Sant Miquel de Fluvià

Torre campanar de Sant Miquel de Fluvià.

Catalunya és plena d’espais i monuments molt interessants que, per una o altra raó, han quedat una mica oblidats i visitar-los pot suposar una bona descoberta. Aquest és el cas de la nova sortida que us proposem. Una església fortificada que va pertànyer a un antic monestir benedictí del qual en queden algunes restes. És un edifici romànic d’aquells de factura senzilla i austera però molt bonics. És precisament la seva senzillesa i austeritat el que el fan destacable. Avui ens acostem a l’Alt Empordà per visitar Sant Miquel de Fluvià, on podrem conèixer la història del darrer monestir fundat per un antic conegut de Sortides amb gràcia, l’abat Oliba. I també podrem veure un dels forns de ceràmica d’època romana més ben conservats de Catalunya.

Façana posterior del palau abacial.

La població de Sant Miquel de Fluvià va créixer a redós del monestir benedictí del mateix nom, fundat per l’abat Oliba l’any 1045, un any i escaig abans de la seva mort. De fet, aquest va ser el darrer monestir que va fundar. El lloc triat va ser un terreny en una petita vall del comtat d’Empúries anomenada Vallgarriga. El punt exacte és prou a prop del riu Fluvià i amb una font al costat. Segons consta en una butlla del papa Sergi IV de l’any 1011, al lloc ja existia una petita població amb una esglesiola. De fet, com veurem més endavant, la presència humana en aquest lloc és molt anterior.

Nau central de Sant Miquel de Fluvià.

Fou l’any 1045, a final del mes de juliol, quan es va celebrar l’acte que avui diríem de col·locació de la primera pedra. Es va consagrar el terreny on s’havia d’erigir el monestir. La cerimònia va ser molt solemne i se li va donar una gran importància. Oliba, que era abat de Cuixà i bisbe de Vic, i que, com a abat de Cuixà, ostentava la propietat del terreny, va estar acompanyat d’un nombrós grup d’autoritats eclesials i senyors feudals. Entre altres, van signar l’acta de consagració els bisbes de Girona i de Narbona, i els comtes d’Empúries i del Rosselló. Vint-i-un anys més tard, a meitat d’octubre de 1066 es consagrava l’església. Això vol dir que ja va poder utilitzar-se com a tal, però no significa, necessàriament, que estigués completament acabada, perquè en aquella època era prou freqüent que es consagressin les esglésies amb la capçalera i bona part de la nau enllestides, però abans d’acabar-la. La construcció era lenta i es volia començar a utilitzar els edificis el més aviat possible.

Fossat obert a l’entorn de l’església.

Segons Joaquim Botet i Sisó, autor del volum dedicat a la província de Girona de la Geografia General de Catalunya, a meitat de la dècada de 1910 la localitat de Sant Miquel de Fluvià comptava amb: “108 edificis i albergs, 95 de reunits i els 13 restants escampats”. Aleshores la població era de 286 habitants de fet, 128 dels quals sabien llegir i escriure. Del total de la població, 151 eren homes i 135 eren dones. Explica Botet i Sisó que: “El terme és poc extens i quelcom accidentat. Té boscos poblats d’alzines i roures, i a les terres de conreu s’hi dóna oli, vi, grans, llegums, tubercles i hortalisses. Cria bestiar, amb preferència de llana i boví”. Segons l’Idescat a final de 2018 la població del municipi era de 746 persones, de les quals, 395 eren homes i 351, dones. I el nombre d’habitatges era de 373.

Absis central fortificat.

La història de Sant Miquel de Fluvià, com en tants altres llocs, ha anat estretament lligada, durant molts anys, a la del monestir, fins al punt que va acabar perdent el nom original de Vallgarriga per adoptar el mateix nom del monestir, el qual, per altra banda, no va arribar a tenir mai gaires monjos. De fet, les comunitats de la majoria de monestirs, abadies i cenobis, tan fossin masculins com femenins, no van ser mai molt nombroses. En el cas de Sant Miquel de Fluvià, sembla que mai va passar de vuit membres. A banda de la inicial dependència de Sant Miquel de Cuixà, el monestir també va dependre de Sant Pere de Galligants, si més no, així era el 1613 i així va ser fins el 1835, quan el temple va passar a ser la parròquia del poble.

Ubicació del claustre, recuperat recentment.

L’aspecte actual, amb un matacà a la façana, sobre la portalada, i la torre campanar amb merlets, es deu, en gran part a les obres de fortificació que es van dur a terme al segle XV. L’any 1477 Sant Miquel de Fluvià va patir l’atac de tropes franceses. L’església va quedar malmesa a causa del bombardeig i es va decidir fortificar-la. Va ser aleshores que es va augmentar l’alçada de la torre campanar, que es va coronar amb merlets, i es va obrir, també, un fossat per envoltar el recinte. Per fer-ho, es va desmuntar el claustre i sembla que part dels seus carreus es van utilitzar per a les obres de fortificació de l’església i del campanar. Sembla que en aquest mateixa època es va construir el cor d’estil gòtic i es va canviar l’anterior portalada romànica per l’actual gòtico – renaixentista. A la llinda de la porta hi ha la data de 1532.

Decoració a l’absis de Sant Miquel de Fluvià.

En un opuscle editat l’any 1997 amb textos i dibuixos de Miquel Oliveres Cases, que es pot trobar a la mateixa església de Sant Miquel, l’autor descriu la torre – campanar: “La robusta torre romànica de planta quadrada (8 m. de costats exteriors, 2 m. gruix de les parets, 27 m. d’alçada), s’erigeix magnífica, a prop del braç nord del creuer, separada un metre de l’església per un passadís amb portalada d’entrada de mig punt molt baix. Aquest passadís va ser tapat amb paret de rocalla quan es va fortificar el conjunt. Es comunicava amb l’església per mitjà d’una porta, avui tapiada”.

Capitell.

Per altra banda, el doctor en Arqueologia, Joaquim Tremoleda, descriu l’església de Sant Miquel en un article publicat al número 299 de la Revista de Girona: “És de planta basilical de tres naus amb transsepte i capçalera de tres absis semicirculars orientats a llevant. La separació de les naus s’estructura mitjançant pilastres rectangulars amb semicolumnes adossades que reben els arcs formers i els torals, que sostenen el pes de les voltes. La nau central, més ampla, és coberta amb volta de canó, i també la del creuer, mentre que les laterals ho són amb quart de cercle, força més baixes. Per la banda exterior, la capçalera presenta la típica decoració llombarda formada per arcuacions cegues, rematades amb caparrons humans, entre lesenes”.

Imatge gòtica de la Mare de Déu de Gràcia.

A l’interior de l’església podem veure una Marededéu gòtica policromada. Es tracta d’una imatge de la Mare de Déu de Gràcia d’alabastre de Beuda. Està dempeus, amb el cos lleugerament inclinat i du el Nen Jesús a coll. La imatge està col·locada sobre un capitell treballat amb decoració vegetal que fa la funció de peanya, i que se suposa que podria procedir del claustre desaparegut. El capitell està sobre una columna moderna.

A prop de l’entrada hi ha una curiosa pica beneitera tardogòtica tallada. Té forma quadrilobulada. A la decoració hi ha dos caps humans i unes flors. És possible que es tracti d’un antic capitell reutilitzat com a pica.

Pica beneitera esculpida.

En un article publicat el 19 de gener de 2017 al Blog del MNAC, Jordi Camps explica que el museu conserva tres capitells romànics que recentment es va descobrir que provenen de Sant Miquel de Fluvià. Així ho explica l’autor: “Des de fa més de cent anys el museu conserva tres capitells romànics, treballats per les quatre cares. Fins fa poc no se sabia que provenen del claustre del monestir empordanès de Sant Miquel de Fluvià. Antigament, havien estat atribuïts al claustre de Sant Serni de Tavèrnoles o considerats de procedència desconeguda. Però ni en estil, repertori, dimensions i material, coincideixen amb les peces d’aquell conjunt, del qual el museu també conserva exemples. Les seves particularitats ens obligaven a descartar altres conjunts coneguts i dispersos. Ara, després de diversos treballs i indagacions realitzats aquests darrers anys, podem demostrar-ne l’origen”.

Sant Miquel de Fluvià.

Aquesta troballa ha estat possible perquè els darrers anys s’ha dut a terme treballs arqueològics que estan permetent recuperar la història d’aquest important monestir empordanès. Així ho explica Jordi Camps en el citat article: “El claustre es va construir a la part sud de l’església, segurament poc després que aquella fos completada. Algun erudit del segle XIX ja l’havia esmentat i fins i tot observat algun capitell dispers. Però hi ha un factor determinant que ha contribuït a conèixer millor el desaparegut claustre de Sant Miquel de Fluvià. Des de principis d’aquest segle que s’han dut a terme diverses campanyes arqueològiques que han permès recuperar la seva planta  i explicar-ne l’estructura; al mateix temps, s’han descobert alguns fragments d’escultura, entre els quals alguns capitells que se sumen als ja coneguts”.

Escales d’accés a la font de Sant Miquel.

Els treballs arqueològics duts a terme en els darrers anys, han permès que surti a la llum la base de l’antic claustre que va ser desmuntat quan es va fortificar l’església i es va construir el fossat, algun tram del qual encara és visible davant la façana i en els laterals de Sant Miquel. Una acurada intervenció permet veure el contorn del claustre i els espais que havien ocupat algunes de les dependències del monestir, com la Sala Capitular, o alguna de les estances que utilitzaven els monjos. A la banda de l’antic claustre, oposada a l’església, hi ha un edifici que és l’antic palau abacial. Està molt reformat, tot i que encara conserva algun finestral gòtic. En l’època de la desamortització, va ser comprat per un particular que el va adaptar als seus gustos i necessitats. Fa uns anys va ser adquirit per l’Ajuntament i avui hi ha oficines municipals.

Exterior del safareig.

L’antic palau abacial té una mena de porxo que fa de pas interior cobert i com una mena de repartidor que permet l’accés a diferents espais, un dels quals es un pas obert cap a uns esglaons que permeten accedir a la part del darrera, on hi ha una séquia, que acostuma a estar seca. Un cop creuada, un camí puja cap a dos elements singulars del poble, un safareig públic cobert, que encara és utilitzat, i una font natural que gairebé mai ha deixat de rajar. Es tracta de la Font de Sant Miquel de la qual surt l’aigua que abasteix un abeurador per a animals i el safareig. L’aigua sobrant de l’abeurador i del safareig, va regar els anomenats horts del rector.

Interior del forn romà.

Hem dit abans, que la presència humana al poble és molt anterior a la fundació del monestir. Així ho demostra una troballa feta l’any 1974 en unes obres que es feien a l’actual carrer del Forn, aleshores un camí. Els obrers van topar amb un forat estrany que va resultar ser un forn de l’època romana. El Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona hi va dur a terme l’excavació que va treure a la llum un forn vertical d’una sola cambra de planta quadrada amb un pilar central que fa de suport de la graella on es posaven les peces a coure.

Boca del forn romà,

Conegut avui com el Forn romà del clos Miquel, és un dels millor conservats de Catalunya. Va funcionar durant els segles I i II i va servir per coure ceràmica d’ús domèstic i materials de construcció com tegulae (les teules planes) i les imbrices (teules amb forma corba). Els arqueòlegs creuen que havia d’estar a prop d’un nucli de població. De fet, no gaire lluny de Sant Miquel de Fluvià passava la Via Augusta, autèntic eix vertebrador del territori, per això se suposa que aquell nucli de població hi estaria a prop, però, ara per ara no s’ha trobat.

L’única cambra del forn és gairebé quadrada. Té una llargada de 1,98 m i fa 2, 05 m d’amplada. Actualment és sota el carrer del Forn i s’hi pot accedir per un tram d’escales. Al carrer hi ha un plafó amb un croquis que explica com era i com funcionava. La boca, on es cremava la llenya, fa 85 cm. La cambra de combustió està dividida per un pilar central sobre el qual reposa la graella de terracuita que feia de base de la cambra de cocció, i on es posaven les peces a coure. Aquesta cambra tenia dos forats. Un de lateral, o observatori, que servia per controlar l’estat de cocció de les peces. L’altre, a la part superior, era la xemeneia per on sortia el fum del procés de cocció.

Relleu renaixentista de Sant Miquel, a la façana de la Casa de la Vila.

Tot passejant pel poble, es poden veure altres punts d’interès, com un relleu renaixentista amb una imatge de Sant Miquel a l’interior d’una petxina, que es pot veure a la façana de la Casa de la Vila; diverses llindes de portes del segle XVIII;  la Casa de la Volta, dels segles XVI –XVII; l’antiga escola, d’estil Noucentista, que avui és el centre cívic; o Can Gelada, un edifici del segle XVIII. Tots ells estan recollits al web Pobles de Catalunya.

 

Per altra banda, el municipi organitza, a final de maig, la Fira d’Oficis Artesans de Sant Miquel de Fluvià amb demostracions d’oficis com cistelleria tradicional catalana, terrissaire, forja i escultura, picapedrer o vidre bufat, entre molts d’altres. Aquest 2019 s’ha celebrat, excepcionalment el dia 9 de juny i ha estat l’onzena edició.

Centre cívic.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Sant Miquel de Fluvià
Plaça de l’abat Oliba, 1
Telefons: 972 568 070 / 972 568 069
ajuntament@santmiquelfluvia.cat
Informació de visites guiades:
Telèfon 666 56 17 96

 

 

La Vall de Boí. Romànic i festa del foc

Sant Climent de Taüll.

Sortides amb gràcia torna a les ones de Ràdio Gràcia i ho fa tot acostant-se a una vall catalana amb un doble Patrimoni de la Humanitat. Per una banda, es pot visitar un conjunt d’esglésies romàniques, que la UNESCO va declarar Patrimoni Mundial l’any 2000. Per altra banda, depèn de l’època de l’any, el visitant també pot gaudir d’una festa tradicional popular que el mateix organisme ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. En el retorn a les ones de Ràdio Gràcia, anem cap a l’Alta Ribagorça, concretament a la Vall de Boí, per conèixer les esglésies romàniques de Taüll, Boí, Erill la Vall, entre altres, i les falles, que formen part de “Les festes del foc del solstici d’Estiu als Pirineus: Falles, Haros i Brandons”. Continua llegint

El santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri i el Sagrat Cor de Vistabella

Interior del santuari de Montferri.

La nova proposta de Sortides amb gràcia ens porta al santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Però no anirem al Bages. Visitarem la Moreneta, però no ens acostarem a la muntanya màgica i sagrada del centre de Catalunya. Sortirem cap a terres tarragonines, cap a la comarca de l’Alt Camp per descobrir un santuari dedicat a la patrona de Catalunya, dissenyat per un dels grans arquitectes modernistes, Josep Maria Jujol, i erigit gràcies a la col·laboració i la voluntat d’un poble i els seus habitants: Montferri. I podrem completar la sortida tot acostant-nos a la veïna comarca del Tarragonès per visitar l’església del Sagrat Cor de Vistabella, obra també de Jujol. Continua llegint

Passejada per la vila closa d’Altafulla.

Plaça de l’Església, amb el castell i l’església parroquial al fons.

La nova proposta de Sortides amb gràcia ens porta fins a una localitat amb mar i muntanya, amb castell i portals de l’antiga muralla. Passejarem per carrers que havien estat encerclats per muralles i per racons on diuen que hi solien acostar-se les bruixes. És una població que en els darrers anys ha decidit impulsar una fira vintage i una ruta gastronòmica dedicada a les tapes bruixes. Avui anem cap a les terres del Gaià, a la Costa Daurada. Ens acostem a la comarca del Tarragonès per passejar pels carrers del que havia estat la vila closa d’Altafulla. Continua llegint

Olius, una església romànica i un cementiri modernista

Absis i torre campanar de Sant Esteve d’Olius.

Catalunya té molts llocs per visitar i molts racons per descobrir. Hi ha diversos monuments que han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Entre aquests hi ha romànic i modernisme. Al territori, però, hi ha un munt de llocs, que sense ser de primer nivell, tenen un encant que els fa mereixedors de ser visitats. Un d’aquests racons es troba a la comarca del Solsonès, a pocs quilometres de la capital, Solsona. La nova sortida que us proposem permet conèixer unes restes arqueològiques; una església romànica, originària del segle IX, amb una curiosa cripta; i un petit cementiri modernista, perfectament adaptat a l’entorn. Avui visitem l’església de Sant Esteve d’Olius. Continua llegint

El castell de Penyafort

Torre del segle XI, origen del conjunt arquitectònic.

La nova proposta de Sortides amb gràcia ens acosta a un espai que al llarg dels anys ha estat torre de defensa, castell, església, convent, residència burgesa, presó republicana, i fins i tot pub-discoteca d’ambient gai. A més, hi podem conèixer la història de tres personatges de la història catalana, un sant i dos industrials, pare i fill, relacionats amb els inicis de les colònies de la indústria tèxtil, el fill a més, va ser polític. Aquests personatges són sant Ramon (o Raimon) de Penyafort, Miquel Puig i Catasús i Josep Puig i Llagostera. La sortida d’avui ens porta a la comarca de l’Alt Penedès, a la ribera del Riu Foix. Avui visitem el Castell de Penyafort a Santa Margarida i els Monjos. Continua llegint

Reial monestir de Poblet

Façana barroca de l'església major.

Façana barroca de l’església major.

La nova sortida ens porta avui a conèixer un dels monestirs catalans més importants en l’època medieval. És un cenobi que és panteó reial i, que com molts altres conjunts monumentals catalans, va estar a punt de perdre’s, però el retorn dels monjos i una important restauració, no exempta de polèmica, van salvar-lo de la destrucció i avui és un important centre cultural i religiós, i amb importants projectes de futur. Avui tornem a la Conca de Barberà, una comarca on ja hem estat al celler modernista de l’Espluga de Francolí i al Museu del Vidre de Vimbodí.  Hi tornem  per visitar un dels tres angles de la Ruta del Cister: el monestir de Poblet.

La Porta Reial i, a l'esquerra, part de la muralla del segle XIV.

La Porta Reial i, a l’esquerra, part de la muralla del segle XIV.

Quan hom s’acosta a Poblet, causa una certa impressió veure la silueta del conjunt arquitectònic, isolat, envoltat per una muralla, i situat enmig de camps i zones de bosc. En creuar la porta que dóna accés a l’espai central, a l’entorn del qual se situen diversos edificis de servei del monestir, pot donar la sensació d’entrar a un petit poble i es pot arribar a pensar que el nom de Poblet podria venir d’aquí, de poble petit. Però com veurem més endavant, l’etimologia del nom no és aquesta.

Om al davant de la Porta Reial.

Pollancre al davant de la Porta Reial.

Al llibre, Els monestirs catalans, Antoni Pladevall explica que: “En tot monestir cistercenc hi ha tres parts ben diferenciades. La interior, formada per la clausura, envoltada per murs de defensa i on es troben tots els elements de la més gran importància artística; la segona zona, on hi havia els edificis necessaris per a les relacions entre els monjos i el món exterior, com el Palau de l’Abat, l’Albergueria, l’Hospital i la Bosseria o administració econòmica  del monestir, i la tercera, on hi havia  la part industrial i agrícola necessària per a la vida del cenobi”. A Poblet es poden veure perfectament aquestes tres parts i és aquest fet el que ens pot dur a pensar erròniament que el nom es pot deure a que sembla un poble petit, quan en realitat el nom es deu a un arbre.

Porta Daurada.

Porta Daurada.

Manuel Bofarull, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, diu que el nom podria venir: “Potser del llatí populetu, ‘pollancreda’, ‘arbreda de pollancres’, derivat de populus, ‘pollancre’; potser referint-se a una agrupació de cases, diminutiu de ‘poble’”.  Així, doncs, admet les dues possibilitats, però ara com ara, està més acceptada la primera opció, donat que Poblet es troba situat en un lloc on hi havia força pollancres. De fet, a l’interior del recinte hi ha un bonic exemplar amb uns quants anys a les seves branques.

Cuina.

Cuina.

El monestir de Poblet va ser fundat l’any 1150 per monjos vinguts de l’abadia cistercenca de  Fontfreda, situada a 14 quilòmetres de Narbona,  gràcies a una donació de terrenys de Ramon Berenguer IV, el qual, acabada la conquesta de Lleida, volia recuperar per al conreu un conjunt de terres ermes que havien estat abandonades i, alhora, crear un focus de cristianització. Poblet va ser fundat quan l’orde al qual pertany, el Cister, tenia tot just 52 anys d’existència.

Panteó reial.

Panteó reial.

El monestir va anar creixent amb rapidesa i ben aviat es va consolidar. Els segles XII i XIII van ser bàsics, perquè alhora que es construïen les principals dependències monacals, n’augmentava el poder i la influència, tot i que la construcció del conjunt que podem contemplar avui dia va allargar-se fins al segle XVIII. Els successors del fundador, Ramon Berenguer IV, van seguir sent benefactors del monestir i alguns hi van voler ser enterrats, com el seu fill, Alfons el Cast, o Jaume I, que va fer-se monjo cistercenc poc abans de la seva mort. Més endavant, Pere III el Cerimoniós va fer construir el panteó reial.

Claustre.

Claustre.

El conjunt de Poblet, ja ho hem dit, impressiona. I a mesura que hom si acosta es va fent més palpable la història que hi ha en els seus murs i parets. Així ho explica Antoni Pladevall: “És impossible ponderar tots i cada un dels edificis. La seva extensió és tan considerable, que només voldríem deixar una constància de la impressió que ofrena l’art agermanat als efluvis de l’espiritualitat, la cultura, la mesura i proporció i fins la funcionalitat que es desprèn de cada una i del conjunt de les seves edificacions. L’ideal del monestir cistercenc era de crear un petit món dintre el món, un àmbit en el qual la disciplina, l’ordre i la seguretat estiguessin al servei de Déu i dels seus servents, els monjos”.

Un altre autor, Juan-Eduardo Cirlot, diu al llibre Tarragona, Poblet y Santas Creus: “L’harmoniosa reunió de les diferents edificacions, amb les belles línies que ressalten en la plana, al peu de les muntanyes de Poblet, conforma un conjunt en el qual parlen les veus dels diversos estils, des del romànic al barroc. Dominen, en tot cas, les construccions medievals i la sòbria elegància del seu disseny. En l’essencial, Poblet és un model de pla cistercenc, constituït per una església i un claustre, sala capitular, dormitori, refectori i palau reial. Completen el pla utilitari, el palau abacial, la biblioteca, les bodegues i trulls, petits claustres i altres dependències. El conjunt està defensat per una muralla amb torres de planta poligonal”.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Les lleis de desamortització van afectar al monestir de Poblet, igual que ho feren amb molts altres conjunts monàstics catalans, com ja hem vist en algunes de les nostres sortides. En el cas de Poblet, la vida monàstica va desaparèixer l’any 1835, quan la comunitat era formada per una setantena de monjos, i els edificis van quedar abandonats i van patir tota mena d’espolis i saquejos. L’any 1844 es va crear la Comissió de Monuments, amb seu central a Madrid, i una altra a cada capital de província. L’objectiu era salvar el patrimoni que encara quedava després del procés de desamortització. Poblet va passar a dependre de la Comissió de Monuments de Tarragona, però el procés de recuperació del cenobi va ser lent i ple d’entrebancs. Un volum de la col·lecció Episodis de la Història, publicada per Rafael Dalmau Editor n’explica la història amb detall. L’autor és Andreu Selvat, (pseudònim d’Eufemià Fort i Cogul), i el títol és: La restauració de Poblet.

Sala capitular.

Sala capitular.

En la restauració del cenobi destaca el paper del Patronat de Poblet, creat per reial decret de 14 de juny de 1930, i dos noms: Eduard Toda, impulsor i president del patronat, i Frederic Marés, que va dur a terme la restauració –de fet, és més una recreació-, del panteó reial i de diverses escultures. Un segle i escaig després de l’abandó, el novembre de 1940 quatre monjos arribats d’Itàlia  hi reprenien la vida monàstica.

Retaule de l'altar major. Segle XVI.

Retaule de l’altar major. Segle XVI.

Abans, entre els anys 1936 i 1939, durant la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya va dur a terme una important tasca amb l’objectiu de salvar els arxius de tota mena que hi havia arreu del país. Sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere, que era el director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i que el dia 2 de juny de 1936  havia estat nomenat cap de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. Es va decidir muntar diversos arxius refugi i Poblet fou triat com a refugi documental i artístic de la Catalunya occidental. Un article de Jaume Enric Zamora i Escala publicat a l’Aplec de treballs número 21, editat pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà l’any 2003, n’explica totes les peripècies a través de la reproducció de les cartes que es van creuar tres dels principals protagonistes: Agustí Duran i Sanpere, Eduard Toda i Güell i Manuel Herrera i Ges.  Aquest darrer era un advocat i escriptor que havia estat president de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Com passa amb conjunts d’aquestes dimensions, Poblet va ser construït al llarg de diversos segles, principalment entre el XIII i el XV. Després d’aixecar-se els primers edificis, el conjunt va anar creixent d’acord amb les necessitats i les possibilitats econòmiques de cada moment i segons els criteris dels diferents abats i de la voluntat i l’interès dels reis i de la noblesa de cada època, per això hi ha diferents estils arquitectònics, que van des del romànic fins al barroc, passant pel gòtic. També hi ha algun detall modernista i les actuacions que hi va fer Frederic Marés en  la restauració-recreació en els anys de la postguerra i el franquisme.

L’any 1991 la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) va declarar Poblet Patrimoni de la Humanitat. I el 2003 es va crear la Fundació Canònica Privada Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la qual, segons s’explicita en el web oficial del monestir: “té com a principal objectiu contribuir a la difusió d’una tradició de pensament, gairebé mil·lenària, constituïda pels ideals que la comunitat de monjos cistercencs ha anat transmetent durant segles”.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Avui Poblet és també un important destí cultural i turístic amb visites, lliures a l’exterior, i guiades a les dependències interiors, per tal de fer compatible la vida monacal amb els interessos turístics, que ajuden a mantenir econòmicament el monument. També hi ha una important biblioteca i els arxius Montserrat Tarradellas i Macià i el de la Casa Ducal de Medinaceli a Catalunya. Els darrers anys, la comunitat de monjos ha introduït importants avenços mediambientals en la gestió de l’ús d’energia i en ala relació amb l’entorn natural.  I actualment hi ha importants projectes per millorar la part de cultura i turisme, amb la creació d’un centre d’interpretació i la millora del museu.

Dormitori.

Dormitori.

A l’entrada del recinte murallat hi ha l’oficina de turisme on es poden adquirir les entrades per a les visites guiades i es poden comprar productes de la zona. També hi ha una hostatgeria amb habitacions senzilles però còmodes, on es pot fer estada; una cafeteria i restaurant. Al davant mateix de l’entrada principal al recinte del monestir, a l’altra banda de la carretera, hi ha l’Hostal Fonoll, on també s’hi pot menjar.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Monestir de Poblet
Tel: 977 870 089, ext. 275
visita@poblet.cat

 

Antic refetor de conversos.

Antic refetor de conversos.

Bibliografia

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

CIRLOT, Juan Eduardo; Tarragona, Poblet y Santas Creus. Editorial Plus Ultra. Madrid.

PLADEVALL I FONT, Antoni, i CATALÀ ROCÀ, Francesc (fotografies); Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.

SELVAT, Andreu; La restauració de Poblet. Col·l3cció Episodis de la història. Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 1973.

ZAMORA i ESCALA, Jaume Enric; El monestir de Poblet i el salvament dels arxius a la Conca de Barberà durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Aplec de Treballs (Montblanc) 21 (2003): 279-308 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.