Col•locació de la placa del Museu Picasso
Fons documental del Museu Picasso, Barcelona Foto: Hernández.

Avui us proposo visitar un dels museus més visitats de Barcelona, un museu amb llargues cues de turistes, però que ha habilitat un sistema perquè els barcelonins no haguem de fer cues. Un museu que aquest març de 2013 ha fet 50 anys. Un museu que va ser inaugurat dues vegades i en les dues ocasions –cosa rara en una inauguració-, es va fer amb la màxima discreció. Un museu que existeix gràcies a l’interès del artista al qual esta dedicat i al seu secretari i gran amic. Avui visitem el Museu Picasso, al carrer Montcada de Barcelona.

José Maria Porcioles, acompanyat del regidor Josep Blajot i del director dels Museus d’Art de Barcelona, Joan Ainaud de Lasarte a la inauguració de Museu Picasso de Barcelona 9 de març de 1963 Fons documental del Museu Picasso, Barcelona Foto: Suárez.

És ben sabut que Pablo Ruiz Picasso va viure la seva adolescència i joventut a Barcelona, que va marxar a viure a París i que, en acabar la guerra civil, va decidir no tornar a trepitjar territori de l’estat espanyol mentre hi hagués la dictadura franquista. Tot i això, els llaços afectius que havia establert amb Barcelona i les amistats que hi va fer i que va mantenir al llarg de la seva vida, van fer possible que s’obrís a la ciutat, en ple franquisme, un museu dedicat a la seva obra. Per això va ser inaugurat, amb la màxima discreció, el 9 de març de 1963, com a Col·lecció Sabartés. El 18 de desembre de 1970 s’inaugurà l’ampliació del museu. En coincidir amb el procés de Burgos, a petició expressa de Picasso, es va fer sense autoritats polítiques.

Jaume Sabartés, 1961 – Fons documental Museu Picasso Barcelona. Fotò:  Desconegut.

Picasso va arribar a Barcelona, amb la seva família, l’any 1895: El seu pare, José Ruiz Blasco, era pintor i havia estat destinat a l’Escola de Belles Arts de la Llotja com a professor. La família es va instal·la al barri de la Ribera i el jove Picasso s’hi va integrar plenament. Hi va viure fins el 1904, tot i que abans feu diversos viatges i estades a Málaga, Madrid, Sant Joan d’Horta i París. A Barcelona va formar part del cercle dels Quatre Gats, amb Rusiñol, Casas, Nonell o Utrillo. També va fer amistat amb Manuel Pallarès, Joan Vidal Ventosa, Jacint i Ramon Reventós o Manolo Hugué, però sobretot va fer amistat amb Jaume Sabartés, que seria el gran amic de la seva vida i que anys després es convertiria en el seu secretari.

Tot i haver-se establert definitivament a París l’any 1904, Picasso va mantenir una estreta relació amb Barcelona, on hi tenia la família i amics. Entre altres moments, va estar-se a la ciutat l’any 1913, per la mort del seu pare, i el 1917, any en que s’hi va estar entre els mesos de juny i novembre, l’estada més llarga. El darrer cop que va visitar Barcelona va ser el 1934. Abans, el 1919 havia fet la seva primera donació a la ciutat: l’Arlequí, obra pintada el 1917. Perquè cal tenir en compte una cosa, Picasso sempre va fer donació de les seves obres a la ciutat de Barcelona, mai a un museu o a una institució. L’any 1938 va donar una altra obra, una prova de l’aiguafort La Minotauromàquia, de 1935.

Palau Berenguer d’Aguilar 1936 Fons documental del Museu Picasso, Barcelona Foto: Jaume Ribera.

Fem un salt en el temps i acostem-nos a la Barcelona de final de la dècada de 1940 i tornem al barri de joventut de Picasso, la Ribera, un barri que havia nascut a mitjan segle XII, quan el mercader Guillem Ramon de Montcada va urbanitzar una zona de la ciutat on hi havia horts i cases de camp i va originar l’actual carrer Montcada, que va convertir-se en l’eix viari que unia l’antiga ciutat romana amb la zona portuària. El carrer va omplir-se de palaus i cases benestants, però que va anar caient en una certa decadència a partir de principi del segle XX.

A la dècada de 1930 un grup de persones van voler esperonar l’Ajuntament de Barcelona per recuperar aquella zona de la ciutat i van formar els Amics del carrer de Montcada. Encapçalava el grup una dona, Isabel Llorach, figura destacada de la vida social i cultural barcelonina, i en formaven part, entre altres, el marquès de Vilallonga; Manuel Rocamora, un col·leccionista; i l’editor Gustau Gili. Finalment van aconseguir que l’any 1947 el carrer Montcada fos declarat Conjunt Monumental Històric i Artístic.

Carrer Montcada, 26/01/1957, Fons Jaume Sabartés – Fons documental del Museu Picasso, Barcelona. Foto: Desconegut.

No devien ser aliens a aquest fet dos importants tècnics municipals que, per altra banda, han passat a la història per mèrits propis: l’historiador Agustí Duran i Sanpere, que fou responsable de l’Arxiu Municipal de Barcelona i que va inaugurar el Museu d’Història de la ciutat, i Adolf Florensa, que era l’arquitecte municipal de l’Ajuntament. Plegats van restaurar les façanes de diversos edificis del carrer. A més, l’Ajuntament va comprar, l’any 1953, el palau Berenguer d’Aguilar, amb l’objectiu de rehabilitar-lo i dedicar-lo a activitats d’interès públic, això si, sense un ús específic determinat.

Tornem a l’amistat entre Picasso i Sabartés i a la relació del pintor amb Barcelona. Els dos personatges s’havien conegut a la ciutat l’any 1899 i entre tots dos es va establir, de bon començament, una gran complicitat. L’any 1904, Picasso va marxar cap a París i Sabartés se’n va anar a Amèrica. Van mantenir, però, una certa relació epistolar, fins que l’any 1935 el pintor va fer anar Sabartés a París i li va proposar que fos el seu secretari, però va ser molt més que això, va convertir-se en el seu amic més íntim. Sabartés va descriure aquell moment amb unes paraules que ho expliquen molt bé: “A partir d’aquell dia la meva vida fa el seu curs a la llera de la seva, sense preguntar-me quan ha de durar aquesta il·lusió: perquè ens hem proposat eternitzar-la”.

Un dels àmbits de la exposició. Fons documental del Museu Picasso, Barcelona. Foto: J M Llobet.

Picasso no va tornar més, però Sabartés venia a Barcelona un parell de cops l’any per retrobar-se amb els amics. En una d’aquestes estades, la tardor de l’any 1955, va anar al palau de la Virreina a visitar una exposició retrospectiva dedicada a Picasso, Gargallo, Hugué i Torres-Garcia, i es troba amb els amics i admiradors barcelonins del pintor. Tot seguit, Sabartés acompanya un grup de barcelonins a visitar Picasso. Aquest és un dels fets cabdals, perquè en aquest moment es va enfortir la relació de l’artista, els amics barcelonins i la ciutat, a la qual Picasso sempre va tenir molt present.

Maqueta del palau Berenguer d’Aguilar, s/f – Fons documental del Museu Picasso, Barcelona. Foto: Desconegut.

La gestació del Museu Picasso va ser deguda a moltes persones, però hi ha alguns noms que en van ser protagonistes principals. Repassem-los. Picasso el primer de tots. Sembla molt evident la seva voluntat que Barcelona comptes amb un museu monogràfic dedicat a la seva obra. Va ser ell qui va aconsellar Jaume Sabartés que proposes a l’Ajuntament la donació de la seva col·lecció particular formada per obres que el mateix artista li havia anat regalant. A més, es va comprometre a donar més obra si el projecte tirava endavant. Òbviament, Jaume Sabartés és un personatge indispensable, va fer donació de la seva col·lecció i va seguir fil per randa la creació del museu, que Picasso va controlar pas a pas des de França.

Palau Berenguer d’Aguilar: visita de Jaume Sabartés, Catherine Hutin, filla de Jacqueline Picasso, i la família Gaspar. 1962. Fons Jaume Sabartés. Fons documental del Museu Picasso, Barcelona. Foto: Desconegut.

Més protagonistes: els galeristes Joan i Miquel Gaspart i les seves respectives esposes, Elvira Farreras i Ena Alba, que van conèixer Picasso a través del seu secretari i van establir una bona amistat amb el pintor i amb la seva esposa Jacqueline. La Sala Gaspar va organitzar diverses exposicions de Picasso a Barcelona amb gran èxit. La primera l’octubre de 1956 i una, amb llargues cues, el 1960. Joan Gaspar en va parlar a les seves memòries: “Tot això va entusiasmar Picasso perquè és ben cert que li feia més il·lusió aquest èxit de Barcelona, que el que pogués aconseguir a qualsevol altra ciutat del món”.

Obres de rehabilitació del Palau Baró de Castellet 28/10/1970. Fons documental del Museu Picasso, Barcelona. Foto: Desconegut.

Hi va haver una altra família cabdal, la dels editors Gustau Gili i la seva esposa, Anna Maria Torra, que després de conèixer Picasso van establir-hi una cordial amistat que va traduir-se en el fet que l’Editorial Gili sigui la que més títols picassians  ha publicat en castellà.

Arribem a un altre personatge clau: el notari barceloní Raimon Noguera. Va saber de la intenció de Sabartés de fer donació a la ciutat de la seva col·lecció d’obres de Picasso i va ser ell qui va parlar amb l’alcalde del moment, José Maria de Porcioles, que també era notari, de la voluntat de Sabartés. El projecte de crear un museu monogràfic dedicat a Picasso que pogués ajudar a la recuperació de la Ribera va ser exposat a l’alcalde en un sopar a l’Hotel Ritz, amb presència de Joan Ainaud de Lasarte, director de Museus d’Art de l’Ajuntament de Barcelona, l’industrial Félix Capella, els periodistes Avel·lí Artís, conegut com Sempronio, Màrius Capella i Joan Cortés, el científic  Josep Gifreda i el poeta Josep Maria de Sagarra.

Obres de rehabilitació en el palau Berenguer d’Aguilar, 17/7/1954, Fons Jaume Sabartés. Fons documental del Museu Picasso, Barcelona. Foto: Desconegut.

El 27 de juliol de 1960 el Ple de l’Ajuntament de Barcelona acordava la creació del “Museo Monográfico Pablo Ruiz Picasso” i habilitar el palau Berenguer d’Aguilar com a seu. Jaume Sabartés va adreçar-se oficialment a l’Ajuntament de Barcelona per fer-li saber la voluntat de fer donació de la seva col·lecció i el 25 d’abril de 1962 es signaven els documents de la donació. Els termes jurídics de l’acord van ser obra del notari Raimon Noguera. El 1961 van començar les obres de rehabilitació i adequació del palau Berenguer d’Aguilar, sota la direcció d’Adolf Florensa  i la col·laboració d’Agustí Duran i Sanpere.

El 9 de març de 1963 a les 17.30 hores s’inaugurava la “Exposición de la colección que Don Jaime Sabartés ha donado a la ciudad”. Dos dies abans l’Alcaldia havia enviat un ofici al director de Museus d’Art de Barcelona amb el text següent: “En relación con el Legado Sabartés, que se expondrá en el palacio Berenguer de Aguilar, de la calle Moncada, le ruego tome buena nota de que se trata de un acto al que no debe darse otra trascendencia de la derivada de su carácter especializado. En su consecuencia le estimaré que las invitaciones que para la exhibición se cursen, se limiten a los profesionales y otras personas directamente relacionades con el arte, a fin de dar cumplimiento a las clàusules contenidas en dicho Legado y que hacen referencia a la exposición de las obras donadas”. Està clar que Picasso s’estimava Barcelona, però no volia autoritats del règim al museu amb el seu nom.

Arribada al Museu Picasso de la sèrie de Las Meninas 1968 Fons documental del Museu Picasso, Barcelona Foto: Pérez de Rozas

Tal com havia promès, Picasso va fer successives donacions de la seva obra al Museu i va continuar fen-t’ho després de la mort, el 13 de febrer de 1968, del seu gran amic Jaume Sabartés.

Amb motiu de la celebració d’aquest 50 aniversari, el Museu Picasso organitza aquest any diverses activitats. Entre elles tres exposicions consecutives, la primera de les quals “El Museu Picasso, 50 anys a Barcelona. Els orígens”  explica tot aquest procés de gestació. És una exposició força interessant amb imatges, documents de l’època, gràfics i documents sonors. La podeu visitar fins el 9 de juny d’aquest 2013. I recordeu, podeu estalviar-vos cues si us feu el Carnet del Museu Picasso, que  permet visitar el museu i les exposicions temporals sense fer cua, tantes vegades com es vulgui, durant tot un any.

El carrer Montcada avui. Foto: Joan Àngel Frigola.

©Text: Joan Àngel Frigola
Emès a Ràdio Gràcia el 19 de març de 2013
Agraïment especial a Silvia Domènech, comissària de l’exposició, i a Manel Baena, del Museu Picasso.

Museu Picasso
Exposició El Museu Picasso, 50 anys a Barcelona. Els orígens.
C. Montcada, 15-23
Tel.: 93 256 30 00
museupicasso@bcn.cat