Aprofitant que la primavera va entrant i els dies ja són llargs, avui dedicarem la nostra sortida a uns jardins que hi ha a Montjuic i que de fet són a l’inici de l’enjardinament de la muntanya barcelonina. Són uns jardins a l’interior dels quals hi ha una font molt coneguda, que fins i tot i té dedicada una cançó. És un lloc on els barcelonins, de quan la ciutat estava encotillada per les muralles, anaven a fer-hi el que es coneixia com “fontades”, és a dir, anaven a passar el dia, o part del dia, a prop d’un font on es feia un menjar de carmanyola, tot i que a l’entorn d’algunes d’aquestes fonts també s’hi van posar restaurants. Avui pugem a Montjuïc a passejar pels jardins on hi ha la font d’on baixaven una noia i un soldat. La noia, òbviament, és la Marieta de l’ull viu; la font, la del Gat i els jardins són els de Laribal.

Els jardins que visitem avui es deuen a dos grans paisatgistes que van deixar una important empremta a diversos espais de Barcelona: Jean Claude Nicolàs Forestier i Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Entre tots dos van deixar una joia que avui dia està envoltada d’equipaments com el Teatre Grec, amb els jardins, també coneguts amb el nom de roserar Amargós; la Fundació Miró; el Palauet Albéniz, amb els jardins de Joan Maragall que l’envolten; i el Museu Etnològic. Tots plegats són llocs que també es mereixen una visita. La Fundació Miró i el Museu Etnològic son a tocar de dues de les portes d’accés als jardins de Laribal, que avui visitem.

Com fem habitualment a les nostres sortides, començarem per conèixer la història. I ho farem de la mà de l’amic Oriol Granados, membre del Centre d’Estudis de Montjuïc, en un text titulat “Montjuic: la muntanya de la ciutat transformada en parc”, que forma part del catàleg de l’exposició Montjuïc 1915. Primera Mirada, editat l’any 2007. Diu Oriol Granados: “Per a una població sotmesa a unes dures i llargues jornades de treball, reclosa i amuntegada dins el cinturó fortificat de portes tancades, que patia epidèmies i bombardeigs, com el del general Espartero de 1842, limitada a uns habitacles cada vegada més alts i molt reduïts i insalubres, de carrers estrets i sense llum del sol, Montjuïc es converteix en el punt de sortida, d’alliberament i esbarjo”.

Granados explica que, entre altres llocs de la muntanya, els barcelonins: “També anaven a les fonts, que a més els permetien gaudir d’una aigua magnifica, on podien fer un bon berenar: les fontades, que esdevingueren una tradició”. Una d’aquestes fonts era: “La font del Gat, coneguda ja a mitjan segle XIX, una de les més històriques i populars, que encara conserva l’aire romàntic i el restaurant, aixecat originàriament per a l’Exposició”.

A principi del segle XX la part alta dels jardins actuals eren part de la finca d’un prestigiós periodista i advocat barceloní, Josep Laribal, el qual fou, durant anys, el director del diari republicà El Diluvio. Per altra banda, a més a més de les fontades populars que es feien a l’entorn de la font del Gat, allà on avui hi ha el Museu Etnològic, hi havia un petit edifici on celebrava les seves trobades l’anomenada Colla de l’Arròs, un grup que ajuntava política i gastronomia i que va tenir força influència a la societat del moment.

L’any 1908, després de morir Josep Laribal, l’Ajuntament va adquirir la finca i tot seguit s’iniciaven els tràmits per urbanitzar i enjardinar la muntanya de Montjuïc. L’any següent es va celebrar una inauguració provisional dels jardins que alguna premsa de l’època, com l’Esquella de la Torratxa, va recollir amb un esperit força crític. En una part de la finca es va fundar, l’any 1914, l’Escola del Bosc, per a la qual es va aprofitar inicialment un edifici d’estil neoàrab que hi havia edificat Laribal. Val a dir que, com era habitual a l’època, hi havia dues seccions, la de nens i la de nenes. El director de la secció de nens fou Antolí Monroy i la directora de la secció de nenes era la pedagoga Rosa Sensat. L’escola encara funciona, a l’altra banda de la Fundació Miró.

Tornem, però, als jardins, i ho fem de nou de la mà d’Oriol Granados, qui explica que: “El 1914, l’Ajuntament aprova el projecte d’ampliació del Parque de Montjuïch (Laribal) i el 1915 s’encomanen els estudis arquitectònics i d’urbanització general, d’emplaçament i d’agrupació d’edificis i elements de composició arquitectònica a Enric Sagnier i Augusto Font; els treballs de topografia a Josep Amargós, gran coneixedor de la muntanya i de les propietats, qui també dirigí amb gran habilitat la tasca d’expropiació dels terrenys”.

Hi va haver, però, un esdeveniment que fou cabdal per al futur del parc: la celebració de l’Exposició Internacional de 1929. La idea, que va fer-se pública a partir de l’any 1913, va sorgir d’un grup d’empresaris interessats en la energia elèctrica, que aleshores era en ple desenvolupament. El projecte va haver d’endarrerir-se a causa de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, però la ciutat ja havia començat a treballar-hi. Un dels homes bàsics de l’Exposició fou Francesc Cambó i fou ell qui va decidir encarregar a l’enginyer de boscos i d’aigües francès, Jean Claude Nicolas Forestier, el disseny de diversos parcs i jardins de la ciutat per embellir-la de cara a l’esdeveniment internacional. Forestier tingué un important col·laborador, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, el qual l’any 1917 es convertiria en el director de Parcs Públics i Arbrat, antecedent del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona. Un dels primers projectes en els quals van col·laborar foren el jardins de Laribal que avui visitem.

Forestier i Rubió i Tudurí aprofitaren els desnivells i la orografia del lloc i respectaren, també, la vegetació que ja hi havia. Els jardins quedaren enllestits l’any 1922. Vuitanta anys més tard, el 2002, s’hi va dur a terme una important restauració i posta a punt després d’una llarga època d’abandó. I actualment llueixen amb llum pròpia i permeten gaudir plenament de l’obra dels seus dos grans creadors.

Vista la història, comencem a passejar-hi. Es pot accedir al jardins, que tenen una superfície total de 3,16 hectàrees, per diversos punts: pel passeig de Santa Madrona, que envolta gran part dels jardins i on hi ha fins a set entrades, un parell de les quals són a tocar del Museu Etnològic; per l’avinguda Miramar; pels jardins del Teatre Grec; i per la Fundació Joan Miró.

Un dels elements que caracteritzen aquest jardins és l’aigua. Forestier i Rubió i Tudurí van aprofitar els desnivells per crear diversos salts i cascades d’aigua. Entre els jocs d’aigua dissenyats pels autors del parc destaquen les escales del Generalife, inspirades en el monument de Granada, i tenen uns curiosos passamans amb petits esglaons per on baixa l’aigua que omple les fonts esmaltades que hi ha al centre dels replans on hi ha uns bancs per descansar. Una altra cascada monumental és la de la Font del Gat, amb quatre seccions separades per camins i canals i una gran verticalitat, accentuada per uns alts xiprers que hi ha al capdamunt. Els jardins de Laribal estan formats, de fet, per diverses terrasses, que s’adeqüen a la orografia del terreny. A la part més alta, la més propera a l’avinguda de Miramar, hi ha un llarg camí amb una pèrgola mirador des d’on hi ha unes bones panoràmiques de Barcelona.

Ja l’hem citat diverses vegades i forma part de la història inicial dels jardins i de la memòria col·lectiva de la ciutat, per això cal no oblidar la Font del Gat, la qual que va inspirar aquella tornada de diu “baixant de la font del Gat/una noia, una noia/baixant de la font del Gat/una noia i un soldat./ Pregunteu-li com se diu/ Marieta, Marieta/pregunteu-li com se diu/ Marieta de l’ull viu”, i a partir de la qual hi ha també un cuplet que cantava la Núria Feliu. Doncs bé, la font, amb el broc que surt de la boca d’un gran felí esculpit per Joan Antoni Homs l’any 1918, encara existeix i al costat hi ha un restaurant que ocupa un edifici del segle XIX. A la part de sota de l’edifici hi ha uns lavabos públics.

No gaire lluny de la font del Gat, cap a la banda del Museu Etnològic, hi ha el roserar de la Colla de l’Arròs, que pren el nom del grup que s’hi reunia entre final del segle XIX i principi del XX, tal com ja hem comentat abans. Per arribar-hi hem hagut de passar per una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, obra del ceramista Llorenç Artigas, i que originàriament estava coronada amb un brollador amb forma de peix. Per un dels laterals del roserar, el més proper al passeig de Santa Madrona hi ha una pèrgola.

Entre els diversos espais dels jardins hi ha tres escultures que val la pena comentar. I totes tres són nus femenins. A la zona del roserar de la Colla de l’Arròs hi ha l’estàtua més notable de les que hi podem trobar. Es tracta d’una figura femenina asseguda feta de marbre i d’estil art déco. Rep el nom d’Estival i és una obra de 1929 de Jaume Otero. Les altres dues escultures són degudes a les mans de Josep Viladomat i estan a la zona més propera a l’avinguda Miramar. Una és La noia de la trena, de 1928. És un nu femení de bronze que representa una noia dreta que s’està recollint els cabells en una trena. La tercera escultura és de 1925 i està a prop de la Fundació Miró, és de pedra i està feta a mida natural. Viladomat la va esculpir a partir d’un original de Manolo Hugué. El nom de la peça és Repòs i representa una dona nua asseguda.

A la part més baixa dels jardins, a tocar del Teatre Grec, hi ha l’espai conegut com el Claustre, degut a que els murs d’una antiga pedrera li donen un aire reclòs i claustral. Aquí hi ha tres grans plàtans, anteriors a la intervenció de Forestier, que els va respectar, igual que va fer amb altres arbres. La vegetació dels jardins és molt mediterrània amb exemplars de pi blanc i pi pinyer; llorers, tarongers amargs i xiprers; però també hi ha exemplars de pi australià, d’eucaliptus, de xiprers de Lambert i de cedres. Entre els arbusts hi ha troanes, pitòspors, baladres i evònim del Japó. En testos hi ha fulles de saló i geranis, i a les pèrgoles s’hi poden trobar anglesines i rosa bankisae. A més, en diversos punts dels jardins hi ha també plantes aromàtiques com l’espígol i el romaní i espècies entapissats com l’heura.

En definitiva, la sortida d’avui ens permet passejar per uns magnífics jardins amb elements escultòrics de nivell, bonics jocs d’aigua i una frondosa vegetació, mentre ens podem imaginar les trobades populars de les generacions barcelonines que ens van precedir.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 14 d’abril de 2015

 

Jardins de Laribal
Passeig de Santa Madrona, 2

 
Bibliografia
CALAFELL, Jordi; GRANADOS, Oriol, TORRELLA, Rafel; Montjuïc 1915. Primera Mirada. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2007.