La sortida d’avui ens portarà a fer un viatge per la península ibèrica. Farem una ruta per més de 10 de les actuals comunitats autònomes espanyoles. Però les veurem tal com eren fa gairebé un segle, mitjançant les fotografies que es van fer durant uns viatges de documentació per a la construcció d’un conjunt monumental barceloní que encara es pot visitar a Montjuïc. Avui ens acostem a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona per visitar l’exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol.

Els darrers segles, Barcelona ha crescut i urbanitzat parts importants del municipi a base de grans esdeveniments internacionals: l’Exposició Universal de 1888, l’Exposició Internacional de 1929, els Jocs Olímpics de 1992 i, ja al segle XXI, el Fòrum Universal de les Cultures, el 2004. Cadascun d’aquests grans esdeveniments ha deixat espais i construccions dels quals podem gaudir encara avui en dia, perquè tot i ser esdeveniments puntuals, amb construccions que havien de ser efímeres, la ciutat sempre ha trobat una forma d’aprofitar-ne algunes per a altres usos. Així, el parc de la Ciutadella o l’Arc de Triomf son llegat de l’Exposició Universal i  la urbanització de Montjuïc ho és de l’Exposició Internacional. L’herència dels Jocs Olímpics i del Fòrum de les Cultures, els tenim molt més presents, perquè són esdeveniments molt més propers en el temps i encara son moltes les persones que els hem viscut.

Avui, a Sortides amb gràcia, veurem com es va gestar i construir un dels llegats de l’Exposició Internacional de 1929, el Poble Espanyol de Montjuïc, aquell conjunt monumental al qual s’accedeix a través d’una reproducció d’una de les portes de la muralla d’Àvila, que s’obre a l’avinguda de Francesc Ferrer i Guàrdia. I ho farem tot visitant l’exposició del Museu Fotogràfic de Barcelona.

L’exposició té dues parts, la primera explica, amb fotografies i alguns textos dels protagonistes, els viatges que es van fer per recollir informació, dades i imatges, dels pobles i edificis que es volien reproduir. La segona part, mostra el procés de construcció i la magna inauguració del recinte. Les fotografies de la primera part són una autèntica immersió a l’Espanya de fa gairebé cent anys. Hi ha imatges d’edificis, però també n’hi ha en que es pot veure la gent de les poblacions. Algunes son posats, però també n’hi ha d’instantànies, que mostren la vida en aquelles localitats i en aquell moment. Si comparem alguns dels rostres, els vestits, les formes que traspuen les imatges, amb la vida actual, es veu com de ràpid ha avançat la societat ens aquests encara no cent anys.

Anem a la gestació del projecte. Tot va començar quan Miquel Utrillo,  artista, crític i enginyer, va presentar a l’alcalde de Barcelona, el febrer de 1924,  la proposta de construcció d’Iberiona, la recreació d’un poble típic on es podrien exposar arts sumptuàries i es podrien veure treballar diversos artesans que servirien alhora d’atracció i espectacle. La proposta va quedar en un calaix a causa del cop d’estat i el període de dictadura de Primo de Rivera. El projecte es va recuperar pocs anys més tard, com a complement de la secció “El arte en España” de l’Exposició Internacional de 1929.

En el catàleg de l’exposició, Sandra Moliner, comissària de la mostra explica que en aquella època era habitual mostrar l’arquitectura autòctona en els programes de les exposicions internacionals, en la majoria de casos a base de cartó pedra: “El Bor­go Medievale de Torí de 1884, la sèrie d’imitacions històrico-folklòriques de París del 1889 (la Ciutat Colonial i el Po­ble Africà), el Village Flamand d’Anvers i el Village Suisse de Ginebra, tots dos del 1896. L’originalitat del Poble Espa­nyol rau en el fet que és l’únic exemple que no només va sobreviure a l’exposi­ció sinó que ha arribat fins als nostres dies com un ens viu i arrelat a la ciutat. Aquesta singularitat és deguda tant a la qualitat de l’equip encarregat de materi­alitzar-lo com als viatges que es van fer per preparar-lo”.

Avui dia, més enllà de les restriccions imposades a causa de la pandèmia de la covid-19, des del punt de vista tecnològic és molt fàcil viatjar, i anar amunt i avall per la península ibèrica és a l’abast de tothom. I, per altra banda, les tecnologies de la informació ens permeten veure, des de casa estant, com és gairebé qualsevol racó del món. En el primer quart del segle XX, les coses no eren tan fàcils i d’aquí la idea d’apropar una mostra del patrimoni monumental espanyol en un únic recinte. Les condicions d’aquella època, que també es poden veure i intuir gràcies a l’exposició, fan encara més interessant el viatge que es va organitzar per poder recollir informació que permetés una reproducció dels edificis el més fidedigna possible.

 

Lluís Plandiura, president de l’exposició “El Arte en España” i comissari regi de Belles Arts, va ser qui va organitzar l’equip que havia de tirar endavant el projecte. A més de Miquel Utrillo, com a cap, hi havia el dibuixant i pintor, Xavier Nogués, i els arquitectes Francesc  Folguera i Ramon Reventós.

Un cop feta una primera documentació, a partir de llibres, fons gràfics i fotogràfics que hi havia a Barcelona, es va veure la necessitat de veure in situ els edificis i elements que es volien reproduir al recinte de Montjuïc. I es va organitzar una expedició. Miquel Utrillo va preparar el primer viatge amb molta minuciositat. Estava tot molt ben preparat: el recorregut, les parades a les localitats on hi havia lloc per menjar i fondes o hostals per aturar-se a reposar. Fins i tot els materials que calia dur estaven ben pensats i preparats. Es tractava de fer un recorregut amb 33 etapes amb l’objectiu de recollir tota la informació fotogràfica i tècnica necessària. Es van fer dos viatges de documentació entre els mesos de setembre i novembre de 1927. I el resultat van ser un miler de negatius fotogràfics, que van fer Francesc Folguera i Ramon Reventós, i les llibretes de viatge amb croquis i anotacions fetes per Ramon Reventós i Xavier Nogués.

Aquell primer viatge no es va planificar només amb l’únic objectiu de recollir informació per a la construcció del que seria el Poble Espanyol, també es va aprofitar per fer difusió i publicitat de l’Exposició Internacional que es preparava i de la qual formaria part la construcció del recinte. El cotxe Hispano-Suiza de 32 cavalls i set places que es va comprar per dur els expedicionaris, no només anava carregat de gom a gom amb tot el material necessari, també duia una banderola de l’Exposició, que va lluir durant tot el trajecte. En la planificació del viatge es van excloure les illes, perquè no s’hi podia arribar en cotxe, i Murcia i Andalusia perquè no es volia entrar en competència amb la l’Exposició Iberoamerica­na de Sevilla, que s’havia de celebrar en la mateixa època.

El millor documentat de tots els viatges és el primer. Els expedicionaris van aturar-se en 137 poblacions del total de gairebé 700 que van passar en el seu recorregut. Entre el 2 de setembre i el 2 d’octubre de 1927 van circular per  Catalunya, Aragó, Navarra, el País Basc, Cantàbria, As­túries, Galícia, Castella i Lleó, Madrid, Castella – la Manxa, Extremadura i Va­lència. La segona expedició, duta a terme entre el 9 i el 20 de novembre de 1927, va portar els viatgers per Catalunya i Aragó. Més endavant, el maig de 1928, hi va  haver un tercer viatge a Andalusia, ja amb les obres del Poble Espanyol en marxa. El motiu va ser que en una visita d’obres el rei Alfons XIII es va mostrar sorprès i disgustat pel fet que no hi hagués cap referència a Andalusia.

Com hem dit, el primer viatge és el millor documentat. Els expedicionaris anaven enviant cartes donant compte de la seva feina. Aquest és un text que Miquel Utrillo va adreçar a Lluís Plandiura el dia 6 de setembre i que es recull al catàleg de l’exposició: “Les fotografies que amb la més gran cura fan els amics Reven­tós i Folguera, els croquis del capità Nogués i l’amable simpatia amb que reben les nostres visites la gent que pot ser útil al Pueblo, em donen tan grans encoratjaments que tots estem engrescats (sens perdre el sentit de la realitat) i desitgem i esperem que en arribar a Barcelona no ens clavin una dutxa d’aigua freda. […] Avui ha­vem estat a Sangüesa (en taxis) i els companys han fet 50 fotografies per al Poble, i d’altres artístiques, ja que érem allí”.

Entre les notes i apunts dels viatgers que es recullen al catàleg de l’exposició podem veure com van viure aquella primera expedició els seus protagonistes. Aquest és un text de Reventós: “Hem arribat a Pamplona i seguim el viatge cap a Es­tella i Vascongades. Hem vist moltes coses boniques i que interessen pel poble… Des de Lleida es pot dir que ens aturem a cada cantonada. Porto com uns 40 clixés fets i el Folguera al­tres tants i es pot dir que comencem. Veiem si sortirà bé”. I el dia 10, escriu: “Avui hem estat des de Torrelavega a Santillana i Oviedo. El viatge va resul­tant molt bo. No correm gaire per no tenir entrebancs però fem molt camí i moltes fotos i dibuixos”.

Entre les imatges dels viatges que es poden veure a l’exposició hi ha l’església preromànica de San Miguel de Lillo, a Oviedo; la plaça Major de Riaza, amb l’edifici que van anomenar la Casona, amb carros al davant; un carrer de Sangüesa, a Navarra, amb un grup de criatures i dos adults; els porxos de la plaça d’Espanya de Calataiud, on es pot veure l’Hispano Suiza aparcat davant una posada; un carrer de Calaceit amb tres dels expedicionaris preparant la càmera i dues persones mirant al fotògraf darrera una finestra enreixada; la plaça d’Espanya de Túregano ,a Segovia, on es pot veure l’Hispano Suiza i un altre cotxe al darrera mentre un grup de gent camina d’esquenes a la càmera; o Muniesa, a Terol, amb una noia amb davantal i mocador al cap que mira directament a càmera des de la porta d’un edifici.

La segona part de l’exposició mostra el procés de construcció del recinte monumental de Montjuïc, que va iniciar-se el 19 de gener de 1928. Va començar amb les obres en paral·lel  de tres dels elements més representatius del recinte, la plaça Major, l’Ajuntament i el Monestir romànic. Així s’explica al catàleg com es dirigia el projecte: “A la part més plana de la plaça Major es va situar la barraca, una mena de ‘bungalow’, a l’interior hi havia unes taules, el telèfon i un càntir. Dins de la barraca, els dibuixants s’esforçaven en redibuixar les línies que els arquitectes treien de les fotografies borroses amb ajuda d’enormes lupes. Allò va ser el centre neuràlgic de la gran maquinària que just ara es posava en marxa i que trigaria 13 mesos en finalitzar, poc abans de la inauguració”.

El projecte inicial prèveia que les edificacions es fessin amb estructura de fusta, però finalment es va decidir fer-la amb formigó armat, de ben segur que aquest canvi va fer que el resultat final fos millor i que el recinte hagi perdurat en bones condicions fins a l’actualitat. El procés d’urbanització i d’avanç de les obres va ser documentat per dos fotògrafs Juan Manuel Alberti, que estava assignat a la secció artística, i Carlos Pérez de Rozas, que va ser el fotògraf oficial de la Exposició Internacional. A la mostra es poden veure diferents moments de la construcció del recinte, la visita d’obres d’Alfons XIII, a partir de la qual es va decidir afegir arquitectura d’Andalusia, i la gran inauguració, presidida pel rei i les autoritats del moment.

Més enllà de ser part de l’Exposició Internacional i de l’atracció turística en que s’ha convertit amb els anys, el Poble Espanyol és també una mostra d’un patrimoni arquitectònic que, en part, ha desaparegut. Aquest és el cas concret d’un edifici que va sorprendre i admirar els viatgers a la plaça Major del poble segovià de Riaza. Allà mateix van decidir que la casa estaria reproduïda al número 8 de la plaça Major del Poble Espanyol. La van anomenar “la Casona”.

Aquesta és la reflexió que Sandra Moliner en fa al catàleg: “La Casona és un exemple clar en el qual el Poble Espanyol reivindica el valor pa­trimonial que representa, ja que es dona la circumstància que el projecte original de l’edifici, que tant va impressionar els viatgers, ja no existeix. Va ser demolit o modificat en els anys quaranta i en el seu lloc avui en dia hi ha un edifici anodí de tres plantes d’alçària que no té res a veure amb l’original. Per tant, actualment, l’única manera de viu­re l’experiència de contemplar l’edifici original és visitar-lo al Poble Espanyol”.

L’exposició  Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol pot visitar-se fins el 25 d’abril de 2021.

© Text: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Fotografies: AFB

 

Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Plaça Pons i Clerch, 2, 2a planta
Telèfon: 93 256 34 20
@arxiufotograficbcn