La Casa de l’Ardiaca. Seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Entrada a la casa de l’Ardiaca pel carrer de Santa Llúcia.

Aquesta nova sortida us proposa visitar una important institució de la ciutat que celebra el seu primer centenari. És en un edifici reformat al segle XV, però amb parets mil·lenàries al seu interior. És una institució que ens retrotrau a l’època de Jaume I i que conserva un important patrimoni documental que aplega documentació mil·lenària, que ens porta fins al segle IX. Avui anem a Barcelona, al centre de la capital catalana. Visitem la Casa de l’Ardiaca, on hi té la seva seu, des del 1922, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona va ser creat per un acord del Ple de l’Ajuntament del 21 de juny de 1917. Aquest és el punt des d’on es va anar materialitzant la institució que avui coneixem. De fet, però, l’autèntica gènesi hem d’anar a buscar-la molt més enrere en el temps, en l’època de Jaume I, al segle XIII, quan els membres del govern de la ciutat decidiren tenir cura de l’arxiu que conservava la ciutat des dels tems dels primers comtes. Així doncs, tot i que la institució celebra aquest 2017 el centenari de la seva creació, el patrimoni que conserva es molt anterior.

Pergamins dels fons documentals de l’Arxiu. AHCB.

El primer director de l’Arxiu, Agustí Duran i Sanpere, va ser qui va definir i va posar les bases de la institució que avui coneixem. Durant els quaranta anys en que va estar al capdavant del centre, la ciutat va viure fets tant transcendentals com la dictadura de Primo de Rivera, l’esdeveniment de la II República, l’esclat de la Guerra Civil i la postguerra i el franquisme. Amb tot, l’Arxiu va anar adaptant-se i creixent, alhora que exercia tres importants funcions, que l’actual director de l’Arxiu, Xavier Tarraubella, defineix com: “Recollir i conservar fons documentals, bibliogràfics i hemerogràfics que es consideren d’interès per a la història de Barcelona; facilitar i fomentar la consulta d’aquests fons i posar-los a l’abast dels investigadors i de tots els ciutadans interessats; i divulgar i difondre el patrimoni documental i la història de la ciutat”.

Plànol del setge a Barcelona, mostrat a l’Exposició del Tricentenari. Fons documental de l’Arxiu.

Com ens ha passat en altres sortides, la visita d’avui permet diverses possibilitats. L’edifici en si ja és una bona opció, el pati porxat, amb font ornamental al centre i una alta palmera al costat, i amb una escala lateral que permet pujar al primer pis, és obert i d’accés lliure durant les hores d’obertura de l’Arxiu i el vestíbul, on es pot veure part de l’antiga muralla romana, és també de lliure accés i s’utilitza, des de fa uns anys, per fer-hi exposicions temàtiques de la documentació que s’hi conserva.

Fins el 30 d’abril de 2018  s’hi pot veure l’exposició del centenari de la institució, que ocupa tant el vestíbul, com els dos pisos del pati.

Com ja hem dit abans, les arrels de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona cal anar a buscar-los al segle XIII, quan el privilegi concedit  pel rei Jaume I l’any 1249, va permetre la creació del règim municipal de la ciutat. I tornem a principi del segle XX, quan a proposta d’Agustí Duran i Sanpere, l’Ajuntament va decidir la divisió dels fons documentals en dues parts: històric i administratiu. Aquest és el moment que ara es commemora. Dos anys després de la creació es va decidir comprar la Casa de l’Ardiaca per ubicar-hi la seu.

Aturem-nos un moment per explicar una mica més el punt d’inici de l’Arxiu Històric, que és, també, el moment de la creació de l’actual Arxiu Contemporani de Barcelona, que té la seu central al carrer del Bisbe Caçador, 4, davant de la basílica dels sants Just i Pastor. Quan l’any 1917 l’Ajuntament decideix reorganitzar el seu arxiu es van dividir els fons d’abans i després de l’any 1714. Els anteriors va quedar a l’Arxiu Històric i els posteriors van quedar al que aleshores es va anomenar Arxiu Administratiu.

De les confuetuts de la ciutat de Barcelona. Document de l’AHCB.

Tornem a l’Arxiu Històric. Els primers anys de vida de la institució van ser difícils. A les dificultats dels inicis de qualsevol projecte, s’hi va unir la coincidència amb la dictadura de Primo de Rivera, una època de prohibicions, suspensions i restriccions de la cultura catalana. I, entre altres coses, es van alentir les obres de rehabilitació de la Casa de l’Ardiaca. Amb tot, el 30 d’octubre de 1928 el rei Alfons XIII va visitar l’edifici, tot donant a entendre que les autoritats del moment confiaven en Duran i Sanpere i el seu projecte.

L’Exposició Internacional de Barcelona, celebrada el 1929 va ser una bona oportunitat per a l’Arxiu. La ciutat va adquirir diversos manuscrits, gravats i llibres per ser exposats durant el certament i posteriorment van passar a formar part del seu fons documental. A més, en aquella època també van ingressar-hi llegats importants, com el d’Ignasi Iglésias o el del Gremi de Barreters, tots dos l’any 1930.

Visita del president Francesc Macia a l’Arxiu. Octubre 1931. AFB.

La Segona República va ser una època de reconeixement i consolidació. La Generalitat de Catalunya li va encarregar l’elaboració d’una Crònica Gràfica dels esdeveniments de tot el país, mentre nous llegats enriquien el patrimoni documental. Aquells anys hi va haver donacions del Gremi de Sabaters (1931), del llegat de folklore de Rossend Serra Pagès (1932) i del Gremi d’Hortolans de Sant Antoni (1934).

 

Quatre Gats, 1899, dels fons documentals de l’Arxiu. AHCB.

Com al conjunt de la societat catalana, la Guerra Civil va ser una època convulsa i problemàtica. Amb tot, la documentació va poder ser salvada. Anem a pams, davant el perill de destrucció de documents valuosos arreu de Catalunya, la Generalitat va decidir confiscar tota la documentació anterior al segle XIX, i la responsabilitat va recaure en Duran i Sanpere, que era també cap de la Secció d’Arxius de Catalunya, i el personal voluntari de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Per altra banda, al principi de la guerra és va obrir una sala de lectura infantil per a les criatures que no podien ser escolaritzades. Tot i que els bombardejos de juliol de 1938 van afectar la tercera planta de la Casa de l’Ardiaca, la documentació no va resultar afectada, gracies a les mesures que s’havien pres amb anterioritat. Amb tot, l’agost del 1938 es va traslladar tot el fons a una casa de Sant Gervasi, on es considerava que estaria menys exposat.

Detall de talla a la llibreria de la sala Dalmases.

En acabar la guerra, les noves autoritats franquistes van retornar la documentació que havia estat confiscada als seus propietaris, molts dels quals, en agraïment per haver-los salvat van decidir cedir-los definitivament a l’Arxiu. Agustí Duran i Sanpere va ser jutjat per un tribunal militar, que el va absoldre, i com tots els funcionaris, va haver de passar per un procés de depuració. Així, va poder mantenir la direcció de l’Arxiu, que l’any 1943 va passar a formar part d’un projecte molt més ampli, impulsat per mateix Duran i Sanpere, l’Institut Municipal d’Història, dels qual formaven part també, el Museu d’Història de la Ciutat, avui Museu d’Història de Barcelona, Muhba; , les excavacions arqueològiques i el Museu d’Indústries i Arts Populars, que avui forma part del Museu Etnològic.

Exposició sobre el Diari de Barcelona.

Una de les coses que va fer aquest institut fou conservar i preservar tota la premsa publicada a Barcelona en l’època republicana i també es van anar recollint pamflets, fulls volanders i tota mena de publicacions clandestines publicades per l’oposició clandestina durant el franquisme. En aquesta època es va dur a terme una fórmula innovadora de divulgació històrica, el programa Barcelona. Divulgación històrica, que es va emetre setmanalment a Ràdio Barcelona entre 1944 i 1974.

Sala Dalmases.

L’arribada a la democràcia va suposar el nomenament d’un nou director, Jaume Sobrequès, que va substituir el Pere Voltes, successor del fundador, Agustí Duran i Sanpere. L’any 1982 es va celebrar el I Congrés d’Història del Pla de Barcelona, amb l’objectiu de fomentar la recerca. Tres anys després es celebrà el segon congrés, i, a partir del 1993 es va convertir en bianual. L’any 1994 es va començar a celebrar el Seminari d’Història de Barcelona. Una mica abans, l’any 1990, Barcelona va reorganitzar el sistema d’arxius municipals i es va recuperar el nom inicial: Arxiu Històric de la Ciutat.

Exposició Arts de la seda

Avui dia, l’Arxiu organitza diverses activitats de divulgació històrica i de difusió dels seus fons: congressos, seminaris, conferències, jornades d’estudi. L’actual director, Xavier Tarraubella ha impulsat la informatització dels catàlegs i la digitalització de documents per poder-ne facilitar la consulta en línia. I a partir de 2009 l’Arxiu organitza exposicions periòdiques per mostrar el seu important fons documental, son els anomenats Un tast de l’Arxiu, que es mostren al vestíbul de la Casa de l’Ardiaca. Paral·lelament, el seu fons documental ha anar creixent amb donacions de personalitats, entitats i institucions barcelonines.

Escut de Barcelona, sobre una de les finestres del pati.

Fins ara hem estat parlant del contingut, però també val la pena parlar del continent, perquè es mereix una sortida. Ja hem dit que el pati i el vestíbul són de lliure accés en horari d’obertura del centre, però hi ha altres espais molt interessants que també es poden visitar gràcies a les jornades de portes obertes que se celebren en diversos moments de l’any, com el juny, per la celebració del Dia Internacional dels Arxius, per Corpus o per les festes de la Mercè i de Santa Eulàlia. I també organitza visites comentades per a grups.

Menús dels fons documentals de l’Arxiu, mostrats a l’exposició Menjar a Barcelona.

La Casa de l’Ardiaca, declarada Monument Nacional l’any 1924, és un edifici d’estil gòtic amb elements renaixentistes que l’ardiaca Lluís Desplà va reconstruir sobre una edificació anterior, datada del segle XII. El segle XIX va ser desamortitzada i va passar a mans particulars. D’aquella època és el pati porxat, modificació feta per l’arquitecte Josep Garriga cap a l’any 1870. De fet, l’edifici que podem veure avui és el resultat de la unió del que originàriament eren diverses cases i de les actuacions que s’hi ha anat fent al llarg dels segles.

La coneguda bústia modernista.

L’any 1895 la Casa de l’Ardiaca es va convertir en seu del Col·legi d’Advocats. Un dels testimonis d’aquella època és la coneguda bústia modernista amb cinc orenetes i una tortuga, obra de Lluís Domènec i Muntaner. L’any 1919, l’edifici fou adquirit, com hem dit al principi, per l’Ajuntament de Barcelona, per ubicar-hi l’Arxiu Històric de la Ciutat. La remodelació va anar a càrrec de l’arquitecte Josep Goday. Ja en època franquista, entre 1955 i 1962, quan es va obrir l’avinguda de la Catedral, tot aprofitant les destrosses que havien fet, durant la Guerra Civil, els bombardejos de les aviacions italiana i alemanya al servei de l’exercit franquista, es van enderrocar les cases adossades a la part exterior de la muralla romana i es van remodelar les façanes sota la direcció de l’arquitecta Adolf Florença. I, ja a final del segle XX, entre 1991 i 1998, els arquitectes Roser Amadó i Lluís Domènech van fer-hi una rehabilitació integral.

Sala de consulta. AHCB.

L’accés a l’edifici és pel carrer de Santa Llúcia, davant mateix de la capella adossada a la catedral de Barcelona, que dóna nom al carrer. La façana té una porta renaixentista, amb la coneguda bústia modernista al costat. El pati és molt conegut per molts barcelonins, perquè la seva font ornamental és una de les que s’engalana amb flors per la diada de Corpus per posar-hi l’ou com balla. La façana del carrer és, en gran part, el mur de tancament del pati. L’edifici és si té tres ales en forma d’U oberta cap a la banda de la catedral. Per la part del darrera, està adossada a una part de la muralla romana. De fet, una de les parets del vestíbul és de grans carreus i en un cantó, a la banda més propera al Bisbat, s’hi pot veure el desdoblament de l’aqüeducte que portava aigua a la ciutat en el punt en que entrava a l’antiga Bàrcino.

Detall de la datat 1699 tallada a la llibreria de la sala Dalmases.

Al primer pis hi ha dues sales nobles amb llibreries de fusta treballada. Són les sales Massana i Dalmases.  La llibreria d’aquesta darrera, que està datada de l’any 1699, prové del palau Dalmases, del carrer de Montcada.

Els fons documentals que es conserven a l’Arxiu Històric i a l’Arxiu Contemporani, així com tots els que hi ha a la resta d’arxius municipals de Barcelona, són d’accés públic i gratuït, excepte els que puguin tenir la consulta restringida per motius de conservació.

 

Galeria del primer pis amb la capella de Santa Llúcia al fons.

 

Text: Joan Àngel Frigola
Fotos: Arxiu Històric i Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

 

 

Casa de l’Ardiaca
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
Santa Llúcia, 1
Tel: 93 256 22 55
arxiuhistoric@bcn.cat

 

Arxiu Contemporani Municipal
Baixada del Bisbe Caçador, 4
Tel: 93 256 27 47
arxiucontemporani@bcn.cat

Els vitralls modernistes del Museu d’Art de Cerdanyola

Vitrall Dames de les tulipes.

La sortida d’avui us proposa visitar un petit museu local. És petit, si, però ja ho diu la dita: “al pot petit hi ha la bona confitura”. És també un museu jove, ja que va ser inaugurat l’any 2009 i com molts museus locals, més enllà dels seus fons i col·leccions, l’edifici és patrimoni per si mateix i té al darrera una història centenària que l’actual funció museística ens permet conèixer i recordar. Avui ens acostem al Vallès Occidental, per visitar un edifici que va ser construït com a casino, que va ser una casa particular i que té uns bonics vitralls modernistes. Avui sortim al Museu d’Art de Cerdanyola.

Continua llegint

Reial monestir de Poblet

Façana barroca de l'església major.

Façana barroca de l’església major.

La nova sortida ens porta avui a conèixer un dels monestirs catalans més importants en l’època medieval. És un cenobi que és panteó reial i, que com molts altres conjunts monumentals catalans, va estar a punt de perdre’s, però el retorn dels monjos i una important restauració, no exempta de polèmica, van salvar-lo de la destrucció i avui és un important centre cultural i religiós, i amb importants projectes de futur. Avui tornem a la Conca de Barberà, una comarca on ja hem estat al celler modernista de l’Espluga de Francolí i al Museu del Vidre de Vimbodí.  Hi tornem  per visitar un dels tres angles de la Ruta del Cister: el monestir de Poblet.

La Porta Reial i, a l'esquerra, part de la muralla del segle XIV.

La Porta Reial i, a l’esquerra, part de la muralla del segle XIV.

Quan hom s’acosta a Poblet, causa una certa impressió veure la silueta del conjunt arquitectònic, isolat, envoltat per una muralla, i situat enmig de camps i zones de bosc. En creuar la porta que dóna accés a l’espai central, a l’entorn del qual se situen diversos edificis de servei del monestir, pot donar la sensació d’entrar a un petit poble i es pot arribar a pensar que el nom de Poblet podria venir d’aquí, de poble petit. Però com veurem més endavant, l’etimologia del nom no és aquesta.

Om al davant de la Porta Reial.

Pollancre al davant de la Porta Reial.

Al llibre, Els monestirs catalans, Antoni Pladevall explica que: “En tot monestir cistercenc hi ha tres parts ben diferenciades. La interior, formada per la clausura, envoltada per murs de defensa i on es troben tots els elements de la més gran importància artística; la segona zona, on hi havia els edificis necessaris per a les relacions entre els monjos i el món exterior, com el Palau de l’Abat, l’Albergueria, l’Hospital i la Bosseria o administració econòmica  del monestir, i la tercera, on hi havia  la part industrial i agrícola necessària per a la vida del cenobi”. A Poblet es poden veure perfectament aquestes tres parts i és aquest fet el que ens pot dur a pensar erròniament que el nom es pot deure a que sembla un poble petit, quan en realitat el nom es deu a un arbre.

Porta Daurada.

Porta Daurada.

Manuel Bofarull, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, diu que el nom podria venir: “Potser del llatí populetu, ‘pollancreda’, ‘arbreda de pollancres’, derivat de populus, ‘pollancre’; potser referint-se a una agrupació de cases, diminutiu de ‘poble’”.  Així, doncs, admet les dues possibilitats, però ara com ara, està més acceptada la primera opció, donat que Poblet es troba situat en un lloc on hi havia força pollancres. De fet, a l’interior del recinte hi ha un bonic exemplar amb uns quants anys a les seves branques.

Cuina.

Cuina.

El monestir de Poblet va ser fundat l’any 1150 per monjos vinguts de l’abadia cistercenca de  Fontfreda, situada a 14 quilòmetres de Narbona,  gràcies a una donació de terrenys de Ramon Berenguer IV, el qual, acabada la conquesta de Lleida, volia recuperar per al conreu un conjunt de terres ermes que havien estat abandonades i, alhora, crear un focus de cristianització. Poblet va ser fundat quan l’orde al qual pertany, el Cister, tenia tot just 52 anys d’existència.

Panteó reial.

Panteó reial.

El monestir va anar creixent amb rapidesa i ben aviat es va consolidar. Els segles XII i XIII van ser bàsics, perquè alhora que es construïen les principals dependències monacals, n’augmentava el poder i la influència, tot i que la construcció del conjunt que podem contemplar avui dia va allargar-se fins al segle XVIII. Els successors del fundador, Ramon Berenguer IV, van seguir sent benefactors del monestir i alguns hi van voler ser enterrats, com el seu fill, Alfons el Cast, o Jaume I, que va fer-se monjo cistercenc poc abans de la seva mort. Més endavant, Pere III el Cerimoniós va fer construir el panteó reial.

Claustre.

Claustre.

El conjunt de Poblet, ja ho hem dit, impressiona. I a mesura que hom si acosta es va fent més palpable la història que hi ha en els seus murs i parets. Així ho explica Antoni Pladevall: “És impossible ponderar tots i cada un dels edificis. La seva extensió és tan considerable, que només voldríem deixar una constància de la impressió que ofrena l’art agermanat als efluvis de l’espiritualitat, la cultura, la mesura i proporció i fins la funcionalitat que es desprèn de cada una i del conjunt de les seves edificacions. L’ideal del monestir cistercenc era de crear un petit món dintre el món, un àmbit en el qual la disciplina, l’ordre i la seguretat estiguessin al servei de Déu i dels seus servents, els monjos”.

Un altre autor, Juan-Eduardo Cirlot, diu al llibre Tarragona, Poblet y Santas Creus: “L’harmoniosa reunió de les diferents edificacions, amb les belles línies que ressalten en la plana, al peu de les muntanyes de Poblet, conforma un conjunt en el qual parlen les veus dels diversos estils, des del romànic al barroc. Dominen, en tot cas, les construccions medievals i la sòbria elegància del seu disseny. En l’essencial, Poblet és un model de pla cistercenc, constituït per una església i un claustre, sala capitular, dormitori, refectori i palau reial. Completen el pla utilitari, el palau abacial, la biblioteca, les bodegues i trulls, petits claustres i altres dependències. El conjunt està defensat per una muralla amb torres de planta poligonal”.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Les lleis de desamortització van afectar al monestir de Poblet, igual que ho feren amb molts altres conjunts monàstics catalans, com ja hem vist en algunes de les nostres sortides. En el cas de Poblet, la vida monàstica va desaparèixer l’any 1835, quan la comunitat era formada per una setantena de monjos, i els edificis van quedar abandonats i van patir tota mena d’espolis i saquejos. L’any 1844 es va crear la Comissió de Monuments, amb seu central a Madrid, i una altra a cada capital de província. L’objectiu era salvar el patrimoni que encara quedava després del procés de desamortització. Poblet va passar a dependre de la Comissió de Monuments de Tarragona, però el procés de recuperació del cenobi va ser lent i ple d’entrebancs. Un volum de la col·lecció Episodis de la Història, publicada per Rafael Dalmau Editor n’explica la història amb detall. L’autor és Andreu Selvat, (pseudònim d’Eufemià Fort i Cogul), i el títol és: La restauració de Poblet.

Sala capitular.

Sala capitular.

En la restauració del cenobi destaca el paper del Patronat de Poblet, creat per reial decret de 14 de juny de 1930, i dos noms: Eduard Toda, impulsor i president del patronat, i Frederic Marés, que va dur a terme la restauració –de fet, és més una recreació-, del panteó reial i de diverses escultures. Un segle i escaig després de l’abandó, el novembre de 1940 quatre monjos arribats d’Itàlia  hi reprenien la vida monàstica.

Retaule de l'altar major. Segle XVI.

Retaule de l’altar major. Segle XVI.

Abans, entre els anys 1936 i 1939, durant la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya va dur a terme una important tasca amb l’objectiu de salvar els arxius de tota mena que hi havia arreu del país. Sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere, que era el director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i que el dia 2 de juny de 1936  havia estat nomenat cap de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. Es va decidir muntar diversos arxius refugi i Poblet fou triat com a refugi documental i artístic de la Catalunya occidental. Un article de Jaume Enric Zamora i Escala publicat a l’Aplec de treballs número 21, editat pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà l’any 2003, n’explica totes les peripècies a través de la reproducció de les cartes que es van creuar tres dels principals protagonistes: Agustí Duran i Sanpere, Eduard Toda i Güell i Manuel Herrera i Ges.  Aquest darrer era un advocat i escriptor que havia estat president de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Com passa amb conjunts d’aquestes dimensions, Poblet va ser construït al llarg de diversos segles, principalment entre el XIII i el XV. Després d’aixecar-se els primers edificis, el conjunt va anar creixent d’acord amb les necessitats i les possibilitats econòmiques de cada moment i segons els criteris dels diferents abats i de la voluntat i l’interès dels reis i de la noblesa de cada època, per això hi ha diferents estils arquitectònics, que van des del romànic fins al barroc, passant pel gòtic. També hi ha algun detall modernista i les actuacions que hi va fer Frederic Marés en  la restauració-recreació en els anys de la postguerra i el franquisme.

L’any 1991 la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) va declarar Poblet Patrimoni de la Humanitat. I el 2003 es va crear la Fundació Canònica Privada Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la qual, segons s’explicita en el web oficial del monestir: “té com a principal objectiu contribuir a la difusió d’una tradició de pensament, gairebé mil·lenària, constituïda pels ideals que la comunitat de monjos cistercencs ha anat transmetent durant segles”.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Avui Poblet és també un important destí cultural i turístic amb visites, lliures a l’exterior, i guiades a les dependències interiors, per tal de fer compatible la vida monacal amb els interessos turístics, que ajuden a mantenir econòmicament el monument. També hi ha una important biblioteca i els arxius Montserrat Tarradellas i Macià i el de la Casa Ducal de Medinaceli a Catalunya. Els darrers anys, la comunitat de monjos ha introduït importants avenços mediambientals en la gestió de l’ús d’energia i en ala relació amb l’entorn natural.  I actualment hi ha importants projectes per millorar la part de cultura i turisme, amb la creació d’un centre d’interpretació i la millora del museu.

Dormitori.

Dormitori.

A l’entrada del recinte murallat hi ha l’oficina de turisme on es poden adquirir les entrades per a les visites guiades i es poden comprar productes de la zona. També hi ha una hostatgeria amb habitacions senzilles però còmodes, on es pot fer estada; una cafeteria i restaurant. Al davant mateix de l’entrada principal al recinte del monestir, a l’altra banda de la carretera, hi ha l’Hostal Fonoll, on també s’hi pot menjar.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Monestir de Poblet
Tel: 977 870 089, ext. 275
visita@poblet.cat

 

Antic refetor de conversos.

Antic refetor de conversos.

Bibliografia

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

CIRLOT, Juan Eduardo; Tarragona, Poblet y Santas Creus. Editorial Plus Ultra. Madrid.

PLADEVALL I FONT, Antoni, i CATALÀ ROCÀ, Francesc (fotografies); Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.

SELVAT, Andreu; La restauració de Poblet. Col·l3cció Episodis de la història. Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 1973.

ZAMORA i ESCALA, Jaume Enric; El monestir de Poblet i el salvament dels arxius a la Conca de Barberà durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Aplec de Treballs (Montblanc) 21 (2003): 279-308 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.

 

 

 

La farmàcia Esteva de Llívia

Façana del Museu Municipal.

Façana del Museu Municipal.

La sortida d’avui ens acosta a una població amb força història, cosa, d’altra  banda, força habitual a les Sortides. És un poble que conserva un establiment –de fet, el contingut d’un establiment-, que va donar servei a la vila entre 1704 i 1926. Es tracta d’una farmàcia que va ser atesa per set generacions de farmacèutics. Avui, els flascons, els armaris i mobles i les eines i utensilis que va utilitzar durant segles la família Esteva són la part principal del museu municipal de la localitat. Anem a la vila que durant molts anys fou la capital de la comarca de la Cerdanya. Ens acostem a  Llívia per conèixer la farmàcia Esteva. Continua llegint

Monestir de Santa Maria de l’Estany

Capitell amb una noia pentinant-se.

Capitell amb una noia pentinant-se.

Catalunya és plena d’esglésies i monestirs romànics, un estil del qual n’hi ha autèntiques joies. No en va tenim a Barcelona el millor museu d’aquest estil, el MNAC, on hi podem trobar una immillorable mostra de pintura, escultura i altres arts. És, però, al territori on podem contemplar, in situ, els edificis que mestres i artesans van llegar-nos. La sortida d’avui ens proposar anar cap a una comarca natural que no va tenir aquesta consideració administrativa fins el maig de l’any 2015. Anem fins al Moianès per visitar un monestir fundat el segle XI. Avui sortim a conèixer Santa Maria de l’Estany. Continua llegint

Els Reials Col·legis de Tortosa, una passejada pel Renaixement

Pati del col·legi de Sant Jaume i Sant Dimes.

Pati del col·legi de Sant Jaume i Sant Dimes.

Fa un parell de mesos les Sortides ens van dur fins a Tortosa per visitar el seu museu i fer un recorregut a través de la història de la ciutat des dels seus orígens fins a l’actualitat, a l’hora que visitàvem un antic escorxador modernista. Avui us proposem tornar a la capital del Baix Ebre per fer un nou viatge en la història, però en aquest cas, cap enrere i a una època concreta, cap al segle XVI. I ho farem visitant els Reials Col·legis, un edifici únic, i un dels millors conjunts renaixentistes de l’arquitectura civil a Catalunya. També visitarem el Centre d’interpretació del Renaixement, que és a l’antiga església de Sant Domènec. Continua llegint

Tortosa. Un museu d’història en un escorxador modernista

façanes posteriorsEls canvis en el model de vida de la societat, els avenços en tecnologia, sanitat i salubritat, han fet que molts edificis que en el seu moment havien estat molt útils per a determinades funcions, i que fins i tot en el moment en que van ser construïts van arribar a ser modèlics; amb el pas del temps es van fer obsolets i van acabar perdent la utilitat. Amb tot, en alguns casos es tracta d’edificis que han esdevingut patrimoni arquitectònic que cal preservar i, per sort, en ocasions l’administració corresponent hi ha sabut trobar un ús alternatiu. Aquest és el cas de l’antic escorxador de Tortosa, un bonic edifici modernista que avui és la seu del Museu de Tortosa, històric i arqueològic de les terres de l’Ebre. La sortida d’avui us proposa conèixer la capital del Baix Ebre a través de peces arqueològiques, mobles, obres d’art, objectes i imatges que es conserven al seu museu municipal. Continua llegint