El santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri i el Sagrat Cor de Vistabella

Interior del santuari de Montferri.

La nova proposta de Sortides amb gràcia ens porta al santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Però no anirem al Bages. Visitarem la Moreneta, però no ens acostarem a la muntanya màgica i sagrada del centre de Catalunya. Sortirem cap a terres tarragonines, cap a la comarca de l’Alt Camp per descobrir un santuari dedicat a la patrona de Catalunya, dissenyat per un dels grans arquitectes modernistes, Josep Maria Jujol, i erigit gràcies a la col·laboració i la voluntat d’un poble i els seus habitants: Montferri. I podrem completar la sortida tot acostant-nos a la veïna comarca del Tarragonès per visitar l’església del Sagrat Cor de Vistabella, obra també de Jujol.

 

Vista lateral del santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri.

Tot circulant per l’AP7 en direcció a Tarragona, poc abans d’arribar a l’àrea de servei de l’Alt Camp, es pot albirar a mà dreta, a la llunyania, sobre un petit turó, un edifici en forma piramidal. És un temple sorprenent, pel lloc, per la dedicació, per la forma i per la història que hi ha al darrera. És el santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri. Per conèixer els orígens d’aquest temple ens hem de remuntar a la dècada de 1920 quan Daniel Maria Vives, un jesuïta fill de Montferri que vivia a la cova de Sant Ignasi de Manresa, va tenir la idea, tot resant, d’erigir, al seu poble, un santuari dedicat a la Mare de Déu de Montserrat per tal d’apropar la Moreneta als devots de les terreres tarragonines.

Cambril de la Mare de Déu al santuari de Montferri.

Vives va aconseguir que la família li cedís un turó proper al seu poble natal. Així es recull en un opuscle editat l’any 1929, quatre anys després de la col·locació de la primera pedra del santuari: “ La família Ambròs o Vives de Montferri, i que ha sigut sempre molt devota de la Verge de Montserrat, ha donat graciosament el puig o muntanyeta que no podia reunir millors condicions per alçar-hi el Santuari. No és un turonet o punxa, sinó un pla tallat per tot el volt, a una alçada de tres o quatre metres”.

Motllos utilitzats per a la fabricació de peces del santuari de Montferri.

Per projectar el nou santuari, Daniel Maria Vives va contactar amb un tarragoní, vell conegut de Sortides amb gràcia, Josep Maria Jujol, una de les avies del qual era filla de Montferri. Jujol és un dels grans arquitectes modernistes, i un dels més estrets col·laboradors del geni Antoni Gaudí. Com ja vam veure temps enrere quan vam visitar Can Negre, a Sant Joan Despí, Jujol era una persona molt religiosa i s’adaptava molt bé al pressupost dels seus client, que en aquest cas era, molt escàs. Això si, el poble de Montferri s’hi va abocar de ple. Qui no tenia possibilitat de fer aportacions econòmiques, va posar-hi mà d’obra.

Un de les escales que donen accés al cambril de la Mare de Déu.

Un cop posada la primera pedra, l’any 1925, les obres van  anar avançant amb força lentitud, degut a la manca de recursos econòmics. Jujol va idear un projecte força senzill a base de diversos tipus de peces que fabricava la mateixa gent del poble. Així s’explica en un full que donen en les visites guiades al santuari: “Els pagesos de Montferri han fabricat, des de l’inici, totes les peces per a la construcció d’aquesta arquitectura amb grava del riu Gaià barrejada amb ciment. La primera peça és un bloc de 30x15x5, la segona és un totxo de 30x15x5, la tercera una rajola de 20×10 feta amb la barreja d’arena, escòria de carbó cremat a les màquines de tren i ciment. Aquest peça petita i lleugera és la que s’ha utilitzat per fer les voltes. La quarta peça és una gelosia dissenyada pel mateix Jujol i consisteix en un cor dins un  triangle, sis cors en forma de rodona formen una rosassa que ha servit per al tancament dels finestrals, produint així un joc de llums i colors molt interessant per a l’ambient  d’aquest volum arquitectònic. L’última peça és un bloc corbat de 50x15x10 que han fet possible la forma arrodonida de l’agulla central dedicada al crist”.

Detall d’una columna amb creus i serres.

Com es pot veure, Jujol va buscar la manera de treballar amb materials el més senzills i econòmics possible, però, com es pot comprovar en visitar el monument, això no li ha tret ni una mica d’esplendor al resultat, ben al contrari, perquè si l’exterior del temple ja resulta espectacular, l’interior sorprèn per la lluminositat, el joc de colors i la grandiositat aconseguida amb senzillesa.

Com hem dit, els pocs recursos econòmics van fer que les obres avancessin amb molta lentitud. Així en deixava constància, en parlar de l’estat de les obres, l’autor de l’opuscle editat l’any 1929: “L’obra va creixent, g. a. D. a poc a poc, és veritat, fins massa, pels impacients i que no es fan càrrec que tot es fa amb les almoines que es van rebent, si més se n’haguessin rebut, més obra s’hauria fet”. El jesuïta Vives va marxar a l’estranger i sense el principal impulsor, el finançament va anar reduint-se, fins que l’any 1931 es van aturar les obres. Després, amb l’esclat de la Guerra Civil i les posteriors penúries econòmiques de la postguerra, ja no es va prosseguir i la part que s’havia aixecat fins aleshores es va anar malmeten. No va ser fins a l’època democràtica, que es va decidir iniciar de nou les obres i enllestir el santuari.

Detall d’una de les baranes amb forma de xarxa de pescador a Montferri.

Després que l’any 1985 es fes una primera consolidació del que hi havia dempeus, el 1990 es va reprendre la construcció. L’impulsor fou un capellà veí, també, de Montferri, Josep Maria Jané, i l’encarregat de dirigir les obres fou l’arquitecte Joan Bassegoda Nonell, director de la Càtedra Gaudí. Tot i que es va mantenir el finançament popular, aquest cop hi va haver també subvencions públiques i, finalment, 74 anys després que s’hi poses la primera pedra, el 30 de maig de 1999 es va celebrar la dedicació del temple.

Façana principal del santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri.

La imatge exterior del santuari recorda d’alguna manera les formes de les muntanyes de Montserrat, però amb un element central que destaca, un agulla coronada per una creu de ferro que és, en realitat, un penell que es situa sempre en direcció al vent. En total s’eleva fins a 33 metres d’alçada, una mida que no és casualitat, ja que coincideix amb l’edat de Crist. Un cop a l’interior, podem veure una estructura formada per arcs catenaris. Així s’explica al full que donen en la visita: “La part central està pensada com un castell dels xiquets de Valls, amb dos elements essencials: 4 pilars formats en 6 blocs en forma d’estrella sobre els quals trobem vuit segments d’arc parabòlic tensat que carrega el pes de l’agulla central. Més quatre segments d’arc parabòlic que n’asseguren l’equilibri”.

Detall de l’exterior dels finestrals del santuari de Montferri.

En entrar al temple crida l’atenció l’atmosfera aconseguida per la llum que entra per les obertures. Les dels finestrals de la part alta són totes en forma de cor i de tres colors –groc, blau i vermell-, que es combinen de forma irregular.  A la part baixa, les obertures son translúcides i deixen passar llum blanca. Tot plegat crea una lluminositat molt especial. A més, allà on es miri, fixant-se una mica, es poden veure creus i serres; són molt apreciables, sobretot, a les columnes que sustenten els arcs catenaris. Igual que a Montserrat, a la capçalera de l’església, darrera l’altar i presidint la nau, hi ha el cambril amb la imatge de la Moreneta al qual s’accedeix per una doble escala que s’enfila a banda i banda de l’altar . Les baranes de les escales que pugen al cambril de la Mare de Déu, són fetes de ferro forjat, a partir d’un disseny del mateix Jujol i tenen forma de xarxa de pescador.

Cova de la Mare de Déu de Montserrat a Montferri.

Tot, tan a l’interior com a l’exterior, està pensat al detall.  Fins i tot hi ha una cova, com la Santa Cova, a uns quants metres de distància del santuari, tot aprofitant una obertura natural a la roca. I l’entorn de l’esplanada on hi ha el santuari hi ha una tanca amb formes arrodonides que recorda d’alguna manera alguns elements d’altres llocs, com el Park Güell. En una cosa no va pensar Jujol, en el campanar. Per això es va fer isolat, apartat de l’església. Això si, les  quatre campanes –Resurrecció, Clara, Cristina i Montserrat, que és la més gran-, van ser foses a Alemanya, a la mateixa foneria d’on són les de Montserrat. La visita a l’interior del santuari comença amb una explicació i un vídeo, i després es pot passejar lliurement per l’interior per poder contemplar i descobrir tots els detalls.

Exterior de l’església del Sagrat Cor de Vistabella.

A poc més de 20 quilòmetres de Montferri, hi ha la localitat de Vistabella, un agregat del municipi de La Secuita. Aquí, al bell mig del poble, a la plaça del Dr. Josep Gaspar Blanch, que s’obre entre els extrems del carrer Major i del carrer de Joan XXIII, s’aixeca l’església del Sagrat Cor, obra també de Josep Maria Jujol. Com el santuari de Montferri, també va ser erigida amb participació activa del veïnat i tan l’exterior com a l’interior, queda clara l’empremta de l’arquitecte modernista, estret col·laborador de Gaudí.

La història de l’església del Sagrat Cor de Vistabella va iniciar-se l’any 1917, quan Pere Mallafré, un veí de la població va decidir que no podia ser que per anar a oir missa, els veïns de la localitat haguessin  d’anar fins a La Secuita, ja que no tenien església pròpia. A partir del seu impuls i amb la col·laboració del rector de La Secuita, mossèn Joan Llobet, la gent es va posar d’acord i van confiar el projecte a Josep Maria Jujol, a qui van donar llibertat absoluta. El temple es va construir en un terreny donat per un veí anomenat Josep Gils. Segons s’explica en un opuscle editat per la Junta del Temple de Vistabella, amb textos de Josep Maria Jujol fill, l’avantprojecte va quedar enllestit el 1918, les obres es van iniciar el 1919 i, un cop acabades, el temple va ser dedicat pel cardenal-arquebisbe de Tarragona, Vidal i Barraquer, el 25 d’abril de 1923.

Interior de l’església del Sagrat Cor de Vistabella.

En el citat opuscle es recull una descripció de l’església que el mateix Jujol va publicar l’any 1923 a la revista Lo missatger del Sagrat Cor de Jesús. Entre altres coses hi diu: “L’església és un quadrat. Conté quatre pilars des dels quals, com palmes, arrenquen tots els arcs, les esquenes dels quals carreguen les voltes escalonades en alçada, de manera que les pressions es transmeten  fins al terra sense mitjans de correcció del sistema usat en la construcció (com serien  arcbotants, pinacles, etc.). Els arcs en planta determinen figures quadrades, la majoria, i unes quantes de triangulars, i en ser els arcs els que resolen els trencaments de superfície de les voltes, aquestes queden llises i a punt per a la decoració”.

Una de les pintures dissenyades per Jujol a l’església del Sagrat Cor.

Jujol explica també com va resoldre la coberta: “El sostre és doble: un, de voltes, que sosté i limita a l’hora la massa d’aire interior, l’altre, un enllosat que se suporta en l’anterior, aguanta la frescor de les humitats i rep directament els canvis de fred i calor ambientals, quedant entre un i altre una càmera d’aire aïllant”. Les pintures que decoren les parets de l’església també van ser dissenyades pel mateix arquitecte. L’edifici va ser cremat a l’inici de la Guerra Civil de 1936 i les pintures, en comptes de ser restaurades, van ser tapades amb  pintura de color. L’any 1975 es va decidir restaurar-les i l’encarregada de fer-ho fou Thecla Jujol, filla de l’arquitecte, que va recuperar-ne l’esplendor original.

Làmpada dissenyada per Jujol amb materials reciclats a l’església del Sagrat Cor.

 

Els santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri i l’església del Sagrat Cor de Vistabella, dues petites joies dissenyades per un dels grans arquitectes modernistes catalans, Josep Maria Jujol. Una situada a l’Alt Camp, l’altra al Tarragonès, però separades només per una vintena escassa de quilòmetres, cosa que facilita poder-les visitar en una mateixa sortida.

 

 

 

Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Canelobre dissenyat per Jujol a l’església del Sagrat Cor de Vistabella.

 

Montferri
Santuari de la Mare de Déu de Montserrat
Visites: Sra. Mercè Gassó
mgasso2@gmail.com
Tel: 686763239

 

Església del Sagrat Cor
Plaça Dr. Gaspà Blanch
Vistabella (La Secuita)
Visites: Sr. José: 670 032 255.
Sr. Enric: 977 62 54 61

 

Bibliografia:

El Santuari de Montferri Nostra Moreneta al Camp de Tarragona. A.M.M.A. Montferri-Gener-1929. Edició facsímil. Ajuntament de Montferri, 2003.

JUJOL jr., Josep Maria. El templo de Vistabella. Obra del arquitecto Josep Ma Jujol. Junta del Templo de Vistabella. Tarragona, 2013.

Anuncis

Passejada per la vila closa d’Altafulla.

Plaça de l’Església, amb el castell i l’església parroquial al fons.

La nova proposta de Sortides amb gràcia ens porta fins a una localitat amb mar i muntanya, amb castell i portals de l’antiga muralla. Passejarem per carrers que havien estat encerclats per muralles i per racons on diuen que hi solien acostar-se les bruixes. És una població que en els darrers anys ha decidit impulsar una fira vintage i una ruta gastronòmica dedicada a les tapes bruixes. Avui anem cap a les terres del Gaià, a la Costa Daurada. Ens acostem a la comarca del Tarragonès per passejar pels carrers del que havia estat la vila closa d’Altafulla. Continua llegint

L’Arión, un museu d’oliveres mil·lenàries a Ulldecona.

La nova sortida que us proposem és a terres de l’Ebre per visitar un autèntic museu a l’aire lliure. És un museu natural amb obres d’art mil·lenàries. La visita ens permetrà conèixer una mica més un  producte de consum habitual, que té molta importància econòmica en aquella part de Catalunya, que en una època va arribar a ser el mercat més important de la península ibèrica. Aquest producte és l’oli d’oliva. Avui tornem a Ulldecona a passejar per una de les concentracions més altes d’oliveres mil·lenàries, que encara donen fruit. Al final de la visita, fins i tot podreu fer un tast d’oli d’olivera mil·lenària. Continua llegint

Les pintures rupestres d’Ulldecona.

Pintures.

Pintures.

La humanitat s’ha expressat, des de sempre, de formes diferents, i la pintura i el gravat en son dos de les més habituals. Els éssers humans de la prehistòria no eren diferents, tot i que gran part de les seves formes d’expressió no han arribat fins els nostres dies. Per raons obvies, manifestacions com la música, la dansa, els tatuatges… no s’han conservat. Hi ha una petita part, que si ha perdurat. Són algunes de les pintures i gravats que aquelles persones van fer sobre roques, pedres o ossos. Aquesta nova sortida ens porta fins un lloc on podem gaudir d’un important mostra d’art rupestre, que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1998, com  a part de l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica. Avui anem fins a la comarca del Montsià per visitar les pintures dels Abrics de l’Ermita a Ulldecona.

Continua llegint

Reial monestir de Poblet

Façana barroca de l'església major.

Façana barroca de l’església major.

La nova sortida ens porta avui a conèixer un dels monestirs catalans més importants en l’època medieval. És un cenobi que és panteó reial i, que com molts altres conjunts monumentals catalans, va estar a punt de perdre’s, però el retorn dels monjos i una important restauració, no exempta de polèmica, van salvar-lo de la destrucció i avui és un important centre cultural i religiós, i amb importants projectes de futur. Avui tornem a la Conca de Barberà, una comarca on ja hem estat al celler modernista de l’Espluga de Francolí i al Museu del Vidre de Vimbodí.  Hi tornem  per visitar un dels tres angles de la Ruta del Cister: el monestir de Poblet.

La Porta Reial i, a l'esquerra, part de la muralla del segle XIV.

La Porta Reial i, a l’esquerra, part de la muralla del segle XIV.

Quan hom s’acosta a Poblet, causa una certa impressió veure la silueta del conjunt arquitectònic, isolat, envoltat per una muralla, i situat enmig de camps i zones de bosc. En creuar la porta que dóna accés a l’espai central, a l’entorn del qual se situen diversos edificis de servei del monestir, pot donar la sensació d’entrar a un petit poble i es pot arribar a pensar que el nom de Poblet podria venir d’aquí, de poble petit. Però com veurem més endavant, l’etimologia del nom no és aquesta.

Om al davant de la Porta Reial.

Pollancre al davant de la Porta Reial.

Al llibre, Els monestirs catalans, Antoni Pladevall explica que: “En tot monestir cistercenc hi ha tres parts ben diferenciades. La interior, formada per la clausura, envoltada per murs de defensa i on es troben tots els elements de la més gran importància artística; la segona zona, on hi havia els edificis necessaris per a les relacions entre els monjos i el món exterior, com el Palau de l’Abat, l’Albergueria, l’Hospital i la Bosseria o administració econòmica  del monestir, i la tercera, on hi havia  la part industrial i agrícola necessària per a la vida del cenobi”. A Poblet es poden veure perfectament aquestes tres parts i és aquest fet el que ens pot dur a pensar erròniament que el nom es pot deure a que sembla un poble petit, quan en realitat el nom es deu a un arbre.

Porta Daurada.

Porta Daurada.

Manuel Bofarull, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, diu que el nom podria venir: “Potser del llatí populetu, ‘pollancreda’, ‘arbreda de pollancres’, derivat de populus, ‘pollancre’; potser referint-se a una agrupació de cases, diminutiu de ‘poble’”.  Així, doncs, admet les dues possibilitats, però ara com ara, està més acceptada la primera opció, donat que Poblet es troba situat en un lloc on hi havia força pollancres. De fet, a l’interior del recinte hi ha un bonic exemplar amb uns quants anys a les seves branques.

Cuina.

Cuina.

El monestir de Poblet va ser fundat l’any 1150 per monjos vinguts de l’abadia cistercenca de  Fontfreda, situada a 14 quilòmetres de Narbona,  gràcies a una donació de terrenys de Ramon Berenguer IV, el qual, acabada la conquesta de Lleida, volia recuperar per al conreu un conjunt de terres ermes que havien estat abandonades i, alhora, crear un focus de cristianització. Poblet va ser fundat quan l’orde al qual pertany, el Cister, tenia tot just 52 anys d’existència.

Panteó reial.

Panteó reial.

El monestir va anar creixent amb rapidesa i ben aviat es va consolidar. Els segles XII i XIII van ser bàsics, perquè alhora que es construïen les principals dependències monacals, n’augmentava el poder i la influència, tot i que la construcció del conjunt que podem contemplar avui dia va allargar-se fins al segle XVIII. Els successors del fundador, Ramon Berenguer IV, van seguir sent benefactors del monestir i alguns hi van voler ser enterrats, com el seu fill, Alfons el Cast, o Jaume I, que va fer-se monjo cistercenc poc abans de la seva mort. Més endavant, Pere III el Cerimoniós va fer construir el panteó reial.

Claustre.

Claustre.

El conjunt de Poblet, ja ho hem dit, impressiona. I a mesura que hom si acosta es va fent més palpable la història que hi ha en els seus murs i parets. Així ho explica Antoni Pladevall: “És impossible ponderar tots i cada un dels edificis. La seva extensió és tan considerable, que només voldríem deixar una constància de la impressió que ofrena l’art agermanat als efluvis de l’espiritualitat, la cultura, la mesura i proporció i fins la funcionalitat que es desprèn de cada una i del conjunt de les seves edificacions. L’ideal del monestir cistercenc era de crear un petit món dintre el món, un àmbit en el qual la disciplina, l’ordre i la seguretat estiguessin al servei de Déu i dels seus servents, els monjos”.

Un altre autor, Juan-Eduardo Cirlot, diu al llibre Tarragona, Poblet y Santas Creus: “L’harmoniosa reunió de les diferents edificacions, amb les belles línies que ressalten en la plana, al peu de les muntanyes de Poblet, conforma un conjunt en el qual parlen les veus dels diversos estils, des del romànic al barroc. Dominen, en tot cas, les construccions medievals i la sòbria elegància del seu disseny. En l’essencial, Poblet és un model de pla cistercenc, constituït per una església i un claustre, sala capitular, dormitori, refectori i palau reial. Completen el pla utilitari, el palau abacial, la biblioteca, les bodegues i trulls, petits claustres i altres dependències. El conjunt està defensat per una muralla amb torres de planta poligonal”.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Font del claustre, usada com a lavabo.

Les lleis de desamortització van afectar al monestir de Poblet, igual que ho feren amb molts altres conjunts monàstics catalans, com ja hem vist en algunes de les nostres sortides. En el cas de Poblet, la vida monàstica va desaparèixer l’any 1835, quan la comunitat era formada per una setantena de monjos, i els edificis van quedar abandonats i van patir tota mena d’espolis i saquejos. L’any 1844 es va crear la Comissió de Monuments, amb seu central a Madrid, i una altra a cada capital de província. L’objectiu era salvar el patrimoni que encara quedava després del procés de desamortització. Poblet va passar a dependre de la Comissió de Monuments de Tarragona, però el procés de recuperació del cenobi va ser lent i ple d’entrebancs. Un volum de la col·lecció Episodis de la Història, publicada per Rafael Dalmau Editor n’explica la història amb detall. L’autor és Andreu Selvat, (pseudònim d’Eufemià Fort i Cogul), i el títol és: La restauració de Poblet.

Sala capitular.

Sala capitular.

En la restauració del cenobi destaca el paper del Patronat de Poblet, creat per reial decret de 14 de juny de 1930, i dos noms: Eduard Toda, impulsor i president del patronat, i Frederic Marés, que va dur a terme la restauració –de fet, és més una recreació-, del panteó reial i de diverses escultures. Un segle i escaig després de l’abandó, el novembre de 1940 quatre monjos arribats d’Itàlia  hi reprenien la vida monàstica.

Retaule de l'altar major. Segle XVI.

Retaule de l’altar major. Segle XVI.

Abans, entre els anys 1936 i 1939, durant la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya va dur a terme una important tasca amb l’objectiu de salvar els arxius de tota mena que hi havia arreu del país. Sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere, que era el director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i que el dia 2 de juny de 1936  havia estat nomenat cap de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. Es va decidir muntar diversos arxius refugi i Poblet fou triat com a refugi documental i artístic de la Catalunya occidental. Un article de Jaume Enric Zamora i Escala publicat a l’Aplec de treballs número 21, editat pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà l’any 2003, n’explica totes les peripècies a través de la reproducció de les cartes que es van creuar tres dels principals protagonistes: Agustí Duran i Sanpere, Eduard Toda i Güell i Manuel Herrera i Ges.  Aquest darrer era un advocat i escriptor que havia estat president de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta superior.

Com passa amb conjunts d’aquestes dimensions, Poblet va ser construït al llarg de diversos segles, principalment entre el XIII i el XV. Després d’aixecar-se els primers edificis, el conjunt va anar creixent d’acord amb les necessitats i les possibilitats econòmiques de cada moment i segons els criteris dels diferents abats i de la voluntat i l’interès dels reis i de la noblesa de cada època, per això hi ha diferents estils arquitectònics, que van des del romànic fins al barroc, passant pel gòtic. També hi ha algun detall modernista i les actuacions que hi va fer Frederic Marés en  la restauració-recreació en els anys de la postguerra i el franquisme.

L’any 1991 la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) va declarar Poblet Patrimoni de la Humanitat. I el 2003 es va crear la Fundació Canònica Privada Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la qual, segons s’explicita en el web oficial del monestir: “té com a principal objectiu contribuir a la difusió d’una tradició de pensament, gairebé mil·lenària, constituïda pels ideals que la comunitat de monjos cistercencs ha anat transmetent durant segles”.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Barana de forja obra de Cal Biel. Punta inferior.

Avui Poblet és també un important destí cultural i turístic amb visites, lliures a l’exterior, i guiades a les dependències interiors, per tal de fer compatible la vida monacal amb els interessos turístics, que ajuden a mantenir econòmicament el monument. També hi ha una important biblioteca i els arxius Montserrat Tarradellas i Macià i el de la Casa Ducal de Medinaceli a Catalunya. Els darrers anys, la comunitat de monjos ha introduït importants avenços mediambientals en la gestió de l’ús d’energia i en ala relació amb l’entorn natural.  I actualment hi ha importants projectes per millorar la part de cultura i turisme, amb la creació d’un centre d’interpretació i la millora del museu.

Dormitori.

Dormitori.

A l’entrada del recinte murallat hi ha l’oficina de turisme on es poden adquirir les entrades per a les visites guiades i es poden comprar productes de la zona. També hi ha una hostatgeria amb habitacions senzilles però còmodes, on es pot fer estada; una cafeteria i restaurant. Al davant mateix de l’entrada principal al recinte del monestir, a l’altra banda de la carretera, hi ha l’Hostal Fonoll, on també s’hi pot menjar.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Monestir de Poblet
Tel: 977 870 089, ext. 275
visita@poblet.cat

 

Antic refetor de conversos.

Antic refetor de conversos.

Bibliografia

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

CIRLOT, Juan Eduardo; Tarragona, Poblet y Santas Creus. Editorial Plus Ultra. Madrid.

PLADEVALL I FONT, Antoni, i CATALÀ ROCÀ, Francesc (fotografies); Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.

SELVAT, Andreu; La restauració de Poblet. Col·l3cció Episodis de la història. Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 1973.

ZAMORA i ESCALA, Jaume Enric; El monestir de Poblet i el salvament dels arxius a la Conca de Barberà durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Aplec de Treballs (Montblanc) 21 (2003): 279-308 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.

 

 

 

Els Reials Col·legis de Tortosa, una passejada pel Renaixement

Pati del col·legi de Sant Jaume i Sant Dimes.

Pati del col·legi de Sant Jaume i Sant Dimes.

Fa un parell de mesos les Sortides ens van dur fins a Tortosa per visitar el seu museu i fer un recorregut a través de la història de la ciutat des dels seus orígens fins a l’actualitat, a l’hora que visitàvem un antic escorxador modernista. Avui us proposem tornar a la capital del Baix Ebre per fer un nou viatge en la història, però en aquest cas, cap enrere i a una època concreta, cap al segle XVI. I ho farem visitant els Reials Col·legis, un edifici únic, i un dels millors conjunts renaixentistes de l’arquitectura civil a Catalunya. També visitarem el Centre d’interpretació del Renaixement, que és a l’antiga església de Sant Domènec. Continua llegint

Tortosa. Un museu d’història en un escorxador modernista

façanes posteriorsEls canvis en el model de vida de la societat, els avenços en tecnologia, sanitat i salubritat, han fet que molts edificis que en el seu moment havien estat molt útils per a determinades funcions, i que fins i tot en el moment en que van ser construïts van arribar a ser modèlics; amb el pas del temps es van fer obsolets i van acabar perdent la utilitat. Amb tot, en alguns casos es tracta d’edificis que han esdevingut patrimoni arquitectònic que cal preservar i, per sort, en ocasions l’administració corresponent hi ha sabut trobar un ús alternatiu. Aquest és el cas de l’antic escorxador de Tortosa, un bonic edifici modernista que avui és la seu del Museu de Tortosa, històric i arqueològic de les terres de l’Ebre. La sortida d’avui us proposa conèixer la capital del Baix Ebre a través de peces arqueològiques, mobles, obres d’art, objectes i imatges que es conserven al seu museu municipal. Continua llegint