Olius, una església romànica i un cementiri modernista

Absis i torre campanar de Sant Esteve d’Olius.

Catalunya té molts llocs per visitar i molts racons per descobrir. Hi ha diversos monuments que han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Entre aquests hi ha romànic i modernisme. Al territori, però, hi ha un munt de llocs, que sense ser de primer nivell, tenen un encant que els fa mereixedors de ser visitats. Un d’aquests racons es troba a la comarca del Solsonès, a pocs quilometres de la capital, Solsona. La nova sortida que us proposem permet conèixer unes restes arqueològiques; una església romànica, originària del segle IX, amb una curiosa cripta; i un petit cementiri modernista, perfectament adaptat a l’entorn. Avui visitem l’església de Sant Esteve d’Olius.

Porta d’entrada al cementiri modernista.

En arribar al conjunt monumental d’Olius, destaca la pau i la tranquil·litat que s’hi respira. A peu de carretera hi ha una esplanada on es pot aparcar el cotxe, a l’altra banda de la calçada es pot veure una gran roca i un tram d’escales que arriben fins la porta amb arc catenari que dóna accés al cementiri modernista. L’esplana que fa d’aparcament està limitada per un llarg mur que recorda una antiga muralla i uns quants metres més a munt s’erigeix la parròquia de Sant Esteve d’Olius. La calma i la tranquil·litat son absolutes –ho eren quan el vam visitar-, tot i que era hora de missa. A més del cementiri i l’església, només hi ha un edifici adossat al temple i una casa propera.

 

El terme municipal d’Olius és força extens, però no té un nucli urbà definit. Segons l’Idescat, ocupa una superfície de 54,8 km2 amb una forma de una  mena d’U irregular, que envolta gran part de la capital de la comarca, Solsona. Així descriu Olius, Ceferí Rocafort al volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya, que recordem que va ser publicada a la dècada de 1910 : “Caseriu que dóna nom al districte municipal, a uns 5 quilòmetres a l’est de Solsona i a la dreta dessobre del Cardener, que atravessa lo terme de nord a sud. Consta lo municipi de 488 habitants de fet i 486 de dret, amb un total de 127 edificis, dels qual la majoria son esbarriats i altres formen los petits caserius nomenats Olius, Brics, Castellvell, Les Comes”. La població segons l’Idescat era, a 2016, de 929 persones.

Nau de l’església, amb el presbiteri elevat sobre la cripta.

El per què d’aquesta extensió i forma, ens ho expliquen al web de l’ajuntament: “L’any 1847 s’uní el terme d’Olius amb el terme del Castellvell”. Tornem, però a la descripció de Ceferí Rocafort: “Ademés del Cardener, que s’aprofita per a la producció del fluid elèctric subministrat a Solsona, lo riu Negre atravessa lo present territori tancat per ponent per les serres de Castellvell i derivacions de la serra de la Torregassa. Les produccions consisteixen en llegums, grans, trumfes i pastures per a lo bestiar. Té tres molins fariners, dels quals lo més important es lo que s’anomena dels Cubs i, actualment de la Llum, per produir-s’hi lo fluid elèctric que il·lumina Solsona”.

Un fulletó editat per la Diputació de Barcelona i que pot trobar-se a internet explica que: “El temple actual va ser consagrat, l’any 1079, pel bisbe de la Seu, Bernat Guillem, a petició del comte Ermengol i deIs habitants del lloc, que havien edificat l’església des deIs fonaments. Hi dedica dos altars, un a  dalt en honor de Sant Esteve i l’altre a sota, en la confessió o cripta, en honor del Sant Sepulcre i de Santa Maria”. Així ho explica també, Ceferi Rocafort, que es fa ressò de la hipòtesi apuntada per Joan Serra Vilaró al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya del l’any 1908, en el sentit que: “Ja en lo segle X hi havia a Olius un monestir o bé una reunió de clergues dirigits per un sacer, com sembla deduir-se d’algunes donacions fetes ad domum Sancti Stephani”.  Rocafort afegeix que: “En lo segle XI se construí un nou temple, encara existent, quina consagració va efectuar-se solemnialment lo dia 21 de desembre de l’any  de la Encarnació 1079 pel bisbe d’Urgell, Bernat”.

Accés a la cripta,. sota el presbiteri.

Olius apareix citada per primer cop en documentacions escrites en l’època de la reconquesta, en la donació d’unes terres i unes vinyes que l’any 985 va fer el prevere Duran. A prop de Sant Esteve hi ha una masia fortificada, coneguda avui amb el nom de La Torreta, que és l’antic castell d’Olius, on hi van fer llargues estades els comtes d’Urgell. Al web de l’Ajuntament ens expliquen que: “En el testament d’Ermengol IV, del 1.102, demana ser enterrat a Solsona i dóna al monestir el castell d’Olius i tot el seu termenat, de tal manera que als anys 1790 el bisbe de Solsona, Rafael Lasala, encara es titulava senyor i marquès d’Olius”. De fet, quan va ser creat el bisbat de Solsona, a la darreria del segle XVI, els cònsols d’Olius van prestar homenatge al nou bisbe com a senyor del castell i del terme.

Vista general de la cripta.

Els segles XVII i XVIII van ser època de bonança per a la localitat i bona mostra és el fet que les llindes de les portes de moltes cases llueixen la data d’aquells anys. Després, va arribar el convuls segle XIX, amb diversos conflictes bèl·lics, com  la Guerra del Francès (1808-1814) i les tres carlinades (1834-1875), que van fer molt mal a la comarca. I a la darreria d’aquell segle XIX,  la fil·loxera va arruïnar el municipi, que no va poder remuntar fins a partir de la segona meitat del segle XX.

Detall de les voltes d’aresta de la cripta.

Fet aquest repàs a la història del lloc, anem a veure el seu patrimoni monumental. El que podem visitar avui és l’església, amb la cripta, que és l’element més interessant, i el petit cementiri modernista que hi ha a uns quants metres, a l’altra banda de la carretera.

El cementiri està perfectament integrat a l’entorn natural. Les tombes i els panteons, aprofiten les formes i les obertures de les roques, el desnivell del terreny i la vegetació. És petit, amb espais irregulars i a diferents nivells, però acollidor i tranquil, que convida a la reflexió. Com a elements més destacables hi ha l’entrada, de pedra, amb forma d’arc parabòlic,  i amb una porta de ferro, tancada amb un forrellat de forja amb un doble nus, i amb un crismó al capdamunt. Uns forats de diferents mides i amb formes arrodonides la fan  més lleugera a la vista. El segon element a destacar és una agulla de forma cònica, adossada a un petit oratori, feta amb pedres sobreposades i coronada per una doble creu de pedra, que sobresurt per damunt de tot el conjunt.

Una de les antigues escales d’accés a la cripta.

L’autor d’aquest cementiri va ser Bernardí Martorell i Rius, arquitecte diocesà del bisbat de Solsona, contemporani i molt influït pels grans mestres del modernisme, com Gaudí i Domènec i Montaner.  El cementiri va ser un encàrrec del bisbe Vidal i Barraquer, que l’any 1915 va decidir tirar endavant l’obra per substituir l’anterior cementiri, que estava en molt mal estat des de les darreries del segle XIX. De fet, sembla que la feligresia del poble volia una construcció molt més convencional, però el resultat final va ser aquesta destacable obra  modernista, que acompanya l’edifici romànic i fa més interessant el conjunt.

L’església és un edifici d’una sola nau, de 10 metres d’amplada per 36 de llargada. Té adossada una torre  campanar de planta quadrada, de construcció posterior. L’exterior de l’absis és decorat amb arcs cecs. A l’interior, la nau està  coberta per una volta de canó que sostenen quatre arcs torals que estan reforçats a l’exterior per contraforts. En entrar a l’església, destaca la cripta que hi ha sota el presbiteri. Aquest és l’element més singular de l’edifici. Està formada per tres naus de volta d’aresta suportades per sis columnes amb capitells amb diferent decoració. Sembla que podrien haver estat aprofitats d’una església anterior. Actualment s’accedeix a la cripta per una escala central, però un cop dins, es poden observar, a banda i banda, dues obertures; són els forats de les antigues escales per les quals s’hi accedia inicialment.

Detall d’un capitell de la cripta.

A l’exterior, a l’entorn de la església, hi ha diferents plafons amb la història i la descripció dels diferents edificis i elements d’interès del conjunt monumental. Perquè, a banda de l’església i el cementiri, a l’entorn hi ha el mas de la Torreta, una masia fortificada edificada entre els anys 1540 i 1562, i que s’hauria aixecat sobre l’antic castell d’Olius, esmentat ja l’any 1000 com a palau del comte d’Urgell. També hi ha l’antiga escola, edificada el 1957 i avui un domicili particular, que va substituir una edificació anterior que es pot observar en algunes fotografies antigues aixecat al costat de la rectoria. A prop, hi ha també l’antic molí dels Cups, un antic molí fariner que surt esmentat ja l’any 1080 amb el nom de molí de Cuiquespes. Just al final del segle XIX va canviar les seves funcions en convertir-se en una central elèctrica per proveir la veïna ciutat de Solsona.

Restes de l’assentament ibèric.

En arribar a Olius ja hem  vist que l’església queda uns metres per damunt de l’esplanada que es fa servir d’aparcament, la qual està delimitada per un mur de pedres que recorden una muralla. I al terraplè que hi ha al damunt, als peus de l’església, s’hi poden veure uns cercles d’un color diferent de la resta del sòl, i a tocar del mur, arran de terra, les restes d’unes construccions. Tot plegat és part d’un altre element d’interès patrimonial, perquè a Olius s’hi ha localitzat un petit jaciment arqueològic d’època ibèrica.

Camp de sitges.

Es tracta d’un petit nucli d’habitatges i una extensa àrea de sitges datades del segle III abans de la nostra era (a. de la n. e.). Es tractaria d’un centre d’emmagatzematge d’excedents de cereals. S’hi han trobat llars de foc, un petit forn metal·lúrgic, un enterrament infantil i un altre d’un animal que no s’ha pogut determinar si era una ovella o una cabra. Aquest lloc hauria estat ocupat entre els anys 300 i 190 a. de la n. e.

Audiovisual al costat de la porta de l’església.

 

A banda dels plafons explicatius amb informació dels diferents elements patrimonials que hi ha en diferents punts del conjunt monumental, a l’interior de l’església es pot veure un audiovisual on s’explica la història del lloc.

 

 

 

 

Porta lateral de Sant Esteve d’Olius.

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Sant Esteve d’Olius
Ajuntament d’Olius
Tel: 973 48 09 61

 

 

 

Bibliografia

ROCAFORT, Ceferí; Geografia General de Catalunya. Província de Lleida. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.

https://www.idescat.cat

http://www.diba.cat/documents/429042/7547d65d-18fa-4adf-8011-cbbf8e274566

 

 

Anuncis

El castell de Penyafort

Torre del segle XI, origen del conjunt arquitectònic.

La nova proposta de Sortides amb gràcia ens acosta a un espai que al llarg dels anys ha estat torre de defensa, castell, església, convent, residència burgesa, presó republicana, i fins i tot pub-discoteca d’ambient gai. A més, hi podem conèixer la història de tres personatges de la història catalana, un sant i dos industrials, pare i fill, relacionats amb els inicis de les colònies de la indústria tèxtil, el fill a més, va ser polític. Aquests personatges són sant Ramon (o Raimon) de Penyafort, Miquel Puig i Catasús i Josep Puig i Llagostera. La sortida d’avui ens porta a la comarca de l’Alt Penedès, a la ribera del Riu Foix. Avui visitem el Castell de Penyafort a Santa Margarida i els Monjos. Continua llegint

La Casa de l’Ardiaca. Seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Entrada a la casa de l’Ardiaca pel carrer de Santa Llúcia.

Aquesta nova sortida us proposa visitar una important institució de la ciutat que celebra el seu primer centenari. És en un edifici reformat al segle XV, però amb parets mil·lenàries al seu interior. És una institució que ens retrotrau a l’època de Jaume I i que conserva un important patrimoni documental que aplega documentació mil·lenària, que ens porta fins al segle IX. Avui anem a Barcelona, al centre de la capital catalana. Visitem la Casa de l’Ardiaca, on hi té la seva seu, des del 1922, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Continua llegint

Els vitralls modernistes del Museu d’Art de Cerdanyola

Vitrall Dames de les tulipes.

La sortida d’avui us proposa visitar un petit museu local. És petit, si, però ja ho diu la dita: “al pot petit hi ha la bona confitura”. És també un museu jove, ja que va ser inaugurat l’any 2009 i com molts museus locals, més enllà dels seus fons i col·leccions, l’edifici és patrimoni per si mateix i té al darrera una història centenària que l’actual funció museística ens permet conèixer i recordar. Avui ens acostem al Vallès Occidental, per visitar un edifici que va ser construït com a casino, que va ser una casa particular i que té uns bonics vitralls modernistes. Avui sortim al Museu d’Art de Cerdanyola.

Continua llegint

Reial monestir de Poblet

Façana barroca de l'església major.

Façana barroca de l’església major.

La nova sortida ens porta avui a conèixer un dels monestirs catalans més importants en l’època medieval. És un cenobi que és panteó reial i, que com molts altres conjunts monumentals catalans, va estar a punt de perdre’s, però el retorn dels monjos i una important restauració, no exempta de polèmica, van salvar-lo de la destrucció i avui és un important centre cultural i religiós, i amb importants projectes de futur. Avui tornem a la Conca de Barberà, una comarca on ja hem estat al celler modernista de l’Espluga de Francolí i al Museu del Vidre de Vimbodí.  Hi tornem  per visitar un dels tres angles de la Ruta del Cister: el monestir de Poblet.

La Porta Reial i, a l'esquerra, part de la muralla del segle XIV.

La Porta Reial i, a l’esquerra, part de la muralla del segle XIV.

Quan hom s’acosta a Poblet, causa una certa impressió veure la silueta del conjunt arquitectònic, isolat, envoltat per una muralla, i situat enmig de camps i zones de bosc. En creuar la porta que dóna accés a l’espai central, a l’entorn del qual se situen diversos edificis de servei del monestir, pot donar la sensació d’entrar a un petit poble i es pot arribar a pensar que el nom de Poblet podria venir d’aquí, de poble petit. Però com veurem més endavant, l’etimologia del nom no és aquesta.

Om al davant de la Porta Reial.

Pollancre al davant de la Porta Reial.

Al llibre, Els monestirs catalans, Antoni Pladevall explica que: “En tot monestir cistercenc hi ha tres parts ben diferenciades. La interior, formada per la clausura, envoltada per murs de defensa i on es troben tots els elements de la més gran importància artística; la segona zona, on hi havia els edificis necessaris per a les relacions entre els monjos i el món exterior, com el Palau de l’Abat, l’Albergueria, l’Hospital i la Bosseria o administració econòmica  del monestir, i la tercera, on hi havia  la part industrial i agrícola necessària per a la vida del cenobi”. A Poblet es poden veure perfectament aquestes tres parts i és aquest fet el que ens pot dur a pensar erròniament que el nom es pot deure a que sembla un poble petit, quan en realitat el nom es deu a un arbre.

Porta Daurada.

Porta Daurada.

Manuel Bofarull, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, diu que el nom podria venir: “Potser del llatí populetu, ‘pollancreda’, ‘arbreda de pollancres’, derivat de populus, ‘pollancre’; potser referint-se a una agrupació de cases, diminutiu de ‘poble’”.  Així, doncs, admet les dues possibilitats, però ara com ara, està més acceptada la primera opció, donat que Poblet es troba situat en un lloc on hi havia força pollancres. De fet, a l’interior del recinte hi ha un bonic exemplar amb uns quants anys a les seves branques.

Cuina.

Cuina.

El monestir de Poblet va ser fundat l’any 1150 per monjos vinguts de l’abadia cistercenca de  Fontfreda, situada a 14 quilòmetres de Narbona,  gràcies a una donació de terrenys de Ramon Berenguer IV, el qual, acabada la conquesta de Lleida, volia recuperar per al conreu un conjunt de terres ermes que havien estat abandonades i, alhora, crear un focus de cristianització. Poblet va ser fundat quan l’orde al qual pertany, el Cister, tenia tot just 52 anys d’existència.

Panteó reial.

Panteó reial.

El monestir va anar creixent amb rapidesa i ben aviat es va consolidar. Els segles XII i XIII van ser bàsics, perquè alhora que es construïen les principals dependències monacals, n’augmentava el poder i la influència, tot i que la construcció del conjunt que podem contemplar avui dia va allargar-se fins al segle XVIII. Els successors del fundador, Ramon Berenguer IV, van seguir sent benefactors del monestir i alguns hi van voler ser enterrats, com el seu fill, Alfons el Cast, o Jaume I, que va fer-se monjo cistercenc poc abans de la seva mort. Més endavant, Pere III el Cerimoniós va fer construir el panteó reial.

Claustre.

Claustre.

El conjunt de Poblet, ja ho hem dit, impressiona. I a mesura que hom si acosta es va fent més palpable la història que hi ha en els seus murs i parets. Així ho explica Antoni Pladevall: “És impossible ponderar tots i cada un dels edificis. La seva extensió és tan considerable, que només voldríem deixar una constància de la impressió que ofrena l’art agermanat als efluvis de l’espiritualitat, la cultura, la mesura i proporció i fins la funcionalitat que es desprèn de cada una i del conjunt de les seves edificacions. L’ideal del monestir cistercenc era de crear un petit món dintre el món, un àmbit en el qual la disciplina, l’ordre i la seguretat estiguessin al servei de Déu i dels seus servents, els monjos”.

Un altre autor, Juan-Eduardo Cirlot, diu al llibre Tarragona, Poblet y Santas Creus: “L’harmoniosa reunió de les diferents edificacions, amb les belles línies que ressalten en la plana, al peu de les muntanyes de Poblet, conforma un conjunt en el qual parlen les veus dels diversos estils, des del romànic al barroc. Dominen, en tot cas, les construccions medievals i la sòbria elegància del seu disseny. En l’essencial, Poblet és un model de pla cistercenc, constituït per una església i un claustre, sala capitular, dormitori, refectori i palau reial. Completen el pla utilitari, el palau abacial, la biblioteca, les bodegues i trulls, petits claustres i altres dependències. El conjunt està defensat per una muralla amb torres de planta poligonal”.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Les lleis de desamortització van afectar al monestir de Poblet, igual que ho feren amb molts altres conjunts monàstics catalans, com ja hem vist en algunes de les nostres sortides. En el cas de Poblet, la vida monàstica va desaparèixer l’any 1835, quan la comunitat era formada per una setantena de monjos, i els edificis van quedar abandonats i van patir tota mena d’espolis i saquejos. L’any 1844 es va crear la Comissió de Monuments, amb seu central a Madrid, i una altra a cada capital de província. L’objectiu era salvar el patrimoni que encara quedava després del procés de desamortització. Poblet va passar a dependre de la Comissió de Monuments de Tarragona, però el procés de recuperació del cenobi va ser lent i ple d’entrebancs. Un volum de la col·lecció Episodis de la Història, publicada per Rafael Dalmau Editor n’explica la història amb detall. L’autor és Andreu Selvat, (pseudònim d’Eufemià Fort i Cogul), i el títol és: La restauració de Poblet.

Sala capitular.

Sala capitular.

En la restauració del cenobi destaca el paper del Patronat de Poblet, creat per reial decret de 14 de juny de 1930, i dos noms: Eduard Toda, impulsor i president del patronat, i Frederic Marés, que va dur a terme la restauració –de fet, és més una recreació-, del panteó reial i de diverses escultures. Un segle i escaig després de l’abandó, el novembre de 1940 quatre monjos arribats d’Itàlia  hi reprenien la vida monàstica.

Retaule de l'altar major. Segle XVI.

Retaule de l’altar major. Segle XVI.

Abans, entre els anys 1936 i 1939, durant la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya va dur a terme una important tasca amb l’objectiu de salvar els arxius de tota mena que hi havia arreu del país. Sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere, que era el director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i que el dia 2 de juny de 1936  havia estat nomenat cap de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. Es va decidir muntar diversos arxius refugi i Poblet fou triat com a refugi documental i artístic de la Catalunya occidental. Un article de Jaume Enric Zamora i Escala publicat a l’Aplec de treballs número 21, editat pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà l’any 2003, n’explica totes les peripècies a través de la reproducció de les cartes que es van creuar tres dels principals protagonistes: Agustí Duran i Sanpere, Eduard Toda i Güell i Manuel Herrera i Ges.  Aquest darrer era un advocat i escriptor que havia estat president de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Com passa amb conjunts d’aquestes dimensions, Poblet va ser construït al llarg de diversos segles, principalment entre el XIII i el XV. Després d’aixecar-se els primers edificis, el conjunt va anar creixent d’acord amb les necessitats i les possibilitats econòmiques de cada moment i segons els criteris dels diferents abats i de la voluntat i l’interès dels reis i de la noblesa de cada època, per això hi ha diferents estils arquitectònics, que van des del romànic fins al barroc, passant pel gòtic. També hi ha algun detall modernista i les actuacions que hi va fer Frederic Marés en  la restauració-recreació en els anys de la postguerra i el franquisme.

L’any 1991 la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) va declarar Poblet Patrimoni de la Humanitat. I el 2003 es va crear la Fundació Canònica Privada Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la qual, segons s’explicita en el web oficial del monestir: “té com a principal objectiu contribuir a la difusió d’una tradició de pensament, gairebé mil·lenària, constituïda pels ideals que la comunitat de monjos cistercencs ha anat transmetent durant segles”.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Avui Poblet és també un important destí cultural i turístic amb visites, lliures a l’exterior, i guiades a les dependències interiors, per tal de fer compatible la vida monacal amb els interessos turístics, que ajuden a mantenir econòmicament el monument. També hi ha una important biblioteca i els arxius Montserrat Tarradellas i Macià i el de la Casa Ducal de Medinaceli a Catalunya. Els darrers anys, la comunitat de monjos ha introduït importants avenços mediambientals en la gestió de l’ús d’energia i en ala relació amb l’entorn natural.  I actualment hi ha importants projectes per millorar la part de cultura i turisme, amb la creació d’un centre d’interpretació i la millora del museu.

Dormitori.

Dormitori.

A l’entrada del recinte murallat hi ha l’oficina de turisme on es poden adquirir les entrades per a les visites guiades i es poden comprar productes de la zona. També hi ha una hostatgeria amb habitacions senzilles però còmodes, on es pot fer estada; una cafeteria i restaurant. Al davant mateix de l’entrada principal al recinte del monestir, a l’altra banda de la carretera, hi ha l’Hostal Fonoll, on també s’hi pot menjar.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Monestir de Poblet
Tel: 977 870 089, ext. 275
visita@poblet.cat

 

Antic refetor de conversos.

Antic refetor de conversos.

Bibliografia

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

CIRLOT, Juan Eduardo; Tarragona, Poblet y Santas Creus. Editorial Plus Ultra. Madrid.

PLADEVALL I FONT, Antoni, i CATALÀ ROCÀ, Francesc (fotografies); Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.

SELVAT, Andreu; La restauració de Poblet. Col·l3cció Episodis de la història. Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 1973.

ZAMORA i ESCALA, Jaume Enric; El monestir de Poblet i el salvament dels arxius a la Conca de Barberà durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Aplec de Treballs (Montblanc) 21 (2003): 279-308 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.

 

 

 

La farmàcia Esteva de Llívia

Façana del Museu Municipal.

Façana del Museu Municipal.

La sortida d’avui ens acosta a una població amb força història, cosa, d’altra  banda, força habitual a les Sortides. És un poble que conserva un establiment –de fet, el contingut d’un establiment-, que va donar servei a la vila entre 1704 i 1926. Es tracta d’una farmàcia que va ser atesa per set generacions de farmacèutics. Avui, els flascons, els armaris i mobles i les eines i utensilis que va utilitzar durant segles la família Esteva són la part principal del museu municipal de la localitat. Anem a la vila que durant molts anys fou la capital de la comarca de la Cerdanya. Ens acostem a  Llívia per conèixer la farmàcia Esteva. Continua llegint

Monestir de Santa Maria de l’Estany

Capitell amb una noia pentinant-se.

Capitell amb una noia pentinant-se.

Catalunya és plena d’esglésies i monestirs romànics, un estil del qual n’hi ha autèntiques joies. No en va tenim a Barcelona el millor museu d’aquest estil, el MNAC, on hi podem trobar una immillorable mostra de pintura, escultura i altres arts. És, però, al territori on podem contemplar, in situ, els edificis que mestres i artesans van llegar-nos. La sortida d’avui ens proposar anar cap a una comarca natural que no va tenir aquesta consideració administrativa fins el maig de l’any 2015. Anem fins al Moianès per visitar un monestir fundat el segle XI. Avui sortim a conèixer Santa Maria de l’Estany. Continua llegint