El castell de València d’Àneu

La vall d’Àneu des del Castell.

La sortida que us proposem avui ens permetrà veure la història des d’una altra perspectiva. Les dones són una mica més del 50% de la població. Tot i això, quan repassem la història d’un territori, d’un comtat, posem per cas, ens surten molts més noms d’home que de dona. Apareix amb certa facilitat la llista dels comtes i, pot ser, d’alguna comtessa, però no de totes. És que elles no tenien cap paper? Es que només es dedicaven a filar i a passar el temps parlant amb les dames de la cort, mentre no es dedicaven a procurar que la casa tingués assegurada la descendència? Doncs no. Van tenir un paper i força important. Avui ens acostem a l’última fortificació feudal de Catalunya per revisar la història del comtat de Pallars Sobirà des del punt de vista de les dones. Visitem el castell de València d’Àneu per revisar la història del comtat tot resseguint la història de les seves comtesses.

Restes del castell.

No fa tants anys, en època franquista, a Catalunya mateix, com a tot el territori de l’estat, les dones no podien obrir un simple compte bancari sense l’autorització d’un home, fos el pare, el marit o un germà. Això no havia estat sempre així, en època medieval les dones signaven documents conjuntament amb homes, o soles, sense cap mena de problema. De fet, moltes dones van ser titulars de comtats i algunes fins i tot en van salvar algun de la fallida econòmica, i això ho podem veure mitjançant la visita guiada al castell de València d’Àneu, que s’organitza des de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu en la programació que rep el nom de Joc de dames.

Restes del castell.

El comte Hug Roger III passa per ser l’últim senyor feudal, i això no deixa de ser cert, però qui va pactar les capitulacions va ser la comtessa, Caterina Albert, perquè el comte, era guerrejant fora, lluny del comtat, i va ser la comtessa qui va aguantar el setge al castell de València d’Àneu durant 3 mesos, amb dues filles del comte, però no seves, i qui va pactar els termes de la rendició, preocupant-se que la gent del comtat no patís represàlies i pogués seguir fent la seva vida.

Esterri d’Àneu vist des del castell.

Anem però al principi. Com hem vist en molts dels llocs que hem visitat a Sortides amb gràcia, la presència humana a la vall d’Àneu ve d’antic. Segons les darreres troballes es remuntaria a fa 8.000 anys, però es creu que és anterior i que molt probablement hi hagi noves troballes que puguin fer recular força aquesta data. Sigui com sigui, ben segur hi va haver grups d’ibers i de romans. Una cosa que cal tenir clara és que aquesta concepció que es va tenir durant un temps que els Pirineus eren un lloc allunyat i perdut de la mà de Déu, no és certa. Els Pirineus no van ser mai, ni ho son, cap frontera natural, ben al contrari. Sempre han estat una zona de pas i els seus habitants els han creuat sovint i s’han relacionat amb la gent de l’altra banda. Només han estat una frontera política. Tot i això, d’alguna manera, les valls del Pallars tenen una personalitat pròpia que les diferencia unes de les altres. Les valls Farrera, de Cardós i d’Àneu, tenen especificitats pròpies i els seus habitants asseguren tenir alguns trets identitaris propis.

Església de Sant Andreu.

Anem un moment a la dècada de 1910 per veure com era València d’Aneu ara fa poc més d’un segle. I com sempre ho fem de la mà de Ceferí Rocafort, autor del volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de  Catalunya: “Lloch que forma ajuntament, en la vall d’Àneu; a la dreta del Noguera Pallaresa, a uns dos quilòmetres demunt d’Esterri, en lo camí que se dirigeix a la Vall d’Aran per lo port de la Bonaygua, qual riuet atravessa lo terme axí que devalla a juntar-se ab lo nomenat Noguera”.

També ens diu Rocafort que: “Consta de 46 edificis ab una població de 117 habitants de fet y 146 de dret. En la relació de l’any 1831, figura ab 166 ànimes y lo senyoriu corresponia al marquès de Pallars”. Avui forma part del municipi d’Alt Àneu, el qual, segons l’Idescat, l’any 2020 tenia 414 habitants.

Estança del castell.

El castell fou el centre polític i la principal fortificació del Pallars. Els seus orígens els hem d’anar a buscar a final del segle XI, en el moment en que el territori es reorganitza seguint el procés de feudalització. Anem primer per visitar-ne les restes. Estan situades en un turó molt proper a la població i, de fet, és un lloc de passejada habitual de veïns i estadants. L’accés al recinte del castell es fa per un camí que surt des de la capella de Sant Cosme i que s’enfila cap al capdamunt, a la mica de plana que senyoreja el turó, on hi ha el castell pròpiament dit. El primer que trobem son unes trinxeres del 1936 – 1939 i després les restes de les cases del poble antic de València, que va créixer al seu moment a redós de la muralla del castell.

Capella de Sant Cosme.

Si seguim avançant, ens trobem amb el fossat que envoltava la muralla del recinte sobirà del castell. Tirem amunt pel camí d’accés i arribem a la porta, amb una torre a banda i banda. A l’interior del recinte hi podem reconèixer diferents espais i estances, com una antigues cisternes medievals, alguna de les quals transformada en búnquer durant la Guerra Civil de 1936-1939; murs amb espitlleres per defensar la porta; un celler; el pati del castell; un tram de muralla amb bestorres… I a l’interior d’algun d’aquests espais un bon grapat de boles de pedra: són part dels projectils de pedra de fins a 60 quilos amb que les tropes dels Cardona van bombardejar el castell en nom del rei Ferran el Catòlic. A l’interior hi resistia la comtessa Caterina Albert, donat que el seu marit, Hug Roger III, era lluny del comtat.

Projectils de pedra usats en el setge al castell.

Fatema, Goldegrot, Ermetruit, Estefania, Constança, Llúcia, Eslonça, Agnès, Guillema, Sibi·la, Lucrècia, Geralda, Joana, Caterina… Aquests són els noms d’algunes de les comtesses que van regir el comtat del Pallars Sobirà entre els segles X i XIV. Van arribar de procedències molt diferents, perquè cal tenir en compte que en aquelles èpoques el matrimoni no era mai per amor, era un pacte entre famílies i una forma de teixir aliances geopolítiques; així, entre les comtesses del Pallars n’hi va haver de procedència musulmana, de la Cerdanya, d’Osona, de Comenges, d’Urgell, del Llenguadoc, de Castella, de l’empordanesa Cruïlles, fins i tot, una princesa bizantina, neta de l’emperador de Nicea, Teodor II Làscaris.

Bandera del comtat amb l’àguila bicèfala de Lucrecia Ventimiglia Làscaris.

Moltes d’aquestes dones van ser les que van governar el comtat i més d’una, en diferents moments de la història, el van salvar econòmicament amb el seu casament, perquè el comte estava endeutat fins al capdamunt. De fet, l’actual escut del comtat del Pallars Sobirà, amb una àguila bicèfala sobre fons groc és, de fet, el d’una comtessa, Lucrècia de Ventimiglia Làscaris. Tanta importància va tenir aquesta comtessa, que es va imposar la seva bandera i no se sap com era l’anterior. De fet, tenia més rang que el comte, perquè ella era princesa. Això també ens serveix d’indicador de la importància que va arribar a tenir el comtat del Pallars Sobirà, donat que una família imperial va accedir a casar una de les seves princeses amb el comte. Avancem, però, a poc a poc.

Camí d’accés a l’entrada al recinte del castell.

La historiografia oficial sempre ha seguit l’empremta dels homes. En comptades ocasions han estat les dones les que han passat a la història, més enllà del fet de ser les consorts i/o les mares dels regents d’imperis, regnes o, com el cas que ens ocupa, comtats. Com es pot anar resseguint, doncs, la història de les dones? De les comtesses? Cal tenir present que Catalunya sempre ha estat molt legalista, es feien actes notarials per tot i aquest fet, juntament amb els testaments que es conserven en els diferents arxius, fa que es pugui anar seguint la història de les dones, encara que em certa dificultat, perquè no sempre surten amb els seus noms. Aquesta documentació és la que permet anar reconstruint la història del comtat del Pallars amb visió de gènere, entre moltes altres investigacions. I aquesta és la feina que estan fent, des de fa anys, Cristina Simó i Espinosa i Noemí Nus, i ho expliquen amb Joc de dames. Elles mateixes es defineixen com a gestores patrimonials i guies interpretadores de dues comarques veïnes, el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà, sempre amb perspectiva de gènere, mitjançant visites a diversos espais, com el castell que avui visitem , o Santa Maria d’Àneu i Sant Pere del Burgal, al Pallars Sobirà; o l’antic monestir de Gerri de la Sal i el castell de Mur i la canònica de Santa Maria, al Pallars Jussà.

Fossat que envoltava la muralla.

Tornem a la història. En una primera època, el Pallars i la Ribagorça eren un sol comtat. Així ho explica l’Enciclopèdia Catalana: “El Pallars restà sotmès al domini sarraí dels primers temps de la invasió aràbiga fins al començament del s. IX, en què els comtes de Tolosa, probablement Guillem I i el seu successor Bigó, n’iniciaren l’ocupació juntament amb la de la comarca ribagorçana. Hom pensa que en aquest afer els comtes tolosans actuaren a iniciativa particular, fet que explicaria que Pallars-Ribagorça formessin aleshores una sola unitat administrativa restant mig segle units a Tolosa i que llurs comtes, sentint-se’n quasi sobirans, gosessin atorgar als monestirs de la regió uns privilegis semblants als expedits aquells anys per la cancelleria reial”.

Porxo de l’església de Sant Andreu.

Aquest inici dels dos Pallars i la Ribagorça en un mateix comtat va fer que en anys posteriors hi hagués picabaralles entre els dos comtats del Pallars quan es van dividir, perquè hi havia dominis d’un en territori de l’altre. És a dir, hi havia zones que estaven geogràficament al Pallars Sobirà que depenien políticament al Pallars Jussà, i viceversa. Tot va començar amb la mort violenta de Bernat II de Tolosa, que va comportar la separació de la casa de Tolosa i la creació dels tres comtats: la Ribagorça i els dos Pallars. Els dos darrers es van anar barallant i guerrejant, fins que van pactar intercanviar els territoris que cadascun tenia en la zona geogràfica de l’altre i establir unes línies frontereres clares.

Tram de muralla del castell.

La història del comtat de Pallars, com la majoria en aquella època, de fet, és plena de crims, morts prematures, comtesses regents, casaments per interès, aliances amb altres famílies nobles per afermar la posició, comtes busca-raons, altres culs de mal seient, fills bastards que reclamen la seva part del pastís comtal, membres de la família comtal presos com a ostatges pels sarraïns i rescatats per la comtessa, casaments que salven econòmicament el comtat… Un muntde fets que podrien formar part del guió d’una novel·la, d’una pel·lícula o d’una sèrie. Però no, no és un guió, és la realitat del comtat del Pallars Sobirà que podem conèixer des del punt de vista de les dones, tot visitant el castell de València d’Àneu.

Estances del castell.

La fi del comtat de Pallars Sobirà és, de fet, un capítol de la Guerra Civil catalana del segle XV. Hug Roger III era, també, capità general de l’exèrcit del principat i un del principals capitosts que va fer costat a Carles de Viana, contra el rei Joan II.  Va assetjar la Força de Girona, on s’havien refugiat la reina, Joana Enríquez, i el seu fill, el futur Ferran el Catòlic. Quan tothom havia capitulat, ell es va mantenir ferm i va seguir lluitant. Quan Ferran el Catòlic, ja rei, va encarregar al comte de Cardona que prengués el Pallars Sobirà, Hug Roger era fora i, com ja hem vist, va ser la comtessa, Caterina Albert qui va defensar el castell de València i aguantar el setge.

Restes del poblat antic de València d’Àneu.

Aconseguida la victòria, Ferran el Catòlic va donar el comtat de Pallars Sobirà als Cardona amb el títol de marquès. Actualment el marquesat de Pallars pertany al ducat de Medinaceli.

Abans o després de visitar el castell, podeu fer un tomb per València d’Àneu i veure l’església parroquial de Sant Andreu, d’origen romànic, tot i que força modificada.

 

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Ecomuseu de les Vall d’Àneu
Carrer del Camp, 22-24
Esterri d’Àneu
Telèfon: 973 62 64 36
ecomuseu@ecomuseu.com

Exposició L’enigma iber

Dama del Cerro de los Santos

Avui anem a una exposició que ens acosta a una civilització que ja ens ha sortit diverses vegades a Sortides amb gràcia. N’hem visitat diversos jaciments que trobem a diferents punts de la geografia catalana i que també podem trobar per tota la franja mediterrània. Va ser una de les civilitzacions més importants del mar Mediterrani durant bona part del primer mil·lenni a.n.e. (abans de la nostra era). De fet, son els nostres avantpassats, però, tot  i això, son encara força desconeguts. Avui mirarem de saber-ne alguna cosa més tot visitant l’exposició L’enigma iber, arqueologia d’una civilització al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Continua llegint

Exposició Art primer. Artistes de la prehistòria

Figura de dona neandertal manipulant pigments a l’entrada de l’exposició.

La imatge és present constantment en la nostra vida actual. Cada dia es creen, s’editen, es publiquen i reprodueixen infinitat de fotografies i dibuixos de tota mena. La immensa majoria de persones portem a sobre un mòbil que és, alhora, entre moltes altres coses, una càmera de fer fotos, que ens permet captar, editar, publicar i difondre imatges, amb més o menys gràcia. Per altra banda, molta gent pinta i dibuixa i segur que tenim presents més d’un i de dos obres de grans artistes que es poden veure als museus del món. Tot això, segur que no ens parem a pensar amb tanta facilitat com i quan va sorgir als humans la necessitat de comunicar-nos per mitjà d’imatges. O quina és la primera manifestació física d’un comportament simbòlic. Avui Sortides amb gràcia s’acosta al Museu d’Arqueologia de Catalunya per visitar l’exposició Art primer. Artistes de la prehistòria, que proposa un viatge a la recerca dels orígens de l’art. Continua llegint

Banyoles i el seu Museu Arqueològic

L’estany de Banyoles al capvespre.

La sortida d’avui ens porta a visitar una capital de comarca de les terres gironines. A la mateixa ciutat hi ha un importat i únic jaciment arqueològic, i al seu museu comarcal s’hi conserven peces trobades en altres jaciments de la comarca, també força importants. En aquest museu s’hi conserven peces com el crani d’un tigre de dents de sabre, amb les dents perfectament conservades, cosa que el fa únic; o una reproducció d’una mandíbula de Neandertal. La ciutat compta amb un segon museu, el Darder, que anys enrere va ser objecte d’una polèmica internacional, i entre el diferents punts d’interès hi ha un estany que té forma de número 8 i que l’any 1992 va ser subseu olímpica. Avui visitem Banyoles, capital de la comarca del Pla de l’Estany i el seu Museu Arqueològic. Continua llegint

Olèrdola

Entrada al recinte d’Olèrdola.

 

Sortides amb gràcia us fa una nova proposta per gaudir del patrimoni del nostre país, ara que les restriccions que ens imposa la pandèmia de la covid-19, ens fan molt difícil anar gaire lluny de vacances. Avui us proposem acostar-nos a un jaciment de gran importància històrica, monumental i patrimonial. És un lloc documentat del temps dels ibers i que va ser habitat fins a meitat del segle XII, quan la població va marxar cap a una nova vila, amb un orografia més amable. Avui anem a la comarca de l’Alt Penedès per conèixer un lloc on hi podem veure vestigis del temps dels ibers, dels romans i de l’època medieval. Avui Sortides amb Gràcia s’acosta a Olèrdola. Continua llegint

El castell del Catllar

Pati del castell,

La sortida d’avui ens porta fins a un territori de castells. I anirem a un dels que es poden visitar, perquè és públic i s’ha restaurat. La majoria dels que queden en peu són privats o estan en molt mal estat. En la nostra visita també podrem conèixer un personatge històric poc conegut però molt interessant: una senyora feudal amb molt de caràcter. Avui ens acostem a la riba del riu Gaià, a la comarca del Tarragonès per visitar el poble del Catllar i el seu castell, on hi ha la seu del Centre d’Interpretació dels castells del Baix Gaià. Continua llegint

Sant Miquel de Fluvià

Torre campanar de Sant Miquel de Fluvià.

Catalunya és plena d’espais i monuments molt interessants que, per una o altra raó, han quedat una mica oblidats i visitar-los pot suposar una bona descoberta. Aquest és el cas de la nova sortida que us proposem. Una església fortificada que va pertànyer a un antic monestir benedictí del qual en queden algunes restes. És un edifici romànic d’aquells de factura senzilla i austera però molt bonics. És precisament la seva senzillesa i austeritat el que el fan destacable. Avui ens acostem a l’Alt Empordà per visitar Sant Miquel de Fluvià, on podrem conèixer la història del darrer monestir fundat per un antic conegut de Sortides amb gràcia, l’abat Oliba. I també podrem veure un dels forns de ceràmica d’època romana més ben conservats de Catalunya. Continua llegint

La Torre Balldovina a Santa Coloma de Gramenet

La Torre Balldovina.

Aquesta nova proposta de Sortides amb gràcia us suggereix visitar un museu d’una ciutat de la comarca del Barcelonès. Avui ens acostem a un edifici que té els seus orígens en una torre de defensa del segle XI, que encara es manté dempeus, a l’interior de l’edifici que al llarg dels segles va anar modificant-se i canviant d’ús. Avui és museu municipal i seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat, però abans va ser una masia, un casal noble i la residència d’estiueig de la família d’un dels grans autors de la literatura catalana, Josep Maria de Sagarra. La sortida que us proposem avui ens porta a Santa Coloma de Gramenet a visitar la Torre Balldovina.

Continua llegint

Puig de la Nau, un poblat iber al Baix Maestrat

Un carrer del Puig de la Nau.

L’arribada dels romans a la península ibèrica i la consegüent romanització va marcar profundament l’esdevenidor de Catalunya i del conjunt de la península. Aquest és un fet força acceptat. A voltes, però, sembla que les persones que hi havia abans de la seva arribada eren molt endarrerides. Els estudis i investigacions dels darrers anys estan aportant noves dades que demostren que això no va ser exactament així i que els pobles ibers tenien una cultura força avançada. El que va passar és que els romans, per la raó de la força, van imposar la seva cultura i la seva manera d’entendre la societat, que és el que ens ha arribat fins a l’actualitat. Avui, Sortides amb gràcia proposa visitar l’interessant poblat iber del Puig de la Nau, a tocar de les poblacions de Benicarló i Vinaròs, a la comarca castellonenca del Baix Maestrat, al País Valencià. Continua llegint

Olius, una església romànica i un cementiri modernista

Absis i torre campanar de Sant Esteve d’Olius.

Catalunya té molts llocs per visitar i molts racons per descobrir. Hi ha diversos monuments que han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Entre aquests hi ha romànic i modernisme. Al territori, però, hi ha un munt de llocs, que sense ser de primer nivell, tenen un encant que els fa mereixedors de ser visitats. Un d’aquests racons es troba a la comarca del Solsonès, a pocs quilometres de la capital, Solsona. La nova sortida que us proposem permet conèixer unes restes arqueològiques; una església romànica, originària del segle IX, amb una curiosa cripta; i un petit cementiri modernista, perfectament adaptat a l’entorn. Avui visitem l’església de Sant Esteve d’Olius. Continua llegint