Museu de l’Estampació. Premià de Mar

Vestit estampat a l'inici de l'exposició.

Vestit estampat a l’inici de l’exposició.

La sortida d’avui ens permetrà conèixer una mica millor un procés tècnic que és molt present en molts aspectes de la vida quotidiana, tot i que potser no en som massa conscients. En acostem a una antiga fàbrica de gas que actualment és un museu que no té res a veure amb aquesta indústria energètica. Us heu preguntat mai, d’on venen els dibuixos que hi ha a la roba que porteu? O a les cortines de les habitacions? O als llençols del llit? Avui podrem saber quan i com la roba va començar a ser estampada i quins processos s’han anat seguint al llarg dels anys. I, de passada, podrem conèixer com es va anar estenent la indústria tèxtil a Catalunya i la importància que va arribar a tenir. Avui anem al Maresme per visitar el Museu de l’Estampació de Premià de Mar.

Entrada al recinte del Museu de l'Estampació.

Entrada al recinte del Museu de l’Estampació.

La importància de la estampació a Premià de Mar ve donada pel fet que va ser una fàbrica ubicada a la població la que va introduir un nou sistema d’estampació a l’estat espanyol. L’empresa es deia Lyon-Barcelona S. A. i el sistema és conegut com estampació a la lionesa. Va ser tant important la indústria de filats i teixits a la localitat, que en començar el segle XX hi treballava gairebé un terç dels seus habitants.

Reproducció d'un taller d'estampació a bac.

Reproducció d’un taller d’estampació a bac.

Però, com fem sempre en les nostres sortides, primer ens remuntarem en el temps per anar fins al segle XVII. En aquella època els europeus, en general, tot i que es coneixia d’antic el cotó, vestien bàsicament amb lli i llana. Eren robes d’aspecte força sever i amb poca decoració, bàsicament brodats i randes. També hi era present la seda, però només entre les persones amb més capacitat adquisitiva. A més, eren robes que pesaven força, costaven de rentar i eren poc transpirables i no gaire higièniques.

Mostra estampada.

Mostra estampada.

Els europeus van descobrir a l Índia l’ús de teixits estampats amb colors vius que quan van arribar al continent van causar un fort impacte i ben aviat es va buscar la manera d’imitar aquella tècnica, cosa no gens fàcil, perquè l’art de decorar les teles era un secret molt ben guardat pels artesans de l’Índia. El problema bàsic era aconseguir que els colors quedessin fixats en el teixit i aguantessin les rentades. Era un problema químic, ens explica un plafó del Museu: “Es tracta, en definitiva, d’un problema de química, de fer reaccionar les molècules dels colorants amb les de la fibra dels teixits: requereix la utilització de mordents –sals metàl·liques que es fixen al teixit per fixar els colorants- i de colorants adequats”. Finalment la tècnica va arribar a Europa a meitat del segle XVII i el primer lloc on es coneix una manufactura d’indianes és Marsella (1648). A poc a poc va anar estenent-se pel continent: va arribar a Londres i Amsterdam (1676), Augsburg (1680) i a final de segle a Berlín, Bremen, Frankfurt, Lausanne i Ginebra. El fet que aquest tipus de roba vingués de l’Índia va fer que es conegui amb el nom d’indianes.

Bagul folrat amb indianes.

Bagul folrat amb indianes.

El primer testimoni de la presència d’indianes a Barcelona és de l’any 1712 i uns quants anys més tard, a la segona meitat de la dècada de 1730 s’establia a la ciutat la primera fàbrica d’indianes de la península ibèrica. Aquest tipus de manufactura es va estendre amb rapidesa per Barcelona i per Catalunya i va ser la llavor de la indústria tèxtil. L’any 1750 hi havia a Barcelona vuit manufactures d’indianes. Al 1765 hi havia una empresa, la manufactura Canaleta, que tenia 600 treballadors. Tres anys després, el 1768 les empreses d’indianes de Barcelona ja eren 29 i el 1777 n’hi havia a Olot, Vic, Manresa, Manlleu, Igualada, Valls i Reus. El 1788 a Barcelona hi havia més de 100 manufactures d’indianes i al 1790 ja arribaven a 120.

Mostres de teixits.

Mostres de teixits.

A final del segle XVIII Catalunya estava al capdavant dels centres productors d’indianes del continent europeu. Al Museu podem veure un mapa on ens indiquen la producció de metres/any prenent el 1785 com a mostra: a Barcelona es produïen 6.769.693 metres, darrera hi havia la ciutat de francesa de Rouen amb poc més de tres milions de metres i la suïssa Neuchâtel una mica per sota dels tres milions. En tot cas, cal tenir en compte que aquestes dades fan referència només al volum de producció, no a la qualitat, perquè en principi sembla que les indianes catalanes en tenien menys.

Planxa de coure.

Planxa de coure.

El per què d’aquesta dada té diversos motius. Després de la Guerra de Successió, Catalunya va treballar per recuperar-se econòmicament, tot i els impediments de les autoritats borbòniques, que van mantenir la prohibició del comerç amb Amèrica fins a l’any 1780 i no van afavorir en cap cas amb subvencions i privilegis a la indústria, cosa que si feia a la resta d’Espanya. A més, l’estat borbònic havia eliminat totes les institucions catalanes, entre les quals, la Universitat o el consolat de mar, que regulava les relacions mercantils i els afers marítims. Després de diversos intents, l’any 1758 es va aconseguir crear la Junta de Comerç de Barcelona, antecessora de l’actual Cambra de Comerç. Poc després de la seva fundació, aquesta institució ja va crear l’Escola de Nobles Arts amb l’objectiu de preparar dibuixants per a la indústria de l’estampació. Aquesta escola també va preocupar-se de donar formació en altres matèries, com química, nàutica, comerç, física, matemàtiques o dibuix lineal, entre altres.

Pantògraf per gravar cilindres.

Pantògraf per gravar cilindres.

Fou així que Catalunya va poder viure una època de prosperitat econòmica, cosa que va permetre que fructifiquessin els primers intents de fabricar indianes, afavorits, per altra banda, pel fet que l’administració borbònica va prohibir la importació d’aquest producte, amb una excepció, es permetia la compra de teles i cotó a Malta, però aquests eren de qualitat mediocre. Quan el 1780 el govern espanyol va permetre a Catalunya el comerç amb Amèrica, va començar a arribar cotó de millor qualitat.

Motlle d'estampació a bac.

Motlle d’estampació a bac.

Ara que ja sabem com van arribar les indianes, com es va anar estenen per Europa, i com Catalunya va poder estar al capdavant de la producció europea, anem a conèixer els processos d’estampació. Al Museu podem saber que el primer sistema que s’utilitzava en l’estampació és el “bac” que rep el nom del recipient on hi ha el color que s’utilitzarà. Així explica com és aquest sistema la Gran Enciclopèdia Catalana: “L’estampació a mà o a bac és feta amb blocs o motlles de fusta, amb el dibuix en relleu, obtingut gravant la mateixa fusta o incrustant-hi uns perfils metàl·lics. Hom suca aquests motlles en el color escampat en el fons d’un recipient anomenat bac, i després són aplicats al teixit estès sobre una taula. Hom copeja el motlle amb una maça per transmetre el color al teixit. Per a cada color cal un motlle”. Òbviament és un procediment molt artesanal i, per tan, car i lent. A més, com podreu comprovar al Museu, la superfície de roba que es pot estampar és poca. Per tots aquests motius, actualment s’usa molt poc.

Reproducció d'un laboratori tèxtil.

Reproducció d’un laboratori tèxtil.

A poc a poc, els processos químics i mecànics que formen part de l’estampació van anar avançant i les tècniques van anar millorant, de manera que es va poder produir més, amb més facilitat i amb menys cost. Entre les diverses millores hi ha la planxa de coure, la introducció dels corrons i la posterior aparició de la serigrafia. Al Museu podem veure com son aquests sistemes i com eren les màquines que s’utilitzaven.

Mostra de colorants naturals.

Mostra de colorants naturals.

Un element bàsic per poder estampar una roba és el color. Actualment, els tints són sintètics, i és fàcil i barat produir qualsevol color. Antigament, però, això no era així. Cada color s’havia d’obtenir d’un element diferent de la natura. Hi ha tints que procedien del món vegetal, d’altres del món mineral i també n’hi havia que tenien procedència del món animal. En la nostra visita podem veure d’on venien el diferents colors i com variava el seu preu, depenent de la seva procedència, perquè no és el mateix un color obtingut d’un tipus de pedra o d’un vegetal prou abundant, que d’una part de la closca d’un cargol marí. El tint obtingut a partir d’aquest darrer havia de ser, per força, molt més car.

Portalada de La Lió.

Porta d’entrada al recinte  de La Lió.

Vist això, no és d’estranyar que un dels oficis més bàsics en una fàbrica d’estampació fos el químic, que era qui obtenia els tints de diferents colors. Al Museu hi ha reproduït el despatx i laboratori d’un químic d’una fàbrica del primer terç del segle XX, amb mobiliari, eines i estris originals.

Hem dit al principi que el fet que Premià de Mar dediqui el museu a l’estampació es deu a que fou en aquest municipi on es va instal·lar l’empresa que va introduir una tècnica concreta a l’estat espanyol, l’estampació a la lionesa. Per saber-ne la història, però, cal que reculem fins a l’any 1898 quan Bartomeu Puiggrós va crear un vapor de filats i teixits. Recordem que en aquella època les fàbriques rebien el nom de vapors perquè funcionaven amb aquest tipus d’energia. La fàbrica va funcionar força bé fins el crac econòmic mundial del 1929, quan va començar a tenir problemes econòmics. Dos anys després, el 1931, Monsieur Badois, un industrial de Lió, va adquirir la fàbrica, que va passar a dir-se Lyon-Barcelona i va dedicar-se a produir estampació a la lionesa. L’empresa, que la gent del poble coneix com “La Lió”, va convertir-se en una de les més importants del país, fins que l’any 1979 va desaparèixer. L’edifici, però, d’estil modernista, va convertir-se posteriorment en l’escola La Lió. I alguns dels elements més significatius de la construcció, com la porta, encara poden contemplar-se.

Màquina d'estampació automàtica.

Màquina d’estampació automàtica.

Al Museu de l’Estampació hi ha algunes màquines provinents d’aquesta empresa, com també hi ha un espai dedicat a una altra empresa del tèxtil, Can Sanpere, que va destacar en la fabricació de seda per a paracaigudes, tul per a vestits de núvia i robes fetes amb telers de jacquard, una tècnica que utilitza targes microperforades. Hi podem veure diversos objectes, entre els quals unes quantes taquilles del personal i un cartell amb una llegenda que diu: “Se prohibe a todo el personal femenino, el transporte de pesos superiores a los máximos legales. La Empresa declina toda responsabilidad en las infractoras”.

Taquilles deld treballadors de Can Sanpere.

Taquilles deld treballadors de Can Sanpere.

En la visita al Museu hi podeu veure tota mena de teixits i de mostres d’estampació, així com de matèria primera, i diferents tipus de cotó: en branca, en floca, filat i teixit. També hi ha eines i màquines utilitzades en els diferents processos de producció de l’estampació. Un parell de vídeos complementen l’exposició permanent. Una és una interessant pel·lícula de l’Espanya Industrial, la fàbrica de teixits del barri de Sants de Barcelona, una de les més importants de la península ibèrica, amb la qual podem fer-nos una idea de com era l’interior d’una fàbrica els primers anys del segle XX. L’altre vídeo mostra com funciona una màquina d’estampació automàtica.

Àmbit Can Sanpere.

Àmbit Can Sanpere.

La visita acaba amb una exposició amb mostres arqueològiques trobades al municipi de Premià i els seus entorns amb uns plafons que expliquen la història des de la prehistòria fins a la tardoromanitat, passant per l’època ibera. A les vitrines hi ha restes de ceràmica, d’àmfores i altres elements. En aquest punt cal destacar que fa poc, un cop acabades les excavacions, s’han començat a fer visites al jaciment de Can Ferrerons, un important assentament romà situat en el nucli urbà de Premià i en el qual es pot veure una construcció octogonal d’uns 710 m2 en un excepcional estat de conservació. Les visites es gestionen des del mateix Museu de Premià.

Exposició d'arqueologia.

Exposició d’arqueologia.

Per acabar la nostra sortida, recordar que el Museu de l’Estampació és a l’antiga Fàbrica del Gas de Premià de Mar, un edifici construït amb una barreja de modernisme i noucentisme on s’obtenia gas a partir del carbó d’hulla. Va estar en funcionament des de 1884 fins a 1971 i és la seu del Museu des de l’any 2002. Un cop feta la nostra visita al Museu podem arrodonir la sortida fent una passejada fins a l’antiga La Lió per contemplar l’edifici modernista i, de passada, passarem pels carrers del nucli antic de Premià de Mar, on podrem contemplar un bon nombre de cases baixes, moltes vegades de planta i pis, amb façanes senzilles, però amb força personalitat.

Taula d'estampació manual.

Taula d’estampació manual.

P1160482

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Emès a Ràdio Gràcia el 2 de juny de 2015

 

 

Museu de l’Estampació. Premià de Mar
Joan XXIII, 2-8
Premià de Mar
Telèfon: 93 752 91 97
museu@premiademar.cat

Advertisements

2 thoughts on “Museu de l’Estampació. Premià de Mar

  1. Retroenllaç: Jardins i palau de Pedralbes | Sortides amb gràcia

  2. Retroenllaç: La Fassina Balanyà a l’Espluga de Francolí | Sortides amb gràcia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s