La nova sortida ens porta avui a conèixer un dels monestirs catalans més importants en l’època medieval. És un cenobi que és panteó reial i, que com molts altres conjunts monumentals catalans, va estar a punt de perdre’s, però el retorn dels monjos i una important restauració, no exempta de polèmica, van salvar-lo de la destrucció i avui és un important centre cultural i religiós, i amb importants projectes de futur. Avui tornem a la Conca de Barberà, una comarca on ja hem estat al celler modernista de l’Espluga de Francolí i al Museu del Vidre de Vimbodí.  Hi tornem  per visitar un dels tres angles de la Ruta del Cister: el monestir de Poblet.

Quan hom s’acosta a Poblet, causa una certa impressió veure la silueta del conjunt arquitectònic, isolat, envoltat per una muralla, i situat enmig de camps i zones de bosc. En creuar la porta que dóna accés a l’espai central, a l’entorn del qual se situen diversos edificis de servei del monestir, pot donar la sensació d’entrar a un petit poble i es pot arribar a pensar que el nom de Poblet podria venir d’aquí, de poble petit. Però com veurem més endavant, l’etimologia del nom no és aquesta.

Al llibre, Els monestirs catalans, Antoni Pladevall explica que: “En tot monestir cistercenc hi ha tres parts ben diferenciades. La interior, formada per la clausura, envoltada per murs de defensa i on es troben tots els elements de la més gran importància artística; la segona zona, on hi havia els edificis necessaris per a les relacions entre els monjos i el món exterior, com el Palau de l’Abat, l’Albergueria, l’Hospital i la Bosseria o administració econòmica  del monestir, i la tercera, on hi havia  la part industrial i agrícola necessària per a la vida del cenobi”. A Poblet es poden veure perfectament aquestes tres parts i és aquest fet el que ens pot dur a pensar erròniament que el nom es pot deure a que sembla un poble petit, quan en realitat el nom es deu a un arbre.

Manuel Bofarull, autor del llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, diu que el nom podria venir: “Potser del llatí populetu, ‘pollancreda’, ‘arbreda de pollancres’, derivat de populus, ‘pollancre’; potser referint-se a una agrupació de cases, diminutiu de ‘poble’”.  Així, doncs, admet les dues possibilitats, però ara com ara, està més acceptada la primera opció, donat que Poblet es troba situat en un lloc on hi havia força pollancres. De fet, a l’interior del recinte hi ha un bonic exemplar amb uns quants anys a les seves branques.

El monestir de Poblet va ser fundat l’any 1150 per monjos vinguts de l’abadia cistercenca de  Fontfreda, situada a 14 quilòmetres de Narbona,  gràcies a una donació de terrenys de Ramon Berenguer IV, el qual, acabada la conquesta de Lleida, volia recuperar per al conreu un conjunt de terres ermes que havien estat abandonades i, alhora, crear un focus de cristianització. Poblet va ser fundat quan l’orde al qual pertany, el Cister, tenia tot just 52 anys d’existència.

El monestir va anar creixent amb rapidesa i ben aviat es va consolidar. Els segles XII i XIII van ser bàsics, perquè alhora que es construïen les principals dependències monacals, n’augmentava el poder i la influència, tot i que la construcció del conjunt que podem contemplar avui dia va allargar-se fins al segle XVIII. Els successors del fundador, Ramon Berenguer IV, van seguir sent benefactors del monestir i alguns hi van voler ser enterrats, com el seu fill, Alfons el Cast, o Jaume I, que va fer-se monjo cistercenc poc abans de la seva mort. Més endavant, Pere III el Cerimoniós va fer construir el panteó reial.

El conjunt de Poblet, ja ho hem dit, impressiona. I a mesura que hom si acosta es va fent més palpable la història que hi ha en els seus murs i parets. Així ho explica Antoni Pladevall: “És impossible ponderar tots i cada un dels edificis. La seva extensió és tan considerable, que només voldríem deixar una constància de la impressió que ofrena l’art agermanat als efluvis de l’espiritualitat, la cultura, la mesura i proporció i fins la funcionalitat que es desprèn de cada una i del conjunt de les seves edificacions. L’ideal del monestir cistercenc era de crear un petit món dintre el món, un àmbit en el qual la disciplina, l’ordre i la seguretat estiguessin al servei de Déu i dels seus servents, els monjos”.

Un altre autor, Juan-Eduardo Cirlot, diu al llibre Tarragona, Poblet y Santas Creus: “L’harmoniosa reunió de les diferents edificacions, amb les belles línies que ressalten en la plana, al peu de les muntanyes de Poblet, conforma un conjunt en el qual parlen les veus dels diversos estils, des del romànic al barroc. Dominen, en tot cas, les construccions medievals i la sòbria elegància del seu disseny. En l’essencial, Poblet és un model de pla cistercenc, constituït per una església i un claustre, sala capitular, dormitori, refectori i palau reial. Completen el pla utilitari, el palau abacial, la biblioteca, les bodegues i trulls, petits claustres i altres dependències. El conjunt està defensat per una muralla amb torres de planta poligonal”.

Les lleis de desamortització van afectar al monestir de Poblet, igual que ho feren amb molts altres conjunts monàstics catalans, com ja hem vist en algunes de les nostres sortides. En el cas de Poblet, la vida monàstica va desaparèixer l’any 1835, quan la comunitat era formada per una setantena de monjos, i els edificis van quedar abandonats i van patir tota mena d’espolis i saquejos. L’any 1844 es va crear la Comissió de Monuments, amb seu central a Madrid, i una altra a cada capital de província. L’objectiu era salvar el patrimoni que encara quedava després del procés de desamortització. Poblet va passar a dependre de la Comissió de Monuments de Tarragona, però el procés de recuperació del cenobi va ser lent i ple d’entrebancs. Un volum de la col·lecció Episodis de la Història, publicada per Rafael Dalmau Editor n’explica la història amb detall. L’autor és Andreu Selvat, (pseudònim d’Eufemià Fort i Cogul), i el títol és: La restauració de Poblet.

En la restauració del cenobi destaca el paper del Patronat de Poblet, creat per reial decret de 14 de juny de 1930, i dos noms: Eduard Toda, impulsor i president del patronat, i Frederic Marés, que va dur a terme la restauració –de fet, és més una recreació-, del panteó reial i de diverses escultures. Un segle i escaig després de l’abandó, el novembre de 1940 quatre monjos arribats d’Itàlia  hi reprenien la vida monàstica.

Abans, entre els anys 1936 i 1939, durant la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya va dur a terme una important tasca amb l’objectiu de salvar els arxius de tota mena que hi havia arreu del país. Sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere, que era el director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i que el dia 2 de juny de 1936  havia estat nomenat cap de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. Es va decidir muntar diversos arxius refugi i Poblet fou triat com a refugi documental i artístic de la Catalunya occidental. Un article de Jaume Enric Zamora i Escala publicat a l’Aplec de treballs número 21, editat pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà l’any 2003, n’explica totes les peripècies a través de la reproducció de les cartes que es van creuar tres dels principals protagonistes: Agustí Duran i Sanpere, Eduard Toda i Güell i Manuel Herrera i Ges.  Aquest darrer era un advocat i escriptor que havia estat president de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida.

Com passa amb conjunts d’aquestes dimensions, Poblet va ser construït al llarg de diversos segles, principalment entre el XIII i el XV. Després d’aixecar-se els primers edificis, el conjunt va anar creixent d’acord amb les necessitats i les possibilitats econòmiques de cada moment i segons els criteris dels diferents abats i de la voluntat i l’interès dels reis i de la noblesa de cada època, per això hi ha diferents estils arquitectònics, que van des del romànic fins al barroc, passant pel gòtic. També hi ha algun detall modernista i les actuacions que hi va fer Frederic Marés en  la restauració-recreació en els anys de la postguerra i el franquisme.

L’any 1991 la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) va declarar Poblet Patrimoni de la Humanitat. I el 2003 es va crear la Fundació Canònica Privada Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, la qual, segons s’explicita en el web oficial del monestir: “té com a principal objectiu contribuir a la difusió d’una tradició de pensament, gairebé mil·lenària, constituïda pels ideals que la comunitat de monjos cistercencs ha anat transmetent durant segles”.

Avui Poblet és també un important destí cultural i turístic amb visites, lliures a l’exterior, i guiades a les dependències interiors, per tal de fer compatible la vida monacal amb els interessos turístics, que ajuden a mantenir econòmicament el monument. També hi ha una important biblioteca i els arxius Montserrat Tarradellas i Macià i el de la Casa Ducal de Medinaceli a Catalunya. Els darrers anys, la comunitat de monjos ha introduït importants avenços mediambientals en la gestió de l’ús d’energia i en ala relació amb l’entorn natural.  I actualment hi ha importants projectes per millorar la part de cultura i turisme, amb la creació d’un centre d’interpretació i la millora del museu.

A l’entrada del recinte murallat hi ha l’oficina de turisme on es poden adquirir les entrades per a les visites guiades i es poden comprar productes de la zona. També hi ha una hostatgeria amb habitacions senzilles però còmodes, on es pot fer estada; una cafeteria i restaurant. Al davant mateix de l’entrada principal al recinte del monestir, a l’altra banda de la carretera, hi ha l’Hostal Fonoll, on també s’hi pot menjar.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

 

 

Monestir de Poblet
Tel: 977 870 089, ext. 275
visita@poblet.cat

 

Bibliografia

BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.

CIRLOT, Juan Eduardo; Tarragona, Poblet y Santas Creus. Editorial Plus Ultra. Madrid.

PLADEVALL I FONT, Antoni, i CATALÀ ROCÀ, Francesc (fotografies); Els monestirs catalans. Edicions Destino. Barcelona, 1968.

SELVAT, Andreu; La restauració de Poblet. Col·l3cció Episodis de la història. Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 1973.

ZAMORA i ESCALA, Jaume Enric; El monestir de Poblet i el salvament dels arxius a la Conca de Barberà durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Aplec de Treballs (Montblanc) 21 (2003): 279-308 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.