Son i el seu conjunt monumental

Conjunt monumental de Son.

Seguim amb un petit cicle de Sortides amb gràcia dedicat al Pirineu i, concretament, a la vall d’Àneu. Avui ens acostem a una petita població penjada a la muntanya. És un lloc amb un interessant conjunt monumental i amb una torre campanar que es pot veure des d’alguns punts d’Esterri d’Àneu. Com hem dit, és un lloc petit, però que, com veurem, va tenir força importància. La sortida d’avui està dedicada al conjunt monumental de Son, com les darreres sortides, al Pallars Sobirà.

Plaça Major de Son.

Son és un poble amb un nombre d’habitants habituals que no arriben a la cinquantena, però en època medieval va arribar a tenir-ne més de quatre-cents, d’aquí ve el fet que arribés a tenir fins a 3 esglésies. L’actual, que visitarem, una que està a un centenar de metres de distància i que va ser dessacralitzada i convertida en rectoria i posteriorment en casa particular, i una tercera, una mica més allunyada, que va ser derruïda fa temps.

Comunidor i campanar de Sants Just i Pastor de Son.

El conjunt monumental de Son destaca per la seva presència. L’esvelt campanar d’estil llombard es pot veure des d’Esterri d’Àneu, sobretot de nit, quan està il·luminat. Davant l’església hi ha un petit jardí, encerclat per un mur, i que permet accedir al cementiri, adossat a un canto de l’edifici. A un costat de l’entrada del recinte, s’enlaira una curiosa torre, la raó de ser de la qual està en discussió. Segons alguns seria un comunidor, segons altres podria haver estat una torre de defensa o de guaita. El misteri sobre l’origen i l’ús de la torre s’accentua, perquè el conjunt d’església, cementiri i campanar són propietat del Bisbat, mentre que la torre del comunidor és, i sembla que ha estat sempre, propietat de l’Ajuntament.

Pupitre a l’entrada de l’exposició Mon rural al CEDPIR.

Quan parlem d’una torre de guaita o de defensa, més o menys, tothom sap a què ens referim, si més no, perquè el mateix nom ja ens ho indica, però, què és un comunidor? Probablement hi hagi molta gent que no ho sàpiga. Doncs, bé, un comunidor és el lloc on el capellà comunia, és a dir, conjurava el mal temps, amb oracions i fórmules exorcitzadores, sobretot quan s’acostava una tempesta, per evitar que acabés en pedregada o en temps violent, i fes malbé els sembrats.

Abans de seguir amb la visita, fem una mica d’història. Veiem què ens explica Ceferí Rocafort de Son, al volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya, editada a la dècada de 1910: “Lloc de la vall d’Àneu, en la vessant de la dreta de la Noguera Pallaresa, a uns 1.390 metres aproximadament sobre lo nivell de la mar, situat en un planell enlairat demunt d’Esterri y envoltat per alterosos cims, entre los quals se detaca lo Teso de Son, que se’n puja a prop de 2.700 metres  sobre lo mar. Se troba a uns 4 kilòmetres de forta pujada des d’Esterri y 36 aproximadament de Sort”. Actualment hi ha una carretera de poc més de 12 quilometres que porta fins a Espot, tot passant per Jou. És una carretera amb unes vistes espectaculars, però, això si, amb un tram d’uns quants quilòmetres molt estret, amb forts precipicis al cantó i pel qual passen, ben justets, dos cotxes normals.

Plafons de l’exposició Món rural al CEDPIR.

Segueix dient Rocafort: “Lo terme afronta al N., ab muntanyes de la Vall d’Aran y port de la Bonaygua; té al E., Esterri d’Àneu, al S., Jou y Espot y al O., terme del darrerament nomenat”. I ens diu també que: “Consta de 94 edificis, tres a fora y altres tres escampats pera los serveys agrícols, ab una població de 237 habitants de fet y 296 de dret. En la relació de l’any 1831, figura ab 239 ànimes en lo Corregiment de Talarn y senyoriu del marquès de Pallars”.  En aquella època, segons diu Rocafort, el poble tenia escola municipal i molí de farina. Des del 1970, Son és un nucli del municipi de l’Alt Àneu, i compta amb una població de 44 persones a final de 2020, segons les dades de l’Idescat. Segons aquesta mateixa font el municipi d’Alt Àneu té 414 habitants.

Campanar de Sants Just i Pastor de Son.

Pel que fa al nom d’aquesta localitat, segons Manuel Bofarull i Terrades, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya: “Se’l suposa procedent del basc isun. A l’escut hi ha un arbre verd”. L’arbre deu fer referència al nom antic del poble: Son del Pi.

Tornem a la visita. El conjunt monumental s’erigeix majestuós a l’entrada del poble venint des d’Esterri d’Àneu. Està format per l’església, dedicada als sants Just i Pastor, la torre campanar i la torre del comunidor. L’edifici, d’estil romànic llombard, va ser bastit al tombant dels segles XII i XIII. A l’església hi ha diversos elements d’interès que anirem veient. Tornem un moment a la Geografia General de Catalunya per veure què ens en diu Ceferí Rocafort: “En lo temple s’hi pot apreciar un notable retaule gòtich, essent també molt interessant lo campanar romànich, si bé apareix ab los finestrals mig trencats en los quatre o cinc estatges de que se composa. Se parla de l’església de Sonne en l’acta de consagració de la catedral de la Seu de l’any 819”.

Retaule gòtic de Pere Espallargues.

Com veiem per les paraules de Rocafort, ara fa cent anys l’estat del conjunt monumental, sobretot del campanar, no era gaire bo. L’estat actual és fruit de la restauració que s’hi va fer anys enrere i que va retornar el campanar a l’estat que se suposa que tenia originàriament, perquè havia estat modificat. Vegem la descripció de l’església que fa Andrés Sánchez del Pozo a El patrimoni sincer. El romànic de l’Alt Àneu, editat pel Consell Cultural de les Valls d’Àneu l’any 2015: “L’església de Sant Just i Sant Pastor de Son és un edifici profundament modificat en el decurs de la seua història. Originàriament fou una construcció d’una sola nau, capçada a l’est per un absis semicircular precedit per un profund arc presbiteral. En època moderna s’obriren capelles als costats de l’església i es degué refer la coberta primitiva d’embigat de fusta substituint-la per l’actual volta de creueria”.

Pica baptismal a Sants Just i Pastor.

L’element més destacable del conjunt, juntament amb la torre del comunidor, és el campanar que està situat al cantó nord-est. Aquesta és la descripció que en fa Andrés Sánchez del Pozo a l’obra citada: “És un cloquer de torre i planta quadrada. Exteriorment, presenta un sòcol molt alt que arriba gairebé a l’alçada de la coberta de l’església, en el qual només s’obre una petita finestra de mig punt de doble esqueixada i dovelles fins a l’inici de l’arc, situada a llevant. Per damunt de l’arc es divideix en quatre registres, separats per cinc arcuacions cegues entre lesenes cantoneres. Damunt dels arquets del segon i del tercer nivell s’observa un fris de dents de serra. Els arquets de l’últim pis són els més modificats per les transformacions que ha sofert l’edifici”.

Pica d'oli a Sants Just i Pastor.

Pica d’oli a Sants Just i Pastor.

Per entrar a l’església hem de passar pel jardí, des del qual s’accedeix també al cementiri i que esta envoltat per un mur amb una porta adovellada, amb un arc apuntat al vèrtex del qual encara es pot veure un símbol gravat, és l’àguila bicèfala, l’escut de Lucrecia Ventimiglia de Làscaris, la néta de l’emperador de Nicea, Teodor II Làscaris, que en casar-se amb Arnau Roger I, va salvar els greus problemes econòmics del comtat. Un cop dins l’església podem contemplar diferents punts d’interès: una pica baptismal, unes piques d’oli, un retaule gòtic i part de diverses pintures murals.

Detall de les pintures murals a Sants Just i Pastor.

Anem a pams. L’església és un edifici d’una sola nau al qual s’hi van afegir, capelles laterals. A la capçalera hi ha un absis amb un arc presbiteral al davant. Encaixat a l’absis i emmarcat per l’arc presbiteral hi ha un retaule gòtic del segle XV, del qual n’és autor Pere Espallargues. L’arc que l’emmarca està decorat amb pintures murals, amb alguns detalls força curiosos. Al peus de l’església hi ha unes altres pintures murals, que s’han conservat pitjor, però que també tenen detalls d’interès. Una de les capelles laterals va ser convertida en baptisteri i al seu interior hi ha una pica baptismal semiesfèrica de granit decorada amb motius vegetals i geomètrics. I encara hi ha dues piques de pedra més, però aquestes son per altres usos. Són piques d’oli. S’utilitzaven per desar l’oli que s’utilitzava per les llànties i per als ritus litúrgics.

Detall de les pintures murals a Sants Just i Pastor.

L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu hi organitza visites guiades amb les quals podeu conèixer molts més detalls d’aquest patrimoni i de la seva història. I si us ha picat la curiositat i voleu saber més de la comtessa Lucrecia Ventimiglia de Làscaris, l’escut de la qual, com hem dit, encara es pot veure a l’arc de la porta d’entrada al recinte, us podeu apuntar a alguna de les activitats que organitza el mateix Ecomuseu, amb el nom de Joc de dames.

Antiga església de Sant Pere.

Antiga església de Sant Pere. Al fons es veu l’edifici del CEDPIR.

En començar hem dit que a Son hi havia hagut fins a tres esglésies. De les altres dues encara en podem veure una, tot i que fa anys que va ser dessacralitzada. Avui és una casa particular, tot i que les formes recorden el temple romànic que va ser. Està situada uns quants metres més endins de la població a mà dreta. Andrés Sánchez del Pozo a El patrimoni sincer. El romànic de l’Alt Àneu, ens explica que: “L’església de Sant Pere de Son és un edifici d’una sola nau, capçat a llevant per un absis semicircular que mesura exteriorment 8 m d’amplada per 20 m de llargada”. També diu: “Els vestigis de les obertures de la construcció d’època romànica, els trobem molt desfigurats a la façana sud. L’antiga porta, avui tapiada, només la intuïm per unes poques dovelles que en testimonien l’existència”.

Plaça Major de Son.

Sánchez del Pozo ens explica també com era la tercera església, la de la Mare de Déu de Bellero: “Dins del poble de Son, a la part alta del nucli, queden les poques restes d’aquesta església; unes pedres disperses i l’arrencada d’uns fonaments. Pel que sabem, l’edifici encara es conservava als anys cinquanta del segle passat, però va patir un incendi el 1936 i es va enderrocar completament per fer passar la carretera que duu a les Planes de Son”. També ens explica l’autor: “ Pels documents gràfics que es conserven podem comprovar que es tractava d’un edifici de tres naus, amb la capçalera orientada a llevant i d’estil llombard amb arcuacions cegues i faixes verticals que, curiosament, no acabaven d’encaixar i finestres d’arc de mig punt en els panys”.

Detall d’un plafó de l’exposició sobre el romànic al CEDPIR.

El poble de Son, tot i ser petit, encara té més coses per veure. Els seus carrers tenen alguns racons destacables. I ben a prop de la que fou l’església de Sant Pere de l’Abadia, hi ha el Centre de Documentació dels Pirineus (CEDPIR). És en un edifici cantoner, amb entrada a dos nivells. L’accés es fa, a peu pla, pel que és el primer pis. Té una planta dedicada al Punt d’interpretació del romànic del Pallars Sobirà, amb una exposició sobre l’arquitectura, la pintura i l’escultura romàniques, amb imatges de les principals obres, i una altra planta dedicada al Punt d’interpretació del món rural.

Entrada a l’exposició Món rural al CEDPIR.

A la planta de baix es pot veure un audiovisual sobre l’art romànic i també una exposició amb plafons amb imatges i explicacions, de manera que entre ambdós sistemes, vídeo i plafons, podem fer un bon recorregut pel romànic pallarès sense moure’ns del lloc i, potser, descobrir algun detall o algun lloc que no coneixem i que podem anar a veure després. Al pis superior hi ha una exposició sobre el món rural, també hi podem veure un audiovisual i una exposició amb plafons, amb moltes imatges que ens mostren com era la vida a Son i a la comarca al llarg del segle XX. Hi ha fotografies de grups, de festes i celebracions, de persones feinejant, de ramats, de matxos carregats, o els darrers alumnes de l’escola de Son, quatre nenes i un nen, fotografiats l’any 1973. El Centre de Documentació dels Pirineus ofereix diverses activitats i compta amb una petita botiga on es poden comprar llibres i records.

Pica d’oli a Sants Just i Pastor.

En definitiva, Son és un petit racó del Pirineu que ens ofereix una interessant sortida que ens permet conèixer un important patrimoni arquitectònic, saber com ha estat la vida al món rural fins no fa gaires anys, i ens pot obrir la possibilitat de descobrir altres llocs per visitar i conèixer més història i patrimoni pirinencs.

 

 

Pintures murals a l’arc presbiteral i part superior del retaule gòtic.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Conjunt monumental de Son
ecomuseu@ecomuseu.com

Centre de Documentació dels Pirineus
Sant Pere, s/n. Edifici “Les Escoles”.
Tel: 606 87 31 26.
info@pyrenea.com

La Casa Gassia a Esterri d’Àneu

Casa Gassia, seu de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu.

Avui anirem fins al Pirineu a visitar una població que fa més d’un segle ja era punt de sortida de moltes excursions. I, a banda de passejar pel seu carrer Major, pel seu nucli antic, pel pont romànic i pels seus entorns, aprofitarem per conèixer com era una casa benestant d’un poble de muntanya dels segles XVIII i XIX i com vivien les persones que la van habitar. És una localitat propera a un parc nacional, des d’on es poden fer moltes activitats esportives d’estiu i d’hivern i, des d’on podem apuntar-nos a visitar un bon grapat d’esglésies romàniques. Avui ens acostem a la comarca del Pallars Sobirà per passejar per Esterri d’Àneu i visitar la Casa Gassia, seu de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu. Continua llegint

El Museu Episcopal Museu de Vic

Fragment de mosaic. Segle III

Avui Sortides amb gràcia s’acosta a una capital de comarca amb molta història. La ciutat on anem, compta amb un important patrimoni, entre el qual destaca un temple romà, que de fet és a l’origen del museu que anem a visitar, perquè avui visitarem un museu. A la ciutat on anem  ja li vam dedicar una passejada temps enrere. En aquesta ocasió però, visitarem el seu museu, que va ser inaugurat  en època de la Renaixença, fa 130 anys. Avui ens acostem a Vic, la capital d’Osona, per visitar el seu Museu Episcopal, inaugurat l’any 1891 pel bisbe Josep Morgades

Façana del MEV amb el campanar romànic al costat.

La seu del Museu Episcopal de Vic és un edifici modern que presideix la plaça del Bisbe Oliba, amb el campanar romànic de la catedral de Vic al costat. Va ser inaugurat l’any 2002 i construït gràcies a la col·laboració entre el Bisbat  i l’Ajuntament de Vic i la Generalitat de Catalunya. Té quatre plantes, una soterrània, la planta baixa i dos pisos, en les quals hi ha repartits sis àmbits: Arqueologia i lapidari; pintura i escultura romànica (segles XII i XIII); pintura i escultura gòtica (1300-1420); pintura i escultura gòtica i del Renaixement (1420-1550); teixit i indumentària; i arts de l’objecte.  També hi ha un espai per a exposicions temporals que acostumen a ser força interessants.

Estela funerària amb guerrers armats i llop. Ibèric. S III a.n.e.

Abans de fer un recorregut per la col·lecció permanent, fem una mica d’història. Tot i que va ser inaugurat, com hem dit, l’any 1891, els orígens del museu els hem d’anar a buscar uns quants anys abans i ens hem de fixar en dos fets. El primer va tenir lloc l’any 1868, quan el Cercle Literari va organitzar  l’Exposició Arqueològica Artística d’Art Retrospectiu. El segon, va ser la descoberta del temple romà, que va tenir lloc l’any 1882 i que va comportar la fundació de la Societat Arqueològica de Vic, la qual va impulsar la creació d’un museu Lapidari que es convertiria en la llavor de la col·lecció arqueològica de l’actual museu.

Retaule d’advocació franciscana. Lluís Borrassà. 1424-1425.

Aquells primers anys es van anar reunint unes importants col·leccions d’art medieval i d’arts decoratives que estaven en un pis que el bisbe Francesc de Veyan havia fet construir l’any 1804  sobre el claustre gòtic de la catedral. El 1893 se’n va publicar un catàleg raonat, que és considerat com el primer catàleg científic d’un museu català. Un dels participants en aquell catàleg fou Josep Gudiol i Cunill, en aquell moment un jove seminarista i que més endavant seria el conservador del Museu, càrrec que va ostentar durant 33 anys fins el dia de la seva mort. Gudiol, reconegut arqueòleg i museòleg, va organitzar les col·leccions del museu de forma separada i ordenades cronològicament i segons la tipologia dels objectes, que eren tots exposats, de manera que els espais del museu es van fer petits amb rapidesa. Les més importants d’aquell moment eren les de ceràmica, monetari, arqueologia, vidre, pell, mobiliari, pintura, orfebreria, teixit, indumentària, escultura, metal·listeria, ferro i llibres. Josep Gudiol és l’autor de Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana, que es considera com el primer estudi científic sobre museologia a Catalunya. Hi establia criteris de classificació que van servir de model per als altres museus diocesans catalans.

Vitrina amb objectes procedents d’excavacions arqueològiques.

Les sales del pis de sobre del claustre gòtic de la catedral s’havien fet petites i l’any 1949 el museu va passar a ocupar l’edifici del col·legi de Sant Josep, fins que, gràcies a un conveni signat entre l’Ajuntament, el Bisbat de Vic i la Generalitat de Catalunya, es va enderrocar l’edifici per aixecar al mateix lloc l’actual Museu Episcopal, que va ser projectat  pels arquitectes Alfonso Milà i Federico Correa. Va ser inaugurat el 18 de maig de 2002.

La visita al museu comença per la planta soterrani, on hi ha la sala d’exposicions temporals, alguna de les quals ha estat objecte de Sortides amb gràcia. A la mateixa planta hi ha els primers àmbits de la col·lecció permanent. En primer lloc un petit espai dedicat a la història del mateix Museu, amb alguns quadres i un audiovisual. També s’hi pot veure un bressol de fusta dins d’una vitrina, és el de Jacint Verdaguer. En aquesta planta hi ha els dos primers àmbits, dedicats a l’arqueologia i al lapidari.

Mòmia i sarcòfag antropomorf d’Amon Nadegaubastisred,

Un dels primers objectes que podem veure és una mòmia egípcia amb el seu sarcòfag antropomorf, és de la cantora d’Amon Nadegaubastisred, de la dinastia XXII (945-715) a.n.e.  I és que el museu conserva peces de diverses cultures de l’antiguitat, com la mateixa egípcia, o les fenícia, grega, etrusca i romana. Es tracta d’uns quants objectes que, d’alguna manera, donen testimoni d’on ve la nostra cultura. Una part van ser adquirits en les primeres èpoques de la historia del museu arreu de la Mediterrània i una altra part provenen d’excavacions a Catalunya.  També hi ha una col·lecció de peces trobades a la comarca d’Osona i que estan datats des de la prehistòria fins a l’edat mitjana.

Relleu de figura masculina. S. XII. Probablement de la catedral romànica.

El Lapidari és un dels primers àmbits que va tenir l’incipient museu que es va crear l’any 1893 al Temple Romà. Hi podem veure peces romàniques, gòtiques, renaixentistes i barroques, entre les quals es poden destacar capitells d’entre els segles XIII i XV, ares d’altar i peces funeràries. També hi ha peces provinents de la catedral romànica de Vic del segle XII. Entre els objectes exposats en aquesta planta, a més de la mòmia egípcia, hi ha fragments de mosaic, àmfores, esteles funeràries, mènsules, atuells de ceràmica i de vidre o claus de volta.

 

Absis de Sant Sadurní d’Osormort.

La planta baixa està dedicada al Romànic i a una part del Gòtic. S’hi exposen pintures i escultures del tots dos estils. Pel que fa al Romànic, hi ha algunes peces de primeríssim ordre, com les pintures murals del cercle d’Osormort, provinents de les esglésies de Sant Sadurní d’Osormort i Sant Martí del Brull, que estan exposades en espais que reprodueixen els absis originals. Els especialistes relacionen aquestes pintures amb les de Sant Joan de Bellcaire, a l’Empordà, les de  Poitiers i Saint-Savin-sur-Gartempe, a la regió  francesa de la Nova Aquitània i les de Bagües, a Saragossa. El seu estil deixa força clar que si no van ser fetes per la mateixa persona, son fruït d’un mateix taller sota una direcció única. A les pintures de Sant Sadurní hi podem veure escenes del cicle de la Creació i el Pecat i els dotze apòstols; i a les de Sant Martí del Brull hi ha un Crist en Majestat amb el tetramorf, el cicle de de la infància de Jesús i escenes del Gènesi.

Baldaquí de la vall de Ribes. 1119-1134.

Al Museu es conserven també pintures murals amb l’escena del Sant Sopar, que provenen de l’antiga capella de Santa Caterina de la catedral de la Seu d’Urgell.  A més, hi ha peces com el baldaquí de Ribes, el frontal d’altar d’Espinelves o el conjunt d’altar de Santa Maria de Lluçà. Pel que fa a escultura, hi  podem veure una àmplia col·lecció de talles de la Mare de Déu amb el nen i diversos exemples de Crist en Majestat. En aquest àmbit és especialment destacable el Davallament d’Erill la Vall, un conjunt de cinc figures únic a Europa.

Davallament d’Erill la Vall. S. XII.

L’art gòtic està repartit entre la planta baixa i el primer pis. A la planta baixa i ha les peces d’entre els anys 1300 i 1420. Entre d’altres peces cabdals d’aquesta època, hi ha obres del mestre de Soriguerola, de Jaume Cabrera i de Joan Mates, i també de Lluís Borrassà -retaules de Santa Clara-, i de Ramon de Mur. Pel que fa a escultura es pot destacar el retaule de la passió, mort i resurrecció de Crist, del taller de Bernat Saulet i la Marededéu de Boixadors.

Caixa de núvia. Perot Gascó, atribuït. 1529-1546.

Al primer pis hi trobem l’art gòtic i del Renaixement, entre els anys 1420 i 1550. Aquí hi ha obres de Bernat Martorell, Bernat Despuig o Jaume Cirera. També els dotze compartiments del retaule de Santa Maria de Verdú, de Jaume Ferrer, o el retaule de l’Epifania de Jaume Huguet. Hi podem veure, també, alguna peça posterior, com el retaule de sant Ramon de Penyafort, atribuït a Jaume Huguet II i documentat entre del 1595 i el 1607.

Drap de les Bruixes. Frontal d’altar. Al-Andalus. S. XII.

En aquesta planta primera encara hi trobem un altre àmbit, el dedicat a la col·lecció tèxtil i d’indumentària del Museu, que ens diuen que és una de les més importants de Catalunya i que es mereixeria un museu en si mateixa. S’hi conserven peces i ornaments litúrgics d’entre els segles XIV i XIX i també hi ha una sèrie de fragments de teixits que abracen des de peces coptes, del segle IV fins a teixits del segle XVIII. Tot plegat permet fer-nos una idea de la evolució de les tècniques i les decoracions dels teixits al llarg de la història.  Entre les peces exposades hi ha el Drap de les Bruixes, un teixit hispanoàrab, conegut també com a Pal·li de les Bruixes, que segons la tradició va servir com a frontal d’altar. És de l’època dels regnes de taifes (primera meitat del segle XII) i prové del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Mitra. S. XIV i drap de faristol. S. XVI.

Entre la indumentària es poden destacar els ornaments pontificals de sant Bernat Calbó, bisbe de Vic entre 1233 i 1243; la capa pluvial del bisbe Bellera, la casulla del bisbe Ricomà o el tern litúrgic del canonge Despujol, un conjunt d’indumentària destinat a grans cerimònies, fet amb els mateixos brodats i que consta de diverses peces com la casulla, la capa pluvial, les dalmàtiques o les estoles. També hi ha diversos frontals brodats, mitres o draps de faristol.

Encara queda un gran àmbit que inclou les seccions dedicades als Arts i Oficis. Al primer pis hi ha la part del Vidre que inclou una col·lecció amb produccions catalanes del Renaixement i el barroc. El Museu de Vic conserva, sobretot, peces catalanes del segle XVIII, però també hi ha exemples de manufactures hispanes i europees d’aquesta mateixa època. Hi ha càntirs, copes, gots, ampolles, escudelles, fruiteres, plats, tasses, bols, setrills, salers, gerres, beneiteres, llànties, candelers… Una ample mostra de tot tipus d’objectes fets amb vidre bufat.

Arqueta de pell. S. XVI.

Ja al segon pis hi ha quatre espais expositius més: les seccions de pell, orfebreria i metall, forja i ceràmica. Cal recordar que durant segles la indústria de la pell va tenir força importància a Vic i el museu conserva una important col·lecció de peces de frontals d’altar de guadamassil, cuir gravat o pintat amb dibuixos estampats, provinents de diverses esglésies de la diòcesi de Vic. També hi podem veure diverses arquetes.

Hostier de Santa Eulàlia de Riuprimer. S. XV

A la col·lecció d’orfebreria i metall hi ha obres de tipus litúrgic, amb una rellevant col·lecció de monedes i medalles i  a la de forja hi ha peces de diferents tipologies d’entre els segles XII i XIX, entre les quals hi ha reixes, penells, creus, candelers, hostiers i neulers o corones de llum, així com també bacines que es feien servir per recollir les almoines durant la missa.

Arribem ja al final de la visita al Museu Episcopal de Vic amb la part dedicada a la ceràmica, que diferencia els objectes, o ceràmica de forma, i les rajoles. Hi ha una gran quantitat de peces de diferents estils. Hi podem veure pots, plats, càntirs, gerres, escudelles, piques baptismals, tapes de pica baptismal, i també algun objecte força curiós, com un plat d’engany, que té un grapat d’olives al damunt.

Frontal d’altar de la Mare de Déu del Roser. S. XVI – XVII.

Pel que fa a rajoles, n’hi ha de paviment i de decoratives, amb decoracions diverses, amb motius vegetals i animals, amb sèries d’imatges d’oficis, i també algun frontal d’altar, com el de la Mare de Déu del Roser, d’entre els segles XVI i XVII, provinent de l’església de Santa Maria de Caselles de Fonollosa, al Bages.

A l’entrada del museu, al costat de la botiga, es conserven alguns relleus –capitells, mènsula i fust de columna- de la catedral romànica, consagrada l’any 1038 pel bisbe Oliba i que va ser enderrocada per construir l’edifici actual.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Continua llegint

La  catedral de la Seu d’Urgell

Façana nord de la catedral.

En l’anterior sortida vam fer una passejada per la capital de l’Alt Urgell, però vam deixar de banda un element cabdal, aquell a que deu el nom i, fins i tot, la mateixa existència, la seva catedral, l’única que s’ha conservat a Catalunya d’estil romànic. La catedral de la Seu d’Urgell, més ben dit, el conjunt catedralici datat entre els segles XI i XII i que inclou la catedral de Santa Maria d’Urgell, el claustre, el Museu Diocesà i l’església de Sant Miquel. Aquesta sortida està dedicada a aquest conjunt arquitectònic i a les obres que s’hi conserven. Continua llegint

La Seu d’Urgell

Carrer dels Canonges.

Nova proposta de Sortides amb gràcia. Aquest cop visitem una capital de comarca del Pirineu lleidatà. És una ciutat envoltada per dos rius, i amb diversos i diferents punts d’interès. Compta amb un nucli antic amb vestigis medievals, amb dos parcs fluvials, un a cada riu, i en un dels quals s’hi van desenvolupar proves de piragüisme en els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Des de la ciutat, es poden fer excursions fins a interessants pobles de muntanya i a diverses esglésies i ermites romàniques. De fet un dels punts més interessants és la seva catedral romànica, la única que s’ha conservat com a tal i que, de fet, dona nom a la ciutat. A més, un dels seus edificis és residència d’un cap d’estat. Avui ens acostem a la capital de l’Alt Urgell. Avui visitem la Seu d’Urgell. Continua llegint

Sant Miquel de Fluvià

Torre campanar de Sant Miquel de Fluvià.

Catalunya és plena d’espais i monuments molt interessants que, per una o altra raó, han quedat una mica oblidats i visitar-los pot suposar una bona descoberta. Aquest és el cas de la nova sortida que us proposem. Una església fortificada que va pertànyer a un antic monestir benedictí del qual en queden algunes restes. És un edifici romànic d’aquells de factura senzilla i austera però molt bonics. És precisament la seva senzillesa i austeritat el que el fan destacable. Avui ens acostem a l’Alt Empordà per visitar Sant Miquel de Fluvià, on podrem conèixer la història del darrer monestir fundat per un antic conegut de Sortides amb gràcia, l’abat Oliba. I també podrem veure un dels forns de ceràmica d’època romana més ben conservats de Catalunya. Continua llegint

La Vall de Boí. Romànic i festa del foc

Sant Climent de Taüll.

Sortides amb gràcia torna a les ones de Ràdio Gràcia i ho fa tot acostant-se a una vall catalana amb un doble Patrimoni de la Humanitat. Per una banda, es pot visitar un conjunt d’esglésies romàniques, que la UNESCO va declarar Patrimoni Mundial l’any 2000. Per altra banda, depèn de l’època de l’any, el visitant també pot gaudir d’una festa tradicional popular que el mateix organisme ha declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. En el retorn a les ones de Ràdio Gràcia, anem cap a l’Alta Ribagorça, concretament a la Vall de Boí, per conèixer les esglésies romàniques de Taüll, Boí, Erill la Vall, entre altres, i les falles, que formen part de “Les festes del foc del solstici d’Estiu als Pirineus: Falles, Haros i Brandons”. Continua llegint

El monestir de Ripoll

Façana del monestir.

Façana del monestir.

Avui ens acostem a un dels monestirs més importants de Catalunya, tot i que avui ja no hi ha cap comunitat religiosa. És una de les joies del romànic català, tot i que a final del segle XIX, bona part de l’edifici va ser reconstruït i, de fet, recreat, més que restaurat i rehabilitat. És un monestir que va tenir un dels millors i més importants escriptoris de la seva època i fou punt d’irradiació de la fe cristiana i de la cultura. És un lloc molt relacionat amb un parell de figures cabdals de la història de Catalunya, que ja ens han aparegut en algunes de les nostres sortides: el comte Guifré el Pelós i l’abat Oliba. Avui tornem al bressol de Catalunya a visitar una autèntica bíblia esculpida en pedra. Anem al monestir de Santa Maria de Ripoll.
Continua llegint

Església romànica de Santa Maria. Barberà del Vallès.

Nau de l'església.

Nau de l’església.

Avui recuprerem una de les primeres sortides de l’anterior bloc. Ens acostem al Vallès Occidental per conèixer una joia del romànic català que tenim tot just a una vintena de quilòmetres de Barcelona, però que no és gaire coneguda. Es tracta de l’església Santa Maria de Barberà del Vallès.
Continua llegint

El Museu Marès de Barcelona

El verger

El verger del Museu Marès

La sortida amb gràcia d’avui ens permetrà parlar d’arquitectura, d’art, de col·leccionisme, de la Barcelona Gòtica, i d’un personatge d’aquells que tenim a la història del país que ha deixat un llegat important a la ciutat i a Catalunya, però que, tot i això, tenen un cantó controvertit que no acaba de desaparèixer del tot. Es tracta d’un escultor amb obra a diverses places i carrers de Barcelona. A més, podem començar –o acabar, això va al gust de cadascú-, en un verger en ple centre de la ciutat. Avui visitem el Museu Frederic Marès de Barcelona.
Continua llegint