Aquesta nova sortida ens porta fins un dels primers edificis de Catalunya que van ser concebuts, projectats i edificats de nova planta amb finalitat museística. I alhora podem conèixer la personalitat de l’historiador, escriptor i polític que el va fer possible i que li dona nom, un personatge que segons un dels seus biògrafs és “el retrat complet del segle en que va viure”, és a dir, el segle XIX. Avui ens acostem fins a la capital de la comarca del Garraf, Vilanova i la Geltrú, per visitar la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

A l’inici del llibre Víctor Balaguer. Renaixença, Revolució i Progrés, Joan Palomas i Moncholí fa una completa descripció de l’abast del personatge: “Víctor Balaguer i Cirera és un personatge gairebé inabastable. Dotat d’una impressionant capacitat de treball, durant seixanta anys va desplegar una activitat trepidant en la literatura, la música, el periodisme i la història, en tots els seus registres; en la formació d’un pensament catalanista progressista; en la política de partit; en l’actuació a les Corts com a cap indiscutible de tots els parlamentaris catalans, en l’acció reformadora des del govern; en l’educació i la cultura; en el rescat del patrimoni monumental i documental; en l’excursionisme i l’etnografia; en la política colonial; junt amb la gestió de determinats interessos catalans als centres de decisió de l’Estat. En alguns d’aquests àmbits va ser un veritable precursor, en altres va assolir el màxim cim del seu temps, en tots va imprimir-hi el seu segell particular. A ells, caldria afegir encara la seva relació amb bona part dels personatges més rellevants del moment. Per tot plegat, la seva vida esdevé un retrat complet del segle en el qual va viure”.

 

Víctor Balaguer va néixer el desembre de 1824 –l’any passat es va celebrar els 200 anys del seu naixement-, en el si d’una família de la qual no es té gaire informació, tot i que se sap que els pares tenien un nivell cultural alt, doncs tots dos sabien llegir i escriure, en una època amb una alta taxa d’analfabetisme. A casa hi havia llibres i els pares organitzaven tertúlies. També sembla que tenien una relativament bona posició econòmica. Va ser fill únic. El pare, Joaquim Balaguer i Aymà, va morir a la dècada de 1830, quan Víctor tenia a l’entorn de 10 anys. La mare, Teresa Cirera i Bellaserra va ser qui es va encarregar de la seva educació i, segons diu Joan Palomas: “Va apostar per donar-li uns coneixements amplis que li servissin de bagatge cultural general, junt amb una titulació acadèmica que pogués utilitzar amb profit en el món en transformació que s’estava consolidant al seu voltant”.

Segons Joan Palomas, hi ha diferents aspectes de la biografia de Víctor Balaguer que no són gaire clars, en part, perquè no hi ha prou documentació, i en part, perquè el mateix Víctor Balaguer no ho va voler aclarir mai. En qualsevol cas, la seva joventut va ser força agitada, amb moments de separació i de reconciliació amb la seva mare. En una estada a Madrid va conèixer la qui més endavant seria la seva dona, Manuela Carbonell Català, a qui ella anomenava Nola. No està clar l’inici de la relació, però en tot cas se sap que van tenir un fill abans de casar-se, a qui van posar el nom de Víctor, i que va morir quan estaven preparant el casament. Això va fer endarrerir les noces, que van celebrar-se poc després i en la intimitat.

Víctor Balaguer va iniciar-se en l’escriptura força jove, amb només 15 anys ja va publicar els seus primers escrits literaris a la premsa barcelonina.  I aviat va començar també a col·laborar amb revistes i diaris, no només de Barcelona i Catalunya (com Vilanova i la Geltrú, Reus o la Bisbal), també de diferents ciutats espanyoles, així, a la dècada de 1840 va col·laborar amb revistes de Madrid, de Badajoz, de Cadis, de València o de Santiago de Compostela.

Com ja hem vist, el nostre personatge d’avui és totalment polièdric. A més de col·laborar amb diaris i revistes i dirigir diferents publicacions, va escriure poesia, narrativa, teatre i també, assaigs estudis i cròniques. El 29 d’octubre de 1852 va ser nomenat cronista de la ciutat de Barcelona, que segons explica Joan Palomas: “Era el primer en exercir-lo després de la desfeta de les institucions catalanes arran de la Guerra de Successió. Era un càrrec sense sou, que atorgava al titular el privilegi d’ocupar un seient a l’esquerra del secretari en tots els actes públics on assistís l’Ajuntament, i que obligava a escriure una memòria cada cinc anys sobre els esdeveniments més notables de la ciutat”. Més endavant va ser l’encarregat de fer la proposta dels noms de carrers de l’incipient Eixample barceloní. El seu treball es recull al llibre Las calles de Barcelona, un complet Nomenclàtor on explica, un per un, el nom de tots els carrers.

L’activitat de Víctor Balaguer al llarg de la seva vida va ser molt diversa i àmplia. Va tocar un munt d’àmbits de tota mena. De jove, va cursar estudis de Lleis, probablement per influència de la seva mare, donat que el pare havia mort feia anys. No sembla, però, que a ell li fes gaire el pes. Així ho explica Palomas: “El nostre personatge va anar seguint els estudis, sembla que sense gaire entusiasme. Va aprovar sense gaire lluïment els quatre primers cursos, però el cinquè ja no”. I afegeix: “Encara arribà a matricular-se de cinquè curs, per segon cop, però ja no va acabar-lo. Balaguer, que va demostrar durant la seva vida una gran capacitat de treball en els temes que li despertaven una gran motivació, per als estudis jurídics es va obligar a anar aprovant-ne els cursos, però sense assolir grans fites acadèmiques”. Així doncs, només s’esforçava per allò que li interessava i el motivava.

A banda de l’escriptura, també es va interessar per la música. Va escriure diverses obres de teatre musical, va ser un gran amant de l’opera, va fer alguna incursió en la sarsuela i la cançó tradicional i es va relacionar amb el cant coral. Va ser un dels principals impulsors de la Renaixença i com a historiador va estudiar els comtes catalans i la corona catalanoaragonesa. Va entrar en política durant el bienni progressista (1854-1856) i en aquest àmbit, entre moltes altres coses, va ser diputat provincial i va presidir la Diputació de Barcelona, va participar en diferents intents revolucionaris progressistes, va ser diputat a Corts i ministre en quatre ocasions, sent tres cops ministre d’Ultramar i un cop, de Foment.

Montserrat Comas i Güell, autora del llibre Víctor Balaguer i la identitat col·lectiva, relaciona els vessants de Balaguer com a polític i com a poeta romàntic: “El paper polític que va assumir Víctor Balaguer el converteix en un personatge complex i de gran profunditat. Sense renunciar als principis essencials del romanticisme, es va mantenir fidel als corrents progressistes. La tendència que determinà des de bon començament el seu projecte nacionalista fou clarament globalitzadora i ben definida: <<Encara som avui els catalans els homes de Tàcit. No combaten en els camps de batalla com algun dia, però aquí tots lluiten, el comerciant i el periodista, l’home de negocis i el de lletras, el banquer i l’economista, el propietari i el poeta>> (1866)”. Després d’aquesta cita de Balaguer, Montserrat Comas continua: “Cal, doncs, interpretar des d’aquesta perspectiva molts comportaments polítics, econòmics i també literaris de la seva carrera; tots ells acostumen a anar tant estretament lligats que es fa impossible de destriar el Balaguer poeta del Balaguer polític”.

A més de ser diputat i ministre, en la seva trajectòria política també va presidir la Diputació Cubana i el Consell de Filipines. Recordem que en aquella època Cuba i les Filipines pertanyien encara a Espanya. Va arribar a ser un gran especialista en Ultramar. Per altra banda, va estar molt vinculat amb el món financer i també amb el món de la cultura i l’educació. Va presidir el Consell d’Instrucció Pública i el Patronat de Pàrvuls i va lluitar per la creació d’un ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts.

Tot això és, només, una petita mostra de la personalitat i la trajectòria de Víctor Balaguer. Anem per la Biblioteca Museu que du el seu nom i que és l’objecte d’aquesta sortida. Al llibre citat, Joan Palomas diu: “La creació de la Biblioteca-Museu que duu el seu nom és sens dubte una de les realitzacions més ambicioses per part de Balaguer, més si ens atenem que en aquesta ocasió ja no es tractava d’orientar el diner públic en una determinada direcció, sinó que es tractava d’una iniciativa feta sota el seu esforç particular”. Palomas explica que la idea li va venir arran de la defunció de la seva esposa, Nola Carbonell, i que hi va invertir diners provinents de l’herència dels seus pares. També diu Palomas: “Balaguer, dotat d’una extraordinària capacitat de treball, sortia del dol per la mort de Nola amb una nova empresa entre mans, d’extraordinària envergadura per l’època. L’elecció de Vilanova i la Geltrú com a seu de la BMVB [Biblioteca Museu Víctor Balaguer] la feia en reconeixement a la fidelitat dels vilanovins, però també per la constatació que a Barcelona existien més equipaments culturals”.

Per la seva banda, Montserrat Comas i Güell diu de la Biblioteca Museu que: “Era la culminació d’una trajectòria. Per accedir-hi cal passar sota el lema que pot ben definir la voluntat del seu fundador: Surge et ambula; és a dir Aixeca’t i camina, posa’t en moviment. Evidentment tampoc s’hauria d’oblidar la interpretació maçònica, de passar de la foscor a la claror, de la ignorància al coneixement”. La mateixa autora explica que el bibliotecari Joan Oliva Milà  va proposar que s’hi gravés: Arte, Ciencias y Letras, però que Balaguer ho va desestimar, perquè creia més adequat posar Surge et ambula, per l’entrada d’un edifici destinat a estimular la intel·ligència.

L’edifici recorda un temple clàssic, segons un disseny del mestre d’obres Jeroni Granell. Té una cúpula central i dues ales simètriques, una dedicada a la Biblioteca i l’altra al Museu. Les façanes estan decorades amb esgrafiats, obra de Josep Mirabent, amb al·legories a l’art, la literatura, les ciències i a la francmaçoneria, donat que Víctor Balaguer hi pertanyia. A banda i banda de la porta central hi ha les escultures de dos vilanovins il·lustres: el poeta romàntic Manuel de Cabanyes, obra de Josep Campeny, i l’arquebisbe Francesc Armanyà, obra de Manel Fuxà. Un cop es traspassa la porta, passant sota el citat lema Surge et ambula, s’accedeix a un repartidor circular, sobre el qual s’erigeix la cúpula i que dona accés als diferents espais del centre.

El cantó esquerra és la biblioteca. Té un aspecte clàssic, amb llibreries de dos pisos, amb una escala de cargol que permet pujar al pis de sobre amb finestres entre les parts de dalt de les llibreries. Conserva fons i col·leccions que van des del  segle X fins a l’actualitat, amb documents que s’han anat incorporant amb donacions. Hi ha també una part d’arxiu i les temàtiques i els documents són molt variats. Hi ha llibres, fullets i fulls impresos (auques, goigs, programes…), manuscrits (autògrafs, cartes, pergamins…), publicacions periòdiques, mapes i cartes nàutiques, gravats, materials gràfics (fotografies, postals, ex-libris, menús, cartells…) i partitures musicals.

A la part de Museu s’hi accedeix pel cantó dret i compta amb diverses sales repartides entre dos pisos. Les sales que hi ha són, a la planta baixa: la Pinacoteca, la sala Prado, la sala egípcia i la sala Silvela. Al primer pis hi ha la sala del llegat 1956, l’anomenada Cafè Foment, la d’escultura del segle XX, la de l’Escola de Vilanova i, finalment, la d’Art contemporani. A la planta baixa hi ha també, la Sala de Juntes i l’espai dedicat a exposicions temporals.

La Pinacoteca és un gran saló de parets altes i de color vermellós que és a l’origen del museu i manté l’esperit d’un pavelló de belles arts del segle XIX. Hi ha un conjunt de pintures i escultures, algunes obres són de gran format i altres són més petites. Entre els artistes representats hi ha Marià Fortuny i Marsal, Joaquim Sorolla, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Damià Campeny, Ramon Martí Alsina  o Venanci Vallmitjana. Algunes de les obres hi són des d’abans de la inauguració,  gràcies a donacions d’alguns dels artistes del moment i també de col·leccionistes i amistats influents de Víctor Balaguer.

La següent és la Sala Prado, que rep aquest nom perquè mostra una selecció d’obres cedides en dipòsit pel museu madrileny. L’origen està en una petició de Víctor Balaguer va fer a l’aleshores anomenat Museo Nacional de Pintura y Escultura. Les obres van arribar a Vilanova i la Geltrú entre 1882 i 1886. L’any 1981 la Biblioteca Museu va patir un robatori per part de la banda d’Erik el Belga i es van retirar les obres. Les obres van ser recuperades i el 1986 la Biblioteca Museu va rebre una nova selecció de quadres. El 2008 es va crear la sala exclusiva on avui es poden contemplar diverses obres d’autors com El Greco, Murillo, Ribera, Brueghel o Maíno.

La sala egípcia acull una col·lecció donada per Eduard Toda, amic personal de Balaguer i diplomàtic, que va formar part del cos consular a Egipte. És, probablement, la primera col·lecció d’art egipci que es va formar a Catalunya. Hi ha un naos funerari, fragments de sarcòfag, amulets, com ulls d’Horus o escarabeus i diferents objectes d’ús quotidià provinents de cambres funeràries. Toda va participar en diverses excavacions mentre era a Egipte i és autor de fotografies i de llibres com A través del Egipto o Son Notém en Tebas.  La col·lecció respon a la fascinació per al món egipci que va haver-hi a Europa a final del segle XIX.

La sala Silvela reflexa l’esperit universalista amb que va ser concebuda la Biblioteca Museu, en un moment en que es va recuperar l’interès pels oficis artístics i les arts decoratives, alhora que creixia la curiositat per les cultures antigues o llunyanes, gràcies a la difusió de les troballes arqueològiques i a la celebració de les grans exposicions universals. Fruit de tot plegat és el conjunt d’objectes que hi ha en aquesta sala guardada per dues armadures de samurai. Hi conviuen vitrines amb llànties romanes, divinitats precolombines, figures orientals, peces de vidre de Bohèmia, ceràmica valenciana i talles, armes i objectes procedents de les Filipines, entre altres coses, entre les quals algunes armes europees i diverses peces arqueològiques trobades en les excavacions del jaciment arqueològic de Darró de la mateixa Vilanova i la Geltrú.

Les sales del primer pis estan totes dedicades a la pintura i l’escultura. La primera que trobem és la que du el nom de Llegat 1956 i que prové de la donació pòstuma que va fer aquell any Victòria González, amiga íntima de l’industrial Lluís Plandiura. Hi ha obres de Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Isidre Nonell, Joaquim Mir o Hermen Anglada Camarasa.

 

La sala següent és Cafè Foment i acull els plafons que quatre artistes vilanovins van pintar per decorar les parets del cafè del Foment Vilanoví, històrica entitat de la població. Els autors són Joaquim Mir, Martí Torrents, Alexandre de Cabanyes i Enric C. Ricart i les obres representen paisatges, festivitats i tradicions de Vilanova. L’any 1972 van ingressar al museu després d’anys de decorar les parets de l’entitat vilanovina. Les sales següents estan dedicades a una col·lecció d’escultures del segle XX, amb peces de Manolo Hugué  i Josep Clarà i Ayats, entre altres; la penúltima sala està dedicada a l’Escola de Vilanova, una de les escoles artístiques locals que es van crear durant la Primera Guerra Mundial davant la impossibilitat de viatjar a París. I la darrera sala està dedicada a l’art contemporani i mostra unes 140 obres provinents d’un projecte del Museo de Arte Contemporáneo S. A., un projecte dels crítics d’art Alexandre Cirici Pellicer i Cesáreo Rodríguez-Aguilera, que va estar ubicat, entre 1960 i 1963 a la cúpula del Coliseum de Barcelona. En tancar aquest, es van fer gestions perquè una part important de les obres es poguessin conservar a la Biblioteca Museu.

Tornant a la planta baixa, hi ha un petit espai dedicat a les dones en l’art, es tracta d’unes quantes obres de dues col·laboradores de la revista Feminal, la primera escrita i dirigida per dones a Catalunya i que es va publicar entre 1907 i 1917. Són Visitació Ubach i Antònia Ferreras. Són les dues úniques autores presents en les donacions que va rebre la institució en les primeres dècades d’existència. Finalment queda la Sala de Juntes, que conserva un seients antics i una vitrina amb les englantines dels Jocs Florals de 1861, la de Jocs Florals de Barcelona de 1860 i la dels Jocs Florals de València  de 1859, donades totes elles pel mateix Víctor Balaguer.

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Museu Biblioteca Víctor Balaguer
Av. Narcís Monturiol, 2.
08800 Vilanova i la Geltrú
Telèfon: 93 815 42 02
Correu electrònic: biblioteca@victorbalaguer.cat

Bibliografia:
COMAS i GÜELL, Montserrat; Víctor Balaguer i la identitat col·lectiva. Editorial Afers. Catarroja, 2008.
PALOMAS i MONCHOLÍ, Joan; Víctor Balaguer. Renaixença, Revolució i Progrés. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i El Cep i la Nansa Edicions. Vilanova i la Geltrú, 2004.