La Vall de Boí. Romànic i festa del foc

Sant Climent de Taüll.

Sortides amb gràcia torna a les ones de Ràdio Gràcia i ho fa tot acostant-se a una vall catalana amb un doble Patrimoni de la Humanitat. Per una banda, es pot visitar un conjunt d’esglésies romàniques, que la UNESCO va declarar Patrimoni Mundial l’any 2000. Per altra banda, depèn de l’època de l’any, el visitant també pot gaudir d’una festa tradicional popular que el mateix organisme ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. En el retorn a les ones de Ràdio Gràcia, anem cap a l’Alta Ribagorça, concretament a la Vall de Boí, per conèixer les esglésies romàniques de Taüll, Boí, Erill la Vall, entre altres, i les falles, que formen part de “Les festes del foc del solstici d’Estiu als Pirineus: Falles, Haros i Brandons”.

Falles preparades.

La vall de Boí és interessant des de diversos punts de vista. És un dels accessos al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, ofereix un munt de possibilitats de fer senderisme i, al capdamunt de la vall, hi ha un dels balnearis més coneguts de Catalunya, Caldes de Boí. Nosaltres, però, ens aturarem en els dos aspectes que han obtingut el reconeixement de la UNESCO com a patrimoni de la Humanitat, les esglésies romàniques i les falles.

Comencem pel conjunt d’esglésies romàniques. En relació amb aquest patrimoni hi ha dos moments històrics i uns personatges concrets a destacar. El primer moment és el de la construcció dels temples, entre els segles XI i XII, amb un important protagonisme del llinatge dels Erill i el bisbe de Roda – Basbastre, Ramon Guillem. El segon moment històric és a principi del segle XX, quan l’Institut d’Estudis Catalans va organitzar la “Missió arqueològico – jurídica a la ratlla d’Aragó”. L’arquitecte, historiador de l’art i polític, Josep Puig i Cadafalch, va dirigir l’expedició que va “descobrir” el romànic de la vall i de la qual en formaven part el també arquitecte, Josep Goday; Guillem M. de Brocà, membre de l’IEC; Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic; i el fotògraf, Adolf Mas.

Eines de picapedrer al Centre d’Intrerpretació.

Anem al principi de la història i als primers personatges destacables. Al segle X la vall de Boí va veure’s immersa en les disputes entre els comtats catalans que s’estaven independitzant de l’imperi Carolingi. Els diferents bisbats també eren part en aquestes disputes. Políticament, en diferents moments de la història, la vall de Boí va formar part de la Ribagorça i del Pallars Jussà.

Exposició al Centre d’Interpretació.

Erillcastell, un poble de l’Alta Ribagorça, que avui dia pertany al municipi de Pont de Suert i que està deshabitat, era l’origen dels senyors d’Erill, als quals pertanyia la vall de Boí. Van fer costat al rei Alfons el Bataller en la reconquesta de Barbastre, Tudela, Daroca, Saragossa i Calatayud, i van participar en el repoblament de llocs com Alfarràs, Almenar o Fraga, als territoris de ponent. I va ser amb les riqueses obtingudes en els botins de guerra que els Erill van ser els promotors  i van sufragar la construcció de les esglésies de la vall de Boí, per tal de guanyar prestigi i fer patent el seu poder. Bona mostra d’aquest poder és el fet que dos dels temples principals, Sant Climent i Santa Maria de Taüll, van ser consagrats amb un dia de diferència.

Centre d’Interpretació. Vídeo representant el bisbe Ramon Guillem.

Vistos, encara que per sobre, els senyors d’Erill, anem cap a l’altre personatge cabdal en l’inici d’aquesta història: Ramon Guillem, que posteriorment seria Sant Ramon de Roda o de Barbastre. Nascut a la Gascunya, va ser prior de Sant Serni de Tolosa i l’any 1104 va ser nomenat  bisbe de Roda – Barbastre  pel rei Alfons el Bataller. Va mantenir bones relacions amb els Erill, va ser confessor del rei, amb qui també va tenir disputes i va ser ell qui va consagrar part de les esglésies de la vall. Va viatjar per França i per Itàlia, on va contactar amb els millors artistes del moment. És enterrat a la catedral de Roda d’Isàvena, a la Baixa Ribagorça.

Pintura a Sant Joan de Boí.

Avancem cap al segon moment històric. L’expedició dirigida per Puig i Cadafalch, va visitar diverses valls pirinenques. A més de Boí, van estar a les valls d’Aran, de Luchon i d’Isàvena i a la comarca de la Noguera, i van documentar àmpliament el seu patrimoni. Un dels fruits d’aquell viatge va ser la publicació de L’arquitectura romànica a Catalunya, obra de referència signada per Puig i Cadafalch, amb els també arquitectes, Antoni de Falguera i Josep Goday.

Exposició Centre d’Interpretació. Materials usats pels pintors.

Pocs anys després de l’expedició, es va conèixer la venda de les pintures murals de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, al Museu de Boston. Les lleis del moment no van permetre aturar la venda, però la Junta de Museus va decidir actuar i es va organitzar una campanya d’arrancada de pintures murals romàniques del Pirineu català per evitar que les compressin museus o col·leccionistes de fora.

Pintures a l’absis de Santa Maria de Taüll.

La feina es va encarregar al mateix restaurador que havia arrancat les pintures de Santa Maria de Mur, Franco Stefanoni, que utilitzava la tècnica de l’strappo. Aquesta tècnica consisteix en aplicar diverses capes de tela mullades amb cola orgànica ​soluble a l’aigua sobre la pintura. Un cop seques, es retiren amb escarpa i martell amb la pintura adherida. Es duen cap al museu corresponent i es fa el procés a la inversa per adherir la pintura al seu nou suport: la cola orgànica es dilueix amb aigua calenta per poder separar les teles de la capa de pintura, que queda adherida al nou suport. És així com les pintures murals de les esglésies de la vall de Boí van ser traslladades al Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona, situat al parc de la Ciutadella, a l’edifici que avui és Parlament de Catalunya. El procés d’arrancar les pintures va iniciar-se l’any 1919 i el 1924 s’inauguraven les col·leccions d’art romànic de la Ciutadella. Avui dia formen part del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), a Montjuic.

Santa Eulàlia d’Erill la Vall.

Des del moment de la “descoberta”, el conjunt romànic de la vall de Boí han anat guanyant en reconeixement i en nivell de protecció. Ja l’any 1932 van rebre la declaració de Monumento Histórico Artístico les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Protecció que l’any 1962 es va fer extensiva a Sant Joan de Boí i Santa Eulàlia d’Erill la Vall. Ja en època democràtica, la Generalitat de Catalunya va declarar, l’any 1992, Bé d’Interès Cultural tot el conjunt d’esglésies romàniques de la vall. I dos anys després s’iniciava un important programa de restauració. Finalment, l’any 2000, reberen el màxim nivell de reconeixement i protecció: La UNESCO inscrivia “les Esglésies romàniques catalanes de la Vall de Boí” a la llista del Patrimoni Mundial.

Pintures de bestiari a Sant Joan de Boí.

Abans de començar la visita, veiem com descriu les esglésies romàniques Puig i Cadafalch al llibre L’arquitectura romànica a Catalunya:  “A Occident, com a Orient, la pintura sembla un art canònic, totes les invectives que es dirigeixen a l’esculptura, es tornen lloances vers aqueix art, que és una explicació gràfica dels textes sagrats, com unes miniatures engrandides intel·ligibles a la gent no lletrada d’una immensa Bíblia dels Pobres.

Totes les esglésies eren destinades a ésser policromades; el mosaic era a Orient l’ornament del temple; mes aquí el mosaic era substituït per la pintura. A falta de pintura, s’arreboçava i enlluïa amb calç i s’emblanquinava. Així són la major part dels nostres temples”.  De fet, les parets de les esglésies eren com un còmic on s’explicaven les Sagrades Escriptures. Era una forma fàcil d’arribar als fidels en una època en que la gran majoria de la població era analfabeta.

Sant Feliu de Barruera.

Ara si, anem a veure les esglésies. A la Vall de Boí hi podem trobar fins a nou esglésies romàniques erigides entre els segles XI i XII; totes amb un mateix estil arquitectònic, el romànic llombard, vingut del nord d’Itàlia, i caracteritzades per la funcionalitat de les construccions, amb unes esveltes torres – campanar, la majoria,  i amb una pedra curosament tallada. Són: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Sant Feliu de Barruera, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll. Totes diferents, totes interessants, totes amb algun o altre detall destacable.

És recomanable començar la visita pel Centre del Romànic de la Vall de Boí, allà us donaran informació i mapes, hi podreu adquirir entrades, individuals o combinades, per a visitar les esglésies i també ofereixen visites guiades. També hi podreu visitar una exposició permanent, no gaire gran, però molt interessant, que us posarà en context de l’època i de les circumstàncies de la construcció de les esglésies. El Centre és situat al costat mateix de Santa Eulàlia d’Erill de Vall.

Mapatge a Sant Climent de Taüll.

Fem una petita repassada de cadascun dels temples. Sant Climent de Taüll és, potser la més coneguda, perquè la pintura del Crist en Majestat del seu absis central s’ha convertit en la imatge icònica del romànic de la vall, del MNAC, on és avui dia l’original i, per extensió, del romànic català. A més de l’absis, hi ha pintures molt destacables en diverses parets de la nau. Durant molts anys s’hi podia contemplar una còpia del mural de l’absis, amb el Crist en Majestat al centre. Aquesta còpia, però, s’havia anat deteriorant i, en fer la restauració, es va optar per utilitzar mètodes més actuals. Es van recuperar les capes més profundes de la pintura, que encara es conserva, i es va produir un videomapatge que es pot veure des de l’any 2013, de manera que ens podem transportar al segle XII per veure com era l’interior de l’església en el moment de la seva construcció, perquè en el mapatge s’han recreat les parts de la pintura que s’han perdut. Aquest edifici és el prototip d’església romànica de planta basilical i va ser consagrada el 10 de desembre de 1123 pel bisbe Ramon Guillem de Roda – Barbastre.

Santa Maria de Taüll. Pintures a la pared lateral.

Just un dia després de la consagració de Sant Climent, l’11 de desembre de 1123, es consagrava Santa Maria de Taüll, una clara demostració del poder econòmic dels senyors d’Erill. Situada al centre del poble i a uns centenars de metres de Sant Climent, al seu interior hi ha còpies de les pintures, els originals de les quals es conserven al MNAC. I també algun fragment de pintures originals, obra de l’anomenat Mestre del Judici Final, que han aparegut en una restauració recent. També s’hi conserva un retaule barroc de notable importància. Aquesta és la única església construïda a l’interior del poble, la resta estan a l’exterior.

Pintures a la façana lateral de Sant Joan de Boí.

A Sant Joan de Boí també es va trobar força pintura mural. Com en els altres casos, els originals es conserven al MNAC, però a l’església s’hi ha posat còpies que permeten fer-se una idea de com seria l’interior del temple en el moment de la seva construcció. Entre les pintures hi ha escenes com la Lapidació de Sant Esteve, Els Joglars o El Bestiari. Es molt curiosa la imatge d’un elefant, que no es sencera, amb el nom de l’animal escrit al damunt: “Lifan”. De planta basilical, com les dues anteriors, és la que conserva més elements arquitectònics de la construcció original. A la façana lateral, a l’entorn de la porta, també hi ha pintures.

 

Devallament de la Creu de Santa Eulàlia d’Erill la Vall.

Santa Eulàlia d’Erill de la Vall no va conservar pintures, però s’hi va trobar un important conjunt escultòric, un “Devallament de la Creu”. El que hi ha al temple, també és una còpia, perquè les peces originals es conserven repartits en dos museus, el MNAC i l’Episcopal de Vic. Aquí, però, es poden veure totes les peces juntes. Aquest és l’únic davallament del Taller d’Erill que es conserva sencer. El campanar, una esvelta torre de planta quadrada i sis  pisos, és dels millors de la vall. Com en la majoria dels casos, està decorat segons l’estil llombard, amb arquets cecs i frisos de dents de serra. Aquest campanar està alineat amb els de Sant Joan de Boi i Sant Climent de Taüll, una clara demostració que a banda de la funció religiosa, també tenien una funció de comunicació i vigilància.

Portada de la Nativitat de Durro.

La Nativitat de Durro destaca per la monumentalitat de l’edifici, pel porxo i per la portalada esculpida, amb capitells i un crismó sobre la porta. Al llarg dels anys s’hi ha fet diverses reformes, i avui hi ha dues capelles gòtiques i la sagristia barroca. L’any 1483, en els enfrontaments entre el rei i el darrer comte de Pallars, Hug Roger III, aquest va incendiar l’església, on s’havia refugiat la gent de la població. S’hi conserven dos fragments, el tors i el cap, de Nicodem, una de les figures del davallament; aquest és el personatge que va desclavar Jesús de la creu. De fet, encara conserva una de les mans amb el forat on hi anaven les estenalles usades per treure els claus.

 

Frontal d’altar de Sant Quirc de Durro.

A 1.500 metres d’alçada, en un punt privilegiat de la muntanya de Durro hi ha l’ermita de Sant Quirc. Edifici més petit que els que hem vist fins ara i amb campanar d’espadanya, a l’interior hi ha un interessant frontal d’altar romànic, que com en els altres casos és una còpia, hi ha representats diferents martiris: un personatge serrat per la meitat, de dalt a baix; un altre al qual li claven claus al cap; dues persones coent-se a l’interior d’una gran olla; i un altre personatge al qual li estan clavant una espasa. També hi ha la imatge gòtica de Sant Quirc i Santa Julia i un retaule barroc. A l’exterior, ben a prop, hi trobem un element que ens porta a l’altre Patrimoni de la Humanitat, les festes del foc. Hi podem veure uns arbres col·locats com si fossin un tipi indi, tots cremats. És el faro de les falles. Aquest és el punt des d’on surten els portadors de les falles de Durro.

Interior de Sant Feliu de Barruera.

La carretera que recorre la vall de dalt a baix creua Barruera. Pujant, a ma dreta hi ha Sant Feliu, fora del nucli de la població, com passa amb totes les esglésies de la vall, perquè quan es van construir els edificis, els nuclis ja existien. La única excepció és Santa Maria de Taüll, que és a la plaça Major. Sant Feliu de Barruera és un edifici que originalment devia de ser de planta basilical, però que no devia acabar-se. Té una sola nau i dos absis. El del cantó nord no existeix. En aquest temple es pot veure com les esglésies s’han anat adaptant als gustos i les necessitats de cada època històrica. A les anotacions que va deixar Josep Gudiol, en la visita a la vall de principi del segle XX, se citen diversos béns mobles que avui han desaparegut.

Crismó a la portalada de l’Assumpció de Cóll.

A Santa Maria de Cardet, el campanar no és una torre, sino que és d’espadanya. Entre els elements més destacables hi ha l’absis més espectacular de la vall i una petita cripta, única a les esglésies de la vall, construïda tot aprofitant el fort pendent de la muntanya. El frontal d’altar policromat que s’hi va trobar és també al MNAC, però hi ha una còpia que permet veure’l en el seu lloc.

La darrera de les esglésies és l’Assumpció de Cóll, amb algunes característiques que la diferencien de la resta d’esglésies de la vall, com els materials de construcció, la mida dels carreus o la decoració de la portada on hi ha un crismó, i capitells esculpits en que es poden veure persones lluitant amb animals. A l’interior es conserven tres piques romàniques. Una de baptismal, una per a l’aigua beneïda i la tercera per a l’oli.

Baixades de falles a Erill la Vall.

I acabarem amb l’altre Patrimoni de la Humanitat, les Falles, que formen part de les Festes del Foc del Solstici d’Estiu dels Pirineus. La falla és una mena de torxa gran feta amb fustes que el fallaire porta encesa, muntanya avall, del faro, que és la foguera on s’encenen totes les falles, fins al poble. Abans, cap al tard, han pujat carregant cadascú la seva falla i sopen abans d’encendre-la, carregar-la a coll i arrencar a córrer cap al poble, per camins de muntanya. És una imatge molt plàstica, perquè des del poble es veu una mena de serp de llum i foc que avança muntanya avall. Els fallaires van arribant corrent i passen per diversos punts del poble, fins deixar les falles totes apilades. És una tradició pagana d’adoració al sol i al foc. De purificació i de fer fora els mals esperits.

 

Faro de Durro

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Centre del Romànic de la Vall de Boí
Carrer del Batalló, 5
Erill la Vall
Tel: 973 696 715
info@centreromanic.com

 

Olius, una església romànica i un cementiri modernista

Absis i torre campanar de Sant Esteve d’Olius.

Catalunya té molts llocs per visitar i molts racons per descobrir. Hi ha diversos monuments que han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Entre aquests hi ha romànic i modernisme. Al territori, però, hi ha un munt de llocs, que sense ser de primer nivell, tenen un encant que els fa mereixedors de ser visitats. Un d’aquests racons es troba a la comarca del Solsonès, a pocs quilometres de la capital, Solsona. La nova sortida que us proposem permet conèixer unes restes arqueològiques; una església romànica, originària del segle IX, amb una curiosa cripta; i un petit cementiri modernista, perfectament adaptat a l’entorn. Avui visitem l’església de Sant Esteve d’Olius. Continua llegint

Àger, la col·legiata de Sant Pere

Porta i escala d'accés a la col·legiata.

Porta i escala d’accés a la col·legiata.

La sortida d’avui ens acosta de nou a una comarca amb un cel tan nítid i clar que la Unesco l’ha declarat Destí Turístic Starlight. De fet, la població que visitem té un important observatori astronòmic que rep visitants d’arreu del món. Nosaltres, però, anem a un altra punt del municipi, al lloc més elevat, on ens retrobarem amb un important personatge medieval català del qual ja n‘hem parlat a les nostres sortides. Avui ens acostem a Àger, per conèixer la col·legiata de Sant Pere. Continua llegint

La Roca dels Moros del Cogul

La Roca dels Moros.

La Roca dels Moros.

Avui us proposem una sortida que ens porta a conèixer unes pintures rupestres descobertes l’any 1908. Tenen un gran interès, però la seva datació va estar en discussió fins no fa gaire. En qualsevol cas, actualment és clar que és un espai únic a Catalunya i un dels principals referents de l’art rupestre de l’arc mediterrani. I la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat l’any 1998. Avui visitem la Roca dels Moros del Cogul, a la comarca lleidatana de Les Garrigues. Continua llegint

La fortalesa Els Vilars d’Arbeca

Porta nord del recinte.

Porta nord del recinte.

La proposta d’avui ens transporta cap a la prehistòria i per fer-ho ens traslladarem cap a l’interior de Catalunya, a la comarca de Les Garrigues i, més concretament a Arbeca. A uns quatre quilòmetres d’aquesta població hi ha un jaciment arqueològic únic al nostre país. Es tracta d’una fortalesa construïda cap a l’any 700 a.n.e., en època de la primera edat del ferro, i que va ser poblada pels Ilergets fins a l’any 300 abans de Crist, en total va ser habitada durant uns quatre segles. Avui sortim a la fortalesa Els Vilars d’Arbeca. Continua llegint

Isona i Conca Dellà

Façana de l'església.

Façana de l’església.

La nostra sortida d’avui ens porta a un municipi on hi ha vestigis de poblament humà de l’època dels ibers i també dels romans, però on s’han trobat restes fòssils d’uns essers molt grans que van poblar la terra molt abans de l’aparició de l’home, els dinosaures. Avui anem a un municipi que des de l’any 1970 agrupa catorze pobles, en un dels quals ja hi vam fer una sortida a principi d’aquesta temporada. Passejarem pels carrers de la població, on hi podrem veure part d’una muralla romana, però, sobretot, visitarem un museu. Avui tornem al Pallars Jussà, en aquest cas per visitar el poble d’Isona del municipi d’Isona i Conca Dellà i el Museu de la Conca Dellà.
Continua llegint

Les estàtues-menhir de Seró

Fragment superior d'una de les esteles.

Fragment superior d’una de les esteles.

La sortida d’avui és una mica curiosa, perquè en una sola visita podrem veure arquitectura actual, del segle XXI -amb premi FAD inclòs-, i art prehistòric. Veurem i visitarem un edifici dissenyat per estar completament integrat amb l’entorn i amb un respecte absolut amb el medi ambient que s’ha aixecat expressament com a contenidor d’unes peces treballades pels homes prehistòrics. A més, també hi podrem comprar productes de la terra i observar els estels en un dels millors llocs per fer-ho de tota la península ibèrica. Avui anem al peu del Pre-Pirineu per veure una mostra excepcional d’escultura megalítica antropomorfa. Sortim a la comarca de la Noguera, a la localitat de Seró del municipi d’Artesa de Segre.
Continua llegint