El castell de Penyafort

Torre del segle XI, origen del conjunt arquitectònic.

La nova proposta de Sortides amb gràcia ens acosta a un espai que al llarg dels anys ha estat torre de defensa, castell, església, convent, residència burgesa, presó republicana, i fins i tot pub-discoteca d’ambient gai. A més, hi podem conèixer la història de tres personatges de la història catalana, un sant i dos industrials, pare i fill, relacionats amb els inicis de les colònies de la indústria tèxtil, el fill a més, va ser polític. Aquests personatges són sant Ramon (o Raimon) de Penyafort, Miquel Puig i Catasús i Josep Puig i Llagostera. La sortida d’avui ens porta a la comarca de l’Alt Penedès, a la ribera del Riu Foix. Avui visitem el Castell de Penyafort a Santa Margarida i els Monjos.

Pintura a la capella vella. S’hi pot veure la Mare de Déu dels Àngels, el pare Guasch i sant Domenec de Guzmán.

Durant molts anys el nom de Santa Margarita i els Monjos va estar molt relacionat amb la informació del trànsit dels caps de setmana, degut a les cues que es formaven en el seu terme municipal. Ara ja fa temps que això no és així. Avui, si algú parla d’aquest municipi és més aviat per alguns dels punts d’interès que s’hi poden trobar, com el parc del Foix, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i de la Guerra Aèria (CIARGA), o el castell de Penyafort. Nosaltres ens acostem  a aquest darrer espai, carregat de segles d’història, i declarat, l’any 1949, Bé cultural d’interès nacional.

Porta d’entrada a l’església.

La història d’aquest lloc, on hi podem veure elements d’època medieval i d’estils barroc i neoclàssic, va iniciar-se al segle XI, amb una torre de defensa de planta circular que encara pot veure’s a un extrem del conjunt arquitectònic. Les torres de guaita i de defensa que van erigir-se pel territori a l’entorn del segle XI són a l’origen de molts castells, masos fortificats i convents que hi ha arreu de la geografia catalana. I aquest és el cas també de Penyafort. Una torre de defensa a la qual s’hi van adossar algunes dependències i que, un cop perduda la utilitat militar va convertir-se en residència d’un castlà. Al segle XII ja hi està documentada la família Penyafort, donat que la torre és coneguda amb el seu nom. La dècada de 1180 nasqué a la torre el fill de Pere Ramon Saurina, el nounat es convertiria en sant Ramon de Penyafort. Tot i està documentat que va néixer aquí, no s’ha pogut determinar, fins ara, quin és el lloc exacte dins de l’actual complex d’edificis.

Pintura a l’interior de la cúpula de la torre.

Sant Ramon de Penyafort, va ser canonitzat l’abril de 1601 i el pare Pere Joan Guasch va impulsar la construcció d’un convent allà on havia nascut i viscut el sant, pel qual ja hi havia una important devoció, i el lloc es convertí en punt de peregrinació. Inicialment s’hi va erigir una capella de fusta i sembla que en els primers anys hi hagué un important enfrontament amb el rector de Santa Margarida i els Monjos. Així s’explica al bloc del Castell: “L’intent de fundar un convent a Penyafort no va agradar gaire al rector de Santa Margarida, Maties Papiol, el qual creient afectats els seus interessos i drets parroquials els va posar tots els entrebancs possibles, com ara impedir-los l’accés a la capella de fusta. La situació va degenerar fins que un dia, deixant-se emportar pel seu geni, va emprendre-la a bufetades amb el pare Guasch”.

Nau de l’església.

Un cop solucionat l’enfrontament, el març de 1603 es va començar a avançar en la construcció del convent. La data de 1613 gravada en una llinda podria indicar la fi de construcció del convent. Bé, de fet de la construcció dels primers edificis, perquè amb els anys, el complex s’aniria engrandint i modificant. El 1641 es van fer unes pintures murals a la sagristia vella, que encara es poden veure, tot i que l’estat de conservació no és òptim. De fet, ja s’hi ha fet algunes actuacions i estan pendents de restauració. Des de la sagristia vella s’accedeix a una mena de passadís que circumda la base de la torre que va donar origen al castell. És un passadís que no va enlloc, però que va ser fet amb un objectiu molt concret, evitar que la gent s’endugués pedres de la torre com a relíquia del sant. El fervor popular va poder malmetre greument l’edifici.

Grafit a la paret de l’església de l’època de la Guerra Civil.

Més endavant, al segle XIX, el convent fou desamortitzat  el 1835 i setze anys més tard, el 1851, el comprà Miquel Puig i Catasús. Sembla que ens aquests anys d’abandó, l’edifici es va deteriorar i quan l’adquirí l’industrial tèxtil estava en força mal estat. A la mort de Miquel Puig, l’any 1863, la propietat va passar al seu fill, Josep Puig i Llagostera, que sembla que va ser qui va decidir convertir l’edifici en una gran casa pairal. Ell, però, també moriria jove, el 1879, i la finca va quedar a mans de la seva vídua, Rosa Amat, que hi va viure fins a la seva mort, esdevinguda l’any 1943. Foren els seus néts els que van vendre la propietat, l’any 1959, a James Halloway, un ciutadà americà que va tenir cura de les dependències que havien utilitzat els Puig-Llagostera. Posteriorment, la finca va passar per les mans de diversos propietaris estrangers,  un dels quals el va convertir en un pub d’ambient gai. Finalment, l’any 2002, va ser adquirit per l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos. Avui, s’hi fan visites i activitats culturals i és, també, Centre d’Informació del parc del Foix.

Piano a la sala de la residència dels Puig.

Parem-nos a fer una ullada als principals personatges que han estat directament relacionats amb aquest lloc al llarg de la seva centenària història. El primer, com no podia ser d’altra manera, és el personatge que hi va néixer la dècada de 1180 (segons la majoria de les fonts, cap el 1185), Ramon de Penyafort, que esdevindria sant l’any 1601 en ser canonitzat pel papa Climent VIII. Aquest sant ja era molt venerat abans de la seva canonització, que va ser molt celebrada, i és el patró dels advocats, però és també un personatge controvertit, perquè se’l considera l’introductor de la inquisició a la corona catalanoaragonesa i moltes persones no el veuen, per tant amb gaires bons ulls.

Xemeneia a la sala de la residència Puig.

Segons s’explica al web de la catedral de Barcelona, sant Ramon de Penyafort: “Fou alumne de l’escola de la Catedral de Barcelona, i després entrà en els dominics. Estudià lleis a la universitat de Bolonya. També va ser conseller i confessor del Papa de Roma, així com dels reis, i especialment de Jaume I de Catalunya i Aragó. Va ser l’autor d’obres sobre la confessió i el matrimoni, com la Summa paenitentiae i la Summa matrimonii.”

A la Gran Enciclopèdia Catalana, hi podem llegir que: “intervingué en les corts de Montsó (1236), aixecà l’excomunió de Jaume I (1237), que fou gran amic seu, intervingué en la dimissió del bisbe de Tortosa (1237), en la provisió del bisbat d’Osca i en la del de l’illa de Mallorca, recentment conquerida, a més d’altres gestions en pla de jutge o assessor jurídic en temes d’heretgia i nul·litat de matrimonis”. I també que, com a conseller del rei Jaume I, va intervenir: “En tots els afers importants de la vida religiosa del país, fins al punt que quatre bisbats (Barcelona, Vic, Lleida i Girona) foren regits per dominicans. Actuà d’inquisidor i d’assessor jurídic en múltiples casos”. Un dels fets miraculosos que se li atribueixen és el fet de creuar el mar entre Sóller i Barcelona, damunt de la seva capa, talment com si hagués estat el primer surfista a vela de la història.

Sala de costura a la residència dels Puig.

Tot i que molta gent no el veu massa bé a causa de la seva relació amb la inquisició, la veneració que molta altra gent li té, està en l’origen de la construcció d’una senzilla capella, primer, i de l’església que encara podem veure avui i el convent adjacent. És més, en un a moment donat es van haver de prendre algunes mesures per evitar que la gent s’endugués trossos d’una de les parets de l’edifici. A l’església es conserven pintures barroques relacionades amb la vida del sant.

Ara que ja hem fet cinc cèntims de la biografia d’un dels personatges relacionats amb aquest lloc, anem a conèixer els altres dos, potser no tant coneguts, però d’importància per a la història de la economia del país. Com hem dit abans, es tracta de dos industrials, pare i fill. El pare, Miquel Puig i Catasús, era el fill petit d’una família originària de Vilanova i la Geltrú, amb interessos i negocis a Cuba. Nascut el 1800, l’any 1834 va casar-se amb Francesca Llagostera, filla d’una família benestant del Vendrell i el 1835 va comprar la finca de Penyafort amb l’objectiu d’instal·lar-hi la segona residència. Miquel Puig va tenir importància en la indústria tèxtil catalana. Segons explica Gràcia Dorel-Ferré en un article publicat al número 8 de la Revista de Historia Industrial, l’any 1841 va llogar un vapor al número 22 del carrer de Trentaclaus  (avui carrer de l’Arc del Teatre), al barri del Raval de Barcelona i el 1846 va fer un salt qualitatiu i va crear una empresa per a l’explotació d’una fàbrica a Esparraguera, la Colònia Sedó, una de les primeres i de més grans dimensions de Catalunya, convertida avui en museu.

Pedestal on ha havia hagut un bust de Josep Puig Llagostera.

Miquel Puig va morir prematurament, el 1863 i la Colònia Sedó i el castell de Penyafort van passar a mans del seu fill, Josep Puig i Llagostera, que era enginyer de formació i que va ser diputat pel Partit Conservador en  dues ocasions. També va estar relacionat amb la construcció de la línia de ferrocarril que uneix Barcelona i Tarragona, tot passant per Santa Margarida i els Monjos. Tot i que sembla que les seves cases de Barcelona i Esparraguera hi vivia de forma austera, a Penyafort ho va fer amb opulència, tot organitzant festes i actes socials. Sembla que aquí hi va rebre personatges com Zorrilla, el doctor Letamendi o alguns dels principals polítics de la seva època. Es va casar amb Rosa Amat, una treballadora de la seva fàbrica. Igual que el seu pare, Josep Puig també va morir jove, l’any 1879 amb 44 anys. La seva vídua, Rosa Amat va viure a Penyafort fins que va morir, l’any 1943.

Espai que es va destinar als lavabos per als militars presos.

Durant la Guerra Civil espanyola el castell de Penyafort fou requisat i s’hi  va habilitar una presó per a militars del bàndol franquista, mols dels quals eren aviadors alemanys i italians, que van deixar rastres del seu pas a les parets de l’església.

La visita, guiada, al conjunt monumental ens permet gaudir del patrimoni arquitectònic i artístic, a l’hora que anem coneixent els fets que hi han esdevingut al llarg de la història i com ha estat la vida de les persones que hi estan relacionades, d’una o altra manera, al llarg del mil·lenni d’anys d’història que tenen alguna de les seves parets. A més, des d’aquí hi surt un dels itineraris senyalitzats pel parc del Foix, un interessant recorregut aquest espai natural a l’entorn del pantà de Foix.

 

Rebost a la zona de la residència Puig.

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Castell de Penyafort
Santa Margarida i els Monjos
Tel: 669 28 75 39
turisme@smmonjos.cat

 

 

 

 

Els vitralls modernistes del Museu d’Art de Cerdanyola

Vitrall Dames de les tulipes.

La sortida d’avui us proposa visitar un petit museu local. És petit, si, però ja ho diu la dita: “al pot petit hi ha la bona confitura”. És també un museu jove, ja que va ser inaugurat l’any 2009 i com molts museus locals, més enllà dels seus fons i col·leccions, l’edifici és patrimoni per si mateix i té al darrera una història centenària que l’actual funció museística ens permet conèixer i recordar. Avui ens acostem al Vallès Occidental, per visitar un edifici que va ser construït com a casino, que va ser una casa particular i que té uns bonics vitralls modernistes. Avui sortim al Museu d’Art de Cerdanyola.

Continua llegint

Un vicus militar romà, el Camp de les Lloses de Tona

Vista general del Camp de les Lloses.

Vista general del Camp de les Lloses.

Els projectes urbanístics han estat sovint responsables de la desaparició de patrimoni històric i arqueològic. En ocasions, unes obres han servit per fer troballes inesperades. I altres vegades la imminència d’una actuació urbanística han provocat prospeccions arqueològiques d’urgència i/o la declaració d’algun tipus de protecció oficial d’un jaciment ja conegut o intuït. Aquest és el cas del lloc on anem avui, perquè la sortida d’avui proposa acostar-nos a la comarca d’Osona i, concretament a la població de Tona per  conèixer el Camp de les Lloses.

Continua llegint

Monestir de Santa Maria de l’Estany

Capitell amb una noia pentinant-se.

Capitell amb una noia pentinant-se.

Catalunya és plena d’esglésies i monestirs romànics, un estil del qual n’hi ha autèntiques joies. No en va tenim a Barcelona el millor museu d’aquest estil, el MNAC, on hi podem trobar una immillorable mostra de pintura, escultura i altres arts. És, però, al territori on podem contemplar, in situ, els edificis que mestres i artesans van llegar-nos. La sortida d’avui ens proposar anar cap a una comarca natural que no va tenir aquesta consideració administrativa fins el maig de l’any 2015. Anem fins al Moianès per visitar un monestir fundat el segle XI. Avui sortim a conèixer Santa Maria de l’Estany. Continua llegint

Exposició Viatjar a l’Edat Mitjana al Museu de Vic

Bagul. Península ibèrica. Segle XV. Museu Art de la Pell.

Bagul. Península ibèrica. Segle XV. Museu Art de la Pell.

Aquests dies de festa hi ha gent que també pot gaudir de vacances, i algunes persones que es plantegen fer algun viatge curt, alguna escapada de tres o quatre dies. Aquesta facilitat que hi ha avui dia per viatjar, no sempre ha estat així. Fins a meitat de febrer una exposició explica què suposava viatjar fa uns quants segles , quan la cosa no era tant fàcil com agafar el cotxe i posar-lo en marxa, o pujar al tren o a l’avió. A més, les distàncies, tot i ser les mateixes en quilòmetres, eren molt més llargues en el temps. Avui us proposem sortir al Museu de Vic per visitar l’exposició “Viatjar a l’Edat Mitjana”. Continua llegint

Exposició “La fi és el principi” al Museu de Gavà

Collaret neolitic mitja ple. Sabadell.

Collaret neolitic mitja ple. Sabadell.

Quan va començar l’esser humà a inhumar els seus morts? Com i on es va començar a fer? Les restes trobades als enterraments donen molta informació als professionals de l’arqueologia sobre el model de societat i les formes de vida de les comunitats i de les societats que van fer aquells enterraments. El contingut, la disposició de les restes, la forma de la sepultura, l’aixovar funerari… Tot això aporta dades molt importants que ajuden a conèixer millor com eren i com vivien les persones que van habitar el planeta fa milers d’anys. Al Museu de Gavà es pot visitar, fins al 5 d’octubre, una exposició en la qual s’explica quins van ser els primers enterraments dels que es té notícia, i com va anar evolucionant el tractament de la mort en èpoques prehistòriques. També hi ha objectes que han format part d’aixovars funeraris. La proposta d’avui ens porta a visitar l’exposició “La fi és el principi” al Museu de Gavà. Continua llegint

El recinte de Torribera a Santa Coloma de Gramenet

Primer tram d'escales de l'eix central.

Primer tram d’escales de l’eix central.

La sortida d’avui proposa fer una passejada per uns jardins amb uns edificis noucentistes a tocar de la serralada de Marina, al municipi de Santa Coloma de Gramenet. És un recinte edificat per la Mancomunitat de Catalunya com a hospital per a malalts mentals i que avui acull un centre sanitari i el campus d’Alimentació de la Universitat de Barcelona. Avui us proposem sortir al recinte de Torribera. Continua llegint