L’edifici des del camí de Can Caralt.

La Sortida d’avui ens porta a conèixer una masia que va ser construïda l’any 1774, que va ser convertida en una gran casa senyorial a la segona meitat del segle XIX i que avui és un equipament municipal que acull un museu  i una escola de música. La masia originària era coneguda com a Can Cassany, però a partir de 1852 va canviar el nom per Can Caralt, donat que qui la va comprar va ser l’aristòcrata i empresari mataroní, Josep de Caralt i d’Argila. Avui anem a la comarca del Maresme per visitar el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres a la seva seu de Can Caralt.

Jardí de Can Caralt.

El Museu Arxiu de Llavaneres té tres col·leccions: una d’objectes etnogràfics, una d’imatge i so i una tercera d’obres d’art. Ocupa la planta baixa i el primer pis de Can Caralt des de l’any 2004. A la planta baixa hi ha les col·leccions etnogràfica i d’imatge i so, i al primer pis hi ha la pinacoteca. El segon pis és ocupat per l’Escola de Música i al tercer, que son les antigues golfes, hi ha oficines. L’edifici forma part d’una finca on hi ha també uns jardins organitzats en terrasses. Així doncs, en la sortida d’avui podrem visitar uns jardins, una casa senyorial del segle XIX -de la qual es manté l’exterior amb interessats esgrafiats i part de l’estructura interior-, i les tres col·leccions que ja hem citat.

Una de les fonts del jardí de Can Caralt.

Comencem però per conèixer el personatge que dóna nom a l’edifici, Josep de Caralt i d’Argila (1805-1882). I podem fer-ho gràcies a un text de Francesc Costa i Oller que es pot trobar al repositori RACO i que du el títol de Josep de Caralt, la lluita revolucionària d’un aristòcrata, 1840-1843. Segons explica aquest autor, el nostre personatge, que va ser ciutadà honrat, va néixer el 1805, i era fill de Josep Anton de Caralt i Andreu  i la seva segona esposa, Rosalia d’Argila i de Parrella. El pare va morir a Arenys de Mar, on havia anat a causa de la invasió de Mataró durant la Guerra del francès, quan ell tenia només quatre anys. Josep tenia un germanastre, Domènec de Caralt i Plàcies (1781-1836), fill del primer matrimoni del seu pare. Els germanastres van tenir una ideologia força contraposada. Mentre Domènec era absolutista declarat i destacat; Josep de Caralt era progressista i liberal. Sembla, però, que ambdós compartien un mateix tarannà força apassionat i exaltat.

Llum de carruatge.

Josep de Caralt es va significar defensant el constitucionalisme, durant el Trienni Liberal, i contra Ferran VII en la dècada absolutista, i això el va portar a la presó i al desterrament a Balaguer. Francesc Costa recull un text en que el mateix  Caralt explica les vicissituds que va haver de passar entre 1820 i 1832, quan va poder beneficiar-se d’una amnistia: “Los sinsabores y disgustos que me ha ocasionado el defender los derechos del Pueblo, mi vida política desde 1820 hasta el presente es una cadena de sufrimientos, desde el restablecimiento del ominoso despotismo datan mis persecuciones (…) el tirano España me hizo apurar el cáliz de amargura en un hediondo calabozo y en un destierro que duro hasta que la amnistía (de 1832) me permitió regresar a mis hogares” (sic).

El “tirano España” a qui es refereix de Caralt és, de ben segur, Charles d’Espagnac, conegut a Catalunya com a  comte d’Espanya, personatge d’infausta memòria, que fou capità general de Catalunya entre 1827 i 1832.

Eines del camp exposades a la galeria.

Un cop instal·lat de nou a Mataró, el 1834,  Josep de Caralt es va casar amb Maria del Carmen Matheu i Jaques, va obrir despatx d’advocat al carrer Nou i va seguir amb la seva activitat política. Va ser regidor de l’Ajuntament de Mataró i el 1837 va entrar al  Segon Batalló de la Milícia Nacional i més endavant passà al cos de cavalleria, on només hi podien accedir les persones que podien tenir cavall, per tant, les classes benestants. Aturem-nos un moment a veure, exactament, què era aquesta milícia. Era un organisme amb jerarquia militar, però format per ciutadans civils, que funcionava al marge de l’exèrcit regular. El seu funcionament era democràtic, de manera que els oficials eren escollits pels mateixos  membres. El fet de tenir aquesta autonomia els va enfrontar sovint als governants, sobretot als conservadors.

Jardí de Can Caralt.

Tornem a la figura de Josep de Caralt, que en aquella època va ser líder del Partit Progressista i l’any 1841 va ser escollit alcalde de Mataró. Des de l’ajuntament va dur una política que seria poc d’esperar d’un aristòcrata com ell. Francesc Costa i Oller recull part d’un article publicat al diari El Constitucional on el mateix de Caralt s’explica: “El Ayuntamiento actual no ha perdido de vista jamás los intereses de todos sus representados, pero ha mirado con singular predilección los de las masas: desde luego observo que el subsidio de comercio, e industria lo pagaban los proletarios, y los artesanos que sin tener grandes o ningún capital ganan su subsistencia con el jornal diario a costa de mil sudores y afanes; al paso que los capitalistas y ricos comerciantes contribuían con módicas cantidades a proporción de sus haberes. Vió igualmente el cabildo que el pueblo se hallaba agoviado con la desacreditada contribución del personal resto del feudalismo, y enseña de la infamia con que en otros tiempos han sido tratados los catalanes” (sic).

Vitrina amb part de la col·lecció de ràdios.

Costa i Oller explica que el nostre personatge també va formar part de la direcció de la Junta de Vigilància, i va estar al darrera de la depuració d’alguns membres de la Milícia Nacional que havien estat, temps enrere, Voluntaris Realistes. Per altra banda va dirigir la revolta local contra el general Espartero, l’any 1843, al capdavant de moderats i progressistes, i va formar part de les converses dutes a terme entre la Junta Suprema Provisional de Barcelona i les tropes que assetjaven la ciutat per pactar la fi de les hostilitats i una rendició amb les millors condicions possibles. L’autor perd aquí la pista de Josep de Caralt, però s’inclina per pensar que va marxar a l’exili i que devia tornar després de l’amnistia general de 1846. En qualsevol cas, a partir de 1852 el trobem a Sant Andreu de Llavaneres.

Llum de carbó.

Ja hem dit que Josep de Caralt, que venia de família benestant de botiguers i comerciants,  era advocat, i també va dedicar-se al comerç. Sembla que la seva activitat econòmica era, bàsicament, especulativa, tot dedicant-se a invertir en diferents negocis. És a dir, no vivia de rendes, com era habitual entre els aristòcrates de l’època, si no que es dedicava a fer treballar els diners, amb tot el que això comporta.

Ara que ja coneixem el personatge, anem cap a l’edifici.  Josep de Caralt va comprar la finca del mas Cassany l’any 1852 i va fer importants obres de remodelació a l’edifici, tot convertint l’antic mas en una gran casa senyorial. Va aixecar una segona planta i unes golfes, va afegir galeries a la banda esquerra i va decorar la façana amb esgrafiats. Val a dir que els diferents successors de la nissaga van fer algunes modificacions en aquests esgrafiats, hi van deixar la seva empremta, per dir-ho d’alguna manera.

Façana de can Caralt.

Amb poc temps, el nostre personatge va fer-se amb un important patrimoni al poble, fins arribar a posseir gairebé la meitat de les terres de Llavaneres. Pel que fa a la finca, hi va aixecar quadres, magatzems, cellers i habitatges per als treballadors. En un dels esgrafiats hi ha una data, 1882 i unes inicials. És l’any de la mort de Josep de Caralt i les inicials són les del seu hereu: Delmir de Caralt i Matheu (1835-1914). Com el seu pare va ser advocat i industrial. El següent en la nissaga és Josep de Caralt i Sala (1862-1944), que va arribar a ser ministre d’Hisenda amb Alfons XIII que, l’any 1916, va nomenar-lo comte de Caralt.

Gramòfons.

A llarg de la primera meitat del segle XX la finca va fer compatible l’ús com a residència d’estiu dels comtes de Caralt, amb una important explotació agrícola i ramadera. Segons expliquen al web del museu, s’hi produïa molta llet, amb la qual s’elaborava iogurt, oli, vi i productes de l’horta que es duien a vendre a Barcelona. Sembla que el camió que duia els productes a Barcelona va ser el primer que va circular per aquesta població del Maresme. Amb els anys, l’edifici va quedar abandonat i es va anar deteriorant, fins que l’Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres el va comprar l’any 1997 i al cap de cinc anys hi va fer obres de rehabilitació. Des del 2004 l’edifici és la seu del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

Caps de bestiar a la paret de les antigues quadres.

La finca actual està formada per l’edifici, de planta baixa més tres pisos, i un jardí que gairebé l’envolta, que està organitzat en terrasses, perquè la façana que mira cap a la població queda en un pla superior respecte al camí de Can Caralt, que voreja la finca per un lateral. Com ja hem dit al principi, a la planta baixa de l’edifici hi ha el Museu i una sala polivalent, on s’hi fan exposicions temporals i activitats diverses, a la primera planta hi ha la pinacoteca i la segona l’ocupa l’Escola de Música. Al tercer pis hi ha oficines.

Càmera fotogràfica de campanya alemanya de 1860.

Els orígens del Museu, segons expliquen al seu mateix web, cal anar a buscar-los a l’any 1982, a partir d’un projecte de Joaquim Bertran i Planas (1932-2021), activista cultural i cronista local, que va impulsar la creació d’una entitat amb l’objectiu de recollir, classificar, estudiar i exposar objectes i documents relacionats amb la història de Sant Andreu de Llavaneres. Els primers objectes van arribar per donacions del veïnat del poble i de la mateixa col·lecció de Bertran, que era un gran aficionat a la fotografia; d’aquí bé el fet que el Museu compti amb una gran col·lecció de càmeres de fotografiar i de filmar. Més endavant s’hi van afegir ràdios i aparells de televisió. Així, a la planta baixa del Museu hi podem veure tota mena d’aparells de ràdio, de reproductors de so i de televisió. Hi ha mobles que incorporen tocadiscs, ràdio o televisió, també hi ha algun gramòfon. I un plafó ens fa una breu història de la ràdio.

Vitrina amb part de la col·lecció de càmeres.

Un altre apartat és el dedicat a la fotografia i el cinema. Dos plafons ens introdueixen en la història d’aquestes tècniques. La col·lecció d’aparells és molt interessant. N’hi ha de tota mena, la majoria amb el respectiu nom, lloc on es van fer  i la data. Així hi ha una càmera de campanya de 1860, una d’estudi de 1910 o una de fotògrafs ambulants, amb minuter, de 1940, totes tres amb trípode de fusta. També hi ha càmeres de manxa com una Kodak de 1914 o una  Lumière de 1937; o càmeres de caixó de final del segle XIX i de la dècada de 1910. També càmeres reflex amb dos objectius, de 1936, o càmeres miniatura.

Moble ràdio.

A la galeria hi ha una col·lecció etnogràfica amb objectes antics, com quinqués de ceràmica, llums de carbur o fanals de carro; molinets manuals de cafè, lleteres, balances, arades, bombes de vi, grillons de llaurar, sedassos… També hi ha algunes vitrines amb fotografies i documents relatius a la història del poble. A les parets, aquí i allà hi ha alguns quadres que ens avancen el que podrem veure al primer pis, on hi ha la pinacoteca.

I arribem al primer pis on hi ha una bona col·lecció de quadres, dibuixos i algunes escultures. Hi ha obres de diversos artistes relacionats amb Sant Andreu de Llavaneres que comparteixen espai amb altres que no. Hi ha noms com Maria Bofill, Marta Duran, Roser Capdevila, la nissaga Masriera, Ramon Calsina, Alfred i Ricard Opisso, Isidre Nonell, Jaume Plensa, Josep Maria de Sucre o Arranz Bravo; també hi ha escultures de Manolo Hugué i Josep Maria Subirachs i dibuixos d’Apel·les Mestres, Gaietà Cornet, Junceda, Picarol, Joaquim Mutañola, Cesc i diversos ninotaires que van publicar en diferents mitjans de la primera part del segle XX, com l’Esquella de la Torratxa o En Patufet.

Una de les sales de la Pinacoteca.

Tot i que al conjunt de l’edifici no hi ha cap explicació de la distribució interior de l’edifici en l’època en que era residència de la família de Caralt, ni enlloc ens indiquen si estem en un espai que havia estat sala i alcova o si havia estat sala d’estar o menjador, hi ha alguns elements que ens permeten intuir-ho i d’altres que indiquen com era l’edifici en aquella època. Al que avui és la recepció del Museu hi ha un bonic arrambador de fusta, els terres són de rajola hidràulica, diferent a cada habitació, hi ha alguna llar de foc, un rentamans en una punta de la galeria del primer pis i, per una de les finestres de la sala polivalent, podem veure un vestigi de quan la finca havia estat una explotació ramadera: uns caps de bestiar de pedra, entre els quals es pot endevinar un bou i un cavall, a la paret exterior del que havien estat unes quadres.

Obres de diversos ninotaires a la Pinacoteca.

El parc de Can Caralt, que gairebé envolta l’edifici, està organitzat, tal com ja hem dit anteriorment, en terrasses degut al desnivell que hi ha. Això mateix, fa que s’hi puguin veure unes bones panoràmiques de part del poble i de la costa del Maresme. Hi ha diferents tipus d’arbres, fins a tres fonts ornamentals. També hi ha una antiga premsa i, sobretot, és el millor lloc per poder observar els esgrafiats de les façanes de l’edifici. S’hi poden veure diferents motius entre els que destaquen un rellotge de sol, un plafó amb les inicials CdeDM i la data 1882, que va fer posar el fill del nostre personatge, i dos dibuixos relacionats amb les feines del camp. En un es pot veure un garbell de blat amb un barret de palla , una pala i un rastell i a l’altra una regadora sobre un sedàs, un pic i una aixada.

Font al jardí de can Caralt.

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres
Carretera de Sant Vicenç, 14 (Can Caralt)
08392 Sant Andreu de Llavaneres
Tel: 93 792 92 82
museuarxiu@ajllavaneres.cat

© Text i  fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Bibliografia: Costa i Oller, Francesc. «Josep de Caralt, la lluita revolucionària d’un aristòcrata, 1840-1843». Sessió d’Estudis Mataronins, 1984, Núm. 1, p. 77-83, https://raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113526.