Passejada per la vila closa d’Altafulla.

Plaça de l’Església, amb el castell i l’església parroquial al fons.

La nova proposta de Sortides amb gràcia ens porta fins a una localitat amb mar i muntanya, amb castell i portals de l’antiga muralla. Passejarem per carrers que havien estat encerclats per muralles i per racons on diuen que hi solien acostar-se les bruixes. És una població que en els darrers anys ha decidit impulsar una fira vintage i una ruta gastronòmica dedicada a les tapes bruixes. Avui anem cap a les terres del Gaià, a la Costa Daurada. Ens acostem a la comarca del Tarragonès per passejar pels carrers del que havia estat la vila closa d’Altafulla.

Situada a la part esquerra del riu Gaià, la població d’Altafulla està coronada pel castell, al costat del qual hi ha l’església parroquial, dedicada a Sant Martí, sota seu s’estén la trama urbana de la població, propera al mar, però amb una certa separació. A tocar de la costa hi ha el barri de les Botigues de Mar.

Portal de la muralla a la plaça del Pou.

Veiem com era Altafulla a la dècada de 1910, segons la descripció que en fa Emili Morera al volum dedicat a Tarragona de la Geografia General de Catalunya: “Se composa l’agrupació principal del poblat de 280 edificis, 22 d’un pis, 71 de dos i 187 de tres o més, i compta, a més, amb un barri marítim junt a la platja, en que s’alcen 21 cases, senzilles botigues, per los pescadors quasi totes, excepte una de les mateixes, on hi ha un establiment per a la construcció de bótes per a vi, inherent abans a un gran comerç d’aquell ram, que va instal·lar-se a Altafulla durant l’expansiu tractat de comerç amb França, en l’any 1884. En quant a masies o cases de camp, se’n compten fins a 13 d’habitades, 35 pallisses i 58 albergs de sopluig”. La localitat tenia, aleshores, una població de 717 habitants”. Segons l’Idescat la població d’Altafulla a 2017 era de 5.089 habitants.

Plaça de Sant Antoni.

El nom de la població, Altafulla, té dos possibles orígens, segons Manuel Bofarull, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya: “Hom suposa que [Altafulla] és l’antiga Palfuriana dels romans. Se’l considera provinent de l’antropònim occità Albafulla; d’una mena de roca propícia a trencar-se en làmines (o fulls); il a més consolidada, procedent de l’àrab al-tahuila, «el camp», «la terra de conreu». A l’escut s’hi veu un ram o branquilló de fulles verdes, que lliga amb el nom popularment entès d’alta-fulla”.

Façana de migdia del castell d’Altafulla.

Com hem dit, i tal com acostuma a passar en aquests casos, la figura del castell destaca en acostar-nos a la població. Així ho expliquen Marina Miquel, Josep Santesmases i Dolors Saumell, autors del llibre Els castells del Gaià: “Quan sereu a tocar d’Altafulla se us farà evident la preeminència del castell, bastit a la part alta de la vila closa, en recinte murat que des d’època baixmedieval protegeix la població. Del castell, us sorprendran les seves dimensions i el seu bon estat de conservació.  El majestuós edifici que teniu al davant, però, ha estat objecte de successives reformes que des d’època baixmedieval i fins a principis de segle han anat modificant les primeres construccions dels segles XI-XII. D’entre  aquestes, destaquen el palau gòtic-renaixentista, bastit en època dels Recasens i els seus successors, els Castellet, i les reformes efectuades després de la guerra dels Segadors pel nou propietari, Francesc de Montserrat. També els efectes de les guerres carlines i la guerra civil han obligat posteriorment els seus propietaris a efectuar reformes”.

Figura d’un àngel a la façana d’un edifici.

Pel que fa a la història del lloc, els autors del llibre diuen que: “El castell d’Altafulla és referenciat a la segona meitat del segle XI com a confrontació dels castells d’Ullastrell (Montoliu) i de Puigperdigués (Montornès). Els orígens medievals d’Altafulla rauen en la concessió d’una quadra dins del terme del castell de Tamarit i podem parlar d’una comunitat consolidada a partir de la segona meitat del segle XII. A la butlla papal de 1194 es fa esment, junt amb el Catllar, de la seva parròquia”.

El castell és de propietat privada i no se’n pot visitar l’interior on, segons els autors del llibre citat, hi ha alguns dels elements més destacables del palau gòtic-renaixentista, entre els quals destaca el pati central que, en el seu pis superior, conserva una interessant galeria renaixentista. Tot i això, l’exterior si que és visible, encara que la façana principal queda allunyada de la porta del recinte i es pot veure, des d’una certa distància, a través d’una reixa. Per contra, la façana de migdia es pot veure perfectament des de la plaça de l’Església  i té diversos elements a destacar, com l’accés a l’edifici amb una rampa en ziga-zaga, alguna finestra amb detalls gòtics o un matacà.

Detall de la gelosia des d’on els senyors del castell podien oir missa.

Al costat del castell hi ha l’església parroquial dedicada a Sant Martí de Tours, erigida a principi del segle XVIII sobre un temple anterior. Tenia un accés directe des del castell, avui tancat, tot i que encara es pot veure la gelosia de fusta des d’on els senyors del castell, si volien, podien oir la missa sense haver de baixar a l’església i barrejar-se amb el poble.

L’Oficina de Turisme d’Altafulla organitza visites guiades per la vila closa, que permeten fer una passejada pels carrers del que havia estat la vila murallada, tot coneixent la història de la vila, així com algunes històries i llegendes o la biografia d’alguns personatges cèlebres nascuts a la població, com un reconegut científic o un important geògraf i explorador. Anem  a pams.

Façana de l’església, amb el campanar inacabat.

Altafulla, diuen, és terra de bruixes i és una llegenda relacionada amb aquests personatges on es diu que hi ha el perquè el campanar de l’església resta inacabat. Aquesta és una de les històries que expliquen les guies en la visita a la vila closa. La guia també ens assabenta de com és que les bruixes van triar aquesta població per fer-hi estada. En entrar a l’església, a la dreta hi trobem una capella dedicada a Sant Isidre llaurador, a l’entrada de la capella hi ha els dos sants patrons tradicionals de la pagesia catalana: Sant Galderic i  Sant Medir. I és que el patronatge de Sant Isidre va ser, d’alguna manera,  imposat. A l’altra banda de la nau, hi ha la capella dels Dolors, on és enterrat un eminent científic fill d’Altafulla: Antoni de Martí i Franquès.

Capella dels Dolors a l’església.

També conegut com a Martí d’Ardenya, pel fet d’haver nascut, el 14 de juny de 1750 a la casa pairal d’aquest nom, Antoni de Martí i Franquès va destacar en diverses disciplines científiques. Entre els seus estudis destaquen els dedicats a la quantitat d’oxigen present en l’aire. A Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico va fer algunes correccions a les teories de Lavoisier. Es va relacionar el món científic de Madrid, Londres, París i Berlín. I va col·laborar amb científics francesos en el mesurament del meridià de París. De jove va estudiar a la Universitat de Cervera i fou membre de la Societat d’Amics del País de Tarragona, des de la seva fundació, i també de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, així com de l’Acadèmia Medicopràctica de Barcelona. L’Institut d’Estudis Catalans atorga un premi que du el seu nom.

Font dedicada a Joaquim Gatell, Caid Ismail.

En el recorregut pels carrers de la vila closa d’Altafulla, ens trobarem amb una font dedicada a un altre personatge il·lustre, fill també de la localitat, es tracta de Joaquim Gatell i Folch, o Caid Ismail, el nom amb  el qual va viure i viatjar per diversos països del nord d’Àfrica. És un personatge poc conegut actualment, però important i molt interessant. Explorador i geògraf, es va fer passar per musulmà per poder transitar per Àfrica sense problemes.  La Gran Enciclopèdia Catalana en fa la següent biografia: “Estudià al seminari de Tarragona i la carrera de dret a Barcelona. Interessat pels països africans, estudià l’àrab. El 1859 anà a Algèria, i el 1861 visità el Marroc, on fou comandant d’artilleria de la guàrdia del soldà Muḥammad ibn ‘Abd al-Rahmān, desobeint les ordres del qual travessà el Marroc fent-se passar per musulmà, amb el nom de Caïd Ismail. Passà al Sàhara (1864), on emmalaltí, i retornà a la península Ibèrica. La delegació hispànica de l’Association Internationale pour l’Exploration de l’Afrique li confià un nou viatge per explorar els orígens del riu Draa, però morí poc abans de partir. Deixà les obres Revueltas en el Imperio de Marruecos en 1862, Descripción del Sus, Manual del viajero explorador en África, etc, publicades en castellà per José Gavira, el 1949”.  A la font que hi ha a la baixada de Sant Martí, hi ha un medalló amb la seva efígie.

Monument als castellers, en un angle de la plaça del Pou.

Tornem a la passejada pels carrers de la vila closa, que ens portarà a conèixer la plaça de Sant Antoni, la de l’Església, de la qual ja n’hem parlat, o la del Pou, de la qual cal destacar diversos elements. Un és el pou que li dóna nom, a tocar del qual hi ha les restes d’una de les portes de la muralla medieval. Presidint la plaça hi ha l’ajuntament, un edifici porxat de principi del segle XIX, al seu entorn hi ha diverses cases senyorials i, en un angle, entre dues cases, s’aixeca un pilar de 8 amb folre i manilles,  de mida natural, fet amb argila cuita. És una obra de Martí Royo, un artista local. Segons explica un plafó ceràmic col·locat al costat,  va ser inaugurat el 14 de novembre de 1999 en commemoració del 1r pilar de vuit carregat pels Castellers de Vilafranca 121 anys abans.

Edifici de l’Ajuntament d’Altafulla, a la plaça del Pou.

En el recorregut per l’antiga vila closa podrem veure també edificis d’interès, com Ca l’Ixart, a la cantonada del carrer del Forn amb la plaça del Pou, datada del segle XVIII, en la qual destaca una gran torre mirador decorada amb esgrafiats i coronada amb una olla posada allà amb l’objectiu de protegir l’edifici.  O Can Robert, també del segle XVIII i que trobarem a la Placeta. A la façana hi destaca una capella d’estil barroc dedicada a Sant Josep. I no gaire lluny, al costat d’una de les antigues portes d’entrada a la Vila Closa, hi ha la Casa Gran, un edifici residencial dels segles XVI-XVII,  força modificat en èpoques posteriors i que avui és un alberg de joventut de la Generalitat de Catalunya.

Torre amb esgrafiats de Ca l’Ixart.

Altafulla té encara altres punts d’interès, com l’ermita de Sant Antoni, un edifici barroc del segle XVIII, al costat del qual hi ha una torre de guaita dels segles XVI-XVII; o a primera línia de costa, les ja citades Botigues de Mar, originàriament, petits magatzems de pescadors. Ah! Queden les bruixes… Diuen que l’existència, o no, d’aquests personatges està relacionada amb el fet que a la localitat hi hagués activitat de contraban. No és que les bruixes si dediquessin, però, més aviat sembla que els contrabandistes feien córrer la llegenda per tenir els camins i carrers buits a les nits. Avui la localitat uneix aquests personatges llegendaris amb la gastronomia i durant la segona quinzena d’abril organitza la ruta gastronòmica “La Xoixeta. Tapes Bruixes Altafulla”. Aquest 2018 podeu degustar-les fins el 29 d’abril.

Localitat propera a Tarraco, Altafulla té en el seu terme municipal la important  vil·la romana dels Munts, però aquesta la deixarem per una propera sortida.

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

Banca de pedra adossat a la façana de Ca l’Ixart.

Altafulla
Ajuntament
Plaça del Pou, 1
Tel. 977 65 00 08
aj.altafulla@altanet.org

Oficines de Turisme
Plaça del Pou, 1
Plaça dels Vents, s/n.
Tel. 977 65 14 26
nbarba@altafulla.altanet.org

 

Carrer del Lleó.

Bibliografia:

MIQUEL, Marina, SANTESMASES, Josep, SAUMELL, Dolors; Els castells del Gaià. Les Guies de l’IEV. Cossetània Edicions. Valls, 1999.

MORERA I LLAURADÓ, Emili; Geografia General de Catalunya. Província de Tarragona. Casa Editorial Alberto Martín. Barcelona.

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

 

 

Anuncis

Olius, una església romànica i un cementiri modernista

Absis i torre campanar de Sant Esteve d’Olius.

Catalunya té molts llocs per visitar i molts racons per descobrir. Hi ha diversos monuments que han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Entre aquests hi ha romànic i modernisme. Al territori, però, hi ha un munt de llocs, que sense ser de primer nivell, tenen un encant que els fa mereixedors de ser visitats. Un d’aquests racons es troba a la comarca del Solsonès, a pocs quilometres de la capital, Solsona. La nova sortida que us proposem permet conèixer unes restes arqueològiques; una església romànica, originària del segle IX, amb una curiosa cripta; i un petit cementiri modernista, perfectament adaptat a l’entorn. Avui visitem l’església de Sant Esteve d’Olius. Continua llegint

El castell de Penyafort

Torre del segle XI, origen del conjunt arquitectònic.

La nova proposta de Sortides amb gràcia ens acosta a un espai que al llarg dels anys ha estat torre de defensa, castell, església, convent, residència burgesa, presó republicana, i fins i tot pub-discoteca d’ambient gai. A més, hi podem conèixer la història de tres personatges de la història catalana, un sant i dos industrials, pare i fill, relacionats amb els inicis de les colònies de la indústria tèxtil, el fill a més, va ser polític. Aquests personatges són sant Ramon (o Raimon) de Penyafort, Miquel Puig i Catasús i Josep Puig i Llagostera. La sortida d’avui ens porta a la comarca de l’Alt Penedès, a la ribera del Riu Foix. Avui visitem el Castell de Penyafort a Santa Margarida i els Monjos. Continua llegint

La Casa de l’Ardiaca. Seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Entrada a la casa de l’Ardiaca pel carrer de Santa Llúcia.

Aquesta nova sortida us proposa visitar una important institució de la ciutat que celebra el seu primer centenari. És en un edifici reformat al segle XV, però amb parets mil·lenàries al seu interior. És una institució que ens retrotrau a l’època de Jaume I i que conserva un important patrimoni documental que aplega documentació mil·lenària, que ens porta fins al segle IX. Avui anem a Barcelona, al centre de la capital catalana. Visitem la Casa de l’Ardiaca, on hi té la seva seu, des del 1922, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Continua llegint

Els vitralls modernistes del Museu d’Art de Cerdanyola

Vitrall Dames de les tulipes.

La sortida d’avui us proposa visitar un petit museu local. És petit, si, però ja ho diu la dita: “al pot petit hi ha la bona confitura”. És també un museu jove, ja que va ser inaugurat l’any 2009 i com molts museus locals, més enllà dels seus fons i col·leccions, l’edifici és patrimoni per si mateix i té al darrera una història centenària que l’actual funció museística ens permet conèixer i recordar. Avui ens acostem al Vallès Occidental, per visitar un edifici que va ser construït com a casino, que va ser una casa particular i que té uns bonics vitralls modernistes. Avui sortim al Museu d’Art de Cerdanyola.

Continua llegint

Reial monestir de Poblet

Façana barroca de l'església major.

Façana barroca de l’església major.

La nova sortida ens porta avui a conèixer un dels monestirs catalans més importants en l’època medieval. És un cenobi que és panteó reial i, que com molts altres conjunts monumentals catalans, va estar a punt de perdre’s, però el retorn dels monjos i una important restauració, no exempta de polèmica, van salvar-lo de la destrucció i avui és un important centre cultural i religiós, i amb importants projectes de futur. Avui tornem a la Conca de Barberà, una comarca on ja hem estat al celler modernista de l’Espluga de Francolí i al Museu del Vidre de Vimbodí.  Hi tornem  per visitar un dels tres angles de la Ruta del Cister: el monestir de Poblet.

La Porta Reial i, a l'esquerra, part de la muralla del segle XIV.

La Porta Reial i, a l’esquerra, part de la muralla del segle XIV.

Quan hom s’acosta a Poblet, causa una certa impressió veure la silueta del conjunt arquitectònic, isolat, envoltat per una muralla, i situat enmig de camps i zones de bosc. En creuar la porta que dóna accés a l’espai central, a l’entorn del qual se situen diversos edificis de servei del monestir, pot donar la sensació d’entrar a un petit poble i es pot arribar a pensar que el nom de Poblet podria venir d’aquí, de poble petit. Però com veurem més endavant, l’etimologia del nom no és aquesta.

Om al davant de la Porta Reial.

Pollancre al davant de la Porta Reial.

Al llibre, Els monestirs catalans, Antoni Pladevall explica que: “En tot monestir cistercenc hi ha tres parts ben diferenciades. La interior, formada per la clausura, envoltada per murs de defensa i on es troben tots els elements de la més gran importància artística; la segona zona, on hi havia els edificis necessaris per a les relacions entre els monjos i el món exterior, com el Palau de l’Abat, l’Albergueria, l’Hospital i la Bosseria o administració econòmica  del monestir, i la tercera, on hi havia  la part industrial i agrícola necessària per a la vida del cenobi”. A Poblet es poden veure perfectament aquestes tres parts i és aquest fet el que ens pot dur a pensar erròniament que el nom es pot deure a que sembla un poble petit, quan en realitat el nom es deu a un arbre.

Porta Daurada.

Porta Daurada.

Manuel Bofarull, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, diu que el nom podria venir: “Potser del llatí populetu, ‘pollancreda’, ‘arbreda de pollancres’, derivat de populus, ‘pollancre’; potser referint-se a una agrupació de cases, diminutiu de ‘poble’”.  Així, doncs, admet les dues possibilitats, però ara com ara, està més acceptada la primera opció, donat que Poblet es troba situat en un lloc on hi havia força pollancres. De fet, a l’interior del recinte hi ha un bonic exemplar amb uns quants anys a les seves branques.

Cuina.

Cuina.

El monestir de Poblet va ser fundat l’any 1150 per monjos vinguts de l’abadia cistercenca de  Fontfreda, situada a 14 quilòmetres de Narbona,  gràcies a una donació de terrenys de Ramon Berenguer IV, el qual, acabada la conquesta de Lleida, volia recuperar per al conreu un conjunt de terres ermes que havien estat abandonades i, alhora, crear un focus de cristianització. Poblet va ser fundat quan l’orde al qual pertany, el Cister, tenia tot just 52 anys d’existència.

Panteó reial.

Panteó reial.

El monestir va anar creixent amb rapidesa i ben aviat es va consolidar. Els segles XII i XIII van ser bàsics, perquè alhora que es construïen les principals dependències monacals, n’augmentava el poder i la influència, tot i que la construcció del conjunt que podem contemplar avui dia va allargar-se fins al segle XVIII. Els successors del fundador, Ramon Berenguer IV, van seguir sent benefactors del monestir i alguns hi van voler ser enterrats, com el seu fill, Alfons el Cast, o Jaume I, que va fer-se monjo cistercenc poc abans de la seva mort. Més endavant, Pere III el Cerimoniós va fer construir el panteó reial.

Claustre.

Claustre.

El conjunt de Poblet, ja ho hem dit, impressiona. I a mesura que hom si acosta es va fent més palpable la història que hi ha en els seus murs i parets. Així ho explica Antoni Pladevall: “És impossible ponderar tots i cada un dels edificis. La seva extensió és tan considerable, que només voldríem deixar una constància de la impressió que ofrena l’art agermanat als efluvis de l’espiritualitat, la cultura, la mesura i proporció i fins la funcionalitat que es desprèn de cada una i del conjunt de les seves edificacions. L’ideal del monestir cistercenc era de crear un petit món dintre el món, un àmbit en el qual la disciplina, l’ordre i la seguretat estiguessin al servei de Déu i dels seus servents, els monjos”.

Un altre autor, Juan-Eduardo Cirlot, diu al llibre Tarragona, Poblet y Santas Creus: “L’harmoniosa reunió de les diferents edificacions, amb les belles línies que ressalten en la plana, al peu de les muntanyes de Poblet, conforma un conjunt en el qual parlen les veus dels diversos estils, des del romànic al barroc. Dominen, en tot cas, les construccions medievals i la sòbria elegància del seu disseny. En l’essencial, Poblet és un model de pla cistercenc, constituït per una església i un claustre, sala capitular, dormitori, refectori i palau reial. Completen el pla utilitari, el palau abacial, la biblioteca, les bodegues i trulls, petits claustres i altres dependències. El conjunt està defensat per una muralla amb torres de planta poligonal”.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Les lleis de desamortització van afectar al monestir de Poblet, igual que ho feren amb molts altres conjunts monàstics catalans, com ja hem vist en algunes de les nostres sortides. En el cas de Poblet, la vida monàstica va desaparèixer l’any 1835, quan la comunitat era formada per una setantena de monjos, i els edificis van quedar abandonats i van patir tota mena d’espolis i saquejos. L’any 1844 es va crear la Comissió de Monuments, amb seu central a Madrid, i una altra a cada capital de província. L’objectiu era salvar el patrimoni que encara quedava després del procés de desamortització. Poblet va passar a dependre de la Comissió de Monuments de Tarragona, però el procés de recuperació del cenobi va ser lent i ple d’entrebancs. Un volum de la col·lecció Episodis de la Història, publicada per Rafael Dalmau Editor n’explica la història amb detall. L’autor és Andreu Selvat, (pseudònim d’Eufemià Fort i Cogul), i el títol és: La restauració de Poblet.

Sala capitular.

Sala capitular.

En la restauració del cenobi destaca el paper del Patronat de Poblet, creat per reial decret de 14 de juny de 1930, i dos noms: Eduard Toda, impulsor i president del patronat, i Frederic Marés, que va dur a terme la restauració –de fet, és més una recreació-, del panteó reial i de diverses escultures. Un segle i escaig després de l’abandó, el novembre de 1940 quatre monjos arribats d’Itàlia  hi reprenien la vida monàstica.

Retaule de l'altar major. Segle XVI.

Retaule de l’altar major. Segle XVI.

Abans, entre els anys 1936 i 1939, durant la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya va dur a terme una important tasca amb l’objectiu de salvar els arxius de tota mena que hi havia arreu del país. Sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere, que era el director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i que el dia 2 de juny de 1936  havia estat nomenat cap de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. Es va decidir muntar diversos arxius refugi i Poblet fou triat com a refugi documental i artístic de la Catalunya occidental. Un article de Jaume Enric Zamora i Escala publicat a l’Aplec de treballs número 21, editat pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà l’any 2003, n’explica totes les peripècies a través de la reproducció de les cartes que es van creuar tres dels principals protagonistes: Agustí Duran i Sanpere, Eduard Toda i Güell i Manuel Herrera i Ges.  Aquest darrer era un advocat i escriptor que havia estat president de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Com passa amb conjunts d’aquestes dimensions, Poblet va ser construït al llarg de diversos segles, principalment entre el XIII i el XV. Després d’aixecar-se els primers edificis, el conjunt va anar creixent d’acord amb les necessitats i les possibilitats econòmiques de cada moment i segons els criteris dels diferents abats i de la voluntat i l’interès dels reis i de la noblesa de cada època, per això hi ha diferents estils arquitectònics, que van des del romànic fins al barroc, passant pel gòtic. També hi ha algun detall modernista i les actuacions que hi va fer Frederic Marés en  la restauració-recreació en els anys de la postguerra i el franquisme.

L’any 1991 la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) va declarar Poblet Patrimoni de la Humanitat. I el 2003 es va crear la Fundació Canònica Privada Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la qual, segons s’explicita en el web oficial del monestir: “té com a principal objectiu contribuir a la difusió d’una tradició de pensament, gairebé mil·lenària, constituïda pels ideals que la comunitat de monjos cistercencs ha anat transmetent durant segles”.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Avui Poblet és també un important destí cultural i turístic amb visites, lliures a l’exterior, i guiades a les dependències interiors, per tal de fer compatible la vida monacal amb els interessos turístics, que ajuden a mantenir econòmicament el monument. També hi ha una important biblioteca i els arxius Montserrat Tarradellas i Macià i el de la Casa Ducal de Medinaceli a Catalunya. Els darrers anys, la comunitat de monjos ha introduït importants avenços mediambientals en la gestió de l’ús d’energia i en ala relació amb l’entorn natural.  I actualment hi ha importants projectes per millorar la part de cultura i turisme, amb la creació d’un centre d’interpretació i la millora del museu.

Dormitori.

Dormitori.

A l’entrada del recinte murallat hi ha l’oficina de turisme on es poden adquirir les entrades per a les visites guiades i es poden comprar productes de la zona. També hi ha una hostatgeria amb habitacions senzilles però còmodes, on es pot fer estada; una cafeteria i restaurant. Al davant mateix de l’entrada principal al recinte del monestir, a l’altra banda de la carretera, hi ha l’Hostal Fonoll, on també s’hi pot menjar.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Monestir de Poblet
Tel: 977 870 089, ext. 275
visita@poblet.cat

 

Antic refetor de conversos.

Antic refetor de conversos.

Bibliografia

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

CIRLOT, Juan Eduardo; Tarragona, Poblet y Santas Creus. Editorial Plus Ultra. Madrid.

PLADEVALL I FONT, Antoni, i CATALÀ ROCÀ, Francesc (fotografies); Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.

SELVAT, Andreu; La restauració de Poblet. Col·l3cció Episodis de la història. Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 1973.

ZAMORA i ESCALA, Jaume Enric; El monestir de Poblet i el salvament dels arxius a la Conca de Barberà durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Aplec de Treballs (Montblanc) 21 (2003): 279-308 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.

 

 

 

La farmàcia Esteva de Llívia

Façana del Museu Municipal.

Façana del Museu Municipal.

La sortida d’avui ens acosta a una població amb força història, cosa, d’altra  banda, força habitual a les Sortides. És un poble que conserva un establiment –de fet, el contingut d’un establiment-, que va donar servei a la vila entre 1704 i 1926. Es tracta d’una farmàcia que va ser atesa per set generacions de farmacèutics. Avui, els flascons, els armaris i mobles i les eines i utensilis que va utilitzar durant segles la família Esteva són la part principal del museu municipal de la localitat. Anem a la vila que durant molts anys fou la capital de la comarca de la Cerdanya. Ens acostem a  Llívia per conèixer la farmàcia Esteva. Continua llegint