Avui sortim al Vallès Oriental per visitar un municipi força antic, però que va començar a tenir nomenada a partir de les primeres dècades del segle XX gràcies a l’arribada d’estiuejants que van aixecar-hi algunes cases modernistes. És un poble situat entre dues zones d’alt interès natural: el Montseny i els Cingles de Bertí. És una localitat el nucli urbà de la qual és en una estreta vall que ha estat, de sempre el pas natural, i necessari, cap a la comarca d’Osona. Anem a una població on se situa l’acció d’una important novel·la catalana de principi del segle XX. Avui anem a conèixer el Figaró-Montmany.

Com molts dels municipis que hem conegut en les nostres sortides, el Figaró-Montmany compta amb alguns vestigis de presència ibera i romana, el més important dels quals són les restes d’un poblat al turó del Puggraciós. A banda d’aquestes restes, mal conservades, les primeres dades històriques conegudes es remunten als segle IX –cap els anys 826 i 827–, i es relacionen amb la revolta d’un noble got anomenat Aissó que va revelar-se contra el domi dels comtes francs. Tot i comptar amb el suport d’Abderraman II (Abd al-Raḥmān II) de Còrdova, no se’n va sortir. Sembla que va ser un dels pocs, sinó l’únic intent dels habitants locals contra el poder franc al que es coneix com a Marca Hispànica.

Ja a principi del segle XI, començaren a esmentar-se les parròquies del terme, com Vallcàrquera i Monteugues, tot i que sembla que ja existien a final del segle X. L’actual terme municipal coincideix força amb la jurisdicció del castell de Montmany, també conegut com a “castell dels moros”, els vestigis més antics del qual daten de l’any 1100, tot i que les primeres referències escrites són de principi del segle XIII. Al web de l’Ajuntament ens expliquen que en aquella època: “El castell i el terme estaven vinculats als barons de Centelles i als seus fidels de Santa Eugènia”. El dia 27 de març de l’any 1550, Montmany va passar a ser domini reial, condició que ja no perdria.

El topònim Figaró apareix per primer cop l’any 1313 com a “Figuero”, pel nom del mas on vivia la concubina del rector de Monteugues. El nom podria venir del fet que a la zona hi haguessin figueres, tot i que Manuel Bofarull, al llibre Origen dels noms geogràfics de Catalunya, diu que també podria derivar del llatí figulus, que vol dir “terrissaire”. Per altra banda, segons el mateix autor, el topònim Montmany significaria “muntanya gran”.

El nucli actual del poble s’estén al fons de la vall, a una banda del riu Congost i a l’entorn de l’antic camí Ral, d’origen romà i actual carrer Major, però la població del terme va iniciar-se en tres valls laterals, més altes i, per tant, més sanes, però a l’hora més feréstegues i cadascuna de les quals comptava amb església pròpia: Sant Pere de Vallcàrquera, Sant Cristòfol de Monteugues i Sant Pau de Montmany, coneguda avui dia com la vall dels Sots Feréstecs, ja que és aquí on Raimon Casellas va situar l’acció de la seva obra, publicada el 1901 i considerada la primera novel·la modernista en català.

Fem cinc cèntims d’aquesta obra. L’autor coneixia prou bé el poble, perquè hi estiuejava i els llocs i els personatges de la novel·la, tot i que amb noms canviats, es reconeixen força. L’acció que presenta Raimon Casellas explica l’arribada d’un capellà de ciutat a la parròquia de Montmany, exiliat com a càstig per haver intentat recuperar un filòsof mal vist per les autoritats eclesiàstiques, i com s’enfronta amb els seus feligresos. L’èxit de l’obra va fer que la vall de Montmany acabés sent coneguda amb el nom del títol de la novel·la: Els sots feréstecs.

Tornem a la història i reculem en el temps, perquè el camí situat al fons de la vall va anar agafant importància i això va fer que a poc a poc hi anés creixent un nucli al seu entorn. També hi van ajudar l’establiment de diversos serveis com l’hostal o la ferreria. Tot i això, el fet que el camí fos pas obligat per anar entre Barcelona i Vic, va fer que el poble patís especialment en les diverses guerres i enfrontaments bèl·lics del segle XIX, com la Guerra del Francès o les carlinades.

A partir de meitat del segle XIX van anar havent-hi diverses millores en les infraestructures lligades amb les comunicacions que van ajudar al creixement de la població. Entre 1846 i 1851 es va construir la carretera que, amb el pas dels anys acabaria convertint-se, després de fer-ne una variant que va allunyar-la del centre del poble, en l’actual autovia C-17. Aquella carretera inicial va comportar també la construcció d’un pont sobre el riu Congost. Al darrer terç del segle XIX va arribar el tren, amb el pas de la línia que unia Barcelona amb Sant Joan de les Abadesses. Inicialment el poble va comptar amb un baixador que estava just al costat d’un túnel. D’aquesta època és un costum que s’ha convertit en un dels actes més emblemàtics de la festa major.

El camí d’accés al baixador era insegur i mal il·luminat i per això, quan es feia fosc, la gent del poble anava a recollir els visitants amb fanals i llums de petroli. Rememorant aquelles èpoques, cada any per Festa Major la gent del poble va fins a l’estació amb llums i fanals. És una de les activitats més emblemàtiques de la festa. Les condicions d’aquell baixador inicial van millorar molt a principi del segle XX amb la construcció d’una estació de tren. I poc després, d’un pont que connectava el nucli del poble amb l’estació de tren, que era a l’altra banda del riu Congost. En aquesta obra hi va haver un personatge determinant: Francesc d’Assis Ribas, que fou qui en va patrocinar l’obra. I així es pot veure en una placa que hi ha a la plaça Major i on es pot llegir: “ Per acort del Mag. Ajuntament de Montmany “Figaró” en sessió tinguda als onse dies d’octubre de MCMVIII se nomena fill adoptiu a D. Francesch de A. Ribas y Serra en demostració de agrahiment pels treballs desinteressats fets per aconseguir el nou baixador y’l pont damunt del riu Congost”.

Aquell principi de segle va obrir-se, també, l’Hotel Congost, convertit avui en residència per a gent gran. I és que aquells foren anys daurats per a l’economia del poble, però també temps de canvis socials per l’aparició de l’estiueig. Moltes famílies van descobrir i van triar la població com a lloc per passar-hi els mesos d’estiu. La majoria eren famílies benestants de Barcelona, que van construir diverses cases modernistes que encara poden contemplar-se avui dia.

Un segle abans havia esdevingut un fet que encara es recorda i se celebra avui dia. Un opuscle editat l’any 2012 ens ho explica: “Fa dos-cents anys la gent que vivia per aquestes valls va patir un llarg període de sequera. Per tal que arribés la pluja van fer un vot demanant al cel que portés aigua, i es van comprometre a pujar la imatge dels sants Patrons un cop cada any fins a Sant Pere de Vallcàrquera”. Així, un dia d’abril de 1812 instituir el vot de poble que encara se celebra en l’actualitat. A les nostres sortides ja hem vist altres vots de poble, com Sant Roc, a la plaça Nova de Barcelona; o el Pelegrí, a Tossa de Mar.

I ja que hem citat Sant Pere de Vallcàrquera, aprofitarem per explicar que és una església d’origen romànic del segle XI, que com hem dit abans, és un dels punts d’origen de població del municipi. És un edifici senzill, d’època romànica tardana, d’una sola nau amb absis semicircular. A la façana, sobre la porta, hi ha una finestra que probablement havia tingut una columna central però que avui no hi és i li dóna un aspecte força curiós. A la llinda de la porta hi ha un relleu esculpit i al cantó dret la data 1679 gravada. L’església havia tingut, entre altres ornaments, un retaule de Sant Pere amb escenes de la vida del sant pintades. Actualment, després de ser restaurat per l’Ajuntament entre els anys 2004 i 2007, és a la parròquia del poble, on hi ha millors condicions i és més accessible. Al lloc original hi ha una còpia fotogràfica a mida natural.

Un altre dels llocs reals que tenen protagonisme a la novel·la Els sots feréstecs, és el santuari de Puiggraciós, fundat l’any 1711 i que compta amb la tradició d’una marededéu trobada. Segons aquesta tradició, al coll del mateix nom s’hauria trobat una imatge de la Mare de Déu que hauria presidit al segle XV un dels altars de Sant Pau de Montmany. En tot cas, les primeres notícies certes que es tenen de la Mare de Déu de Puiggraciós són de l’any 1508. Sembla que el punt on va ser trobada la imatge va anar convertint-se en lloc de culte, fins que a principi del segle XVIII es va erigir el santuari, que fou inaugurat l’any 1711. Vint-i-dos anys més tard, el 1733, ja s’hi feia festa major.

No gaire lluny del santuari hi ha una edificació quadrada que s’aixeca al cim del turó, és una torre de telègraf òptic que va ser construïda a mitjan segle XIX tot aprofitant les magnifiques panoràmiques que es poden albirar des d’aquest punt, probablement per controlar millor les partides de carlins que es movien per aquesta zona.

El Figaró compta amb una Oficina d’Informació Turística on ofereixen visites guiades i tota mena d’informació sobre el poble i el Parc Natural del Montseny. És ubicada a l’edifici del Molí de ca l’Antic, que com el seu nom indica es un antic molí rehabilitat situat al costat del carrer Major, en un punt en que algunes fotos antigues mostren com calia passar un petit pont per poder creuar el raig d’aigua que sortia del molí. Aquí us poden facilitar un fulletó amb el títol Modernisme d’estiueig al Vallès Oriental. Figaró-Montmany, que inclou un mapa del poble i una petita guia amb els edificis més interessants.

Entre els punts a visitar hi ha la Casa Consistorial, edificada l’any 1910 a la carretera de Ribes; l’Hotel Congost, convertit avui en una residència de gent gran i situat gairebé al davant de l’Ajuntament; a la mateixa carretera de Ribes hi ha can Delgado, amb detalls modernistes i noucentistes; i no gaire lluny hi ha la plaça Major, on destaca can Ventureta, un edifici noucentista amb torre mirador. A la part alta del poble hi ha altres torres destacables, com can Gallart, del 1908; can Mestre; i can Gambús, de la qual es pot veure la monumental porta d’accés a la finca amb unes curioses escultures d’uns nens jugant amb un gos, en una banda, i dues nenes llegint, a l’altra. Un altre punt interessant són les escales de l’Àngelus, que uneixen la part baixa del poble amb aquest punt, que és el més alt. A la carretera encara hi ha altres edificis que es fan observar, com can Xicola, amb una finestra gòtica dels segles XVI-XVII, ot ca l’Espelta, amb una part del segle XVIII.

A la sortida del poble en direcció a Vic hi ha la riera de Vallcàrquera amb un camí al costat que convida a fer una bona passejada a prop del riu i entre arbres de diferents especies. Si us ve de gust caminar, tot seguint aquest recorregut, riera amunt, podeu arribar fins a un dels orígens del Figaró-Montmany, l’antiga parròquia de Sant Pere de Vallcàrquera.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián

Figaró-Montmany
Oficina de Turisme
Molí de Ca l’Antic. Carrer Major
Telèfon: 618 13 06 68

Ajuntament de Figaró–Montmany
Carretera de Ribes, 42-44
Telèfon 93 842 91 11

 

Bibliografia
BOFARULL I TERRADES, Manuel; Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1991.
MARTÍN VIDE, Javier; Apunts sobre el Vot de poble. Ajuntament de Figaró-Montmany. Figaró-Montmany, 2012.
OLIVER, Jaume; Figaró-Montmany. Viena Edicions. Col·lecció Imatges i Records. Barcelona, 2004.