El turó de la Rovira

Restes de paviment a tocar de les parets de l'edificació militar.

Restes de paviment a tocar de les parets de l’edificació militar.

Avui no anirem gaire lluny de Gràcia. Ens acostarem a un dels turons de la ciutat, potser un dels que té més història. És un turó amb vestigis d’un poblat ibèric, que va ser utilitzat com a base de defensa antiaèria durant la guerra civil, que va omplir-se de barraques a la postguerra i que avui en dia forma part dels espais del Museu d’Història de Barcelona. A més, hi ha una de les millors vistes de la ciutat i de bona part de l’àrea metropolitana, des del delta del Llobregat, fins a tocar del Maresme. També es veu el Montseny i fins i tot s’albira la Mola a Sant Llorenç de Munt. És l’únic punt de la ciutat des d’on hi ha una vista de 360º. Estic parlant del turó de la Rovira.

Plafó del Muhba amb plànol del cim del turó.

Plafó del Muhba amb plànol del cim del turó.

L’entrada de l’Enciclopèdia Catalana ens diu que el turó de la Rovira és “un dels cims (261 m alt.) de la muntanya Pelada, a la petita alineació del nord del pla de Barcelona que separa els antics termes de Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar”.  Situat entre els barris del Carmel, Can Baró i el Guinardó, és a tocar d’un dels extrems del parc del Guinardó. El travessa per sota el túnel de la Rovira, que fou inaugurat el 1987, i que uneix Gràcia i el Guinardó amb la vall d’Horta.

Una de les plataformes. A la dreta el carrer Marià Labèrnia.

Una de les plataformes. A la dreta el carrer Marià Labèrnia.

Hi ha vestigis d’un poblat ibèric de laietans datat entre els anys 800 i 200 aC, segons la Carta Arqueològica de Barcelona que acaba de publicar l’Ajuntament de la ciutat. A principi de la dècada de 1930, l’arquitecte Josep Danés va fer públiques algunes troballes que donaven suficients indicis de l’existència d’un poblat ibèric al turó. El primer trimestre de 1932 el Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Generalitat de Catalunya hi va dur a terme una excavació  sota la direcció de l’arqueòleg i geòleg Josep Colomines i Roca i amb el patrocini de l’Institut d’Estudis Catalans. El resultat va ser la documentació d’un poblat d’uns 22.500 m2 i 44 sitges, que en un primer moment es va pensar que eren enterraments, però que posteriorment també s’ha cregut que podien ser per emmagatzemar gra o altres productes.

El montseny vist dels del cim del turó.

El montseny vist dels del cim del turó.

Lluís M. Bou i Eva Gimeno fan una descripció del poblat al seu llibre El Carmel ignorat. Història d’un barri impossible, editat el 2007 per l’Ajuntament de Barcelona: “En síntesi, el poblat descobert estava envoltat per una muralla construïda aprofitant els desnivells naturals de la muntanya, amb un eix longitudinal de gairebé 370 metres (orientat d’est a oest), i un eix transversal, de mesura irregular (orientat de nord a sud). Disposava, a més, de dues portes d’accés a l’interior, al costat de les quals hi havia sengles torres circulars, una a cada costat de l’eix transversal”. Part de l’eix longitudinal coincidiria amb l’actual carrer Marià Lavèrnia. I les restes del poblat estan gairebé desaparegudes.

Restes de rajoles al vessant de Collserola

Restes de rajoles al vessant de Collserola

La Carta Arqueològica de Barcelona ens diu que, en una intervenció duta a terme amb motiu d’unes obres de repoblament forestal i urbanització del Parc dels Tres Turons, “es confirmà la presència de material ibèric; es recolliren un conjunt de materials molt fragmentats procedents del vessant sud, que abastaven una cronologia dels segles VII-IV aC”. També indica que: “es documentaren, a part de les troballes de material ceràmic del vessant, algunes estructures de l’assentament ibèric consistents en dos murs solidaris, que formaven part d’un angle d’una de les estances del poblat, ubicada a l’interior del recinte fortificat”.

Barraques del barri dels Canons. Foto Arxiu Custòdia Moreno.

Barraques del barri dels Canons. Foto Arxiu Custòdia Moreno.

Un dels altres fets que donen importància al turó de la Rovira, és la bateria antiaèria de la guerra civil que va instal·lar-hi l’exèrcit de la República per defensar la ciutat dels bombardejos dels avions de l’exèrcit feixista italià, aliat de Franco, que va ser el que més va atacar Barcelona. L’Aviazione Legionaria, que és el nom amb que es coneixia l’aviació italiana adscrita a l’exèrcit revoltat, va prendre Mallorca com a base d’operacions. Des d’allà sortien els bombarders que tenien, com a camp d’actuació, tota la costa mediterrània. La defensa activa de la ciutat anava a càrrec de la DECA (Defensa Especial contra Aeronaus).

Una de les plataformes de tir.

Una de les plataformes de tir.

El turó va esdevenir un punt ideal per instal•lar-hi una bateria antiaèria per defensar Barcelona dels bombardejos feixistes. Tot i això, la construcció sembla que no va ser fàcil. Entre maig i octubre de 1937 es van fer fins a 3 projectes diferents. Abans que a l’octubre de 1937 comencessin les obres definitives, ja s’havien construït algunes bases de canons que posteriorment no es van utilitzar, això fa pensar que els canvis de projecte podrien ser deguts al fet que es canviés el tipus d’armament que s’hi havia d’instal·lar. Finalment, el març de 1938 va entrar en funcionament la bateria. La instal·lació tenia 7 plataformes de tir, de les qual se’n van fer servir quatre, un lloc de comandament, al punt més alt del turó, sala d’oficials i 3 dormitoris per a la tropa. Els mapes del projecte mostren un camí per a camions amb una cua de maniobres perquè els vehicles poguessin donar la volta. L’armament que s’hi va instal·lar eren 4 canons Vickers de 105 mm de fabricació anglesa amb un abast d’entre 7 i 13 quilòmetres. També hi havia reflectors i fonolocalitzadors.

Restes d'una font al barri dels Canons.

Restes d’una font al barri dels Canons.

En aquest punt potser seria bo recordar que en aquella època encara no existia el radar i la trajectòria dels avions havia d’intuir-se a partir de la localització visual o pel soroll dels motors. El fet que Mallorca estigui situada a llevant, complicava molt la visualització dels avions de dia, ja que tenien el sol a l’esquena, i de nit, sense llum, no es podien veure. A més, l’Aviazione Legionaria actuava per tota la costa mediterrània, des de més enllà del cap de Creus fins a Murcia, això dificultava molt la possibilitat de saber cap on anàven, per això es deia a l’època que hi havia moltes falses alarmes; potser no ho eren, només era que els avions anaven uns quilòmetres més amunt. Per mirar de saber quan venien avions, es van construir uns aparells amb els quals s’intentava establir el rumb dels avions. Eren els fonolocalitzadors i consistien en una mena de quatre botzines muntades en forma de creu que amplificaven el so.

Plataforma de tir amb restes de la base dels canons i de paviment de les barraques.

Plataforma de tir amb restes de la base dels canons i de paviment de les barraques.

Tornem, però, al turó de la Rovira. Quan el gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona, l’exèrcit republicà va inutilitzar els canons de la bateria abans de marxar. L’escriptor gracienc Joan Perucho, el qual,  amb 17 anys va ser mobilitzat i destinat a la bateria del turó, va explicar, en un article a l’Avui, que mentre estaven entrant les tropes franquistes a Barcelona, l’oficial de comandament els va dir a ell i a algun altre noi que marxessin i que va arrancar a córrer cap a casa seva, muntanya avall, tot traient-se la roba militar.

Entrada al 3r. dormitori de la tropa.

Entrada al 3r. dormitori de la tropa.

La bateria i els canons, ja inutilitzats van, convertir-se en punt de visita de criatures i adults que pujaven a veure’ls. A l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona hi ha fotos d’aquella època amb els canons envoltats de gent. Al cap d’un temps els canons van ser desmuntats i altres persones van anar fins el capdamunt del turó, però va ser per quedar-s’hi a viure. Els vessants del turó, sobretot el que baixa cap a Can Baró i el Guinardó, van omplir-se de barraques i les construccions que havien acollit el destacament militar que defensava Barcelona, van convertir-se en allotjament de persones que havien sortit de les seves terres, bàsicament del sud de la península, per mirar de trobar noves oportunitats a Catalunya. Començava una nova etapa històrica al turó de la Rovira, una etapa que va durar 46 anys. Des de 1944 fins a 1990.

Interior del 3r dormitori de la tropa.

Interior del 3r dormitori de la tropa.

El primer espai que van ocupar els nouvinguts i que va començar a omplir-se de barraques, va ser el cim del turó, el nucli que va ser conegut com Els canons, l’any 1945 va créixer el nucli de Raimon Caselles, allà on avui hi ha un grup de cases verdes en un dels giravolts de la carretera del Carmel. I un any després sorgiria el nucli de Francisco Alegre, que s’estenia muntanya avall fins al capdamunt d’aquest carrer, i que van arribar a tocar dels blocs que va construir la Cooperativa Graciense de Viviendas a principi de la dècada de 1960. En aquells moments, el conjunt de nuclis de barraques van arribar a tenir 3.000 habitants.

Escales d'accés al barri desl Canons des de Font Castellana.

Escales d’accés al barri desl Canons des de Font Castellana.

Les barraques van créixer en un terreny i irregular i molt costerut. No hi havia carrers, ni serveis. El veïnat accedia a casa seva per escales fetes pels mateixos habitants. No hi havia aigua, ni llum. Custòdia Moreno, líder veïnal que va viure a les barraques i va lluitar perquè tothom pogués aconseguir un habitatge digne, ha explicat en alguna ocasió que ella va fer la carrera d’ATS estudiant amb llum d’espelmes. Per abastir-se d’aigua, els veïns havien d’anar a les poques fonts públiques que hi havia a prop. No era estrany veure gent fent cua per omplir les galledes.

La lluita veïnal va ser llarga i força dura. Els habitants de les barraques van sortir al carrer encara en època de la dictadura franquista. Recordo una foto que hi ha a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, on es pot veure un grup de gent concentrada a la plaça Sant Jaume, davant de l’Ajuntament, amb una pancarta que diu: “Franco dijo barracas no”. Els nuclis de barraques van estar un munt d’anys sense serveis de cap mena, no hi havia autobusos i els taxis no hi volien pujar. Els veïns van crear el Centre Social del Carmel que el 1972 es va convertir en Associació de Veïns i que va ser el catalitzador de totes les reivindicacions  i de totes les millores que van anar-se aconseguint, poc a poc. Una de les grans fites aconseguides va ser tenir pisos al mateix lloc on hi havia les barraques. Aquest és l’origen dels pisos verds a que feia referència abans.

Escales entre barraues del barri dels Canons.

Escales entre barraques del barri dels Canons.

L’eradicació definitiva va arribar el 1990, any en el qual l’alcalde, Pasqual Maragall, va donar el cop de massa simbòlic que iniciava l’enderroc de les darreres barraques del Carmel.

Els vessants del turó es van convertir en part del parc del Guinardó i del parc dels Turons, però el cim i les construccions de l’antiga bateria antiaèria van quedar abandonats, a mercè dels incívics, i van quedar plenes de runes i deixalles de tota mena. Fins i tot hi havia delinqüents que hi abandonaven motos robades. Fa uns anys, l’Associació de Veïns de Can Baró va organitzar tres camps internacionals de treball de joves que ho van netejar tot. Finalment, el març de 2011 va ser inaugurada la rehabilitació i la museïtzació com a espai del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA).

Pujar fins al turó, avui dia, ens permet, no només gaudir d’unes vistes espectaculars, sinó també veure les restes de les instal·lacions militars que van defensar Barcelona dels atacs de l’aviació feixista durant la guerra civil i les restes de paviments de les habitacions de les barraques construïdes amb les seves pròpies mans per centenars de persones immigrants que hi van viure gairebé cinquanta anys.

Interior d'una de les plataformes de tir. Al fons es pot veure el port i el mar.

Interior d’una de les plataformes de tir. Al fons es pot veure el port i el mar.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Amb la col·laboració d’Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 18 de desembre de 2012

Turó de la Rovira
Accés pel carrer Marià Labèrnia

Atenció: El Muhba (Museu d’Història de Barcelona) ha reobert l’Espai del Turó de la Rovira amb una nova museïtzació que pot visitar-se des de principi d’abril de 2015.

Anuncis

2 pensaments sobre “El turó de la Rovira

  1. Retroenllaç: Barcino. La Barcelona romana. | Sortides amb gràcia

  2. Retroenllaç: Exposició Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004 | Sortides amb gràcia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s