, d’aquí el títol de l’exposició: L’enigma iber. Una exposició que està organitzada en set àmbits que segueixen un cert fil cronològic: A la recerca dels ibers, El mosaic iber, Els primers ibers, El temps dels prínceps, Iberia endins, Entre Roma i Cartago, i La fi d’un món. Entre aquests àmbits hi ha uns espais on, mitjançant uns vídeos, sis especialistes que intenten contestar, o no, sis enigmes: D’on venen els ibers? Quina llengua parlaven? En què creien? Com s’enfrontaven a la mort? Hi va haver una ciutat ibèrica a Barcelona? I, per on va creuar Anníbal els Pirineus?.

Dama de Baza.

Les dues sales d’exposicions temporals del MAC, amb més de 1.000 m2 presenten un conjunt de gairebé 500 objectes provinents de 38 museus i institucions de Catalunya, Espanya i França, entre les quals hi ha la col·lecció del mateix MAC i dels diferents jaciments que en formen part. Entre els objectes exposats hi ha les rèpliques de dues de les principals obres ibèriques conegudes: la icònica Dama d’Elx, i la Dama de Baza, l’escultura d’una dona, ricament guarnida, amb expressió serena, asseguda en un tron alat i amb un colom a la mà, com les divinitats orientals. Va ser trobada l’any 1971 en una excavació a la necròpolis de Cerro Santuario (Baza, Granada).

Tors de guerrer.

Entre les peces que s’exhibeixen es poden destacar la Panòplia dels guerrers d’alt rang de la necròpolis de Can Canyís (Banyeres del Penedès, Baix Penedès), un dels primers testimonis de la formació de la cultura ibèrica al nord de l’Ebre, en el període anomenat ibèric antic; un grup escultòric d’un genet llancejant un guerrer, de la necròpolis dinàstica de Cerrillo Blanco de Porcuna (Jaén, Andalusia); el tors d’un guerrer d’Ilici (l’Alcúdia d’Elx, País Valencià), obra icònica d’art ibèric; el tresor de Tivissa (Ribera d’Ebre), una de les millors mostres d’orfebreria ibèrica de la Península; l’estela de Jumilla, de Coimbra del Barranco Ancho de Jumilla (Múrcia), amb bellíssims relleus esculpits; inscripcions en escriptura ibèrica nord-oriental, procedents d’Ullastret (Baix Empordà), entre les quals hi ha algunes de les més antigues documentades a la península ibèrica.

Espasa i morrió de cavall.

També hi ha ceràmiques amb inscripcions ibèriques de l’oppidum d’Ensérune (Llenguadoc, França), que assenyalen els límits d’expansió de la civilització ibèrica cap el nord; exvots ibèrics de santuaris del sud i sud-est peninsular conservats a les col·leccions del MAC; un crani travessat per un clau, procedent d’Ullastret, que és el més ben conservat de l’edat del ferro i testimonia un enigmàtic costum dels pobles ibers del nord-est peninsular; la falcata de l’Almedinilla (Còrdova) i altres exemplars d’armament ibèric en excel·lent estat de conservació; el vas dels guerrers de la necròpolis de l’Oliva (País Valencià), amb escenes de batalla pintades; armament i monedes testimoni del pas de l’exèrcit cartaginès d’Anníbal per les actuals terres catalanes; caps d’home i dona procedents del santuari del Cerro de los Santos (Múrcia), i els fragments que es conserven del monument ibèric de Cal Posastre (Sant Martí Sarroca), un dels pocs exemples d’escultura ibèrica monumental conservats a Catalunya.

Falcata.

Tots aquests objectes serveixen per il·lustrar el coneixement que s’ha adquirit al llarg dels anys amb l’estudi del conjunt de troballes fetes als diferents jaciments que s’han anat localitzant i excavant. El primer àmbit de l’exposició, explica com el món científic va arribar a adquirir consciència de l’existència de la civilització ibèrica i com es van començar a dur a terme les primeres excavacions i com van anar apareixent les troballes arqueològiques, entre les quals, el conjunt d’objectes que es mostren.

Figura femenina tocant la cítara.

El segon àmbit explica qui van ser els ibers, en realitat, un conjunt de pobles que van viure al llevant de la península ibèrica, des del Llenguadoc occità fins a l’interior de l’actual Andalusia, entre els segles VI i I a.n.e. La civilització ibèrica és doncs un conjunt heterogeni de pobles, amb una gran diversitat interna, però amb uns trets comuns que permeten ubicar-los en una mateixa cultura. Entre els pobles que s’han descrit hi ha els Cossetans, els Bastetans, els Edetans, els Indigets, els Laietans, els Lacetans, els Contestans, els Ilercavons i els Ilergets. Alguns dels quals ja ens han sortir en algunes de les Sortides. A l’exposició podem veure situats sobre el mapa les zones que van ocupar i també com s’hi van referir alguns autors clàssics grecollatins, com els citats Plini el vell, Estrabó o Tit Livi, tot i que, sovint amb imprecisions i, fins i tot, amb errades, segons s’ha pogut demostrar amb els estudis arqueològics.

Pes de teler amb inscripcions.

El tercer àmbit de l’exposició ens explica com va sorgir la cultura ibèrica.  En realitat sembla que els ibers van ser l’evolució dels mateixos grups que ja habitaven tot aquest sector de la península i del sorgiment de cabdills a la primera edat del ferro (segles VIII i VII a.n.e), tal com demostren les residències senyorials que s’han trobat en diversos jaciments; a banda dels contactes i relacions amb altres pobles i civilitzacions mediterrànies, com fenicis, púnics i grecs, que van anar arribant i establint colònies a la península ibèrica. El tret distintiu que fa que es reconeguin els diferents pobles ibers com una mateixa cultura, és el fet de tenir una mateixa realitat lingüística, un mateix idioma, del qual n’hi ha mostres escrites, però que encara no se n’ha pogut desxifrar, tot i que hi ha algunes tesis de com podria sonar.

Exvots

Al quart àmbit de l’exposició podem conèixer com s’estructurava la societat ibèrica, sobretot entre els segles IV i I a.n.e. És en aquest àmbit on hi ha peces d’art ibèric que mostren com eren els ibers, com un grup escultòric d’un genet llancejant un enemic, trobat a la necròpolis de Cerrillo Blanco de Porcuna (Jaén); o el tors d’un guerrer trobat a Ilici (l’Alcúdia d’Elx). Són objectes que permeten veure com eren les elits ibèriques. També és en aquest àmbit on hi ha una col·lecció d’exvots que es conserven al MAC i que mostra com eren els diferents grups i classes socials.

Vas Cazurro.

Iberia endins és el nom del cinquè àmbit, que vol mostrar com eren els paisatges i les economies dels assentaments dels pobles ibèrics. A banda de diversos objectes relacionats amb el món del treball i de la vida quotidiana, en aquest àmbit hi ha un audiovisual immersiu que transporta el visitant a la capital dels Indigets, Ullastret, mitjançant una reconstrucció virtual d’aquesta antiga ciutat ibèrica situada a l’Empordà. Un altre audiovisual mostra diversos jaciments ibèrics de la península ibèrica a vista d’ocell, de manera que es pot veure les diferents maneres d’organitzar els llocs de poblament que tenien els ibers. En aquest mateix àmbit es poden veure situats en un mapa els museus i jaciments que formen part de la “Ruta dels Ibers” a Catalunya,  un projecte de turisme cultural coordinat des del Museu d’Arqueologia de Catalunya que té per objectiu donar a conèixer els principals jaciments ibèrics del nostre país, així com els pobles que els habitaven. Aquest projecte va sorgí arran de l’exposició “Els Ibers. Prínceps d’Occident”, que va tenir lloc l’any 1998 i que va suposar la descoberta de la cultura ibèrica per al gran públic.

Espasa i beina d’espasa.

El sisè àmbit explora com va afectar als pobles ibers l’enfrontament bèl·lic entre les dues potències de la Mediterrània de l’època. Entre Roma i Cartago, aquest és el títol de l’àmbit, explica com aquest conflicte armat va implicar molts altres pobles mediterranis, a més dels ibers, els celtibers a la península ibèrica, els celtes, els númides, els libis, els sards o els baleàrics de les illes, entre altres, convertint-se, de fet, en un conflicte global. Pel que fa als ibers, van participar com a mercenaris, tot donant suport a uns o altres, en funció dels interessos de cada moment. Com sabem, el resultat fou molt dolent pels ibers, que van veure morir els seus líders, com Indíbil i Mandoni, i que van acabar sotmesos als invasors romans.

Càlat

El setè i darrer àmbit, La fi d’un món, és una mena d’epíleg, on s’explica les conseqüències de la conquesta de la península ibèrica per part de Roma i el consegüent procés de romanització que va comportar la desaparició de la organització, la llengua i la cultura ibèrics. És en aquest àmbit on s’exposen les restes de l’estela de Can Posastre, un monument honorífic o commemoratiu que va ser destruït intencionadament i les restes llençades en diferents fosses, a l’entorn del segle II a.n.e. És una peça excepcional, de grans dimensions, amb una policromia i una iconografia singulars.

Figura femenina.

Encardinats en els set àmbits expositius hi ha sis enigmes, uns espais on uns plafons i sis especialistes, mitjançant uns petits vídeos, intenten donar resposta a preguntes a les quals l’arqueologia encara no ha aconseguit trobar del tot el desllorigador. El primer és d’on venen els ibers? Els seus ritus funeraris, cremaven els difunts, dificulten les investigacions. Amb tot, s’han pogut trobar alguns cossos que per una o altra raó no vas ser cremats i la teoria actual és que els ibers, com altres poblacions preromanes de la península son el resultat de l’evolució de les poblacions locals amb influències degudes al contacte amb altres grups del continent. El segon enigma és la llengua. Tot i que s’han trobat inscripcions hi ha molt poca informació de com era la llengua. Algunes teories apunten que podria estar emparentada amb l’aquità o amb el basc antic. Fins ara s’ha aconseguit una probable transcripció fonètica aproximada i a l’exposició es poden sentir algunes possibles paraules, però, ara per ara, la llengua ibèrica segueix sent incomprensible.

Figura de cavallet carregat amb dos bocois.

El tercer enigma fa referència a les creences i la religiositat dels ibers. En què creien? En realitat, tampoc hi ha prou informació per arribar a conclusions categòriques, però les troballes fetes en els diferents jaciments permeten pensar que tenien una espiritualitat força complexa i amb força importància, tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. El quart enigma parla de la relació davant la mort, com eren els ritus funeraris? Se sap que cremaven els difunts, però sembla que no tothom tenia dret a que les seves cendres fossin dipositades en una urna funerària amb els seus objectes personals. Aquest sembla un ritual reservat a les elits, però no se sap quin tractament es donava a la resta de la població. Per altra banda, alguns nadons morts durant el part o pocs dies després eren enterrats sota el paviment de cases i tallers. No se’n sap el motiu exacte, ni si es feia amb tots els nadons.

Objectes trobats al jaciment del turó de la Rovira.

El cinquè enigma es pregunta: Hi va haver una ciutat ibera a Barcelona?  Era Barkeno la capitals dels laietans? Certament s’han trobat alguns assentaments a Montjuic i al Turó de la Rovira, però, tot i que hi ha coneixement de l’existència de Barkeno gràcies a fonts numismàtiques, la proximitat amb un gran nucli com Burriac/Iluro a Cabrera de Mar i al fet que sembla que no hi havia dues grans capitals en un mateix territori, fa que el debat segueixi obert.

 

Cap femení. Dama de Cánovas.

El darrer enigma és una de les grans preguntes de la història. És ben sabut que, camí de Roma, el cartaginès Anníbal va creuar els Pirineus amb 90.000 homes, 12.000 genets i una seixantena d’elefants, però, per on va passar? Quina ruta va seguir? Tot i que hi ha diverses hipòtesis, ara per ara segueix sent una incògnita de l’arqueologia saber quin camí va seguir entre l’Ebre i els Pirineus i quin pas va fer servir per creuar-los.

Tot visitant l’exposició L’enigma iber, arqueologia d’una civilització, podrem conèixer una mica més de nosaltres, perquè podrem saber com eren aquests avantpassats nostres, que han quedat mig oblidats per la intensa petjada que va deixar a partir de la seva arribada a la península.

Aribals. Ampolletes per a perfums.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián


Exposició L’enigma iber, arqueologia d’una civilització
Museu d’Arqueologia de Catalunya
Passeig de Santa Madrona, 39 -41
Parc de Montjuïc
Barcelona
Telèfon: 93 423 21 49

 

El Museu Episcopal Museu de Vic

Fragment de mosaic. Segle III

Avui Sortides amb gràcia s’acosta a una capital de comarca amb molta història. La ciutat on anem, compta amb un important patrimoni, entre el qual destaca un temple romà, que de fet és a l’origen del museu que anem a visitar, perquè avui visitarem un museu. A la ciutat on anem  ja li vam dedicar una passejada temps enrere. En aquesta ocasió però, visitarem el seu museu, que va ser inaugurat  en època de la Renaixença, fa 130 anys. Avui ens acostem a Vic, la capital d’Osona, per visitar el seu Museu Episcopal, inaugurat l’any 1891 pel bisbe Josep Morgades.

Façana del MEV amb el campanar romànic al costat.

La seu del Museu Episcopal de Vic és un edifici modern que presideix la plaça del Bisbe Oliba, amb el campanar romànic de la catedral de Vic al costat. Va ser inaugurat l’any 2002 i construït gràcies a la col·laboració entre el Bisbat  i l’Ajuntament de Vic i la Generalitat de Catalunya. Té quatre plantes, una soterrània, la planta baixa i dos pisos, en les quals hi ha repartits sis àmbits: Arqueologia i lapidari; pintura i escultura romànica (segles XII i XIII); pintura i escultura gòtica (1300-1420); pintura i escultura gòtica i del Renaixement (1420-1550); teixit i indumentària; i arts de l’objecte.  També hi ha un espai per a exposicions temporals que acostumen a ser força interessants.

Estela funerària amb guerrers armats i llop. Ibèric. S III a.n.e.

Abans de fer un recorregut per la col·lecció permanent, fem una mica d’història. Tot i que va ser inaugurat, com hem dit, l’any 1891, els orígens del museu els hem d’anar a buscar uns quants anys abans i ens hem de fixar en dos fets. El primer va tenir lloc l’any 1868, quan el Cercle Literari va organitzar  l’Exposició Arqueològica Artística d’Art Retrospectiu. El segon, va ser la descoberta del temple romà, que va tenir lloc l’any 1882 i que va comportar la fundació de la Societat Arqueològica de Vic, la qual va impulsar la creació d’un museu Lapidari que es convertiria en la llavor de la col·lecció arqueològica de l’actual museu.

Retaule d’advocació franciscana. Lluís Borrassà. 1424-1425.

Aquells primers anys es van anar reunint unes importants col·leccions d’art medieval i d’arts decoratives que estaven en un pis que el bisbe Francesc de Veyan havia fet construir l’any 1804  sobre el claustre gòtic de la catedral. El 1893 se’n va publicar un catàleg raonat, que és considerat com el primer catàleg científic d’un museu català. Un dels participants en aquell catàleg fou Josep Gudiol i Cunill, en aquell moment un jove seminarista i que més endavant seria el conservador del Museu, càrrec que va ostentar durant 33 anys fins el dia de la seva mort. Gudiol, reconegut arqueòleg i museòleg, va organitzar les col·leccions del museu de forma separada i ordenades cronològicament i segons la tipologia dels objectes, que eren tots exposats, de manera que els espais del museu es van fer petits amb rapidesa. Les més importants d’aquell moment eren les de ceràmica, monetari, arqueologia, vidre, pell, mobiliari, pintura, orfebreria, teixit, indumentària, escultura, metal·listeria, ferro i llibres. Josep Gudiol és l’autor de Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana, que es considera com el primer estudi científic sobre museologia a Catalunya. Hi establia criteris de classificació que van servir de model per als altres museus diocesans catalans.

Vitrina amb objectes procedents d’excavacions arqueològiques.

Les sales del pis de sobre del claustre gòtic de la catedral s’havien fet petites i l’any 1949 el museu va passar a ocupar l’edifici del col·legi de Sant Josep, fins que, gràcies a un conveni signat entre l’Ajuntament, el Bisbat de Vic i la Generalitat de Catalunya, es va enderrocar l’edifici per aixecar al mateix lloc l’actual Museu Episcopal, que va ser projectat  pels arquitectes Alfonso Milà i Federico Correa. Va ser inaugurat el 18 de maig de 2002.

La visita al museu comença per la planta soterrani, on hi ha la sala d’exposicions temporals, alguna de les quals ha estat objecte de Sortides amb gràcia. A la mateixa planta hi ha els primers àmbits de la col·lecció permanent. En primer lloc un petit espai dedicat a la història del mateix Museu, amb alguns quadres i un audiovisual. També s’hi pot veure un bressol de fusta dins d’una vitrina, és el de Jacint Verdaguer. En aquesta planta hi ha els dos primers àmbits, dedicats a l’arqueologia i al lapidari.

Mòmia i sarcòfag antropomorf d’Amon Nadegaubastisred,

Un dels primers objectes que podem veure és una mòmia egípcia amb el seu sarcòfag antropomorf, és de la cantora d’Amon Nadegaubastisred, de la dinastia XXII (945-715) a.n.e.  I és que el museu conserva peces de diverses cultures de l’antiguitat, com la mateixa egípcia, o les fenícia, grega, etrusca i romana. Es tracta d’uns quants objectes que, d’alguna manera, donen testimoni d’on ve la nostra cultura. Una part van ser adquirits en les primeres èpoques de la historia del museu arreu de la Mediterrània i una altra part provenen d’excavacions a Catalunya.  També hi ha una col·lecció de peces trobades a la comarca d’Osona i que estan datats des de la prehistòria fins a l’edat mitjana.

Relleu de figura masculina. S. XII. Probablement de la catedral romànica.

El Lapidari és un dels primers àmbits que va tenir l’incipient museu que es va crear l’any 1893 al Temple Romà. Hi podem veure peces romàniques, gòtiques, renaixentistes i barroques, entre les quals es poden destacar capitells d’entre els segles XIII i XV, ares d’altar i peces funeràries. També hi ha peces provinents de la catedral romànica de Vic del segle XII. Entre els objectes exposats en aquesta planta, a més de la mòmia egípcia, hi ha fragments de mosaic, àmfores, esteles funeràries, mènsules, atuells de ceràmica i de vidre o claus de volta.

 

Absis de Sant Sadurní d’Osormort.

La planta baixa està dedicada al Romànic i a una part del Gòtic. S’hi exposen pintures i escultures del tots dos estils. Pel que fa al Romànic, hi ha algunes peces de primeríssim ordre, com les pintures murals del cercle d’Osormort, provinents de les esglésies de Sant Sadurní d’Osormort i Sant Martí del Brull, que estan exposades en espais que reprodueixen els absis originals. Els especialistes relacionen aquestes pintures amb les de Sant Joan de Bellcaire, a l’Empordà, les de  Poitiers i Saint-Savin-sur-Gartempe, a la regió  francesa de la Nova Aquitània i les de Bagües, a Saragossa. El seu estil deixa força clar que si no van ser fetes per la mateixa persona, son fruït d’un mateix taller sota una direcció única. A les pintures de Sant Sadurní hi podem veure escenes del cicle de la Creació i el Pecat i els dotze apòstols; i a les de Sant Martí del Brull hi ha un Crist en Majestat amb el tetramorf, el cicle de de la infància de Jesús i escenes del Gènesi.

Baldaquí de la vall de Ribes. 1119-1134.

Al Museu es conserven també pintures murals amb l’escena del Sant Sopar, que provenen de l’antiga capella de Santa Caterina de la catedral de la Seu d’Urgell.  A més, hi ha peces com el baldaquí de Ribes, el frontal d’altar d’Espinelves o el conjunt d’altar de Santa Maria de Lluçà. Pel que fa a escultura, hi  podem veure una àmplia col·lecció de talles de la Mare de Déu amb el nen i diversos exemples de Crist en Majestat. En aquest àmbit és especialment destacable el Davallament d’Erill la Vall, un conjunt de cinc figures únic a Europa.

Davallament d’Erill la Vall. S. XII.

L’art gòtic està repartit entre la planta baixa i el primer pis. A la planta baixa i ha les peces d’entre els anys 1300 i 1420. Entre d’altres peces cabdals d’aquesta època, hi ha obres del mestre de Soriguerola, de Jaume Cabrera i de Joan Mates, i també de Lluís Borrassà -retaules de Santa Clara-, i de Ramon de Mur. Pel que fa a escultura es pot destacar el retaule de la passió, mort i resurrecció de Crist, del taller de Bernat Saulet i la Marededéu de Boixadors.

Caixa de núvia. Perot Gascó, atribuït. 1529-1546.

Al primer pis hi trobem l’art gòtic i del Renaixement, entre els anys 1420 i 1550. Aquí hi ha obres de Bernat Martorell, Bernat Despuig o Jaume Cirera. També els dotze compartiments del retaule de Santa Maria de Verdú, de Jaume Ferrer, o el retaule de l’Epifania de Jaume Huguet. Hi podem veure, també, alguna peça posterior, com el retaule de sant Ramon de Penyafort, atribuït a Jaume Huguet II i documentat entre del 1595 i el 1607.

Drap de les Bruixes. Frontal d’altar. Al-Andalus. S. XII.

En aquesta planta primera encara hi trobem un altre àmbit, el dedicat a la col·lecció tèxtil i d’indumentària del Museu, que ens diuen que és una de les més importants de Catalunya i que es mereixeria un museu en si mateixa. S’hi conserven peces i ornaments litúrgics d’entre els segles XIV i XIX i també hi ha una sèrie de fragments de teixits que abracen des de peces coptes, del segle IV fins a teixits del segle XVIII. Tot plegat permet fer-nos una idea de la evolució de les tècniques i les decoracions dels teixits al llarg de la història.  Entre les peces exposades hi ha el Drap de les Bruixes, un teixit hispanoàrab, conegut també com a Pal·li de les Bruixes, que segons la tradició va servir com a frontal d’altar. És de l’època dels regnes de taifes (primera meitat del segle XII) i prové del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Mitra. S. XIV i drap de faristol. S. XVI.

Entre la indumentària es poden destacar els ornaments pontificals de sant Bernat Calbó, bisbe de Vic entre 1233 i 1243; la capa pluvial del bisbe Bellera, la casulla del bisbe Ricomà o el tern litúrgic del canonge Despujol, un conjunt d’indumentària destinat a grans cerimònies, fet amb els mateixos brodats i que consta de diverses peces com la casulla, la capa pluvial, les dalmàtiques o les estoles. També hi ha diversos frontals brodats, mitres o draps de faristol.

Encara queda un gran àmbit que inclou les seccions dedicades als Arts i Oficis. Al primer pis hi ha la part del Vidre que inclou una col·lecció amb produccions catalanes del Renaixement i el barroc. El Museu de Vic conserva, sobretot, peces catalanes del segle XVIII, però també hi ha exemples de manufactures hispanes i europees d’aquesta mateixa època. Hi ha càntirs, copes, gots, ampolles, escudelles, fruiteres, plats, tasses, bols, setrills, salers, gerres, beneiteres, llànties, candelers… Una ample mostra de tot tipus d’objectes fets amb vidre bufat.

Arqueta de pell. S. XVI.

Ja al segon pis hi ha quatre espais expositius més: les seccions de pell, orfebreria i metall, forja i ceràmica. Cal recordar que durant segles la indústria de la pell va tenir força importància a Vic i el museu conserva una important col·lecció de peces de frontals d’altar de guadamassil, cuir gravat o pintat amb dibuixos estampats, provinents de diverses esglésies de la diòcesi de Vic. També hi podem veure diverses arquetes.

Hostier de Santa Eulàlia de Riuprimer. S. XV

A la col·lecció d’orfebreria i metall hi ha obres de tipus litúrgic, amb una rellevant col·lecció de monedes i medalles i  a la de forja hi ha peces de diferents tipologies d’entre els segles XII i XIX, entre les quals hi ha reixes, penells, creus, candelers, hostiers i neulers o corones de llum, així com també bacines que es feien servir per recollir les almoines durant la missa.

Arribem ja al final de la visita al Museu Episcopal de Vic amb la part dedicada a la ceràmica, que diferencia els objectes, o ceràmica de forma, i les rajoles. Hi ha una gran quantitat de peces de diferents estils. Hi podem veure pots, plats, càntirs, gerres, escudelles, piques baptismals, tapes de pica baptismal, i també algun objecte força curiós, com un plat d’engany, que té un grapat d’olives al damunt.

Frontal d’altar de la Mare de Déu del Roser. S. XVI – XVII.

Pel que fa a rajoles, n’hi ha de paviment i de decoratives, amb decoracions diverses, amb motius vegetals i animals, amb sèries d’imatges d’oficis, i també algun frontal d’altar, com el de la Mare de Déu del Roser, d’entre els segles XVI i XVII, provinent de l’església de Santa Maria de Caselles de Fonollosa, al Bages.

A l’entrada del museu, al costat de la botiga, es conserven alguns relleus –capitells, mènsula i fust de columna- de la catedral romànica, consagrada l’any 1038 pel bisbe Oliba i que va ser enderrocada per construir l’edifici actual.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Continua llegint

Exposició  Modernisme, cap a la cultura del disseny

Cadires dissenyades per Antoni Gaudí.

Nova sortida per acostar-nos a un museu barceloní que ofereix moltes possibilitats. Per començar, és en un edifici que acull fins a quatre institucions diferents. És de construcció recent, de principi d’aquest segle XXI, i està inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El lloc on està ubicat és un d’aquells punts de Barcelona que semblen tenir la maledicció de no estar mai acabats i sempre en obres. A més, el punt exacte on s’aixeca l’edifici  permet veure i entendre un accident topogràfic poc conegut, el graó barceloní. Avui ens acostem a la plaça de les Glòries Catalanes per visitar una de les exposicions del Disseny Hub Barcelona, Modernisme, cap a la cultura del disseny, que ens vol mostrar aquest moviment cultural des del punt de vista del disseny i la influència que hi ha tingut. Continua llegint

Exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol

Turégano. Segovia. Pl. Espanya.19 set 1927. AFB. R. Reventós.

La sortida d’avui ens portarà a fer un viatge per la península ibèrica. Farem una ruta per més de 10 de les actuals comunitats autònomes espanyoles. Però les veurem tal com eren fa gairebé un segle, mitjançant les fotografies que es van fer durant uns viatges de documentació per a la construcció d’un conjunt monumental barceloní que encara es pot visitar a Montjuïc. Avui ens acostem a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona per visitar l’exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol. Continua llegint

Exposició Art primer. Artistes de la prehistòria

Figura de dona neandertal manipulant pigments a l’entrada de l’exposició.

La imatge és present constantment en la nostra vida actual. Cada dia es creen, s’editen, es publiquen i reprodueixen infinitat de fotografies i dibuixos de tota mena. La immensa majoria de persones portem a sobre un mòbil que és, alhora, entre moltes altres coses, una càmera de fer fotos, que ens permet captar, editar, publicar i difondre imatges, amb més o menys gràcia. Per altra banda, molta gent pinta i dibuixa i segur que tenim presents més d’un i de dos obres de grans artistes que es poden veure als museus del món. Tot això, segur que no ens parem a pensar amb tanta facilitat com i quan va sorgir als humans la necessitat de comunicar-nos per mitjà d’imatges. O quina és la primera manifestació física d’un comportament simbòlic. Avui Sortides amb gràcia s’acosta al Museu d’Arqueologia de Catalunya per visitar l’exposició Art primer. Artistes de la prehistòria, que proposa un viatge a la recerca dels orígens de l’art. Continua llegint

Banyoles i el seu Museu Arqueològic

L’estany de Banyoles al capvespre.

La sortida d’avui ens porta a visitar una capital de comarca de les terres gironines. A la mateixa ciutat hi ha un importat i únic jaciment arqueològic, i al seu museu comarcal s’hi conserven peces trobades en altres jaciments de la comarca, també força importants. En aquest museu s’hi conserven peces com el crani d’un tigre de dents de sabre, amb les dents perfectament conservades, cosa que el fa únic; o una reproducció d’una mandíbula de Neandertal. La ciutat compta amb un segon museu, el Darder, que anys enrere va ser objecte d’una polèmica internacional, i entre el diferents punts d’interès hi ha un estany que té forma de número 8 i que l’any 1992 va ser subseu olímpica. Avui visitem Banyoles, capital de la comarca del Pla de l’Estany i el seu Museu Arqueològic. Continua llegint

La  catedral de la Seu d’Urgell

Façana nord de la catedral.

En l’anterior sortida vam fer una passejada per la capital de l’Alt Urgell, però vam deixar de banda un element cabdal, aquell a que deu el nom i, fins i tot, la mateixa existència, la seva catedral, l’única que s’ha conservat a Catalunya d’estil romànic. La catedral de la Seu d’Urgell, més ben dit, el conjunt catedralici datat entre els segles XI i XII i que inclou la catedral de Santa Maria d’Urgell, el claustre, el Museu Diocesà i l’església de Sant Miquel. Aquesta sortida està dedicada a aquest conjunt arquitectònic i a les obres que s’hi conserven. Continua llegint

La Seu d’Urgell

Carrer dels Canonges.

Nova proposta de Sortides amb gràcia. Aquest cop visitem una capital de comarca del Pirineu lleidatà. És una ciutat envoltada per dos rius, i amb diversos i diferents punts d’interès. Compta amb un nucli antic amb vestigis medievals, amb dos parcs fluvials, un a cada riu, i en un dels quals s’hi van desenvolupar proves de piragüisme en els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Des de la ciutat, es poden fer excursions fins a interessants pobles de muntanya i a diverses esglésies i ermites romàniques. De fet un dels punts més interessants és la seva catedral romànica, la única que s’ha conservat com a tal i que, de fet, dona nom a la ciutat. A més, un dels seus edificis és residència d’un cap d’estat. Avui ens acostem a la capital de l’Alt Urgell. Avui visitem la Seu d’Urgell. Continua llegint

Olèrdola

Entrada al recinte d’Olèrdola.

 

Sortides amb gràcia us fa una nova proposta per gaudir del patrimoni del nostre país, ara que les restriccions que ens imposa la pandèmia de la covid-19, ens fan molt difícil anar gaire lluny de vacances. Avui us proposem acostar-nos a un jaciment de gran importància històrica, monumental i patrimonial. És un lloc documentat del temps dels ibers i que va ser habitat fins a meitat del segle XII, quan la població va marxar cap a una nova vila, amb un orografia més amable. Avui anem a la comarca de l’Alt Penedès per conèixer un lloc on hi podem veure vestigis del temps dels ibers, dels romans i de l’època medieval. Avui Sortides amb Gràcia s’acosta a Olèrdola. Continua llegint

Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord

Una de les sales del Museu.

La sortida d’avui ens porta fins a una vall amb molta història. Podrem passejar per un poble que encara conserva força l’estructura medieval, visitar un museu – centre d’interpretació ubicat en part de les dependències d’un antic monestir, l’església del qual encara és el temple parroquial. També coneixerem el drap piteu i com aquest producte tèxtil va ser font de bonança econòmica per a la població i, si fem una volta pels entorns, hi trobarem un grapat d’ermites romàniques. Avui ens acostem a la comarca del Solsonès per visitar la població de Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord.

Continua llegint