Esplugues. Can Tinturé i La Rajoleta

Can Tinturé

Can Tinturé

La sortida d’avui ens porta cap a la comarca del Baix Llobregat, on visitarem una torre amb jardí edificada l’any 1898 com a residència familiar d’un personatge que fou regidor i alcalde de la població a principi del segle XX, i una antiga fàbrica creada l’any 1858. I val a dir que, tot i que potser no haguem conegut aquesta fàbrica, és molt més que probable que si haguem vist molts dels objectes que si van produir. Avui un i altre edificis són la seu d’un museu on podrem contemplar una col·lecció força curiosa iniciada la dècada de 1920 per un col·leccionista nascut a la Barceloneta. Avui ens n’anem a Esplugues de Llobregat a visitar Can Tinturé i La Rajoleta, on es conserva i es mostra la col·ecció de ceràmica decorativa creada per Miquel Salvador. En acabar, podem acostar-nos fins al claustre gòtic de Santa Maria de Montsió i fer una volta pel nucli històric de la població.
Continua llegint

Parc Torreblanca

Un racó del parc.

Un racó del parc.

Avui anirem a tres municipis alhora, però ho farem sense sortir del mateix lloc. La sortida d’avui ens proposa aprofitar que la primavera va entrant, per anar a passejar per un parc. És un parc amb un laberint, però no és al barri d’Horta de Barcelona, ni té tanta història, però també en té. És un parc on els diumenges hi ha un mercat de fruites i verdures dels pagesos de l’entorn. Anem a la comarca del Baix Llobregat i als municipis de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat. Avui sortim al parc de Torreblanca.
Continua llegint

Can Negre

Façana de Can Negre.

Façana de Can Negre.

Recuperem una sortida amb gràcia de l’anterior bloc en format blogger i emesa a Ràdio Gràcia l’abril del 2012. Ens acostem a la comarca del Baix Llobregat i a un personatge relacionat amb Gràcia, perquè hi té obra. Anem a Sant Joan Despí a conèixer la figura i l’obra de Josep Maria Jujol, arquitecte modernista, col·laborador de Gaudí al Parc Güell i autor de la finca Sansalvador, al Coll. Avui visitem Can Negre.
Continua llegint

Les termes romanes de Sant Boi de Llobregat

El frigidarium.

El frigidarium.

La sortida amb gràcia d’avui ens porta conèixer on i com es banyaven els romans i ho farem acostant-nos a una població que ja vam visitar fa uns mesos. És una ciutat del Baix Llobregat que ha convertit en museu l’edifici on va viure un personatge històric, que hi va morir: Rafael Casanova. En aquesta ocasió, però, no visitarem el museu, sinó que anirem a veure les termes romanes construïdes a final del segle II dC i que son de les millor conservades que es coneixen a Catalunya. Avui anem a les termes romanes de Sant Boi de Llobregat on, de passada, aprendrem alguna cosa de l’activitat econòmica d’aquesta població en l’època romana.
Continua llegint

Passejada pel Viladecans d’ahir i d’avui

Aspecte de l'exposició Pagesos i vilatans.

Aspecte de l’exposició Pagesos i vilatans.

Avui farem, podíem dir-ho així, una visita doble. Veurem una exposició i passejarem per un poble. Començarem per la mostra, perquè ens servirà per veure com era i com vivia la gent d’aquesta població del Baix Llobregat  al segle XIX i després passejarem pels seus carrers actuals per veure com és avui, a principi del segle XXI. I aprofitarem per conèixer tres edificis emblemàtics. L’exposició és Pagesos i vilatans i la població és Viladecans.

Continua llegint

Sant Boi i Rafael Casanova

Escenificació de Rafael de Casanova amb el penó de Santa Eulàlia.

Escenificació de Rafael de Casanova amb el penó de Santa Eulàlia.

Fa unes setmanes vam visitar la casa on va morir un dels personatges més importants de la literatura catalana, Mossèn Cinto Verdaguer. Avui anirem a conèixer l’edifici i la població on va morir un polític català a qui recordem cada any per la diada de l’onze de setembre. Anem a Sant Boi de Llobregat a Can Barraquer, avui convertida en museu, i que és el lloc –aleshores es deia Can Bosch-, on va viure els darrers anys de la seva vida el conseller en cap del Consell de Cent l’11 de setembre de 1714, Rafael Casanova.

És ben sabut que el conseller en cap no va morir en la defensa de Barcelona, sinó que va ser ferit i marxar de la ciutat. Rafael Casanova va morir amb més de 80 anys a Sant Boi de Llobregat el 2 de maig de 1743 a la casa on vivía, que era propietat del seu fill.

Plafó d'inici de l'exposició Rafael Casanova i el seu temps.

Plafó d’inici de l’exposició Rafael Casanova i el seu temps.

Comencem, però pel començament. Rafael Casanova i Comes va ser el cinquè d’onze fills de Rafael Casanova i Solà i Maria Comes i Sors, però no se sap amb certesa la data exacte del naixement, perquè els arxius van ser  cremats el 1839 durant les carlinades. La família vivia a Moià, on el pare exercí diversos càrrecs públics. El fet de ser una família tant nombrosa va fer que diversos germans es fessin capellans i monges. El jove Rafael va traslladar-se a Barcelona per estudiar dret, una de les disciplines amb més reconeixement social a l’àpoca. I ho va fer amb els millors juristes del moment. L’any 1678 ja havia aconseguit ser doctor en dret civil i canònic.

Tomba de Rafael Casanova a l'església de Sant Baldiri.

Tomba de Rafael Casanova a l’església de Sant Baldiri.

Va casar-se el 22 de juliol de 1696 amb una vídua, Maria Bosch i Barba, la família de la qual vivia a Sant Boi des de feia alguns segles. El casament va celebrar-se a l’antiga església de Sant Jaume i la parella va anar a viure al carrer Banys Nous. Tingueren quatre fills, dels quals només en sobrevisqué un, Rafael, el segon. El gran, Francesc, va morir el 1710 i els dos petits, Pau i Teresa, bessons, ho feren poc després de néixer. La dona havia mort l’any 1704.

A nivell professional, Casanova va exercir al costat de dos dels advocats de més renom de la seva època: Miquel Llorell i Pere Màrtir Pons i de Llorell. El 25 de gener de 1706 fou nomenat conseller tercer del Consell de Cent de Barcelona. Tot just dos mesos després de l’arribada de l’arxiduc Carles  a la ciutat i quan feia mig any que Catalunya s’havia posicionat del cantó dels Àustries enfront els Borbons en la disputa per la corona d’Espanya, amb la signatura del Pacte de Gènova.

Va assumir la responsabilitat de la conselleria en cap després de la mort, en un avalot a la catedral, el seu predecessor, Francesc Nicolau de Sant Joan. El setembre de 1714 era partidari de pactar amb el cap de l’exèrcit borbònic, el duc de Berwick, però va acceptar la decisió de defensar la ciutat fins a la mort. Durant la defensa de Barcelona va ser ferit i fou donat per mort, tot i que en realitat va fugir i s’amagà fins que el 1719 fou amnistiat. A partir d’aleshores exercí la seva professió d’advocat fins sis anys abans de la seva mort.

Cup de vi del segle XIX.

Cup de vi del segle XIX.

En aquest punt cal aclarir un dels errors que hi ha amb la figura de Rafael Casanova. Va ser conseller en Cap Barcelona, el que equival avui en dia a ser l’alcalde de la ciutat, no va ser president de la Generalitat, com a vegades es diu.

L’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat va recuperar, el 26 de març de 2011 la casa on va morir convertida en museu. Un espai on no només es recorda la figura del conseller en Cap, sino que es mostra la història de la població d’una manera força didàctica, amb imatges, objectes, textos i plafons interactius. El primer pis és on s’explica la història de la població i el segon pis està dedicat a la figura de Rafael Casanova, amb un espai lateral on s’hi fan exposicions temporals.

anfora, ungüentari i biberó dels segles II i I aC.

Ànfora, ungüentari i biberó dels segles II i I aC.

“Sant Boi temps i espai” és l’exposició permanent que ens acosta a la història de la ciutat. S’inicia amb un audiovisual que ens permet situar-nos i durant el qual ens mostren algunes restes arqueològiques que s’han conservat in situ. Havent acabat l’audiovisual, podem començar el recorregut històric des dels laietans, els primers pobladors del territori de Sant Boi dels quals es té constància, fins a l’època actual. Tot just després de les vitrines que ens expliquen la vida en l’època dels laietans, podem veure un cup per a vi datat del segle XIX.

Caps femenins de terracota dels segles II i I aC.

Caps femenins de terracota dels segles II i I aC.

L’exposició “Sant Boi temps i espai” s’organitza a l’entorn de sis grans períodes històrics: a més dels laietans, hi ha l’època dels romans, el Sant Boi medieval, temps de Conflictes, i les èpoques moderna i contemporània. A cada una hi ha objectes que ens permeten acostar-nos a com han anat vivint els habitants de la població en els diferents períodes  històrics.

Lluerna i vas corinti del segle II-III dC.

Lluerna i vas corinti del segle II-III dC.

De l’època ibèrica hi ha diversos estris, com un ungüentari, un biberó i figures de terracota del segle II aC, que s’han trobat en excavacions dutes a terme a la població i s’explica com vivien, amb què cuinaven i què menjaven els laietans. De l’època romana s’explica que les dades que hi ha són fragmentades i que els experts van aprofitant la informació que ha anat apareixent en els darrers anys per omplir el trencaclosques. En tot cas, hi ha restes d’unes termes que explicarem en una altra ocasió. Entre les peces exposades hi ha una lluerna, un vas corinti  o un plat del segles II a III dC.

Plafó tàctil de l'època medieval.

Plafó tàctil de l’època medieval.

Entre el Sant Boi romà i el medieval, hi ha una zona amb alguns elements per tocar i utilitzar, com un casc de legionari. A més, a cada espai expositiu hi ha un plafó tàctil amb vídeos que expliquen diferents aspectes de l’època a què fan referència. Així, a l’apartat dedicat a l’Edat Mitjana, hi ha vídeos sobre l’organització territorial i les jurisdiccions, l’església de Sant Baldiri, l’activitat econòmica, l’administració local o la vida quotidiana al Sant Boi de l’època, entre altres.

El següent espai està dedicat als conflictes i explica les diferents guerres viscudes pel nostre país. Comença per la guerra civil catalana (1462-1472), el bandolerisme, la guerra dels Segadors (1640-1652), la revolta dels barretines (1687-1689), la guerra de Successió (1702-1714), la guerra del Francès (1808-1814), les carlinades del segle XIX i la guerra civil espanyola (1936-1939).

Fem aquí un parèntesi, per explicar que la revolta dels Barretines o dels Gorretes fou una insurrecció popular contra l’actuació de les tropes castellanes que el maig de 1689 havien vingut a fer front a un dels freqüents enfrontaments amb França. Segons la legislació de l’època, la població havia d’allotjar els soldats, els quals, per altra banda, tenien una actitud gens exemplar. Un dels llocs on la revolta va adquirir més significat, fou el Baix Llobregat i un dels líders del moviment fou Antoni Soler, un veí de Sant Boi. La revolta va fracassar, però poc després es van començar a solucionar el problema de l’allotjament dels soldats amb la construcció d’unes casernes.

Camisa de dormir de final del segle XIX.

Camisa de dormir de final del segle XIX.

Tornant a l’exposició, i, concretament a l’apartat de l’època moderna, hi podem veure unes camises de dormir de final del segle XIX, un bressol de fusta de principi del segle XX o unes setrilleres de meitat del segle XX. Tots els objectes exposats provenen del mateix Sant Boi. A l’espai dedicat a l’època contemporània, s’expliquen el creixement demogràfic i els canvis viscuts pel municipi en els darrers anys. Fins aquí arriba la primera de les dues exposicions permanents del museu. L’altre és la que recorda la figura del conseller en Cap l’onze de setembre de 1714, i per visitar-la segona hem de pujar al segon pis.

Retrat de l'arxiduc Carles III.

Retrat de l’arxiduc Carles III.

Rafael Casanova i el seu temps“, que és el títol de l’exposició, fa una semblança del personatge amb alguns textos i diverses imatges, entre les quals hi ha els retrats de l’arxiduc Carles III i Felip d’Anjou, el rei Borbó Felip V, aquest posat cap per avall. Al davant, en una vitrina hi ha el model que va utilitzar l’escultor Rossend Nobas per dissenyar el monument a Rafael Casanova que hi ha a la cantonada de la ronda de Sant Pere amb el carrer Alí Bei.

Retrat de Felip d'Ajnou, el futur Felip V, penjat cap per avall.

Retrat de Felip d’Ajnou, el futur Felip V, penjat cap per avall.

La darrera part de l’exposició està formada per escenificacions amb efectes sonors que mostren diversos moments del final de la guerra de Successió amb la defensa i caiguda de Barcelona i la promulgació del Decret de Nova Planta. L’exposició s’acaba amb un audiovisual que recorda la celebració de la Diada de l’Onze de Setembre de 1976, la primera que es va poder celebrar amb certa llibertat després de la mort de Franco.

En aquest punt cal recordar que el setembre de 1976 encara no feia un any de la mort del dictador i el governador civil del moment, Salvador Sánchez Terán, no va atrevir-se a  autoritzar la celebració a Barcelona i, després d’unes dures negociacions amb els representants de l’Assemblea de Catalunya, va autoritzar la celebració d’un acte a la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat, la població on és enterrat Rafael Casanova.

Escenificació de l'assalt final de les tropes borbòniques a Barcelona.

Escenificació de l’assalt final de les tropes borbòniques a Barcelona.

Va ser la primera gran manifestació democràtica i, des d’aleshores va quedar, com a un dels actes institucionals de la Diada de l’Onze de Setembre, l’ofrena floral a la tomba del conseller en Cap, que descansa a l’església de Sant Baldiri de Sant Boi. És en una capella lateral a l’esquerra de la nau. Si decidiu visitar el museu, pot ser una bona manera d’acabar-la entrant a la parròquia per veure la tomba de qui fou conseller en Cap del Consell de Cent.

A la parròquia es conserva una part del retaule de Sant Baldiri, obra de Lluís Dalmau datada del segle XV, és la taula central que mostra la imatge del sant. La resta, va ser traslladada a Barcelona el 1936 per salvar-la de la destrucció. L’obra va ser restaurada per decisió del director dels Museus d’Art de Barcelona, Joan Ainaud de Lasarte, del quan en vam parlar a l’entrada sobre el Museu Picasso. Un parell de plafons n’expliquen la història.

Casc de legionari per tocar i posar-se.

Casc de legionari per tocar i posar-se.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Amb la col•laboració d’Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 2 d’abril de 2013

Museu de Sant Boi de Llobregat
Carrer del Pont, 7
Tel.: 93 635 12 00 (ext. 463)
museu@santboi.cat

Audivisual sobre l'Onze de Setembre de 1976.

Audivisual sobre l’Onze de Setembre de 1976.

El castell de Fels

El castell de Fels.

El castell de Fels.

La setmana passada vam visitar el castell de Montjuïc, a Barcelona, una edificació que ha tingut un ús bàsicament militar i l’ha mantingut, si més no en part, fins fa molt poc temps. Avui ens acostarem a veure un altre castell, però aquest, a banda de donar nom al municipi on és, va ser utilitzat també com habitatge, tot i que durant la guerra civil el van convertir en presó de membres de les brigades internacionals. Estic parlant del castell de Fels, que va donar nom a la població de Castelldefels.

Torre de guaitaEls castells són, de fet, fortificacions militars i eren construïts normalment en turons i punts elevats per poder controlar el territori dels entorns. En el nostre cas, el castell de Castelldefels esta construït en un turó que s’aixeca 59 metres per damunt del nivell del mar, en un lloc on s’hi han trobat restes d’un poblat ibèric i d’una vil·la romana.  La primera construcció medieval que hi ha documentada no és, però, una fortificació, si no una església romànica datada de l’any 967.

Les excavacions arqueològiques dutes a terme van permetre descobrir restes d’un poblat ibèric d’entre els segles IV i II aC, i també d’una vil·la romana datada del segon quart del segle III dC. Aquestes restes serien d’un edifici de planta i pis. Una part d’aquestes restes, son visibles a través d’un vidre al subsòl del presbiteri de l’església.

Matacà a l'entrada del castell.

Matacà a l’entrada del castell.

Anem, però, al principi del castell. El segle X el lloc on avui s’aixeca Castelldefels era zona de frontera amb els dominis del califat de Còrdova i el comte Sunyer va encarregar als monjos del monestir de Sant Cugat que organitzessin el territori. Una de les coses que van fer, va ser erigir l’església de Santa Maria, que és, per tant, el sector més antic del conjunt que podem visitar avui dia. A principi del segle XII, entre els anys 1100 i 1106, l’església va ser reconstruïda. Segles després, entre el XIV i el XV va ser fortificada. Tot i que és de suposar que hi hagués alguna mena de fortificació anterior, encara que només fos alguna torre de guaita, no n’hi ha cap constància documental.

Castelldefels va formar part de la Baronia d’Eramprunyà, originària del segle XI, des de l’any 1447. Aquesta baronia, amb centre a Gavà, on hi ha el castell que du el seu nom, s’estenia pels actuals termes municipals de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat, Viladecans i Sant Boi de Llobregat.

Torre circular adosada, al costat de l'església.

Torre circular adosada, al costat de l’església.

La primera fortificació, al voltant de l’església, dataria dels segles XIV i XV. Més endavant, a meitat segle XVI la monarquia espanyola va decidir aixecar un seguit de fortificacions per tota la costa per defensar la població dels atacs dels pirates que venien del nord d’Àfrica i de Turquia. En aquella època es va reforçar les edificacions existents i es van dur a terme diverses ampliacions.

Després de la guerra de Successió, Castelldefels va viure una època de bonança econòmica i, donat que seguia havent-hi el perill dels atacs pirates, es va fer una nova ampliació del castell. Les obres van acabar l’any 1772. Durant el segle XIX el castell va viure una època de decadència, fins al punt que van arribar a ensorrar-se alguns murs i parets.

Detall del parc que envolta el castell.

Detall del parc que envolta el castell.

A final del segle XIX Castelldefels no tenia més de 300 habitants. Així ho reflecteix Cels Gomis al volum dedicat a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras Candi: “reuneix aquest ajuntament 76 edificis ab 289 habitants de fet  y 280 de dret”.  Això no va impedir que el dia 19 de juny de 1895 s’acostessin al castell unes 8.000 persones per assistir a l’execució, mitjançant el sistema del garrot vil, d’un tal Joaquim Figueras, el qual havia estat condemnat a mort per l’assassinat ocorregut l’any 1893 a la rectoria del castell del capellà Jacint Horta i la seva neboda Rita Bosch. La gentada s’hi va aplegar, segons les cròniques de l’època, tot i ser un dia feiner. En aquest punt cal recordar que en aquella època les execucions eren públiques.

Llar de foc de la sala Noble.

Llar de foc de la sala Noble.

Un parell d’anys després, el 1897, el castell va passar a mans de Manuel Girona, el banquer que va costejar la façana de la catedral de Barcelona, qui va encarregar la restauració del conjunt. El projecte va seguir un marcat estil neogòtic, molt de moda en aquell moment –recordem que és l’època en que bona part de la ciutat vella barcelonina es converteix en el barri gòtic- i és aquesta intervenció que deixa el castell amb l’imatge actual, amb un munt de merlets per tot arreu.

Tornem un moment a la Geografia General per conèixer una altra de les intervencions de Manel Girona en aquest conjunt arquitectònic. Explica Cels Gomis: “Abans l’església parroquial era dins del castell, però en Manel Girona, adquiridor  d’aquest immoble, ne va fer alçar una de nova abaix a la carretera, per treure’s aquella servitud. És fama que la imatge de la Mare de Déu que hi ha a la capella del castell va ser donada pel papa Adrià II a l’emperador Carlemany, que ni va fer cessió a aquesta església, edificada per ell”. Aquesta darrera dada, però, no la tinc contrastada.

Detall de la decoració de les parets de la sala Noble.

Detall de la decoració de les parets de la sala Noble.

La nova parròquia va ser projectada per l’arquitecte Enric Sagnier, que també va fer-se càrrec de la restauració del castell. Situada a la plaça de l’Església, és d’estil neoromànic amb planta de creu llatina i tres absis semicirculars. La façana està rematada amb merlets. L’interior de la nau està decorada amb frescos del pintor Josep Serrasanta pintats a la dècada de 1950.

Vestits de cardenal del segle XVIII i de nena del segle XIX.

Vestits de cardenal del segle XVIII i de nena del segle XIX.

Tornem però al castell. Sembla que ni Manel Girona ni la seva família van viure al castell, però si que hi van celebrar grans festes i recepcions. Amb l’esclat de la guerra civil, l’església del castell va ser assaltada i foren cremats els retaules barrocs, que ren de fusta, i la sagristia, i el conjunt va ser convertit en centre d’instrucció de militar. A l’abril de 1938, el castell fou convertit en presó disciplinària de membres de les Brigades Internacionals, que van deixar diversos grafits, que encara es conserven, a les parets de la capella. Son dibuixos de persones, cares, i paisatges.

Un cop acabada la guerra el conjunt va quedar pràcticament abandonat, fins que l’Ajuntament de Castelldefels va comprar-lo l’any 1988. L’any següent va començar un procés de restauració que va allargar-se fins el 2010. Ara es pot llogar per fer-hi activitats i s’hi fan visites guiades. Periòdicament s’organitzen jornades de portes obertes.

La sala d'Esgrima.

La sala d’Esgrima.

Ara que ja en coneixem la història, podem passar a visitar el castell, que es envoltat per un bonic parc amb algunes torres de guaita. L’entrada al recinte es fa per una porta que ens permet creuar el mur que l’envolta i que hi ha davant d’una de les torres de guaita que hi ha als entorns. Després de passar per una zona enjardinada, arribem a un pati tancat, a un cantó, per un mur amb merlets on s’obre una porta amb volta de canó i un matacà al damunt. I ja som al patí d’armes del castell. Des d’aquí comencem la visita a l’interior. Hi podem veure: les quadres, dues sales, la Institucional o Noble i la d’Esgrima, la terrassa mirador i l’església de Santa Maria.

En destacarem les dues sales, la terrassa i l’església. Una escala ens porta a diferents estances i a les dues sales principals. Com a curiositat, explicar que a les habitacions del primer pis hi podem veure, a tocar de les parets, alguns maniquins amb vestits d’època. Entre altres hi ha un vestit renaixentista de dona dels segles XV i XVI, un de marquès del XVII, un de cardenal del XVIII i un de nena vestida a la moda francesa del XIX.

Llar de foc de la sala Noble.

Llar de foc de la sala Noble.

La sala Noble o Institucional és, òbviament, la més gran. Hi destaca una gran llar de foc feta de pedra i escaiola amb la campana profusament decorada amb motius vegetals. A la part superior hi ha les lletres “M” i “G” de colors gris i vermell i entrellaçades. Aquestes lletres es poden veure en altres llocs de la sala. A la part inferior de les parets hi ha un arrambador de fusta i la part de dalt està decorada amb unes sanefes on es repeteixen una àguila, dues flors de llúpol i l’escut de Catalunya. Remata la decoració un fris amb fulles d’acant, amorets, alguns a cavall i, al centre, l’escut de la baronia d’Eramprunyà.  A la paret d’enfront de la llar de foc, hi ha una placa on s’hi llegeix: “Castell de Fels. Los Senyors Barons de Aramprunyà lo feren aixecar lo segle XIII, lo engrandiren lo XVI, lo renovaren lo XVII. Lo Exm. Sr. Dn. Manuel Girona y Agrafel Senador del Regne && lo comprà lo dia de Sta. Eularia 12 de Febrer de 1897 y lo dia de St. Ignasi 31 de Juliol del mateix any, fou terminada sa restauració”.

Detall dels medallons a la sala d'Esgrima.

Detall dels medallons a la sala d’Esgrima.

La sala d’esgrima també està decorada. A la part de baix hi ha reproduïdes escenes de gravats de llibres del segle XVII, i a la part superior hi ha uns grans medallons amb diverses escenes al seu interior, a sota de cada medalló hi ha una llegenda diferent  i, entre medalló i medalló hi ha un bust d’un emperador romà sobre un pilar. Tot això és pintat.

Si pugem una mica més per les escales que hem deixat abans, poder accedir a la terrassa mirador, des d’on hi ha una bona panoràmica que agafa el massís del Garraf, la serra de Collserola, el pla de Barcelona, la muntanya de Montjuic, i bona part del delta del Llobregat i de la línia de costa.

Grafit dels brigadistes internacionals.

Grafit dels brigadistes internacionals.

A la planta baixa, un estret passadís en forma d’embut ensporta cap un patí interior, des d’on s’accedeix a l’església, on hi podem veure les pintures de 1812 de Francisco Rodríguez i els grafits dels brigadistes internacionals que hi van estar presos durant la guerra civil. A tocar de la porta de l’església hi ha quatre mènsules que representen els quatre evangelistes.

Arreu dels espais hi ha diversos cartells i plafons amb informacions sobre la història del recinte.

Panoràmica des de la terrassa. Al centre es pot veure Montjuïc.

Panoràmica des de la terrassa. Al centre es pot veure Montjuïc.

©Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Amb la col·laboració d’Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 12 de febrer de 2013
Castell de Fels
Av. Manuel Girona, s/n
Castelldefels

Imposta amb figura d'evangelista.

Imposta amb figura d’evangelista.
Grafit dels brigadistes.

Grafit dels brigadistes.