Estufa.

La sortida d’avui ens porta a visitar una col·lecció força curiosa i que ens parla molt de la condició humana i de com les persones i la societat, en aquest cas la catalana i, en particular, la barcelonina, han viscut un fet ben natural, pel qual hem de passar totes les persones i que, d’alguna manera, iguala tothom, la mort, perquè és llei de vida, a tothom li arriba, en un moment o altre. Avui ens acostem a l’entrada al recinte del cementiri de Montjuïc per visitar una col·lecció única a Europa, la col·lecció de Carrosses Fúnebres, de Cementiris de Barcelona.

Cotxe Fúnebre num. 2.

Aquesta visita ens acosta a una part de la història de Barcelona. Recordem que la ciutat va viure tancada per les muralles medievals fins a meitat del segle XIX. El govern espanyol no va permetre l’enderroc de les muralles fins el 1854 i fora muralles tampoc es podia créixer. En el que és avui l’Eixample no s’hi podia construir perquè era zona polèmica. El creixement demogràfic de la ciutat i el fet que no pogués créixer va comportar una gran densitat de població. Els enterraments es feien en cementiris parroquials -de fet, gran part de les places que hi ha a Ciutat Vella havien estat cementiris-, i el poc espai i la gran densitat comportaven greus problemes de salubritat.

Cotxe Usual o Aranya.

Tot i que l’any 1775,  en temps del rei Carles III, es va promulgar una llei impulsada pel ministre Floridablanca, que obligava a tancar els fossars parroquials i substituir-los per un únic cementiri general gran i fora del nucli urbà, a Barcelona aquesta norma no va fer cap gràcia i es va mantenir la pràctica dels enterraments en cementiris parroquials durant un temps. Amb tot, el bisbe Josep Climent, que era favorable a la mesura, va comprar uns terrenys fora muralles, a l’alçada de la platja de la Mar Bella, per aixecar-hi el que fou el primer cementiri general que s’obria a l’estat Espanyol. Durant la Guerra del Francès va ser destruït, però l’any 1818 es va reconstruir i es va començar a utilitzar amb regularitat.

Carrossa Gòtica.

El trasllat dels difunts i el seguici fúnebre des de la ciutat, encara emmurallada, fins al Poblenou es feia a peu i amb baiards, fet que el convertia en un recorregut llarg i complicat. Per això, l’any 1835 l’Ajuntament de Barcelona va establir l’obligació d’utilitzar carruatges. Aquest és el moment de l’aparició de la carrossa fúnebre a la ciutat.

La litúrgia que envoltava la mort i l’enterrament era diferent en funció de qui era el difunt. Francesc Curet ho explica al llibre Els barcelonins i la mort, editat l’any 1952 per Dalmau i Jover S.A. Explica Curet: “Els enterraments eran de diverses categories: sepultura canonical, reservada als sacerdots i religiosos; sepultura general, que permetia un bon nombre de classificacions; sepultura de la mare de Déu, per a les dones solteres; sepultura d’albat o d’àngels, per als infants; i sepultura per amor de Déu, quan l’enterrament es feia de caritat, per tractar-se d’un pobre”.

Carrossa lleugera d’estil vienès.

Especifica una mica més Curet: “Allò que distingia la categoria dels enterraments era el nombre de coves i atxes que hi assitien. Pobres de l’Hospici precedien el seguici mortuori, si el difunt era home, i minyones de la Casa de Misericòrdia, si era dona, amb vestes negres i valones blanques, cadascun dels quals duia un cove al cap amb funda negra que contenien el pans de l’oblada. Un minyó o una noia anava a cada costat del portador del cove, abillats de la mateixa manera, amb atxa encesa. És a dir a cada cove corresponien dues atxes, i per això hom parlava d’un enterrament amb tants coves o tantes atxes, per apreciar-ne la importància”.  Fem un parèntesi per explicar que el que es duia als coves era pa. Ens ho aclareix el mateix Curet: “El pa ha estat sempre un element primordial en les cerimònies fúnebres, i la seva ofrena litúrgica, coneguda per ‘oblada’ revesteix variades i curioses característiques segons els països i les comarques”.

Panteó de Pilar Soler en forma de piràmide a Montjuïc. Arquitecte Leandre Albareda.

En la mort igual que en la vida, les classes benestants han volgut deixar constància del seu estatus i bona mostra en són alguns dels panteons i les escultures funeràries que hi ha al mateix cementiri del Poblenou o al de Montjuïc. En aquest darrer, el panteó Ametller és una església romànica i el panteó de Pilar Soler, que és una piràmide, que va ser construïda Leandre Albareda, l’arquitecte municipal que va dissenyar el cementiri de Montjuïc. .

Carrossa Gran Doumont.

Tornem  a les carrosses i a Francesc Curet que explica que la decisió municipal de dur els morts amb carruatge no va ser gaire benvinguda i descriu com va ser el primer enterrament amb carrossa: “Com a estímul i propaganda, l’empresari decidí que el primer difunt que utilitzés, aquell dia, el nou sistema de transport, fos conduït, de franc i amb tota pompa, en el cotxe més luxós. La ‘sort’ va tocar a un feligrès de la parròquia de Sant Francesc de Paula. Després de les absoltes, el seguici, en lloc d’anar pel camí més dret al cementiri, va donar un llarg tomb pels carrers de Sant Pere més alt, voltes de Jonqueres, Comtal i Santa Anna, després Rambla avall, fins a les Drassanes, i pels carrers del Dormitori de Sant Francesc, Ample i de la Fusteria, plaça dels Encants, carrer del Consolat i pla del Palau, per sortir fora pel portal de Mar i seguir fins el cementiri”. Afegeix Curet que: “La gent va contemplar, encuriosida, aquell espectacle nou”.

Carrossa Imperial ‘estilo Renacimiento’.

L’ús de carrosses fúnebres es va acabar estenent i va créixer el nombre i diversitat de carruatges, tant els que s’utilitzaven per dur el taüt amb el difunt, com els que feien servir els acompanyants. A la col·lecció que hi ha a Montjuïc es poden veure fins a 22 vehicles, tres dels quals són ja cotxes a motor, els arreus amb que anaven guarnits els cavalls i els vestits i uniformes que duien els cotxers i els lacais que feien el servei. La majoria dels carruatges són peces originals i algun s’ha reconstruït a base de peces de diferents vehicles. Hi ha diferents tipus de carrosses, de més senzilles i de més luxoses, algunes de les quals van servir en enterraments de personatges públics. Fins i tot hi ha un Imperial “estilo Renacimiento”, que es va dur a Madrid, l’any 1996, per a l’enterrament de l’alcalde, Enrique Tierno Galván.

Carrossa Angèlica or i plata.

La Col·lecció de Carrosses Fúnebres va estar durant força anys en un soterrani de la seu de Cementiris de Barcelona, al carrer de Sancho de Àvila. L’havia creat l’any 1970 qui n’era el gerent, Cristóbal Torra Casals. L’any 2012 va ser traslladada a la ubicació actual, a l’entrada del cementiri de Montjuïc.

L’exposició de les carrosses està organitzada de manera que primer hi ha els diferents tipus de cotxes fúnebres, i després els cotxes d’acompanyament i els arreus dels cavalls. En un altell hi ha els tres cotxes a motor. El colors de la majoria de les carrosses és el negre, amb alguns detalls daurats, platejats i porpres, n’hi ha però uns quants que destaquen pel seu color blanc, són els que s’utilitzaven per a infants i donzelles. Al costat de cada carrossa hi ha un plafó amb informació del model, l’època en que es va fer servir i amb una fotografia, la majoria de les quals d’enterraments, alguns de personatges coneguts, com el torero Joselito, Eugeni d’Ors o la reverenda mare Maria Consolació Macià, germana del president de la Generalitat, Francesc Macià.

Cotxe Fúnebre blanc.

La primera carrossa que podem veure en entrar a l’exposició està muntada amb el tir de quatre cavalls amb els arreus corresponents i té un nom curiós: Estufa. Aquest és el nom amb que es coneixien els carruatges aristocràtics de més luxe amb vidres grans que permetien protegir-se del fred alhora que es podia mirar i ser vist. El carruatge de la col·lecció es va utilitzar les dècades de 1920 i 1930 per enterraments de personatges com Enric Prat de la Riba o Santiago Rusiñol. Aquesta estufa va ser construïda a Barcelona per Joaquin Estrada, important carrosser que va construir més d’un dels carruatges de la col·lecció.

Cotxe blanc de luxe num. 3.

Entre els carruatges de luxe hi ha el Grand Doumont, que té l’origen en un model francès del segle XIX. Una carrossa com aquesta es va usar a Madrid l’any 1920 en l’enterrament del torero José Gómez, Joselito. No tots els vehicles tenen noms amb tant “d’estil”, hi ha el Cotxe de luxe num. 4, que era utilitzat per la menestralia, és de construcció moderna i es distingeix per la decoració amb relleus de fusta, amb un rellotge de sorra amb ales que representa el temps que vola per a tothom. També hi destaquen les lletres alfa i omega, que simbolitzen el principi i el final . El Cotxe fúnebre num. 2 és una carrossa de construcció clàssica amb decoració d’estil isabelí i ornaments de motius vegetals.

Cotxe de respecte o cotxe de la Vídua.

Un altre dels vehicles de luxe és la Carrossa lleugera d’estil vienès, fidel a l’estil imperi, és elegant i eclèctica, i ornamentada amb motius de l’art funerari egipci, com la fulla de papir. La Gòtica segueix la decoració pròpia de final del segle XIX i està pintada de color morat, que s’associa a l’homenatge als difunts. El Cotxe de luxe num. 5 és de construcció moderna i té una decoració poc ostentosa. Vehicles com aquest es van utilitzar en enterraments de personatges com Antoni Gaudí, Narcís Oller o Joan Maragall. El Cotxe usual, conegut popularment pel nom d’Aranya, va ser molt popular en enterraments de menestrals i obrers. Gràcies al teixit dels endolats, podia fer-se més o menys luxós. Duia quatre fanals encesos, un a cada punta, que vetllaven per l’ànim del difunt.

Berlina d’acompanyament.

La Imperial “estilo renacimiento”, que ja hem citat, és una de les carrosses de més luxe i més ostentoses. Té una decoració força barroca amb relleus daurats i una cúpula de vidre tallat. El Cotxe fúnebre blanc o Aranya blanca, s’utilitzava en els enterraments d’infants i donzelles. Va ser molt utilitzat fins a la dècada de 1950. Igual que l’Aranya o Cotxe usual, es podia fer més o menys luxós gràcies als teixits i al nombre de cavalls del tir. La Carrossa Angèlica d’or i plata, de decoració barroca i de gran fantasia, era utilitzada per als enterraments de criatures. La Blanca, és un vehicle que no va arribar a fer-se servir mai, tot i que si van fer servei alguns cotxes d’un model molt similar. Aquest el va construir Serveis Funeraris de Barcelona amb peces procedents de diversos models incomplets quan es va crear la primera col·lecció, l’any 1970.

Landau

El Cotxe blanc de luxe num. 3 es feia servir en enterraments de criatures i també de religioses, com el de Maria Consolació Macià, germana del president Francesc Macià. Fins aquí les carrosses fúnebres. A partir d’aquí comencen els carruatges utilitzats per als acompanyants. El Cotxe de respecte, o Cotxe de la vídua, és sobri però de gran luxe i confort i s’utilitzava per transportar els familiars fins al cementiri. A la col·lecció hi ha altres cotxes de cavalls d’ús comú, però que també s’utilitzaven per a la comitiva fúnebre:  el Coupé, el Landau o Landó, anomenat també “Manola”, la Berlina d’acompanyament, el Faetó, o la Berlina, també són presents a la col·lecció.

Vestits de cotxer i de genet d’Aumont, casaques Federica negra i Federica de Quaresma i casaca blanca.

Tots aquests vehicles eren conduïts i servits per cotxers i lacais que anaven vestits per a la ocasió. A la col·lecció també s’exposen alguns d’aquests uniformes. El de cotxer, sobri, de llana i amb protecció especial a l’espatlla per suportar millor les inclemències del temps (cal recordar que anaven a la intempèrie). El vestits genet d’Aumont eren pels que duien el Gran Dumont que acostumaven a ser molt joves i anaven a cavall de dos dels sis cavalls del tir. La casaca Federica Quaresma, de color morat, s’usava per als seguicis fúnebres de la carrossa Gòtica i la casaca Blanca era pels seguicis d’enterraments infantils. El més habitual era la casaca Federica Negra, que duien els lacais del seguici fúnebre i que rep aquest nom perquè seguia la moda dels vestits militars de gala de la cort de Frederic I de Prúsia.

Faetó.

La col·lecció es complementa amb tres dels primers vehicles a motor que van donar servei. Un Hispano Suiza T16, fabricat a Barcelona l’any 1920. Un Buick Riviera Special, un model americà del 1958. En el moment en que va entrar en servei era de gran luxe donat que era un cotxe estranger molt difícil d’importar en aquela època. I un Studebaker SIX construït a Indiana, Estats Units, i que va ser un dels primers cotxes a motor transformats a Barcelona per al servei funerari.

Cotxe Hispano Suiza

Aquesta visita ens permet també descobrir altres aspectes de la història de Barcelona. Per exemple, com s’organitzaven els sepelis i qui s’encarregava de fer aquest servei. Així, per exemple, podem saber que l’any 1838 qui va obtenir la concessió per dur-lo a terme va ser la Casa de la Caritat, per això hi ha el seu escut en algunes de les carrosses de la col·lecció. Era una manera de donar ocupació a la seva gent, que feien de cotxers i lacais. En una vitrina es poden veure alguns dels catàlegs amb la oferta de carrosses i de categories d’enterraments. Malgrat que la immensa majoria de difunts eren traslladats al cementiri amb cotxes individuals, també hi havia una minoria de persones que eren transportats en un carruatge comunitari. La Casa de la Caritat va augmentar el seu radi d’acció i va arribar a donar servei, també, a poblacions com Sarrià (va ser vila independent fins el 1921), Tiana, Sant Feliu de Llobregat, Sabadell o Terrassa. L’any 1956 Barcelona va municipalitzar el serveis funeraris amb el nom de Servicio Municipal de Pompas Fúnebres.

A l’exposició també es poden veure maquetes, dibuixos i fotografies que mostren com era un seguici fúnebre en funerals de personatges il·lustres.

Detall amb l’escut de la Casa de la Caritat.

Col·lecció de Carrosses Fúnebres
Cementiri de Montjuïc
Carrer de la Mare de Déu de Port, 56-58
08038 Barcelona
Tel. 93 484 19 25
comunicacio@cbsa.ca

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián