Son i el seu conjunt monumental

Conjunt monumental de Son.

Seguim amb un petit cicle de Sortides amb gràcia dedicat al Pirineu i, concretament, a la vall d’Àneu. Avui ens acostem a una petita població penjada a la muntanya. És un lloc amb un interessant conjunt monumental i amb una torre campanar que es pot veure des d’alguns punts d’Esterri d’Àneu. Com hem dit, és un lloc petit, però que, com veurem, va tenir força importància. La sortida d’avui està dedicada al conjunt monumental de Son, com les darreres sortides, al Pallars Sobirà.

Plaça Major de Son.

Son és un poble amb un nombre d’habitants habituals que no arriben a la cinquantena, però en època medieval va arribar a tenir-ne més de quatre-cents, d’aquí ve el fet que arribés a tenir fins a 3 esglésies. L’actual, que visitarem, una que està a un centenar de metres de distància i que va ser dessacralitzada i convertida en rectoria i posteriorment en casa particular, i una tercera, una mica més allunyada, que va ser derruïda fa temps.

Comunidor i campanar de Sants Just i Pastor de Son.

El conjunt monumental de Son destaca per la seva presència. L’esvelt campanar d’estil llombard es pot veure des d’Esterri d’Àneu, sobretot de nit, quan està il·luminat. Davant l’església hi ha un petit jardí, encerclat per un mur, i que permet accedir al cementiri, adossat a un canto de l’edifici. A un costat de l’entrada del recinte, s’enlaira una curiosa torre, la raó de ser de la qual està en discussió. Segons alguns seria un comunidor, segons altres podria haver estat una torre de defensa o de guaita. El misteri sobre l’origen i l’ús de la torre s’accentua, perquè el conjunt d’església, cementiri i campanar són propietat del Bisbat, mentre que la torre del comunidor és, i sembla que ha estat sempre, propietat de l’Ajuntament.

Pupitre a l’entrada de l’exposició Mon rural al CEDPIR.

Quan parlem d’una torre de guaita o de defensa, més o menys, tothom sap a què ens referim, si més no, perquè el mateix nom ja ens ho indica, però, què és un comunidor? Probablement hi hagi molta gent que no ho sàpiga. Doncs, bé, un comunidor és el lloc on el capellà comunia, és a dir, conjurava el mal temps, amb oracions i fórmules exorcitzadores, sobretot quan s’acostava una tempesta, per evitar que acabés en pedregada o en temps violent, i fes malbé els sembrats.

Abans de seguir amb la visita, fem una mica d’història. Veiem què ens explica Ceferí Rocafort de Son, al volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya, editada a la dècada de 1910: “Lloc de la vall d’Àneu, en la vessant de la dreta de la Noguera Pallaresa, a uns 1.390 metres aproximadament sobre lo nivell de la mar, situat en un planell enlairat demunt d’Esterri y envoltat per alterosos cims, entre los quals se detaca lo Teso de Son, que se’n puja a prop de 2.700 metres  sobre lo mar. Se troba a uns 4 kilòmetres de forta pujada des d’Esterri y 36 aproximadament de Sort”. Actualment hi ha una carretera de poc més de 12 quilometres que porta fins a Espot, tot passant per Jou. És una carretera amb unes vistes espectaculars, però, això si, amb un tram d’uns quants quilòmetres molt estret, amb forts precipicis al cantó i pel qual passen, ben justets, dos cotxes normals.

Plafons de l’exposició Món rural al CEDPIR.

Segueix dient Rocafort: “Lo terme afronta al N., ab muntanyes de la Vall d’Aran y port de la Bonaygua; té al E., Esterri d’Àneu, al S., Jou y Espot y al O., terme del darrerament nomenat”. I ens diu també que: “Consta de 94 edificis, tres a fora y altres tres escampats pera los serveys agrícols, ab una població de 237 habitants de fet y 296 de dret. En la relació de l’any 1831, figura ab 239 ànimes en lo Corregiment de Talarn y senyoriu del marquès de Pallars”.  En aquella època, segons diu Rocafort, el poble tenia escola municipal i molí de farina. Des del 1970, Son és un nucli del municipi de l’Alt Àneu, i compta amb una població de 44 persones a final de 2020, segons les dades de l’Idescat. Segons aquesta mateixa font el municipi d’Alt Àneu té 414 habitants.

Campanar de Sants Just i Pastor de Son.

Pel que fa al nom d’aquesta localitat, segons Manuel Bofarull i Terrades, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya: “Se’l suposa procedent del basc isun. A l’escut hi ha un arbre verd”. L’arbre deu fer referència al nom antic del poble: Son del Pi.

Tornem a la visita. El conjunt monumental s’erigeix majestuós a l’entrada del poble venint des d’Esterri d’Àneu. Està format per l’església, dedicada als sants Just i Pastor, la torre campanar i la torre del comunidor. L’edifici, d’estil romànic llombard, va ser bastit al tombant dels segles XII i XIII. A l’església hi ha diversos elements d’interès que anirem veient. Tornem un moment a la Geografia General de Catalunya per veure què ens en diu Ceferí Rocafort: “En lo temple s’hi pot apreciar un notable retaule gòtich, essent també molt interessant lo campanar romànich, si bé apareix ab los finestrals mig trencats en los quatre o cinc estatges de que se composa. Se parla de l’església de Sonne en l’acta de consagració de la catedral de la Seu de l’any 819”.

Retaule gòtic de Pere Espallargues.

Com veiem per les paraules de Rocafort, ara fa cent anys l’estat del conjunt monumental, sobretot del campanar, no era gaire bo. L’estat actual és fruit de la restauració que s’hi va fer anys enrere i que va retornar el campanar a l’estat que se suposa que tenia originàriament, perquè havia estat modificat. Vegem la descripció de l’església que fa Andrés Sánchez del Pozo a El patrimoni sincer. El romànic de l’Alt Àneu, editat pel Consell Cultural de les Valls d’Àneu l’any 2015: “L’església de Sant Just i Sant Pastor de Son és un edifici profundament modificat en el decurs de la seua història. Originàriament fou una construcció d’una sola nau, capçada a l’est per un absis semicircular precedit per un profund arc presbiteral. En època moderna s’obriren capelles als costats de l’església i es degué refer la coberta primitiva d’embigat de fusta substituint-la per l’actual volta de creueria”.

Pica baptismal a Sants Just i Pastor.

L’element més destacable del conjunt, juntament amb la torre del comunidor, és el campanar que està situat al cantó nord-est. Aquesta és la descripció que en fa Andrés Sánchez del Pozo a l’obra citada: “És un cloquer de torre i planta quadrada. Exteriorment, presenta un sòcol molt alt que arriba gairebé a l’alçada de la coberta de l’església, en el qual només s’obre una petita finestra de mig punt de doble esqueixada i dovelles fins a l’inici de l’arc, situada a llevant. Per damunt de l’arc es divideix en quatre registres, separats per cinc arcuacions cegues entre lesenes cantoneres. Damunt dels arquets del segon i del tercer nivell s’observa un fris de dents de serra. Els arquets de l’últim pis són els més modificats per les transformacions que ha sofert l’edifici”.

Pica d'oli a Sants Just i Pastor.

Pica d’oli a Sants Just i Pastor.

Per entrar a l’església hem de passar pel jardí, des del qual s’accedeix també al cementiri i que esta envoltat per un mur amb una porta adovellada, amb un arc apuntat al vèrtex del qual encara es pot veure un símbol gravat, és l’àguila bicèfala, l’escut de Lucrecia Ventimiglia de Làscaris, la néta de l’emperador de Nicea, Teodor II Làscaris, que en casar-se amb Arnau Roger I, va salvar els greus problemes econòmics del comtat. Un cop dins l’església podem contemplar diferents punts d’interès: una pica baptismal, unes piques d’oli, un retaule gòtic i part de diverses pintures murals.

Detall de les pintures murals a Sants Just i Pastor.

Anem a pams. L’església és un edifici d’una sola nau al qual s’hi van afegir, capelles laterals. A la capçalera hi ha un absis amb un arc presbiteral al davant. Encaixat a l’absis i emmarcat per l’arc presbiteral hi ha un retaule gòtic del segle XV, del qual n’és autor Pere Espallargues. L’arc que l’emmarca està decorat amb pintures murals, amb alguns detalls força curiosos. Al peus de l’església hi ha unes altres pintures murals, que s’han conservat pitjor, però que també tenen detalls d’interès. Una de les capelles laterals va ser convertida en baptisteri i al seu interior hi ha una pica baptismal semiesfèrica de granit decorada amb motius vegetals i geomètrics. I encara hi ha dues piques de pedra més, però aquestes son per altres usos. Són piques d’oli. S’utilitzaven per desar l’oli que s’utilitzava per les llànties i per als ritus litúrgics.

Detall de les pintures murals a Sants Just i Pastor.

L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu hi organitza visites guiades amb les quals podeu conèixer molts més detalls d’aquest patrimoni i de la seva història. I si us ha picat la curiositat i voleu saber més de la comtessa Lucrecia Ventimiglia de Làscaris, l’escut de la qual, com hem dit, encara es pot veure a l’arc de la porta d’entrada al recinte, us podeu apuntar a alguna de les activitats que organitza el mateix Ecomuseu, amb el nom de Joc de dames.

Antiga església de Sant Pere.

Antiga església de Sant Pere. Al fons es veu l’edifici del CEDPIR.

En començar hem dit que a Son hi havia hagut fins a tres esglésies. De les altres dues encara en podem veure una, tot i que fa anys que va ser dessacralitzada. Avui és una casa particular, tot i que les formes recorden el temple romànic que va ser. Està situada uns quants metres més endins de la població a mà dreta. Andrés Sánchez del Pozo a El patrimoni sincer. El romànic de l’Alt Àneu, ens explica que: “L’església de Sant Pere de Son és un edifici d’una sola nau, capçat a llevant per un absis semicircular que mesura exteriorment 8 m d’amplada per 20 m de llargada”. També diu: “Els vestigis de les obertures de la construcció d’època romànica, els trobem molt desfigurats a la façana sud. L’antiga porta, avui tapiada, només la intuïm per unes poques dovelles que en testimonien l’existència”.

Plaça Major de Son.

Sánchez del Pozo ens explica també com era la tercera església, la de la Mare de Déu de Bellero: “Dins del poble de Son, a la part alta del nucli, queden les poques restes d’aquesta església; unes pedres disperses i l’arrencada d’uns fonaments. Pel que sabem, l’edifici encara es conservava als anys cinquanta del segle passat, però va patir un incendi el 1936 i es va enderrocar completament per fer passar la carretera que duu a les Planes de Son”. També ens explica l’autor: “ Pels documents gràfics que es conserven podem comprovar que es tractava d’un edifici de tres naus, amb la capçalera orientada a llevant i d’estil llombard amb arcuacions cegues i faixes verticals que, curiosament, no acabaven d’encaixar i finestres d’arc de mig punt en els panys”.

Detall d’un plafó de l’exposició sobre el romànic al CEDPIR.

El poble de Son, tot i ser petit, encara té més coses per veure. Els seus carrers tenen alguns racons destacables. I ben a prop de la que fou l’església de Sant Pere de l’Abadia, hi ha el Centre de Documentació dels Pirineus (CEDPIR). És en un edifici cantoner, amb entrada a dos nivells. L’accés es fa, a peu pla, pel que és el primer pis. Té una planta dedicada al Punt d’interpretació del romànic del Pallars Sobirà, amb una exposició sobre l’arquitectura, la pintura i l’escultura romàniques, amb imatges de les principals obres, i una altra planta dedicada al Punt d’interpretació del món rural.

Entrada a l’exposició Món rural al CEDPIR.

A la planta de baix es pot veure un audiovisual sobre l’art romànic i també una exposició amb plafons amb imatges i explicacions, de manera que entre ambdós sistemes, vídeo i plafons, podem fer un bon recorregut pel romànic pallarès sense moure’ns del lloc i, potser, descobrir algun detall o algun lloc que no coneixem i que podem anar a veure després. Al pis superior hi ha una exposició sobre el món rural, també hi podem veure un audiovisual i una exposició amb plafons, amb moltes imatges que ens mostren com era la vida a Son i a la comarca al llarg del segle XX. Hi ha fotografies de grups, de festes i celebracions, de persones feinejant, de ramats, de matxos carregats, o els darrers alumnes de l’escola de Son, quatre nenes i un nen, fotografiats l’any 1973. El Centre de Documentació dels Pirineus ofereix diverses activitats i compta amb una petita botiga on es poden comprar llibres i records.

Pica d’oli a Sants Just i Pastor.

En definitiva, Son és un petit racó del Pirineu que ens ofereix una interessant sortida que ens permet conèixer un important patrimoni arquitectònic, saber com ha estat la vida al món rural fins no fa gaires anys, i ens pot obrir la possibilitat de descobrir altres llocs per visitar i conèixer més història i patrimoni pirinencs.

 

 

Pintures murals a l’arc presbiteral i part superior del retaule gòtic.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Conjunt monumental de Son
ecomuseu@ecomuseu.com

Centre de Documentació dels Pirineus
Sant Pere, s/n. Edifici “Les Escoles”.
Tel: 606 87 31 26.
info@pyrenea.com

El castell de València d’Àneu

La vall d’Àneu des del Castell.

La sortida que us proposem avui ens permetrà veure la història des d’una altra perspectiva. Les dones són una mica més del 50% de la població. Tot i això, quan repassem la història d’un territori, d’un comtat, posem per cas, ens surten molts més noms d’home que de dona. Apareix amb certa facilitat la llista dels comtes i, pot ser, d’alguna comtessa, però no de totes. És que elles no tenien cap paper? Es que només es dedicaven a filar i a passar el temps parlant amb les dames de la cort, mentre no es dedicaven a procurar que la casa tingués assegurada la descendència? Doncs no. Van tenir un paper i força important. Avui ens acostem a l’última fortificació feudal de Catalunya per revisar la història del comtat de Pallars Sobirà des del punt de vista de les dones. Visitem el castell de València d’Àneu per revisar la història del comtat tot resseguint la història de les seves comtesses. Continua llegint