La sortida d’avui ens porta fins a un poblet d’alta muntanya del Pirineu Català. El nucli de població no és gaire gran, tot i que és el municipi més gran de la seva comarca. Compta amb un parell d’esglésies romàniques força interessants i al seu terme municipal hi ha un dels santuaris més venerats de Catalunya. Pertany a la comarca del Ripollès, però depèn del bisbat d’Urgell. És una població tranquil·la amb carrers empedrats i racons prou bonics, envoltat d’un paisatge de gran bellesa. L’església que visitarem, que és la del nucli de població principal, està dedicada a Sant Jaume i podem arribar fins al poble amb tren cremallera. El santuari al que ens referíem és, òbviament Núria, i la població Queralbs.

Deixarem però el Santuari i la Vall de Núria per a una altra ocasió i avui passejarem pel poble i admirarem l’església de Sant Jaume i, sobretot, el seu porxo i els capitells que l’embelleixen.

Algunes fonts diuen que el primer cop que surt citada la població és a una acta de consagració de l’any 839, amb el nom de Keros Albos, i que en el mateix document surt citat Fustiniano, que és l’actual Fustanyà, un nucli del municipi. Tot i això, cal dir que algunes fonts posen en dubte aquest document. Sigui com sigui, el lloc ja era conegut al segle X. Per conèixer l’etimologia de Queralbs mirem que en diu Manuel Bofarull al llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya: “escrit sovint Queralps o Caralps. Esmentat al s. XI com Cheros albos. Aglutinació de quer, <<roca, penya>>, i alb, <<blanc>>, o del seu plural quers albs”. Així doncs, el nom de la població significa “roques blanques”. Segons dades de l’Indescat de la Generalitat de Catalunya, la població del municipi a final del 2013, era de 185 habitants.

Fustanyà és un nucli del municipi de Queralbs amb una església d’origen romànic dedicada a Sant Sadurní i que compta amb una curiosa llegenda que diu que la van aixecar les fades o les bruixes que vivien en coves properes. Aquesta llegenda ve perquè les pedres estan tan ben tallades que no lliguen amb l’arquitectura rústica dels entorns. En canvi, el campanar, que és més imperfecte, l’haurien fet els homes. A banda d’això, podem dir que la porta, amb una ferramenta romànica feta amb ferro forjat, és força destacable.

Segons ens expliquen al web de l’ajuntament de Queralbs, aquesta església, que és d’una sola nau i amb un absis semicircular, va ser reedificada el segle XII sobre el primitiu edifici que havia estat consagrat l’any 978. Posteriorment, els segles XV i XVII, van fer-se algunes modificacions com la construcció d’una sagristia amb capella i el campanar de torre coronat per una espadanya. Potser aquí hi ha la diferència de construcció entre el cos de l’edifici i el campanar, que és en l’origen de la llegenda.

Per altra banda, Pep Collelldemont explica, en una col·lecció de guies editada per El Punt l’any 1991, que Àngel Guimerà es va inspirar en una història d’amor succeïda a Queralbs per escriure la seva obra Terra Baixa. La història real no va ser, ni de lluny, tant dramàtica com la protagonitzada pel Manelic. Diu Collelldemon que una fadrina d’una casa rica del poble va quedar òrfena. “El mosso, s’hi volia casar, però els tutors de la noia no li ho permetien. I heus ací que un bon dia els dos van desaparèixer, van passar la frontera i allà es van casar i van tenir tres fills. Al cap d’uns anys van tornar i van viure a la Casa Nova de Fustanyà”.

Anem, però, cap el nucli de Queralbs. Si hi arribem amb cotxe, hem de deixar-lo a una plaça que hi ha a l’entrada del poble i que fa d’aparcament públic. Des d’allà surt el “Camí Vell” de Queralbs a Núria, una ruta d’origen medieval que durant segles ha estat el principal accés a la vall i al santuari de Núria. És un camí romànic, però refet els segles XV i XVI per facilitar l’accés al gran nombre de pelegrins que pujaven al santuari. També ha estat molt utilitzat per ramaders i pels traginers que l’abastien. Avui és un dels itineraris més característics del Pirineu i és una bona opció per fer una excursió resseguint llocs farcits d’història i de llegendes. En alguns trams encara conserva l’empedrat original. Quan va entrar en funcionament el cremallera va quedar en un progressiu desús, però mitjan la dècada de 1980 va ser refet.

Els nostre objectiu avui, com hem dit és el nucli de Queralbs i l’església de Sant Jaume, així doncs, deixem el “camí vell” a un cantó i ens endinsem al poble. Els carrers, costeruts, són tranquils, nets i ben cuidats. Les cases són de pedra i aquí i allà hi podem veure fonts, algun safareig i racons força bonics. Per anar a l’església de Sant Jaume hem de creuar el poble. Pep Collelldemont ho explica així: “El poble és petit, però per arribar a l’església s’ha de bufar una mica. La van construït a dalt de tot de la població. És un camí, però, que val la pena de fer”.

El senyor Jaume Coll, que va ser alcalde del Queralbs durant força anys i que viu no gaire lluny de Sant Jaume, explica que tot i el camí costerut i que, com explica en Pep Collelldemunt, cal bufar una mica per arribar-hi, hi ha força estrangers, alguns vinguts de ben lluny, que s’acosten a veure aquesta interessant església romànica. Anem-hi doncs també nosaltres sense més dilacions.

 

En primer lloc cal dir que Sant Jaume va ser consagrada al segle X i que l’augment de població a la zona va fer que fos reedificada al segle XII. L’edifici, d’una sola nau amb volta apuntada, va patir desperfectes a causa de l’important terratrèmol que el dia 2 de febrer de l’any 1428 va afectar gran part de Catalunya –entre altres va afectar Sant Joan de les Abadesses i Santa Maria del Mar-, i que va causar més de mil morts, entre els quals la major part d’habitants de Queralbs. Poc després es va refer la volta de la nau, que havia quedat malmesa i, més endavant, s’afegiren el campanar i la sagristia i s’allargà la nau, a la qual s’afegiren dues capelles laterals que formen un petit creuer. El capçal de l’església és format per un únic absis, més petit que l’amplada de la nau.

De fet, Sant Jaume de Queralbs és una construcció d’una gran senzillesa i, tot i ser romànica, no compta amb decoració exterior. Allò que la fa important i gairebé única és el porxo adossat al cantó sud i format per sis arcs de mig punt amb cinc columnes on hi ha uns interessants capitells que es relacionen amb els tallers del Rosselló. Aquest porxo és un dels millor conservats de Catalunya.

L’accés a l’església es fa per una porta amb una arcada de mig punt força senzilla, però amb una cosa que la fa molt interessant: les frontisses i les decoracions de forja que decoren la fusta sembla que són originals de l’època romànica. És un treball que s’hauria fet allà mateix i que està relacionat amb la tradició de la indústria del ferro i la farga que va ser força important a la zona, tal com vam veure quan vam visitar, fa unes setmanes, el Museu Etnogràfic de Ripoll.

A l’interior podem veure una còpia del frontal d’altar datat del segle XIV, l’original del qual és MNAC des de l’any 1932. Un cartell que hi ha a la paret ens informa que la reproducció va ser col·locada “al seu lloc l’any 1984”. Al Museu Episcopal de Vic es conserva una altra element procedent de Sant Jaume, és una gran creu de fusta amb un Agnus Dei al centre i decoracions de flor de lis. Als peus de la nau, hi ha una interessant pila baptismal decorada amb una mena de fris ondulat.

Amb tot, com ja hem dit abans, l’element més interessant de l’església és el porxo i, sobretot, els capitells. Fem-hi una ullada més detinguda.

Comencem per dir que hi ha dos capitells iguals, que són els que estan en els llocs 2 i 4. Com és habitual, els cinc capitells tenen les quatre cares treballades. En el primer hi podem veure un personatge cepat, d’amples espatlles, amb ulls molt grans que agafa el cap de dues àguiles amb els braços. El treball acurat de l’escultor ens permet veure perfectament les ales i les urpes dels ocells. Tota l’escena, que es repeteix a les quatre cares, queda emmarcada per un fons format per fulles d’acant.

Al segon capitell hi ha unes fulles de palmera i d’acant. A dues de les cares hi podem veure un rostre masculí amb un gran bigoti i barba, a les altres dues hi ha un rostre de dona, diferent en cada cas. En una banda es representa una dona jove i a la oposada, una dona gran. Sembla que aquest capitell, que és igual que el número 4, podria representar el cicle del sol.

Al capitell del mig, el número 3, els quatre cantons son iguals. Hi podem veure dos grius a cada cantó, que es toquen la cara a l’angle del capitell. Al centre hi ha un rostre amb ulls grans i una llengua que xucla les ales dels grius.

Anem cap el cinquè, perquè, com ja hem dit, el quart és igual que el segon. Aquí hi veiem un lleó a cada cara del capitell, amb un treball molt fi a les cabelleres. També hi ha un rostre humà a cada un dels cantons.

Des del porxo de l’església podem contemplar un magnífic paisatge amb les muntanyes del Taga i el Puigmal com a punts principals.

Escolta el programa

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 25 de març de 2014

Queralbs
El Ripollès

Bibliografia
BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

COLLELLDEMONT, Pep; El Bressol de Catalunya (El Ripollès). Guies el Punt 3. Girona, 1991.

CIRICI, Alexandre; Dues esglésies romàniques: Queralbs, Fustanya. Leopoldo Martínez. Barcelona, 1975.