El castell de Penyafort

Torre del segle XI, origen del conjunt arquitectònic.

La nova proposta de Sortides amb gràcia ens acosta a un espai que al llarg dels anys ha estat torre de defensa, castell, església, convent, residència burgesa, presó republicana, i fins i tot pub-discoteca d’ambient gai. A més, hi podem conèixer la història de tres personatges de la història catalana, un sant i dos industrials, pare i fill, relacionats amb els inicis de les colònies de la indústria tèxtil, el fill a més, va ser polític. Aquests personatges són sant Ramon (o Raimon) de Penyafort, Miquel Puig i Catasús i Josep Puig i Llagostera. La sortida d’avui ens porta a la comarca de l’Alt Penedès, a la ribera del Riu Foix. Avui visitem el Castell de Penyafort a Santa Margarida i els Monjos.

Pintura a la capella vella. S’hi pot veure la Mare de Déu dels Àngels, el pare Guasch i sant Domenec de Guzmán.

Durant molts anys el nom de Santa Margarita i els Monjos va estar molt relacionat amb la informació del trànsit dels caps de setmana, degut a les cues que es formaven en el seu terme municipal. Ara ja fa temps que això no és així. Avui, si algú parla d’aquest municipi és més aviat per alguns dels punts d’interès que s’hi poden trobar, com el parc del Foix, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i de la Guerra Aèria (CIARGA), o el castell de Penyafort. Nosaltres ens acostem  a aquest darrer espai, carregat de segles d’història, i declarat, l’any 1949, Bé cultural d’interès nacional.

Porta d’entrada a l’església.

La història d’aquest lloc, on hi podem veure elements d’època medieval i d’estils barroc i neoclàssic, va iniciar-se al segle XI, amb una torre de defensa de planta circular que encara pot veure’s a un extrem del conjunt arquitectònic. Les torres de guaita i de defensa que van erigir-se pel territori a l’entorn del segle XI són a l’origen de molts castells, masos fortificats i convents que hi ha arreu de la geografia catalana. I aquest és el cas també de Penyafort. Una torre de defensa a la qual s’hi van adossar algunes dependències i que, un cop perduda la utilitat militar va convertir-se en residència d’un castlà. Al segle XII ja hi està documentada la família Penyafort, donat que la torre és coneguda amb el seu nom. La dècada de 1180 nasqué a la torre el fill de Pere Ramon Saurina, el nounat es convertiria en sant Ramon de Penyafort. Tot i està documentat que va néixer aquí, no s’ha pogut determinar, fins ara, quin és el lloc exacte dins de l’actual complex d’edificis.

Pintura a l’interior de la cúpula de la torre.

Sant Ramon de Penyafort, va ser canonitzat l’abril de 1601 i el pare Pere Joan Guasch va impulsar la construcció d’un convent allà on havia nascut i viscut el sant, pel qual ja hi havia una important devoció, i el lloc es convertí en punt de peregrinació. Inicialment s’hi va erigir una capella de fusta i sembla que en els primers anys hi hagué un important enfrontament amb el rector de Santa Margarida i els Monjos. Així s’explica al bloc del Castell: “L’intent de fundar un convent a Penyafort no va agradar gaire al rector de Santa Margarida, Maties Papiol, el qual creient afectats els seus interessos i drets parroquials els va posar tots els entrebancs possibles, com ara impedir-los l’accés a la capella de fusta. La situació va degenerar fins que un dia, deixant-se emportar pel seu geni, va emprendre-la a bufetades amb el pare Guasch”.

Nau de l’església.

Un cop solucionat l’enfrontament, el març de 1603 es va començar a avançar en la construcció del convent. La data de 1613 gravada en una llinda podria indicar la fi de construcció del convent. Bé, de fet de la construcció dels primers edificis, perquè amb els anys, el complex s’aniria engrandint i modificant. El 1641 es van fer unes pintures murals a la sagristia vella, que encara es poden veure, tot i que l’estat de conservació no és òptim. De fet, ja s’hi ha fet algunes actuacions i estan pendents de restauració. Des de la sagristia vella s’accedeix a una mena de passadís que circumda la base de la torre que va donar origen al castell. És un passadís que no va enlloc, però que va ser fet amb un objectiu molt concret, evitar que la gent s’endugués pedres de la torre com a relíquia del sant. El fervor popular va poder malmetre greument l’edifici.

Grafit a la paret de l’església de l’època de la Guerra Civil.

Més endavant, al segle XIX, el convent fou desamortitzat  el 1835 i setze anys més tard, el 1851, el comprà Miquel Puig i Catasús. Sembla que ens aquests anys d’abandó, l’edifici es va deteriorar i quan l’adquirí l’industrial tèxtil estava en força mal estat. A la mort de Miquel Puig, l’any 1863, la propietat va passar al seu fill, Josep Puig i Llagostera, que sembla que va ser qui va decidir convertir l’edifici en una gran casa pairal. Ell, però, també moriria jove, el 1879, i la finca va quedar a mans de la seva vídua, Rosa Amat, que hi va viure fins a la seva mort, esdevinguda l’any 1943. Foren els seus néts els que van vendre la propietat, l’any 1959, a James Halloway, un ciutadà americà que va tenir cura de les dependències que havien utilitzat els Puig-Llagostera. Posteriorment, la finca va passar per les mans de diversos propietaris estrangers,  un dels quals el va convertir en un pub d’ambient gai. Finalment, l’any 2002, va ser adquirit per l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos. Avui, s’hi fan visites i activitats culturals i és, també, Centre d’Informació del parc del Foix.

Piano a la sala de la residència dels Puig.

Parem-nos a fer una ullada als principals personatges que han estat directament relacionats amb aquest lloc al llarg de la seva centenària història. El primer, com no podia ser d’altra manera, és el personatge que hi va néixer la dècada de 1180 (segons la majoria de les fonts, cap el 1185), Ramon de Penyafort, que esdevindria sant l’any 1601 en ser canonitzat pel papa Climent VIII. Aquest sant ja era molt venerat abans de la seva canonització, que va ser molt celebrada, i és el patró dels advocats, però és també un personatge controvertit, perquè se’l considera l’introductor de la inquisició a la corona catalanoaragonesa i moltes persones no el veuen, per tant amb gaires bons ulls.

Xemeneia a la sala de la residència Puig.

Segons s’explica al web de la catedral de Barcelona, sant Ramon de Penyafort: “Fou alumne de l’escola de la Catedral de Barcelona, i després entrà en els dominics. Estudià lleis a la universitat de Bolonya. També va ser conseller i confessor del Papa de Roma, així com dels reis, i especialment de Jaume I de Catalunya i Aragó. Va ser l’autor d’obres sobre la confessió i el matrimoni, com la Summa paenitentiae i la Summa matrimonii.”

A la Gran Enciclopèdia Catalana, hi podem llegir que: “intervingué en les corts de Montsó (1236), aixecà l’excomunió de Jaume I (1237), que fou gran amic seu, intervingué en la dimissió del bisbe de Tortosa (1237), en la provisió del bisbat d’Osca i en la del de l’illa de Mallorca, recentment conquerida, a més d’altres gestions en pla de jutge o assessor jurídic en temes d’heretgia i nul·litat de matrimonis”. I també que, com a conseller del rei Jaume I, va intervenir: “En tots els afers importants de la vida religiosa del país, fins al punt que quatre bisbats (Barcelona, Vic, Lleida i Girona) foren regits per dominicans. Actuà d’inquisidor i d’assessor jurídic en múltiples casos”. Un dels fets miraculosos que se li atribueixen és el fet de creuar el mar entre Sóller i Barcelona, damunt de la seva capa, talment com si hagués estat el primer surfista a vela de la història.

Sala de costura a la residència dels Puig.

Tot i que molta gent no el veu massa bé a causa de la seva relació amb la inquisició, la veneració que molta altra gent li té, està en l’origen de la construcció d’una senzilla capella, primer, i de l’església que encara podem veure avui i el convent adjacent. És més, en un a moment donat es van haver de prendre algunes mesures per evitar que la gent s’endugués trossos d’una de les parets de l’edifici. A l’església es conserven pintures barroques relacionades amb la vida del sant.

Ara que ja hem fet cinc cèntims de la biografia d’un dels personatges relacionats amb aquest lloc, anem a conèixer els altres dos, potser no tant coneguts, però d’importància per a la història de la economia del país. Com hem dit abans, es tracta de dos industrials, pare i fill. El pare, Miquel Puig i Catasús, era el fill petit d’una família originària de Vilanova i la Geltrú, amb interessos i negocis a Cuba. Nascut el 1800, l’any 1834 va casar-se amb Francesca Llagostera, filla d’una família benestant del Vendrell i el 1835 va comprar la finca de Penyafort amb l’objectiu d’instal·lar-hi la segona residència. Miquel Puig va tenir importància en la indústria tèxtil catalana. Segons explica Gràcia Dorel-Ferré en un article publicat al número 8 de la Revista de Historia Industrial, l’any 1841 va llogar un vapor al número 22 del carrer de Trentaclaus  (avui carrer de l’Arc del Teatre), al barri del Raval de Barcelona i el 1846 va fer un salt qualitatiu i va crear una empresa per a l’explotació d’una fàbrica a Esparraguera, la Colònia Sedó, una de les primeres i de més grans dimensions de Catalunya, convertida avui en museu.

Pedestal on ha havia hagut un bust de Josep Puig Llagostera.

Miquel Puig va morir prematurament, el 1863 i la Colònia Sedó i el castell de Penyafort van passar a mans del seu fill, Josep Puig i Llagostera, que era enginyer de formació i que va ser diputat pel Partit Conservador en  dues ocasions. També va estar relacionat amb la construcció de la línia de ferrocarril que uneix Barcelona i Tarragona, tot passant per Santa Margarida i els Monjos. Tot i que sembla que les seves cases de Barcelona i Esparraguera hi vivia de forma austera, a Penyafort ho va fer amb opulència, tot organitzant festes i actes socials. Sembla que aquí hi va rebre personatges com Zorrilla, el doctor Letamendi o alguns dels principals polítics de la seva època. Es va casar amb Rosa Amat, una treballadora de la seva fàbrica. Igual que el seu pare, Josep Puig també va morir jove, l’any 1879 amb 44 anys. La seva vídua, Rosa Amat va viure a Penyafort fins que va morir, l’any 1943.

Espai que es va destinar als lavabos per als militars presos.

Durant la Guerra Civil espanyola el castell de Penyafort fou requisat i s’hi  va habilitar una presó per a militars del bàndol franquista, mols dels quals eren aviadors alemanys i italians, que van deixar rastres del seu pas a les parets de l’església.

La visita, guiada, al conjunt monumental ens permet gaudir del patrimoni arquitectònic i artístic, a l’hora que anem coneixent els fets que hi han esdevingut al llarg de la història i com ha estat la vida de les persones que hi estan relacionades, d’una o altra manera, al llarg del mil·lenni d’anys d’història que tenen alguna de les seves parets. A més, des d’aquí hi surt un dels itineraris senyalitzats pel parc del Foix, un interessant recorregut aquest espai natural a l’entorn del pantà de Foix.

 

Rebost a la zona de la residència Puig.

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Castell de Penyafort
Santa Margarida i els Monjos
Tel: 669 28 75 39
turisme@smmonjos.cat

 

 

 

 

Reial monestir de Poblet

Façana barroca de l'església major.

Façana barroca de l’església major.

La nova sortida ens porta avui a conèixer un dels monestirs catalans més importants en l’època medieval. És un cenobi que és panteó reial i, que com molts altres conjunts monumentals catalans, va estar a punt de perdre’s, però el retorn dels monjos i una important restauració, no exempta de polèmica, van salvar-lo de la destrucció i avui és un important centre cultural i religiós, i amb importants projectes de futur. Avui tornem a la Conca de Barberà, una comarca on ja hem estat al celler modernista de l’Espluga de Francolí i al Museu del Vidre de Vimbodí.  Hi tornem  per visitar un dels tres angles de la Ruta del Cister: el monestir de Poblet.

La Porta Reial i, a l'esquerra, part de la muralla del segle XIV.

La Porta Reial i, a l’esquerra, part de la muralla del segle XIV.

Quan hom s’acosta a Poblet, causa una certa impressió veure la silueta del conjunt arquitectònic, isolat, envoltat per una muralla, i situat enmig de camps i zones de bosc. En creuar la porta que dóna accés a l’espai central, a l’entorn del qual se situen diversos edificis de servei del monestir, pot donar la sensació d’entrar a un petit poble i es pot arribar a pensar que el nom de Poblet podria venir d’aquí, de poble petit. Però com veurem més endavant, l’etimologia del nom no és aquesta.

Om al davant de la Porta Reial.

Pollancre al davant de la Porta Reial.

Al llibre, Els monestirs catalans, Antoni Pladevall explica que: “En tot monestir cistercenc hi ha tres parts ben diferenciades. La interior, formada per la clausura, envoltada per murs de defensa i on es troben tots els elements de la més gran importància artística; la segona zona, on hi havia els edificis necessaris per a les relacions entre els monjos i el món exterior, com el Palau de l’Abat, l’Albergueria, l’Hospital i la Bosseria o administració econòmica  del monestir, i la tercera, on hi havia  la part industrial i agrícola necessària per a la vida del cenobi”. A Poblet es poden veure perfectament aquestes tres parts i és aquest fet el que ens pot dur a pensar erròniament que el nom es pot deure a que sembla un poble petit, quan en realitat el nom es deu a un arbre.

Porta Daurada.

Porta Daurada.

Manuel Bofarull, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, diu que el nom podria venir: “Potser del llatí populetu, ‘pollancreda’, ‘arbreda de pollancres’, derivat de populus, ‘pollancre’; potser referint-se a una agrupació de cases, diminutiu de ‘poble’”.  Així, doncs, admet les dues possibilitats, però ara com ara, està més acceptada la primera opció, donat que Poblet es troba situat en un lloc on hi havia força pollancres. De fet, a l’interior del recinte hi ha un bonic exemplar amb uns quants anys a les seves branques.

Cuina.

Cuina.

El monestir de Poblet va ser fundat l’any 1150 per monjos vinguts de l’abadia cistercenca de  Fontfreda, situada a 14 quilòmetres de Narbona,  gràcies a una donació de terrenys de Ramon Berenguer IV, el qual, acabada la conquesta de Lleida, volia recuperar per al conreu un conjunt de terres ermes que havien estat abandonades i, alhora, crear un focus de cristianització. Poblet va ser fundat quan l’orde al qual pertany, el Cister, tenia tot just 52 anys d’existència.

Panteó reial.

Panteó reial.

El monestir va anar creixent amb rapidesa i ben aviat es va consolidar. Els segles XII i XIII van ser bàsics, perquè alhora que es construïen les principals dependències monacals, n’augmentava el poder i la influència, tot i que la construcció del conjunt que podem contemplar avui dia va allargar-se fins al segle XVIII. Els successors del fundador, Ramon Berenguer IV, van seguir sent benefactors del monestir i alguns hi van voler ser enterrats, com el seu fill, Alfons el Cast, o Jaume I, que va fer-se monjo cistercenc poc abans de la seva mort. Més endavant, Pere III el Cerimoniós va fer construir el panteó reial.

Claustre.

Claustre.

El conjunt de Poblet, ja ho hem dit, impressiona. I a mesura que hom si acosta es va fent més palpable la història que hi ha en els seus murs i parets. Així ho explica Antoni Pladevall: “És impossible ponderar tots i cada un dels edificis. La seva extensió és tan considerable, que només voldríem deixar una constància de la impressió que ofrena l’art agermanat als efluvis de l’espiritualitat, la cultura, la mesura i proporció i fins la funcionalitat que es desprèn de cada una i del conjunt de les seves edificacions. L’ideal del monestir cistercenc era de crear un petit món dintre el món, un àmbit en el qual la disciplina, l’ordre i la seguretat estiguessin al servei de Déu i dels seus servents, els monjos”.

Un altre autor, Juan-Eduardo Cirlot, diu al llibre Tarragona, Poblet y Santas Creus: “L’harmoniosa reunió de les diferents edificacions, amb les belles línies que ressalten en la plana, al peu de les muntanyes de Poblet, conforma un conjunt en el qual parlen les veus dels diversos estils, des del romànic al barroc. Dominen, en tot cas, les construccions medievals i la sòbria elegància del seu disseny. En l’essencial, Poblet és un model de pla cistercenc, constituït per una església i un claustre, sala capitular, dormitori, refectori i palau reial. Completen el pla utilitari, el palau abacial, la biblioteca, les bodegues i trulls, petits claustres i altres dependències. El conjunt està defensat per una muralla amb torres de planta poligonal”.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Les lleis de desamortització van afectar al monestir de Poblet, igual que ho feren amb molts altres conjunts monàstics catalans, com ja hem vist en algunes de les nostres sortides. En el cas de Poblet, la vida monàstica va desaparèixer l’any 1835, quan la comunitat era formada per una setantena de monjos, i els edificis van quedar abandonats i van patir tota mena d’espolis i saquejos. L’any 1844 es va crear la Comissió de Monuments, amb seu central a Madrid, i una altra a cada capital de província. L’objectiu era salvar el patrimoni que encara quedava després del procés de desamortització. Poblet va passar a dependre de la Comissió de Monuments de Tarragona, però el procés de recuperació del cenobi va ser lent i ple d’entrebancs. Un volum de la col·lecció Episodis de la Història, publicada per Rafael Dalmau Editor n’explica la història amb detall. L’autor és Andreu Selvat, (pseudònim d’Eufemià Fort i Cogul), i el títol és: La restauració de Poblet.

Sala capitular.

Sala capitular.

En la restauració del cenobi destaca el paper del Patronat de Poblet, creat per reial decret de 14 de juny de 1930, i dos noms: Eduard Toda, impulsor i president del patronat, i Frederic Marés, que va dur a terme la restauració –de fet, és més una recreació-, del panteó reial i de diverses escultures. Un segle i escaig després de l’abandó, el novembre de 1940 quatre monjos arribats d’Itàlia  hi reprenien la vida monàstica.

Retaule de l'altar major. Segle XVI.

Retaule de l’altar major. Segle XVI.

Abans, entre els anys 1936 i 1939, durant la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya va dur a terme una important tasca amb l’objectiu de salvar els arxius de tota mena que hi havia arreu del país. Sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere, que era el director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i que el dia 2 de juny de 1936  havia estat nomenat cap de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. Es va decidir muntar diversos arxius refugi i Poblet fou triat com a refugi documental i artístic de la Catalunya occidental. Un article de Jaume Enric Zamora i Escala publicat a l’Aplec de treballs número 21, editat pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà l’any 2003, n’explica totes les peripècies a través de la reproducció de les cartes que es van creuar tres dels principals protagonistes: Agustí Duran i Sanpere, Eduard Toda i Güell i Manuel Herrera i Ges.  Aquest darrer era un advocat i escriptor que havia estat president de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Com passa amb conjunts d’aquestes dimensions, Poblet va ser construït al llarg de diversos segles, principalment entre el XIII i el XV. Després d’aixecar-se els primers edificis, el conjunt va anar creixent d’acord amb les necessitats i les possibilitats econòmiques de cada moment i segons els criteris dels diferents abats i de la voluntat i l’interès dels reis i de la noblesa de cada època, per això hi ha diferents estils arquitectònics, que van des del romànic fins al barroc, passant pel gòtic. També hi ha algun detall modernista i les actuacions que hi va fer Frederic Marés en  la restauració-recreació en els anys de la postguerra i el franquisme.

L’any 1991 la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) va declarar Poblet Patrimoni de la Humanitat. I el 2003 es va crear la Fundació Canònica Privada Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la qual, segons s’explicita en el web oficial del monestir: “té com a principal objectiu contribuir a la difusió d’una tradició de pensament, gairebé mil·lenària, constituïda pels ideals que la comunitat de monjos cistercencs ha anat transmetent durant segles”.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Avui Poblet és també un important destí cultural i turístic amb visites, lliures a l’exterior, i guiades a les dependències interiors, per tal de fer compatible la vida monacal amb els interessos turístics, que ajuden a mantenir econòmicament el monument. També hi ha una important biblioteca i els arxius Montserrat Tarradellas i Macià i el de la Casa Ducal de Medinaceli a Catalunya. Els darrers anys, la comunitat de monjos ha introduït importants avenços mediambientals en la gestió de l’ús d’energia i en ala relació amb l’entorn natural.  I actualment hi ha importants projectes per millorar la part de cultura i turisme, amb la creació d’un centre d’interpretació i la millora del museu.

Dormitori.

Dormitori.

A l’entrada del recinte murallat hi ha l’oficina de turisme on es poden adquirir les entrades per a les visites guiades i es poden comprar productes de la zona. També hi ha una hostatgeria amb habitacions senzilles però còmodes, on es pot fer estada; una cafeteria i restaurant. Al davant mateix de l’entrada principal al recinte del monestir, a l’altra banda de la carretera, hi ha l’Hostal Fonoll, on també s’hi pot menjar.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Monestir de Poblet
Tel: 977 870 089, ext. 275
visita@poblet.cat

 

Antic refetor de conversos.

Antic refetor de conversos.

Bibliografia

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

CIRLOT, Juan Eduardo; Tarragona, Poblet y Santas Creus. Editorial Plus Ultra. Madrid.

PLADEVALL I FONT, Antoni, i CATALÀ ROCÀ, Francesc (fotografies); Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.

SELVAT, Andreu; La restauració de Poblet. Col·l3cció Episodis de la història. Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 1973.

ZAMORA i ESCALA, Jaume Enric; El monestir de Poblet i el salvament dels arxius a la Conca de Barberà durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Aplec de Treballs (Montblanc) 21 (2003): 279-308 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.

 

 

 

Monestir de Santa Maria de l’Estany

Capitell amb una noia pentinant-se.

Capitell amb una noia pentinant-se.

Catalunya és plena d’esglésies i monestirs romànics, un estil del qual n’hi ha autèntiques joies. No en va tenim a Barcelona el millor museu d’aquest estil, el MNAC, on hi podem trobar una immillorable mostra de pintura, escultura i altres arts. És, però, al territori on podem contemplar, in situ, els edificis que mestres i artesans van llegar-nos. La sortida d’avui ens proposar anar cap a una comarca natural que no va tenir aquesta consideració administrativa fins el maig de l’any 2015. Anem fins al Moianès per visitar un monestir fundat el segle XI. Avui sortim a conèixer Santa Maria de l’Estany. Continua llegint

Els Reials Col·legis de Tortosa, una passejada pel Renaixement

Pati del col·legi de Sant Jaume i Sant Dimes.

Pati del col·legi de Sant Jaume i Sant Dimes.

Fa un parell de mesos les Sortides ens van dur fins a Tortosa per visitar el seu museu i fer un recorregut a través de la història de la ciutat des dels seus orígens fins a l’actualitat, a l’hora que visitàvem un antic escorxador modernista. Avui us proposem tornar a la capital del Baix Ebre per fer un nou viatge en la història, però en aquest cas, cap enrere i a una època concreta, cap al segle XVI. I ho farem visitant els Reials Col·legis, un edifici únic, i un dels millors conjunts renaixentistes de l’arquitectura civil a Catalunya. També visitarem el Centre d’interpretació del Renaixement, que és a l’antiga església de Sant Domènec. Continua llegint

Àger, la col·legiata de Sant Pere

Porta i escala d'accés a la col·legiata.

Porta i escala d’accés a la col·legiata.

La sortida d’avui ens acosta de nou a una comarca amb un cel tan nítid i clar que la Unesco l’ha declarat Destí Turístic Starlight. De fet, la població que visitem té un important observatori astronòmic que rep visitants d’arreu del món. Nosaltres, però, anem a un altra punt del municipi, al lloc més elevat, on ens retrobarem amb un important personatge medieval català del qual ja n‘hem parlat a les nostres sortides. Avui ens acostem a Àger, per conèixer la col·legiata de Sant Pere. Continua llegint

Figaró-Montmany

Casa Consistorial.

Casa Consistorial.

Avui sortim al Vallès Oriental per visitar un municipi força antic, però que va començar a tenir nomenada a partir de les primeres dècades del segle XX gràcies a l’arribada d’estiuejants que van aixecar-hi algunes cases modernistes. És un poble situat entre dues zones d’alt interès natural: el Montseny i els Cingles de Bertí. És una localitat el nucli urbà de la qual és en una estreta vall que ha estat, de sempre el pas natural, i necessari, cap a la comarca d’Osona. Anem a una població on se situa l’acció d’una important novel·la catalana de principi del segle XX. Avui anem a conèixer el Figaró-Montmany.
Continua llegint

Castellar del Vallès

Castellar Vell.

Castellar Vell.

Sortim avui a una població el nucli central de la qual no és on es va iniciar el poblament, cosa, per altra banda, que tampoc és gaire inusual. És una localitat del Vallès Occidental que durant l’època feudal va dependre de diversos senyors i que al llarg dels anys ha canviat diverses vegades de nom. De fet el nom actual va ser aprovat l’any 1954. Hi va estiuejar el president Lluís Companys i la seva església parroquial és coneguda com la “catedral del Vallès”, degut a les seves proporcions. Avui visitem una població el terme municipal de la qual és creuada pel riu Ripoll. Avui anem a Castellar del Vallès.
Continua llegint