Llimiana. L’església i la casa-museu Bonifaci

Exterior dels absis.

Exterior dels absis.

Comencem la nova temporada tot visitant un petit poble del Pallars Jussà, que encara conserva les traces de la vila medieval. És una població que va tenir un castell del qual no en queden vestigis, tot i que n’està documentada la seva existència. La localitat compta amb una església, la part més antiga de la qual data del segle XI i que té els absis més alts de Catalunya. Anem a un poble on va néixer una nissaga de metges, el darrer dels quals és un personatge de pel·lícula. Bona part de casa seva és avui un museu dedicat a la seva persona. La població on anem és al cim d’un turó que senyoreja l’embassament de Terradets a l’altra banda del qual hi ha l’important castell de Mur. Coneixerem la vida del doctor Josep Bonifaci i l’església parroquial de Santa Maria. Avui sortim a Llimiana.

Un carrer de Llimiana.

Un carrer de Llimiana.

Tot i que algú pot pensar que és difícil arribar al poble, val la pena fer els cinc quilòmetres de carretera que s’enfila muntanya amunt des del pont que creua el pantà de Terradets fins arribar a Llimiana, tot i que no sempre ha estat així. Veiem què en diu Ceferí Rocafort al volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia Genertal de Catalunya: “Quan la carretera de Balaguer a Tremp, per los Terradets estiga construïda, farà indispensable la construcció d’un bon pont en lo Noguera que assegure la comunicació ab Guardia i Cellers”. Òbviament el pont es va fer i aquest estiu estaven millorant la carretera que arriba a la població.

Plaça major amb el lateral de l'església i la torre d'aigües.

Plaça major amb el lateral de l’església i la torre d’aigües.

Segons ens explica la Geografia General, a la dècada de 1910, Llimiana tenia “165 edificis i 371 ànimes” i comptava amb escola de nois i noies. Segons l’Indescat, a 31 de desembre de 2013 la població era de 162 habitants.

La població ocupa la punta d’un turó que va aplanar-se en època medieval per aixecar-hi un castell, del qual no en queda pràcticament cap vestigi, perquè els edificis es construïren a l’espai que havia ocupat i a més la gent en va aprofitar les pedres i carreus per fer les cases. Tornem al text de Ceferí Rocafort a la Geografia General de Catalunya: “En la documentació de l’edat mitgeval se anomena Limignana a la present vila. L’any 1040 trobàm un conveni entre lo comte Ermengol d’Urgell y lo comte de Pallars sobre la possessió de Llimiana. En 1052 Arnau Mir de Tost celebrà altre conveni ab lo comte de Pallars sobre los castells de Mur y Llimiana, quedant aquell lliure de donar-li potestat. Més endavant los comtes de Pallars, Ramon y Valencia, donan en penyora al seu pare Arnau Mir los castells de Montanyana (Osca), Mur i Llimiana, ab motiu de un conveni que tenia celebrat”.

Porta de la muralla medieval.

Porta de la muralla medieval.

El segle XI va ser certament convuls en aquestes contrades, amb enfrontaments entre diversos comtes catalans i els musulmans, que no eren gaire lluny. De tot plegat en parlarem en altres Sortides d’aquesta temporada, quan visitarem el castell de Llordà, a la població d’Isona i Conca Dellà o la col·legiata i el castell de Mur, que es poden veure, a l’altra banda del pantà de Terradets, des de diversos miradors que hi ha a Llimiana.

Com hem dit en començar, la sortida d’avui la dedicarem, a banda de fer una volta per la població, a visitar l’església, dedicada a Santa Maria, i al museu dedicat al doctor Josep Bonifaci. L’Ajuntament de Llimiana organitza visites guiades, que duren, més o menys una hora. És preferible trucar abans per concertar la visita, tot i que a l’estiu n’hi ha de programades tots els caps de setmana. A més, la guia, que es diu Eli, és molt amable i és d’aquelles que es nota que no s’ha aprés un guió per explicar-lo, sinó que coneix molt bé la història que explica i sap adaptar-se al nivell de les persones que té al davant.

Absis lateral i cripta.

Absis lateral i cripta.

Començarem la visita per l’església, que és de planta basilical de tres naus. La part més destacable és la part exterior de la capçalera, amb tres absis que ens explica la guia que són els més alts de Catalunya. Una de les peculiaritats és que a la base de la capçalera i, per tant, a la part inferior dels tres absis, hi ha tres criptes. Tot i això, només en podem veure una, perquè les altres dues –la central i una de les laterals-, estan cobertes de runa. Per la part exterior, els absis estan decorats amb arcs cecs agrupats de dos en dos i separats per lesenes. Val a dir, però, que aquesta capçalera que podem contemplar avui, fa uns anys no era visible, ja que s’hi havia adossat una construcció que servia de rectoria. Feliçment, l’edifici va ser enderrocat i ara podem veure l’església amb tota la seva alçada.

Làmpada de bronze.

Làmpada de bronze.

L’interior de l’església, que presideix una imatge de la mare de Déu de la Cinta, està força modificat, tot i que hi ha diversos elements en els quals val la pena aturar-se i que la guia mostra i explica amb detall. Per exemple, una curiosa làmpada de bronze, que segons porta inscrit, va ser feta a Solsona; o una maquinària de rellotge datada entre final del segle XVIII i principi del XIX, que va ser trobada, amb les peces desmuntades, en un forat de l’església.

En sortir del temple parroquial, fem una petita volta pel poble, on podem veure, a vista d’ocell i des de la terrassa que hi ha a tocar de la capçalera del temple, la coberta d’un gran dipòsit d’aigua. Després, i entre altres llocs, passem per una petita ermita, de titularitat privada, però que la propietat permet visitar, i travessem una curiosa doble porta en angle de l’antiga muralla medieval. Acabem la volta pel poble allà on l’he començat, perquè el Museu Bonifaci és davant mateix de l’església. Entrem doncs al museu i coneguem una mica aquest personatge. Abans de començar, però, cal dir que els baixos de l’edifici acullen el consultori de la població, perquè així ho va demanar el doctor Bonifaci en el seu testament.

Fotografia de Josep Bonifaci i Elvira Antonio en un plafó del museu.

Fotografia de Josep Bonifaci i Elvira Antonio en un plafó del museu.

I ara si. Anem a conèixer el personatge al qual està dedicat el museu, el doctor Josep Bonifaci i Mora, el qual nasqué a Llimiana el 22 de juliol de 1895. Era el gran de cinc germans i el seu pare, el seu avi (el padrí com en diuen en aquelles contrades) i el seu besavi també van ser metges. Va començar a estudiar a l’escola de la població, després va anar al col·legi de la Sagrada Família de Tremp i al liceu Escolar de Lleida.

La carrera de Medecina va fer-la a Barcelona, tot doctorant-se l’any 1919. Va treballar com a metge intern a l’Hospital de Sant Pau, i s’especialitzà en l’aparell digestiu. De ben jove es casà amb la dona amb qui viuria tota la seva vida: Elvira Antonio. I de jove també va iniciar-se en la vida política. Així, l’any 1920 va participar en la fundació del Sindicat de Metges de Catalunya i va ser membre, tot i que no actiu, del Centre Nacionalista Republicà i d’Estat Català. Poc després d’esclatar la guerra civil, va afiliar-se al PSUC i va ser nomenat secretari general de la Federació Sanitària del Comitè de Catalunya de la UGT, primer, i el 1938 el nomenaren director general d’Assistència Social del govern de la República.

Instrumental i maleta del doctor Bonifaci.

Instrumental i maleta del doctor Bonifaci.

Quan la cúpula del Partit Comunista d’Espanya va traslladar-se a Barcelona, Josep Bonifaci va convertir-se en metge del secretari general del partit, José Díaz, que estava greument malalt. Poc abans de la caiguda de Barcelona, metge i pacient van traslladar-se a París per tal de posar-se en mans dels metges que l’havien operat anys enrere, però en aquesta ocasió van decidir no operar-lo, de manera que van acabar marxant cap a Moscou, per tal que Díaz fos tractat a l’hospital central del Kremlin, on el doctor Bonifaci va acabar exercint d’especialista.

Sala de la casa-museu Bonifaci.

Sala de la casa-museu Bonifaci.

Mentre, l’Elvira Antonio, dona de Josep Bonifaci, va haver de marxar a l’exili, tot acabant en un camp de concentració del sud de França. Finalment, i després de diversos intents fallits i d’haver de salvar un munt de problemes, en Josep i l’Elvira van aconseguir retrobar-se a la URSS, amb la voluntat de marxar plegats cap a Mèxic, però la guerra mundial i els atacs indiscriminats de la flota a alemanya als vaixells els van fer desistir. Acabada la guerra mundial van poder marxar cap a França i, després d’una breu estada a París van establir-se a Tolosa, on la parella va començar a treballar a l’Hospital Varsòvia, que va acabar sent punt de referència i d’atenció humanitària i sanitària per a molts dels ciutadans espanyols exiliats a la zona.

Sifó i altres objectes de vidre a la cuina.

Sifó i altres objectes de vidre a la cuina.

Aquesta atenció als exiliats no agradava gens a les autoritats franquistes, les quals van pressionar França, tot titllant el nostre doctor d’espia, amb la intenció que es tanques l’Hospital Varsòvia. Finalment aconseguiren que Bonifaci, amb altres militants comunistes, fos jutjat –sense gaires garanties jurídiques-, i deportat a Còrsega. Això era el 1950 i un any després va poder marxar, asilat, a Txecoslovàquia, on van viure, ell i la seva dona fins al 1963, quan van anar cap a Romania, d’on va tornar a París l’any 1967. Un cop establert a la capital francesa, la seva família, amb qui havia estat en permanent contacte a través del correu postal, va proposar-li que tornés a casa i van facilitar-li tots els tràmits. Finalment, l’any 1970 va poder tornar a Catalunya, i es va tornar a col·legiar i v a exercir a Llimiana. L’any 1973 va ser homenatjat pel Consell General de Metges d’Espanya. Els darrers anys de la seva vida els va passar entre Llimiana i Barcelona. Va morir el 22 d’abril de 1989.

Aspirador exposat a la cuina.

Aspirador exposat a la cuina.

Més enllà de descobrir un personatge amb una vida tant intensa com la del doctor Josep Bonifaci, la visita al museu que porta el seu nom ens permet veure com era una casa de poble de fa uns anys enrere, perquè moltes de les estances estan pràcticament igual. Entre els objectes exposats hi ha la biblioteca i l’instrumental de metge, un curiós sifó, que té forma d’un “8”; un dels primers aspiradors i, a la llar de foc hi podem el “mosso”, que no és cap noi ben plantat. És un estri força curiós que consisteix en una barra de ferro, de més o menys un metre de llargada, subjectada a la paret de la llar de foc amb una frontissa que li dona un moviment bascular horitzontal. A la punta hi ha un cercle, també de ferro, amb un forat al mig. La funció d’aquest objecte era mantenir calent el plat amb el menjar del padrí (és a dir, l’avi), que habitualment era el cap de casa, quan aquest arribava tard. Com li agrada de dir a l’Eli, la guia de Llimiana, “el mosso” era “el microones dels nostres avis”.

Pintura barroca a la capella del Sant Crist.

Pintura barroca a la capella del Sant Crist.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 16 de setembre de 2014

 Escolta el programa

Llimiana
Ajuntament
Visites
Plaça Major, 1
Telèfon: 973 650 773
ajuntament@llimiana.ddl.net

v isites ESTIU 2016

 

 

 

El pantà de Terradets des de Llimiana.

El pantà de Terradets des de Llimiana.

 

 

Anuncis

3 pensaments sobre “Llimiana. L’església i la casa-museu Bonifaci

  1. Retroenllaç: El celler cooperatiu de Pinell de Brai | Sortides amb gràcia

  2. Retroenllaç: El castell de Llordà i Arnau Mir de Tost | Sortides amb gràcia

  3. Retroenllaç: Castell i col·legiata de Mur | Sortides amb gràcia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s