Sant Miquel de Fluvià

Torre campanar de Sant Miquel de Fluvià.

Catalunya és plena d’espais i monuments molt interessants que, per una o altra raó, han quedat una mica oblidats i visitar-los pot suposar una bona descoberta. Aquest és el cas de la nova sortida que us proposem. Una església fortificada que va pertànyer a un antic monestir benedictí del qual en queden algunes restes. És un edifici romànic d’aquells de factura senzilla i austera però molt bonics. És precisament la seva senzillesa i austeritat el que el fan destacable. Avui ens acostem a l’Alt Empordà per visitar Sant Miquel de Fluvià, on podrem conèixer la història del darrer monestir fundat per un antic conegut de Sortides amb gràcia, l’abat Oliba. I també podrem veure un dels forns de ceràmica d’època romana més ben conservats de Catalunya.

Façana posterior del palau abacial.

La població de Sant Miquel de Fluvià va créixer a redós del monestir benedictí del mateix nom, fundat per l’abat Oliba l’any 1045, un any i escaig abans de la seva mort. De fet, aquest va ser el darrer monestir que va fundar. El lloc triat va ser un terreny en una petita vall del comtat d’Empúries anomenada Vallgarriga. El punt exacte és prou a prop del riu Fluvià i amb una font al costat. Segons consta en una butlla del papa Sergi IV de l’any 1011, al lloc ja existia una petita població amb una esglesiola. De fet, com veurem més endavant, la presència humana en aquest lloc és molt anterior.

Nau central de Sant Miquel de Fluvià.

Fou l’any 1045, a final del mes de juliol, quan es va celebrar l’acte que avui diríem de col·locació de la primera pedra. Es va consagrar el terreny on s’havia d’erigir el monestir. La cerimònia va ser molt solemne i se li va donar una gran importància. Oliba, que era abat de Cuixà i bisbe de Vic, i que, com a abat de Cuixà, ostentava la propietat del terreny, va estar acompanyat d’un nombrós grup d’autoritats eclesials i senyors feudals. Entre altres, van signar l’acta de consagració els bisbes de Girona i de Narbona, i els comtes d’Empúries i del Rosselló. Vint-i-un anys més tard, a meitat d’octubre de 1066 es consagrava l’església. Això vol dir que ja va poder utilitzar-se com a tal, però no significa, necessàriament, que estigués completament acabada, perquè en aquella època era prou freqüent que es consagressin les esglésies amb la capçalera i bona part de la nau enllestides, però abans d’acabar-la. La construcció era lenta i es volia començar a utilitzar els edificis el més aviat possible.

Fossat obert a l’entorn de l’església.

Segons Joaquim Botet i Sisó, autor del volum dedicat a la província de Girona de la Geografia General de Catalunya, a meitat de la dècada de 1910 la localitat de Sant Miquel de Fluvià comptava amb: “108 edificis i albergs, 95 de reunits i els 13 restants escampats”. Aleshores la població era de 286 habitants de fet, 128 dels quals sabien llegir i escriure. Del total de la població, 151 eren homes i 135 eren dones. Explica Botet i Sisó que: “El terme és poc extens i quelcom accidentat. Té boscos poblats d’alzines i roures, i a les terres de conreu s’hi dóna oli, vi, grans, llegums, tubercles i hortalisses. Cria bestiar, amb preferència de llana i boví”. Segons l’Idescat a final de 2018 la població del municipi era de 746 persones, de les quals, 395 eren homes i 351, dones. I el nombre d’habitatges era de 373.

Absis central fortificat.

La història de Sant Miquel de Fluvià, com en tants altres llocs, ha anat estretament lligada, durant molts anys, a la del monestir, fins al punt que va acabar perdent el nom original de Vallgarriga per adoptar el mateix nom del monestir, el qual, per altra banda, no va arribar a tenir mai gaires monjos. De fet, les comunitats de la majoria de monestirs, abadies i cenobis, tan fossin masculins com femenins, no van ser mai molt nombroses. En el cas de Sant Miquel de Fluvià, sembla que mai va passar de vuit membres. A banda de la inicial dependència de Sant Miquel de Cuixà, el monestir també va dependre de Sant Pere de Galligants, si més no, així era el 1613 i així va ser fins el 1835, quan el temple va passar a ser la parròquia del poble.

Ubicació del claustre, recuperat recentment.

L’aspecte actual, amb un matacà a la façana, sobre la portalada, i la torre campanar amb merlets, es deu, en gran part a les obres de fortificació que es van dur a terme al segle XV. L’any 1477 Sant Miquel de Fluvià va patir l’atac de tropes franceses. L’església va quedar malmesa a causa del bombardeig i es va decidir fortificar-la. Va ser aleshores que es va augmentar l’alçada de la torre campanar, que es va coronar amb merlets, i es va obrir, també, un fossat per envoltar el recinte. Per fer-ho, es va desmuntar el claustre i sembla que part dels seus carreus es van utilitzar per a les obres de fortificació de l’església i del campanar. Sembla que en aquest mateixa època es va construir el cor d’estil gòtic i es va canviar l’anterior portalada romànica per l’actual gòtico – renaixentista. A la llinda de la porta hi ha la data de 1532.

Decoració a l’absis de Sant Miquel de Fluvià.

En un opuscle editat l’any 1997 amb textos i dibuixos de Miquel Oliveres Cases, que es pot trobar a la mateixa església de Sant Miquel, l’autor descriu la torre – campanar: “La robusta torre romànica de planta quadrada (8 m. de costats exteriors, 2 m. gruix de les parets, 27 m. d’alçada), s’erigeix magnífica, a prop del braç nord del creuer, separada un metre de l’església per un passadís amb portalada d’entrada de mig punt molt baix. Aquest passadís va ser tapat amb paret de rocalla quan es va fortificar el conjunt. Es comunicava amb l’església per mitjà d’una porta, avui tapiada”.

Capitell.

Per altra banda, el doctor en Arqueologia, Joaquim Tremoleda, descriu l’església de Sant Miquel en un article publicat al número 299 de la Revista de Girona: “És de planta basilical de tres naus amb transsepte i capçalera de tres absis semicirculars orientats a llevant. La separació de les naus s’estructura mitjançant pilastres rectangulars amb semicolumnes adossades que reben els arcs formers i els torals, que sostenen el pes de les voltes. La nau central, més ampla, és coberta amb volta de canó, i també la del creuer, mentre que les laterals ho són amb quart de cercle, força més baixes. Per la banda exterior, la capçalera presenta la típica decoració llombarda formada per arcuacions cegues, rematades amb caparrons humans, entre lesenes”.

Imatge gòtica de la Mare de Déu de Gràcia.

A l’interior de l’església podem veure una Marededéu gòtica policromada. Es tracta d’una imatge de la Mare de Déu de Gràcia d’alabastre de Beuda. Està dempeus, amb el cos lleugerament inclinat i du el Nen Jesús a coll. La imatge està col·locada sobre un capitell treballat amb decoració vegetal que fa la funció de peanya, i que se suposa que podria procedir del claustre desaparegut. El capitell està sobre una columna moderna.

A prop de l’entrada hi ha una curiosa pica beneitera tardogòtica tallada. Té forma quadrilobulada. A la decoració hi ha dos caps humans i unes flors. És possible que es tracti d’un antic capitell reutilitzat com a pica.

Pica beneitera esculpida.

En un article publicat el 19 de gener de 2017 al Blog del MNAC, Jordi Camps explica que el museu conserva tres capitells romànics que recentment es va descobrir que provenen de Sant Miquel de Fluvià. Així ho explica l’autor: “Des de fa més de cent anys el museu conserva tres capitells romànics, treballats per les quatre cares. Fins fa poc no se sabia que provenen del claustre del monestir empordanès de Sant Miquel de Fluvià. Antigament, havien estat atribuïts al claustre de Sant Serni de Tavèrnoles o considerats de procedència desconeguda. Però ni en estil, repertori, dimensions i material, coincideixen amb les peces d’aquell conjunt, del qual el museu també conserva exemples. Les seves particularitats ens obligaven a descartar altres conjunts coneguts i dispersos. Ara, després de diversos treballs i indagacions realitzats aquests darrers anys, podem demostrar-ne l’origen”.

Sant Miquel de Fluvià.

Aquesta troballa ha estat possible perquè els darrers anys s’ha dut a terme treballs arqueològics que estan permetent recuperar la història d’aquest important monestir empordanès. Així ho explica Jordi Camps en el citat article: “El claustre es va construir a la part sud de l’església, segurament poc després que aquella fos completada. Algun erudit del segle XIX ja l’havia esmentat i fins i tot observat algun capitell dispers. Però hi ha un factor determinant que ha contribuït a conèixer millor el desaparegut claustre de Sant Miquel de Fluvià. Des de principis d’aquest segle que s’han dut a terme diverses campanyes arqueològiques que han permès recuperar la seva planta  i explicar-ne l’estructura; al mateix temps, s’han descobert alguns fragments d’escultura, entre els quals alguns capitells que se sumen als ja coneguts”.

Escales d’accés a la font de Sant Miquel.

Els treballs arqueològics duts a terme en els darrers anys, han permès que surti a la llum la base de l’antic claustre que va ser desmuntat quan es va fortificar l’església i es va construir el fossat, algun tram del qual encara és visible davant la façana i en els laterals de Sant Miquel. Una acurada intervenció permet veure el contorn del claustre i els espais que havien ocupat algunes de les dependències del monestir, com la Sala Capitular, o alguna de les estances que utilitzaven els monjos. A la banda de l’antic claustre, oposada a l’església, hi ha un edifici que és l’antic palau abacial. Està molt reformat, tot i que encara conserva algun finestral gòtic. En l’època de la desamortització, va ser comprat per un particular que el va adaptar als seus gustos i necessitats. Fa uns anys va ser adquirit per l’Ajuntament i avui hi ha oficines municipals.

Exterior del safareig.

L’antic palau abacial té una mena de porxo que fa de pas interior cobert i com una mena de repartidor que permet l’accés a diferents espais, un dels quals es un pas obert cap a uns esglaons que permeten accedir a la part del darrera, on hi ha una séquia, que acostuma a estar seca. Un cop creuada, un camí puja cap a dos elements singulars del poble, un safareig públic cobert, que encara és utilitzat, i una font natural que gairebé mai ha deixat de rajar. Es tracta de la Font de Sant Miquel de la qual surt l’aigua que abasteix un abeurador per a animals i el safareig. L’aigua sobrant de l’abeurador i del safareig, va regar els anomenats horts del rector.

Interior del forn romà.

Hem dit abans, que la presència humana al poble és molt anterior a la fundació del monestir. Així ho demostra una troballa feta l’any 1974 en unes obres que es feien a l’actual carrer del Forn, aleshores un camí. Els obrers van topar amb un forat estrany que va resultar ser un forn de l’època romana. El Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona hi va dur a terme l’excavació que va treure a la llum un forn vertical d’una sola cambra de planta quadrada amb un pilar central que fa de suport de la graella on es posaven les peces a coure.

Boca del forn romà,

Conegut avui com el Forn romà del clos Miquel, és un dels millor conservats de Catalunya. Va funcionar durant els segles I i II i va servir per coure ceràmica d’ús domèstic i materials de construcció com tegulae (les teules planes) i les imbrices (teules amb forma corba). Els arqueòlegs creuen que havia d’estar a prop d’un nucli de població. De fet, no gaire lluny de Sant Miquel de Fluvià passava la Via Augusta, autèntic eix vertebrador del territori, per això se suposa que aquell nucli de població hi estaria a prop, però, ara per ara no s’ha trobat.

L’única cambra del forn és gairebé quadrada. Té una llargada de 1,98 m i fa 2, 05 m d’amplada. Actualment és sota el carrer del Forn i s’hi pot accedir per un tram d’escales. Al carrer hi ha un plafó amb un croquis que explica com era i com funcionava. La boca, on es cremava la llenya, fa 85 cm. La cambra de combustió està dividida per un pilar central sobre el qual reposa la graella de terracuita que feia de base de la cambra de cocció, i on es posaven les peces a coure. Aquesta cambra tenia dos forats. Un de lateral, o observatori, que servia per controlar l’estat de cocció de les peces. L’altre, a la part superior, era la xemeneia per on sortia el fum del procés de cocció.

Relleu renaixentista de Sant Miquel, a la façana de la Casa de la Vila.

Tot passejant pel poble, es poden veure altres punts d’interès, com un relleu renaixentista amb una imatge de Sant Miquel a l’interior d’una petxina, que es pot veure a la façana de la Casa de la Vila; diverses llindes de portes del segle XVIII;  la Casa de la Volta, dels segles XVI –XVII; l’antiga escola, d’estil Noucentista, que avui és el centre cívic; o Can Gelada, un edifici del segle XVIII. Tots ells estan recollits al web Pobles de Catalunya.

 

Per altra banda, el municipi organitza, a final de maig, la Fira d’Oficis Artesans de Sant Miquel de Fluvià amb demostracions d’oficis com cistelleria tradicional catalana, terrissaire, forja i escultura, picapedrer o vidre bufat, entre molts d’altres. Aquest 2019 s’ha celebrat, excepcionalment el dia 9 de juny i ha estat l’onzena edició.

Centre cívic.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Sant Miquel de Fluvià
Plaça de l’abat Oliba, 1
Telefons: 972 568 070 / 972 568 069
ajuntament@santmiquelfluvia.cat
Informació de visites guiades:
Telèfon 666 56 17 96

 

 

La Torre Balldovina a Santa Coloma de Gramenet

La Torre Balldovina.

Aquesta nova proposta de Sortides amb gràcia us suggereix visitar un museu d’una ciutat de la comarca del Barcelonès. Avui ens acostem a un edifici que té els seus orígens en una torre de defensa del segle XI, que encara es manté dempeus, a l’interior de l’edifici que al llarg dels segles va anar modificant-se i canviant d’ús. Avui és museu municipal i seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat, però abans va ser una masia, un casal noble i la residència d’estiueig de la família d’un dels grans autors de la literatura catalana, Josep Maria de Sagarra. La sortida que us proposem avui ens porta a Santa Coloma de Gramenet a visitar la Torre Balldovina.

Continua llegint

Puig de la Nau, un poblat iber al Baix Maestrat

Un carrer del Puig de la Nau.

L’arribada dels romans a la península ibèrica i la consegüent romanització va marcar profundament l’esdevenidor de Catalunya i del conjunt de la península. Aquest és un fet força acceptat. A voltes, però, sembla que les persones que hi havia abans de la seva arribada eren molt endarrerides. Els estudis i investigacions dels darrers anys estan aportant noves dades que demostren que això no va ser exactament així i que els pobles ibers tenien una cultura força avançada. El que va passar és que els romans, per la raó de la força, van imposar la seva cultura i la seva manera d’entendre la societat, que és el que ens ha arribat fins a l’actualitat. Avui, Sortides amb gràcia proposa visitar l’interessant poblat iber del Puig de la Nau, a tocar de les poblacions de Benicarló i Vinaròs, a la comarca castellonenca del Baix Maestrat, al País Valencià. Continua llegint

Olius, una església romànica i un cementiri modernista

Absis i torre campanar de Sant Esteve d’Olius.

Catalunya té molts llocs per visitar i molts racons per descobrir. Hi ha diversos monuments que han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Entre aquests hi ha romànic i modernisme. Al territori, però, hi ha un munt de llocs, que sense ser de primer nivell, tenen un encant que els fa mereixedors de ser visitats. Un d’aquests racons es troba a la comarca del Solsonès, a pocs quilometres de la capital, Solsona. La nova sortida que us proposem permet conèixer unes restes arqueològiques; una església romànica, originària del segle IX, amb una curiosa cripta; i un petit cementiri modernista, perfectament adaptat a l’entorn. Avui visitem l’església de Sant Esteve d’Olius. Continua llegint

Un vicus militar romà, el Camp de les Lloses de Tona

Vista general del Camp de les Lloses.

Vista general del Camp de les Lloses.

Els projectes urbanístics han estat sovint responsables de la desaparició de patrimoni històric i arqueològic. En ocasions, unes obres han servit per fer troballes inesperades. I altres vegades la imminència d’una actuació urbanística han provocat prospeccions arqueològiques d’urgència i/o la declaració d’algun tipus de protecció oficial d’un jaciment ja conegut o intuït. Aquest és el cas del lloc on anem avui, perquè la sortida d’avui proposa acostar-nos a la comarca d’Osona i, concretament a la població de Tona per  conèixer el Camp de les Lloses.

Continua llegint

Les pintures rupestres d’Ulldecona.

Pintures.

Pintures.

La humanitat s’ha expressat, des de sempre, de formes diferents, i la pintura i el gravat en son dos de les més habituals. Els éssers humans de la prehistòria no eren diferents, tot i que gran part de les seves formes d’expressió no han arribat fins els nostres dies. Per raons obvies, manifestacions com la música, la dansa, els tatuatges… no s’han conservat. Hi ha una petita part, que si ha perdurat. Són algunes de les pintures i gravats que aquelles persones van fer sobre roques, pedres o ossos. Aquesta nova sortida ens porta fins un lloc on podem gaudir d’un important mostra d’art rupestre, que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1998, com  a part de l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica. Avui anem fins a la comarca del Montsià per visitar les pintures dels Abrics de l’Ermita a Ulldecona.

Continua llegint

Jocs i joguines a l’antiguitat

Peces d'escacs de cristall de roca d'Àger. Reproducció.

Peces d’escacs de cristall de roca d’Àger. Reproducció.

La proposta d’avui ens porta a visitar un lloc on ja hi vam fer una sortida a l’octubre del 2013, però ara ens hi acostarem per veure una exposició temporal. Tot i això, no està de més tornar a passejar per les restes de carrers i cases d’aquest jaciment ibèric del que va ser la capital dels indigets. Avui tornem a Ullastret per visitar l’exposició “Jocs i joguines a l’antiguitat”. Continua llegint