La sortida d’avui ens proposa acostar-nos a conèixer la Barcelona del segle XX a través de les imatges preses per una nissaga de fotògrafs que es van dedicar en cos i ànima a la fotografia. I ho farem tot acostant-nos a l’exposició que ha organitzat l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona amb la part més important i més visitada i sol·licitada dels seus fons i que porta una mateixa signatura. Avui ens n’anem a visitar l’exposició “Pérez de Rozas. Crònica gràfica de Barcelona 1931-1954”.

Com fa habitualment amb les exposicions dels seus fons que presenta l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, en aquest cas també ha editat un llibre-catàleg on Jordi Calafell explica que la Crònica Gràfica: “Es va iniciar el 1931 i es va donar per acabada el 1990, en total unes 60.000 proves positives en blanc i negre, originals d’època i d’autor. La majoria de publicacions sobre història contemporània de Catalunya han estat il·lustrades amb fotografies d’aquesta agrupació documental. Els fotògrafs són Josep M. Sagarra, Pablo Luis Torrents, Sagarra-Torrents [ambdós fotògrafs van treballar plegats en una època], Josep Domínguez i, a partir de 1932, Carlos Pérez de Rozas Masdeu i els seus fills”.

L’inici de la Crònica Gràfica es deu, d’alguna manera, a la visió de futur d’algunes persones que, a principi de la dècada de 1930, van tenir clar que la fotografia era un document molt important. Així, el 4 d’agost de 1931 el Govern de la Generalitat concedia una subvenció de cinc mil pessetes a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, amb l’objectiu de recollir i conservar material gràfic sobre la proclamació de la República i la vida social i política que començava. Val a dir que en aquells moments l’Arxiu Històric assumia el rang d’arxiu nacional. Gràcies a la iniciativa de l’aleshores director de l’Arxiu, Agustí Duran i Sanpere, la subsecció de Fotografia va tenir un espai propi des de bon principi. Era l’embrió del que amb els anys seria l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

A la Crònica gràfica de Barcelona de l’Arxiu Fotogràfic s’hi poden trobar tota mena de fets i esdeveniments, que permeten veure com ha estat la vida social, cultural i política barcelonina al llarg del segle XX. Entre les imatges hi ha fotografies d’actes polítics, com mítings i manifestacions; fets de la crònica negra, com el resultat d’atemptats, atracaments o una vaca abatuda a trets després d’escapar-se mentre la traslladaven a l’escorxador; o activitats esportives, com carreres de ciclisme o proves d’atletisme amb participació femenina a la dècada de 1930; o activitats de lleure, com un campionat internacional de ball de resistència.

El conjunt de la Crònica gràfica és molt interessant perquè permet veure, entre altres coses, l’enorme diferència de l’estil de vida entre l’època republicana i el franquisme, sobretot en els primers anys de postguerra. Les imatges dels anys de la República transmeten una societat activa, participativa, amb tota mena d’activitats polítiques, sovint amb una gran assistència de persones, i d’actes culturals i esportius, amb força participació femenina. En canvi, a partir de 1939 les fotografies deixen veure una societat tancada, trista, fosca, i amb actes oficials on predomina la grandiloqüència del franquisme de la primera època.

Un cop coneguda la Crònica gràfica, fixem-nos en qui més imatges hi ha aportat. Tot va començar amb Carlos Pérez de Rozas Masdeu, l’iniciador de la nissaga. El 13 de juny de 1932 prenia possessió del càrrec de fotògraf amb categoria d’oficial segon a l’Ajuntament de Barcelona. A partir d’aquell moment el seu nom quedaria lligat definitivament a la Crònica Gràfica i a la història de Barcelona. Així ho expliquen Andrés Antebi, Teresa Ferré i Pablo González al text “Máquinas en bandolera” del catàleg de l’exposició: “Des d’aleshores i fins al final de la seva vida, va aportar fotografies a la ‘Crònica gràfica de Barcelona’, projecte pioner que pretenia crear, d’una manera sistematitzada, un fons fotogràfic de la vida pública barcelonina. Cobrava unes 1.400 pessetes anuals a canvi de lliurar mensualment una mitjana de seixanta fotografies”.

Anem però al principi de la història, a les arrels dels Pérez de Rozas. Carlos va néixer l’any 1893 en el si d’una família benestant de Madrid. El seu pare, Joaquín, era militar i delegat de la Hisenda espanyola a les Filipines, de manera que la economia familiar era molt bona. Però, la pèrdua de les colònies espanyoles l’any 1898 i la posterior mort del pare a causa d’una malaltia poc coneguda al cap de poc de tornar a Madrid, va canviar el futur del jove Carlos. La situació familiar es va tornar molt incomoda, ja que era mal vist que una família de l’alta burgesia hagués de treballar. Això va fer que la mare, Maria Luisa Masdeu, decidís traslladar-se a Barcelona. Era l’any 1903 i Carlos tenia 10 anys. Així ho expliquen Antebi, Ferré i González al text citat: “El canvi de residència fou apadrinat pel primogènit, José Pérez de Rozas Masdeu (1882-1959), polític republicà, secretari personal del totpoderós marquès de Foronda i periodista que ja vivia a la Ciutat Comtal. Redactor del diari Las Notícias, arribà a dirigir el diari El Liberal i, entre 1917 i el 1921, fou el president de l’Associació de Premsa Diària de Barcelona”.

La posició i els contactes del germà gran de Carlos van facilitar la vida de la família a Barcelona i l’any 1911 el jove Pérez de Rozas va començar a treballar com ajudant de redacció al diari Las Notícias, del qual era propietari Rafael Roldós, un pioner de la publicitat en premsa escrita que va ajudar força la família. Carlos Pérez de Rozas va comprar una vella càmera i va començar a fer les seves primeres fotografies. L’any 1912 el diari on treballava ja el va fer fotoperiodista titular. Era el principi de la seva carrera, que iniciava al costat de noms com Alexandre Merletti, Frederic Ballell o Josep Brangulí. Ben aviat va començar a publicar també a altres mitjans, com Stadium, un revista esportiva; La Hormiga de Oro, un setmanari catòlic; o La Unión Ilustrada, una revista gràfica andalusa.

Ja hem dit que l’any 1932 Carlos Pérez de Rozas Masdeu va prendre possessió del càrrec de fotògraf a l’Ajuntament de Barcelona, però la seva col·laboració amb la institució havia començat anys abans, a la dècada de 1920, quan, amb altres fotògrafs, va rebre l’encàrrec de deixar constància gràfica dels canvis que vivia la ciutat de cara a la preparació de l’Exposició Internacional de 1929. Durant la celebració de l’esdeveniment, va tenir un estudi a l’interior del recinte firal, on feia retrats amb el seu amic i col·lega Joan Andreu Puig Farran, amb qui, acabada l’exposició va muntar l’estudi Art-Express, que van haver de tancar; igual que un altre estudi que va obrir, posteriorment, al carrer de Ferran.

L’inici de la col·laboració a la Crònica Gràfica va salvar la família de la fallida econòmica i el mateix any 1932 va començar a treballar de nou com a reporter gràfic a El Dia Gràfico. Fem un petit salt enrere en el temps, perquè l’any 1916 Carlos Pérez de Rozas Masdeu es va casar amb Consuelo Sáenz de Tejada, a qui havia conegut aquell mateix any en una funció al Liceu. El matrimoni va tenir nou fills: Mercedes, José Luis, Carlos, Manuel, Consuelo, Pilar, Julio, Kike i Rafael. A meitat de la dècada de 1930 van començar a col·laborar amb el fotògraf els seus dos fills grans, Pepe Luis i Carlos. Primer l’ajudaven amb el material o portant les còpies als clients, però ben aviat van començar a utilitzar la càmera. Des d’aquell moment la signatura Pérez de Rozas va convertir-se en una mena de marca. Així ho expliquen Antebi, Ferrer i González: “Fins a tal punt arribaren a actuar com un sol home, que resulta del tot impossible distingir qui premia el disparador. Del carrer al laboratori i un altre cop al carrer, els Pérez de Rozas van acabar conformant un dels equips més sòlids i dinàmics que es recorda”.

En una entrevista publicada a Solidaridad Nacional el novembre de 1967 Carlos Pérez de Rozas fill explicava el seu sistema de treball: “Érem tres a actuar, el pare, en Pepe Luis i jo. Un esperava el personatge al moll o a l’aeroport; hi feia les fotos de la rebuda. Un altre impressionava escenes de carrer. Un altre se situava en els llocs estratègics on sabíem que aniria el personatge. Després ajuntàvem les fotos –Manolo ja havia començat a especialitzar-se en el laboratori-, i oferíem un conjunt molt complet de l’acte als diaris amb qui treballàvem” .

Emilio Pérez de Rozas, net de l’iniciador de la nissaga, que signa el primer dels textos del catàleg de l’exposició, explica que la base de la quantitat i de la qualitat de la feina de la família és deu a la passió amb que s’hi van dedicar. I entre moltes altres anècdotes familiars, en recorda una que li va suposar una de les bronques més grans que ha rebut en la seva vida, i que explica d’alguna manera què era la fotografia per als Pérez de Rozas. Emilio es va presentar a un concurs fotogràfic de l’escola, perquè el premi era una pilota i unes botes de futbol. Quan ho va saber el seu pare li va preguntar perquè s’hi havia presentat. Un cop donada la resposta, explica Emilio: “Hi va haver un silenci de vint segons, que a mi em van semblar un dia. No, no, ¡Que va ser un dia! I em va dir: ‘Has de retirar les fotos, Emilio, li dius al pare Bernardino que t’has equivocat, que ha estat un error’. Perquè? Devia preguntar molt adolorit. ‘Doncs molt senzill, Emilio, si guanyes diran que les fotos les he fet jo; i si perds, ¡Com pot perdre un Pérez de Rozas un concurs fotogràfic’. Un cop més, el pare l’havia clavat”.

Durant la Guerra Civil, els Pérez de Rozas van treballar per la CNT, tot i que els primers dies del conflicte van patir l’escorcoll d’un grup d’anarquista que va trencar un munt de plaques de vidre amb fotografies del rei Alfons XIII. I acabada la Guerra van aconseguir seguir treballant amb l’Ajuntament i amb els diaris del moment, sobretot La Vanguardia, en la qual es van convertir en la signatura predominant i gairebé única. Cal tenir present, però, que aleshores els diaris tenien moltes menys fotografies.

Emilio Pérez de Rozas explica en el seu text que el pis dels avis, a la ronda de la Universitat eren tot un món: habitatge, despatx del negoci familiar, laboratori, arxiu… Allà es preparava i es cuinava tot. L’avia, Consuelo, amb l’ajuda de la filla gran, Mercedes, era qui portava els comptes i qui s’encarregava de l’arxiu dels negatius, que es guardaven en capses, per rigorós ordre cronològic. Si sabies la data en que va passar un esdeveniment, podies trobar la fotografia, si no, era molt més complicat.

Carlos Pérez de Rozas Masdeu va morir amb la càmera a la mà. Va ser el 2 d’abril de 1954, dia en que va arribar al port de Barcelona el vaixell Semiramis que portava repatriats de Rússia que havien anat amb la Segona Guerra Mundial amb la División Azul. Els fotògrafs van fer com sempre i es van repartir els llocs on fer les fotos, i el pare també va voler anar-hi. Van decidir que fes les fotos des de Montjuïc, però ell no va voler estar-se quiet i un cop el vaixell va entrar a port, va baixar de la muntanya per anar cap a la basílica de la Mercè, però no hi va arribar. Va caure al carrer Ample, víctima d’un atac de cor. Tanta era la dedicació familiar, que van revelar i lliurar les imatges preses per tots ells, incloses les del pare, encara de cos present. No cal dir que els fills van seguir amb l’empresa familiar.

L’exposició “Pérez de Rozas. Crònica gràfica de Barcelona 1931-1954”, que es pot veure a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona fins al 21 de maig de 2016 presenta un total de 123 fotografies, la majoria de les quals són d’època i autor, tot i que n’hi ha un petit percentatge que són de tiratge actual. La mostra es complementa amb unes pantalles tàctils on es poden arribar a visualitzar fins a 600 imatges. Per altra banda, l’Arxiu ha obert un espai web on es pot col·laborar a documentar imatges que no estan prou ben documentades. Com hem dit abans, els Pérez de Rozas arxivaven les imatges per rigorós ordre cronològic, però, moltes imatges no estan documentades, probablement perquè el volum de feina era alt i potser no donaven l’abast, per això, al web de l’Arxiu s’ha obert aquest espai on, a través d’una pestanya on hi diu “Fem memòria” es poden aportar dades del lloc i de les persones que apareixen a la imatge.

 

© Text: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Fotos: Pérez de Rozas – Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 

 

 

 

 

Exposició Pérez de Rozas. Crònica gràfica de Barcelona 1931-1954
Oberta fins el 21 de maig de 2016
Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Plaça de Pons i Clerch, 2, 2a.
08003, Barcelona
Telèfon: 93 256 34 20
arxiufotografic@bcn.cat

 

 

Bibliografia
AUTORS DIVERSOS. Pérez de Rozas. Crònica gràfica de Barcelona 1931-1954. Ajuntament de Barcelona i Editorial Efadós. Barcelona, 2015.