Sortim avui a una població el nucli central de la qual no és on es va iniciar el poblament, cosa, per altra banda, que tampoc és gaire inusual. És una localitat del Vallès Occidental que durant l’època feudal va dependre de diversos senyors i que al llarg dels anys ha canviat diverses vegades de nom. De fet el nom actual va ser aprovat l’any 1954. Hi va estiuejar el president Lluís Companys i la seva església parroquial és coneguda com la “catedral del Vallès”, degut a les seves proporcions. Avui visitem una població el terme municipal de la qual és creuada pel riu Ripoll. Avui anem a Castellar del Vallès.

Tot i que hi ha alguns indicis de presència humana al terme municipal del Neolític (entre els mil·lennis IV i V aC), la documentació existent situa els inicis de la població entre els segles X i XI. Els primers escrits on s’anomena la població són el Diplomatari de Sant Llorenç de Munt i el Cartulari de Sant Cugat. És gràcies a aquesta documentació que es poden situar en el territori diversos punts de poblament, esglésies i castells, entre altres elements. Un d’aquests documents fa referència a una compra de terrenys en el castell de Castellar, el qual surt citat com a “kastrum castellare”. D’aquesta mateixa època és l’església que avui és coneguda com “Castellar Vell”, el lloc on sembla que va iniciar-se la població i de la qual en parlarem més endavant. Aquesta església estava dedicada a Sant Esteve, que va donar nom a la localitat: Sant Esteve de Castellar.

Ja ens han aparegut dos noms: “Kastrum castellare” i Sant Esteve de Castellar, però el topònim d’aquesta població ha variat força al llarg dels segles i, com hem dit al principi, no es va acabar de definir fins a meitat segle XX. Hem dit també, que l’origen de la població cal situar-lo al lloc que avui es coneix com a Castellar Vell i on s’han trobat restes d’habitatges d’època altmedieval. Aquest lloc és situat al marge dret del riu Ripoll i a poc a poc van anar creixent algunes cases a l’altre riba del riu, aquest punt de població va rebre el nom de Sagrera de les Fàbregues i és el lloc on hi ha l’actual Castellar del Vallès. Seguim amb els topònims del lloc. En una època el poble va rebre el nom de la família feudal de la qual depenia: Clasquerí. I al segle XVIII va aparèixer un altre nom: Tolosa, Toloseta o Tolosa de les Fàbregues. No se sap exactament el per què, però sembla que podria ser a causa de l’arribada al poble d’un important nombre de persones procedents de Tolosa de Llenguadoc. Com veurem més endavant, la parròquia va ser traslladada al lloc actual i aleshores la població tornà a denominar-se Sant Esteve de Castellar, nom que s’alternava amb el de Castellar. Finalment, l’any 1933 l’Ajuntament va acordar que el nom fos Castellar del Vallès, però això no fou una realitat fins el 9 de març de 1954, moment en que la denominació actual va ser aprovada pel Govern Civil.

Anem a la història, tot i que amb els canvis de nom ja hem pogut adonar-nos d’algunes coses. Per exemple, que l’origen de la població cal situar-lo al Castellar Vell, on diverses excavacions i estudis arqueològics van trobar restes de població des del segle IX fins ben bé l’any 1773. És aquí, al marge dret del riu Ripoll on hi ha els primers assentaments, tot i que ben aviat hi hauria les primeres cases a l’altra banda del riu. Com ja hem dit, les primeres cites escrites de Castellar del Vallès són per explicitar una compra de terrenys. I aquí hi ha una altra particularitat d’aquesta població, perquè entre els anys 1052 i 1562 va dependre de diversos senyors feudals. En aquesta primera cita l’abat de Sant Llorenç de Munt va comprar el lloc al Bisbat de Barcelona, de qui depenia fins aleshores. La transacció incloïa cases, censos i terres i el preu fou de trenta unces d’or. Posteriorment passà a mans del monestir de Sant Cugat del Vallès, de nou al Bisbat de Barcelona i altre cop a Sant Llorenç de Munt. Des de principi del segle XV Castellar del Vallès va tenir dependència territorial i jurisdiccional dels Clasquerí, que van posseir-ne la senyoria fins a final del poder feudal. Com hem vist, van arribar a donar nom al poble. Per altra banda, el 1562 una butlla papal va transferir els drets de la parròquia a Santa Maria del Pi de Barcelona.

L’actual nucli urbà va créixer a l’entorn de la capella de Sant Iscle i Santa Victòria, que era on avui s’aixeca la parròquia de Sant Esteve. Com hem dit en parlar del topònim, aquest lloc s’anomenava Sagrera de les Fàbregues i se suposa que devia ser per la sagrera d’aquesta capella. Al web de l’Ajuntament de Castellar del Vallés ens expliquen que durant l’Edat moderna: “La família Clasquerí i els seus descendents, Meca i Cassador, exercien el seu poder a través de la Cort del Batlle, contrarestada amb la d’un consell municipal, anomenat Universitat, i que estava representat bàsicament pels prohoms i caps de casa del terme”.

L’any 1773 esdevingué un fet important: el trasllat de la parròquia a la seva ubicació actual. La població a la Sagrera havia anat creixent i als fidels se’ls feia dificultós haver d’anar fins l’altra marge del riu per poder oir missa i van demanar el trasllat de la parròquia, cosa que es va fer efectiva aquell any. El nou temple, d’estil barroc, va ser dedicat també a Sant Esteve i des d’aquell moment el lloc on hi ha l’origen de la població va passar a denominar-se Castellar Vell i va ser pràcticament abandonat.

Hem dit que a l’edat mitjana la família Clasquerí va ser molt important per a la població. Doncs al segle XIX cal destacar un altre nom: els Tolrà, lligats a la indústria tèxtil, que fou molt important a la població. L’any 1849 arribava a la vila un metge anomenat Josep Tolrà i Abellà, el qual ben aviat va fundar la que fou la principal empresa tèxtil del municipi i que en va ser la referència econòmica fins a l’any 1995, quan va plegar. L’empresa Tolrà no només va donar feina a moltes famílies de diverses generacions, els seus propietaris també van estar relacionats amb l’arribada del subministrament d’aigua al poble, amb la construcció de l’actual església, de centres escolars, de safareigs públics i de dues Cases de la Vila.

L’actual parròquia de Sant Esteve fou projectada per l’arquitecte Joan Martorell i Montells i va ser pagada per Emília Carles-Tolrà. L’edifici s’erigí, entre els anys 1885 i 1892, sobre l’antic temple barroc. Són curioses les peripècies que va patir l’edifici durant la Guerra Civil: En un primer moment, els elements decoratius van ser cremats a la plaça major, però l’edifici es va mantenir i fou convertit, primer, en seu del mercat municipal i, posteriorment, s’hi van posar cinc casernes del Centro de Reclutamiento e Instrucción Militar. En època franquista va ser restaurada i consagrat de nou l’altar major i, posteriorment, ja en Democràcia, s’hi ha fet altres millores.

Al web Pobles de Catalunya ens diuen que: “L’edifici és d’estil neogòtic afrancesat, i és un dels edificis més emblemàtics a Catalunya d’aquest estil. L’església té planta de creu llatina, amb campanar d’agulla. A l’interior s’hi troben pintures murals, i un baldaquí restaurat”. Les grans dimensions de l’edifici en relació amb el nombre de població en el moment en que va ser aixecada és el que fa que se l’anomeni Catedral del Vallès.

Arribats a aquest punt, seguim amb la descripció d’alguns dels edificis singulars del poble, molts dels quals son deguts a la família Tolrà. Un d’ells és el palau Tolrà, actual seu de l’Ajuntament. És un edifici de formes clàssiques projectat per l’arquitecte Emili Sala i Cortés per encàrrec de Josep Tolrà i Abellà, l’iniciador de la nissaga Tolrà a Castellar del Vallès, com a residència familiar. Al web Pobles de Catalunya en fan la següent descripció: “La façana està dividida en cinc cossos, el central s’avança una mica respecte els altres i és capçat per una testera d’arc circular. Totes les finestres són arquitravades, amb llindes amb petites decoracions florals. Al davant hi ha un jardí romàntic, amb una glorieta octogonal de fusta, restaurada fa poc, un brollador, i algunes jardineres i bancs modernistes, a més d’una pèrgola de ferro colat”. El jardí convida a seure i reposar de la nostra caminada.

El carrer Major és un altre dels punts a visitar ja que té diverses cases de factura interessant i diverses botigues d’estil modernista. Hi ha portes, finestres i detalls que es fan mirar. En aquest mateix carrer Major, al número 74, hi trobem un edifici d’estil clàssic a la façana del qual s’hi pot llegir “Casas Consistoriales”. Al citat web Pobles de Catalunya, ens expliquen que: “Originalment, fou construït el 1878, i allotjava el Cafè del Porvenir. L’any 1902 esdevingué la Casa de la Vila, cedit per la família Tolrà sota aquesta condició, després que fos restaurat sota la direcció d’Emili Sala Cortès”. Actualment és un casal d’entitats i hi ha també l’Arxiu Municipal. Altres edificis destacables de la vila són Cal Meima i Mas Sallent, al carrer del Centre 31 i 33, un interessant conjunt de dues cases de pedra dels segles XVI i XVII. O la botiga d’Anastasi Miralles, un edifici modernista força curiós que hi ha a la carretera de Sentmenat cantonada amb el carrer d’Anselm Clavé. La porta i el balcó del primer pis són dos grans arcs de ferradura que omplen la façana.

Anem ja per sortir del nucli urbà per visitar allà on hi ha l’origen de la vila, Castellar Vell, però de camí ens aturem al pont vell o de Can Pèlacs. És prop del pont actual de la carretera C-1415a que uneix Castellar del Vallès amb Terrassa. Va ser construït al segle XIX sobre el riu Ripoll. Val la pena acostar-s’hi i passejar-hi per poder veure la llera del riu que en aquest punt s’enfonsa en una mena de petit congost amb roques arrodonides per l’erosió de l’aigua al llarg dels segles. És un bon espectacle natural.

I anem ja cap allà on tot va començar, Castellar Vell. Si voleu anar-hi amb cotxe, cal que agafeu la carretera C-1415 en direcció a Terrassa. Un parell de quilometres després del pont vell us trobareu una corba força ample a la dreta amb un trencall a l’esquerra. Hi ha dos indicadors. Un diu Castellar Vell, l’altre indica la depuradora. Heu d’agafar-lo i seguir endavant fins a trobar una esplanada que fa de zona d’aparcament que hi ha a mà esquerra. Hi veureu una tanca amb una porta que permet l’accés per a vianants. Ja sou a uns dos-cents metres de Castellar Vell. Heu d’agafar aquest camí que primer fa una certa baixada i després una pujada una mica forta. Un cop fet això, arribeu a una mena de plana irregular on hi ha l’antiga parròquia que algunes persones anomenen popularment “La penitent”.

L’edifici és força curiós. És de planta de creu llatina i un cop a l’interior salta a la vista que va ser construït en més d’una època. Segons diversos estudis i excavacions que s’hi ha dut a terme, es poden distingir diverses fases de construcció entre els segles IX i X i entre els segles XI i XII. La capçalera actual és una de les parts més tardanes, de meitat del segle XII. Consta de tres absis de planta rectangular, el central més gran i dos laterals més petits i separats. La nau és rectangular però una mica irregular. S’hi poden veure clarament dos trams diferenciats que evidencien dos moments constructius diferents. El tram més proper a la capçalera té una coberta amb volta lleugerament apuntada. La part de la façana, que ocupa, més o menys, una tercera part de la nau, està cobert amb volta de canó i és sensiblement més baixa, de manera que queda una escletxa oberta per on entra el sol i el vent. Al cantó sud, aprofitant l’angle de la nau amb l’absis lateral, s’aixeca un campanar de planta quadrada erigit entre els segles XIV i XV.

Al terme municipal de Castellar del Vallès hi ha altres llocs interessants, com Sant Feliu del Racó, amb una església amb vestigis romànics, l’ermita de Santa Maria de les Arenes i el barri de les Arenes, un petit nucli de població, més a prop de Sant Llorenç Savall de Castellar, on hi ha diverses cases d’estiueig d’estil modernista. El grup va sorgir a l’entorn d’una masia, Can Barceló, i durant la dècada de 1930 hi havia l’hostal de les Arenes, que llogava habitacions. Durant la Guerra Civil els habitatges van servir de residència per a famílies de refugiats provinents de Madrid. Entre els edificis cal destacar la torre del Bolet, amb uns plafons ceràmics a la façana. Per altra banda, la pàgina web de l’Ajuntament proposa alguns itineraris.

 

© Text i fotos: Joan Àngel Frigola
Col·laboració: Anna Cebrián
Agraïment: Alicia Martínez Ortega
Emès a Ràdio Gràcia el 19 de maig de 2015

 

Castellar del Vallès
Ajuntament
Passeig Tolrà, 1
Tel. 93 714 40 40