La visita d’avui ens permet resseguir la història de l’arquitectura i l’urbanisme barceloní, concretament del quart de segle que va del 1949 al 1974. I ho farem tot visitant una exposició que mostra 29 casos del que s’ha anomenat “ala radical del racionalisme”, perquè es tracta de projectes que s’inscriuen en aquest moviment, el racionalisme. I alhora que visitem l’exposició i coneixem, amb documents inèdits, tots aquests projectes, podem passejar per un dels edificis que s’inscriu en el moviment que s’explica a l’exposició. Ens acostem a la seu de l’antiga editorial Gustavo Gili, al carrer de Rosselló de Barcelona per visitar l’exposició Línies dures.

Abans d’endinsar-nos a l’exposició i conèixer aquesta època de l’urbanisme i l’arquitectura barcelonins, val la pena fer una ullada a la tercera dècada del segle XX, perquè l’any 1929 s’havia constituït el GATCPAC, (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), entre els seus membres hi havia noms com: Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé, Antoni Bonet i Castellana, Raimon Duran i Reynals, Germán Rodríguez Arias, Joan Baptista Subirana i Subirana i Sixt Illescas i Mirosa. Aquest moviment es relacionava amb les avantguardes europees i amb noms com Le Corbusier, Marcel Breuer, Ludwig Mies van der Rohe –l’autor del pavelló que encara es conserva a Montjuïc, davant del Caixaforum– Walter Gropius o Otto Haesler. Com tants altres moviments i propostes renovadores, el GATCPAC va desaparèixer l’any 1939, quan el regim franquista va fer endarrerir la societat catalana i espanyola unes quantes dècades.

Va haver de passar una dècada perquè a Barcelona es comencessin a formular algunes propostes en el camp de l’arquitectura, el disseny i l’urbanisme que es poden incloure en el moviment racionalista. L’exposició de la sortida d’avui mostra 29 projectes duts a terme a Barcelona entre els anys 1949 i 1974. Segons ens expliquen en el text de la introducció, entre aquests anys “es va dur a terme a Barcelona un conjunt de propostes des del camp de l’arquitectura, el disseny i l’urbanisme que, vistes en perspectiva, constitueixen «línies dures» respecte a les tendències hegemòniques de cada període, una mena de tradició no sempre subratllada —potser pendent de recuperar-se en el futur— que ofereix tres trets essencials: l’intent d’obrir les disciplines a uns nous usos col·lectius i uns paradigmes que evolucionessin les retòriques formals de cada moment; la superació del projecte com a simple metodologia teòrica i la seva transformació en eina amb la qual comprendre i millorar l’esfera pública; l’enfrontament als conflictes ciutadans sense l’ús de fórmules corporatives, models preformatejats o solucions exemplaritzants”.

L’exposició comença i acaba amb dos projectes urbanístics relacionats directament amb l’habitatge de la classe obrera: el concurs Vivienda Económica en Barcelona 1949 i el Contra Pla de la Ribera, publicat el 1974. Entre l’un i l’altre es mostren diferents projectes entre els quals hi ha edificis, interiorisme i, fins i tot, barris sencers. I, a partir dels projectes, podem conèixer els seus autors, arquitectes i grups d’arquitectes, alguns dels quals força coneguts, altres potser no tant, però que, uns i altres, van marcar una època de la història de l’arquitectura i l’urbanisme a Barcelona. A l’exposició es mostren plànols i documents originals i, en alguns casos, els textos són dels mateixos autors dels projectes exposats.

Fem un recorregut per l’exposició, que va avançant en ordre cronològic. El primer plafó explica el Concurs d’idees sobre el problema de l’habitatge econòmic a Barcelona que va convocar el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears l’any 1949. Per primera vegada, des de l’època del GATPAC, un grup d’arquitectes s’unia per analitzar conjuntament el tema de l’habitatge obrer. L’equip guanyador, que va rebre un premi de 30.000 pessetes, estava format per Francesc Mitjans, Antoni de Moragas, Ramon Tort, Antoni Perpinyà, Josep Antoni Balcells i Josep Maria Sostres. El seu treball va fructificar amb la creació de dos barris de la ciutat, perquè els seus resultats van fer que la dècada de 1950 es tiressin endavant els projectes dels habitatges del Congrés Eucarístic, avui barri del Congrés, i del polígon de Montbau.

L’agost de 1951 es va constituir un grup que tindria gran repercussió en l’urbanisme de la ciutat i que es mantindria actiu fins el 1961, és el Grup R, format originàriament per Oriol Bohigas, Joaquim Gili, Josep Maria Martorell, Antoni de Moragas, Josep Pratmarsó, Josep Maria Sostres, José Antonio Coderch i Manuel Valls, als quals s’afegirien, més endavant i en diferents moments, Josep Antoni Balcells, Francesc Bassó, Guillermo Giráldez, Manuel Ribas, Pau Monguió i Francesc Vayreda. Per altra banda, Coderch i  Valls se’n va distanciar un parell d’anys després de la creació del grup.

Entre els projectes que s’exposen hi ha el conjunt d’edificis de l’actual barri del Congrés, edificat entre 1952 i 1962. L’origen cal buscar-lo en la petició de fons que va fer el bisbe de Barcelona de l’època amb motiu del Congrés Eucarístic de 1952, i amb l’objectiu de buscar una solució a la greu manca d’habitatges a la ciutat, sobretot per als treballadors. Recordem que a la dècada de 1950 va començar la gran onada migratòria propiciada pel règim franquista que va comportar l’arribada a la ciutat de multitud de persones provinents del sud i el centre d’Espanya que venien a Catalunya i, principalment a Barcelona, tot buscant feina i unes millors condicions de vida. El projecte el van signar els arquitectes Josep Maria Soteras, Carlos Marqués i Antoni Pineda, i el resultat és fàcil de comprovar tot passejant per l’actual barri del Congrés.

Montbau, nascut amb el nom de polígon Montbau, es l’altre barri barceloní sorgit en aquesta època. El projecte es va dividir en tres fases dels anys 1958, 1961 i 1964. El dictador, Francisco Franco va fer una visita inaugural a l’aleshores anomenat polígon l’any 1962. Els projectes els van signar els arquitectes Guillermo Giráldez Dávila, Pedro López Iñigo i Xavier Subías Fages (primer sector); Manuel Baldrich, Antonio Bonet Castellana, Pedro López Iñigo i Josep María Soteras (segon sector)  i Agustí Bosch (tercer sector). Es nota molt en les solucions plantejades els avenços tecnològics i de concepció de l’arquitectura i l’urbanisme en les diferents fases de construcció, tot i el breu espai temporal que hi ha entre totes tres fases. L’encàrrec municipal va ser urbanitzar la zona delimitada per les rieres de Montbau i de Duran, actualment carrers de l’Arquitectura i de l’Harmonia, i la serra de Collserola i el que avui és la ronda de Dalt i aleshores era el passeig de la Vall d’Hebron.

A banda d’aquests dos barris, es mostren un bon nombre d’edificis que estan repartits per tota la ciutat. Uns són molt coneguts, altres no ho són tan. Entre els més coneguts hi ha l’estadi del Futbol Club Barcelona, el Camp Nou, projectat per Francesc Mitjans en col·laboració amb Josep Soteras i Llorenç García-Barbón. O el Canòdrom Meridiana (c. de Concepción Arenal, 165-185), dels arquitectes Antonio Bonet Castellana i Josep Puig Torné. I, tot i que és fora de Barcelona i que per veure’l cal anar fins a Sant Just Desvern, és l’edifici Walden 7, obra del Taller d’Arquitectura Ricardo Bofill. Des de Barcelona s’hi pot anar amb el tramvia, que passa per davant d’un altre dels edificis que es mostren a l’exposició, la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (Diagonal, 684), projectat per Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Xavier Subías Fages.

A l’exposició es mostren també diferents projectes d’edificis residencials, entre els quals els habitatges per a la cooperativa obrera La Maquinista (Els Pescadors) conjunt d’habitatges socials per a pescadors a la Barceloneta (pl. del Llagut, 1-11)  obra dels arquitectes José Antonio Coderch de Sentmenat i Manuel Valls. Els habitatges Johann Sebastian Bach / Francesc Pérez-Cabrero, (c. de Johann Sebastian Bach, 2-4), de Ricardo Bofill Taller de Arquitectura i Emili Bofill. El conjunt residencial Les Escales Park, (c. Sor Eulàlia de Anzizu, 46), projectat per Josep Lluís Sert (Sert, Jackson & Associates) en col·laboració amb Josep Anglada, Daniel Gelabert i José Ribas. O l’edifici Frègoli, (c. dels Madrazo, 54-56), de l’arquitecte Esteve Bonell.

Alguns dels edificis que es mostren a l’exposició, han canviat l’ús per al qual van ser projectats, és el cas del menjador de la factoria Seat (al pg. de la Zona Franca), obra de César Ortiz-Echagüe, Manuel Barbero i Rafael de la Joya, que avui està destinat a oficines; o l’edifici per a la seu corporativa de l’empresa Hispano Olivetti (ronda de la Universitat, 18), dels arquitectes Ludovico Barbiano di Belgiojoso, Enrico Peressutti i Ernesto Nathan Rogers, en col·laboració amb Josep Soteras, que avui és un hotel, com també l’edifici Banca Catalana (pg. de Gràcia, 84), obra de Josep Maria Fargas i Enric Tous. O les oficines i tallers del diari El Noticiero Universal, conegut popularment com el Ciero (C. de Roger de Llúria, 35), projectat per Josep María Sostres.

 

Qui tingui un mínim coneixement de l’arquitectura i l’urbanisme barcelonins segur que li sonen molts dels noms que surten en aquesta exposició:  José Antonio Coderch, Josep Soteras, Josep María Sostres, Federico Correa, Josep Lluís Sert o Ricardo Bofill. Hi ha, però, un estudi d’arquitectura de gran importància, perquè un dels seu membres va ser qui va projectar la modernització urbanística de la ciutat de cara als Jocs Olímpics de 1992. És l’estudi MBM, inicials dels cognoms de Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay. I Oriol Bohigas és qui està al darrera de la gran modernització de Barcelona. A l’exposició Línies dures es destaca la feina feta en els primers anys de l’estudi en l’arquitectura escolar. En l’època que recull l’exposició, a Barcelona van projectar cinc centres escolars a banda d’altres fora de la ciutat.

Els plafons de l’exposició expliquen alguns altres aspectes i projectes d’aquesta època, com una revista, alguns interiorismes de botigues o alguna exposició. I si el primer plafó estava dedicat a un concurs urbanístic, el darrer està dedicat a un altre estudi urbanístic, el Contra Pla de la Ribera, que va elaborar el Laboratori d’Urbanismes de Barcelona, l’any 1974, tot donant suport a les reivindicacions veïnals contra els projectes oficials sobre la zona litoral barcelonina.

I com ja hem dit, tot plegat està en un edifici que s’inscriu en aquest mateix moviment, l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili, (c. del Rosselló, 87), i la visita a l’exposició queda molt ben complementada amb la visita a diferents dependències d’aquestes antigues oficines editorials que estan a punt de convertir-se en la seu de dos instituts municipals: l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i l’Institut Municipal d’Educació (IMEB). Entre els espais i elements a destacar, hi ha la sala de juntes, el despatx de direcció, amb accés directe a un patí enjardinat, una escala de cargol (ara en desús perquè no compleix les mesures de seguretat actuals), i el menjador i la cuina per als treballadors.  També hi ha un parell de cadires Barcelona i tres cadires Papallona. Tot plegat es complementa amb unes fotografies de l’edifici de Francesc Català –Roca.

Abans d’acabar, però, val a dir una cosa, els textos dels plafons no són gaire còmodes de llegir a causa del cos de lletra utilitzat. Els textos generals, tot i que el cos de lletra és una mica més gran, en ser molt llargs, si hi ha més de tres o quatre persones alhora, ja es destorben. I els peus de foto estan en un cos de lletra tan petit i sovint a la part de sota del plafó, que es fan molt difícils de llegir. Per desgràcia és una cosa molt comuna en moltes exposicions. Els dissenyadors volen donar prioritat a les imatges, però així acaben fent que l’experiència de visitar l’exposició sigui menys gratificant del que podria ser, perquè els visitants es destorben uns als altres i l’exposició no es pot gaudir prou bé. Amb tot, és una exposició que val la pena visitar.

Programa de mà de l’exposició Línies dures.

Exposició Línies dures
Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona (1949-1974)
Antiga seu de l’editorial Gustavo Gili
C.del Rosselló, 87
08029 Barcelona

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián