Estació museu del cremallera. Foto JAF.

Hi ha poblacions lligades històricament a un fet, a una infraestructura determinada o a un lloc que marca o ha marcat, per bé o per mal, la seva història. En el cas de la localitat que visitem avui hi conflueixen diversos d’aquests elements, perquè avui anem fins a una població del Bages, la vila de Monistrol de Montserrat, en el terme municipal del qual hi ha el monestir de Montserrat, però avui no hi pujarem, perquè ens quedarem a  la vila per conèixer la història d’un mitjà de transport molt lligat a la població, el tren cremallera que hi surt per arribar fins el monestir. Hi visitarem l’estació museu que és al costat de l’estació Monistrol Vila del cremallera.

El Cavall Bernat vist des de l’estació Monistrol Vila. Foto JAF.

Els orígens de Monistrol de Montserrat els hem d’anar a buscar en temps del comte Guifré el Pilós, quan l’any 888, va fer donació al monestir de Ripoll de diverses esglésies situades a la muntanya de Montserrat. Per trobar la primera referència al nom de la població, hem d’anar fins a l’any 942, quan surt citat com a “Monasteriolum” en un document de compra. Segons Manuel Bofarull, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, el nom de Monistrol vindria: “Del llatí monasteriolo, diminutiu de monasterium, <<monestir>>, o sigui <<monestir petit>>”.

Porta de can Cavaller pel carrer de Sant Joan. Foto JAF.

Veiem com era la vila a la dècada de 1910, segons el retrat que en va fer Cels Gomis al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya. Diu Gomis: “Vila de 451 cases, ab 1.959 habitants de fet y 1.692 de dret, a 14 kilòmetres al SE del cap de partit y a 212 metres d’altitut”. Hi afegeix que: “Té segregada la quadra de Vilamarrichs, la fàbrica y cases de Can Gomis y lo Monestir de Montserrat, reunint entre tot, 491 cases ab 2.332 habitants de fet y  2.331 de dret”.

Gomis explica que la població és al peu de la muntanya de Montserrat, que hi ha estació del ferrocarril de Barcelona a Saragossa i que: “ne surt lo de Cremallera, de 8 kilòmetres de llargaria, que uneix aquella estació ab lo Monestir”.

Carrer de Sant Joan. Foto JAF.

Com és habitual en aquesta obra, l’autor especifica els serveis que hi ha a la localitat i diu que compta amb: “una costura y dos estudis municipals y un altre estudi y una costura particulars; un convent de Germanes Dominiques, y un de frares benedictins al famós y reial monestir de Montserrat. Lo primer d’aquells estudis particulars és a càrrec del pastor protestant que cuyda de la capella evangèlica sostinguda per una societat anglesa i la costura està dirigida per les Germanes Dominiques. Antigament hi havia un hospital per a pobres”.

Arc entre el carrer de Sant Joan i la plaça del Bo Bo. Foto JAF.

Gomis explica que el poble estava il·luminat per fanals de petroli que tenia telègraf i quatre parelles de mossos d’esquadra sota el comandament d’un caporal. També diu que:  “Hi ha dues fondes, un hostal y un restaurant al Monestir. Hi ha també un casino, un centre catòlich, un de carlí, un de republicà, un de catalanista y una societat recreativa”. Pel que fa a empreses l’autor explica que: “Compta com indústria ab quatre fàbriques de filars y dues de teixits de cotó, una de retorts y una de corrons, dues de pastes  per a sopa, dues de gaseoses, dues de culleres de boix y una de mosaychs; cinch prempses d’oli y un forn d’obra”.  Actualment, segons l’Idescat, a final de 2025 Monistrol de Montserrat tenia 3.233 habitants, dels quals 1.673 eren homes i 1.560, dones.

Font Gran.

Del nucli antic de la vila, en destacarem dos carrers i dues places: el carrer de Sant Pere i el de Sant Joan i les places del Bo Bo, on conflueixen els dos carrers i la plaça de la Font Gran. Comencem per aquesta, que és la plaça principal de la vila, que presideix, òbviament, una font que és, la principal surgència del sistema càrstic de Montserrat i és l’aqüífer que abasteix d’aigua la població. La font, que fins al segle XVI va ser coneguda com a font de la Resclosella, ja estava documentada al segle XIII, tot i que la forma actual, és del segle XX.

Plaça de la Font Gran. Foto JAF.

Des de la plaça s’accedeix al carrer de Sant Pere, un dels dos carrers més antics de la vila. L’altre és el carrer de Sant Joan, que  va en paral·lel. El passatge de Sant Joan els uneix tots dos. El carrer de Sant Joan, que ha quedat tancat entre la plaça del Bo Bo i i la baixada de Can Cavaller, és probablement el primer nucli urbà de la vila. Hi ha alguns edificis notables, com Can Gibert, a tocar de la plaça del Bo Bo, i, a l’altre punta, Can Cavaller que va pertànyer a una nissaga dels primers pobladors de Monistrol, els Riusec. Propietaris agrícoles importants, segons la tradició van ser uns pastors d’aquesta casa els que van trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat.

Plaça del Bo Bo. Foto  JAF.

La plaça del Bo Bo, és una mena de quadrat irregular, no gaire gran, amb porxos, que funciona com a distribuïdor dels carrers del Pont, de Sant Joan, de Manresa i de Sant Pere. El seu nom és degut a un ball votiu que se celebra cada any per Sant Sebastià, el dia 20 de gener.

Casa Juncà, al carrer de Julià Fuchs. Foto JAF.

El folklorista Joan Amades fa una descripció del ball al Costumari Català: “A Monistrol de Montserrat, des del segle XVI, se celebrava una festa molt solemne  per efecte d’un vot de poble. La confraria estava regida per tres majorals, que rebien els nom d’Abat, de Batlle i de Prior. Els dos primers eren casats i el darrer, fadrí”. Amades explica que: “La festa consistia en una processó solemne a la qual concorrien vestits de negre els tres majorals. A la tarda, tenia lloc el traspàs dels càrrecs o elecció dels administradors nous. El traspàs es feia per mitjà d’un ball al qual només podien prendre part l’Abat i el Batlle, amb llurs mullers i el Prior amb una fadrina que escollia al seu gust. Vestien precisament de color. En un punt de la dansa, hom pregonava el nom dels tres majorals escollits. Si el poble els admetia, cridava: Bo! Bo!, i si els refusava, cridava: Pega! Pega! Aquest cas es donava raríssimes vegades. El crit típic d’afirmació electiva ha donat nom a aquesta dansa, coneguda pel Ball de Bo! Bo!”.

La vila de Monistrol té altres punts interessants, com l’aqüeducte de Cal Pla, la casa Juncà, el pont Gòtic o el passeig de la Canaleta.

Cabina del funicular de Sant Joan. Foto JAF.

Des de la plaça del Bo Bo, hi surt el carrer de Manresa, que enllaça amb el carrer de Julià Fuchs, que ens porta fins a l’estació Monistrol Vila del Cremallera de Montserrat. Davant l’actual estació hi ha l’edifici de l’estació – museu del Tren Cremallera de Montserrat, on una exposició explica la història d’aquest mitjà de transport que el 1892 va unir la vila de Monistrol amb el monestir de Montserrat. A l’exterior, enjardinat, hi ha una cabina del funicular de Sant Joan i una del telefèric de Sant Jeroni, també hi ha uns trams de via que expliquen els diferents elements dels carrils d’un tren cremallera, l’eix d’un cotxe de viatger i un vagó de vores baixes usat per a transport d’equipatges i embalums. A l’interior de l’estació hi ha el despatx del cap d’estació, amb tots els elements que li són propis i la sala d’espera, on hi ha fins a nou plafons que expliquen la història del cremallera, i unes vitrines amb diferents objectes,  com una representació d’un dels gossets que es van fer populars al pas a nivell, fanals, gorres i xiulet de cap d’estació, gorres de maquinista i maquetes de diferents models de tren. També hi ha una pantalla amb un audiovisual interactiu.

Cabina del telefèric de Sant Jeroni. Foto JAF.

Anem, doncs, a conèixer la història del cremallera. El monestir de Montserrat ha estat molt visitat i punt de peregrinació des d’antic, però els accessos no eren gaire bons. Així ho expliquen  David Blasco, Enric Gil i Jordi Suades, autors del llibre El cremallera de Montserrat. Història gràfica: “Pel que fa a les vies i els mitjans de comunicació amb Montserrat, sempre s’ha sentit, ja des de l’edat mitjana, la necessitat de millorar-los per facilitar-ne l’accés als devots i els peregrins. Amb aquesta voluntat es construïa al segle XVI el pont de Monistrol. I el 1698, sota la direcció de l’abat Josep Ferrer, es va eixamplar el camí que anava des de can Massana fins el monestir, passant per Santa Cecilia”.

Vagó per al transport d’embalums. Foto JAF.

Els mateixos autors  indiquen que: “El camí a Montserrat tradicionalment més concorregut era el de Collbató, des d’on se sortia cap al Santuari a peu o amb cavalcadura, per una pujada molt dreta i fatigosa. Amb cavalcadura es trigava unes tres hores”.  Entre 1858 i 1859, quan el tren ja arribava a Monistrol, Ferrocarrils del Nord, la mateixa companyia que explotava la línia –al principi del ferrocarril hi havia diferents companyies-, va construir una carretera de 14 quilòmetres que unia l’estació amb el monestir, tot aprofitant un antic camí de ferradura. Tot i que es va establir un servei de diligències, el trajecte era llarg, es trigava tres hores i mitja i es feia una aturada per reposar a mig camí.

Locomotora número 2, Monistrol, en servei entre 1892 i 1957. Foto JAF.

Tot i aquestes dificultats, el nombre de peregrins i devots que pujaven al monestir va anar creixent. Així, a final de la dècada de 1870, Joaquim Carrera i Sayrol, un enginyer que havia estat director de les obres de ferrocarril Barcelona – França per Figueres, i bon coneixedor dels trens de muntanya de Suïssa, va llençar la idea de fer un cremallera que unís l’estació de tren amb el monestir i va convèncer l’empresari Josep M. González. D’aquesta manera, com expliquen els autors del llibre El cremallera de Montserrat. Història gràfica: “L’1 de setembre de 1880, ja es presentava el projecte al govern sota el nom peculiar de Ferrocarril en parte funicular a engranage, desde la estación de Monistrol, en la línea Zaragoza a Pamplona y Barcelona, al Monasterio de Montserrat”. La línia havia de tenir una longitud de gairebé 7 quilometres i mig, amb via d’amplada internacional i amb tres estacions. Els mateixos autors expliquen que: “El 15 de setembre de 1881, el projecte l’aprovava el Senat. I tres mesos més tard, el 31 de desembre, es constituïa la Societat Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes SA (FMPG), de la qual formaven part –després de la renúncia de Josep M. González- Romà Macaya i Josep Carbonell, a més del promotor inicial Joaquim Carreras”.

Mostra de diferents accions de la societat Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes.

Els primers tràmits van anar prou ràpids, perquè, com diuen aquests autors: “El 27 de juliol de 1882, s’aprovava la concessió amb el següent plec de condicions: l’explotació era per 99 anys, no tindria subvenció directe de l’Estat, es considerava d’utilitat pública amb dret a expropiació forçosa, i es donaven tres anys per concloure les obres, encara que després s’obtindrien vàries pròrrogues.  A més, es definia la tarifa de preus  i s’establia, pel que fa als equipatges, que ‘cada viatger tindria dret a portar gratuïtament a la mà o sota el seient del cotxe l’equivalent a un pes de deu kg. Mentre el seu volum no incomodés als altres viatgers”.

Fanal de senyals de cap d’estació. Foto JAF.

La construcció, però, va ser molt més lenta, a causa de problemes econòmics i per les dificultats de construir en un terreny tant rocós. El projecte va poder tirar endavant després d’un canvi de plantejament del traçat i del sistema, que era més barat. També hi va haver canvis a nivell econòmic. Així ho expliquen els autors d’El cremallera de Montserrat. Història gràfica: “Gràcies a la tenacitat de Romà Macaya, que  -segons La Vanguardia  del 6 d’octubre de 1892- no abandonava el projecte, tot i la mort de Joaquim Carrera i Josep Carbonell, es va portar a terme la iniciativa. Es va aconseguir restituir la societat, entrant a formar-ne part Ròmul Bosch i Alsina i Leonci Sanmartí, que a més van aconseguir una important participació d’accionistes suïssos”.

Despatx del cap d’estació. Foto JAF.

Finalment, el juliol de 1891 l’abat de Montserrat aprovava el nou projecte i a partir del setembre d’aquell any les obres van poder avançar amb rapidesa i al cap d’un any, el 25 de juliol de 1892 la primera locomotora, en fase de proves, arribava al monestir.  La inauguració oficial es va celebrar el dia 6 d’octubre de 1892. Segons els autors citats: “Va ser el primer tren de muntanya de tipus cremallera que es va instal·lar a l’Estat espanyol”.  En aquells primers moments feia dotze circulacions diàries que es combinaven amb el tren de Barcelona a Manresa i hi havia quatre tarifes, dues de classe de luxe i dues de classe general. El preu era més car de pujada al monestir que de tornada.

Interior de l’estació museu. Foto JAF.

El cremallera tenia tres estacions inicials, però en va arribar a tenir sis: Monistrol Nord, Monistrol Partida, baixador de La Bauma, Monistrol enllaç, Monistrol Vila i Montserrat, tot i que no totes van funcionar alhora, perquè Monistrol Partida va ser substituïda per Monistrol Nord quan es va prolongar la línia, que va començar amb cinc màquines a vapor que van arribar a ser vuit. S’alimentaven amb carbó, anglès i asturià, i aigua de la mateixa muntanya i els primers anys hi havia un operari que cada dia anava amb un pot i un pinzell untant la cremallera de cap a cap. Durant la primera Guerra Mundial, davant l’escassetat de carbó, es va utilitzar fusta dels boscos de la mateixa muntanya.

Gorra i xiulet de cap d’estació. Foto JAF.

El cremallera no va ser només un mode de transport prou ràpid i eficient per accedir al monestir, també va ser un dinamitzador econòmic de la vila de Monistrol, fins al punt de fer créixer un barri de Viserta al seu entorn. L’època de major esplendor va ser la dècada de 1920 i l’any amb més viatgers el 1947, que va coincidir amb l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Les primeres dècades de vida el cremallera va viure diferents ampliacions, però el 1931 la companyia va tenir problemes econòmics i el cremallera se’n va ressentir, a partir d’aleshores i amb la guerra civil pel mig, va tenir diferents alts i baixos, fins que el 1953 hi va haver un greu accident que va suposar l’inici del declivi definitiu fins al tancament, el dia 12 de maig de 1957.

Plafó amb diferents models de locomotores i cotxes.

Els autors del llibre El cremallera de Montserrat. Història gràfica, expliquen diferents fets que van afectar, en algun moment, el servei del cremallera, com la Setmana Tràgica, la primera Guerra Mundial, els Fets d’Octubre de 1934 o la Guerra Civil, però com ja hem dit, el que va marcar l’inici del final va ser l’accident que va produir-se el dia 25 de juliol de 1953. Era un dissabte i dia festiu, per tant  hi havia molta afluència de gent. Així ho expliques els autors del llibre: “A les nou del matí sortien de Monistrol amb direcció al monestir els trens número  8, 6, 5, 3, 2 i 4, separats un de l’altre per una distància de 300 metres. Cada comboi constava de dues unitats i aproximadament transportava cent vint viatgers. Els dos primers combois –el 8 i el 6- van arribar bé al monestir. El que seguia, el número 5, en passar per la recta del Pastor , després de ‘Les Guilleumes’, on el pendent pronunciat era del 12 per cent, va tenir una avaria, i el conductor no va poder dominar el tren, que va recular anat a estavellar-se contra el que el seguia, el de la locomotora número 3, amb un xoc violent, que el va arrossegar avall. Alhora, tots dos trens es van precipitar sobre el que pujava darrere seu, el número 2. Per sort el maquinista havia vist el que passava i va fer marxa enrere, per frenar  els combois, a més d’enviar un empleat perquè avises el tren que els seguia, el de la locomotora número 4, que va fer baixar els viatgers al pas a nivell de la carretera de Montserrat i es va dirigir a ajudar cap a l’indret de l’accident”.

Tram de via amb cremallera. Foto JAF.

L’endemà, La Vanguardia va obrir la portada amb el titular “El accidente de ayer en Montserrat” i tres grans fotografies, dues amb l’estat en que van quedar els trens i una amb quatre persones portant un ferit en un baiard. A l’interior hi va dedicar gairebé tota la pàgina 17 amb el títol: “En Montserrat chocan varios  <<cremalleras>>, resultando siete muertos y unos doscientos heridos y lesionados”, i afegeix que: “La catástrofe fue debida a la rotura de los frenos de un convoy, que se precipitó sobre los que les seguían, arrollándolos”.  També destacava que: “El valor y la sangre fría de uno de los conductores evito que el desgraciado accidente ferroviario revistiera mayor magnitud”.  També indicava que, tant bon punt es va conèixer la notícia, van anar cap al lloc de l’accident personal de les companyies de Ferrocarrils del Nord i de Ferrocarrils Catalans, així com monjos de Montserrat, veïns de Monistrol i de les poblacions veïnes i muntanyencs i excursionistes que eren per la zona. El mateix diari va publicar una exhaustiva relació amb els noms i adreces de totes les víctimes, incloent difunts i ferits, cosa avui dia impossible de fer per les lleis de protecció de dades. Segons els autors del llibre, el còmput total de persones afectades va ser de 8 morts, 16 ferits greus i 106 ferits lleus.

Finestreta per a la venda de bitllets. Foto JAF.

El cremallera va estar aturat dues setmanes, mentre es reparaven els danys a la via i es revisava tot el material, però ja no va poder remuntar, perquè la inversió necessària era molt alta, i el dia 12 de maig de 1957 va fer el darrer viatge. Així ho expliquen els autors del llibre citat: “Va ser un dia molt emotiu per a tots els treballadors, exempleats i amics del Cremallera. Encara que els empleats eren conscients que aquesta línia estava en crisi, costava creure’s després de 64 anys, 7 mesos i 6 dies de servei i molts records viscuts, el Cremallera fes el seu últim viatge”.  Segons les cròniques del moment, va ser un comiat força trist, amb presència d’un reduït nombre de persones, bàsicament periodistes, directius de la companyia i exempleats, algun dels quals no van poder contenir les llàgrimes. Aquestes mateixes cròniques expliquen l’emotiu comiat d’un nen que va fer petons al Ku Ki, el gos guardabarreres.

Representació del gos guardabarreres Ku Ki. Foto JAF.

I abans d’acabar, val la pena tenir un record per aquests personatges, els guardabarreres i el gos, que es va arribar a fer molt popular. Segons els autors del llibre citat, hi va haver un mínim de 6 guardabarreres al punt d’encreuament del cremallera amb la carretera de Montserrat. Hi publiquen diverses fotografies, la més antiga de les quals, ja amb gos, és del 1898. També expliquen que: “El gos es convertí en un reclam: se’l destacava sobre un pedestal que portava publicitat de la casa Calisay, amb un cartell amb el nom de Ku KI o Bo Bi, i ulleres, gorra de plat i un vestit de capa”. Tot i que no se sap del cert, sembla que la tradició la va començar el primer guardabarreres. Els mateixos autors expliquen que: “Des del 1957, quan es clausurà la línia, fins el 1982, quan va desaparèixer  l’últim guardabarreres, el gosset era un motiu d’atracció dels turismes i autocars, que també s’hi aturaven”.

Cotxe saló construït el 1928. Foto JAF.

Tot i deixar de funcionar, el cremallera de Montserrat no va quedar en l’oblit i moltes persones el tenien present i mantenien la il·lusió de veure’l tornar a funcionar algun dia. Això es va fer realitat l’11 de juny de 2003 amb la posada en funcionament d’un nou cremallera, amb un nou traçat i tecnologia actual, integrat en la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. El constant augment de visitants del monestir i la congestió de vehicles en un espai que és parc natural van facilitar que la Generalitat de Catalunya es decidís a estudiar la possibilitat de recuperar-lo ja a la dècada de 1980. Vint anys més tard i gairebé mig segle després del tancament, va tornar a ser una realitat.

Exposició a l’estació museu del cremallera. Foto JAF.

Monistrol de Montserrat
Estació museu tren cremallera de Montserrat
Cremallera de Montserrat

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Bibliografia:
AMADES, Joan; Costumari català. El curs de l’any. Salvat Editores i Edicions 62. Edició facsímil. Barcelona, novembre 1982.

BLASCO, David; GIL, Enric i SUADES, Jordi; El cremallera de Montserrat. Història gràfica. El Farell Edicions. Segona edició. Sant Vicenç de Castellet, 1999.

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

GOMIS, Cels; Geografia General de Catalunya. Província de Barcelona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.