Alambí i pot amb mostra de brisa a l’exposició permanent.

Hi ha poblacions que tot i no ser gaire grans tenen punts d’interès suficients que justifiquen dedicar-hi més d’una sortida. Una d’aquestes poblacions és l’Espluga de Francolí, on ja hi vam visitar el seu celler cooperatiu modernista. Ara hi tornem per conèixer un altre edifici, també relacionat amb el món del raïm i del vi. És una antiga fàbrica convertida avui en museu i en seu de l’oficina de turisme. Avui sortim a la Fassina Balanyà.

La primera cosa que caldrà fer és saber que és una fassina, perquè potser hi ha persones que no ho saben: una fassina és una fàbrica d’aiguardent. Així doncs la nostra visita d’avui ens permetrà descobrir com s’elaborava aquest derivat del raïm i, de passada podrem veure l’alt grau d’aprofitament d’aquest fruit, perquè s’aprofitava absolutament tot, qualsevol element que sobrava durant el procés de producció s’aprofitava, no hi havia res que anés al rebuig. De fet l’aiguardent prové de la destil·lació de la brisa que és el residu sòlid que resta del raïm un cop trepitjat o premsat. Així doncs, el producte del qual parlem avui és l’aprofitament d’un residu.

Zona de destil·lació.

Un cop vist què és una fassina, passem a veure l’origen de la producció d’aiguardent a Catalunya, perquè durant bona part del segle XVIII va ser una important font de riquesa per a diverses comarques catalanes com el Maresme, el Penedès, les del Camp de Tarragona i, òbviament, la Conca de Barberà. A totes elles hi va haver una certa especialització en la producció d’aiguardent. En un quadern de didàctica i difusió editat pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya dedicat a la Fassina Balanyà ens expliquen que aquesta especialització es deu a tres raons: “la manca de qualitat dels vins catalans, que els feia poc atractius per als mercats europeus i espanyols; les dificultats de transport, que contribuïen a malmetre els vins, mentre que l’aiguardent era més resistent, de menys pes i de més preu; i finalment, la demanda creixent de begudes alcohòliques en els mercats europeus que es van popularitzar en el transcurs d’un segle”.

Bàscula de bocois.

I és que en el segle XVII es va anar posant de moda el consum d’aiguardent a diversos països europeus i França d’era una gran productora, però els enfrontaments bèl·lics entre la França del rei Lluís XIV, el rei Sol, avi de Felip V, amb la Gran Bretanya i Holanda a partir de la segona meitat del segle XVII fins a l’any 1713, va fer que britànics i holandesos busquessin nous proveïdors i els van trobar a Catalunya. Anys més tard, cap al darrer terç del segle XVIII, foren el francesos els principals compradors. El país va patir un seguit de males collites i Catalunya es va beneficiar del fet que a França i a l’estat espanyol hi regnaven dues branques dels Borbó. Com ja ha sortit alguna vegada en les nostres sortides, d’aquesta època és la frase “Reus, París, Londres”, perquè en aquestes tres ciutats es marcava el preu de l’aiguardent. De fet, va ser des de la capital del Baix Camp que es va estendre la producció d’aquests destil·lats cap a les comarques veïnes i la resta de Catalunya.

Exterior de la fassina i l’oficina de turisme.

Centrem-nos ja en l’Espluga de Francolí, una població força lligada a la producció de raïm, tal com ja vam veure en la sortida al seu celler modernista. Segons ens expliquen a l’exposició permanent, la Fassina Balanyà es va construir l’any 1835, en una època de ple auge del mercat d’aiguardent, i va funcionar fins a principi de març de 1964. I a principi del segle XX a l’Espluga de Francolí, a més de la Fassina Balanyà, hi havia dues altres fàbriques d’alcohol: la de Francesc Farran i la de la Federació Agrícola de la Conca de Barberà. L’any 1946 la Fassina Balanyà consta com a “Fàbrica de alcohol orujo y residus vinificados” i el propietari era Josep Arbós i Civit.

L’època de la qual hi ha més dades de la producció de la Fassina Balanyà és del període que va de 1946 a 1964. I això és gràcies a que el cobrament de l’impost sobre l’alcohol per part de la hisenda pública permet conèixer la dinàmica de producció i l’àrea de venda del producte, centrada a la zona de parla catalana de la península.

Josep Arbós i Civit va morir el 1996 i la seva dona, Joaquima Mas i Rovira ho va fer el juny 1996. Pocs mesos després, el desembre d’aquell 1996 s’iniciaven els tràmits per declarar l’edifici Bé Cultural d’Interès Local i el juny de 1997 l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí comprava la fàbrica a la seva propietària, Montserrat Arbós i Mas.

Acumulador de vapor situat sobre la caldera.

La visita a la Fassina Balanyà és força interessant perquè ens permet conèixer com funcionava una destil·leria com aquesta que, tot i ser una instal·lació industrial gairebé familiar i força senzilla, va ser força important en el sistema econòmic local. A més, és una bona mostra de com es poden aprofitar tots els elements usats en el procés de producció de l’aiguardent, fins i tot els residus. Res no va al rebuig.

En primer lloc cal tenir present que la fassina té dues zones diferenciades. Una és interior i és on es produïa l’energia necessària per al procés de producció i la destil·lació de l’alcohol. L’altra zona és exterior i consta de dos espais, un d’emmagatzematge i l’altre d’assecatge de la brisa ja destil·lada. La visita a la Fassina Balanyà comença amb un breu audiovisual on s’explica el com i el perquè de la producció d’aiguardent a Catalunya i, tot seguit, el guia ens condueix per la fàbrica tot explicant què és cadascun dels espais per on anem passant i quin procés s’hi duia a terme i quina era la funció de les maquinaries i aparells que hi ha, perquè una de les coses interessants d’aquesta visita és que es mantenen els espais i els elements que van estar funcionant fins que l’empresa va plegar.

Zona de magatzem amb la vagoneta que servia per moure coses pesants.

L’edifici on hi havia la destil·leria tenia dues plantes, unes golfes, una terrassa i un pati. Durant la visita es pot veure la zona energètica, amb una caldera de vapor, que proveïa d’energia al sistema de producció. Un dels aspectes a tenir en compte és que el combustible usat no era ni llenya, ni carbó. Aquesta caldera s’alimentava amb una mena de lingots fets amb les restes assecades de la brisa ja destil·lada de la temporada anterior. Durant el recorregut pels diferents espais de la fassina, es poden veure, també, les olles o calderes de vaporització de la brisa i els cups on es posaven els diferents productes que s’obtenien amb la destil·lació, perquè l’aiguardent no era l’únic producte, també hi havia el tartrat, una sal que es diposita al fons dels cups i les botes i que, un cop assecada, és utilitzada en enologia, pastisseria i cosmètica i en indústries com la química, la farmacèutica, la metal·lúrgica o la química.

El guia fent la demostració de la destil·lació.

La visita a la fassina s’acaba amb una demostració de com es destil·la en un petit alambí preparat a l’efecte i amb un tast de diferents tipus d’aiguardent d’un productor artesanal local. I, com acostuma a passar avui en dia en tots els museus i centres d’interpretació, hi ha una botiga on es poden comprar aquests aiguardents i altres productes de la localitat.

Exterior de la fassina i l’oficina de turisme.

La Fassina Balanyà forma part del sistema territorial del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Les sortides ja ens han portat a alguns dels espais d’aquesta xarxa, com La Rajoleta, d’Esplugues de Llobregat, el Museu de la Sal de Gerri, el Museu de l’Estampació de Premià de Mar, l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries o el Museu Hidroelèctric de Capdella.

Aspecte de l’exposició permanent.

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Fassina Balanyà
Plaça del M il·lenari, 1
L’Espluga de Francolí
Tel. 977 87 12 20
fassina.balanya@esplugadefrancoli.cat