Exposició  Modernisme, cap a la cultura del disseny

Cadires dissenyades per Antoni Gaudí.

Nova sortida per acostar-nos a un museu barceloní que ofereix moltes possibilitats. Per començar, és en un edifici que acull fins a quatre institucions diferents. És de construcció recent, de principi d’aquest segle XXI, i està inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El lloc on està ubicat és un d’aquells punts de Barcelona que semblen tenir la maledicció de no estar mai acabats i sempre en obres. A més, el punt exacte on s’aixeca l’edifici  permet veure i entendre un accident topogràfic poc conegut, el graó barceloní. Avui ens acostem a la plaça de les Glòries Catalanes per visitar una de les exposicions del Disseny Hub Barcelona, Modernisme, cap a la cultura del disseny, que ens vol mostrar aquest moviment cultural des del punt de vista del disseny i la influència que hi ha tingut.

Edifici Dhub des de la plaça de les Glòries Catalanes, amb la torre Glòries al darrera.

Tot i que el motiu principal de la nostra sortida d’avui és l’exposició Modernisme, cap a la cultura del disseny, abans d’entrar-hi, ens aturarem un moment en l’edifici que l’acull i els seu entorn. El DHUB, conegut popularment com, la “grapadora”, s’erigeix al cantó mar de la plaça de les Glòries Catalanes, entre dos edificis també molt singulars, també construïts aquest segle i també inclosos a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Són la torre Glòries, coneguda popularment com el “pirulí”, i el Mercat dels Encants. L’edifici del Disseny Hub té entrada per la mateixa plaça de les Glòries Catalanes i, també pels jardins d’Elisava, però entre una i altra hi ha un pis de diferència. Això és perquè l’edifici està construït en ple graó barceloní, l’accident topogràfic a què ens hem referit abans.

Edifici del Dhub per la façana del graó barceloní.

Abans de seguir, farem cinc cèntims de què és el graó barceloní, i ho farem tal com ho explica Enric H. March al llibre Barcelona ciutat de vestigis: “El graó barceloní és un escarpament d’entre deu i quatre metres d’alçada, una mena de penya-segat que devia marcar, aproximadament, el límit del litoral en època antiga. Aquest espadat anava des del turó de la Trinitat (on atenyia l’altura màxima) fins a la plaça de la Universitat, passant per la Sagrera, el Clot, el Fort Pienc, el carrer de Trafalgar, la plaça d’Urquinaona i el carrer de Pelai. Més enllà de la Ronda de Sant Antoni, s’esvaeix i ja no és possible identificar-lo. L’origen cal atribuir-lo a diferents fenòmens, segons la ubicació: tectònic erosiu (el mar) o associat a una falla”. Avui només s’intueix en alguns punts de la ciutat, com a la plaça de les Glòries Catalanes, on podem veure aquesta diferència de nivell poc explicable.

Rellotge de caixa alta. Jeroni Granell i Manresa.

Com hem dit a l’edifici del Disseny Hub Barcelona hi podem trobar diversos equipaments i institucions: la Biblioteca el Clot – Josep Benet, el Barcelona Centre de Disseny (BCD), el Foment de les Arts i del Disseny (FAD) i el Museu del Disseny de Barcelona, que és on anem per visitar l’exposició Modernisme, cap a la cultura del disseny.

Quan es parla de modernisme, de ben segur que ens venen el cap el nom de grans arquitectes, com Gaudí, Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch o Jujol. I també pensem en les seves obres: el Palau Güell, l’hospital de Sant Pau, de Barcelona,  o el Pere Mata de Reus, per posar alguns exemples. Fins i tot, podem pensar en vitralls. El modernisme, però, és molt més que tot això. De fet, l’obra d’aquests grans noms de l’arquitectura va molt més enllà dels seus edificis, perquè moltes vegades, quan projectaven un edifici, no és quedaven només en la construcció pura i dura, dissenyaven també mobles i tota mena d’objectes. El modernisme és un moviment cultural europeu, conegut amb diferents noms a Europa, i que va abraçar tot tipus de disciplines. L’exposició que visitem avui ens mostra com, el modernisme català és a l’inici del disseny.

Expositor per a la III Exposición Internacional de Artes Decorativas de Monza.

En els plafons de l’exposició podem llegir: “Modernisme és sinònim de voluntat de modernitzar una cultura i d’integrar-se a Europa. L’Exposició Universal del 1888, primer esdeveniment internacional  organitzat per la ciutat de Barcelona, es considera la porta d’entrada a Europa i la modernitat, i la data d’inici del moviment”. Un altre plafó ens explica que: “El període comprés entre el 1888 i el 1900 el podem denominar primer modernisme. Els arquitectes catalans, seguits pels industrials, feren una darrera i tardana recreació dels models historicistes, sobretot  del neogòtic, clarament definit per Josep Puig i Cadafalch com una arquitectura ‘nacional’. Es tracta d’una recreació lliure i creativa dels estils medievals que portarà aquests arquitectes a acceptar també elements propis d’altres llenguatges històrics i d’altres cultures, sempre, tanmateix, amb un regust arcaic i historicista” I segueix: “Fruit d’aquest context són els objectes «parlants», signes d’una voluntat identitària ben representada per els noves classes dirigents. Les indústries artístiques forniren els habitatges amb tota mena d’elements aplicats i objectes decoratius, reflex dels ideals dels seus clients”.

Escó de Sant Jordi.

Un dels plafons del principi de l’exposició ens explica els seus objectius: “El modernisme, sinònim de voluntat de modernitat i de regeneració cultural, és actualment un dels principals pols d’atracció internacional de Barcelona i un dels estils artístics més populars. El Museu del Disseny vol oferir-ne una lectura en ‘clau de disseny’, és a dir, repensant els objectes des de la idea, les tècniques de producció i els materials, la promoció, la difusió i la funció, entès el disseny com un procés que abasta des del concepte fins a l’ús i fins i tot el desús”.

A l’exposició es poden veure tota mena d’objectes dissenyats pels principals arquitectes modernistes i també per artesans i industrials de l’època. Entre els objectes hi ha rajoles i plafons de ceràmica, motllures i plaques de sostre, paviments hidràulics, portes i llindes de porta; tota mena de mobles, com butaques i cadires de braços, canapès, taules, cadires, trinxants; també habitacions senceres com dormitoris, amb llit i tauleta de nit; o menjadors, amb taules, cadires i mobles auxiliars; fins i tot rellotges de peu i cortines.

Medalló dissenyat per Antoni Gaudí.

Els mobles mereixen una atenció especial a l’hora de parlar d’indústries artístiques, perquè hi conflueixen diverses arts. Alguns arquitectes, com el mateix Gaudí, van dissenyar els mobles que havien d’anar a l’interior dels edificis que projectava. Pel que fa a les tècniques usades, a l’exposició ens expliquen que: “Hi destaquen treballs de talla, com els tan singulars de Gaudí, la marqueteria, característica d’Homar, i el pirogravat, distintiu de Busquets, però també emprat per Ribas, totes tècniques de llarga tradició a Catalunya”. Al mateix plafó ens les expliquen: “La marqueteria dotava de color el mobiliari, acoblant-hi fustes vogides de tons diferents, mentre que el pirogravat consistia a dibuixar els motius decoratius amb una punta roent, ja elèctrica, per després acolorir-los a l’aquarel·la i envernissar-los”.

Reixa dissenyada per Antoni Gaudí i Francesc Berenguer i Mestres.

Entre els materials usats pel modernisme hi ha els metalls i, sobretot, el ferro forjat, una antiga tècnica artesanal catalana que és molt present en les obres dels grans arquitectes. La industrialització va permetre la incorporació d’automatismes   en processos com retallar, perforar, estampar o soldar, cosa que va permetre la introducció de mètodes de comercialització més moderns. Alhora, a més de la forja, els modernistes utilitzaven altres materials com el ferro colat, el llautó o el bronze. A l’exposició es poden veure exemples tant d’objectes com de peces  d’ornamentació de mobiliari.

Florons, dissenyats per Puig i Cadafalch, coronaments i rajoles ceràmiques.

Paviments i murs, tant exteriors (façanes), com interiors, es recobrien amb rajoles de ceràmiques artístiques, sovint amb decoracions florals; les zones amb més possibilitat de patir rascades pel mobiliari eren cobertes amb arrimadors, que tenien també una funció higiènica en ser més fàcils de netejar; i en els paviments es van començar a utilitzar les rajoles hidràuliques, aconseguides amb una nova tècnica: s’emmotllava i premsava peces de ciment hidràulic és pintava la darrera capa.

Arquimesa

Les arts aplicades i les decoratives van tenir un auge important amb el modernisme. A diferència d’altres llocs, a Catalunya les indústries subsidiàries de la construcció van renovar a fons els seus dissenys, amb la participació de grans noms del dibuix i l’arquitectura. Així es recull en un dels plafons de l’exposició: “Les indústries artístiques van tenir un desenvolupament espectacular. Es pot parlar de formes mixtes de fabricació amb productes industrials acabats de forma manual o productes artesanals distribuïts per un sistema comercial modern. Com a conseqüència, hi ha també una valoració dels productes estandarditzats sense detriment de la consideració que té la peça única”.

Vitrall Al·legoria de la II Exposició de Belles Arts i Industries Artístiques de Barcelona.

Una de les tècniques relacionades amb la construcció que també va tenir un important desenvolupament amb el modernisme va ser el vitrall emplomat. No és precisament una tècnica gaire nova. Hi era des de feia molt temps, perquè és usada en finestres i rosasses de moltes esglésies, però no havia sortit d’aquí. El modernisme va començar a aplicar-lo a les cases amb resultats molt artístics, com es pot veure, per exemple al Museu d’Art de Cerdanyola. El fet de sortir de l’àmbit de l’arquitectura religiosa i les possibilitats que oferien els nous sistemes de fabricació, van fer que aquesta tècnica, tot i ser necessàriament molt artesanal, s’estengués arreu. A l’exposició n’hi ha també alguna mostra. I ens expliquen que: “Noves tècniques foren la tricromia o superposició de tres plaques de vidres de colors primaris, executada pel taller Amigó en projectes de Gaudí. Gran innovació va ser també el cloisonné, que Frederic Vidal Puig aprengué a Londres cap al 1899. Diminutes peces esfèriques de vidres de colors disposades en uns alvèols delimitats per fines parets de metall i tot plegat segellat per dues plaques de vidre”. Els vitralls es van aplicar també en portes i mobles.

Títol de mestre manyà de Ricard Cabot i Fita.

En definitiva, tot visitant l’exposició podem veure com el modernisme va entrar de ple a les llars burgeses i com també va fer-se present en molts aspectes de la vida, perquè va abastar tota mena d’objectes, productes i tècniques, com l’enquadernació o fins i tot, títols professionals, com el que s’exposa de mestre manyà de Ricard Cabot i Fita, fet per Josep Vilaseca i Casanovas, amb ferro forjat, paper imprès i manuscrit. També objectes d’ús quotidià, de decoració i complements de vestuari: gots, plats, gerros, fermalls, penjolls, polseres, collarets…

Cartell de Mosaicos Hidraulicos Órsola Solà y Cia. Cromolitografia sobre paper.

Tot acostant-nos a la part final de la mostra veiem com el modernisme va influir en artistes com Pablo Picasso, Joan Miró, Josep Llorens Artigas o Eudald Serra. Els darrers plafons expliquen com el modernisme i el seu màxim exponent, Gaudí, van perviure durant el franquisme i com, a poc a poc, l’interès es va anar estenent pel món després que el MOMA de Nova York li dediqués una exposició el 1957 que va promoure el professor de Columbia, Georges R. Collins, fundador d’Amics de Gaudí USA, i que l’havia descobert en una exposició que l’Associació Amics de Gaudí havia organitzat al Saló del Tinell l’any 1956, quatre anys després de la seva fundació, el 1952. Per altra banda, un arquitecte de la Universitat de Waseda, Kenji Imai, promovia la secció japonesa de l’Associació.

Taula i cadires de menjador amb cortina. Jeroni Granell i Manresa.

Acabarem amb alguns textos que podem llegir en els darrers plafons de l’exposició: “El disseny Art Nouveau –i també el modernista- ha estat descobert, reconsiderat i enaltit pel disseny contemporani. Des dels anys seixanta, la reedició de peces emblemàtiques de Mackintosh, Gimard o Hofmann ha convertit aquests elements en «clàssics del disseny». Cal recordar, però, que alguns objectes com els mobles de fusta corbada, els paviments Escofet, les joies Masriera, així com peces emblemàtiques de Peter Behrens no es van deixar de produir”.

Gerros de vidre bufat en motlle i esmaltat.

En un altre plafó ens diuen que: “El disseny gràfic fou capdavanter en la recuperació del gust per l’Art Nouveau i el modernisme, gràcies a l’atracció per les imatges populars del passat gràfic. El Pop, el Neoliberty, l’art psicodèlic i la cultura de masses dels anys seixanta i setanta, descobriren les formes sinuoses i la tipografia cal·ligràfica de l’Art Nouveau, que veiem com una clara oposició al racionalisme defensat pels definidors de la modernitat”.

I acabarem aquesta sortida amb una reflexió final que tanca l’exposició: “Assistim a un procés de «musealització» de les ciutats europees Art Nouveau, i Barcelona n’és un cas emblemàtic. Mentre el disseny produeix rèpliques de qualitat i les arts s’inspiren en les formes sinuoses o en tècniques artesanes com el trencadís, el turisme ha desenvolupat un merchandising a mig camí entre peces de qualitat i el més adotzenat gust kitsch.

Hauria de ser possible trobar un punt d’encontre que faci compatible el plaer de la cultura i el turisme pel bé de les ciutats i el patrimoni. Tant de bo les noves circumstàncies post covid19 ens ajudin a assolir-lo”.

Gàrgola de ceràmica decorada amb reflexos metàl·lics.

© Text: Joan Àngel Frigola
Fotografies: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Exposició Modernisme, cap a la cultura del disseny
Museu del Disseny de Barcelona
Plaça de les Glòries Catalanes, 37-38
08018 Barcelona
Tel. 93 256 68 00
museudeldisseny@bcn.cat

 

 

Jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

Palauet.Tot baixant pel carrer de Muntaner de Barcelona, al cantó Besòs i l’alçada del carrer de Marià Cubí hi trobem una finca que crida molt l’atenció, amb un edifici senyorial, amb una torre i remats amb forma de merlets. La finca llinda amb els carrers de Marià Cubí i de l’Avenir, on hi ha un segon edifici. Ambdues cases comparteixen un gran jardí. Estem parlant del palau del marquès d’Alella, actualment seu de la Fundació Julio Muñoz Ramonet. Avui ens acostem al barri de Sant Gervasi – Galvany de Barcelona i ens endinsarem en la vida d’un personatge fosc, una figura de les més enigmàtiques de la societat barcelonina del segle XX, Julio Muñoz Ramonet, tot visitant el jardí de la fundació que porta el seu nom. Continua llegint

Exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol

Turégano. Segovia. Pl. Espanya.19 set 1927. AFB. R. Reventós.

La sortida d’avui ens portarà a fer un viatge per la península ibèrica. Farem una ruta per més de 10 de les actuals comunitats autònomes espanyoles. Però les veurem tal com eren fa gairebé un segle, mitjançant les fotografies que es van fer durant uns viatges de documentació per a la construcció d’un conjunt monumental barceloní que encara es pot visitar a Montjuïc. Avui ens acostem a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona per visitar l’exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol. Continua llegint

Banyoles i el seu Museu Arqueològic

L’estany de Banyoles al capvespre.

La sortida d’avui ens porta a visitar una capital de comarca de les terres gironines. A la mateixa ciutat hi ha un importat i únic jaciment arqueològic, i al seu museu comarcal s’hi conserven peces trobades en altres jaciments de la comarca, també força importants. En aquest museu s’hi conserven peces com el crani d’un tigre de dents de sabre, amb les dents perfectament conservades, cosa que el fa únic; o una reproducció d’una mandíbula de Neandertal. La ciutat compta amb un segon museu, el Darder, que anys enrere va ser objecte d’una polèmica internacional, i entre el diferents punts d’interès hi ha un estany que té forma de número 8 i que l’any 1992 va ser subseu olímpica. Avui visitem Banyoles, capital de la comarca del Pla de l’Estany i el seu Museu Arqueològic. Continua llegint

La  catedral de la Seu d’Urgell

Façana nord de la catedral.

En l’anterior sortida vam fer una passejada per la capital de l’Alt Urgell, però vam deixar de banda un element cabdal, aquell a que deu el nom i, fins i tot, la mateixa existència, la seva catedral, l’única que s’ha conservat a Catalunya d’estil romànic. La catedral de la Seu d’Urgell, més ben dit, el conjunt catedralici datat entre els segles XI i XII i que inclou la catedral de Santa Maria d’Urgell, el claustre, el Museu Diocesà i l’església de Sant Miquel. Aquesta sortida està dedicada a aquest conjunt arquitectònic i a les obres que s’hi conserven. Continua llegint

La Seu d’Urgell

Carrer dels Canonges.

Nova proposta de Sortides amb gràcia. Aquest cop visitem una capital de comarca del Pirineu lleidatà. És una ciutat envoltada per dos rius, i amb diversos i diferents punts d’interès. Compta amb un nucli antic amb vestigis medievals, amb dos parcs fluvials, un a cada riu, i en un dels quals s’hi van desenvolupar proves de piragüisme en els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Des de la ciutat, es poden fer excursions fins a interessants pobles de muntanya i a diverses esglésies i ermites romàniques. De fet un dels punts més interessants és la seva catedral romànica, la única que s’ha conservat com a tal i que, de fet, dona nom a la ciutat. A més, un dels seus edificis és residència d’un cap d’estat. Avui ens acostem a la capital de l’Alt Urgell. Avui visitem la Seu d’Urgell. Continua llegint

Un tomb pel passeig de Gràcia

El passeig l’any 1847, segons un plànol publicat al llibre De la Puerta del Angel a la plaza de Lesseps

La sortida d’avui us convida a passejar per un dels carrers més coneguts de Barcelona. Un antic camí que unia l’antiga Bàrcino amb el Castrum Octavianum, l’actual Sant Cugat del Vallés. Un antic camí que amb els anys va esdevenir un passeig senyorial, zona residencial de la burgesia, que hi va aixecar importants obres modernistes, algunes de les quals encara perduren i són patrimoni de la humanitat. És un carrer que en una època va ser el lloc on calia anar a passejar per veure i ser vist. Que en una altre moment va omplir-se d’entitats bancaries i que abans de la pandèmia de la covid-19 era plena de turistes entrant i sortint de botigues de luxe com les que es poden trobar a qualsevol gran ciutat del món. És un passeig que concentra obres d’arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Bassegoda, Sagnier i Rovira, entre altres grans noms de l’arquitectura catalana. Aquesta sortida proposa recuperar una antiga tradició barcelonina, passejar pel passeig de Gràcia. Continua llegint

Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord

Una de les sales del Museu.

La sortida d’avui ens porta fins a una vall amb molta història. Podrem passejar per un poble que encara conserva força l’estructura medieval, visitar un museu – centre d’interpretació ubicat en part de les dependències d’un antic monestir, l’església del qual encara és el temple parroquial. També coneixerem el drap piteu i com aquest producte tèxtil va ser font de bonança econòmica per a la població i, si fem una volta pels entorns, hi trobarem un grapat d’ermites romàniques. Avui ens acostem a la comarca del Solsonès per visitar la població de Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord.

Continua llegint

Catalunya industrial

Portada del llibre

La nova proposta de Sortides amb gràcia és, podríem dir, un recull de sortides. És un viatge per diversos punts de la geografia catalana per descobrir el patrimoni industrial del territori. Avui us proposem visitar fins a 47 edificis amb un passat industrial que, en bona part, han deixat de tenir l’ús productiu per al qual van estar fets i que avui són museus que ens permeten conèixer el passat industrial català, tot i que en alguns casos, encara mantenen una certa activitat. Avui us proposem resseguir la història a través d’un llibre: Catalunya industrial. La Guia per descobrir el patrimoni industrial del nostre país, obra de Daniel Romaní, editada per Viena edicions. Continua llegint

El castell del Catllar

Pati del castell,

La sortida d’avui ens porta fins a un territori de castells. I anirem a un dels que es poden visitar, perquè és públic i s’ha restaurat. La majoria dels que queden en peu són privats o estan en molt mal estat. En la nostra visita també podrem conèixer un personatge històric poc conegut però molt interessant: una senyora feudal amb molt de caràcter. Avui ens acostem a la riba del riu Gaià, a la comarca del Tarragonès per visitar el poble del Catllar i el seu castell, on hi ha la seu del Centre d’Interpretació dels castells del Baix Gaià. Continua llegint