Si parlem de bastaixos, d’arenes, d’una basílica que no és catedral, però que moltes persones l’hi donen aquest qualificatiu. Si a més ens referim a una novel·la que fa uns anys va tenir un gran èxit, que ha estat traduïda a diversos idiomes i que explica com va ser construïda una de les millors joies del gòtic català i europeu, està força clar de què parlem. Només pot ser de Santa Maria del Mar. Avui ens acostem a conèixer la que va ser coneguda inicialment com a Santa Maria de les Arenes.

Diu la tradició que l’any 39 dC Sant Jaume vingué a Barcelona a predicar l’Evangeli i que va fundar-hi tres esglésies: la catedral de la Santa Creu, Sant Jaume i Santa Maria de la Mar. Aquests fets no es poden corroborar amb cap tipus de documents, perquè no consta en cap escriptura la presència de Sant Jaume a la ciutat. Segons aquesta mateixa tradició el cos de Santa Eulàlia, la jove cristiana martiritzada pels romans l’any 303, hauria estat enterrat en la necròpolis cristiana que hi havia al costat de Santa Maria, potser al Fossar de les Moreres. L’any 715, a causa de les invasions àrabs, el cos fou amagat a l’interior de Santa Maria per evitar-ne la profanació. Va quedar tant ben amagat que no va ser trobat fins l’any 877 i qui ho va fer va ser el bisbe Frodoí.

Francesc Carreras Candi ho posa en dubte: “La geologia contradiu la possibilitat de la existència de Santa Maria de la Mar en els segles IV y V, puix dita part de la Ciutat no sembla que hagués sortit encara de les aigües. El moviment de retrocés de la costa s’ ha pogut seguir en les èpoques historiables, segons veurem examinant los mapes y detalls adduïts per Sanpere y Miquel en sa Topografia de Barcelona, que ens serveixen per fer el mapa del retrocés de les aigües en la Marbella. (Carreras Candi, Francesc. Geografia General de Catalunya. Pag. 134)

Segons Carreras Candi  la parròquia de Santa Maria “se formà ab lo creximent de la Vilanova, segurament dintre lo segle X. En los anys 1002 y 1009, com si ‘s tractés de un lloch poch conegut, los documents la designen per Santa Maria de devant la porta de Barcelona, prop la Mar, y mai Santa Maria de les Arenes. En son començament era de propietat particular. Durant lo segle XI tingué sots sa jurisdicció parroquial, les Vilanoves de la Mar o del Mercadal y dels Codals, lo vilar de Sant Pere  y lo vilarench de Sant Martí de Provençals. La capellanía de Santa Maria de la Mar, en l’ any 1006, passà a la Canonja de Barcelona: lo papa Pasqual II confirmà aquesta donació. En 1157 fóu adscrita a la Prepositura del mes de Febrer. Creyèm inútil desfer la errada opinió que suposa a Santa Maria de la Mar, fundada per l’apòstol Sant Jaume y existent en lo segle de Dioclecià, ajustant-se més a la realitat, la dels que opinen la fundà lo bisbe Aeci en l’any 1000. Lo primer temple, se creu estava més cap a la mar, en un casal d’ enfront la porta de les Moreres que en deyan la Pasionería. Lo renomenat barceloní Bernat Marcús, donà un camp junt a Santa Maria, per cementiri de pobres, disposant ell esser-hi allí enterrat. (Carreras Candi, Francesc. Geografia General de Catalunya. Pag. 312-313)

Sigui com sigui, és clar que l’any 1329 van començar les obres del temple gòtic quer avui coneixem. A banda i banda de la porta de les Moreres hi ha dues làpides, una en català i l’altra en llatí que deixen constància de l’inici de la construcció de l’església.  Les obres, dirigides per Berenguer de Montagut  i per Ramon Despuig, van quedar enllestides amb un temps força curt, ja que l’edifici va quedar pràcticament acabat l’any 1383. Hi va ajudar el fet que tingués el suport de la monarquia catalana: Alfons IV el Benigne hi posà la primera pedra i el seu fill, Pere III el Cerimoniós, també conegut com “el del punyalet”, va cedir gratuïtament, l’any 1368,  la pedra de Montjuïc per a la construcció del temple.

Tal com novel·à Ildefonso Falcones a L’església del mar, els bastaixos o macips de ribera van tenir-hi un protagonisme molt especial en transportar gratuïtament la pedra des de la pedrera de Montjuïc fins a peu d’obra. A les portes i parets del mateix temple hi ha diversos testimonis gràfics d’aquesta col·laboració, que és una mostra del gran suport que va donar a la construcció de Santa Maria del Mar el conjunt de la Ribera, el barri on residia un gran nombre d’armadors i grans comerciants. A més, va coincidir amb un moment de puixança econòmica del barri.

Així ho explica Francesc Tort i Mitjans, al llibre Santa Maria del Mar, catedral de la Ribera, editat l’any 1990 per la Fundació Uriach 1838: “El barri de la Ribera adquirí una gran importància econòmica i social els segles XIII i XIV. La urbanització del carrer dels Montcada, i d’altres desapareguts després de la guerra de Successió en són testimoni. El barri es convertí en el centre de la vida de l’aristocràcia, dels gremis i oficis, de la naixent burgesia, creant-se així les condicions per a la construcció del temple actual”. Aquesta bonança econòmica queda més palesa pel fet que la nit de l’endemà de Nadal de 1378 es va calar foc a les bastides i fins i tot es va témer per les voltes i l’estructura de l’edifici. Tot i això, les obres van continuar i el 3 de novembre de 1383 es posava la darrera clau de volta, on hi ha l’escut de Barcelona, en un acte solemne.

Santa Maria del Mar sempre ha tingut una alta consideració a la ciutat. Així ho explica Bonaventura Bassegoda i Amigó a Santa Maria de la Mar. Monografia històrico-artística del temple premiada l’any 1923 per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i editada el 1976 per Editores Técnicos Asociados S.A.: “La ciutat de Barcelona, representada amb orgull i dignitat pel savi Consell de Cent, durant segles, va assistir a les festes religioses, sobretot a la de Cap d’Any o de Ninou i més tard, a les processons de Corpus i dels tercers diumenges. Tan considerava a Santa Maria com la principal després de la Seu que, si per raons de preeminència sorgia algun conflicte de cerimonial amb el Capítol, deixava d’anar a la Seu i acudia al temple de la Mar, fent-ho constar l’escrivà del Racional en els dietaris. I mai els consellers li escatimaren l’ajut material per a adobassaments i millores”.

Com molts edificis i monuments del país, Santa Maria del Mar ha viscut moments feliços i èpoques dolentes. L’any 1428, un terratrèmol va fer caure la rosassa i va provocar-hi diverses víctimes mortals. L’actual data del 1459. Després de la Guerra de Successió, qual la nova administració de Felip V va enderrocar gran part del barri de la Ribera per a construir la ciutadella que havia de vigilar que els barcelonins no tornessin a tenir males idees, el temple va estar en el punt de mira, però finalment i sortosa, es va salvar. I el juliol de 1936, com moltes altres esglésies, va ser cremada i va patir danys força importants.

Vista, encara que una mica per sobre, la història de Santa Maria del Mar, anem a conèixer l’arquitectura. La planta de l’església és de tres naus amb les capelles englobades a l’interior dels contraforts. L’absis té deambulatori  amb dues capelles a la part recta i nou a la corba. Els pilars que sostenen la coberta tenen 18 metres d’alçada, són octogonals i sense nervis.

En general, l’arquitectura de Santa Maria del Mar és molt austera, tant a l’exterior, com a l’interior, això, però, no li treu ni un bri de bellesa, ben al contrari, l’engrandeix. Vegem la descripció que en fan Eduard Carbonell i Alexandre Cirici  al llibre Grans monuments romànics i gòtics editat per La Caixa l’any 1977: “la sensació d’espai és extraordinària, no sols perquè les tres naus són tan iguals sino perquè els pilars, com columnes, són tan separats, a quinze metres uns dels altres, fet sense precedents a tot Europa”.

Les façanes laterals són llises, imponents. Les escultures que hi ha, són les gàrgoles de la coberta, a les portes i als finestrals, emmarcats per uns guardapols ogivals amb una cara a cada punta inferior. La part interior hi ha les columnes que suporten els corresponents vitralls. L’església té quatre portes: La principal, a la plaça de Santa Maria, una al carrer dels Sombrerers,  la de les Moreres, que s’obre davant el Fossar i una quarta al passeig del Born. Hi ha constància fotogràfica que totes quatre tenien imatges al timpà, avui però, al portal de les Moreres, dit també de la Passioneria, no n’hi ha. Aquesta porta si conserva, a banda i banda, les dues làpides on s’explica la data en que començaren les obres del temple, l’una escrita en llatí i l’altra en català.

A la façana principal, sota la magnifica rosassa, el portal és presidit per una timpà amb un Crist sedent, a banda i banda hi ha, agenollats resant, la Mare de Déu i Sant Joan. A la part exterior de la porta, hi ha les imatges de Sant Pau i Sant Pere, un a cada cantó. A la façana s’hi poden veure fins a quatre nivells. Al primer hi ha un seguit d’arcs cecs amb forma ogival amb uns capitells alguns dels quals són molt interessants, en més d’un hi ha diverses escenes que reprodueixen la feina dels bastaixos. A cadascuna de les fulles de la porta major hi ha la figura d’un bastaix.

Tal com hem dit abans, l’interior és magnificent, les 34 capelles laterals aprofiten l’espai interior dels contraforts. Els vitralls són molt presents i a diferents alçades. Val la pena aturar-s’hi a mirar-los amb deteniment. A l’esquerra de l’altar major, n’hi ha un que destaca per la modernitat. Es va posar fa uns anys amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Damunt mateix, n’hi ha un altre que va pagar el Barça en l’època del president Agustí Montal. S’hi pot veure, a la part de baix, l’escut del club.

A l’altar, que queda elevat sobre la cripta, hi ha la imatge de la Mare de Déu amb el Nen, que havia estat al timpà de la porta del carrer dels Sombrerers amb un vaixell als peus.  Als murets laterals hi ha dues làpides amb relleu. A l’esquerra  hi ha la figura un mostassà de blat, a la dreta hi ha representats dos bastaixos portant una bóta a la manuella, és a dir, l’objecte que es transporta va lligat a una barra que els carregadors subjecten per les puntes.

Un dels elements en que cal fixar-se són les cinc  magnifiques claus de volta policromes. A l’absis hi ha la coronació de la Mare de Déu, les següents són el pessebre, amb la Mare de Déu, Sant Josep, el Nen, el bou i la mula; la tercera representa l’Anunciació, la quarta és el rei Alfons el Magnànim a cavall i la darrera és l’escut de Barcelona, perquè el Consell de Cent va contribuir a les obres del temple. Cal no oblidar-se de fer una ullada a la rosassa des de l’interior, amb el sol il·luminant els vitralls.

En definitiva, i per acabar, val la pena acostar-se a veure aquesta magnifica obra, considerada com la més pura del gòtic català. El fet que fos acabada pràcticament  en només 54 anys, feu que no hi hagi cap influència evolutiva, ni tant sols del mateix estil gòtic. Si voleu, cada dia s’hi fan visites guiades a les terrasses.

©Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 25 de juny de 2013

Basilica de Santa Maria del Mar
Plaça de Santa Maria, 1.
Tel.: 93 310 23 90 (Basílica) – 93 319 05 16 (Despatx)
Barcelona.

Panoràmica virtual de Santa Maria del Mar