El parc del Guinardó

Làmines d'aigua a la zona històrica.

Làmines d’aigua a la zona històrica del parc .

La proposta d’avui no ens porta gaire lluny de Gràcia. Ens acostem a un barri veí que té un dels jardins històrics de la ciutat que no és gaire conegut més enllà del seu barri. És un parc inaugurat l’any 1910 però que té els seus inicis a final del segle XIX, quan els terrenys que ocupa avui pertanyien a dos municipis diferents: Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. Encara que no ho sembli, estic parlant del parc del Guinardó.

El Nen de la Rutlla.

El Nen de la Rutlla.

L’extensió actual del parc del Guinardó no arriba per ben poc a les 16 ha. i compta amb tres zones força ben diferenciades que baixen muntanya avall per una de les faldes del turó de la Rovira. La part més baixa, a tocar de l’avinguda Mare de Déu de Montserrat, és més un jardí urbà; zona del mig és un jardí històric amb elements arquitectònics; i la banda més alta, a tocar del cim del turó és boscosa.

Comencem per fer una mica d’història. Joan Corbera, membre de El Pou, Grup d’Estudis de la vall d’Horta i la muntanya Pelada, explica, en un itinerari sobre el parc que es pot veure al seu bloc, que els inicis del parc cal buscar-los a final del segle XIX, concretament l’any 1894, quan Salvador Riera, un dels propietaris més coneguts del que avui coneixem com a Guinardó va comprar dues peces de terra de gairebé 24.000 m2 cadascuna per un total de 25.000 pessetes. Un dels terrenys era al municipi de Sant Andreu de Palomar, l’altre peça pertanyia a Sant Martí de Provençals. En anys posteriors adquiriria dues parcel·les de Can Sors, per 1.385 pessetes; i un tros de la finca de la torre dels Pardals, per 1.250 pessetes.

pl nen rutlla

Una de les terrasses de la plaça del Nen de la Rutlla.

Avancem una mica en el temps i anem a l’any 1906, quan tots aquests terrenys ja formaven part del municipi de Barcelona. Recordem que gairebé totes les poblacions del pla de Barcelona havien estat ja agregades. Horta, que havia estat la darrera, havia passat a formar part de la gran ciutat el 1904. Només quedava Sarrià, que va aguantar com a municipi independent fins al 1921. Aquell any 1906 l’Ajuntament de Barcelona va decidir comprar terrenys per fer-hi parcs públics i Salvador Riera és va apuntar al concurs. Va vendre a l’Ajuntament bona part del que avui dia és el parc del Guinardó per 239.858 pessetes. Si sumem el que havia pagat ell (27.645 pessetes), no va fer un mal negoci. Això si, com diu en Joan Corbera, si més no, la ciutat va guanyar un parc i es va evitar que s’omplís de pisos i edificacions una altra de les vessants del turó de la Rovira.

Muret de l'antiga entrada al parc.

Muret de l’antiga entrada al parc.

L’extensió actual del parc és del 1922, quan l’Ajuntament va fer una nova compra de terrenys. Segons explica el mateix Joan Corbera, un any abans, la Junta de Ciències Naturals va fer un estudi per veure la viabilitat de posar a la zona un zoològic i un parc botànic. La opció es va desestimar per la densitat de població que ja en aquella època hi havia als entorns.

Avui en dia el parc del Guinardó està delimitat, més o menys, per la plaça del Nen de la Rutlla, a tocar de l’avinguda Mare de Déu de Montserrat, i els carrers Florència, Dr. Cadevall, Telègraf, Budapest, Josep Serrano, Turó de la Rovira, Labèrnia, passeig de la Font d’en Fargas, Descans, Picó i Campamar, Pintor Pradilla i Garriga i Roca.

joc daigua

Detall dels jocs d’aigua a la zona històrica.

El parc va ser dissenyat pel paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier –un nom que ja ens va sortir quan vam parlar del Jardí Botànic Històric– perquè Francesc Cambó el va fer venir a Barcelona, a meitat de la dècada de 1910, amb diversos encàrrecs de cara a l’Exposició Internacional de 1929. I va ser dut a terme per una altre gran paisatgista, en aquest cas català: Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

És un parc molt obert, amb entrades diverses i força diferents. Tot i això, l’entrada principal és la que hi ha a la plaça del Nen de la Rutlla. De fet, des de fa uns anys, aquesta plaça fa d’avantsala del parc. El nom de la plaça ve donat per una escultura d’un nen jugant amb un cèrcol com es feia uns quants anys enrere. És una obra d’un escultor anomenat Joaquim Ros i Bofarull (Barcelona, 1906-1991),  que ha acabat sent un símbol del barri del Guinardó. L’autor del Nen de la Rutlla fou deixeble de Francesc d’Assis Galí i de Pau Gargallo i va treballar al tron de la Mare de Déu de Montserrat i en diverses obres a Mataró.

Espai de transició entre la part històrica i la zona boscosa.

Espai de transició entre la part històrica i la zona boscosa.

La plaça havia dut el nom de Puig i Alfonso (Barcelona 1865-1946), un escriptor i llibreter que fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona. L’any 1999 es va fer oficial el nom amb que era coneguda de forma popular. Està formada per diverses terrasses que comencen a l’alçada de l’avinguda Mare de Déu de Montserrat i van enfilant-se fins al carrer Grècia, que la separa del parc. Un dels arbres més presents en aquesta part és la tipuana, amb una flor d’un color groc molt intens que quan cau deixa el terra amb una bonica catifa groga. Aquesta és la part més urbana del parc, amb jocs infantils i taules per a pícnic. També hi podem veure altres espècies vegetals com arbres de l’amor, moreres, oms i oliveres.

La font del Cuento. Avui ja no hi raja aigua.

La font del Cuento. Avui ja no hi raja aigua.

Si ens endinsem parc amunt, entrem a la zona històrica del parc. En un cantó, a ma dreta, hi ha un espai molt conegut al barri. Es tracta de la font del Cuento, un espai força tancat on molta gent anava a buscar-hi aigua. És una antiga mina que Forestier va integrar en el projecte del parc. Rubió i Tudurí va col·locar sobre la font una pedra amb inscripcions que era sobre l’antiga mina d’aigua amb la data 1739. Avui ja no raja aigua.

El per què del nom d’aquesta font no està gaire clar. Hi ha qui diu que donat que la mina sempre havia rajat molt poc, la gent s’entretenia explicant contes -“cuentos”- mentre omplia la garrafa, però també hi ha una versió més picant que afirma que, donat que és un racó força tranquil i arrecerat, moltes parelles hi anaven a passar l’estona lluny de mirades indiscretes i que, per això, era una font amb “molt de cuento”. Podeu quedar-vos amb la versió que més us agradi.

Pedra amb inscripció a la font del Cuento.

Pedra amb inscripció a la font del Cuento.

El safareig amb la ciutat al fons.

El safareig amb la ciutat al fons.

Si deixem de banda la font del Cuento i avancem parc endins, entrem de ple a la zona històrica que segueix, muntanya amunt, la traça d’un torrent. En aquest sector el parc està organitzat amb diverses terrasses amb camins i escales. Hi ha uns murets de pedra dins dels quals hi raja un corrent d’aigua que baixa des d’un safareig que hi ha més amunt. En tot aquest sector hi ha diverses làmines d’aigua amb plantes aquàtiques. L’aigua va muntanya avall tot fent petits salts. Entre les espècies vegetals que hi ha, hi podem veure garrofers, xiprers, cedres, mimoses i alzines i arbustos com el pitòspor, el llorer i el baladre. També hi ha plantes aromàtiques com el romaní i l’espígol. Des de la zona del safareig hi ha una de les vistes panoràmiques sobre Barcelona que es poden veure a diversos punts del parc.

Muret amb canalització d'aigua a l'interior.

Muret amb canalització d’aigua a l’interior.

L’Ajuntament de Barcelona va editar l’any 1995, el llibre La conquesta del verd, sobre els parcs i jardins de la ciutat, amb textos de Patrícia Gabancho i fotos de Ferran Freixa. Patrícia Gabancho fa la següent descripció de la part històrica del parc: “la part central és la que històricament va dissenyar Forestier i està tal com era, tan estudiada com elegant. Hi ha molt poca cosa, i tota discreta, però disposada amb intel•ligència de manera que els elements es potenciïn sense interferir-se, se sumin sense multiplicar-se. Des d’un safareig elevat, coronat d’eucaliptus, baixa un canaló cap a una petita pica plantada de paraigüets, és a dir, la planta que va servir per fer els papirs del Nil, i nenúfars. És de joguina de tan petita”.

Una de les panoràmiques que es poden veure. De dreta a esquerra: el turó de la Peira, Horta i la Vall d'Hebron.

Una de les panoràmiques que es poden veure. De dreta a esquerra: el turó de la Peira, Horta i la Vall d’Hebron.

La zona boscosa ocupa la part més alta del parc, que s’estén a banda i banda, cap el Carmel, al cantó Llobregat, i cap a la Font d’en Fargues, al cantó Besòs. La part superior arriba a fregar el cim del turó, on hi ha les restes de la bateria antiaèria de la Guerra Civil, de la qual també n’hem parlat no fa gaires programes. Just abans d’arribar-hi hi ha la plaça de la Mitja Lluna, un altre dels miradors sobre la ciutat. En aquesta zona, molt més feréstega, hi destaquen els cedres i els pins i està solcada per camins que permeten creuar el parc o simplement passejar entre arbres.

El safareig vist des d'un dels camins de la zona boscosa.

El safareig vist des d’un dels camins de la zona boscosa.

A banda de la bateria antiaèria del cim del turó de la Rovira, que ja hem citat, als entorns del parc hi ha altres espais que val la pena citar. Uns quants metres per sota del cim del turó hi ha un pont que permet creuar per la part alta l’antiga pedrera de Can Baró, a l’interior de la qual hi havia hagut el camp de futbol del Baronense i que avui és un aparcament de cotxes a l’aire lliure. És l’anomenat pont de Mühlberg que allarga aquest carrer del Carmel amb el carrer del Panorama a Can Baró, és un pont que va ser instal•lat la dècada de 1990 amb tècniques d’enginyeria militar.

Vista de barcelona i la línia de costa fins a Badalona.

Vista de barcelona i la línia de costa fins a Badalona.

Un altre punt a tenir en compte és la font d’en Fargues, la mina d’aigua que va donar nom al barri. Avui en dia és un punt de transició entre els carrers urbanitzats del barri i la parc boscosa del parc, amb una mena de plaça sense asfaltar, i la font, que a principi de 2013 ha passat a ser propietat municipal i torna a rajar aigua. És situada en una mena de cova de pedra. Fa alguns decenis era un espai on s’hi feien fontades i graellades de carn. A meitat del segle passat encara hi havia taules i graelles per fer-hi carn a la brasa. Hi havia un cobert on preparaven amanides i venien begudes per acompanyar la carn que la gent portava de casa seva. Si volies, també et venien la carn.

Salt d'aigua des del safareig.

Salt d’aigua des del safareig.

El parc va ser remodelat l’any 1977 i deu anys més tard, el 2007, l’Ajuntament hi va dur a terme una rehabilitació integral. És obert les 24 hores del dia.

El Pla Comarcal de 1953 va preveure una gran zona verda anomenada parc dels TresTurons que ha d’englobar els turons de la Rovira, del Carmel i de la Creueta del Coll. Els parc del Guinardó i el Park Güell quedarien dins d’aquest gran projecte, que encara està en discussió, perquè hauria de comportar l’expropiació d’un cert nombre d’habitatges que avui dia queden dins el perímetre del que hauria de ser aquesta gran zona verda.

©Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Amb la col•laboració d’Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 12 de març de 2013

Camí a la zona boscosa del parc.

Camí a la zona boscosa del parc.

Parc del Guinardó
Garriga i Roca, 1
S’hi pot entrar per diversos punts.

Un dels camins de la zona boscosa.

Un dels camins de la zona boscosa.

Advertisements

5 thoughts on “El parc del Guinardó

  1. Retroenllaç: El turó de la Rovira | Sortides amb gràcia

  2. Retroenllaç: Barcelona entorn 1900 | Sortides amb gràcia

  3. Retroenllaç: El parc de la Ciutadella | Sortides amb gràcia

  4. Retroenllaç: Jardins i palau de Pedralbes | Sortides amb gràcia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s