Detall del nom de la fàbrica a una de les torres.
Avui aprofitem les vacances nadalenques de la ràdio per recuperar una entrada de l’antic bloc i ho fem tot acostant-nos a un edifici fabril modernista convertit en un important centre cultural. Visitarem l’antiga fàbrica Casaramona que La Caixa va recuperar fa uns anys per convertir-la en la seu de CaixaForum.
A principi del segle XIX, l’industrial Casimir Casaramona va encarregar a Josep Puig i Cadafalch la construcció d’una fàbrica “moderna i segura” per a elaborar mantes i tovalloles de cotó. El lloc triat era al peu de Montjuïc, aleshores a les afores de Barcelona i avui barri de la Font de la Guatlla. Les obres van començar el 1909 i la fàbrica va inaugurar-se tres anys després, el 1912. Un any després, el 1913, la fàbrica rebia el Premi Anual d’Edificis Artístics que atorgava l’Ajuntament de Barcelona. Recollint les paraules d’un fulletó editat per CaixaForum, “el guardó va reconèixer l’esforç de l’arquitecte –Josep Puig i Cadafalch- per dissenyar una fàbrica plenament utilitària sense descuidar en cap moment la importància dels elements estètics i simbòlics propis del modernisme”.
Merlets als terrats.
Josep Puig i Cadafalch, és un dels tres arquitectes modernistes més destacats, juntament amb Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner, de qui en va ser alumne a l’Escola d’Arquitectura. Com gairebé sempre que parlem dels grans noms del modernisme, a la fàbrica Casaramona hi podem veure una conjunció perfecte entre la practicitat i l’estètica. Puig i Cadafalch va fer un edifici modern, tenint en compte els principals avenços de l’època, com l’electricitat, però sense deixar de banda l’estètica modernista.
Torre amb dìpòsit d’aigua.
La base de la construcció és el maó vist, però també hi ha altres tècniques i materials típics del modernisme, com el ferro forjat, la ceràmica i el trencadís.
Vist des de l’exterior, destaquen diversos elements. Per una banda, els merlets, que donen un aire de castell a la construcció, d’acord amb la mirada dels modernistes a l’època medieval. Per altra banda, dues torres que sobresurten a cada cantó de l’edifici. Totes dues son de base quadrada, però diferents en l’acabament. La funció inicial d’aquestes torres era pràctica: eren la base de dos dipòsits d’aigua elevats per poder utilitzar en cas d’incendi. El fet és que les torres sobresortien del conjunt de la construcció i, tenint present que en aquell moment era als afores de la ciutat, es feien visibles de ben lluny, i això va fer que es convertissin en símbol de la fàbrica i, a l’hora, en reclam publicitari. A més, cal tenir en compte que a la torre que hi ha al cantó del carrer Mèxic, hi ha escrit, en trencadís, el nom de la fàbrica: “C. Casaramona”.
Drac a la porta del carrer Mèxic.
Aquests dipòsits elevats són una mostra de l’aposta de Puig i Cadafalch per la modernitat i la seguretat a l’hora de tirar endavant el projecte d’aquesta fàbrica. En aquesta mateixa línia, l’edifici està pensat per organitzar, de la millor manera possible, el treball a la fàbrica. Uns pavellons individualitzats, separats per carrers, acollien els diferents departaments de la fàbrica: el pavelló del procés de filat, el del teixit, la nau dedicada al magatzem, la botiga o la dedicada a la reparació de maquinària. Aquest sistema de mòduls aïllats, separats per carrers interiors és un disseny similar al que havia fet servir uns anys abans Domènech i Montaner a l’Hospital de Sant Pau, que en aquest cas estava organitzat a l’entorn de jardins i carrers amb plantes i arbres per tal de facilitar la convalescència dels malalts en un espai saludable. En el cas de la fàbrica Casaramona, Puig i Cadafalch buscava higiene i seguretat: En cas d’accident o d’incendi, era més difícil que s’estengués més enllà del departament afectat. El carrer interior feia de tallafoc.
Carrer interior.
L’arquitecte va tenir molt en compte també, les condicions de treball de les persones que hi havien de treballar. Aquesta mateixa organització en espais independents, facilitava l’entrada de llum natural a tots els espais de la fàbrica.
Tot passejant pels espais interiors de l’actual CaixaForum, es poden anar descobrint racons que Puig i Cadafalch va solucionar d’una o altra manera, sempre fent possible la unió de la funcionalitat amb la decoració. La majoria dels espais interiors son, avui, sales d’exposicions preparades per a grans mostres cultural, que no permeten veure com és l’arquitectura interior, però hi ha algun espai on si es pot veure l’obra del seu autor. Així, a l’antic magatzem de les bales de cotó sense tractar, convertida avui en Mediateca, es pot veure l’estructura original, coberta amb voltes de mocador. A la resta d’espais, Puig i Cadafalch va utilitzar la volta catalana.
Terrat.
Un dels llocs que val la pena veure és el terrat. Des d’aquest punt es pot veure l’organització de la fàbrica en pavellons independents i també es poden veure de més a prop les dues emblemàtiques torres una a cada cantó. Això si, no hi busqueu xemeneia, no la trobareu. I no perquè hagi desaparegut. En ser una fàbrica que utilitzava l’energia elèctrica, no va tenir mai xemeneia. Si que hi ha, però, sortides de ventilació.
Detall de les ondulacions de la coberta.
Seguim amb el terrat que és prou atractiu per si mateix. El terra no és pla, és ondulat, com fent onades. De fet la línia corba és molt present en el Modernisme. El mateix Gaudí va fer-la servir a la coberta de les Escoles Provisionals de la Sagrada Família. Puig i Cadafalch ho va fer servir a la Fàbrica Casaramona per recollir i conduir l’aigua de la pluja.
Torre amb el nom de la fàbrica.
Si feu una volta per l’exterior de la fàbrica, hi podreu trobar altres detalls interessants, com l’escut de Casimir Casaramona fet amb trencadís al timpà de la porta del carrer Mèxic. Hi podem veure, entre altres imatges, un drac. Aquest mosaic és obra de Lluïs Brú i Salelles, un dels principals especialistes de l’època.
Tot i ser una fàbrica segura i moderna, va tancar les portes vuit anys més tard i, a partir d’aleshores, va tenir diverses etapes d’abandonament i usos diversos. Després d’uns primers anys abandonat, l’edifici va ser utilitzat com a magatzem durant l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, que va celebrar-se a Montjuïc. Uns anys després, ja en època franquista la policia nacional va utilitzar-la per ubicar-hi unes cavallerisses i unes galeries de tir. Després de passar a mans de La Caixa, la dècada de 1990 va iniciar-se un projecte de restauració, remodelació i ampliació per convertir l’edifici en la seu de CaixaForum, el centre social i cultural de la Fundació La Caixa a Barcelona, que va ser inaugurat l’any 2002.
Detall d’una sortida de ventilació.
El projecte de restauració va anar a càrrec dels arquitectes Roberto Luna, Javier Asarta i Robert Brufau, que van aconseguir doblar-ne la superfície. La nova entrada a l’edifici va ser dissenyada per l’arquitecte japonès, Arata Isozaki, autor també de l’emblemàtic palau Sant Jordi, construït per als Jocs de 1992. Isozaki va inspirar-se, clarament, en el Pavelló Mies van der Rohe, que és a l’altra banda de l’avinguda Francesc Ferrer i Guàrdia, i que va ser construït l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional. Així l’entrada al CaixaForum és un gran forat blanc que recull la llum natural i l’escampa per tot el vestíbul de l’edifici.
Un dels passos interiors.
Així doncs, la fàbrica moderna i segura que Josep Puig i Cadafalch va construir per encàrrec de Casimir Casaramona, ha acabat convertida en un modern i important focus de l’activitat cultural de Barcelona i és avui la seu d’exposicions, activitats i conferències de tota mena.
Les sales d’exposicions són al primer pis, al qual s’accedeix per un tram d’escales mecàniques que arriben a una mena de sala repartidor on hi ha la porta a una de les sales d’exposicions i als carrers interiors que porten a la resta d’espais de l’edifici. Aquesta mena de sala repartidor acull una petita exposició permanent titulada “De fàbrica modernista, a CaixaForum”, on s’explica la història de l’edifici i el projecte de recuperació amb diversos plafons i una maqueta de la fàbrica.
Exposició permanent sobre l’edifici amb la maqueta.
Sortides amb gràcia 
Retroenllaç: Exposició Mediterrani. Del mite a la raó | Sortides amb gràcia
Retroenllaç: Exposició Línies dures i antiga seu de l’editorial Gustavo Gili | Sortides amb gràcia