Fa cinquanta anys, l’abril de 1976, arribava als quioscos de Barcelona i de Catalunya un nou diari. Una capçalera que feia història per diverses raons: era el primer diari en català des de l’any 1939 i era un projecte d’unes quantes persones, però amb més de trenta mil subscriptors que van aportar els seus diners, cadascú en funció de les seves possibilitats. El 23 d’abril de 1976, diada de Sant Jordi naixia el diari Avui, després d’un llarg procés de gestació de diversos anys, que s’explica a l’exposició Avui50+. Des de 1976, notícies, llengua i país, que es pot visitar al Palau Robert fins el 24 de maig de 2026.

El procés per treure al carrer una publicació en català va arrencar el 1966, deu anys abans de la sortida de l’Avui i encara en ple règim franquista. El projecte de tirar endavant un diari en català va ser idea de tres persones: Josep Espar Ticó i els germans Jordi i Joaquim Maluquer Sostres. I tal com s’explica a l’exposició, el projecte va tirar endavant gràcies a: “L’enginy i la suma de voluntats que van guanyar les traves i les trampes imposades per la maquinària d’un estat dictatorial, monolingüe, en un ecosistema informatiu unidireccional”.

Anem però a pams i comencem anar força anys enrere per veure com era el món de la premsa abans de la guerra civil. En aquella època, a Barcelona, van arribar a publicar-se fins a 14 capçaleres, sis de les quals eren en català i vuit eren en castellà. Acabada la guerra, el nombre de capçaleres s’havia reduït a set diaris, tots en castellà: Solidaridad Nacional, La Prensa, El Correo Catalán, El Noticiero Universal, el Diario de Barcelona, La Vanguardia Española, l’esportiu Mundo Deportivo i la Hoja del Lunes. Tots eren més o menys afins al règim franquista i estaven sotmesos a una estricta censura.

Com va afectar el franquisme a la llengua catalana s’explica en un dels plafons de l’exposició: “La destralada de la guerra civil va tallar de soca-rel una llarga tradició de premsa en català que es remunta al 1879, quan Valentí Almirall funda el Diari Català. Des d’aleshores va ser una florida constant de publicacions que arriba al zenit amb la República i el trienni de la guerra, 1936-1939, quan la radicalització política del moment va animar l’edició de fins a 17 capçaleres en llengua del país. L’erradicació del català de la lletra impresa va ser total i el primer àmbit en què tímidament es va recuperar va ser el del llibre. A partir del 1946 es va obrir una petita escletxa aprofitada per editorials com Rafael Dalmau o Selecta. No és fins als anys 60 que segells com Edicions 62 van donar l’impuls definitiu al llibre. Al quiosc, però, la premsa continuava parlant només en castellà”.

El primer projecte d’editar un diari en català després de 1939 va ser a meitat de la dècada de 1960, tot aprofitant les escletxes legals que oferia la Llei Fraga de 1966, que en el seu article 16 deia: “Toda persona natural de nacionalidad española y residente en España que se encuentre en pleno ejercicio de sus derechos civiles y políticos, podrá libremente constituir o participar en empresas que tengan por objeto la edición de impresos periódicos”. Un primer intent de llançar un diari en català, que no va quallar, va ser la capçalera que havia de dir-se Migdia, i l’impulsaven el financer i mecenes de la cultura, Fèlix Millet i Maristany, que abans de la guerra civil havia dirigit el diari El Matí, de tendència democratacristiana, i Manuel Ibáñez Escofet.

Després d’aquell primer intent va iniciar-se el recorregut que havia de culminar, el 1976, amb l’aparició de l’Avui. Segons s’explica a l’exposició la gènesi d’aquest diari: “Va tenir lloc en un espai de reminiscències gèlides, la pelleteria La Sibèria. Als despatxos d’aquest establiment de Rambla Catalunya dedicat a la moda i propietat de l’empresari i activista Josep Espar Ticó s’hi va coure l’estratègia que faria realitat el naixement del 26è rotatiu en llengua catalana de la història del periodisme d’aquest país, el primer després de la guerra civil”.  Amb tot el procés no va ser fàcil, ni senzill, perquè l’administració franquista hi va posar totes les traves que va poder. El principi va ser el 17 de gener de 1967 amb la constitució de l’empresa Premsa Catalana SA, integrada per Carme Almeda, Jordi Maluquer, Joaquim Maluquer i Francesc Ubach. El 4 de març es va presentar la inscripció de la marca Avui a nom de Premsa Catalana SA al Registre de la Propietat, i el 17 de març es feia la inscripció al Ministeri d’Informació i Turisme de Premsa Catalana SA amb l’objectiu d’editar un setmanari amb el nom d’Avui, amb un tiratge de 20.000 exemplars i un preu de 20 pessetes.

Una constant del procés de gestació del diari van ser els informes sobre la filiació i la tendència política de les persones relacionades amb el projecte. Els primers informes van ser sobre Carme Almeda: “Casada amb Espar Ticó, contrari al règim i germana de Josep Maria, separatista i contrari al règim”. Jordi Maluquer: “Per descomptat, contrari al règim”, com hem vist, ambdós eren part del nucli que va constituir Premsa Catalana SA. També hi havia informes sobre Francesc Salvà Miquel: “Considerat regionalista moderat” i Antoni Bolivar Padilla: “Considerat indiferent al règim”.  Aquests dos, constaven com a director i sotsdirector del setmanari.

L’administració franquista s’ho va prendre amb calma. El juny de 1969 Jordi Maluquer va escriure directament al ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, i l’agost del mateix any, el president de la Diputació de Barcelona, José Maria de Muller, escrivia una carta al director general de Cultura Popular, Carlos Robles, tot intercedint pel projecte. Segons s’explica a l’exposició, a la carta deia: “Jorge Maluquer, industrial del ram de les empreses químiques, pertany des de 1956, com a soci, a l’Institut d’Estudis Hispànics, i ha col·laborat en diverses revistes de llengua castellana, i m’ha estat recomanat per persones a les quals distingeixo”. Cap de les cartes va servir perquè el projecte avancés i tot va quedar aturat, fins que l’any 1972 Espar Ticó i Maluquer van apostar per una nova estratègia: que l’Avui fos un diari i que tirés endavant amb suport popular mitjançant una subscripció massiva de comptes de participació, el sistema que més endavant es coneixerà com a micromecenatge.

L’any 1973 va ser un moment important, perquè va ser quan va començar la campanya per buscar persones que volguessin col·laborar amb aportacions a partir de 1.000 pessetes. Espais i sales d’actes d’arreu de Catalunya van acollir un munt d’actes en que els impulsors del diari explicaven el projecte i buscaven comptepartícips. Segons s’explica a la mateixa exposició: “Els comptes de participació són una figura financera d’origen medieval en què dues o més persones comparteixen el risc econòmic d’una expedició mercantil i es reparteixen guanys si la cosa va bé. A partir d’aquesta idea es van demanar els diners amb el compromís que si el 1977 el diari no era una realitat es tornarien”. Tal com sabem, aquesta operació va ser un èxit. De fet, els promotors s’havien proposat aconseguir 30.000 subscripcions i finalment, s’hi van sumar 34.000 persones de totes les procedències, amb aportacions d’entre 1.000 i 100.000 pessetes.

L’any 1974 van començar a treballar les tres primeres persones en tasques administratives i van fer-ho als locals de la pelleteria La Sibèria, propietat d’Espar Ticó. L’any 1975 va ser de feina intensa. Entre altres coses, es va enllestir un audiovisual per projectar arreu de  Catalunya amb l’objectiu d’aconseguir el màxim de comptepartícips; el mes de juny es va contractar Josep Maria Cadena com a director de l’Avui, i el mateix mes es formalitzava la sol·licitud d’inscripció del diari al registre d’empreses periodístiques. Mentre, es feia públic que ja hi havia 30.000 subscripcions, 15.000 de les quals eren de Catalunya, i la resta, de fora. En aquell mateix moment, Carles Sentís, aleshores president de l’Associació de la Premsa (precedent del Col·legi de Periodistes), va donar suport al projecte del diari davant del ministre d’Informació i Turisme del moment, León Herrera Esteban, i demanava urgència en la tramitació del projecte.

Si el 1967 s’havien fet informes sobre algunes de les persones promotores de Premsa Catalana SA, el 1975 el ministeri d’Informació i Turisme va demanar nous informes dels antecedents de diverses persones relacionades amb el projecte, que va emetre el cap superior de policia. Els informes deien, segons s’explica a l’exposició: “Ramon Fuster, ‘d’idees catalanistes i desafecte al règim’; Josep Maria Puig Salellas i Josep Espar, ‘políticament considerats  el mateix que l’anterior’. Es presenta Josep Maria Cadena com ‘d’idees catalanistes en contraposició amb la manera de procedir de l’actual règim”. Amb aquests informes, el delegat del ministeri a Barcelona, Luis Fernández Fernández-Madrid va traslladar al ministeri, que vistos els antecedents desfavorables, no s’havia tirar endavant la sol·licitud. Poc després hi va haver canvi al ministeri, el nou ministre era Adolfo Martín Gamero, que va ser qui, el 25 de gener de 1976, en una visita a Barcelona amb motiu de la celebració de la festa de Sant Francesc de Sales, patró del periodistes, va entregar en mà a Josep Maria Cadena una còpia del registre amb l’autorització per a la publicació de l’Avui.

Havia arribat la fase final del procés de gestació i estava a punt de començar la vida del primer diari en català des de l’any 1939. El febrer de 1976 Josep Faulí va assumir la direcció del diari i Josep Maria Cadena va passar a ser-ne el subdirector i es va anunciar que el diari sortiria al carrer el dia de Sant Jordi.

Entre altres coses, a l’exposició s’hi reprodueix part d’aquella primera redacció del diari i s’hi descriu l’ambient que s’hi vivia: “Si es tracta d’un diari que s’estrena amb els seus lectors la passió per la novetat s’hi multiplica i si aquest debut suposa la fita de recuperar la llengua catalana per al periodisme, l’entusiasme que s’hi palpa ja és total. Aquest era l’ambient que vivien la primavera de fa cinquanta anys els 24 homes i dues dones que formaven la plantilla del diari, un grup entusiasta de periodistes a les ordres del duet directiu format per Josep Faulí i Josep Maria Cadena”. I s’afegeix que: “La redacció de fa cinquanta anys era un espai de paper i tabac, de molt de fum i molt de moviment, de teclats a tot drap, telèfons giravoltant, pàgines blanques, diccionaris fent de crossa i l’ull vigilant del règim, que, en només cinc mesos, ja havia obert dos expedients sancionadors al director per unes informacions polítiques. Es podia informar en català, sí, però en plena llibertat encara no”. A l’exposició hi ha les taules dels redactors, amb màquines d’escriure Olivetti Línea 98; telèfons de baquelita, diccionaris, llibretes de notes, agendes, màquines de fotografiar analògiques…

El diari no deixava de ser un símbol de recuperació de la llengua i de la cultura catalanes i per això, a banda del suport de desenes de milers de persones anònimes, molts artistes de l’època també hi van col·laborar cedint obres que han acabat conformant el Fons d’art de l’Avui, amb obres, entre d’altres de Salvador Dalí, Antoni Tàpies o Joan Miró. En total són més de sis-cents originals que estan dipositats al Museu d’Art de Girona i al Museu d’Història de Catalunya.

La capçalera i la portada d’un diari són la seves senyes d’identitat i a l’exposició s’expliquen les raons de cadascun dels elements que composaven la portada dels primers anys de l’Avui; així com les diferents capçaleres i algunes de les portades més significatives de la història del diari. Al llarg dels seus cinquanta anys d’història han col·laborat i escrit en les seves pàgines un gran nombre d’escriptors i escriptores en català.

A l’exposició es diu que: “L’AVUI ha estat bressol de la pràctica totalitat dels escriptors i escriptores en llengua catalana des del seu naixement. Hi han trobat acollida els principals autors en forma d’articulistes, opinadors, crítics, cronistes, i fins i tot hi han ocupat càrrecs de gestió periodística i de direcció. La literatura catalana ha passat per les pàgines de l’AVUI durant 50 anys en el llarg tombar dels segles XX i XXI. Aquesta mostra en destaca Josep Maria Espinàs, Josep Maria Ballarín, Quim Monzó, Teresa Pàmies, Montserrat Roig i Isabel-Clara Simó, però la llista d’escriptors que hi han deixat petjada en forma d’articles, relats i reflexions sumen més de cinquanta, cent… dos-cents, en realitat. Més i tot si hi afegim els periodistes que han fet el salt a la literatura o l’assaig”.

Els ninotaires són també una part essencial a les pàgines d’un diari i en el cas de l’Avui hi ha noms com: Cesc (Francesc Vila Rufas) i Fer (Josep Antoni Fernández Fernández), Figueras (Alfons Figueras), Anthony Gardner, JAP (Joan Antoni Poch) Joan Tharrats, Dani Boada o Joan Vizcarra. També s’hi han publicat les adaptacions d’Snoopy i de Charlie Brown de Schultz… A l’exposició hi ha, també, un apartat dedicat als professionals de la fotografia.

El juliol de 2011 l’Avui es va fusionar amb una altra capçalera històrica, un any més jove i de comarques, El Punt, aquell més va néixer El Punt Avui, amb l’objectiu de fer un diari més potent en un context de crisi progressiva de tota la premsa en paper.

I en una exposició sobre el primer diari en català des de la guerra civil, no podia faltar un apartat sobre l’emergència lingüística actual a la qual s’ha arribat, diuen: “Després d’anys de guerra política i judicial contra l’ús social del català, al qual una realitat social canviant i la falta de militància lingüística tampoc afavoreix. L’única evidència és que si l’Avui va ser una fita col·lectiva i de país, el futur del català depèn també d’un compromís i una actitud proactiva del conjunt de la societat”.

Al final de l’exposició, hi ha un audiovisual on moltes de les persones que han treballat al diari hi expliquen, breument, les seves experiències. Teniu temps de visitar l’exposició, al Palau Robert del passeig de Gràcia de Barcelona, fins el dia 24 de maig.

Exposició Avui50+. Des de 1976, notícies, llengua i país
Palau Robert
Passeig de Gràcia, 107
08008 Barcelona
Tel. 93 238 80 91

Text i fotos: Joan Àngel Frigola.
Col·laboració: Anna Cebrián.