En l’anterior sortida vam fer una passejada per la capital de l’Alt Urgell, però vam deixar de banda un element cabdal, aquell a que deu el nom i, fins i tot, la mateixa existència, la seva catedral, l’única que s’ha conservat a Catalunya d’estil romànic. La catedral de la Seu d’Urgell, més ben dit, el conjunt catedralici datat entre els segles XI i XII i que inclou la catedral de Santa Maria d’Urgell, el claustre, el Museu Diocesà i l’església de Sant Miquel. Aquesta sortida està dedicada a aquest conjunt arquitectònic i a les obres que s’hi conserven.

Com fem habitualment en les nostres sortides, comencem per la història. I en la història de Santa Maria de la Seu d’Urgell podem destacar, d’entre molts, cinc noms propis. Tres sants, un mestre d’obres i un arquitecte. Es tracta de Sant Just, Sant Ermengol i Sant Ot, el mestre d’obres, Ramon Lambard, i l’arquitecte, Josep Puig i Cadafalch. Anem a pams. La catedral que podem contemplar avui dia és, en realitat, la quarta de les catedrals que ha tingut la Seu d’Urgell al llarg dels segles. És a dir, l’edifici actual s’erigeix sobre tres temples anteriors. Tot i que durant molt temps s’havia dit que el primer centre episcopal, erigit al segle VI, hauria estat a Castellciutat, i que el segon temple seria el primer en ocupar l’espai actual, estudis i excavacions més recents han demostrat que totes  quatre catedrals han estat erigides al mateix lloc.

La primera catedral, la del segle VI, seria d’estil visigòtic i va ser construïda sota l’impuls del bisbe Sant Just. A la catedral actual hi hauria un vestigi d’aquell primer temple, perquè se suposa que l’ara de marbre de l’altar, que va ser trobada en unes excavacions del claustre, l’any 1996, seria d’aquella època. La segona catedral,  d’estil preromànic, s’hauria aixecat al segle IX i seria el moment en que va ser dedicada a Santa Maria. Així ho explica Antoni Pladevall al volum dedicat a l’Alt Urgell i Andorra de les guies comarcals Catalunya Romànica, editada per Editorial Portic: “La data de la primera dedicació de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell no és clara. Es creu que és del s. IX –probablement de l’1 de novembre de 819-, encara que no es pot assegurar, perquè el pergamí que es conserva no és, segons sembla, l’original”.

La tercera catedral, aixecada en un primer romànic, consagrada l’any 1040, fou deguda al bisbe Sant Ermengol, un dels noms més destacats de la història de la Seu d’Urgell. El seu bisbat s’allargà durant 25 anys (1010 – 1035). Fill dels vescomtes de Conflent, a ell es deuen nombroses obres religioses i civils. A més de la tercera catedral, va impulsar la construcció de l’església de Sant Miquel, així com nombrosos ponts i camins. De fet, va morir en un accident, en caure d’una bastida mentre revisava unes obres on avui dia hi ha el poble de Pont de Bar. Fou molt estimat en vida i venerat com a sant molt pocs anys després de la seva mort, convertint-se en el patró de la Seu d’Urgell, que segueix celebrant la fira que du el seu nom, la més antiga documentada de la península Ibérica.

L’edifici que ha arribat fins els nostres dies va ser impulsar pel bisbe Sant Ot, que va decidir promoure el nou temple perquè l’anterior es trobava en molt mal estat. Fill dels comtes de Pallars Sobirà i nebot d’Almodís, comtessa de Barcelona, el seu bisbat es va allargar entre 1095 i 1122 i és el tercer bisbe de la Seu d’Urgell que va arribar a sant. També fou abat del monestir de Gerri de la Sal, on va morir el 7 de juliol de 1122, i on és enterrat.

El quart nom relacionat amb la història de Santa Maria de la Seu d’Urgell és Ramon Lambard, un mestre d’obres de Coll de Nargó, que fou contractat l’any 1175 amb l’encàrrec d’acabar les obres, amb el tancament de les voltes, i la finalització de les torres i els campanars. El seu nom es coneix gràcies a un fet molt poc habitual en l’època, la signatura d’un contracte d’obres. És un dels pocs metres d’obres o arquitectes de l’època altmedieval del qual se’n sap el nom. Amb tot, l’aspecte actual del temple es deu a un dels gran noms de l’arquitectura catalana, Josep Puig i Cadafalch, home polifacètic i gran impulsor de la recuperació del romànic català que, a principi del segle XX, es va fer càrrec del projecte de reforma que va anar traient els nombrosos afegits i modificacions que s’havien anat fent al llarg dels segles, i que no seguien els criteris estilístics del romànic.

Ara que ja hem fet una ullada a la història, anem per la visita que, com ja hem dit abans inclou la catedral de Santa Maria d’Urgell, el claustre, el Museu Diocesà i l’església de Sant Miquel. Començarem per el Museu Diocesà, que és on hi ha l’entrada al conjunt. El Museu conserva objectes d’entre els segles X i XVIII, procedents de diverses parròquies del bisbat d’Urgell. Hi ha murals romànics, com els d’Estaon, Isavarre o València d’Àneu. També hi ha peces de  pintura sobra taula i sobre tela. Pel que fa a escultura, hi ha una col·lecció de marededéus procedents de diverses esglésies del Pirineu, moltes de les quals són romàniques, i altres imatges d’estil molt popular. Una de les peces a destacar és el retaule de Sant Bartomeu de Cubells, fet en pedra.

El Museu també conserva peces d’orfebreria, molts dels quals són objectes litúrgics, com calzes, patenes, copons, custòdies, encensers o creus processionals. També hi ha un interessant conjunt de lipsanoteques i reliquiaris dels segles XI i XII, que segons s’explica al web del Museu, procedeixen de zona andalusí i formarien part del botí de l’expedició bèl·lica que encapçalaren Ramon I de Barcelona i Ermengol I d’Urgell contra Còrdova. La majoria d’aquestes peces van ser trobades durant les obres de restauració de l’altar major de la catedral de l’any 1960.

Els teixits i algunes peces d’indumentària, com la casulla de Sant Ermengol (datada entre els segles VIII i X) o capes i estoles, també formen part dels fons del Museu. Hi ha altres peces i objectes interessants, com retaules, urnes o tombes; aquí hem volgut fer només una pinzellada una mica ràpida, però no podem acabar aquesta part de la visita sense deixar de comentar les que potser son les peces més destacades del Museu. Una és interessant per la seva curiositat, la butlla del papa Silvestre II de l’any 1001. Un papir de gairebé tres metres de llargada. L’altre objecte, que hem deixat per al final, té un valor incalculable i un gran interès històric, és el Beatus de la Seu d’Urgell. Es tracta d’una de la vintena de còpies que hi ha repartides per diversos museus de tot el món del Beatus de Liébana, un manuscrit del segle X il·luminat amb un gran nombre d’il·lustracions amb colors molt vius i de gran contingut simbòlic. Se’n conserven 239 fulls que aporten una molt valuosa informació sobre la mentalitat i les formes de vida quotidiana cap al final del segle VIII; època en que va ser escrit per Beat, un monjo del monestir càntabre de Liébana. El Beatus de la Seu d’Urgell és una de les còpies que es van fer durant el segle X en diversos monestirs mossàrabs.

Acabada la visita al Museu, passem al claustre, des del qual s’accedeix a l’església de Sant Miquel i a la catedral de Santa Maria d’Urgell.  El claustre té forma de quadrat irregular, gairebé un trapezoide, amb quatre galeries amb una amplada d’uns quatre metres. Tres de les galeries son les romàniques originals la quarta, és fruit d’una reforma del segle XVII feta amb molt poca gràcia, en comptes de columnes hi ha uns pilars de forma rectangular sense cap mena d’ornamentació. Així descriu Antoni Pladevall el claustre a la citada guia: “Les galeries del claustre, cobertes amb embigat de fusta, dibuixen una forma quadrangular, una mica trapezoïdal. Té setze arcs en el porxo nord, quinze en el sud i disset en el de ponent”. I continua: “Una sola fila de columnes compon els porxos que separen les galeries del jardí central. Les columnes s’aixequen sobre un podi i segueixen el model clàssic de la columna claustral romànica: base formada per una escòcia entre dos tors, fust llis, capitell en forma de tronc de piràmide –on hi ha les escultures- i àbac amb motllures”.

Els capitells de les tres galeries romàniques que es conserven estan tallats en granit i s’hi poden veure diferents temàtiques: hi ha representats vegetals, animals, homes i, també, figures de monstres. Com passa sovint en el capitells romànics, es barregen les figures humanes amb les representacions vegetals i barallant-se amb animals i amb mostres, alguns dels quals son barreges entre figures humanes i animals. Entre les bèsties representades hi ha àguiles, lleons, simis,  quadrúpedes i serps. Entre els capitells de la galeria nord, n’hi ha un amb figures humanes devorades per lleons, un altre amb àguiles amb les ales desplegades, també un amb lleons entre formes vegetals, en un altre es reparteixen l’espai grius i caps de lleó, i també en trobem on podem veure àguiles amb cap de figura humana.

Entre les representacions dels capitells de la galeria oest en podem veure un amb figures simiesques ajupides, amb les mans sobre els genolls i mostrant el sexe –probablement una referència a la luxúria-, o un grup de músics amb barba,  o un altre amb uns lleons mossegant les cames a unes figures humanes. A la galeria sud hi podem veure uns lleons que mosseguen al cap a unes figures humanes que els agafen les potes amb les mans, una altre decorat amb quadrúpedes, també un amb persones assegudes i amb les mans enlaire o una altre amb àguiles i serps. A totes tres galeries es poden veure capitells decorats amb volutes i amb motius vegetals.

Vist el claustre, entrem a un dels dos temples del conjunt, l’església de Sant Miquel, un edifici que originàriament va estar dedicat a Sant Pere. No fou fins a l’any 1391 que l’advocació passà a Sant Miquel. A l’entrada a l’església que l’uneix amb el claustre hi ha un plafó on s’indica que és l’única construcció que es conserva de les que va bastir el bisbe Sant Ermengol al segle XI. Tot i això, cal tenir molt present que al llarg dels segles s’hi ha fet algunes modificacions importants. La part original romànica del segle XI és la capçalera, amb els tres absis i el transsepte. La coberta de la nau és gòtica, del segle XIV, amb bigues de fusta que es recolzen sobre arcs de diafragma apuntats. Entre 1971 i 1972, en unes obres de restauració, es va refer tot el mur sud.

L’església de Sant Miquel és d’una sola nau i la capçalera, que com hem dit és la part original romànica, està formada pel creuer o transsepte, que és cobert amb volta de canó, i tres absis. Com acostuma a passar en aquests tipus de temples, l’absis central és més gran i profund que els dos laterals  i, com la majoria d’esglésies romàniques, havia estat decorat amb pintures murals romàniques del segle XII que avui es conserven al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), on van ser traslladat a final de la dècada de 1920. És un Crist en majestat amb els quatre evangelistes envoltant la mandorla. A sota hi ha sant Andreu, sant Pere, la Mare de Déu, sant Joan i san Jaume. També hi havia hagut un retaule gòtic, que segons ens indica una plafó informatiu a l’entrada de l’església, era obra de Jaume Cirera, Bernat Despuig i possiblement de Jaume Gonsalbo, les diferents peces del qual estan repartides per diversos museus. La part exterior dels absis esta decorat amb arcuacions llombardes.

I anem ja cap al temple de la catedral. Veiem la descripció que en fa Antoni Pladevall a la guia citada: “És un dels conjunts catedralicis altmedievals més ben conservats de tot el país, constituït per un impressionant edifici de planta basilical”. Continua Pladevall: “Des del punt de vista arquitectònic, la catedral representa una fita senyera en l’arquitectura del s. XI, ja que hi trobem sintetitzades solucions espacials pròpies de l’arquitectura del s. XI, amb un nou llenguatge plàstic que prové de les esglésies del nord d’Itàlia. L’edifici consta de tres naus capçades a l’est per un important creuer, molt més ample que les naus i que acaba amb dues torres inacabades. En el creuer s’obren cinc absis, encara que només el central es projecta a l’exterior; els altres quatre resten dins el gruix del mur oriental”.

Seguim amb la descripció de Pladevall: “La coberta de la nau central consisteix en una volta de canó de perfil semicircular, reforçada per quatre arcs torals, que arrenca d’una imposta correguda i és suportada per permòdols. Un tram de volta de creueria per cada arc former cobreix les naus laterals, mentre que una volta de canó seguit sense arcs torals cobreix el creuer. A la intersecció de la nau central amb el creuer trobem una cúpula de base rectangular, amb quatre petxines raconeres i un nervi de creueria de perfil circular que reforça els quatre sectors esfèrics, que arrenquen d’una imposta similar a la de la volta de la nau central”.

En general, la decoració, tan interior com exterior de l’edifici, és força austera, tot i que podem trobar boles, alguns capitells i mènsules tallats. En una de les absidioles podem veure sis peces del retaule de Sant Ermengol dels segles XVI – XVIII). Hi ha la institució de la Canònica (Capítol dels canonges), la conquesta de Guissona, la construcció del camí dels Tres Ponts, la caiguda del Sant al Pont de Bar, el cos del Sant Bisbe davant la catedral, mentre les campanes toques soles, i la guarició d’un cec. A la catedral es conserva, i es venera, una imatge de la Mare de Déu del segle XIII, coneguda com la Mare de Déu d’Andorra, perquè diu la tradició que durant la invasió musulmana va ser portada a Andorra i que anys més tard Lluís el Pietós va retornar-la a la Seu. És una talla policromada que representa la Mare de Déu asseguda, a la falda hi té el Nen que està amb el cap lleugerament inclinat i amb la ma dreta fent el gest de la benedicció.

Anem ja cap a l’exterior, on podem trobar dues portes decorades. La portada principal, que s’obra al carrer de Santa Maria, té una decoració força curiosa, amb imatges repartides per tota l’alçada de la façana. Arran de terra, a banda i banda de la porta, hi ha les figures de dos lleons, molt fets malbé. Sota la imposta hi ha dos lleons més i a banda i banda de la volta de la porta hi ha uns altres dos lleons, aquests engrapant una figura humana. La resta de la façana està decorada amb diversos elements arquitectònics i talles. La façana esta coronada per una torre de dos pisos amb un curiós efecte cromàtic aconseguit per l’alternança de carreus de pedra granítica, de color gris, amb altres de gres de color vermell. Aquest joc cromàtic també el podem veure en algun dels murs de la façana.

L’ornamentació de la porta nord, que s’obre a la plaça del Oms, és més senzilla, amb capitells treballats a les columnes de la porta, a la resta de la façana hi ha una arcuacions llombardes just al damunt de la porta. A la façana est hi trobem la capçalera amb l’absis central que sobresurt, amb una galeria superior amb columnes i capitells treballats. Al final d’aquesta façana hi podem trobar els absis de  l’església de Sant Miquel.

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Catedral i Museu Diocesà d’Urgell
Plaça del Deganat
La Seu d’Urgell
Telèfon: 973 35 32 42