Portada del llibre.

La sortida amb gràcia d’avui és diferent a les habituals. No anirem a un lloc concret. Més aviat anirem a una època de la història del nostre país. I per resseguir la història podem visitar diversos llocs, alguns dels quals ja hem visitat a les nostres sortides, però ho hem fet des d’un altre punt de vista. Avui ens acostem a un llibre que ens explica un episodi cabdal de la història de Catalunya. És el llibre Les dones del 1714 que ha escrit Patrícia Gabancho i que ens presenta els fets de la Guerra de Successió a partir de set dones que van tenir diferents tipus de protagonisme en aquells fets. Llegint el llibre, a més, podrem descobrir que les coses podrien haver estat molt diferents. En més d’una ocasió va anar d’un pel que la història fos una altra.

Retrat de la reina Elisabet Cristina.

Quan es parla de la Guerra de Successió i del 1714 sempre hi ha uns quants noms associats, tots masculins: Rafael Casanova, Antoni de Villarroel, el general Josep Moragues, Felip V, l’arxiduc Carles… I les dones? Al 1714 la meitat de la població barcelonina era femenina. Alguna participació devien tenir doncs a la guerra. Patrícia Gabancho explica que, de fet “en sabem molt poc de les dones, bàsicament la seva filiació i poca cosa més. Sabem de qui eren filles, amb qui es van casar, qui van ser els seus fills i para de comptar”. Tot i això, ella ha aconseguit explicar la Guerra de Successió a partir de diversos personatges femenins. I a més, s’acosta als fets del 1714 des d’una altra perspectiva. S’allunya de la guerra per endinsar-se en el món de la política interior i la diplomàcia europea. D’aquesta manera mostra aquells anys des d’un altre punt de vista, que ens ajuda a entendre el què i el perquè de moltes coses.

Gravat de l’arribada d’Elisabet Cristina a Mataró.

La primera dona que ens presenta el llibre és, probablement, el personatge femení més rellevant de l’època, la reina Elisabet Cristina, esposa de l’arxiduc Carles. Tenia 17 anys quan va arribar a Catalunya. S’havia convertit al catolicisme perquè una reina d’Espanya no podia no ser-ho i s’havia casat per poders amb l’arxiduc Carles, a qui no coneixia en persona. Va arribar a la ciutat de Mataró el dia 24 de juliol de 1708 i, segons explica Gabancho, sembla que va ser literalment menjada pels mosquits, cosa que va fer que hagués de quedar-se uns dies confinada. En arribar a Barcelona, la jove parella, que va confirmar el matrimoni a Santa Maria del Mar, va instal·lar-se al Palau Reial, que va resultar destruït per un incendi molts anys després, el 1875, i que era a la zona on hi ha l’actual pla de Palau.

Santa Maria del Mar.

Quan l’any 1711 l’arxiduc Carles marxà a Viena a fer-se càrrec del Sacre Imperi Romanogermànic, la reina Elisabet Cristina va quedar-se a Barcelona com a garant dels interessos del seu marit en la corona espanyola. Tot i la seva joventut, doncs només tenia 22 anys, va prendre decisions amb molt sentit comú i va saber fer de mitjancera entre el poder civil i el poder militar, que no sempre estaven d’acord, doncs el poder militar estava en mans del mariscal austríac Starhemberg, els interessos del qual no sempre coincidien amb els dels catalans. La reina marxa deixà Catalunya el 1713, després del Tractat d’Utrecht, però sempre tingué present Catalunya, igual que el seu marit, l’arxiduc Carles d’Àustria, aleshores ja emperador Carles VI. Explica Patrícia Gabancho al seu llibre que l’emperador “renuncia a firmar el Tractat d’Utrecht i manté oficialment la guerra contra Felip V, una guerra sense batalles ni exèrcits, fins a la Pau de Viena de 1725, on rep importants compensacions territorials a Itàlia i els Països Baixos”. Diu també l’autora: “La reina Elisabet Cristina tampoc s’oblida de Catalunya: ‘Mai podré estimar una altra nació com estimo la nació catalana’ escriu en una carta molt personal, i per tant sincera”. De fet la reina va fer esculpir al seu sepulcre l’escena de l’arribada a Catalunya.

Fossar de les Moreres.

Un altre personatge femení que destaca Gabancho al seu llibre és Marianna de Copons, una jove aristòcrata barcelonina que va fer d’espia per als austriacistes. Vivia a Alella, refugiada a casa de la seva germana que era casada amb un noble, membre de la Coronela. Tot i que se sap de la seva activitat, va passar a la història per una fet molt concret. Resulta que es feia passar per una joveneta frívola i aprofitava per relacionar-se amb oficials borbònics. El fet que es coneix va ser una trobada amb el coronel Le Querchois, cap de la Guàrdia Valona. Ella coquetejava amb el militar que li deia que havia de marxar, ella tot jugant, va dir-li que com podia deixar-la plantada, que envies els seus homes a fer el que fos que havia de fer, finalment l’oficial va dir-li que havia d’anar a una important operació de defensa a Mataró, ciutat on s’havien refugiat els nobles filipistes, els anomenats botiflers. Ella va passar aquesta informació, que va ser cabdal per evitar una desfeta de les tropes catalanes, ja estaven preparant un atac contra l’actual capital del Maresme que hagués acabat sent una trampa. Per això es coneix Marianna de Copons amb el sobrenom de la “Mata-Hari catalana”.

Capella de Santa Eulàlia.

Un capítol del llibre Les dones del 1714 està dedicat a Santa Eulàlia, la patrona de Barcelona, a la qual la població de l’època hi tenia molta devoció. La ciutat tenia la bandera i el penó de Santa Eulalia i quan hi havia una situació de perill, es penjava la bandera de Santa Eulàlia al balcó de la Casa de la Ciutat i, fins aleshores havia estat invicte. De fet es deia que Santa Eulàlia havia obrat un miracle en la derrota de l’exèrcit borbònic en el setge de 1706, quan Felip V va haver de marxar amb la cua entre cames. Tanta era la importància que se li donava i la devoció cap a la Santa, que Rafael Casanova va dur la bandera a la muralla en la darrera defensa de la ciutat, és la cèlebre imatge del monument que recorda el conseller en Cap a la ronda de Sant Pere. El simbolisme era tal que Felip V va fer que els barcelonins lliuressin el penó de Santa Eulàlia i l’estendard de la Generalitat, que és la creu de Sant Jordi, que van ser portats a Madrid i al cap d’un temps retornats a Barcelona perquè fossin cremats en una cerimònia pública. Tal era el simbolisme de les banderes i tal l’odi del rei Borbó cap a Catalunya. Algú però, va poder salvar la bandera de Santa Eulàlia del balcó de la Casa de la Ciutat. Va despenjar-la, va retallar la figura central i va amagar-la. “Com un miracle, diu Patrícia Gabancho, la imatge va aparèixer en una arqueta de l’Ajuntament de Barcelona segles després”. Actualment és, amb tots els honors, al Born Centre Cultural.

Campanar del monestir de Vallbona de les Monges.

Si abans dèiem que una jove aristòcrata feia d’espia per a la causa austriacista, una monja benedictina, l’abadessa del monestir de Vallbona de les Monges, va dedicar-se a copiar escrits i a fer córrer informació. Era Manuela Desvalls, germana de dos militars que han passat a la història del 1714: Antoni, marquès de Poal, era el responsable de les tropes de fora de Barcelona, i Manuel, era el governador del castell de Cardona.  Un nét del primer, Joan Antoni Desvalls i d’Ardena fou el creador, anys més tard, del parc del Laberint d’Horta, que ha arribat fins els nostres dies.

Una cert nombre de l’aristocràcia austriacista va marxar a l’exili. Alguns ho feren quan va anar-se’n la reina Elisabet Cristina i altres van aconseguir-ho tot just després de la derrota. El principal destí fou Viena, on el rei Carles III dels catalans (com a emperador fou Carles VI), tenia la seva cort. Alguns van arribar a accedir a càrrecs d’importància i l’emperador els hi tenia força confiança. Aquesta influència en els cercles més propers de la cort va possibilitar que s’establissin a Viena diversos recursos d’ajut a exiliats catalans. Patrícia Gabgancho explica aquesta vida d’exili a partir d’un altre personatge femení: Maria Josepa Pignatelli i d’Aymerich, que formava part del cercle íntim de l’emperador i que formà part del grup de catalans que va acompanyar-lo des del primer moment, quan va marxar a prendre possessió del tron de l’imperi l’any 1711 en morir el seu germà Josep I.

Monument al general Moragues a Pla de Palau.

En acabar la Guerra de Successió els catalans signaren la capitulació i arribaren a uns acords, però Felip V no els va respectar. De fet va engegar una repressió important. Els germans Desvalls, que hem citat abans, van aconseguir marxar, però no van tenir la mateixa sort altres militars, com Antonio de Villarroel, que fou empresonat a A Corunya amb una condicions molt dures i a qui van fer fer tot el camí a peu. Hi ha un personatge però, amb qui els homes de Felip V es van acarnissar: el general Josep Moragues, a qui van torturar i  afusellar, després d’un judici sumaríssim i, un cop mort, van esquarterar el cos i van penjar el cap en una gàbia com a públic escarment i avís. La seva vídua, Magdalena Giralt, que òbviament va quedar en la misèria, va passar-se anys i anys fent un munt de gestions diplomàtiques per aconseguir permís de Madrid per retirar el cap del seu marit i poder-lo enterrar. No va aconseguir-ho fins a l’any 1727. Això sí, sense fer soroll, perquè l’autorització deia: “Ha convenido  el Rey en que se recoja la cabeza de su difunto marido […] sin publicidad ni ruido”. La gàbia i la inscripció que hi havia encara va seguir un temps més al lloc. El diplomàtic que va fer la gestió va afirmar, en un escrit “Felip odia els catalans”.

Retrats de l’arxiduc Carles i de Felip V al museu de Sant Boi de Llobregat.

Perquè aquest és un dels temes que deixa clar el llibre de Patrícia Gabancho. Felip V odiava profundament els catalans. D’entrada val a dir que no estava massa bé del cap. De fet, el seu avi, Lluís XIV, que és qui el va posar al tron d’Espanya, no hi confiava gaire i va prendre algunes decisions passant per sobre del net. I va ser aquest odi malaltís del primer Borbó espanyol cap els catalans que va evitar que la història no anés per un altre camí.

Pati d’armes del castell de Montjuïc.

Com he dit al principi, Gabancho explica el 1714 a partir de la política interior de Catalunya i de la diplomàcia europea, perquè cal no perdre de vista que la Guerra de Successió va ser, de fet, una gran partida d’escacs de les potències europees de l’època. I en canviar les condicions, va canviar la sort de Catalunya i dels catalans. En morir sense descendència el darrer rei espanyol de la casa d’Àustria, Carles II, va pujar al tron Felip d’Anjou, net de Lluís XIV de França, això suposava un poder massa gran en mans d’una mateixa família i, tot i que Felip V va convocar Corts a Catalunya i va jurar les Constitucions, estava clara la deriva centralista del nou monarca, per això, quan les altres potències van apostar per defensar els drets de la casa d’Àustria  al tron d’Espanya, Catalunya va posar-se de part de l’arxiduc Carles. Anglaterra era una de les principals impulsores d’aquesta guerra, doncs buscava obtenir beneficis econòmics i per això va pactar amb els catalans. En morir l’emperador Josep I, germà de l’arxiduc Carles, tot va canviar. Aleshores, qui podia obtenir més poder era el Sacre Imperi Romanogermànic, i els anglesos van perdre interès per la guerra a Espanya. El Tractat d’Utrecht és una bona mostra de tot plegat. Anglaterra va treure importants beneficis econòmics i mercantils i aconseguí tenir presència al Mediterrani en quedar-se Gibraltar i Menorca.

Torre del castell de Cardona.

Els catalans, van quedar pràcticament abandonats a la seva sort, però van decidir mantenir la defensa de les seves llibertats, mentre seguien pledejant entre la diplomàcia europea, tot esperant trobar un desllorigador que els ajudés a sortir-se’n. I Patrícia Gabancho explica com a mínim dos moments en que tot hagués pogut canviar. Un moment va ser quan els enviats catalans a Anglaterra proposaren que Catalunya esdevingués un protectorat d’Anglaterra o Holanda, però la reina Anna d’Anglaterra va venir a dir que l’odi de Felip V cap a Catalunya era tal, que no hi hauria manera de no estar constantment en guerra. El segon cop va ser al setembre de 1714, quan el nou rei anglès, Jordi I, va donar ordre que vaixells anglesos sortissin des de Menorca en suport de la Barcelona assetjada. El problema és que no van arribar a temps, el duc de Berwick, ja havia decidit donar el cop final. Era setembre, s’acostava el mal temps i en aquella època les pluges i el fred feien que s’aturessin les guerres i no volia allargar més la cosa. Barcelona ja havia caigut abans que els vaixells sortissin.

Casa de Maria Àngels Sala al jaciment del Born.

L’últim personatge femení que presenta Patrícia Gabancho al seu llibre és Maria Àngels Sala, que va tenir casa al Born i que és una de les que es pot visitar actualment al jaciment. Aquesta dona li permet explicar la terrible repressió de Felip V contra Barcelona: Va fer enderrocar les cases als veïns del barri de Ribera per construir la ciutadella militar que durant més d’un segle va estar amenaçant la ciutat. En el llibre podem descobrir altres personatges, com Francesc de Castellví, el gran cronista de l’època, que va anar prenent nota de tot per publicar-ne la història un cop exiliat a Viena, o Ramon de Vilana-Perlas, a qui l’arxiduc Carles va deixar  com a màxim conseller al costat de la reina Elisabet Cristina i que després  tindria càrrecs molt importants a la cort de Viena.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia l’11 de març de 2014

Les dones del 1714   
Gabancho, Patrícia
Ed. Columna
Col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona

Escolta el programa

Espais relacionats:
Born Centre Cultural
Fossar de les Moreres
Santa Maria del Mar
Monument al general Moragues
Castell de Montjuïc
Castell de Cardona
Vallbona de les Monges