Una de les sales del Museu.
La sortida d’avui ens porta fins a una vall amb molta història. Podrem passejar per un poble que encara conserva força l’estructura medieval, visitar un museu – centre d’interpretació ubicat en part de les dependències d’un antic monestir, l’església del qual encara és el temple parroquial. També coneixerem el drap piteu i com aquest producte tèxtil va ser font de bonança econòmica per a la població i, si fem una volta pels entorns, hi trobarem un grapat d’ermites romàniques. Avui ens acostem a la comarca del Solsonès per visitar la població de Sant Llorenç de Morunys i la vall de Lord.
Campanar de l’església de Sant Llorenç de Morunys.
Ceferí Rocafort, autor del volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya, ens diu que Sant Llorenç de Morunys és una: “Vila situada a uns 920 metres aproximadament sobre lo nivell de la mar, a la dreta y a cosa d’un kilòmetre del Cardener, que passa enfondit per sol ixent. Dista uns 15 kilòmetres de Solsona y prop de 35 de Berga- Olvàn, que és l’estació de ferrocarril de que se serveix (sic)”
A la dècada de 1910, segons detalla Rocafort, la població tenia 165 edificis agrupats, 8 fora de la vila i 7 d’escampats, amb una població de 769 habitants. També ens explica que hi havia: “Dos molins de farina, una serra y alguna fabricació de xoriços; també li havien donat molt renom los teixits de llana pera lo mateix país, coneguts per piteus” (sic). Avui, segons dades de l’Idescat, Sant Llorenç de Morunys, amb una superfície de 4,34 km2, té una població de 949 persones (2019) i compta amb un total de 1.181 habitatges, dels quals n’hi ha 414 de principals i 645 de secundaris.
Capella de la Pietat.
Com hem vist molt sovint amb altres poblacions que hem visitat a Sortides amb gràcia, la història de Sant Llorenç de Morunys està força lligada a l’existència d’un monestir, en aquests cas d’un priorat benedictí. Amb tot, les primeres referències de la vall de Lord es remunten al segle IX, quan Guifré el Pelós va reorganitzar la Catalunya central. De fet, hauria començat aquesta reorganització per la mateixa vall, a la dècada del 870. La tradició diu que hauria mort a Navès, a la veïna vall d’Ora.
Portal del Canal.
Segons un text de l’Associació Cultural Vall de Lord que hi ha al Museu – Centre d’Interpretació, la vila de Sant Llorenç de Morunys s’hauria desenvolupat a partir de la carta de poblament de 1297, pactada amb el vescomte de Cardona. La primera zona en edificar-se fou a l’entorn del monestir i a l’actual carrer Major, que té un traçat irregular que permet suposar que segueix la traça d’un camí més antic. La muralla, que hauria quedat acabada a l’últim quart del segle XIV, tenia una alçada de 9 metres, una longitud de 450 metres, i encerclava una superfície de 13.000 m2. Hauria tingut 12 torres i 4 portals.
Sant Serni del Grau.
Entre els segles X i XI es van construir un bon nombre d’ermites romàniques per tota la vall de Lord, algunes de les quals han arribat, més o menys modificades, fins a l’actualitat. Sembla que al lloc on hi havia una d’aquestes ermites es va establir, al segle XI, un priorat benedictí, a partir del qual es va erigir el monestir i l’església romànica de Sant Llorenç de Morunys, i al seu entorn va créixer l’actual vila. De fet, l’estructura de l’actual població és força semblant a la de l’època medieval. Amb tot, els edificis no conserven aquest aspecte medieval, perquè el segle XIX va ser una època força convulsa.
L’any 1812 els habitants de Sant Llorenç de Morunys van negar-se a jurar la constitució de Cadis, coneguda com la “Pepa”, i això va provocar que uns anys després la vila fos cremada. Al Museu hi ha reproduïda l’ordre de crema i saqueig: “Orden General de 19 de enero de 1823 en San Lorenzo de Morunys, Servicio Cardona. La cuarta división del Ejército de operaciones del séptimo distrito militar borrará del gran mapa de las Españas el nombrado y por índole faccioso y rebelde pueblo de S. Llorens de Morunys, alias Piteus, a cuyo fin será saqueado y entregando a las llamas”.
Sarcòfag del segle XIV.
Així ho explica Jaume Grau al llibre, Carlinades. El ‘Far West’ a la catalana, editat per Cossetània Edicions. “A principis de la contesa militar, els carlins es van fer especialment forts a la zona alta del Solsonès, a la zona de Sant Llorenç de Morunys, on tenien un baluard pràcticament inexpugnable. Era el santuari de la Mare de Déu de Lord, a 1.175 metres d’alçada a sobre d’uns penyals damunt la població de Sant Llorenç. Els carlins havien fortificat el santuari i hi tenien, entre altres serveis, un hospital de sang. Espoz y Mina, l’heroi de la guerra del Francès i aleshores capità general de Catalunya, va posar setge al santuari i el va bombardejar”
Grau explica que “A costa de molts esforços, els liberals van ocupar el santuari dels carlins, amb la consegüent regula d’assassinats que tan freqüents eren a la guerra a Catalunya”.
L’incendi i saqueig de la població l’any 1823 va suposar, també, la crema dels telers i la desaparició de la fabricació del drap piteu. Parem-nos-hi un moment a veure què és el drap piteu. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, és un: “Drap ordinari, de color blanc, negre o blau, que es fabricava a Sant Llorenç de Morunys o dels Piteus (Solsonès), i que servia principalment per a fer peücs, capes de pastor i mantes de traginer”.
Fragments de drap piteu.
En un dels plafons del Museu – Centre d’interpretació ens expliquen com eren les peces de drap piteu: “Feien entre 1,20 i 1,30 metres d’amplada, el tipus de teixit era esbiaixat i molt tupit, atorgant-li molta resistència”. També ens diuen que: “Aquestes característiques feren que es vengués tant a les poblacions de l’entorn, com a moltes de la resta de Catalunya. Inclús es va introduir en circuïts comercials del nord i de l’est d’Europa”. Durant anys, la fabricació d’aquest producte tèxtil va donar feina a diversos oficis, com filadors, teixidors, tintorers o paraires.
Claustre del monestir de Sant Llorenç de Morunys.
L’actual Sant Llorenç de Morunys, conserva bastant l’estructura de pentàgon irregular que va tenir en època medieval, quan era una vila murada, però les edificacions son més modernes, perquè les medievals vas desaparèixer amb l’incendi i saqueig de 1823. Gran part de les muralles han quedat amagades entre les cases, perquè amb els anys es van anar construint edificis adossats a la part exterior de les muralles. Tot i això, encara es pot veure algun dels portals. Part de les dependències de l’antic monestir són avui, la seu del Museu – Centre d’Interpretació de la vall de Lord, al qual s’accedeix pel claustre, i l’església és el temple parroquial.
Olla de ceràmica del Neolític.
El Museu – Centre d’Interpretació és una iniciativa de l’Associació Cultural Vall de Lord, fundada l’any 1946 per un grup de vilatans, entre els quals Manel Riu i Manel Segret. L’entitat va anar formant la col·lecció amb peces d’art, religió, etnologia, paleontologia o tèxtils, que formen un conjunt a través del qual es pot explicar la història de Sant Llorenç de Morunys i de la Vall de Lord. El Museu està organitzat en quatre àmbits: la pedra, la fusta, el guix i la llana, elements tradicionals que són presents en el paisatge, el patrimoni i la història de la vall.
Imatge de la Mare de Déu del Roser. Segle XVI.
Hi ha mobles i imatges religioses recuperades d’algunes de les esglésies i ermites dels entorns, com una talla de la Mare de Déu del Roser, del segle XVI, procedent de l’església de Sant Martí de Guixers; o dues pintures sobre taula del segle XV amb escenes del martiri de Santa Caterina, que formaven part d’un retaule del Sant Cristòfol dels Pasqüets. També hi ha eines i estris d’ús tradicional en les feines del camp, com collars de fusta amb decoracions tallades amb ganivet per a esquelles d’ovella o cabra; estris per a cardar llana, o algun fragment de drap piteu del segle XVIII. També hi ha bales de canó de l’època de les carlinades.
En una de les sales hi ha una col·lecció de peces de guix i de motllos de fusta per a peces de guix que ornaven els sostres i els entrebigats d’algunes de les dependències del monestir. I és que entre els segles XV i XVIII hi hagué una indústria del guix que va fer que es poses de moda l’ús d’aquest material.
Fragment d’entrebigat de guix amb la paraula “Domus”.
Al primer pis hi ha la sala Josep Cases, on es mostren objectes provinents de diverses esglésies de la vall i diverses troballes arqueològiques. Hi ha capitells preromànics, cobertes de sarcòfag, un bloc de pedra esculpit, una pica de pedra amb tapa de fusta per guardar oli, creus de terme, una talla de fusta de Crist d’època medieval, procedent de la zona veïna de l’Alt Berguedà, i molt similar a les que es creu que hi hauria hagut a la vall de Lord.
Capella de la Mare de Déu dels Colls.
La visita al Museu – Centre d’Interpretació es complementa amb el claustre i l’església, d’origen romànic, de planta basilical, amb tres naus. S’hi han dut a terme diverses restauracions. Al seu interior es conserven dos importants retaules. El del Sant Esperit, que pot atribuir-se, segons Josep Gudiol, al pintor Pere Serra, actiu entre els anys 1357 i 1408. I el retaule dedicat als Sants Miquel Arcàngel i Joan Baptista, que és atribuït a dos pintors, Jaume Cirera i Bernat Despuig, que van treballar plegats entre el 1425 i el 1445. Encara hi ha, però un tercer element de gran importància, la capella de la Mare de Déu dels Colls, del segle XVIII, que passa per ser una de les capelles barroques més importants de Catalunya. Té fins a 245 imatges de fusta de pi negre, tallades artesanalment. Totes fan referència a la Mare de Déu. Està datada entre 1773 i 1784 i l’autor és Josep Pujol i Juhí. Tant els dos retaules, com la capella, van patir diverses vicissituds durant la Guerra Civil de 1936, però van poder ser salvades i recuperades amb posterioritat.
Sant Sadurní de la Pedra.
Feta la visita al Museu – Centre d’Interpretació i a l’església parroquial, i després de fer una passejada per la vila, podem fer una volta per la vall de Lord i, a banda de gaudir del paisatge, anar descobrint les nombroses esglésies i ermites que hi ha. La capella de la Pietat, que ja ha quedat unida pràcticament al nucli urbà de la vila; Sant Serni del Grau, Sant Martí de Guixers, Sant Martí de Corriu, Sant Pere de Graudescales, Santa Creu dels Ollers, el santuari de Lord, Santa Eulàlia de les Cases, Santa Magdalena de les Tragines, o Sant Sadurní de la Pedra, entre altres.
Santa Creu dels Ollers. Detall de la porta..
Sant Llorenç de Morunys i la Vall de Lord són interessants en diverses èpoques de l’any. A l’hivern, hi ha neu a prop, i a la tardor la vall s’omple d’una espectacular barreja de colors grocs, marrons i vermells, previs a la caiguda de les fulles dels arbres. L’estiu i la primavera, acostumen a ser bons moments per passejades entre la natura.
Sant Creu dels Ollers.
© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Sant Llorenç de Morunys
Oficina de turisme de la Vall de Lord
info@lavalldelord.com
Telèfon: 973 49 21 81
Museu – Centre d’Interpretació de la vall de Lord
Carrer Estret, 1
Sant Llorenç de Morunys
info@associacioculturalvalldelord.com
