Qui som? D’on venim? Com hem arribat fins aquí? Sovint hi ha gent que es fa aquestes preguntes. Doncs bé, la nostra cultura ve, en bona part, dels grecs i dels romans. Mites i llegendes, pensament i raó; déus i personatges mitològics, filòsofs i pensadors són en l’origen de la manera de fer i pensar d’allò que podem definir, a grans trets, com a cultura occidental. Aquests dies, i fins el dia 15 de juny de 2014, hi ha una interessant exposició que mostra les aportacions realitzades pels pobles de la conca mediterrània que van marcar la nostra manera d’entendre el món. La sortida d’avui ens porta lluny, a la Grècia i la Roma clàssiques, però sense sortir de Barcelona. Anem al CaixaForum Barcelona a veure l’exposició Mediterrani. Del mite a la raó.

Aquesta exposició, ens expliquen al programa de mà “és el fruit de la col·laboració de nombrosos museus europeus que han permès reunir una col·lecció d’obres de l’antiguitat grecollatina a l’entorn d’un tema comú: la creació de l’esperit europeu. Del pròxim Orient a Egipte, i d’allà a Grècia i més tard, a Roma, el Mediterrani va ser la via de comunicació de creences, idees, coneixements i formes culturals, i la seva influència s’estén fins avui”.

A les sales del CaixaForum hi podem veure un total de 165 peces procedents de fins a 32 institucions, sobretot museus de Grècia i Itàlia, que permeten il·lustrar un relat que explica com la cultura grecollatina va anar desenvolupant el pensament, tot buscant maneres d’interpretar el món, primer amb la mitologia i, després, amb el raonament filosòfic i, podríem dir, més científic.

El que els romans van anomenar Mare Nostrum és el nexe d’unió entre diversos pobles que van viure a la seva vora durant el primer mil·lenni abans de Crist, els diferents trets culturals dels quals són a la base de la nostra cultura i organització social actuals. Sense els fenicis, els grecs, els jonis, els tirrens, els cartaginesos i els romans, de ben segur que nosaltres no seriem com som. D’alguns d’aquests pobles ja n’hem parlat a les nostres sortides, sobretot, quan vam anar a Empúries. Avui ens hi acostarem des de Barcelona estant.

Els organitzadors de la mostra expliquen que: “El Mediterrani que l’exposició retrata és un espai imaginari o mental que se superposa a l’espai físic. Un lloc on una sèrie de pobles van generar noves concepcions del món que han estat essencials en la formació dels valors culturals europeus”. I és que la mostra comença el relat amb les llegendes i la mitologia, inventades per explicar el perquè de les coses i després explica com van anar apareixent els grans pensadors que van començar a plantejar solucions més raonades. L’exposició s’organitza amb quatre àmbits i un epíleg. Els àmbits són: La Mitologia. Viatges que funden el Mediterrani; El Cosmos. Els enigmes del món; L’espai comú. La ciutat dialogant; i La persona. El misteri de l’ànima. L’epíleg tracta del darrer viatge d’Ulisses.

Comencem a visitar l’exposició. Les primeres peces que veiem estan relacionades amb el mite del rapte d’Europa per part de Zeus convertit en un brau blanc. Val a dir, que el relat de l’exposició està construït sobre les 165 obres que s’hi mostren, entre les quals hi ha escultures i estàtues de diferents mides i materials, plats, cràteres i altres objectes de ceràmica, mosaics, arracades… Al principi de la mostra, dèiem, hi ha diverses representacions d’Europa i del rapte protagonitzat per Zeus. Diu la llegenda que Europa era una princesa fenícia de la qual s’enamorà perdudament el déu Zeus. Per tal que la noia no recelés, s’hi va acostar amb la forma d’un brau blanc, molt dòcil. Quan es va haver guanyat la confiança de la princesa, deixà que aquesta hi puges a coll i aleshores va arrencar a córrer i va dur-la a Creta. De la seva unió nasqueren Minos, Radamant i Sarpedó.

L’altre gran personatge d’aquest primer àmbit és Hèracles, potser més conegut pel seu nom romà: Hèrcules. En aquest punt val la pena recordar que, de fet, els romans van assumir el panteó de déus grecs i que, per tan, la majoria de déus tenen un nom grec i un altre de romà i cal dir que l’exposició utilitza més el nom grec.

La cultura grega no tenia una teoria creativista, com tenen altres cultures i religions, i en el seu intent d’explicar la realitat que els envoltava, havien imaginat un món ple d’éssers amenaçadors contra els quals hi havia poques coses a fer, per exemple: un lleó que aterria la població de Nemea i que tenia una pell tan gruixuda que no era possible travessar-la amb cap arma; la Hidra, un monstre amb cabells amb forma de serps que habitava una zona pantanosa; o un enorme senglar que arrasava els camps de la muntanya d’Erimant i tenia atemorits els habitants de la zona. L’encarregat de conjurar aquests perills va ser Hèracles qui, en un atac de bogeria provocat per la deessa Hera havia mort els seus propis fills. Penedit, demanà a l’Oracle de Delfos que havia de fer per redimir-se i aquest li dictà, com a penitència que es poses a les ordres del rei Euristeu de Micenes i que fes tot el que aquest li manés. El rei va encarregar-li 12 treballs.

L’exposició explica la història de l’heroi i les dotze proves que va haver de superar: el lleó de Nemea, l’hidra de Lema, la cérvola de Cerinea, el senglar d’Erimant, els estables del rei Augies, els ocells d’Estimfal, el bou de Creta, les eugues de Diomedes, el cinyell de la reina de les amazones, els ramats de Gerió, les pomes d’or del jardí de les Hespèrides, i el gos Cèrber, amb tres caps, que vigilava la porta de l’inframón i que en la seva versió castellana “can Cerbero” ha donat nom a un sinònim de porter, usat sobretot en el món del futbol. Com és obvi, Hèracles va superar els dotze treballs. Al cap del temps va aconseguir ser immortal i va passar a ser un déu de l’Olimp.

El segon àmbit de l’exposició, que du el títol de El Cosmos. Els enigmes del món, comença explicant-nos com a l’antiguitat el cosmos era considerat com un enigma, era el lloc on habitaven els déus i la mitologia n’explicava les peripècies. En un moment donat, els déus van enviar al món dels humans un ésser híbrid amb rostre femení, molt seductor, amb cos de lleó alat, urpes i cua serpentejant, una figura també present al món egipci: era l’Esfinx, la qual va instal·lar-se a les portes de Tebes i plantejava un enigma als qui passaven per allà, que havien de resoldre les seves endevinalles amb el raonament. I va ser l’Esfinx qui va preguntar “quin és l’ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres a la nit”. L’endevinalla anava adreçada a Èdip, qui va respondre encertadament: Aquest ésser, va dir, és l’home, que de petit va a quatre grapes, camina amb les dues cames a l’edat adulta i utilitza bastó a la darrera etapa de la vida. En veure l’endevinalla encertada, l’Esfinx es va suïcidar llençant-se daltabaix i els tebans van proclamar Èdip com el seu rei.

Aquesta segona part de l’exposició mostra com és l’home qui ha de començar a enfrontar-se a l’entorn amb els seus propis mitjans i que ha d’utilitzar el raonament per entendre el món i resoldre, amb el pensament, els enigmes de tot allò que l’envolta.

El món grec va viure molts segles sota el poder de monarquies i de governs oligàrquics, i a final del segle VII aC va sorgir a Atenes un règim de tiranies, que rebien el suport de les classes populars, fartes dels abusos que havien comés les aristocràcies i els reis sacerdots. Més endavant, però, a final del segle VI aC. va sorgir un nou sistema polític: la democràcia. Una forta crisi política i social va provocar l’aparició de diversos reformadors, com Soló o Pèricles, que van anar fent els canvis que van culminar amb la democràcia. Compte, però, perquè no és la democràcia que entem avui dia. És cert que els seus principis eren la igualtat davant la llei, l’equitat i la llibertat d’expressió, però només dels homes lliures, no les dones, ni els esclaus tenien drets.

El tercer àmbit de l’exposició mostra aquesta època, la de més esplendor d’Atenes, que es va mantenir, amb alts i baixos, fins a la conquesta per part de Macedònia, que va restablir el regim monàrquic. La democràcia no va tornar fins a final del segle XVIII, amb la Revolució Francesa.

Arribem ja al quart àmbit: La persona. El misteri de l’ànima, que ens explica com va anar apareixent la preocupació per l’ànima de les persones. És en aquest apartat on apareixen alguns dels grans filòsofs i pensadors, com Ferècides de Siros, contemporani dels Set Savis i possible mestre de Pitàgores; l’Acadèmia de Plató o Socràtes. En aquest apartat és molt curiós veure com representaven l’ànima els antics: amb una papallona o un ocell. Sovint apareixen personatges amb un ocell a la mà. Aquest ocell indica que el personatge representat és mort i l’ocell és la seva ànima. Aquesta mateixa representació va ser utilitzada més tard pel catolicisme per explicar la figura de l’Esperit Sant.

L’epíleg de l’exposició Mediterrani. Del mite a la raó, està dedicat a un dels viatges més mítics realitzats pel Mare Nostrum: el viatge d’Odisseu, rei d’Ítaca, a qui els romans van posar el nom d’Ulisses. Les aventures d’aquest heroi, que va vèncer el ciclop Polifem i el cant de les sirenes, entre altres vicissituds, van ser narrades per Homer a les obres La Ilíada i La Odissea.

La mostra que avui visitem, forma part d’una llista d’exposicions que ha presentat CaixaForum en els darrers anys sobre diverses cultures de l’entorn mediterrani, com les que va dedicar als sumeris, als etruscs o a l’Imperi Persa. Com és habitual, es complementa amb un seguit d’activitats paral·leles com són un cicle de conferències, un seminari, actuacions musicals o un cicle de cinema. També com és habitual, per desgràcia en moltes exposicions del CaixaForum, encara que no és un tret distintiu únic, perquè també passa en altres llocs, els dissenyadors tenen molt poc en compte els visitants i arriben a desmillorar les peces que es mostren a l’exposició.

Això ho dic, perquè els textos que acompanyen a les obres exposades i que, en aquest cas concret tenen molta importància, perquè ajuden molt a seguir el relat de l’exposició, són tant petits, que es fa difícil de llegir-los i si s’ajunten tres o quatre persones davant una peça, ja hem begut oli. A més, en molts casos, si vols llegir el text, acabes havent de posar-te molt a prop de l’obra i saltar-se el marge de seguretat marcat a terra amb una línia blanca. En tot cas, a desgrat d’aquesta mala feina dels dissenyadors, és una exposició que val la pena visitar.

 

Escolta el programa

 

© Text: Joan Àngel Frigola
Fotos: CaixaForum
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia l’1 d’abril de 2014
Exposició Mediterrani. Del mite a la raó
Fin el 15 de juny de 2014
CaixaForum
Av. Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8
Tel: 93 476 86 00
08038 Barcelona