Avui sortim a passejar per un parc amb alguns arbres centenaris i amb alguns elements modernistes al seu interior. Son uns jardins que envolten una antiga masia reconvertida fa anys en un palau. Tot plegat és una finca que a principi del segle XX un industrial barceloní va cedir a la casa reial espanyola com a residència de la família reial quan visitava Barcelona. Aquest industrial era Eusebi Güell Bacigalupi i la finca que va cedir és l’actual palau de Pedralbes, perquè avui anem a passejar pels jardins del palau de Pedralbes de Barcelona.

Començarem la nostra sortida reculant en el temps fins a l’any 1859, quan Joan Güell va comprar can Custó, un mas amb set mujades de terreny al municipi de les Corts. Amb el pas dels anys els Güell, pare i fill, hi afegiren altres heretats, com can Feliu, can Baldiró, can Cuiàs, can Berra o can Granota, fins arribar a una extensa finca que s’estenia des de l’actual cementiri de les Corts fins al que avui és el palau Reial.

Aturem-nos un moment per saber qui van ser els Güell. Joan Güell i Ferrer fou el forjador de la fortuna familiar. Va ser un d’aquells indians que va viatjar a Cuba per fer fortuna. En tornar a Catalunya, va fundar una petita fàbrica tèxtil a Martorell i posteriorment una fàbrica de velluts a Sants, que va ser coneguda inicialment com a Vapor Güell i posteriorment, com a Vapor Vell en contraposició a l’Espanya Industrial que era el Vapor Nou. Aquestes mateixes denominacions les podem trobar en altres llocs, com a Gràcia, i cal no confondre’ns de població. Tal com vam recordar la setmana passada quan vam visitar el Museu de l’Estampació de Premià de Mar, les fàbriques que van començar a utilitzar aquest sistema d’energia es van conèixer amb el nom de vapors. La fabrica que Joan Güell va fundar a Sants va esdevenir una de les més importants del país: l’any 1851 va arribar a tenir 200 telers mecànics i 360 obrers.

El fill, Eusebi Güell i Bacigalupi, va continuar els negocis del pare i va traslladar el Vapor Vell de Sants a Santa Coloma de Cervelló, en el que va ser l’origen de la Colònia Güell. Fou ell qui establí coneixença amb un jove Antoni Gaudí, de qui es va convertir en mecenes. Es casà amb Isabel López Bru, filla d’Antonio López, marquès de Comillas. De la seva relació amb el genial arquitecte en van sortir algunes de les millors obres modernistes, que avui són Patrimoni de la Humanitat, com la citada Colònia Güell, el Palau Güell o el Park Güell.

Tornem a la finca de Pedralbes, perquè una de les cases que hi havia, can Custó va ser convertida per Joan Güell en una torre d’estiueig que va ser coneguda com la torre Güell. La reforma va anar a càrrec de l’arquitecte Joan Martorell. Actualment, el cos central de l’edifici té quatre pisos, mentre que els cossos laterals en tenen tres. La façana és noucentista amb porxos de columnes toscanes i té forma de corba. Al darrera hi ha una església neogòtica. L’any 1884 Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí unes reformes a la casa i als jardins de la finca. En queda una pèrgola i la font d’Hèrcules, feta de pedra i ferro forjat, que és situada a l’interior d’un bosquet de bambú. El broc de la font és un cap de drac i a sota hi ha una pica de pedra amb l’escut de Catalunya. Aquesta font havia estat perduda entre la vegetació fins que va tornar a veure la llum després d’una neteja a fons del parc que va fer-se l’any 1984.

En agraïment per haver-li estat concedit el títol de comte, l’any 1918, Eugeni Güell i Bacigalupi va cedir la torre a la corona espanyola per tal que es pogués convertir en palau reial. Val a dir que en aquella època Barcelona no tenia palau reial perquè el dia de Nadal de 1875 s’havia cremat el que hi havia des del segle XVII al Pla de Palau. L’incendi va deixar l’edifici completament derruït i des d’aleshores, quan la família reial venia a Barcelona calia buscar-li un lloc per hostatjar-la. Cal tenir en compte que quan parlem d’hostatjar la família reial estem parlant dels reis i tot el seu seguici. En no haver-hi palau reial se’ls havia hostatjat a l’Ajuntament i també en cases particulars.

Tornant a Pedralbes, la torre Güell va ser remodelada per adaptar l’edifici a les noves funcions. Les obres va anar a càrrec de dos arquitectes: Eusebi Bona i Francesc Nebot, que hi van treballar entre 1919 i 1924. L’interior de l’edifici és una barreja d’estils, tant en decoració com en mobiliari. Val a dir que en diversos llocs es diu que la casa reconvertida en palau reial va ser can Feliu. Segons explica Imma Navarro al llibre Masies de les Corts, editat per l’Arxiu del Districte de les Corts, això és un error. El mas que va ser reconvertit en palau reial és can Custó.

En aquest mateix llibre, Imma Navarro ens descriu l’interior del palau reial: “La planta baixa es destinà a dependències de recepció, saló del tron, despatxos dels monarques, saló de música, cambra i salons que formaven l’avantcambra, menjador de gala, biblioteca i dependències destinades als despatxos del personal. El pis principal es destinava a dormitoris de la família reial i dels principals membres de la seva cort; el segon pis a dormitoris i dependències del seguici, i els soterranis a cuines, calefacció, rentat i planxat mecànic i dormitoris del servei. Al costat de la porta d’entrada de la Diagonal hi havia un pavelló per a garatge, de 766 m2, i un altre per a cavallerisses de 800 m2; i també hi havia el servei de guàrdia i la porteria”. Al davant de la porta de l’entrada principal del palau, hi ha una escultura de marbre blanc que representa la reina Isabel II mostrant el seu fill, el futur rei Alfons XII, obra d’Agapit Vallmitjana.

Els jardins i les terres de conreu de la finca dels Güell van ser convertits en un gran jardí. El projecte va anar a càrrec d’un vell conegut de les nostres sortides, el gran paisatgista català Nicolau Marià Rubió i Tudurí, de qui ja hem vist altres obres, com el parc del Guinardó o els jardins de Laribal, per exemple. En el cas de Pedralbes, com també vam veure que va fer a Montjuïc, va mantenir els arbres que ja hi havia.

El mes de juny de 1931, l’edifici va ser declarar monument historicoartístic d’interès nacional. Un any més tard, el Ministeri d’Hisenda de la República el va confiscar i el va cedir a l’Ajuntament de Barcelona.

Els jardins són molt agradables, conviden a passejar i perdre’s pels camins que van pujant des de l’avinguda Diagonal fins al palau. La varietat d’espècies i l’antiguitat dels arbres i plantes que hi ha, amb algunes espècies poc corrents, fa que aquest sigui un parc força interessant.

El fet que Rubió i Tudurí, com hem dit abans, respectés els arbres que ja hi havia, fa que avui puguem contemplar alguns exemplars centenaris, entre els quals destaca un grup de vint-i-tres cedres de l’Himàlaia. Un d’aquests cedres és al catàleg d’arbres d’interès local de Barcelona, juntament amb el pi pinyer que hi ha a la praderia situada al costat del palau i amb una tuia articulada situada molt a prop de l’estany que hi ha a l’entrada del parc. També hi ha alguns grans exemplars de cedres de l’Atles, de cedre japonès i de cedre d’encens.

En general, és un parc amb molta presència de coníferes. També hi podem trobar exemplars de pi blanc, de xiprer, de xiprer de Monterrey i de xiprer d’Arizona. Altres espècies presents són els til•lers argentats i els eucaliptus. Com hem citat abans, en parlar de la font del Drac de Gaudí, hi ha un bosquet de bambú. En quan a arbres que destaquen per la seva raresa, hi ha quatre exemplars de freixe de flor i un exemplar de savina. Entre els arbusts també hi ha alguns exemplars destacables, com grans llorers, boixos, alguns arboços molt vells i plantes enfiladisses com les buguenvíl·lies o entapissants com l’heura.

Per altra banda, el parc és ple d’escultures. A banda de la que representa la reina Isabel II amb el petit Alfons XII a les mans que és a la porta del palau, n’hi ha moltes més repartides per l’espai. Al costat de l’edifici hi ha estàtues d’Apol·lo, Adonis i Antinoo, totes tres d’autor desconegut, i un nu femení agenollat de Joan Borrell i Nicolau (1916). Repartides pel parc hi ha dos nus femenins més, Mediterrània, feta en marbre per Eulàlia Fàbregas de Sentmenat (1962) i Nu, un bronze d’Enric Casanovas (1930), que representa una dona dempeus, de mida natural.

A l’exterior del parc, davant el mur perimetral, hi ha escultures de pedra de diferents autors, fetes entre els anys 1928 i 1929: Figura femenina, d’Àngel Tarrach; l’al·legoria Tarragona, de Jaume Otero; l’al·legoria Lleida Agricultura, de Manuel Fuxà; dues figures femenines, una de Josep Llimona i l’altra d’Enric Casanovas, i Marina, una figura femenina al·legòrica de la pesca obra d’Eusebi Arnau.

Durant la dictadura franquista, el palau va ser la residència oficial del dictador quan visitava Barcelona. Avui és propietat de la Generalitat de Catalunya i és la seu de la Secretaria de la Unió per a la Mediterrània. Abans, durant uns anys va ser la seu dels Museu d’Arts Decoratives i del Museu de Ceràmica de Barcelona, que avui formen part del Museu del Disseny de la plaça de les Glòries Catalanes. Per altra banda, des del any 2013 s’hi organitza un festival d’estiu el Festival Jardins de Pedralbes que té lloc a cavall dels mesos de juny i juliol. El festival de 2015 va començar ahir i s’allargarà fins el dia 10 de juliol.

El palau reial de Pedralbes i els seus jardins són a l’avinguda Diagonal, 686, que és on hi ha l’entrada principal, però també s’hi pot accedir des del carrer de Pere Duran Farell i pel carrer de John Maynard Keynes a tocar del de Jordi Girona. Cal tenir present que els jardins es tanquen quan hi ha actes oficials.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 9 de juny de 2015

 

Jardins del palau de Pedralbes
Avinguda Diagonal, 686
Barcelona