Olius, una església romànica i un cementiri modernista

Absis i torre campanar de Sant Esteve d’Olius.

Catalunya té molts llocs per visitar i molts racons per descobrir. Hi ha diversos monuments que han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Entre aquests hi ha romànic i modernisme. Al territori, però, hi ha un munt de llocs, que sense ser de primer nivell, tenen un encant que els fa mereixedors de ser visitats. Un d’aquests racons es troba a la comarca del Solsonès, a pocs quilometres de la capital, Solsona. La nova sortida que us proposem permet conèixer unes restes arqueològiques; una església romànica, originària del segle IX, amb una curiosa cripta; i un petit cementiri modernista, perfectament adaptat a l’entorn. Avui visitem l’església de Sant Esteve d’Olius.

Porta d’entrada al cementiri modernista.

En arribar al conjunt monumental d’Olius, destaca la pau i la tranquil·litat que s’hi respira. A peu de carretera hi ha una esplanada on es pot aparcar el cotxe, a l’altra banda de la calçada es pot veure una gran roca i un tram d’escales que arriben fins la porta amb arc catenari que dóna accés al cementiri modernista. L’esplana que fa d’aparcament està limitada per un llarg mur que recorda una antiga muralla i uns quants metres més a munt s’erigeix la parròquia de Sant Esteve d’Olius. La calma i la tranquil·litat son absolutes –ho eren quan el vam visitar-, tot i que era hora de missa. A més del cementiri i l’església, només hi ha un edifici adossat al temple i una casa propera.

 

El terme municipal d’Olius és força extens, però no té un nucli urbà definit. Segons l’Idescat, ocupa una superfície de 54,8 km2 amb una forma de una  mena d’U irregular, que envolta gran part de la capital de la comarca, Solsona. Així descriu Olius, Ceferí Rocafort al volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya, que recordem que va ser publicada a la dècada de 1910 : “Caseriu que dóna nom al districte municipal, a uns 5 quilòmetres a l’est de Solsona i a la dreta dessobre del Cardener, que atravessa lo terme de nord a sud. Consta lo municipi de 488 habitants de fet i 486 de dret, amb un total de 127 edificis, dels qual la majoria son esbarriats i altres formen los petits caserius nomenats Olius, Brics, Castellvell, Les Comes”. La població segons l’Idescat era, a 2016, de 929 persones.

Nau de l’església, amb el presbiteri elevat sobre la cripta.

El per què d’aquesta extensió i forma, ens ho expliquen al web de l’ajuntament: “L’any 1847 s’uní el terme d’Olius amb el terme del Castellvell”. Tornem, però a la descripció de Ceferí Rocafort: “Ademés del Cardener, que s’aprofita per a la producció del fluid elèctric subministrat a Solsona, lo riu Negre atravessa lo present territori tancat per ponent per les serres de Castellvell i derivacions de la serra de la Torregassa. Les produccions consisteixen en llegums, grans, trumfes i pastures per a lo bestiar. Té tres molins fariners, dels quals lo més important es lo que s’anomena dels Cubs i, actualment de la Llum, per produir-s’hi lo fluid elèctric que il·lumina Solsona”.

Un fulletó editat per la Diputació de Barcelona i que pot trobar-se a internet explica que: “El temple actual va ser consagrat, l’any 1079, pel bisbe de la Seu, Bernat Guillem, a petició del comte Ermengol i deIs habitants del lloc, que havien edificat l’església des deIs fonaments. Hi dedica dos altars, un a  dalt en honor de Sant Esteve i l’altre a sota, en la confessió o cripta, en honor del Sant Sepulcre i de Santa Maria”. Així ho explica també, Ceferi Rocafort, que es fa ressò de la hipòtesi apuntada per Joan Serra Vilaró al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya del l’any 1908, en el sentit que: “Ja en lo segle X hi havia a Olius un monestir o bé una reunió de clergues dirigits per un sacer, com sembla deduir-se d’algunes donacions fetes ad domum Sancti Stephani”.  Rocafort afegeix que: “En lo segle XI se construí un nou temple, encara existent, quina consagració va efectuar-se solemnialment lo dia 21 de desembre de l’any  de la Encarnació 1079 pel bisbe d’Urgell, Bernat”.

Accés a la cripta,. sota el presbiteri.

Olius apareix citada per primer cop en documentacions escrites en l’època de la reconquesta, en la donació d’unes terres i unes vinyes que l’any 985 va fer el prevere Duran. A prop de Sant Esteve hi ha una masia fortificada, coneguda avui amb el nom de La Torreta, que és l’antic castell d’Olius, on hi van fer llargues estades els comtes d’Urgell. Al web de l’Ajuntament ens expliquen que: “En el testament d’Ermengol IV, del 1.102, demana ser enterrat a Solsona i dóna al monestir el castell d’Olius i tot el seu termenat, de tal manera que als anys 1790 el bisbe de Solsona, Rafael Lasala, encara es titulava senyor i marquès d’Olius”. De fet, quan va ser creat el bisbat de Solsona, a la darreria del segle XVI, els cònsols d’Olius van prestar homenatge al nou bisbe com a senyor del castell i del terme.

Vista general de la cripta.

Els segles XVII i XVIII van ser època de bonança per a la localitat i bona mostra és el fet que les llindes de les portes de moltes cases llueixen la data d’aquells anys. Després, va arribar el convuls segle XIX, amb diversos conflictes bèl·lics, com  la Guerra del Francès (1808-1814) i les tres carlinades (1834-1875), que van fer molt mal a la comarca. I a la darreria d’aquell segle XIX,  la fil·loxera va arruïnar el municipi, que no va poder remuntar fins a partir de la segona meitat del segle XX.

Detall de les voltes d’aresta de la cripta.

Fet aquest repàs a la història del lloc, anem a veure el seu patrimoni monumental. El que podem visitar avui és l’església, amb la cripta, que és l’element més interessant, i el petit cementiri modernista que hi ha a uns quants metres, a l’altra banda de la carretera.

El cementiri està perfectament integrat a l’entorn natural. Les tombes i els panteons, aprofiten les formes i les obertures de les roques, el desnivell del terreny i la vegetació. És petit, amb espais irregulars i a diferents nivells, però acollidor i tranquil, que convida a la reflexió. Com a elements més destacables hi ha l’entrada, de pedra, amb forma d’arc parabòlic,  i amb una porta de ferro, tancada amb un forrellat de forja amb un doble nus, i amb un crismó al capdamunt. Uns forats de diferents mides i amb formes arrodonides la fan  més lleugera a la vista. El segon element a destacar és una agulla de forma cònica, adossada a un petit oratori, feta amb pedres sobreposades i coronada per una doble creu de pedra, que sobresurt per damunt de tot el conjunt.

Una de les antigues escales d’accés a la cripta.

L’autor d’aquest cementiri va ser Bernardí Martorell i Rius, arquitecte diocesà del bisbat de Solsona, contemporani i molt influït pels grans mestres del modernisme, com Gaudí i Domènec i Montaner.  El cementiri va ser un encàrrec del bisbe Vidal i Barraquer, que l’any 1915 va decidir tirar endavant l’obra per substituir l’anterior cementiri, que estava en molt mal estat des de les darreries del segle XIX. De fet, sembla que la feligresia del poble volia una construcció molt més convencional, però el resultat final va ser aquesta destacable obra  modernista, que acompanya l’edifici romànic i fa més interessant el conjunt.

L’església és un edifici d’una sola nau, de 10 metres d’amplada per 36 de llargada. Té adossada una torre  campanar de planta quadrada, de construcció posterior. L’exterior de l’absis és decorat amb arcs cecs. A l’interior, la nau està  coberta per una volta de canó que sostenen quatre arcs torals que estan reforçats a l’exterior per contraforts. En entrar a l’església, destaca la cripta que hi ha sota el presbiteri. Aquest és l’element més singular de l’edifici. Està formada per tres naus de volta d’aresta suportades per sis columnes amb capitells amb diferent decoració. Sembla que podrien haver estat aprofitats d’una església anterior. Actualment s’accedeix a la cripta per una escala central, però un cop dins, es poden observar, a banda i banda, dues obertures; són els forats de les antigues escales per les quals s’hi accedia inicialment.

Detall d’un capitell de la cripta.

A l’exterior, a l’entorn de la església, hi ha diferents plafons amb la història i la descripció dels diferents edificis i elements d’interès del conjunt monumental. Perquè, a banda de l’església i el cementiri, a l’entorn hi ha el mas de la Torreta, una masia fortificada edificada entre els anys 1540 i 1562, i que s’hauria aixecat sobre l’antic castell d’Olius, esmentat ja l’any 1000 com a palau del comte d’Urgell. També hi ha l’antiga escola, edificada el 1957 i avui un domicili particular, que va substituir una edificació anterior que es pot observar en algunes fotografies antigues aixecat al costat de la rectoria. A prop, hi ha també l’antic molí dels Cups, un antic molí fariner que surt esmentat ja l’any 1080 amb el nom de molí de Cuiquespes. Just al final del segle XIX va canviar les seves funcions en convertir-se en una central elèctrica per proveir la veïna ciutat de Solsona.

Restes de l’assentament ibèric.

En arribar a Olius ja hem  vist que l’església queda uns metres per damunt de l’esplanada que es fa servir d’aparcament, la qual està delimitada per un mur de pedres que recorden una muralla. I al terraplè que hi ha al damunt, als peus de l’església, s’hi poden veure uns cercles d’un color diferent de la resta del sòl, i a tocar del mur, arran de terra, les restes d’unes construccions. Tot plegat és part d’un altre element d’interès patrimonial, perquè a Olius s’hi ha localitzat un petit jaciment arqueològic d’època ibèrica.

Camp de sitges.

Es tracta d’un petit nucli d’habitatges i una extensa àrea de sitges datades del segle III abans de la nostra era (a. de la n. e.). Es tractaria d’un centre d’emmagatzematge d’excedents de cereals. S’hi han trobat llars de foc, un petit forn metal·lúrgic, un enterrament infantil i un altre d’un animal que no s’ha pogut determinar si era una ovella o una cabra. Aquest lloc hauria estat ocupat entre els anys 300 i 190 a. de la n. e.

Audiovisual al costat de la porta de l’església.

 

A banda dels plafons explicatius amb informació dels diferents elements patrimonials que hi ha en diferents punts del conjunt monumental, a l’interior de l’església es pot veure un audiovisual on s’explica la història del lloc.

 

 

 

 

Porta lateral de Sant Esteve d’Olius.

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Sant Esteve d’Olius
Ajuntament d’Olius
Tel: 973 48 09 61

 

 

 

Bibliografia

ROCAFORT, Ceferí; Geografia General de Catalunya. Província de Lleida. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.

https://www.idescat.cat

http://www.diba.cat/documents/429042/7547d65d-18fa-4adf-8011-cbbf8e274566

 

 

Anuncis

Àger, la col·legiata de Sant Pere

Porta i escala d'accés a la col·legiata.

Porta i escala d’accés a la col·legiata.

La sortida d’avui ens acosta de nou a una comarca amb un cel tan nítid i clar que la Unesco l’ha declarat Destí Turístic Starlight. De fet, la població que visitem té un important observatori astronòmic que rep visitants d’arreu del món. Nosaltres, però, anem a un altra punt del municipi, al lloc més elevat, on ens retrobarem amb un important personatge medieval català del qual ja n‘hem parlat a les nostres sortides. Avui ens acostem a Àger, per conèixer la col·legiata de Sant Pere. Continua llegint

La Roca dels Moros del Cogul

La Roca dels Moros.

La Roca dels Moros.

Avui us proposem una sortida que ens porta a conèixer unes pintures rupestres descobertes l’any 1908. Tenen un gran interès, però la seva datació va estar en discussió fins no fa gaire. En qualsevol cas, actualment és clar que és un espai únic a Catalunya i un dels principals referents de l’art rupestre de l’arc mediterrani. I la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat l’any 1998. Avui visitem la Roca dels Moros del Cogul, a la comarca lleidatana de Les Garrigues. Continua llegint

La fortalesa Els Vilars d’Arbeca

Porta nord del recinte.

Porta nord del recinte.

La proposta d’avui ens transporta cap a la prehistòria i per fer-ho ens traslladarem cap a l’interior de Catalunya, a la comarca de Les Garrigues i, més concretament a Arbeca. A uns quatre quilòmetres d’aquesta població hi ha un jaciment arqueològic únic al nostre país. Es tracta d’una fortalesa construïda cap a l’any 700 a.n.e., en època de la primera edat del ferro, i que va ser poblada pels Ilergets fins a l’any 300 abans de Crist, en total va ser habitada durant uns quatre segles. Avui sortim a la fortalesa Els Vilars d’Arbeca. Continua llegint

Isona i Conca Dellà

Façana de l'església.

Façana de l’església.

La nostra sortida d’avui ens porta a un municipi on hi ha vestigis de poblament humà de l’època dels ibers i també dels romans, però on s’han trobat restes fòssils d’uns essers molt grans que van poblar la terra molt abans de l’aparició de l’home, els dinosaures. Avui anem a un municipi que des de l’any 1970 agrupa catorze pobles, en un dels quals ja hi vam fer una sortida a principi d’aquesta temporada. Passejarem pels carrers de la població, on hi podrem veure part d’una muralla romana, però, sobretot, visitarem un museu. Avui tornem al Pallars Jussà, en aquest cas per visitar el poble d’Isona del municipi d’Isona i Conca Dellà i el Museu de la Conca Dellà.
Continua llegint

Les estàtues-menhir de Seró

Fragment superior d'una de les esteles.

Fragment superior d’una de les esteles.

La sortida d’avui és una mica curiosa, perquè en una sola visita podrem veure arquitectura actual, del segle XXI -amb premi FAD inclòs-, i art prehistòric. Veurem i visitarem un edifici dissenyat per estar completament integrat amb l’entorn i amb un respecte absolut amb el medi ambient que s’ha aixecat expressament com a contenidor d’unes peces treballades pels homes prehistòrics. A més, també hi podrem comprar productes de la terra i observar els estels en un dels millors llocs per fer-ho de tota la península ibèrica. Avui anem al peu del Pre-Pirineu per veure una mostra excepcional d’escultura megalítica antropomorfa. Sortim a la comarca de la Noguera, a la localitat de Seró del municipi d’Artesa de Segre.
Continua llegint

Museu de Gerri de la sal

L'alfolí, actual museu de Gerri.

L’alfolí, actual museu de Gerri.

La sortida d’avui serà ben salada, perquè anem a visitar un museu que és a un alfolí. Parlarem d’un element de primera necessitat que els humans utilitzem de ben antic. És quelcom valuós que utilitzem en el món de la gastronomia, on es fa servir com a condiment, però també com a conservant; i també ha estat molt important en l’economia. Ha portat prosperitat i riquesa a molts llocs, i també ha provocat conflictes. Ha arribat a ser tant important en economia que ha donat nom al sou que percebem el qui treballem per compte d’altri, perquè és d’aquest element que deriva la paraula “salari”. Avui parlem de sal, perquè sortim al Museu de la població pallaresa de Gerri de la Sal.
Continua llegint