Sant Boi i Rafael Casanova

Escenificació de Rafael de Casanova amb el penó de Santa Eulàlia.

Fa unes setmanes vam visitar la casa on va morir un dels personatges més importants de la literatura catalana, Mossèn Cinto Verdaguer. Avui anirem a conèixer l’edifici i la població on va morir un polític català a qui recordem cada any per la diada de l’onze de setembre. Anem a Sant Boi de Llobregat a Can Barraquer, avui convertida en museu, i que és el lloc –aleshores es deia Can Bosch-, on va viure els darrers anys de la seva vida el conseller en cap del Consell de Cent l’11 de setembre de 1714, Rafael Casanova.

És ben sabut que el conseller en cap no va morir en la defensa de Barcelona, sinó que va ser ferit i marxar de la ciutat. Rafael Casanova va morir amb més de 80 anys a Sant Boi de Llobregat el 2 de maig de 1743 a la casa on vivía, que era propietat del seu fill.

Plafó d’inici de l’exposició Rafael Casanova i el seu temps.

Comencem, però pel començament. Rafael Casanova i Comes va ser el cinquè d’onze fills de Rafael Casanova i Solà i Maria Comes i Sors, però no se sap amb certesa la data exacte del naixement, perquè els arxius van ser cremats el 1839 durant les carlinades. La família vivia a Moià, on el pare exercí diversos càrrecs públics. El fet de ser una família tant nombrosa va fer que diversos germans es fessin capellans i monges. El jove Rafael va traslladar-se a Barcelona per estudiar dret, una de les disciplines amb més reconeixement social a l’àpoca. I ho va fer amb els millors juristes del moment. L’any 1678 ja havia aconseguit ser doctor en dret civil i canònic.

Tomba de Rafael Casanova a l’església de Sant Baldiri.

Va casar-se el 22 de juliol de 1696 amb una vídua, Maria Bosch i Barba, la família de la qual vivia a Sant Boi des de feia alguns segles. El casament va celebrar-se a l’antiga església de Sant Jaume i la parella va anar a viure al carrer Banys Nous. Tingueren quatre fills, dels quals només en sobrevisqué un, Rafael, el segon. El gran, Francesc, va morir el 1710 i els dos petits, Pau i Teresa, bessons, ho feren poc després de néixer. La dona havia mort l’any 1704.

A nivell professional, Casanova va exercir al costat de dos dels advocats de més renom de la seva època: Miquel Llorell i Pere Màrtir Pons i de Llorell. El 25 de gener de 1706 fou nomenat conseller tercer del Consell de Cent de Barcelona. Tot just dos mesos després de l’arribada de l’arxiduc Carles a la ciutat i quan feia mig any que Catalunya s’havia posicionat del cantó dels Àustries enfront els Borbons en la disputa per la corona d’Espanya, amb la signatura del Pacte de Gènova.

Va assumir la responsabilitat de la conselleria en cap després de la mort, en un avalot a la catedral, el seu predecessor, Francesc Nicolau de Sant Joan. El setembre de 1714 era partidari de pactar amb el cap de l’exèrcit borbònic, el duc de Berwick, però va acceptar la decisió de defensar la ciutat fins a la mort. Durant la defensa de Barcelona va ser ferit i fou donat per mort, tot i que en realitat va fugir i s’amagà fins que el 1719 fou amnistiat. A partir d’aleshores exercí la seva professió d’advocat fins sis anys abans de la seva mort.

Cup de vi del segle XIX.

En aquest punt cal aclarir un dels errors que hi ha amb la figura de Rafael Casanova. Va ser conseller en Cap Barcelona, el que equival avui en dia a ser l’alcalde de la ciutat, no va ser president de la Generalitat, com a vegades es diu.

L’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat va recuperar, el 26 de març de 2011 la casa on va morir convertida en museu. Un espai on no només es recorda la figura del conseller en Cap, sino que es mostra la història de la població d’una manera força didàctica, amb imatges, objectes, textos i plafons interactius. El primer pis és on s’explica la història de la població i el segon pis està dedicat a la figura de Rafael Casanova, amb un espai lateral on s’hi fan exposicions temporals.

anfora, ungüentari i biberó dels segles II i I aC.

Ànfora, ungüentari i biberó dels segles II i I aC.

“Sant Boi temps i espai” és l’exposició permanent que ens acosta a la història de la ciutat. S’inicia amb un audiovisual que ens permet situar-nos i durant el qual ens mostren algunes restes arqueològiques que s’han conservat in situ. Havent acabat l’audiovisual, podem començar el recorregut històric des dels laietans, els primers pobladors del territori de Sant Boi dels quals es té constància, fins a l’època actual. Tot just després de les vitrines que ens expliquen la vida en l’època dels laietans, podem veure un cup per a vi datat del segle XIX.

Caps femenins de terracota dels segles II i I aC.

L’exposició “Sant Boi temps i espai” s’organitza a l’entorn de sis grans períodes històrics: a més dels laietans, hi ha l’època dels romans, el Sant Boi medieval, temps de Conflictes, i les èpoques moderna i contemporània. A cada una hi ha objectes que ens permeten acostar-nos a com han anat vivint els habitants de la població en els diferents períodes històrics.

Lluerna i vas corinti del segle II-III dC.

De l’època ibèrica hi ha diversos estris, com un ungüentari, un biberó i figures de terracota del segle II aC, que s’han trobat en excavacions dutes a terme a la població i s’explica com vivien, amb què cuinaven i què menjaven els laietans. De l’època romana s’explica que les dades que hi ha són fragmentades i que els experts van aprofitant la informació que ha anat apareixent en els darrers anys per omplir el trencaclosques. En tot cas, hi ha restes d’unes termes que explicarem en una altra ocasió. Entre les peces exposades hi ha una lluerna, un vas corinti o un plat del segles II a III dC.

Plafó tàctil de l’època medieval.

Entre el Sant Boi romà i el medieval, hi ha una zona amb alguns elements per tocar i utilitzar, com un casc de legionari. A més, a cada espai expositiu hi ha un plafó tàctil amb vídeos que expliquen diferents aspectes de l’època a què fan referència. Així, a l’apartat dedicat a l’Edat Mitjana, hi ha vídeos sobre l’organització territorial i les jurisdiccions, l’església de Sant Baldiri, l’activitat econòmica, l’administració local o la vida quotidiana al Sant Boi de l’època, entre altres.

El següent espai està dedicat als conflictes i explica les diferents guerres viscudes pel nostre país. Comença per la guerra civil catalana (1462-1472), el bandolerisme, la guerra dels Segadors (1640-1652), la revolta dels barretines (1687-1689), la guerra de Successió (1702-1714), la guerra del Francès (1808-1814), les carlinades del segle XIX i la guerra civil espanyola (1936-1939).

Fem aquí un parèntesi, per explicar que la revolta dels Barretines o dels Gorretes fou una insurrecció popular contra l’actuació de les tropes castellanes que el maig de 1689 havien vingut a fer front a un dels freqüents enfrontaments amb França. Segons la legislació de l’època, la població havia d’allotjar els soldats, els quals, per altra banda, tenien una actitud gens exemplar. Un dels llocs on la revolta va adquirir més significat, fou el Baix Llobregat i un dels líders del moviment fou Antoni Soler, un veí de Sant Boi. La revolta va fracassar, però poc després es van començar a solucionar el problema de l’allotjament dels soldats amb la construcció d’unes casernes.

Camisa de dormir de final del segle XIX.

Tornant a l’exposició, i, concretament a l’apartat de l’època moderna, hi podem veure unes camises de dormir de final del segle XIX, un bressol de fusta de principi del segle XX o unes setrilleres de meitat del segle XX. Tots els objectes exposats provenen del mateix Sant Boi. A l’espai dedicat a l’època contemporània, s’expliquen el creixement demogràfic i els canvis viscuts pel municipi en els darrers anys. Fins aquí arriba la primera de les dues exposicions permanents del museu. L’altre és la que recorda la figura del conseller en Cap l’onze de setembre de 1714, i per visitar-la segona hem de pujar al segon pis.

Retrat de l’arxiduc Carles III.

“Rafael Casanova i el seu temps“, que és el títol de l’exposició, fa una semblança del personatge amb alguns textos i diverses imatges, entre les quals hi ha els retrats de l’arxiduc Carles III i Felip d’Anjou, el rei Borbó Felip V, aquest posat cap per avall. Al davant, en una vitrina hi ha el model que va utilitzar l’escultor Rossend Nobas per dissenyar el monument a Rafael Casanova que hi ha a la cantonada de la ronda de Sant Pere amb el carrer Alí Bei.

Retrat de Felip d’Ajnou, el futur Felip V, penjat cap per avall.

La darrera part de l’exposició està formada per escenificacions amb efectes sonors que mostren diversos moments del final de la guerra de Successió amb la defensa i caiguda de Barcelona i la promulgació del Decret de Nova Planta. L’exposició s’acaba amb un audiovisual que recorda la celebració de la Diada de l’Onze de Setembre de 1976, la primera que es va poder celebrar amb certa llibertat després de la mort de Franco.

En aquest punt cal recordar que el setembre de 1976 encara no feia un any de la mort del dictador i el governador civil del moment, Salvador Sánchez Terán, no va atrevir-se a autoritzar la celebració a Barcelona i, després d’unes dures negociacions amb els representants de l’Assemblea de Catalunya, va autoritzar la celebració d’un acte a la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat, la població on és enterrat Rafael Casanova.

Escenificació de l’assalt final de les tropes borbòniques a Barcelona.

Va ser la primera gran manifestació democràtica i, des d’aleshores va quedar, com a un dels actes institucionals de la Diada de l’Onze de Setembre, l’ofrena floral a la tomba del conseller en Cap, que descansa a l’església de Sant Baldiri de Sant Boi. És en una capella lateral a l’esquerra de la nau. Si decidiu visitar el museu, pot ser una bona manera d’acabar-la entrant a la parròquia per veure la tomba de qui fou conseller en Cap del Consell de Cent.

A la parròquia es conserva una part del retaule de Sant Baldiri, obra de Lluís Dalmau datada del segle XV, és la taula central que mostra la imatge del sant. La resta, va ser traslladada a Barcelona el 1936 per salvar-la de la destrucció. L’obra va ser restaurada per decisió del director dels Museus d’Art de Barcelona, Joan Ainaud de Lasarte, del quan en vam parlar a l’entrada sobre el Museu Picasso. Un parell de plafons n’expliquen la història.