Passejada per la vila closa d’Altafulla.

Plaça de l’Església, amb el castell i l’església parroquial al fons.

La nova proposta de Sortides amb gràcia ens porta fins a una localitat amb mar i muntanya, amb castell i portals de l’antiga muralla. Passejarem per carrers que havien estat encerclats per muralles i per racons on diuen que hi solien acostar-se les bruixes. És una població que en els darrers anys ha decidit impulsar una fira vintage i una ruta gastronòmica dedicada a les tapes bruixes. Avui anem cap a les terres del Gaià, a la Costa Daurada. Ens acostem a la comarca del Tarragonès per passejar pels carrers del que havia estat la vila closa d’Altafulla.

Situada a la part esquerra del riu Gaià, la població d’Altafulla està coronada pel castell, al costat del qual hi ha l’església parroquial, dedicada a Sant Martí, sota seu s’estén la trama urbana de la població, propera al mar, però amb una certa separació. A tocar de la costa hi ha el barri de les Botigues de Mar.

Portal de la muralla a la plaça del Pou.

Veiem com era Altafulla a la dècada de 1910, segons la descripció que en fa Emili Morera al volum dedicat a Tarragona de la Geografia General de Catalunya: “Se composa l’agrupació principal del poblat de 280 edificis, 22 d’un pis, 71 de dos i 187 de tres o més, i compta, a més, amb un barri marítim junt a la platja, en que s’alcen 21 cases, senzilles botigues, per los pescadors quasi totes, excepte una de les mateixes, on hi ha un establiment per a la construcció de bótes per a vi, inherent abans a un gran comerç d’aquell ram, que va instal·lar-se a Altafulla durant l’expansiu tractat de comerç amb França, en l’any 1884. En quant a masies o cases de camp, se’n compten fins a 13 d’habitades, 35 pallisses i 58 albergs de sopluig”. La localitat tenia, aleshores, una població de 717 habitants”. Segons l’Idescat la població d’Altafulla a 2017 era de 5.089 habitants.

Plaça de Sant Antoni.

El nom de la població, Altafulla, té dos possibles orígens, segons Manuel Bofarull, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya: “Hom suposa que [Altafulla] és l’antiga Palfuriana dels romans. Se’l considera provinent de l’antropònim occità Albafulla; d’una mena de roca propícia a trencar-se en làmines (o fulls); il a més consolidada, procedent de l’àrab al-tahuila, «el camp», «la terra de conreu». A l’escut s’hi veu un ram o branquilló de fulles verdes, que lliga amb el nom popularment entès d’alta-fulla”.

Façana de migdia del castell d’Altafulla.

Com hem dit, i tal com acostuma a passar en aquests casos, la figura del castell destaca en acostar-nos a la població. Així ho expliquen Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell, autors del llibre Els castells del Gaià: “Quan sereu a tocar d’Altafulla se us farà evident la preeminència del castell, bastit a la part alta de la vila closa, en recinte murat que des d’època baixmedieval protegeix la població. Del castell, us sorprendran les seves dimensions i el seu bon estat de conservació.  El majestuós edifici que teniu al davant, però, ha estat objecte de successives reformes que des d’època baixmedieval i fins a principis de segle han anat modificant les primeres construccions dels segles XI-XII. D’entre  aquestes, destaquen el palau gòtic-renaixentista, bastit en època dels Recasens i els seus successors, els Castellet, i les reformes efectuades després de la guerra dels Segadors pel nou propietari, Francesc de Montserrat. També els efectes de les guerres carlines i la guerra civil han obligat posteriorment els seus propietaris a efectuar reformes”.

Figura d’un àngel a la façana d’un edifici.

Pel que fa a la història del lloc, els autors del llibre diuen que: “El castell d’Altafulla és referenciat a la segona meitat del segle XI com a confrontació dels castells d’Ullastrell (Montoliu) i de Puigperdigués (Montornès). Els orígens medievals d’Altafulla rauen en la concessió d’una quadra dins del terme del castell de Tamarit i podem parlar d’una comunitat consolidada a partir de la segona meitat del segle XII. A la butlla papal de 1194 es fa esment, junt amb el Catllar, de la seva parròquia”.

El castell és de propietat privada i no se’n pot visitar l’interior on, segons els autors del llibre citat, hi ha alguns dels elements més destacables del palau gòtic-renaixentista, entre els quals destaca el pati central que, en el seu pis superior, conserva una interessant galeria renaixentista. Tot i això, l’exterior si que és visible, encara que la façana principal queda allunyada de la porta del recinte i es pot veure, des d’una certa distància, a través d’una reixa. Per contra, la façana de migdia es pot veure perfectament des de la plaça de l’Església  i té diversos elements a destacar, com l’accés a l’edifici amb una rampa en ziga-zaga, alguna finestra amb detalls gòtics o un matacà.

Detall de la gelosia des d’on els senyors del castell podien oir missa.

Al costat del castell hi ha l’església parroquial dedicada a Sant Martí de Tours, erigida a principi del segle XVIII sobre un temple anterior. Tenia un accés directe des del castell, avui tancat, tot i que encara es pot veure la gelosia de fusta des d’on els senyors del castell, si volien, podien oir la missa sense haver de baixar a l’església i barrejar-se amb el poble.

L’Oficina de Turisme d’Altafulla organitza visites guiades per la vila closa, que permeten fer una passejada pels carrers del que havia estat la vila murallada, tot coneixent la història de la vila, així com algunes històries i llegendes o la biografia d’alguns personatges cèlebres nascuts a la població, com un reconegut científic o un important geògraf i explorador. Anem  a pams.

Façana de l’església, amb el campanar inacabat.

Altafulla, diuen, és terra de bruixes i és una llegenda relacionada amb aquests personatges on es diu que hi ha el perquè el campanar de l’església resta inacabat. Aquesta és una de les històries que expliquen les guies en la visita a la vila closa. La guia també ens assabenta de com és que les bruixes van triar aquesta població per fer-hi estada. En entrar a l’església, a la dreta hi trobem una capella dedicada a Sant Isidre llaurador, a l’entrada de la capella hi ha els dos sants patrons tradicionals de la pagesia catalana: Sant Galderic i  Sant Medir. I és que el patronatge de Sant Isidre va ser, d’alguna manera,  imposat. A l’altra banda de la nau, hi ha la capella dels Dolors, on és enterrat un eminent científic fill d’Altafulla: Antoni de Martí i Franquès.

Capella dels Dolors a l’església.

També conegut com a Martí d’Ardenya, pel fet d’haver nascut, el 14 de juny de 1750 a la casa pairal d’aquest nom, Antoni de Martí i Franquès va destacar en diverses disciplines científiques. Entre els seus estudis destaquen els dedicats a la quantitat d’oxigen present en l’aire. A Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico va fer algunes correccions a les teories de Lavoisier. Es va relacionar el món científic de Madrid, Londres, París i Berlín. I va col·laborar amb científics francesos en el mesurament del meridià de París. De jove va estudiar a la Universitat de Cervera i fou membre de la Societat d’Amics del País de Tarragona, des de la seva fundació, i també de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, així com de l’Acadèmia Medicopràctica de Barcelona. L’Institut d’Estudis Catalans atorga un premi que du el seu nom.

Font dedicada a Joaquim Gatell, Caid Ismail.

En el recorregut pels carrers de la vila closa d’Altafulla, ens trobarem amb una font dedicada a un altre personatge il·lustre, fill també de la localitat, es tracta de Joaquim Gatell i Folch, o Caid Ismail, el nom amb  el qual va viure i viatjar per diversos països del nord d’Àfrica. És un personatge poc conegut actualment, però important i molt interessant. Explorador i geògraf, es va fer passar per musulmà per poder transitar per Àfrica sense problemes.  La Gran Enciclopèdia Catalana en fa la següent biografia: “Estudià al seminari de Tarragona i la carrera de dret a Barcelona. Interessat pels països africans, estudià l’àrab. El 1859 anà a Algèria, i el 1861 visità el Marroc, on fou comandant d’artilleria de la guàrdia del soldà Muḥammad ibn ‘Abd al-Rahmān, desobeint les ordres del qual travessà el Marroc fent-se passar per musulmà, amb el nom de Caïd Ismail. Passà al Sàhara (1864), on emmalaltí, i retornà a la península Ibèrica. La delegació hispànica de l’Association Internationale pour l’Exploration de l’Afrique li confià un nou viatge per explorar els orígens del riu Draa, però morí poc abans de partir. Deixà les obres Revueltas en el Imperio de Marruecos en 1862, Descripción del Sus, Manual del viajero explorador en África, etc, publicades en castellà per José Gavira, el 1949”.  A la font que hi ha a la baixada de Sant Martí, hi ha un medalló amb la seva efígie.

Monument als castellers, en un angle de la plaça del Pou.

Tornem a la passejada pels carrers de la vila closa, que ens portarà a conèixer la plaça de Sant Antoni, la de l’Església, de la qual ja n’hem parlat, o la del Pou, de la qual cal destacar diversos elements. Un és el pou que li dóna nom, a tocar del qual hi ha les restes d’una de les portes de la muralla medieval. Presidint la plaça hi ha l’ajuntament, un edifici porxat de principi del segle XIX, al seu entorn hi ha diverses cases senyorials i, en un angle, entre dues cases, s’aixeca un pilar de 8 amb folre i manilles,  de mida natural, fet amb argila cuita. És una obra de Martí Royo, un artista local. Segons explica un plafó ceràmic col·locat al costat,  va ser inaugurat el 14 de novembre de 1999 en commemoració del 1r pilar de vuit carregat pels Castellers de Vilafranca 121 anys abans.

Edifici de l’Ajuntament d’Altafulla, a la plaça del Pou.

En el recorregut per l’antiga vila closa podrem veure també edificis d’interès, com Ca l’Ixart, a la cantonada del carrer del Forn amb la plaça del Pou, datada del segle XVIII, en la qual destaca una gran torre mirador decorada amb esgrafiats i coronada amb una olla posada allà amb l’objectiu de protegir l’edifici.  O Can Robert, també del segle XVIII i que trobarem a la Placeta. A la façana hi destaca una capella d’estil barroc dedicada a Sant Josep. I no gaire lluny, al costat d’una de les antigues portes d’entrada a la Vila Closa, hi ha la Casa Gran, un edifici residencial dels segles XVI-XVII,  força modificat en èpoques posteriors i que avui és un alberg de joventut de la Generalitat de Catalunya.

Torre amb esgrafiats de Ca l’Ixart.

Altafulla té encara altres punts d’interès, com l’ermita de Sant Antoni, un edifici barroc del segle XVIII, al costat del qual hi ha una torre de guaita dels segles XVI-XVII; o a primera línia de costa, les ja citades Botigues de Mar, originàriament, petits magatzems de pescadors. Ah! Queden les bruixes… Diuen que l’existència, o no, d’aquests personatges està relacionada amb el fet que a la localitat hi hagués activitat de contraban. No és que les bruixes si dediquessin, però, més aviat sembla que els contrabandistes feien córrer la llegenda per tenir els camins i carrers buits a les nits. Avui la localitat uneix aquests personatges llegendaris amb la gastronomia i durant la segona quinzena d’abril organitza la ruta gastronòmica “La Xoixeta. Tapes Bruixes Altafulla”. Aquest 2018 podeu degustar-les fins el 29 d’abril.

Localitat propera a Tarraco, Altafulla té en el seu terme municipal la important  vil·la romana dels Munts, però aquesta la deixarem per una propera sortida.

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Banca de pedra adossat a la façana de Ca l’Ixart.

Altafulla
Ajuntament
Plaça del Pou, 1
Tel. 977 65 00 08
aj.altafulla@altanet.org

Oficines de Turisme
Plaça del Pou, 1
Plaça dels Vents, s/n.
Tel. 977 65 14 26
nbarba@altafulla.altanet.org

 

Carrer del Lleó.

Bibliografia:

MIQUEL, Marina, SANTESMASES, Josep, SAUMELL, Dolors; Els castells del Gaià. Les Guies de l’IEV. Cossetània Edicions. Valls, 1999.

MORERA I LLAURADÓ, Emili; Geografia General de Catalunya. Província de Tarragona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

 

 

Anuncis

La farmàcia Esteva de Llívia

Façana del Museu Municipal.

Façana del Museu Municipal.

La sortida d’avui ens acosta a una població amb força història, cosa, d’altra  banda, força habitual a les Sortides. És un poble que conserva un establiment –de fet, el contingut d’un establiment-, que va donar servei a la vila entre 1704 i 1926. Es tracta d’una farmàcia que va ser atesa per set generacions de farmacèutics. Avui, els flascons, els armaris i mobles i les eines i utensilis que va utilitzar durant segles la família Esteva són la part principal del museu municipal de la localitat. Anem a la vila que durant molts anys fou la capital de la comarca de la Cerdanya. Ens acostem a  Llívia per conèixer la farmàcia Esteva. Continua llegint

Castell i col·legiata de Mur

La col·legiata des del castell.

La col·legiata des del castell.

La primera sortida de l’any 2015 ens porta a terres lleidatanes, a la comarca del Pallars Jussà, on ja hem estat en altres ocasions. Avui visitarem un antic castell de frontera i una col·legiata, que formen part d’un mateix conjunt i que són, ambdues construccions, interessants exemples de construcció civil el que queda del castell i d’església romànica primerenca, la col·legiata. Anem al sud de la comarca, a tocar del Montsec, per visitar el lloc que va donar peu a la recuperació de les pintures romàniques del Pirineu, tot i que les que hi havia en l’església que visitem es troben a la ciutat de Boston, als Estats Units d’Amèrica. Podem dir que la col·legiata de Mur, que és el lloc on sortim avui, va perdre part del seu patrimoni però va permetre salvar la pintura romànica catalana.
Continua llegint

El castell de Llordà i Arnau Mir de Tost

Torre de la muralla i palau.

Torre de la muralla i palau.

Fa un parell de setmanes, quan vam visitar Llimiana, al Pallars Jussà, vam citar un personatge, de qui vam dir que en tornaríem a parlar: Arnau Mir de Tost, un important senyor feudal medieval que va senyorejar per aquelles terres durant bona part del segle XI. Avui el coneixerem una mica, perquè ens acostarem a un castell on ell hi va viure. És al municipi d’Isona i Conca Dellà, a tot just un parell de quilòmetres de la població. I és un molt bon exemple d’arquitectura medieval. De fet, només posant una mica d’imaginació, ens hi podem fer la idea de com eren les condicions de vida en un castell medieval. Avui sortim al castell de Llordà.
Continua llegint

El castell de Montjuïc

Entrada al castell.

Entrada al castell.

La proposta d’avui ens porta a un espai de Barcelona que durant molts anys va ser molt malt vist pels barcelonins. És una construcció situada al cim d’una de les muntanyes de la ciutat. Un lloc on avui hi ha tota mena d’activitats lúdiques i culturals, que per les festes de la Mercè s’omple de circ, però on hi van estar empresonades moltes persones, algunes de les quals hi van morir afusellades i un punt des d’on els barcelonins van ser canonejats en dues ocasions, estic parlant del castell de Montjuïc.
Continua llegint

Cardona

Claustre i esglesia.

Claustre i esglesia.

Aprofitem la darrera setmana de vacances de Ràdio Gràcia per recuperar una nova entrada al bloc anterior. I coincidint amb la celebració de la Diada de l’11 de Setembre, us proposem visitar una població amb molta història. Una vila medieval amb un important conjunt monumental format per un castell i una església consagrada l’any 1040 i que passa per ser un dels principals edificis romànics de Catalunya, tot i la seva gran austeritat de formes. Aquesta vila va tenir també un important protagonisme en la Guerra de Successió, la fi de la qual va suposar la pèrdua de les llibertats per a Catalunya. El seu castell va caure definitivament en mans de les tropes borbòniques de Felip V el 18 de setembre de 1714. Era el darrer baluard català. Es tracta de Cardona.
Continua llegint

El castell de Fels

El castell de Fels.

El castell de Fels.

La setmana passada vam visitar el castell de Montjuïc, a Barcelona, una edificació que ha tingut un ús bàsicament militar i l’ha mantingut, si més no en part, fins fa molt poc temps. Avui ens acostarem a veure un altre castell, però aquest, a banda de donar nom al municipi on és, va ser utilitzat també com habitatge, tot i que durant la guerra civil el van convertir en presó de membres de les brigades internacionals. Estic parlant del castell de Fels, que va donar nom a la població de Castelldefels.

Torre de guaitaEls castells són, de fet, fortificacions militars i eren construïts normalment en turons i punts elevats per poder controlar el territori dels entorns. En el nostre cas, el castell de Castelldefels esta construït en un turó que s’aixeca 59 metres per damunt del nivell del mar, en un lloc on s’hi han trobat restes d’un poblat ibèric i d’una vil·la romana.  La primera construcció medieval que hi ha documentada no és, però, una fortificació, si no una església romànica datada de l’any 967.

Les excavacions arqueològiques dutes a terme van permetre descobrir restes d’un poblat ibèric d’entre els segles IV i II aC, i també d’una vil·la romana datada del segon quart del segle III dC. Aquestes restes serien d’un edifici de planta i pis. Una part d’aquestes restes, son visibles a través d’un vidre al subsòl del presbiteri de l’església.

Matacà a l'entrada del castell.

Matacà a l’entrada del castell.

Anem, però, al principi del castell. El segle X el lloc on avui s’aixeca Castelldefels era zona de frontera amb els dominis del califat de Còrdova i el comte Sunyer va encarregar als monjos del monestir de Sant Cugat que organitzessin el territori. Una de les coses que van fer, va ser erigir l’església de Santa Maria, que és, per tant, el sector més antic del conjunt que podem visitar avui dia. A principi del segle XII, entre els anys 1100 i 1106, l’església va ser reconstruïda. Segles després, entre el XIV i el XV va ser fortificada. Tot i que és de suposar que hi hagués alguna mena de fortificació anterior, encara que només fos alguna torre de guaita, no n’hi ha cap constància documental.

Castelldefels va formar part de la Baronia d’Eramprunyà, originària del segle XI, des de l’any 1447. Aquesta baronia, amb centre a Gavà, on hi ha el castell que du el seu nom, s’estenia pels actuals termes municipals de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat, Viladecans i Sant Boi de Llobregat.

Torre circular adosada, al costat de l'església.

Torre circular adosada, al costat de l’església.

La primera fortificació, al voltant de l’església, dataria dels segles XIV i XV. Més endavant, a meitat segle XVI la monarquia espanyola va decidir aixecar un seguit de fortificacions per tota la costa per defensar la població dels atacs dels pirates que venien del nord d’Àfrica i de Turquia. En aquella època es va reforçar les edificacions existents i es van dur a terme diverses ampliacions.

Després de la guerra de Successió, Castelldefels va viure una època de bonança econòmica i, donat que seguia havent-hi el perill dels atacs pirates, es va fer una nova ampliació del castell. Les obres van acabar l’any 1772. Durant el segle XIX el castell va viure una època de decadència, fins al punt que van arribar a ensorrar-se alguns murs i parets.

Detall del parc que envolta el castell.

Detall del parc que envolta el castell.

A final del segle XIX Castelldefels no tenia més de 300 habitants. Així ho reflecteix Cels Gomis al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras Candi: “reuneix aquest ajuntament 76 edificis ab 289 habitants de fet  y 280 de dret”.  Això no va impedir que el dia 19 de juny de 1895 s’acostessin al castell unes 8.000 persones per assistir a l’execució, mitjançant el sistema del garrot vil, d’un tal Joaquim Figueras, el qual havia estat condemnat a mort per l’assassinat ocorregut l’any 1893 a la rectoria del castell del capellà Jacint Horta i la seva neboda Rita Bosch. La gentada s’hi va aplegar, segons les cròniques de l’època, tot i ser un dia feiner. En aquest punt cal recordar que en aquella època les execucions eren públiques.

Llar de foc de la sala Noble.

Llar de foc de la sala Noble.

Un parell d’anys després, el 1897, el castell va passar a mans de Manuel Girona, el banquer que va costejar la façana de la catedral de Barcelona, qui va encarregar la restauració del conjunt. El projecte va seguir un marcat estil neogòtic, molt de moda en aquell moment –recordem que és l’època en que bona part de la ciutat vella barcelonina es converteix en el barri gòtic- i és aquesta intervenció que deixa el castell amb l’imatge actual, amb un munt de merlets per tot arreu.

Tornem un moment a la Geografia General per conèixer una altra de les intervencions de Manel Girona en aquest conjunt arquitectònic. Explica Cels Gomis: “Abans l’església parroquial era dins del castell, però en Manel Girona, adquiridor  d’aquest immoble, ne va fer alçar una de nova abaix a la carretera, per treure’s aquella servitud. És fama que la imatge de la Mare de Déu que hi ha a la capella del castell va ser donada pel papa Adrià II a l’emperador Carlemany, que ni va fer cessió a aquesta església, edificada per ell”. Aquesta darrera dada, però, no la tinc contrastada.

Detall de la decoració de les parets de la sala Noble.

Detall de la decoració de les parets de la sala Noble.

La nova parròquia va ser projectada per l’arquitecte Enric Sagnier, que també va fer-se càrrec de la restauració del castell. Situada a la plaça de l’Església, és d’estil neoromànic amb planta de creu llatina i tres absis semicirculars. La façana està rematada amb merlets. L’interior de la nau està decorada amb frescos del pintor Josep Serrasanta pintats a la dècada de 1950.

Vestits de cardenal del segle XVIII i de nena del segle XIX.

Vestits de cardenal del segle XVIII i de nena del segle XIX.

Tornem però al castell. Sembla que ni Manel Girona ni la seva família van viure al castell, però si que hi van celebrar grans festes i recepcions. Amb l’esclat de la guerra civil, l’església del castell va ser assaltada i foren cremats els retaules barrocs, que ren de fusta, i la sagristia, i el conjunt va ser convertit en centre d’instrucció de militar. A l’abril de 1938, el castell fou convertit en presó disciplinària de membres de les Brigades Internacionals, que van deixar diversos grafits, que encara es conserven, a les parets de la capella. Son dibuixos de persones, cares, i paisatges.

Un cop acabada la guerra el conjunt va quedar pràcticament abandonat, fins que l’Ajuntament de Castelldefels va comprar-lo l’any 1988. L’any següent va començar un procés de restauració que va allargar-se fins el 2010. Ara es pot llogar per fer-hi activitats i s’hi fan visites guiades. Periòdicament s’organitzen jornades de portes obertes.

La sala d'Esgrima.

La sala d’Esgrima.

Ara que ja en coneixem la història, podem passar a visitar el castell, que es envoltat per un bonic parc amb algunes torres de guaita. L’entrada al recinte es fa per una porta que ens permet creuar el mur que l’envolta i que hi ha davant d’una de les torres de guaita que hi ha als entorns. Després de passar per una zona enjardinada, arribem a un pati tancat, a un cantó, per un mur amb merlets on s’obre una porta amb volta de canó i un matacà al damunt. I ja som al patí d’armes del castell. Des d’aquí comencem la visita a l’interior. Hi podem veure: les quadres, dues sales, la Institucional o Noble i la d’Esgrima, la terrassa mirador i l’església de Santa Maria.

En destacarem les dues sales, la terrassa i l’església. Una escala ens porta a diferents estances i a les dues sales principals. Com a curiositat, explicar que a les habitacions del primer pis hi podem veure, a tocar de les parets, alguns maniquins amb vestits d’època. Entre altres hi ha un vestit renaixentista de dona dels segles XV i XVI, un de marquès del XVII, un de cardenal del XVIII i un de nena vestida a la moda francesa del XIX.

Llar de foc de la sala Noble.

Llar de foc de la sala Noble.

La sala Noble o Institucional és, òbviament, la més gran. Hi destaca una gran llar de foc feta de pedra i escaiola amb la campana profusament decorada amb motius vegetals. A la part superior hi ha les lletres “M” i “G” de colors gris i vermell i entrellaçades. Aquestes lletres es poden veure en altres llocs de la sala. A la part inferior de les parets hi ha un arrambador de fusta i la part de dalt està decorada amb unes sanefes on es repeteixen una àguila, dues flors de llúpol i l’escut de Catalunya. Remata la decoració un fris amb fulles d’acant, amorets, alguns a cavall i, al centre, l’escut de la baronia d’Eramprunyà.  A la paret d’enfront de la llar de foc, hi ha una placa on s’hi llegeix: “Castell de Fels. Los Senyors Barons de Aramprunyà lo feren aixecar lo segle XIII, lo engrandiren lo XVI, lo renovaren lo XVII. Lo Exm. Sr. Dn. Manuel Girona y Agrafel Senador del Regne && lo comprà lo dia de Sta. Eularia 12 de Febrer de 1897 y lo dia de St. Ignasi 31 de Juliol del mateix any, fou terminada sa restauració”.

Detall dels medallons a la sala d'Esgrima.

Detall dels medallons a la sala d’Esgrima.

La sala d’esgrima també està decorada. A la part de baix hi ha reproduïdes escenes de gravats de llibres del segle XVII, i a la part superior hi ha uns grans medallons amb diverses escenes al seu interior, a sota de cada medalló hi ha una llegenda diferent  i, entre medalló i medalló hi ha un bust d’un emperador romà sobre un pilar. Tot això és pintat.

Si pugem una mica més per les escales que hem deixat abans, poder accedir a la terrassa mirador, des d’on hi ha una bona panoràmica que agafa el massís del Garraf, la serra de Collserola, el pla de Barcelona, la muntanya de Montjuic, i bona part del delta del Llobregat i de la línia de costa.

Grafit dels brigadistes internacionals.

Grafit dels brigadistes internacionals.

A la planta baixa, un estret passadís en forma d’embut ensporta cap un patí interior, des d’on s’accedeix a l’església, on hi podem veure les pintures de 1812 de Francisco Rodríguez i els grafits dels brigadistes internacionals que hi van estar presos durant la guerra civil. A tocar de la porta de l’església hi ha quatre mènsules que representen els quatre evangelistes.

Arreu dels espais hi ha diversos cartells i plafons amb informacions sobre la història del recinte.

Panoràmica des de la terrassa. Al centre es pot veure Montjuïc.

Panoràmica des de la terrassa. Al centre es pot veure Montjuïc.

©Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Amb la col·laboració d’Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 12 de febrer de 2013
Castell de Fels
Av. Manuel Girona, s/n
Castelldefels

Imposta amb figura d'evangelista.

Imposta amb figura d’evangelista.
Grafit dels brigadistes.

Grafit dels brigadistes.