Banyoles i el seu Museu Arqueològic

L’estany de Banyoles al capvespre.

La sortida d’avui ens porta a visitar una capital de comarca de les terres gironines. A la mateixa ciutat hi ha un importat i únic jaciment arqueològic, i al seu museu comarcal s’hi conserven peces trobades en altres jaciments de la comarca, també força importants. En aquest museu s’hi conserven peces com el crani d’un tigre de dents de sabre, amb les dents perfectament conservades, cosa que el fa únic; o una reproducció d’una mandíbula de Neandertal. La ciutat compta amb un segon museu, el Darder, que anys enrere va ser objecte d’una polèmica internacional, i entre el diferents punts d’interès hi ha un estany que té forma de número 8 i que l’any 1992 va ser subseu olímpica. Avui visitem Banyoles, capital de la comarca del Pla de l’Estany i el seu Museu Arqueològic.

Santa Maria de Porqueres

Banyoles i el seu entorn tenen suficients punts d’interès com per fer-hi una sortida de diversos dies o anar-hi fent diverses escapades. L’estany i el seu entorn natural permeten fer-hi passejades, córrer, anar amb bicicleta o fer esports nàutics. El Museu Arqueològic de Banyoles conserva les troballes de diversos jaciments de la comarca, com el Parc neolític de La Draga, les coves prehistòriques de Serinyà, i la vil·la romana i visigòtica de Vilauba. La ciutat conserva un tram de muralla medieval, l’església gòtica de Santa Maria dels Turers i el monestir de Sant Esteve, a l’entorn del qual es va formar la ciutat. Ben a prop, a la riba de l’estany, hi ha l’església romànica de Santa Maria de Porqueres. En aquesta sortida, però, ens centrarem en la ciutat i en el seu Museu Arqueològic.

Sant Esteve, en una vista nocturna.

En els mapes de la comarca que donen a l’Oficina de Turisme, ens expliquen els orígens de la ciutat: “La població de Banyoles va néixer al voltant de l’antic monestir de Sant Esteve, fundat el 812 per l’abat Bonitus. Els monjos van traçar una xarxa de recs i van poder controlar el nivell de l’estany, la qual cosa suposava fer d’aquell espai erm una zona agrícola i industrial que ben aviat seria florent”.

També ens diuen que: “La gran època d’expansió correspon als segles XIII i XIV: molins fariners, drapers i paperers, indústries tèxtils i de paraireria… Una data clau és el 1303 quan el poble aconsegueix la Carta Municipal que li atorga la independència administrativa. Creix la ciutat al voltant de la parròquia de Santa Maria dels Turers i de la plaça porticada de la Vila Nova”. Aquesta plaça porticada és l’actual plaça Major)”.

La plaça Major de Banyoles.

Avancem en el temps i com acostumem a fer en les sortides, anem a veure com era Banyoles a la dècada de 1910, segons la descripció que en fa Joaquim Botet i Sisó al volum dedicat a la província de Girona de la Geografia General de Catalunya: “La vila de Banyoles està edificada a la riba del estany, al SE d’aquest, y a l’alçaria de 175 metres sobre lo nivell de la mar. La forman més de cinquanta carrers y onze places. Los carrers son en general rectes y estrets, y de les places n’hi ha algunes de molt espayoses, com la de la Constitució que es porticada. La majoria de les cases son de planta baxa y un pis; bastantes, en los llochs més cèntrics de la població, tenen dos pisos, y poques ne tenen tres. N’hi ha algunes de moderna construcció y les més són més o menys antigues, no faltant-n’hi ab algun finestral gòtich y ab las característiques portes foranes acabades en arch de cercle y formades per grans dovelles”. La plaça de la Constitució que cita l’autor és l’actual plaça Major. Cal recordar que durant una època històrica totes les places majors de les viles i ciutats de l’Estat espanyol s’havien de dir “de la Constitució”.

Carrer Nou, on hi ha diversos edificis gòtics.

Botet i Sisó ens diu també que en el cens de 1900 Banyoles comptava amb un total de 5.103 habitants, dels quals 2.473 eren homes i 2.630 eren dones. Segons dades de l’Idescat, a l’any 2019 la població era de 19.826 persones de les quals 9.741 eren homes i 9.874 eren dones. És a dir, en una mica més d’un segle, la ciutat gairebé ha quadruplicat la població, tot i que manté  força igual la proporció d’homes i dones, propera al 50%, però amb un major número de dones.

Segons Manuel Bofarull i Terrades, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, el nom de Banyoles està: “Documentat Balneolas, Banioles i Banyolas als s. IX i X. Del llatí balneolas, ‘banys’”.

 

Llenç de la muralla.

El nucli antic de Banyoles és avui zona de vianants, com passa afortunadament en els centres antics de moltes poblacions, cosa que permet passejar-hi amb calma i sense haver d’estar pendent dels cotxes. A l’Oficina de Turisme ofereixen fulletons amb un itinerari per la zona antiga de Banyoles. Entre els punts d’interès hi ha la plaça Major, porticada, amb diversos edificis destacables, com l’antic Hotel Mundial, Can Bòlica, Can Bulí, l’Ateneu o Cal Moliner, un edifici documentat des del segle XIII. El conjunt històric d’aquesta plaça va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.

Una de les glorietes gòtiques de la muralla.

L’itinerari que ens proposa el quadríptic que ofereixen a l’Oficina de Turisme té una distància total d’1,6 quilòmetres i passa per edificis com la Llotja del Tint, una fàbrica medieval d’estil gòtic civil del segle XV, que conserva l’estructura original; un tram de la muralla que va encerclar la població i que conserva, a punta i  punta, dues glorietes d’inspiració gòtica; el monestir de Sant Esteve, que és el punt a partir del qual va anar creixent la ciutat. Tot i ser un punt històric d’importància i amb elements força interessants com el claustre de dos pisos, l’arqueta de Sant Martirià o el retaule gòtic de Santa Maria de l’Escala, no hi ha gaires possibilitats de visitar-ho, perquè les visites que s’hi programen són puntuals i no se’n fan gaires.

 

Santa Maria dels Turers.

Un altre punt d’interès, aquest més fàcilment visitable, és l’església de Santa Maria dels Turers, gòtica de planta basilical i amb un curiós campanar de cadireta de tres pisos. L’itinerari ens porta també al Museu Darder, que anys enrere va ser objecte d’una important polèmica per l’home boiximà dissecat que exposaven com a part de la seva col·lecció; i la Pia Almoina, un palau gòtic que hi ha a la plaça de la Font i en el qual ens aturarem, perquè actualment és la seu del Museu Arqueològic. Comencem per l’edifici i després passarem a visitar el museu. L’edifici és història en si mateix. En els seus orígens va ser la seu d’una entitat benèfica, la Pia Almoina, que es dedicava a repartir pa i roba entre les persones més desafavorides. Fins a l’any 1928 va ser la seu de l’ajuntament i, des de la dècada de 1930, és el Museu Comarcal i també hi té la seva seu el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles.

Pati de la Pia Almoina.

Es tracta d’una interessant obra del gòtic civil català bastida sobre un conjunt de cases dels segles IX a XII. L’edifici actual és la unió de la Pia Almoina i Can Fornells. Com passa en moltes de les cases del gòtic civil català, a la planta baixa té un patí quadrangular del qual surt una escala que du al primer pis, on hi ha una galeria d’arcs ogivals amb capitells decorats amb formes vegetals.

Diverses peces al vestíbul de la pia Almoina.

L’entrada per la plaça de la Font es fa a través d’una porta dovellada amb arc de mig punt que dona pas a un vestíbul cobert amb una doble arcada, a partir del qual s’accedeix al pati on, a més de l’escala, es pot veure un pou, que va ser descobert en unes obres de restauració. A la part contraria de l’escala hi ha l’accés al Museu, on es poden veure dos forns medievals que haurien servit per coure pa. Al vestíbul hi ha alguns objectes provinents de diversos punts de la comarca, com una creu de terme gòtica, un parell de mesures de gra, dues piques baptismals, o un escut abacial del monestir de Sant Esteve.

Destral d’aletes de bronze.

Actualment s’està duent a terme un procés de renovació a l’edifici de la Pia Almoina i la resta d’edificis que conformen el Museu Arqueològic amb l’objectiu d’adaptar les seves instal·lacions a les necessitats d’un museu del segle XXI. El projecte que s’està tirant endavant, preveu que a la planta baixa hi hagi l’espai dedicat a les exposicions temporals, la botiga –un element important als museus actuals-, aules, la zona de restauració i la seu del Centre d’Estudis Comarcals. A la primera planta hi haurà l’exposició permanent, amb quatre espais: Àmbit introductori, i les sales de Prehistòria, Ibèric i Romà i Medieval i Modern. El segon pis estarà dedicat a zona de serveis tècnics del Museu, Biblioteca i sala per a investigadors. Mentre les obres van avançant, podem visitar-lo i conèixer els seus fons.

Crani de felí dents de sabre.

La paleontologia és una part destacada del Museu. Un dels plafons que posen en context les peces exposades, ens explica que: “El Pla de l’Estany és un indret privilegiat per a l’estudi de la fauna del terciari final i del quaternari inicial, entre els 5 i 1 milió d’anys abans d’ara. La seva major part està formada per la conca lacustre de Banyoles – Besalú, una zona baixa que s’estén entre la plana neògena de l’Empordà (terciari superior) i els relleus paleògens (terciari inferior) de la Garrotxa”.

Puntes de sageta de bronze, trobades a Serinyà.

El conjunt de fòssils que es conserven al Museu provenen de tres grans jaciments de la comarca: les Terreres de Cornellà de Terri, la Bòbila Ordis, a Porqueres; i Incarcal a Crespià. Als dos primers no s’hi ha fet mai una excavació científica, les restes que s’hi ha trobat son fruit de troballes puntuals durant els treballs d’extracció d’argiles i sorres vermelles de sedimentació fluvial i que han estat donades al Museu per diverses persones. Al jaciment d’Incarcal si que s’hi ha pogut dur a terme una excavació sistemàtica entre 1984 i 1990. Entre les restes òssies que s’hi ha trobat hi ha elefants, hipopòtams, rinoceronts, grans cérvols, cavalls, bisons, hienes, tigres amb dents de sabre, tortugues d’estany, ocells rapinyaires i gripaus.

Ossos d’una extremitat d’elefant meridional.

Entre el fòssils que podem veure a les vitrines de la sala de Paleontologia del Museu destaca el ja citat crani d’un felí dents de sabre, un dels pocs que es conserva gairebé sencer, però hi ha moltes altres peces de diferents tipus de mamífers com ullals de mastodont d’Alvèrnia, fèmur i mandíbules d’elefant meridional, o tots els ossos d’una cama d’un hipopòtam, totes peces tenen entre 0,75 i diversos milions d’anys.

Rèplica de la mandíbula neandertal.

A la sala dedicada de Prehistòria destaca una peça en especial, és la peça més important del Museu, la reproducció d’una mandíbula neandertal trobada l’any 1886 a les pedreres de travertí del Pla de la Formiga, situada entre Banyoles i Porqueres. També hi ha un espai dedicat a Pere Alsius i Torrent, un farmacèutic i erudit banyolí que va ser qui la va identificar i estudiar per primer cop.

 

Bol i vas acampanat, trobats a Esponellà.

La resta de la sala de Prehistòria té un espai dedicat al paleolític i un altre espai dedicat a neolític i l’edat del bronze, amb peces provinents dels diversos jaciments de la comarca, entre els quals destaquen el poblat neolític de La Draga, al costat de l’estany de Banyoles o les coves de Serinyà. Hi ha una gran col·lecció de peces de diverses èpoques fragments i peces de ceràmica, com vasos, olles i gerres; destrals, puntes de fletxa, sagetes de sílex i d’altres tipus de pedra; agulles, espàtules, punxons i puntes de sageta d’os; objectes d’ornamentació personal, com anells, braçalets i penjolls. També hi ha fòssils animals i vegetals, que permeten saber quin tipus de flora i fauna hi havia al Pla de l’Estany en èpoques prehistòriques. Fins i tot, cranis humans trobats en coves i fosses sepulcrals. Tot plegat està posat en context amb uns cartells amb explicacions, fotografies i gràfics.

Arcades gòtiques al primer pis de la Pia Almoina.

Per altra banda, al primer pis, on hi ha les sales dedicades a la prehistòria hi ha unes arcades gòtiques i en una paret s’hi pot veure un grafit medieval descobert l’any 1970 durant unes obres de restauració. És un dibuix molt esquemàtic i primitiu, que representa un cavaller amb la seva muntura, porta una llança amb penó al braç dret i un escut amb bordura al braç esquerra. Du cervellera com les que s’utilitzaven entre els segles XIII i XV. El cavall du un pitral de lluïment i un guardacama rodó. Com es pot veure, tot i ser un dibuix esquemàtic, té força detalls.

Façana de Santa Maria dels Turers.

Entre el molts altres atractius que té Banyoles, hi ha les pesqueres, unes petites construccions que s’endinsen a l’aigua de l’estany i que van ser construïdes per la burgesia banyolina entre final del segle XIX i el primer terç del segle XX. Tot i que en un principi van ser construïdes per pescar i guardar els estris de pesca, a poc a poc es van anar engrandint i es van adequar per anar a banyar-se i, fins i tot, per fer-hi estada. N’hi ha una vintena i, tot i que algunes son molt senzilles, n’hi ha d’altres d’estil noucentista. Actualment son un bé comunal, propietat de l’Ajuntament, però amb concessions a particulars, i per tant, només se’n pot veure l’exterior. Només es pot accedir a la número 10, perquè és on hi ha l’Oficina de Turisme de l’Estany.

 

Estany amb una pesquera al fons.

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Banyoles. Oficina de Turisme
Passeig Darder, pesquera número 10
turisme@ajbanyoles.org
Telèfon: 972 58 34 70

Museu Arqueològic de Banyoles.
Plaça de la Font, 11
macb@ajbanyoles.org
Telèfon: 972 57 23 61

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.