El castell de Castellar, a Aguilar de Segarra

Porta d’entrada al castell.

La sortida d’avui ens acosta a un castell amb més de mil anys d’història. I tot visitant-lo, a més de conèixer la seva història i la de la seva zona d’influència, podrem saber també com es vivia en les seves contrades, i de fet en general a Catalunya, en l’època feudal. La nova proposta de Sortides amb gràcia ens porta fins a la comarca del Bages al límit amb l’Anoia, per visitar el castell termenat d’estil gòtic de la població d’Aguilar de Segarra. Avui visitem el castell de Castellar.

Aguilar de Segarra és una petita població de poc més de 43 km2 de superfície, situada a ponent de la comarca del Bages, a tocar de la veïna comarca de l’Anoia. Està a 480 metres d’altitud, tot i que en el seu terme hi ha el cim del Puigpedrós, que s’enfila fins als 625 metres. Compta amb tres nuclis de població: Castellar, les Coromines i Aguilar de Segarra.

Vista des de la porta del castell. S’hi veu l’eix Transversal i l’antic camí Ral.

En un plafó que hi ha a l’interior del castell, amb dades sobre Aguilar de Segarra, ens expliquen que: “El terreny és trencat i muntanyós, tot solcat de serres de diferents alçàries, que sovint en davallar formen un morro per damunt de les valls, des d’on s’ofereixen magnifiques panoràmiques. Al nord tanca el municipi la serra de Castelltallat; a migdia les serres del Soler, Maçana i Grevalosa; i a l’interior del terme es dreça la serra de Còdol-rodon, amb cotes que, dins del municipi, no sobrepassen els 700 metres”.

Camí d’accés al castell.

Veiem com era a la dècada de 1910, segons la descripció que en fa Cels Gomis al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya: “Poble de 13 cases, quin ajuntament se reuneix al caseriu de Castellar, que-n té 14. Aquestes dues entitats ab 122 cases escampades pel seu terme, forman un municipi de 149 cases, ab 523 habitants de fet y 486 de dret”.

També ens diu Gomis que: “Correspon al bisbat de Vich; té una església parroquial dedicada a Sant Andreu, servida per un rector; una costura y un estudi municipals”. Pel que fa a dades econòmiques ens diu que: “Per tota indústria té dos molins de farina”. I també que: “Lo seu terme es muntanyós; produeix blat, llegums y vi, y s’hi cria bestiar de llana”. Curiosament, del castell no en diu gairebé res.

Campanar de l’església de Sant Miquel.

Segons dades de l’Idescat, referides a final de 2020, actualment a Aguilar de Segarra hi ha 282 habitants i 163 habitatges. La producció agrícola està majoritàriament dedicada a les herbàcies, una mica a la vinya i als fruiters. I pel que fa a la ramaderia, està dedicada bàsicament al porcí i amb molta menor mesura a xais i cabres.

El castell de Castellar és un edifici gòtic de tres plantes que s’aixeca sobre una base de roca situada sobre un puig d’uns 450 metres d’alçada i domina les valls de tres rieres que conflueixen a la zona: la de Maçana, la de Gravelosa i la d’Aguilar, que més avall es coneguda per riera de Rajadell. Ben a prop hi passa l’antic camí Ral i avui hi passen l’Eix Transversal i la línia de ferrocarril Barcelona – Lleida amb estació pròpia. És doncs, un punt estratègic que s’ha mantingut al llarg del temps. Al costat del castell hi ha l’església parroquial de Sant Miquel de Castellar.

Roca a l’interior del castell.

Tot i que en llocs propers, com Boixadors o Castelltallat s’hi ha trobat restes de ceràmica ibèrica, a Castellar els fragments més antics que s’hi ha trobat son dels segles X i XI. Ben a prop, a Rajadell, hi ha la vil·la romana de Sant Amanç, on també s’han localitzat restes d’època ibera, i a Prats de Rei, on s’ha documentat un enclavament romà, el Municipium Sigarrensis, un dels nuclis de població més importants de la Catalunya Central i un punt de confluència de diverses rutes i pas important entre la costa i el interior. Origen, per altra banda, del nom de la comarca, la Segarra.

Rectoria i campanar de Sant Miquel.

Tornem, però, a Castellar per veure l’estreta relació del castell amb la població. Així ho explica Valentí Riera i Vilaplana, alcalde d’Aguilar de Segarra a la presentació del llibre Mil anys d’història. Castell de Castellar, del qual n’és autora Roser Parcerisas i Colomer, i que va ser editat l’any 2013 per l’Ajuntament d’Aguilar de Segarra. Diu l’aleshores alcalde: “El territori i la gent que han donat vida al castell han contribuït a singularitzar-ne la personalitat. També gràcies a ell, en gran mesura, el nostre poble ha creat la seva, i és així com de manera reciproca el castell i el poble s’han donat i es donen la vida”.

El castell de Castellar.

Explica l’autora del llibre, que és també la guia que ensenya el castell: “Castellar va ser un poble feudal i el seu origen és el castell de Castellar. La majoria dels pobles veïns també van néixer d’un castell: Aguilar, Boixadors, la Molsosa, Castelltallat, Rubió, Castelfollit, Calaf, Segur, Rajadell, Fals, Calonge i un llarg etcètera. Tots aquests castells formaven una xarxa de fortificacions que durant la reconquesta van mantenir la vigilància del territori i en acabat el van termenar”.

Escala d’accés al primer pis.

Diu també Roser Parcerisas: “La història d’un castell és la història dels seus senyors, la de la família o famílies nobles que en van tenir el domini, i també és la història de la pagesia que va viure sota aquest domini, sense oblidar el poder de l’Església, sempre situada al costat del castell, tant pel que fa a l’edifici com a la ideologia. Aquests tres elements, junts, formen el món feudal”.

El castell forma un conjunt monumental amb l’església i la rectoria de Sant Miquel, que és al costat mateix i el molí fariner, que és a la vall, al peu turó on s’aixeca el castell.

Les primeres dades que s’han trobat sobre el castell i el terme de Castellar són de l’any 983 i apareixen en la consagració de l’església de Sant Llorenç prop Bagà, en què es parla d’una donació de terres i vinyes a Castellar  i Aguilar. Pocs anys després, el 987, hi ha una nova referència, en aquest cas al cartulari de Sant Cugat del Vallès, on es parla d’una permuta de terres entre el monestir i una dona anomenada Garsenda.

Audiovisual a la sala medieval, avui museïtzada.

Hi ha però, un document molt important datat el 7 de novembre de 1022 que explica quin era el domini del castell en aquell moment, és el testament de Seguí, senyor de Castellar. D’aquest document es desprèn que en aquell moment ja havia acabat la reconquesta en aquesta zona i que el territori ja estava feudalitzat. I, a partir de les propietats que es citen en el testament,  es dedueix  que la reconquesta es va fer a partir de la construcció de diverses fortificacions, sempre en llocs elevats, que van permetre impedir les ràtzies dels àrabs i conquerir les terres.

Pel testament de Seguí podem saber que el territori de Castellar era una mena de falca que anava de llevant cap a ponent des del castell, que com hem vist és a la confluència de tres valls (Maçana, Grevalosa i Aguilar), fins més enllà de Calaf en punt anomenat la Guàrdia Pilosa, on hi havia una torre. Entre els dos punts hi havia cinc torres més: el Seguer, les Coromines, Puifarner, Vilallonga i Solanelles. A partir de totes sis torres van sorgir nuclis fortificats que, d’una manera o altra, han arribat fins a l’actualitat. Entre el castell i les tres primeres torres hi havia un punt de guàrdia a 700 metres d’alçada que facilitava les comunicacions amb el castell, és el mas de la Guardiola, que més endavant rebria el nom de Can Ribera. En la visita guiada al castell, una petita escenificació permet  veure clarament com s’estenen aquests punts sobre el territori.

Esquema del sistema defensiu del castell.

I, de fet encara més, perquè en un moment de la visita guiada, és el mateix Seguí, senyor de Castellar qui, mitjançant un audiovisual i gràcies a la figura de l’actor Pep Cruz que li dona vida, ens explica la història del castell i dels qui el van habitar. En la visita al castell podem conèixer les diferents famílies que l’han posseït al llarg d’aquests més de mil anys d’història: els Castellar, que van fer la reconquesta i un membre dels quals va ser Seguí; els Grevalosa, senyors medievals i renaixentistes; els Amat, la branca principal dels quals són senyors de Castellbell, entre els quals hi ha el baró de Maldà, autor del conegut Calaix de sastre; els Càrcer i, finalment, els Vilallonga.

Sala polivalent on hi ha l’exposició.

Al llarg de tants anys d’història dels territoris i de les famílies sempre acaba havent-hi algun fet violent i més en aquelles èpoques força convulses. A banda de picabaralles entre territoris i senyors veïns, a Castellar hi ha documentada, l’any 1373,  la mort violenta de Margarida del Camp, esposa del tercer Pere de Grevalosa, un home força violent i que sembla que va ser l’autor de l’assassinat. Així ho van denunciar Francesc i Berenguer del Camp, germans de la difunta, que van demanar justícia als veguers de Manresa i Cervera i els sotsveguer dels Prats de Rei, però Pere de Grevalosa, que ja havia tingut altres problemes amb la justícia del veguer, tal com havia fet altres vegades, va posar-se sota la jurisdicció del bisbe de Vic, que el va retenir per evitar que comparegués davant el veguer de Manresa. Tot l’afer va acabar un anys després de la mort de Margarida. Els seus germans van rebre el lloc del Seguer, del terme de Castellar. Per altra banda, el rei Pere III va perdonar el de Grevalosa  amb la condició que participés amb armes en la guerra que tenia amb el rei de Castella, Pere I el Cruel.

Font davant de l’esplanada d’accés al castell.

Altres fets violents ben documentats van succeir durant la Guerra del Francès, i més concretament els dies 5 de novembre de 1810 i 30 de març de 1811. En les dues ocasions va passar pel poble part de l’exercit francès, sota el comanament del general Mac Donald, en tots dos casos les tropes anaven de la Segarra cap a Manresa i tots dos cops van dedicar-se al pillatge i al saqueig de tot allò que trobaven. Josep Montfort de Cal Teixidor, un pagès de Castellar que tenia un obrador de teixits i regentava un hostal al camí ral, en va deixar constància escrita en pròpia mà i explica com a les 8 del matí del dia 5 de novembre de 1810 va arribar un exèrcit de 12.000 homes, 1.600 cavalls i tots els bagatges propis de la infanteria, van acampar i, a banda de menjar, van fer malbé les propietats. Monfort va deixar escrit amb detall tot el que els van prendre o fer malbé. Entre altres coses cita vi, ordi, sal culleres i forquilles de llautó, flassades, llençols, camises d’home i de dona i altres peces de roba. També aiguardent, xocolata i fins i tot diu que els van robar una barretina. A més, van matar 4 gats, 65 gallines i 4 galls. A l’exposició del castell hi ha la transcripció exacte del text.

Molí fariner. Al fons, al capdamunt del turó es veu el castell.

La visita guiada us permetrà conèixer amb més detall aquests fets i molts d’altres, com la història de les diferents famílies que han tingut la propietat del castell o les condicions de vida de la pagesia en les diferents èpoques de la història. A banda de la magnifica perspectiva que es pot veure des de la porta del castell, un cop a l’interior es pot veure el patí d’armes i l’escala gòtica, amb una finestra renaixentista d’entre els segles XVI i XVII, l’antic forn de pa, o els murs de la torre del castell que, com és habitual, és la part més antiga del recinte, perquè normalment s’erigia una torre a l’entorn de la qual s’anaven construint diferents dependències i edificis adossats. També es pot veure un tros de roca que és part del conglomerat pinyonenc natural sobre el qual s’aixeca el castell. També hi podreu veure diferents plafons amb informació de la comarca i de la història del castell. Ah! I també l’audiovisual en que Seguí, senyor de Castellar us parla del seu castell.

Bassa del molí fariner,

A l’exterior, sobre la mateixa esplanada del cim del turó, però una mica més avall, hi ha l’església de Sant Miquel, amb un campanar romànic amb arcuacions llombardes. L’edifici està molt modificat, ja que al llarg de la història ha estat destruït i refet en més d’una ocasió. Al mateix edifici hi ha la rectoria. Al peu del turó on s’erigeix el castell hi ha el molí fariner d’època feudal, que era propietat del senyor del castell i al qual havien d’acudir obligatòriament tots els pagesos del terme. Les primeres referencies documentals daten del segle XIV. A banda de l’edifici, també es pot veure la bassa on s’emmagatzema l’aigua de la riera que  fa moure el molí, que va estar actiu fins a la dècada de 1970.

Sant Valentí de Vilallonga.

Podeu acabar la sortida visitant algun dels nuclis que van créixer a partir dels punts fortificats medievals i que ja hem citat: el Seguer, les Coromines, Puifarner, Vilallonga, Solanelles o la Guàrdia Pilosa.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Castell de Castellar
Aguilar de Segarra
info@castelldecastellar.cat
Tel: 938366080 – 680516710

Sant Miquel de Fluvià

Torre campanar de Sant Miquel de Fluvià.

Catalunya és plena d’espais i monuments molt interessants que, per una o altra raó, han quedat una mica oblidats i visitar-los pot suposar una bona descoberta. Aquest és el cas de la nova sortida que us proposem. Una església fortificada que va pertànyer a un antic monestir benedictí del qual en queden algunes restes. És un edifici romànic d’aquells de factura senzilla i austera però molt bonics. És precisament la seva senzillesa i austeritat el que el fan destacable. Avui ens acostem a l’Alt Empordà per visitar Sant Miquel de Fluvià, on podrem conèixer la història del darrer monestir fundat per un antic conegut de Sortides amb gràcia, l’abat Oliba. I també podrem veure un dels forns de ceràmica d’època romana més ben conservats de Catalunya. Continua llegint

Àger, la col·legiata de Sant Pere

Porta i escala d'accés a la col·legiata.

Porta i escala d’accés a la col·legiata.

La sortida d’avui ens acosta de nou a una comarca amb un cel tan nítid i clar que la Unesco l’ha declarat Destí Turístic Starlight. De fet, la població que visitem té un important observatori astronòmic que rep visitants d’arreu del món. Nosaltres, però, anem a un altra punt del municipi, al lloc més elevat, on ens retrobarem amb un important personatge medieval català del qual ja n‘hem parlat a les nostres sortides. Avui ens acostem a Àger, per conèixer la col·legiata de Sant Pere. Continua llegint

Centelles

El passeig.

El passeig.

Avui, com fem de tant en tant, la nostra sortida amb gràcia us proposa passejar per una població. És una vila de la comarca d’Osona que sembla que deu el seu nom a una antiga nissaga d’origen carolingi, així ho recull Manuel Bofarull a l’Origen dels noms geogràfics de Catalunya. És una població on a final del segle XVII és va iniciar una revolta popular contra el poder senyorial i que pocs anys després, a la Guerra de Successió, va decantar-se en favor de Felip d’Anjou, cosa que, posteriorment li va suposar obtenir diversos privilegis i el títol de “Fidelísima Villa”. Les dones nascudes en aquesta població han tingut fama, d’antic, de ser bruixes i també és molt coneguda per la Festa del Pi que s’hi se celebra entre Nadal i Cap d’Any. Avui sortim a la vila natal d’Ildefons Cerdà, anem a Centelles.
Continua llegint

Vall-de-roures, capital del Matarranya

Un dels carrers que pugen cap al castell.

Un dels carrers que pugen cap al castell.

Tornem de Setmana Santa visitant una població presidida per un conjunt monumental dels segles XIV i XV format per una església i un castell, que li donen una imatge força coneguda. Té una de les fondes més antigues de la península i, tot i no ser, administrativament, territori de Catalunya, els seus habitants parlen català, encara que a alguns polítics no els hi agrada massa i se n’han inventat una denominació diferent. De fet, sempre ha estat un lloc força visitat pels catalans. Avui sortim a Vall-de-roures, capital de la comarca del Matarranya, a la Franja de ponent.
Continua llegint

Sant Pere de Ribes i el llegat dels indians

Torre del castell  de Ribes.

Torre del castell de Ribes.

Avui anem fins a la comarca del Garraf a passejar per una població que compta amb un llegat dels indians, aquells catalans que va anar a fer les amèriques i van tornar rics. És una localitat no gaire gran que anys enrere va acollir una instal·lació que va ser pionera a l’Estat espanyol i que va ser notícia quan aquesta activitat va traslladar-se al Port Olímpic de Barcelona. I no té a veure amb l’aigua. Es tracta del Gran Casino de Barcelona i la població on fem la sortida d’avui és Sant Pere de Ribes.

Continua llegint

La Casa Bloc

Menjador.

Menjador.

Avui ens n’anem a visitar un pis. Un pis d’una casa que en el seu moment va ser tot un avenç. Un pis, d’una casa, d’un bloc que és un dels pocs exemples d’arquitectura racionalista que hi ha a Barcelona. Un edifici que hagués pogut ser l’inici d’una manera de fer arquitectura que va quedar-se en exemple a causa de la victòria franquista de la guerra civil. Ens acostem a Sant Andreu de Palomar a conèixer l’obra d’uns arquitectes del GATCPAC, que van iniciar junts la seva carrera professional, però que van tenir sorts diferents. Els arquitectes són tres: Josep Lluís Sert –el més conegut dels tres-, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana. Avui anem al pis-museu de la Casa Bloc.
Continua llegint

Sant Sebastià dels Gorgs

Priorat de Sant Sebastià dels Gorgs.

Priorat de Sant Sebastià dels Gorgs.

Avui ens acostarem a veure un d’aquells llocs que hi ha a la geografia catalana que no són un patrimoni de primer nivell, però que tot i així val molt la pena visitar. És un petit cenobi benedictí, que no va arribar a ser mai gaire important, però que té una portalada romànica ben bonica. Està situat en territori de vinyes, de vi i de cava. Es tracta d’un petit nucli de la comarca de l’Alt Penedès, que forma part del municipi d’Avinyonet del Penedès i que es diu Sant Sebastià dels Gorgs.
Continua llegint

Passejada per Vic

Seu de l'Ajuntament a un cantó del Mercadal.

Seu de l’Ajuntament a un cantó del Mercadal.

En acostem avui a la població que té una de les places més grans de Catalunya, una plaça emblemàtica on es fa mercat dos cops per setmana, els dimarts i dissabtes, i que surt sovint a l’espai el temps de TV3. La ciutat està molt relacionada amb l’abat Oliba, amb Jaume Balmes i amb Sant Antoni Maria Claret. I l’escriptor Miquel Llor la va usar com a inspiració per a la seva novel·la Laura a la ciutat dels sants. Òbviament es tracta de Vic, la capital de la comarca d’Osona.
Continua llegint